Una metàfora del meu viure...sense voler posar-hi seriositat extrema...
Aquest, el segon que vaig començar, m'està ensenyant que tot costa molt, però molt, encara que vulguis mirar d'entendre la realitat, encara que hi posis imaginació, encara que facis i refacis. Curatiu, perquè és per a mi com cada dia, un repte que, malgrat el treball i les esmenes, i les ganes, i la llarga espera per poder seguir-hi treballant, no acaba de sortir res com vols.
Al pas que vaig, no sé com acabarà, potser com nosaltres, estripat i abandonat en un racó...
5 comentaris:
Estripats no, i encara menys abandonats! Ens tenim els uns als altres, i som molts, Zel!
No l'abandonis i menys l'estripis, et recordarà la teva força, la il·lusió de fer-ho cada dia millor.
Aferradetes, nina!
Zel si ets tota una artista, que donaria jo per pintar així de be! felicitats! res d'estripar dona al contrari jo el posaria un marc!
Les mil facetes de Zel, preciós, ni trencat ni abandonat, val?
UNa abraçada
El cami ens mena cap a l'horitzó, cap a la part esquerra d'un horitzó que si és humà ha de ser d'esquerres. És marcat, i no ens ho sembla. L'arbre ens hi acompanya i ens palesa que gyardem les arrels i les paraules, mentre amb les branques ens conida a caminar cap a l'horitzo, sense pressa però amb tossideria, cap a l'horitzó.... que veig obert i de tothom. i al fons tants arbres, tantes ítaques.... i no res.... gràcies per ser-hi, una abraçada, que la negror del núvol ve carregada d'aigua nutritiva i amiga.... Salut!
Publica un comentari a l'entrada