31 de març 2011
de feina fins a dalt
29 de març 2011
coses de cada dia
( asfòdel trucat amb el DAP) 28 de març 2011
Existeix Kriptó? Que els hi duguin!
Tota la merda radiactiva entra a la cadena tròfica, a les aigües, per tant als aliments, als animals, al peix... i no diem de l'aire. Diu que l'estat actual és aquest. Noteu les qualificacions (i crec que es queden curts per no espantar) Llegiu aquí, és un article no gens alarmista, ja no enllaço res d'algun mitjà radical. 27 de març 2011
bye
26 de març 2011
a lluitar!
(foto google)Acabo d’escoltar una senyora ja gran, explicant la seva raó per participar en el moviment de la revolta a Anglaterra. De fet, n’he sentit uns quants. Però ella, ella m’ha arribat al cor.
Venia a dir que, allà pels 70 i 80, es va lluitar aferrissadament per construir un estat que a nivell social protegís i garantís la vida digne dels treballadors i treballadores que han dedicat tot el seu esforç a construir, al seu torn, un estat millor. Com una serp que es mossega la cua. I que ara, per culpa d’un piló de pomes enverinades, s’ensorren tots els guanys. I que ella no ho acceptarà.
-Jo tinc la meva vellesa coberta, sap? Sóc molt gran. Però i els meus fills? I els fills dels meus fills? No, lluitarem fins al final. Això no és un regal, és un dret.
El que més m’emprenya, és que a posteriori, aquests lladregots en diuen estat de benestar, i ho expliquen com si fòssim una colla de galifardeus que gaudim de drets que de cap manera ens toquen. I parlen de nosaltres, els treballadors. No parlen d’ells, que ja es paguen privadament tot el que els convé amb els seus sous inflats a pleret.
Som nosaltres els qui hem de renunciar a les prestacions bàsiques que un govern, un estat ha de garantir si vol pau social? Doncs no. No podem ni volem renunciar a res del que ens toca. I si hem de sortir al carrer tots arreu, hi sortirem. S’omplen la boca de com Alemanya viu en estat d’estretor i sous continguts. Que per això se’n surten. El que no ens diuen, és que tot i els seus sous continguts, cobren molt més que nosaltres per la mateixa feina, i que a més, pels seus impostos, reben més a canvi.
Si sentiu a parlar de crisi sistèmica, digue-los que sí, però del sistema de governança i usura dels alts estaments. Tots, del govern a la banca, passant per la justícia. Aquests són els objectius a enderrocar, a ensorrar, si convé a extraditar. I no ens distreuran amb suposats plans de pau per democràcies emergents, que ja sabem que cal donar sortida al negoci de les armes.
xxl
crusant
cafè amb llet
cafè
qualsevol dinar força digne i equilibrat
cafè
més cafè
crusant o galetes o porqueries vàries
poma o plàtan (fruita del temps)
més plàtan (o fruita)
xocolata/fuet/formatge (segons l'humor)
qualsevol altra porqueria tipus dolç, diga-li magdalena, diga-li donut, diga-li galetes
tot amanit amb cigarrets entremig, poquets fins a les sis, després...millor no dir res.
quan arribo a aquest límit de desastre alimentari, és que el meu cap s'ha perdut. SOS
24 de març 2011
Arturo Peor
Les úniques paraules que sentim sortir de la seva boca reiteradament són, si més no, un xic sospitoses de manca de professionalitat, a saber:Relats Conjunts. Carnavaaaaaaaaaaal???
-Jo crec que amb aquesta adaptació dels vestits de protecció antiradiació adequats a l'època, potser tindrem sort i passarà la cosa desapercebuda, no et sembla Fuji? -No, si respirar no puc, no hi ha forat a la boca, i la mascareta se m'enganxa a la pell! A veure si m'ofegaré per falta d'aire abans d'enverinar-me pel coi del cesi!
23 de març 2011
Són bojos aquests gals...(fot-li país pacificador,quins pebrots)
.
Cada míssil, un milió d'euros!!! I n'han tirat un pilonàs!
Espanya gastarà 25 milions d'euros en tres mesos, pel poc que fan, déu n'hi do! Quantes despeses necessàries no es poden pagar amb això?
No comptem els milions d'euros que gasten tots els països que hi posen armament d'alta volada! I després, els europeus, volen aturar, frenar les despeses a costa dels nostres sous! Cabrons! Fora armes i a pagar els aturats, les primeres necessitats, la sanitat, l'escola, recoi!
.
No hi ha altres maneres de gastar els diners? Entre tots ens faran perdre el senderi, i un dia qualsevol, aquells que ja no tenen res a perdre, sortiran al carrer, però no a rondinar, a atonyinar aquesta colla de dropos que malmeten el món. I no pas a l'Àfrica, no, aquí ben a propet. Temps al temps.
22 de març 2011
{€}

