deu pesar molt, la neu?
segur que sí, malgrat l’aparent lleugeresa,
la bellesa efímera i el silenci, com un regal...
.
omples el cap de breus pensades,
conscients o no, sovint un flaix
desencadena automàtiques descàrregues,
neurones que s’atabalen i es descontrolen
.
omples i omples, i sembla tan sa, va bé,
que tu penses, ai! que no ets pas infeliç,
que t’hi veus, i saps i aprens, i vols,
i encara vius, rondines, afalagues, protestes,
i gaudeixes, pateixes...
t’emboliques?
.
fins que tot pesa tant, i gairebé no veus enllà,
no hi ha respir, ni flux, ni sorpresa, ni descoberta...
sents com un tel enganxòs,
teixit enteranyinat, però encara sents...
i saps, que ara mateix t’has perdut,
i no et trobes.
.
enmig del laberint hi ha massa noses.
segur que sí, malgrat l’aparent lleugeresa,
la bellesa efímera i el silenci, com un regal...
.
omples el cap de breus pensades,
conscients o no, sovint un flaix
desencadena automàtiques descàrregues,
neurones que s’atabalen i es descontrolen
.
omples i omples, i sembla tan sa, va bé,
que tu penses, ai! que no ets pas infeliç,
que t’hi veus, i saps i aprens, i vols,
i encara vius, rondines, afalagues, protestes,
i gaudeixes, pateixes...
t’emboliques?
.
fins que tot pesa tant, i gairebé no veus enllà,
no hi ha respir, ni flux, ni sorpresa, ni descoberta...
sents com un tel enganxòs,
teixit enteranyinat, però encara sents...
i saps, que ara mateix t’has perdut,
i no et trobes.
.
enmig del laberint hi ha massa noses.
.
13 comentaris:
Doncs sàpigues que als altres ens és molt fàcil trobar-te i sentir-te. No hi ha cap laberint que et pugui amagar
I la neu es fon, i alimenta rius de cabals mig buits. I la que s´aguanta, ho fa dalt dels cims.
La bellesa efímera i el silenci...
sembla que el destí sigui perdre'ns una i altra vegada, com ens trobaríem si no ens haguéssim perdut?
...En el teu escrit m'he trobat....
tant de bo poguessim ser lleugeres lleugeres i volar per damunt del laberint... B7s!
Quin embolic, Zel... Però igual que la neu es fon amb la carícia del sol, els pensaments s'aclareixen, es fan lleugers i et fan trobar la sortida del laberint...
Semblança.
ostres ara em deixas pensatiu bon post i bones idees.
A vegades necessitaríem un "clik" per "no pensar"...
Bona nit Zel!
sí, enmig del laberint, dels dubtes, de les pors... però hi ha la mà amiga que ens ajudarà a continuar el camí.
una abraçada
Per mi i fins fa poc la neu era un canvi de colors en el paisatge, una varietat de noves sensacions.
Ara és el fresc racord d'una setmana sense llum.
Petons.
Si dónes un bon cop de puny a aquesta tela metalica, caurà tota la neu i podràs veure l'immens i meravellós paisatge que hi ha darrera.
Bona nit Zel.
Super Zel,
Què genial seria agafar les noses, guardar-les en un calaix i llençar la clau. O esborrar-les com qui buida la paperera de reciclatge.
M'ha agradat el poema. I el post del gran Messi of course!
Kisses
Sí que és cert que la neu pesa, però per sort es desfà...
M'ha agradat moltíssim aquest post!
imago
Quina meravella de foto, zel, i quin escrit tan maco, enhorabona, m'ha encantat :) Petons
Publica un comentari a l'entrada