desitgem-nos...

que siguem rics en anhels de canvi,

que tinguem dolls de salut i companyia,

que recuperem el valor de ser més que no pas de tenir

que si som, sabrem lluitar, sabrem aixecar-nos, sabrem defensar-nos

que si som, podem mirar-nos als ulls sense vergonya, amb el cor tranquil...

jo sempre he cregut que el temps (curt o llarg), posa tothom al seu lloc...

aquests que ara ens humilien, ens aixafen, ens esclavitzen, trobaran més del que han sembrat, més ràbia, més misèria, més càstig, més soledat...

que ens acompanyin els qui estimem,

que cada dia trobem un petit bri d'esperança en la pròpia força,

que no ens falti l'amor!

I CAMINEM PER PODER SER, I VOLEM SER PER CAMINAR! BON FUTUR!

un darrera pregunta abans de demà

Em sembla de conya que hi hagi imputació pel sr Urdangarín. Trobo que és de calaix allò de que "qui la fa la paga", però, algú em podria dir qui agombola tant i tant bé sota l'ala el sr Millet, que encara corre tan ample sense que ningú faci res per posar-lo al seu lloc, a la garjola?

Com pot ser que es vagi sabent més del Sr Camps i els seus "xanxullos" i els catalanets ens hàgim d'empassar amb patates el cas Millet Montull? Quina mà hi ha al darrera? Potser la de les tisores?

"els de l'orient no roben coses a la gent"

encara que soni a costum carrincló, no m'he sabut tancar a pany i clau, he hagut de sortir, pensar els detalls, i el dia que el rei feia veure que passava comptes, jo comptava el que podia estalviar, però sense perdre el detall de comprar allò que sé que els il·lusiona, o el que els cal, els he fet esperar per aquests dies...

són grans, i encara volen saber quina sorpresa els reservo...

tan grans, i encara esperen el matí de reis... amb les quatre barres i la falç i el martell pintats amb tippex o rascats al taulell de fusta on de més petits feien els deures...

tan grans, i la il·lusió dels reis no els la treu ningú, i això que saben que els caurà allò que necessiten...

és ben maco ser mare, també per això, quan fins per un parell de mitjons tens una abraçada!

(el que em fot és que, a casa meva, el proveidor reial només sóc jo, casumlolla...)

encara sobre el tió...

Un amic m'ha enviat una pel·licula casolana dels nens d'una escola fent cagar el tió.

La impressió d'avui hauré de servar-la, ben guardadeta per si de cas se m'acut enfadar-me quan fem cagar el tió a l'escola. I també per d'altres moments.

Imatge: rotllana de nens, repartiment de pals, un tionet damunt d'una taula.

Acció: mestres i famílies col·laboradores intentant silenciar un xic la trepa per poder iniciar el cant.

Imatge paral·lela: Ulls oberts i boca riallera (però alhora pareix que són depredadors a punt d'encalçar la presa), bastó ben agafat i amunt (amunt les armes)

Acció: Comença la cançó, comencen les garrotades.

Imatge paral·lela: Abraonament agressiu d'una munió de braços i mans armats de garrot damunt la soca que tremola inestable.

Acció: Les mestres es pregunten si ja hi ha cagarada, els nens es llancen estirant la roba, la manta i, uns damunt dels altres, estiren els paquets corrent aquí i allà per estripar els papers d'embolcall.

Imatge paral·lela: Dues criatures s'esbatussen estirant el mateix paquet.

Imatge per la història: Mentre hi ha un desgabell general (com en tota cagada col·lectiva de tió), un infant seu sol al costat de la paret, guaitant atònit l'espectacle, però la càmera no s'acosta prou per esbrinar l'autèntica expressió dels seus ulls. Sorpresa? Disgust? Tristesa? Espectació? Paciència infinita?

Podríem dir que, en segons quins moments, la naturalesa de l'espècie humana ja es pot percebre?

el meu tió...

Deixa per vosaltres, que sempre sou a prop, moltes abraçades, petons, desig d'un futur amable, salut i feina, i caliu d'amics i família.

Deixa un munt de carbó i cagarades de veritat, per tota la "gentussa", els malànimes, els lladregots que ens governen, així se'ls endugui la tramuntana i els deixi a l'Antàrtida, on el seu cor de gel ajudarà a minvar l'escalfament global.

