de feina fins a dalt

Una sortida porta sorpreses inesperades... tinc 111 fotos de la sortida i el treball de camp a les dunes continentals, però la feina és molta i demà toca repartir informes i encara no he acabat!

Així que us deixo les sorpreses que van tenir els nens i una foto d'una vista que mai hagués esperat veure, una preciositat el baix empordà...

coses de cada dia

( asfòdel trucat amb el DAP)

Demà anem a les dunes continentals. Avui hem preparat la feina. Visca les pissarres noves i els projectors!

Ahir vaig dedicar una hora als nostres angelets sense ales...o amb ales diferents, diem-ne. Calia preparar un xic el treball de camp. Així que me’ls vaig endur una horeta a fer un tomb a veure les arbres del pati, a tocar les escorces, a veure les eternes fulles dels pins i de les oliveres, a mirar les petites fulles nascudes a les moreres, a gaudir de les flors dels pins, i després les del cirerer... Ens vam asseure al petit jardinet a conéixer les herbes, després de recordar com són els arbres, i vam parlar de troncs i tiges, de fulles, d’arreletes i arrelasses, i ...jo buscava algun arbust per poder-los ensenyar. Vam seguir el caminet i vam anar a la part de darrere on hi ha un avet, un xiprer, una tanca de romaní... però abans vam trobar un reguitzell de rosers. Ens asseiem i els ensenyo la planta. Els dic que la mirin, com són, què veuen d’igual i diferent, i ells només veuen les punxes,(què hi farem) i jo els demano si en saben el nom.

.

-Sabeu com es diu aquest?

-Noooooooooooooo!

-Doncs és un roser, es diu com jo! Jo em dic Roser, em van posar el nom d’aquesta planta.

-Ualaaaaaaaaaaaa! (ja veieu com estem)

-I sabeu com es diu la flor que fa?

-Morera! (valga’m déu, com estem)

-No! Es diu rosa, els rosers fan roses. Però jo no, eh? Jo no en faig de roses!

I ara anem passant que anirem a veure més herbes i arbustos i algun arbre que us agradarà molt.

.

I fem el tomb, Mirem l’avet, el xiprer, recordem on tenien les maduixeres i reculem, que entre una cosa i una altra ens ha passat una hora.

-Compte, no trepitgeu el jardinet que l’acaben de regar! (Som altra vegada davant dels rosers)

.

I salta un angelet i em diu,

-I la paquita? (Ella és la meva estimada companya)

-La Paquita és a la classe, rei, ara hi anem!

I ell m’assenyala un roser i em diu,

-No, aquesta paquita! Una paquita!

.

Vaig quedar de pedra picada. Buscava una planta amb el nom de la seva mestra. Pobret.

Existeix Kriptó? Que els hi duguin!

Ahir, un dels reactors, sembla que el 3, estava així. El suposat intel·lectual que ens vulgui fer creure que això és recuperable i que encara hi ha possibilitat de contenció, que ingressi al psiquiàtric que encara queden habitacions blanques encoixinades. Els altres fan la mateixa fila.

Avui, ens diuen que ja hi ha plutoni "per terra", "a l'aigua". Però, qui amb dos dits de cervell no hauria ja donat l'ordre d'evacuació inmediata en un amplíssim marge? Qui té collons de dir que el plutoni de moment no representa perills inmediats? Hom calcula que un sol miligram escampat i ingerit o respirat pot matar milers de persones L'isòtop 239 té una vida mitjana d'uns 25.000 anys, durant els quals emet radiació letal. Ningú s'adona que això és una catàstrofe mundial? Sóc només jo la que em faig una pel·lícula? He devorat llibrets i estudis, i cada vegada (em repeteixo) veig més clar que això és jugar a ser déu.

Tota la merda radiactiva entra a la cadena tròfica, a les aigües, per tant als aliments, als animals, al peix... i no diem de l'aire. Diu que l'estat actual és aquest. Noteu les qualificacions (i crec que es queden curts per no espantar) Llegiu aquí, és un article no gens alarmista, ja no enllaço res d'algun mitjà radical.

Si cliqueu el veureu gros. Estic molt però que molt emprenyada, espantada, acollonida. No som humans, no senyor, no ho som. Podríem estar-nos menjant els uns als altres i crec que mostraríem més decència i respecte.

bye

Ara se m'acut una idea estranya. Merkel, per fi, sembla que comença a perdre pes. (Ep, i no em refereixo al mateix que hauria de perdre jo, no)

.

