la moderació (i els seus paranys)

moderat -ada

1 2 adj. [LC] Que no ultrapassa allò que és considerat normal, convenient, suportable, etc. Un descens moderat de la temperatura. La qualitat és bona i els preus són moderats.

2 2 m. i f. [PO] [RE] Persona que en política, en religió, està allunyada dels partits o de les posicions extrems.

moderado, da.
(Del part. de moderar).
1. adj. Que tiene moderación.
2. adj. Que guarda el medio entre los extremos.
3. adj. Que no es extremista.

.

Arran d’aquests apunts que sovint no em puc estar d’escriure, em sento obligada a explicar-me, la qual cosa no vol dir que jo tingui raó. Ja se sap que cadascú és ben lliure d’opinar, però el que no és opinable són els fets. Els fets, més que res, ens defineixen. I els fets, en un o altre context, tot i que aparentment poden ser contradictoris, o ben al contrari, molt semblants, defineixen el tarannà de qui opina d’ells.

Posem per cas el fet que es debat sobre el jutge Garzón. Molts, moderadament conservadors, volen oblidar-ho tot, que diuen no cal remoure lleis d’amnistia ni coses de fa més de 30 anys, ja. Alguns, moderadament progressistes, recorden fets com el dels jocs olímpics a Barcelona, i el cremarien a la foguera.

Però el fet objectiu és que se’l posa al seient dels inculpats per voler saber i esbrinar sobre crims de lesa humanitat que no prescriuen, i menys, com deia un dia, si aquelles persones no s’han trobat, no són ni vives, ni mortes legalment. I aquest dret no li pot discutir ningú amb la llei a la mà. Llavors, no crec en la moderació (en una de les seves acepcions segons el diccionari) perquè no necessàriament ens aporta el compromís d’una actuació coherent i justa. Perquè hi ha moments en els que cal ser ferm i decidit, valent i lluitador. Moments de defensar no un home/dona, sinó una actitud.

Posem un altre exemple. Em diu algú, referint-se al mocador a l’escola, que s’ha de prohibir, que en tot cas, seguint aquesta permisivitat, tot seria permès, fins l’anar despullat.
Jo pregunto, i doncs, si hom pretén veure en el mocador la identificació amb una determinada manera de viure, que ho és, però que no acceptem... Coi ja que són aquí que s’adaptin, (quan el que volem en realitat és que no mostrin signes de diferència identitària), com és que ningú parla de posar d’altres símbols que ens caracteritzen (si més no els qui portem per edat un segell d’educació en la fe), en llocs públics, (escoles i d'altres, que encara en queden), o de lluir medalletes de primera comunió, rosaris i d’altres cosetes com aquestes?

.

Dubto jo que al Sant Pare o als bisbes se’ls faci canviar de roba quan surten de l’esglèsia, i mira que fan patxoca de veure... Vull dir que és ben fàcil ser jutge d’altri... Les prohibicions, no ho oblidem, només generen malestar, resistències i finalment conflictes que es poden evitar.

-

Actuem d’una manera sectària, acceptem que es tanquin diaris, acceptem que s’il.legalitzin idees... que més ens falta per ser cada vegada més com aquells a qui critiquem? Ah, sí, moderadament progressistes, vivim en una societat democràtica, defensem les dones i d’altres animals en perill d’extinció... El compromís amb la llibertat, passa per no trepitjar els altres. I els camins per aconseguir que determinats costums s'esvaeixin passa per la tolerància i el temps... Recordeu, el proper pas, com a França i a Itàlia, és prohibir aquesta roba al carrer, gairebé en diríem feixisme, si ens ho fessin fer a nosaltres.
.

L'altra frase repetida és la tan dita de "hi ha d'haver unes normes" I tant, ja ho crec. Cal circular per la dreta de la carretera (aquí, a Anglaterra a l'esquerra), cal ser respectuós amb els altres (el mocador, és maleducat?), cal ser curós amb l'entorn, cal saludar, no barallar-no ni pegar-nos, no convé que ens malparlem, i un llarg etc...però enlloc abans deia que no es podia dur un mocador, perdó, a la butxaca sí... La prova? Canvien les normes d'avui per demà!

.
Més senzill, com algú més aporta: qualsevol cosa que et posis al damunt, finalment t’identifica i et defineix. Oi que per nosaltres lluir símbols d’allò en que hem sigut educats, (o no, que hi ha edats que toca ser rebel) ens agrada, ens motiva, no és cap vergonya ni acceptem que ens prohibeixin? Com és que no es prohibeix entrar a l’escola amb la samarreta del Barça o del Madrid?

.

Per posar un exemple, val, no?