Salut, sort i pau a la bona gent!

Independència, és el somni, justícia és el camí, fermesa és la recepta, voluntat és el tarannà i l'actitud. Això pel 2012?

enfeinats, però amb un xic d'il·lusió per encomanar

Des de l'escola, manllevant una màquina per fer alguna foto, feinejant per aconseguir acabar-ho tot, em ve de gust desitjar-vos un futur un xic més dolç, un sac d'esperança, un doll de salut, un sac de felicitats petites, d'aquelles que fan goig de compartir, com aquestes que us mostro.

Verità? Relats Conjunts

-Nuriiiiiiiiiiiiiiiii! No m'estiris la mà!
-Jo? A mi què coi m'expliques, jo toco pedra!
-No m'espantis, no m'espantis, deixa'm la mà, vaaaaa!
-Però si això és buit, ben buit!
-Que no, coi, que algú m'estira la mà!
-Va, no facis el burro i entrem a veure els mosaics de terra...
-Però...però si no puc treure la mà! M'estiren, coi!

La Nuri se'n va, entra enriolada pensant que li prenc el pèl.
Llavors, sento una veu coneguda...

-Senyora, sisplau, treguim d'aquí, prometo no retallar cap més partida dels presupostos! Prometo complir el que vam prometre, prometo...

Foto estrebada a la meva mà, sota risc de perdre-la. No em fotran més. Si algú se'l creu, que vagi a buscar-lo.

plego

Només una cosa a dir.

Em sento utilitzada, menyspreada, menystinguda, i suposo que molts es senten igual que jo.

No em sentireu dir res més de cap d'aquests pocasoltes, ja s'ho poden ben fer i amanir, si em toca mirar de sobreviure, això faré. Entenc cada vegada més la ràbia i la sensació d'impotència que porta a segons quin tipus d'actuacions agressives. Anem directes a l'abisme, com es refarà res si no hi ha certa possibilitat de gastar? A més atur menys ingressos, menys recapte per donar serveis, per tant, al final, ens demanaran que treballem de franc, si només compten amb els diners que ens roben dels sous.

Vaga general sense serveis mínims, ja. Potser si els portem al caos, renaixerà quelcom d'entre les runes.

tallafocs

Fa anys, uns quants, tot estudiant aspectes relacionats entre política i societat, recordo especialment una crítica ferotge adreçada als governs en general.
Explicava, així a grosso modo, com any rere anys han hagut de néixer les ONG’S, poseu-li el nom que sigui, per contrarestar en la mesura del possible, els dèficits, els greuges, que contrauen els governs amb els seus “governats”.

Posicionat l’estudi en una base antropològica, feia una comparació entre societats antigues i actuals. Si quelcom caracteritza les polítiques adreçades a la protecció del poble, a la cura que deuria tenir en els dos darrers segles quan les bases impositives sobre els sous s’han extès de manera global en les societats occidentals, és l’abandó progressiu de la solidaritat cap als més desfavorits per qualsevol raó.

En aquest sentit, gosaven “criticar” les organitzacions no governamentals d’ajut sense ànim de lucre. Llavors em va xocar, i em va fer pensar.
“Mentre vagin proliferant aquests ajuts, els governs es desentendran cada vegada més de les poblacions en perill o en exclusió social”...”És una aberració que els membres de qualsevol societat que compleixen amb les seves obligacions, paguen impostos, col·laboren al manteniment de l’estatus dels polítics, hagin de ser colpits per les imatges de penúria i compleixin el servei que, de fet, ha de fer l’estat. Així l'estat (els estats) deixen en mans de "la bona fe" una de les seves primeres funcions i obligacions”

Es ben cert. Un s’adona que, qualsevol iniciativa pensada i mantinguda en petites organitzacions que s’estenen a base de voluntariat, estan carregades de tasques que hauria de resoldre el govern, qualsevol govern.

Quan tinguem un altíssim percentatge d’aturats, quan els qui encara cotitzem ja no hi siguem o hàgim de “cobrar”, qui es farà càrrec de pagar els serveis bàsics? Ens diuen que no podrà ser. D’acord, doncs tombem la truita. Si no podran, deixem ja de pagar ara. Si algú en sap la recepta, jo em poso al capdavant per liderar la campanya.

mireu on he anat a parar...