I se m'acut també que quan penso en ella, em passa el mateix que abans amb la dama de ferro. Aquesta, també ho és, una dama de ferro, però més aviat de cor de ferro. És curiós que, dues dones ben influents, molt influents, siguin reconegudes no per la sensibilitat que presumim que caracteritza les dones, sinó per la fredor i la forma calculadora de veure i viure i governar.

.

Desitjaria que fos un bye ben afermat, el primer, però el primer d'una sèrie d'adéus als neocons que governen el món. A veure si tenim sort i com passa sempre, encara que aquí a Ibèria fem un tomb a la dreta, els altres comencin a sortir-ne. de fet, sempre hem anat a la cua de tots els canvis, els positius, vull dir.

.

Ja se sap, aquí, al país veí, encara viuen a l'edat mitjana, amb cacera de bruixes inclosa. De bruixes que amenacin les feixistes, s'entén. Hi ha bruixes i bruixots que campen ben tranquils, oi Camps?

a lluitar!

(foto google)

El món està ple d’herois. Decideixo veure en positiu la magnitud de la tragèdia.
Acabo d’escoltar una senyora ja gran, explicant la seva raó per participar en el moviment de la revolta a Anglaterra. De fet, n’he sentit uns quants. Però ella, ella m’ha arribat al cor.

Venia a dir que, allà pels 70 i 80, es va lluitar aferrissadament per construir un estat que a nivell social protegís i garantís la vida digne dels treballadors i treballadores que han dedicat tot el seu esforç a construir, al seu torn, un estat millor. Com una serp que es mossega la cua. I que ara, per culpa d’un piló de pomes enverinades, s’ensorren tots els guanys. I que ella no ho acceptarà.

-Jo tinc la meva vellesa coberta, sap? Sóc molt gran. Però i els meus fills? I els fills dels meus fills? No, lluitarem fins al final. Això no és un regal, és un dret.

El que més m’emprenya, és que a posteriori, aquests lladregots en diuen estat de benestar, i ho expliquen com si fòssim una colla de galifardeus que gaudim de drets que de cap manera ens toquen. I parlen de nosaltres, els treballadors. No parlen d’ells, que ja es paguen privadament tot el que els convé amb els seus sous inflats a pleret.

Som nosaltres els qui hem de renunciar a les prestacions bàsiques que un govern, un estat ha de garantir si vol pau social? Doncs no. No podem ni volem renunciar a res del que ens toca. I si hem de sortir al carrer tots arreu, hi sortirem. S’omplen la boca de com Alemanya viu en estat d’estretor i sous continguts. Que per això se’n surten. El que no ens diuen, és que tot i els seus sous continguts, cobren molt més que nosaltres per la mateixa feina, i que a més, pels seus impostos, reben més a canvi.

Si sentiu a parlar de crisi sistèmica, digue-los que sí, però del sistema de governança i usura dels alts estaments. Tots, del govern a la banca, passant per la justícia. Aquests són els objectius a enderrocar, a ensorrar, si convé a extraditar. I no ens distreuran amb suposats plans de pau per democràcies emergents, que ja sabem que cal donar sortida al negoci de les armes.

xxl

alimentació cronològica de desequilibri emocional

crusant
cafè amb llet
cafè
qualsevol dinar força digne i equilibrat
cafè
més cafè
crusant o galetes o porqueries vàries
poma o plàtan (fruita del temps)
més plàtan (o fruita)
xocolata/fuet/formatge (segons l'humor)
qualsevol altra porqueria tipus dolç, diga-li magdalena, diga-li donut, diga-li galetes
tot amanit amb cigarrets entremig, poquets fins a les sis, després...millor no dir res.


quan arribo a aquest límit de desastre alimentari, és que el meu cap s'ha perdut. SOS

Arturo Peor

Ja només ens faltava això, senyor Mas, s'ha agafat vosté al pitjor dels remeis pel poble...

Mal acudit, ja ho sé, això de canviar-li el Mas, pel "Peor", però és que pitjor impossible.

Les úniques paraules que sentim sortir de la seva boca reiteradament són, si més no, un xic sospitoses de manca de professionalitat, a saber:

-la xocolata del lloro. Un concepte que m'agradaria saber en quina disciplina s'estudia a la universitat referint-se, és clar, a la política. Malauradament, quan se li fa alguna proposta que vostè no aprecia, sempre surt de la boca la xocolata del lloro.

