27 d’abril 2010

la moderació (i els seus paranys)

moderat -ada
1 2 adj. [LC] Que no ultrapassa allò que és considerat normal, convenient, suportable, etc. Un descens moderat de la temperatura. La qualitat és bona i els preus són moderats.
2 2 m. i f. [PO] [RE] Persona que en política, en religió, està allunyada dels partits o de les posicions extrems.
moderado, da.
(
Del part. de moderar).
1. adj. Que tiene moderación.
2. adj. Que guarda el medio entre los extremos.
3. adj. Que no es extremista.
.
Arran d’aquests apunts que sovint no em puc estar d’escriure, em sento obligada a explicar-me, la qual cosa no vol dir que jo tingui raó. Ja se sap que cadascú és ben lliure d’opinar, però el que no és opinable són els fets. Els fets, més que res, ens defineixen. I els fets, en un o altre context, tot i que aparentment poden ser contradictoris, o ben al contrari, molt semblants, defineixen el tarannà de qui opina d’ells.

Posem per cas el fet que es debat sobre el jutge Garzón. Molts, moderadament conservadors, volen oblidar-ho tot, que diuen no cal remoure lleis d’amnistia ni coses de fa més de 30 anys, ja. Alguns, moderadament progressistes, recorden fets com el dels jocs olímpics a Barcelona, i el cremarien a la foguera.
Però el fet objectiu és que se’l posa al seient dels inculpats per voler saber i esbrinar sobre crims de lesa humanitat que no prescriuen, i menys, com deia un dia, si aquelles persones no s’han trobat, no són ni vives, ni mortes legalment. I aquest dret no li pot discutir ningú amb la llei a la mà. Llavors, no crec en la moderació (en una de les seves acepcions segons el diccionari) perquè no necessàriament ens aporta el compromís d’una actuació coherent i justa. Perquè hi ha moments en els que cal ser ferm i decidit, valent i lluitador. Moments de defensar no un home/dona, sinó una actitud.

Posem un altre exemple. Em diu algú, referint-se al mocador a l’escola, que s’ha de prohibir, que en tot cas, seguint aquesta permisivitat, tot seria permès, fins l’anar despullat.
Jo pregunto, i doncs, si hom pretén veure en el mocador la identificació amb una determinada manera de viure, que ho és, però que no acceptem... Coi ja que són aquí que s’adaptin, (quan el que volem en realitat és que no mostrin signes de diferència identitària), com és que ningú parla de posar d’altres símbols que ens caracteritzen (si més no els qui portem per edat un segell d’educació en la fe), en llocs públics, (escoles i d'altres, que encara en queden), o de lluir medalletes de primera comunió, rosaris i d’altres cosetes com aquestes?
.
Dubto jo que al Sant Pare o als bisbes se’ls faci canviar de roba quan surten de l’esglèsia, i mira que fan patxoca de veure... Vull dir que és ben fàcil ser jutge d’altri... Les prohibicions, no ho oblidem, només generen malestar, resistències i finalment conflictes que es poden evitar.
-
Actuem d’una manera sectària, acceptem que es tanquin diaris, acceptem que s’il.legalitzin idees... que més ens falta per ser cada vegada més com aquells a qui critiquem? Ah, sí, moderadament progressistes, vivim en una societat democràtica, defensem les dones i d’altres animals en perill d’extinció... El compromís amb la llibertat, passa per no trepitjar els altres. I els camins per aconseguir que determinats costums s'esvaeixin passa per la tolerància i el temps... Recordeu, el proper pas, com a França i a Itàlia, és prohibir aquesta roba al carrer, gairebé en diríem feixisme, si ens ho fessin fer a nosaltres.
.
L'altra frase repetida és la tan dita de "hi ha d'haver unes normes" I tant, ja ho crec. Cal circular per la dreta de la carretera (aquí, a Anglaterra a l'esquerra), cal ser respectuós amb els altres (el mocador, és maleducat?), cal ser curós amb l'entorn, cal saludar, no barallar-no ni pegar-nos, no convé que ens malparlem, i un llarg etc...però enlloc abans deia que no es podia dur un mocador, perdó, a la butxaca sí... La prova? Canvien les normes d'avui per demà!
.
Més senzill, com algú més aporta: qualsevol cosa que et posis al damunt, finalment t’identifica i et defineix. Oi que per nosaltres lluir símbols d’allò en que hem sigut educats, (o no, que hi ha edats que toca ser rebel) ens agrada, ens motiva, no és cap vergonya ni acceptem que ens prohibeixin? Com és que no es prohibeix entrar a l’escola amb la samarreta del Barça o del Madrid?
.
Per posar un exemple, val, no?