Aquests dies toca parlar del Nadal. Per no fer la cosa pesada, resumeixo, avui un m'ha fet una pregunta que mai cap nen m'havia fet,

-Roser, quan va morir Josep? (sant Josep, és clar...)

-... ni idea, ja ho buscaré, cas que ho trobi! És que mira, aquestes històries sembla que les van escriure diferents persones i hi ha diferents versions (he sortit per on he pogut)

-I Maria?

-...doncs tampoc ho sé! Em sap greu, però ara no us puc contestar, ja esbrinaré el que pugui! Apa, aquí teniu un mandala preciós per pintar i relaxar-nos i estar un xic tranquils quan acabeu de fer la postal per regalar als petits de P-5!

Jo que arribo, i em poso a la Viquipèdia (ja sé, mal fet, però què voleu) i he anat a parar a aquí (després d'esbrinar que tampoc hi ha dades fiables i molts interrogants).

Síndrome de Sant Josep
La síndrome de Sant Josep, tot i no ser una veritable síndrome reconeguda pels sociòlegs, és el nom que alguns homes posen al seu sentiment personal de poc protagonisme a la família, en especial comparat amb la mare i el fill, en esdeveniments com l'embaràs, el part, el postpart, la lactància i la cria del nadó o nen. Com al cas bíblic de la parella formada per la verge Maria i Sant Josep, amb el seu fill Jesús, senten que se'ls tracta injustament com a personatges secundaris.
Aquests homes senten la seva masculinitat minvada per aquest fet i se senten agredits per propostes sensibles al paper de les dones a la maternitat i en general al seu paper a la societat. Per exemple, els molesta que el Ministeri d'Igualtat espanyol consideri que el paper de la ventafocs del conte mostri una dona passiva que espera que un príncep blau la salvi, i se senten ofesos devant de la proposta d'alternatives (que algunes persones podrien jutjar de menys masclistes, més modernes, etc.) a les quals, per exemple, si ella es queda amb el príncep és per que hi té interès amorós, però que ella és capaç de refer i salvar la seva vida sense passar per ell.

Apa, una cosa més que sé!

treballant... i estimant.

Desembre i Nadal. Fins els nens estan encomanats de poca alegria. Noto, veig i em transmeten quelcom que tots sentim, una mena d'angoixa sense fre que ens va refredant poc a poc més que no pas el temps...

Canalitzo tant com puc o tant com sé aquesta mena de malestar, miro que entenguin què vol dir això que ells diuen "diu la mama que hi ha crisi", és l'única paraula que saben quan parlem del sentit dels dies de trobar-nos per l'àpat de Nadal.

Us enganyaria si us digués que no m'alegra que entenguin que els regals no fan la festa. Això m'agrada, sí, que sàpiguen explicar l'alegria com un sentiment que ens ha d'eixir de dins, si aconseguim ser gent de pau, de companyonia. I bé que ho van mostrar el primer dia de desembre, quan tots junts, sense preguntar-se, van decidir que la primera finestreta l'obrís el nostre M. alegrant-se del seu progrés. Fins i tot van picar de mans espontàniament.

Malgrat tot, no és una espera com la d'altres anys, què voleu, ells també ho noten. Ni tan sols hi ha fal·lera per guarnir la classe, i en canvi, hi ha moltes més demandes d'abraçades, acostaments i petons.

D'això en tinc un pou sense fons per regalar, i ells a mi.

de falsedats...

quina manera de fer el saberut, enganyant y remenant l'olla..., senyor Mas,

l'acuso de falses promeses, de tracte sexista a la sra Terribas, "sí, dona, no dona...) de prendre's l'entrevista com si expliqués les beceroles a una alumna desaventatjada o curta de gambals...

l'acuso de pactar amb el PP sense cap vergonya, de no complir ni voler parlar de referèndums, independència ni tan sols fiscalitat...

l'acuso de declarar-se sotmès "a Espanya", de dir que els diners ens els han de donar ells, quan són els nostres...

l'acuso de ser miserable quan parla del seu sou i del que ha perdut, com si els seus ingresos es poguessin comparar als del treballador de a peu...

l'acuso d'haver menjat (llegiu cobrat) a la nostra salut en els banquets organitzats pels seus amiguets i fer-nos pagar el compte als altres...