-fer els deures. Una frase de moda, però que molt de moda. Economistes, polítics i tertulians de "tres al quartu", quan no saben quina proposta fer per millorar, parlen de que primer s'han de fer els deures. Vol que li digui? Els deures els tenen vostès, els qui prometen molt i fan no gaire res més que seguir retallant i amenaçant amb més retallades i sempre pels mateixos. Potser si que al final no podrem donar xocolata al lloro. Ni als fills.

-el full de ruta. Expressió que, altra vegada malauradament ens fa fàstic. Ens recorda tot allò militar, d'atac i guerra, d'escac i mat. El full de ruta pels excursionistes ja ens agrada, però per fer el cim. I de moment "pinten bastos".

-peix al cove. Expressió que, segons Alcover Moll, vol dir cosa fàcil, de resultat segur. Eterna tornada de totes les seves cançons.

Passa que vosté hauria d'aprendre que nosaltres veiem molt més relatiu al peix, que defineix molt del que cal o no cal, segons les circumstàncies, com ara:

-No ser ni carn ni peix

-Pujar més la salsa que el peix (més allò accidental, que allò substancial)

-Dir al pa, pa, i al peix, peix (les coses pel seu nom)

-Estar-ne més tip que Tarragona ( de peix) (n'estem fins als dallonses)

-Peix que put, tira'l al mar

-Qui vol agafar peix, ha de ficar el cul a l'aigua

I l'estrella de les dites:

-El peix gros es menja el petit. Ço és, el que passa, i més passarà amb les mesures que ens proposa, senyor Mas/Pitjor. I s'ha escudat, com un cavaller covard, darrera la comissió de savis. Ha, hahahaha...

Quins savis, per allò que els convé.

Copagament en sanitat i educació, privatitzacions, contractes únics que realment no sabem què volen dir, i encara fer-nos creure que llevar els impostos als més rics, és castigar l'estalvi. Valga'm déu senyor, peròòòò, de veritat els més rics dels rics ho són per haver estalviat? No sap que sabem que ho són perquè s'han fotut els nostres estalvis (i les estovalles, i els plats i allò que hi volíem posar dins)

Relats Conjunts. Carnavaaaaaaaaaaal???

-Jo crec que amb aquesta adaptació dels vestits de protecció antiradiació adequats a l'època, potser tindrem sort i passarà la cosa desapercebuda, no et sembla Fuji?

-Tu calla, tira i no respiris fins que arribis a l'hospital.

-No, si respirar no puc, no hi ha forat a la boca, i la mascareta se m'enganxa a la pell! A veure si m'ofegaré per falta d'aire abans d'enverinar-me pel coi del cesi!

-PER CERT, HAURÍEM DE TENIR FRED I FOT UNA CALOR DE MIL DIMONIS!

Són bojos aquests gals...(fot-li país pacificador,quins pebrots)

I en general, tots aquests que juguen a fer guerres, no saben com posar-se d'acord, no saben qui mana, no saben què fer ni a qui creure, no fa molta pena?
.
Cada míssil, un milió d'euros!!! I n'han tirat un pilonàs!
Espanya gastarà 25 milions d'euros en tres mesos, pel poc que fan, déu n'hi do! Quantes despeses necessàries no es poden pagar amb això?

.
No comptem els milions d'euros que gasten tots els països que hi posen armament d'alta volada! I després, els europeus, volen aturar, frenar les despeses a costa dels nostres sous! Cabrons! Fora armes i a pagar els aturats, les primeres necessitats, la sanitat, l'escola, recoi!
.
No hi ha altres maneres de gastar els diners? Entre tots ens faran perdre el senderi, i un dia qualsevol, aquells que ja no tenen res a perdre, sortiran al carrer, però no a rondinar, a atonyinar aquesta colla de dropos que malmeten el món. I no pas a l'Àfrica, no, aquí ben a propet. Temps al temps.

{€}

Llegiu, si us ve de gust, això

En aquesta operació "Amanecer de la Odisea", ens preguntem qui deu ser el genial poeta que posa títol a les suposades operacions humanitàries...

O sigui, som l'Ulisses que navega/vola/cavalca/ per salvar Ítaca?

Diu, Ítaca és Bengasi? Gadafi és el Cíclop?

I qui és Homer?

I posats a preguntar, ens podem refiar de l'ONU?