21 de març 2011
20 de març 2011
no és això
o com aquests per viure còmodament a casa teva...
diga'ls que passin per aquí, i sabran el que realment suposa per les persones, els animals, les plantes, l'aigua, la vida en les enormes zones d'influència d'un desastre com el del Japó, que és el que ens deien... 19 de març 2011
No pot ser
18 de març 2011
entreteniments


Qui ho diria...això ho ha fet un programa (Dynamic Autopainter) a partir de fotos de la riuada... a veure si trobo la manera de passar-ho a paper bo i em dedico a la venda ambulant, si "cola, cola"... total, m'assec a una cadira a qualsevol mercat setmanal, els venc a bon preu, i semblen aquarel·les...17 de març 2011
autoajuda (per decidir el bàndol)
16 de març 2011
em sap greu haver encertat
...no sé què podem fer...
Allà, són a punt de la mare de totes les desgràcies...
No seria hora ja de fer un plantejament seriós sobre energies renovables i alternatives?
I no em vingueu amb el nivell de vida, ni amb cotxes, motos, refrigeradors o microones, que l'alternativa en d'altres energies és real i d'inversió tan costosa com la nuclear, però sense matar, collons, que això és molta despesa material i humana per molt poca energia (quantitativament) i molt benefici per uns quants.
.
.
I una herència assassina per milers d'anys pels nostres descendents...
Tots a una, Nuclears? No, gràcies!
15 de març 2011
mox
El problema, el greu problema que patim tots els ciutadans normals i corrents, és que el saber, la ciència no està al servei de l’home només en allò bo i desitjable. Esta també al servei dels interessos del capital. Si veiessim una central d’aquestes de quaranta anys per dins, ens faríem creus que no hagin passat coses més greus.
El problema és que qualsevol pot explicar fent-se l’expert, o sent expert, el que més li convé segons qui el paga.
Si sabem que una central nuclear és una bomba de rellotgeria en potència, només es tracta d’esbrinar quan arribarà el comptador a zero. No puc entendre com sabent, i ho sap qualsevol que hagi estudiat en què consisteix el procés d’obtenció d’electricitat amb combustible radiactiu, sabent que depenem de la sort i dels elements, algú gosi dir que no passa res, com ha dit la impresentable Presidenta del Foro Nuclear sra. Carmen Martínez Ten. Ahir, amb un somriure cínic (o de burra integral) deia que això no és res, no passa res!
No passa res, i han tret tothom de les centrals, tret de 50 pobres enginyers, que hores d’ara es deuen acomiadar del món. Fa més d’una dècada, en aquest país nostre, treballar una hora prop d’un reactor, p ex. a l’edifici de contenció per arreglar avaries, es pagava amb l’equivalent a un mes de treball. Una hora, valia el sou d’un mes. Perquè? Si fos tan segur, farien cua.
Per qui diu que la nuclear és una energia neta:
Les centrals nuclears que usen urani enriquit com a combustible o aigua pesada per al seu funcionament necessiten fabricar-los, i això es fa amb procediments que emeten diòxid de carboni a l'atmosfera (CO2). El CO2 és un contaminant atmosfèric i causa de l'efecte Callendar ( efecte hivernacle)També emet una gran quantitat d'energia calorífica a l'ambient. Per exemple, una central de 1.000 MWe de potència amb un rendiment del 30% produeix uns 3.000 MW tèrmics, i per tant disipa al medi ambient prop dels 7.000 MW restants. Per a contrarrestar-ho, sovint cal usar circuits amb torres de refrigeració, pero aleshores s'ha de tenir en compte la seva influència al microclima.
14 de març 2011
Kaku nashi no okage de (Paffff)
Punt 4- El nucli, amb les barres d'urani, segueix el seu procés. Sabem que han quedat al descobert unes quantes "pastilles de combustible" I en parla com si fossin pastilles Juanola. Quan aquestes estan fora de l'aigua, el potencial radiactiu contamina directament l'aire que llavors alliberen despressuritzant. I apa, més radiació, allò tan terrible, tan letal, i ben invisible.Punt 5- Ja hi ha dos reactors petats, Però, ai, no us espanteu, es a fora, el contenidor sembla que està sencer. Semblaaaaa? Semblaaaaaaaaa?
N'hi ha un tercer a punt i alarma general per dos més a força distància. Refrigeren amb aigua de mar, cosa que ens indica que no tenen cap font d'alimentació alternativa per fer funcionar cap circuit de refrigeració. Això és com voler tapar el forat d'una canonada amb una tireta.
Punt 6- Si es fon el nucli, tot i que seria una desgràcia, tampoc passaria res que suposés un greu perill per la vida de les persones. "La vasija" resistirà! I una merda! Aquestes centrals tenen tants anys com la de Garoña, són del mateix estil i no sembla, segons informes nordamericans i europeus que siguin gaire fiables. Concretament, els analistes seriosos, creuen que ja és molt pitjor que l'incident de Harrisburg. Perquè tot i estar en certa manera preparats, mai esperaven una magnitud de 8,9, com a molt un 7 en l'escala. I molt menys un tsunami que es carregués tots els mitjans alternatius pel refredament del nucli.
No funciona. Paffff
Consol? Si passa aquí, amb centrals obsoletes i sense cap d'aquestes mesures, ja seríem al cel voleiant com pardals, tot darrere d'una impactant llum d'un blanc...NUCLEAR. ANEU PROPOSANT-LA COM ENERGIA NETA, AU.
JA HO DIUEN, MAI PASSA RES, FINS QUE PASSA.
LA DIFERÈNCIA? QUE AMB AIXÒ, MORTS SENSE ESPERANÇA. NI LLISTES D'ESPERA.
13 de març 2011
Kaku bakuhatsu
Com veurem els nens (i els grans d'aquí a un temps?) En quines aigües refrescaran les seves inexorables ferides degudes a la radiactivitat? Qui es pot creure que no passa res? Admeten haver rebut la radiació màxima d'un any en moments. Reparteixen iode ja des d'ahir. Amplien progressivament el perímetre. No beure aigua ni menjar productes frescos. Sort que no passa res.
Pels japonesos, la por, la gran por, és aquesta. No entenc com tot i això, confien en la seguretat de les nuclears. Ara, tristament, pateixen pel fet de saber que només depenen de la sort..
Kaku yūgō-ro no shita ni
Sekaijū doko demo genshiryoku hatsuden-sho o hitsuyō to shinai
12 de març 2011
<<<>>>