8 comentaris:

pena ha dit...

Hola Zel, complicat el tema del vel. jo soc de les que diu no. No a cap signe religiós a les escoles publiques. Al meu institut hi ha moltes nenes musulmanes i cap porta el vel, fora alguna sí. I cap problema. Jo penso, com podem ensenyar en igualtat si els nois musulmans van vestits com volen i les noies, accepto que lliurement, porten un vel. I la coeducació? i la igualtat de drets, on es queda?Cap diferència entre nens i nenes. El vel per a mi i pel que se és, en principi, una imposició, moltes dones es veuen forçades a portar-lo per pressió social. Per lo tant ja no m'agrada. Moltes altres porten el niqkab perquè viuen envoltades de luxe o misèria, les dones del burka també perque volen?. No se, no estic gaire fina, sol puc dir que no m'agrada que el cos femení sigui considerat com una cosa pecaminosa i els cabells de les dones musulmanes s'han de cobrir per aquesta raó.
Atentament.

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Zel, nena, et noto molt excitada.

Crec que aquesta gent se’ls ha de respectar tal i con son, i ells ens han de respectar a nosaltres de la mateixa manera; això sí, cal que s’integrin en lo bàsic, llengua i normes de conducta social.

Pel que fa en Garzón, amb aquet sí que no puc, és un tràiler carregat de brillantina que només busca notorietat. I pel que fa als morts de la guerra civil per mi son història, i és la història qui els ha de jutjar. I això no és ser de dretes, és tenir seny.

zel ha dit...

Pena, igualtat, coeducació, no em sembla que vulgui dir uniformitat... en tot cas, de les nostres, moltes porten vel, i no tenen ni tenim cap problema, les respecten i ens respecten, ens parlem, ens somriem i tan amples. Però no és la nostra feina entrar a casa seva, sinó acollir-les tal com venen i procurar que aprenguin i estimin el país que les acull, jo no seré qui les farà canviar en allò que a mi m'és indiferent, ja ho solucionaran amb educació i progrés, i quan el temps arribi...


I , vITALIS, jo no parlo del garzón com a persona, sinó com a què representa en aquest cas, podria ser en garzón o en Perico de los palotes!

petons!

La lectora corrent ha dit...

La meva amiga Karen va passar mig any treballant a Shiraz (Iran) i va haver de cobrir-se el cap sempre que sortia al carrer o estava en un lloc públic. I quan la meva amiga Gemma i el seu marit van a un poblet d'Algèria a visitar uns amics que hi tenen, ella es posa un mocador al cap perquè en aquell poble totes les dones el porten cobert. Però per què, en el cas contrari volen mantenir els seus costums?

És possible que hi hagi dones que portin el cap cobert perquè volen elles, com el dúiem moltes noies de la meva generació (la moda del mocador al cap va durar alguns anys). Però sovint és una imposició. I això és el que cal evitar.

Per altra banda, crec que la burca i aquestes vestimentes que oculten la cara haurien d'estar prohibides, si més no, per seguretat. A més d'atemptar contra la dignitat de la dona, no es pot saber qui hi ha al darrere.

Striper ha dit...

Avui no tinc temps de res mes passo a saludar-te bon dia!!!

Joana ha dit...

Has obert un debat, que com pots veure, recull un munt d'opinions diferents...
Aixó també és tolerància.
Com sempre les teves explicacions, magnifiques.

Henry The VIII ha dit...

Hola SuperZel,

Remuntarem avui? Esperem que sí.

Sobre el tema del Garzón què vols que digui. Si realment va enviar una carta al plutòcrata del Botín demanant calerons per anar a Estats Units a no sé què... Pensa que li havia instruït un cas.

Aquest home no és un santet. Òbviament ens fot que sigui Falange i pel tema de les víctimes del franquisme que pugui estar contra les cordes però és que aquest home n'ha fet com un cabàs. Per exemple l'operació 92 contra independentistes catalans. I vàries instruccions de casos jurídicament discutibles.

Vull dir que és un senyor d'una de cal y otra de arena.

No preferiríem jutges eficaços i menys estrella?

Bé, és una reflexió matutina.

Kisses

Joana ha dit...

Quan al matí llegeixo el diari penso que si vinc a casa teva tu hi donaràs la teva versió.
També m'ha sorprès aquest canvi de reglament en aquest institut i tot plegat veig que els homes fem i desfem, les lleis i les normes...tot per no posar-nos d'acord.
Una abraçada Zel i aquesta nit el Barça :)