I encara, hi ha dictadors que primer són bons, i després dolents?

J

entre les runes
cercant futurs ensorrats
perduts per sempre

no és això

Si et volen fer creure que prescindir de l'energia nuclear és tornar al passat, a la prehistòria del progrés... (hihi, progrés? quin progrés vivim?), i que hauràs de fer invents com aquests per moure't...

o com aquests per viure còmodament a casa teva...

diga'ls que passin per aquí, i sabran el que realment suposa per les persones, els animals, les plantes, l'aigua, la vida en les enormes zones d'influència d'un desastre com el del Japó, que és el que ens deien...

AQUELL IMPOSSIBLE DESASTRE EN UNA CENTRAL NUCLEAR

QUE ENS GARANTEIX ENERGIA NETA

entra i llegeix

en castellà

(gràcies a Télamà... )

No pot ser

Que tot s'hagi d'arreglar amb guerres, amb armes, amb la força de la por i del més fort, si fem una mirada al món, el que domina són els morts...

.

Si sabéssiu...els nens petits, ja no s'espanten quan senten la paraula guerra...

.

Que malament ho estem fent!

entreteniments

Qui ho diria...això ho ha fet un programa (Dynamic Autopainter) a partir de fotos de la riuada... a veure si trobo la manera de passar-ho a paper bo i em dedico a la venda ambulant, si "cola, cola"... total, m'assec a una cadira a qualsevol mercat setmanal, els venc a bon preu, i semblen aquarel·les...

Ja sé que són bestieses, però la setmana a l'escola m'ha fet sortir com a mínim 50 cabells blancs més...

autoajuda (per decidir el bàndol)

risc: probabilitat mesurable a la qual, normalment, es pot assignar un valor numèric; coneixent les probabilitats es pot esbrinar el percentatge.

.

incertesa: desconeixement dels esdeveniments futurs, i encara més, dels seus efectes, la qual cosa amplia l'incertesa; si afegim el desconeixement dels escenaris futurs possibles, la incertesa és profunda.

.

En aquests greus moments, la incertesa ens domina. La incertesa no es pot valorar científicament. Els esdeveniments depenen d'un complet desconeixement dels futurs possibles.

.

Fem pinya. Nuclears? No, gràcies.

em sap greu haver encertat

.
...no sé què podem fer...
Allà, són a punt de la mare de totes les desgràcies...
No seria hora ja de fer un plantejament seriós sobre energies renovables i alternatives?
I no em vingueu amb el nivell de vida, ni amb cotxes, motos, refrigeradors o microones, que l'alternativa en d'altres energies és real i d'inversió tan costosa com la nuclear, però sense matar, collons, que això és molta despesa material i humana per molt poca energia (quantitativament) i molt benefici per uns quants.
.
.
I una herència assassina per milers d'anys pels nostres descendents...

Tots a una, Nuclears? No, gràcies!

mox

Que la sort els acompanyi. Jo tinc clar que l’home no pot jugar a ser déu. Una reacció nuclear com la que es provoca en una central és a la natura només a les estrelles. A què juguem? Tot plegat sabem que es tracta d’aprofitar el plutoni, i el MOX (plutoni i urani empobrit) per l’armament. A qui volen enganyar?


El problema, el greu problema que patim tots els ciutadans normals i corrents, és que el saber, la ciència no està al servei de l’home només en allò bo i desitjable. Esta també al servei dels interessos del capital. Si veiessim una central d’aquestes de quaranta anys per dins, ens faríem creus que no hagin passat coses més greus.

El problema és que qualsevol pot explicar fent-se l’expert, o sent expert, el que més li convé segons qui el paga.

Si sabem que una central nuclear és una bomba de rellotgeria en potència, només es tracta d’esbrinar quan arribarà el comptador a zero. No puc entendre com sabent, i ho sap qualsevol que hagi estudiat en què consisteix el procés d’obtenció d’electricitat amb combustible radiactiu, sabent que depenem de la sort i dels elements, algú gosi dir que no passa res, com ha dit la impresentable Presidenta del Foro Nuclear sra. Carmen Martínez Ten. Ahir, amb un somriure cínic (o de burra integral) deia que això no és res, no passa res!

