02 de maig 2010

desafiant tristeses


gris, el dia s’aixeca amb la mandra pactada
a cegues,
gris, la memòria ofega, el futur t’espanta
mut, calles i mires...
el carrer buit i el silenci de diumenge sense festa
encara no compres el diari, més tard, penses...
enfiles cap al cafè vell, per la porta de darrere
i allà, la petita llum penjada al cairat
et fa, per fi, encetar el somriure
però no saps si pots encara creure en els presagis
.
.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Els diumenges són dies per estar tranquil, descansar i relaxar-se. A mesura que passi eld ai aquest gris s'esvairà!

Mireia ha dit...

Com a la foto, el gris pot estar tacat de colors

Joana ha dit...

sempre trobem una llumeta quan tot es fosc, cal buscar bé..
Com sempre unes lletres molt delicades...

Carme Rosanas ha dit...

Poder, poder... sempre podem creure en els presagis... potser a base de creure-hi els femn realitat, com els somriures que els acompanyen.

novesflors ha dit...

Has capturat un petit instant, amb paraules i amb la imatge.

Violeta ha dit...

Creure en els presagis ens fa potser més optimistes, malgrat tot.

lolita lagarto ha dit...

De com un dia gris ens pot deleitar amb una imatge tan i tan bella!
Sense el gris de fons la llum i el color no ens commourien tant...

nimue ha dit...

buf! doncs jo agrairia un bon presagi! estic farta de dies grisos en tots els sentits!