dissabte tarda i pluja, plou i força, plou aquella pluja que et va omplint de desig de sol i escalfor, plou aquella pluja que dol, trista, encara que sabem que cal i és bona saó pel camp, però plou com un mirall de les grisos aliens, plou com un convit a no moure’t, plou com una cortina de mals presagis, plou i sents la pluja dins...plou sense soroll, plouen silencis, un interludi, com si fessis una pausa en la pel·lícula de la vida, plou com un fre al mirar endavant, plouen solituds en diades que abans eren quaresma i ara no són gairebé res, en el trànsit entre l’ahir de fred i el demà calent, plou...
10 de març 2011
default
09 de març 2011
08 de març 2011
grrr
La dona (jo), es permet deixar els nanos sols (els he demanat complicitat) esperant el profe de música que sistemàticament arriba deu ( o més) minuts tard, doncs avui, que espavili, ja li fe fet molts regals.
He gaudit d’havent dinat a l’hora dels contes, n’he explicat un de japonès molt dolç i tendre, i estem preparant el petit teatre de sant Jordi.
I a la tarda, no sé ni com, ni perquè, fent mates, va un i em diu, tot rialler,
-Roser, saps? M’encanten aquestes feines!
Un petit cor de “a mi també!” s’ha ajuntat a la festa. Em fan la pilota? Psèèèè...
No els he dit que a mi no m’agraden les mates, que sóc de lletres, d’art, de natura i de vida que es toca, es veu i es gaudeix, que no he trobat el què a les mates. D’acord, sí, m’esforço i crec que ells es cruen que m’encanten...
I ara, escolto el futbol. I segueixo les converses virtuals al feisbuk de la tdp d’en Puyal, divertit, divertit!
(Rectifico, l'Arsenal empata, ja tanco la ràdio).
M’encanta ser dona, però he de reconéixer que, malgrat tot, sóc una dona privilegiada. Sé que moltes no poden dir el mateix...
(Rectificació final, hem guanyat! 3 a 1! I la cagueta sense mirar-ho!)
07 de març 2011
S

06 de març 2011
D

Ah, però encara no en faria prou. Miro ací i enllà, i m’adono que em torno presumptuosa, i que goso contradir i posar tot en dubte, perquè no hi ha res, però ben bé res que sigui clar, i pur i net, tret de l’herbei dels prats d’amunt, les poques salvatgines que encara queden, i els ulls dels nens. I d’altres paraules rebufades en solitari com aquestes, que volen al món del no ser.
I aquests , veritablement, tenen veu?
Avui han dit que han reconegut el dret a vot a una persona D. D de Down, nom d’aquells qui tenen un petit bastonet de més. tanta lluita per un bastonet. I vaja, quin món seguim tenint?
Per això, he de venir aquí, al món paral·lel. Amb el poc que tinc, escriure, la paraula.
Tu, llagasta barroera, que m’has enmerdat en aquest altre món paral·lel, que m’has lligat el cap i el cor, que has teixit xarxes d’imprescindibles... Tu, fonedissa, éter, desig de perviure per sempre, com si unes lletres poguessin fer-te viure una altra realitat...
I llavors, és quan el vàter s’embossa, la roba s’apilona, et tallen el telèfon i et quedes amb els ulls caiguts, no pas només d’arrugues, i d’anys, no, afegim el desingust, com diu la mare... la mare, que saps que, per molt que duri, també perdràs, i amb ella les xarxes del passat queden ertes, i les del futur tot just es comencen a teixir.
Un altre D. Un dia D.
Caiguda en sec al món de terra. Ara mateix, la rentadora pita. Mentre, espero que s’acabi allò que mig escolto sense mirar, la pel·lícula An Education, recomanada.
