No passa res, i han tret tothom de les centrals, tret de 50 pobres enginyers, que hores d’ara es deuen acomiadar del món. Fa més d’una dècada, en aquest país nostre, treballar una hora prop d’un reactor, p ex. a l’edifici de contenció per arreglar avaries, es pagava amb l’equivalent a un mes de treball. Una hora, valia el sou d’un mes. Perquè? Si fos tan segur, farien cua.


Per qui diu que la nuclear és una energia neta:

:
Les centrals nuclears que usen urani enriquit com a combustible o aigua pesada per al seu funcionament necessiten fabricar-los, i això es fa amb procediments que emeten diòxid de carboni a l'atmosfera (CO2). El CO2 és un contaminant atmosfèric i causa de l'efecte Callendar ( efecte hivernacle)També emet una gran quantitat d'energia calorífica a l'ambient. Per exemple, una central de 1.000 MWe de potència amb un rendiment del 30% produeix uns 3.000 MW tèrmics, i per tant disipa al medi ambient prop dels 7.000 MW restants. Per a contrarrestar-ho, sovint cal usar circuits amb torres de refrigeració, pero aleshores s'ha de tenir en compte la seva influència al microclima.

Vaja, i nosaltres contents pensant que si no hi ha fum, no hi ha CO2, oi?

Kaku nashi no okage de (Paffff)

Si creuen que som burros, però burros de coeficient intel·lectual, van llestos.

.

Un suposat tècnic amb càrrec, que la carrera la deu tenir, ha tingut la santa barra d'explicar "per què la gent ho entengui" com era això del funcionament d'una central nuclear.

Anem a pams.

.

Punt 1- És com una olla a pressió, a dins hi ha el que volem coure, aigua i el foc, l'escalfor ve de fora. Si et quedes sense aigua, es crema. Només que aquí el que passa és que la font de combustible és dins. Es creu que ens mamem el dit? Urani !!!

.

Vaja el savi, primer que hi ha una grandíssima diferència, us imagineu el foc dins l'olla? Us imagineu què caldria per mitigar l'efecte del foc en una olla tapada? Quantitats ingents d'aigua. Doncs imagina amb un combustible com l'urani, tan perillòs que necessita parets i més parets de plom i formigò, tot encamallat amb constants circuits d'aigua.

Punt 2- El foc. Collons amb el foc. Que no es foc, babau, que això d'una reacció nuclear és com un sol petit en una olla, que per molt gruixuda que sigui, si no es refrigera, vola tot déu en quilòmetres a la rodona! I les conseqüències són inexplicables, d'horrendes i durables, centenars d'anys essent optimistes.

.

Punt 3- No ho té clar, diu, però suposa que el nucli està bé i la contenció (l'olla, "la vasija" diu ell), resistirà. I qui és el guapo que ho pot afirmar? Encara que s'aturi el reactor, no s'atura la reacció en cadena, i sense refrigerar, explota primer per la pressió, i es segueix fonent el nucli, cap de soca! A més, quan aliberen gas per despresuritzar, aquest és radiactiu, com s'ha pogut ben comprovar pels productes que s'han analitzat.

Punt 4- El nucli, amb les barres d'urani, segueix el seu procés. Sabem que han quedat al descobert unes quantes "pastilles de combustible" I en parla com si fossin pastilles Juanola. Quan aquestes estan fora de l'aigua, el potencial radiactiu contamina directament l'aire que llavors alliberen despressuritzant. I apa, més radiació, allò tan terrible, tan letal, i ben invisible.

Punt 5- Ja hi ha dos reactors petats, Però, ai, no us espanteu, es a fora, el contenidor sembla que està sencer. Semblaaaaa? Semblaaaaaaaaa?
N'hi ha un tercer a punt i alarma general per dos més a força distància. Refrigeren amb aigua de mar, cosa que ens indica que no tenen cap font d'alimentació alternativa per fer funcionar cap circuit de refrigeració. Això és com voler tapar el forat d'una canonada amb una tireta.

Punt 6- Si es fon el nucli, tot i que seria una desgràcia, tampoc passaria res que suposés un greu perill per la vida de les persones. "La vasija" resistirà! I una merda! Aquestes centrals tenen tants anys com la de Garoña, són del mateix estil i no sembla, segons informes nordamericans i europeus que siguin gaire fiables. Concretament, els analistes seriosos, creuen que ja és molt pitjor que l'incident de Harrisburg. Perquè tot i estar en certa manera preparats, mai esperaven una magnitud de 8,9, com a molt un 7 en l'escala. I molt menys un tsunami que es carregués tots els mitjans alternatius pel refredament del nucli.

No funciona. Paffff

Consol? Si passa aquí, amb centrals obsoletes i sense cap d'aquestes mesures, ja seríem al cel voleiant com pardals, tot darrere d'una impactant llum d'un blanc...NUCLEAR. ANEU PROPOSANT-LA COM ENERGIA NETA, AU.

JA HO DIUEN, MAI PASSA RES, FINS QUE PASSA.

LA DIFERÈNCIA? QUE AMB AIXÒ, MORTS SENSE ESPERANÇA. NI LLISTES D'ESPERA.

Kaku bakuhatsu

Quan es defensen les nuclears, ningú pensa en una explicació tan senzilla i alhora tan tràgica, mostrant la impotència humana, malgrat ajuts i ginys inventats, per interrompre de manera efectiva la fusió descontrolada del nucli d'un reactor... "Una cadena de successius esdeveniments que no es poden aturar" I ho diuen amb la fredor característica de tot el que fa referència al tema nuclear, net, diuen. El problema és que quan hi ha un imprevist, es pot assegurar una catastròfe descomunal que escapa al control humà i que s'arrossega al llarg de centúries. I no parlem de les deixalles, no, parlem del combustible i del procés d'obtenció d'aquesta suposada energia segura i neta. No hi ha protecció, no hi ha seguretat, no hi ha només que la por al més terrorífic dels mals, invisible i letal.

Buscant comprovar els nivells de radiactivitat rebuda per aquests pobres infants...

Dissimulant, com sempre que hi ha gravíssimes possibles catàstrofes referides a temes nuclears, no poden evitar de dir que estan segurs que el nucli del segon reactor està descontrolat, en fusió, i que no poden refrigerar amb prou efectivitat. Amb la por al cos, sabent la magnitud de la tragèdia. Recordeu la síndrome de la Xina? Allò quasibé passa cap a finals dels 70.

Com veurem els nens (i els grans d'aquí a un temps?) En quines aigües refrescaran les seves inexorables ferides degudes a la radiactivitat? Qui es pot creure que no passa res? Admeten haver rebut la radiació màxima d'un any en moments. Reparteixen iode ja des d'ahir. Amplien progressivament el perímetre. No beure aigua ni menjar productes frescos. Sort que no passa res.

Per retardar l'explosió, van fent fugues de vapor radiactiu controlades. No passa res... Tot i això, no aconsegueixen refrdar els nuclis. No passa res...

Pels japonesos, la por, la gran por, és aquesta. No entenc com tot i això, confien en la seguretat de les nuclears. Ara, tristament, pateixen pel fet de saber que només depenen de la sort.

.

Imagines això aquí? Aquí que tenim com aquell qui diu parets de contenció de nyigui nyogui, mai pensant en possibles terratrèmols, tot i ser en una zona de relativa possibilitat.

.

Sisplau, d'una per totes, nuclears, no. Ni netes, ni barates. Quan costarà tot això? N'hi hauria per muntar una muntanya de parcs eòlics i una altra muntanya de panells solars, i en sobraria per investigar energies renobables.

.

Kaku yūgō-ro no shita ni
Sekaijū doko demo genshiryoku hatsuden-sho o hitsuyō to shinai

.

<<<>>>

el temps passa, com de recules...

dissabte tarda i pluja, plou i força, plou aquella pluja que et va omplint de desig de sol i escalfor, plou aquella pluja que dol, trista, encara que sabem que cal i és bona saó pel camp, però plou com un mirall de les grisos aliens, plou com un convit a no moure’t, plou com una cortina de mals presagis, plou i sents la pluja dins...plou sense soroll, plouen silencis, un interludi, com si fessis una pausa en la pel·lícula de la vida, plou com un fre al mirar endavant, plouen solituds en diades que abans eren quaresma i ara no són gairebé res, en el trànsit entre l’ahir de fred i el demà calent, plou...

default

Per culpa de la pixelació dels collons, m'he enganxat a fer bestieses.

.

O sigui, que el culpable i també el guanyador del joc d'ahir, ja es poden preparar si passen, seran desdibuixats vilment, passant per sota del meu brusher (o com redimonis s'escrigui).

.

(Ai, pel gran pixelador, sóc addicta a tots els vicis, auxili, Carme, Fanalet, Elfri, Montse, Pilar, Noves Flors, Clídice, Assumpta, Sargantana, Albanta, Jomateixa, Mortadel·la i dones de bona fe en general!!!)

.

No dic res als homes, aquests, ja sé que són cavallers de capa i espasa... o sigui, desaddiccioneu-me... de tot!

pxrt

jo jugo...
potser no sé a què jugo, però, a mi, no se m'escapa un joc...
.
i posats a dir no a l'abducció pixeliana, (m'he pix at de riure), he pix art itzat alguna imatge...

un pixegot per qui endevini què són les imatges...

grrr

M’he llevat com cada dia. He decidit fer mitja vaga i no m’he canviat de roba. Què coi, dia de la dona? Doncs la dona (jo)no es pinta, no es muda, només es renta...d’això...el que convé i prou. Apa. La dona (jo) va a l’escola, i passa una hora compartint xerrada profitosa i divertida amb les nenes i els nens. La dona (jo) té una recompensa, les abraçades d’abans d’anar al pati, i les visites diàries que em venen a fer els meus ex que ja fan tercer.

La dona (jo), es permet deixar els nanos sols (els he demanat complicitat) esperant el profe de música que sistemàticament arriba deu ( o més) minuts tard, doncs avui, que espavili, ja li fe fet molts regals.

He gaudit d’havent dinat a l’hora dels contes, n’he explicat un de japonès molt dolç i tendre, i estem preparant el petit teatre de sant Jordi.

I a la tarda, no sé ni com, ni perquè, fent mates, va un i em diu, tot rialler,
-Roser, saps? M’encanten aquestes feines!
Un petit cor de “a mi també!” s’ha ajuntat a la festa. Em fan la pilota? Psèèèè...

No els he dit que a mi no m’agraden les mates, que sóc de lletres, d’art, de natura i de vida que es toca, es veu i es gaudeix, que no he trobat el què a les mates. D’acord, sí, m’esforço i crec que ells es cruen que m’encanten...

I ara, escolto el futbol. I segueixo les converses virtuals al feisbuk de la tdp d’en Puyal, divertit, divertit!

(Rectifico, l'Arsenal empata, ja tanco la ràdio).

M’encanta ser dona, però he de reconéixer que, malgrat tot, sóc una dona privilegiada. Sé que moltes no poden dir el mateix...

(Rectificació final, hem guanyat! 3 a 1! I la cagueta sense mirar-ho!)

S

La senyora Banks, Winifred Banks, s'avorria miserablement a casa. Condemnada a ser mantinguda pel senyor Banks, George W. Banks, a somriure al sr Banks, a calmar el sr Banks, a portar les sabatilles al sr Banks, fins i tot a aguantar, si molt convenia els mobles de casa (la casa del sr Banks), trobava en els espais de llibertat que les minyones li garantien, un alè d'aire fresc en la seva vida grisa de senyora de principis de segle. Perquè les minyones cobraven, però ella no. Les minyones podien fer conxorxes, però ella no.

.

Paradoxalment, les dones de classe burgesa, sense lloc ni possibilitats de sortir del palau daurat, van ser les fermes defensores del moviment sufragista. A favor del sufragi i contra l'esclavitud sexual, compte, tu!

.

Podem fer-hi tot el poti poti que volguem, dels EEUU a la Rússia d'aquells temps de revoltes, de les treballadores sublevades contra horaris impossibles de conciliar fins les benestants avorrides lligades a l'home que parlava, pensava i decidia tot per elles. Feu la sopa barrejada que volgueu.

.

Sempre arribem allà mateix. Allò que a l'home se li suposava i donava per dret de penis, a la dona, per ser dona (dret de vagina?) li tocava netejar o fer bonic o criar fills.

.

Visca les senyores Banks i totes les minyones, assalariades, treballadores, esclaves de tota mena que ens han deixat un testimoni de lluita només per poder arribar a ser, tan sols, persones. Aviso, aquesta és la pel·lícula que més vegades ha vist el meu fill Bernat!

.

.

D

Estimo la vida, tal com va, tal com ve. Això no treu, però, que desitjaria fer un tomb pel món i de passada fer endreça. Provaria una escombra d’aquelles de conte, què tal una bona neteja de racons de porcs grassos, greixosos de menjar que no els toca, que han robat i encara llencen?
Ah, però encara no en faria prou. Miro ací i enllà, i m’adono que em torno presumptuosa, i que goso contradir i posar tot en dubte, perquè no hi ha res, però ben bé res que sigui clar, i pur i net, tret de l’herbei dels prats d’amunt, les poques salvatgines que encara queden, i els ulls dels nens. I d’altres paraules rebufades en solitari com aquestes, que volen al món del no ser.
I aquests , veritablement, tenen veu?
Avui han dit que han reconegut el dret a vot a una persona D. D de Down, nom d’aquells qui tenen un petit bastonet de més. tanta lluita per un bastonet. I vaja, quin món seguim tenint?
Per això, he de venir aquí, al món paral·lel. Amb el poc que tinc, escriure, la paraula.
Tu, llagasta barroera, que m’has enmerdat en aquest altre món paral·lel, que m’has lligat el cap i el cor, que has teixit xarxes d’imprescindibles... Tu, fonedissa, éter, desig de perviure per sempre, com si unes lletres poguessin fer-te viure una altra realitat...
I llavors, és quan el vàter s’embossa, la roba s’apilona, et tallen el telèfon i et quedes amb els ulls caiguts, no pas només d’arrugues, i d’anys, no, afegim el desingust, com diu la mare... la mare, que saps que, per molt que duri, també perdràs, i amb ella les xarxes del passat queden ertes, i les del futur tot just es comencen a teixir.
Un altre D. Un dia D.
Caiguda en sec al món de terra. Ara mateix, la rentadora pita. Mentre, espero que s’acabi allò que mig escolto sense mirar, la pel·lícula An Education, recomanada.

reina per un dia

Per molt que m'agradi el barça, per molt que faci il·lusió una llotja de luxe, per molt que ens venguin la tonteria de l'homenatge a la dona fonamental en l'esperit barcelonista, a mi no em veurien allà ni cobrant (bé, no sé si cobrés segons què, no ens enganyem, que tothom les passa magres ).

.

Però, seriosament, dones que admeten un "homenatge", encara que el pintin de color reivindicatiu, o professional, o... és igual, del que vulguin, doncs no. Les dones no som un objecte que calgui homenatjar, a mi que no em vinguin amb caritats, això del dia de, com si una fos una espècie a extingir, ens acaba de mostrar com de paternalista és encara aquest món.

.

Si de veritat es promou igualtat i respecte, si se'ns prenen seriosament com a persones que som, no volem ni podem acceptar "dies de"... tret de quan realment cal un homenatge, com ara a les treballadores que van perdre la vida per defensar alguns drets irenunciables.

.

Més aviat, les accions haurien d'anar lligades a promoure actuacions contra la violència de gènere, la paritat, el mateix sou pel mateix treball... i que això sigui un article dels estatuts del club. I prou. Almoines no, gràcies.

un país de ziga zaga

Ara, tornant d'Itàlia, (potser aparentment) trobo el meu país molt net, molt endreçat, molt polit i bonic...i molt senyalitzat! vorals ben cuidats, poca o nul·la brossa, un goig! Crec que, si tinguéssim el que tenen, tot seria lluent!

.

Uix, allà, uix! A part que ens va sorprendre molt la brutícia i les parets pintades no pas per artistes urbans, en general costa orientar-se, no saps gairebé on vas ni per on anar-hi...

No sé, dic jo, i si els fem una donació de senyals?

.

Vull dir, fa poc a 80, després per promesa electoral barra lliure gairebé, i canvi de senyals, i ara, ai las, per decret dels altres, tornem a reduir, i avui encara sembla que diuen que només provisionalment, apa, tornem a canviar senyals... I la broma de subvencionar el canvi de rodes, quan no paguen el suport a la dependència? Vaja, que ja està bé, però les prioritats, la humanitat per damunt de tot!

.

Avui, llegint no sé quin portal d'opinió, m'ha colpit un comentari, que pel tema, recordo,

"Els excel·lents i de bona família, a la universitat. Els altres, tancats en camps de treball, li posin el nom que li posin, itineraris, professionalització..." Home, a Itàlia, podrien netejar parets...

2n tastet romà

amb comptagotes, un xic d'aquí, un xic d'allà... la veritat és que ara m'adono que vam córrer molt, per tants pocs dies... i he portat la pluja i el fred que feia allà!

Per cert, el camp base era el Trastévere, es nota oi?

1r tastet romà

pluja cada dia, però caminant, amb bus i amb taxi si cal es va arreu...

un primer tastet, però em quedo, sens dubte amb el més "antic" i el menys visitat...

demà, més...