entremig de l'espera esperant amb esperança

necessito una mirada
i no acaba de ser clara
des de l’enyor
la recordo en color

escollir un bon dia...

escollir un bon dia

per dir-vos fins ara mateix

que serà quan toqui

quan pugui ser

sense robar temps

a l'altra vida que s'ha esperat massa

mentrestant, sabeu com us estic agraida

per la companyia i pel regal de les paraules

i del bon desig que sempre he sentit

només gràcies, i fins aviat...espero.

paintpoemejant

lliures de presons

desubiquem i flairem

els píxels i jo

comparant...

teoria

(si el voleu llegir, per entendre relacions entre educació, societat i ciència, cliqueu i es fa gran... i si no ho enteneu gaire, disculpeu, és que l'he fet i fabricat i ideat jo...)

pràctica

(també el podeu fer gran, però la cara de fàstic del noi no canvia...)

Sort que vaig dir bona verbena...!!! el dia ha sigut tan gris, que necessitava plantejar-me un repte, seria capaç de fer un post? He recollit un record de fa un meset...

impotència

sempre va bé començar amb una foto...

Fa dies, molts, que em sento impotent. I no només amb les meves coses, que m'estant pujant al damunt, que no les atrapo de cap manera, que no me'n surto, vaja. No sé si serà això de l'astènia primaveral, segur que hi ha d'altres coses tan clares, com que una es fa gran, però gran de veritat, i a més que, com em diu algú, sempre "m'enmerdo". Massa neguits que viuen dins meu, de nit i de dia i que surten fins i tot en somnis, on barrejo certeses, pors i possibles d'una manera totalment esquizofrènica, com si abans de posar-me al llit em prengués un trippi.

Perquè, a veure, vosaltres creieu que és normal somiar que el teu cap munta una enorme granja de rates (de les blanques i maques, això sí) i en treu llet (que veus extreure amb unes minimunyidores) i les embotella en petites ampolletes, explicant que està comprovat que són un aliment de primeríssima qualitat per a infants?

O que et trobes amb una escombreta de WC a les mans d'aquelles de bar cutre, amb els pèls de plàstic gruixut i recargoladets de color taronja, ajudant la teva sogra a esteranyinar?

O que formes part d'una mena de cercle inacabable de gent, donant voltes cada vegada més lentes en el que intueixes que és una habitació semiesfèrica, però no en veus els límits i la lentitud arriba a ser inconcebible per la pròpia idea de moviment? (aquest és recurrent)

Si començo a fer un recull escrit de somnis, quedeu glaçats, ara, he escrit una mini mostra, però em passa de tot, mentre dormo (o no, que ja no ho sé...), mato, em moro, em maten, perdo dents i queixals, perdo nens, visc un terratrèmol en el que el pati es va inclinant perillosament i tothom va caient de manera implacable al buit... fins i tot he somiat una explosió nuclear, carai, que no hi ha dret... vaja, que això no és vida, coi, que ja està bé, on he de reclamar que em tornin els somnis d'estels i festes, i prínceps blaus? (ai, no, prínceps, no...)

En fi, res, només volia dir que quan van maldades, el millor és prendre's un descans, a veure si em trec del damunt les cabòries...i parlant de cabòries, l'altra és que sóc una lectora poc fidel, us tinc a tots aquí, i jo que no dóno a l'abast... i em fot una ràbia!!!

I ara arriben els meus nois, i per variar, l'àrbit els ha robat el partit, sort que no només li passen al Barça, aquestes coses... es veu que hi ha hagut marro (jo no hi vaig, me'ls menjaria, i ja no m'hi volen)

Doncs això, que bona verbena de sant Joan....

pirates...per força?

Diuen, i sembla que és cert, que prop de les costes de Somàlia, de fa molts anys, (comprovat des del 1991) hi ha un constant llançament de deixalles radiactives. Diuen, i sembla que és cert, que després del tsunami del 2005, tota una munió de bidons amb fugues radiactives van anar apareixent a la sorra de les platges i que la gent que vivia prop de la costa, va començar a patir malalties extranyes, mareigs, vòmits i que van començar a néixer nens amb malformacions.

“Ahmedou Ould-Abdallah, el enviado de Naciones Unidas a Somalia, declara: “Alguien está vertiendo material nuclear aquí. También hay plomo, y materiales pesados, tales como cadmio y mercurio – o sea, de todo.” Se puede seguir su rastro hasta los hospitales y las fábricas europeos...”

Afegeixen que, d’altra banda, sistemàticament s’ha pescat sense mesura, sobretot marisc, de manera il.licita en aigües somalís prou endins com per no poder ser controlades pel propi país. Aquestes pesques de palangre suposen més de 300 milions de dòlars l’any, robats als pescadors somalís, en aigües que no tenen protegides. Es pregunten si creiem de veritat que la població famolenca es quedarà passiva mentre allò que es roba a les seves aigües es ven a bon preu i es menja a restaurants de les grans ciutats europees.

“Mohammed Hussein, un pescador de la ciudad de Marka, a 100 kilómetros de Mogadishu, declaró a Reuters: -Si no se hace nada, pronto no quedará pesca en las aguas de nuestra costa”.

Afirmen, que, els pirates a Somàlia s’anomenaven en principi “Guardacostes Voluntaris”, i que es van organitzar per cobrar a vaixells de pesca i als qui abocaven residus al mar.

“En el transcurso de una entrevista telefónica surrealista, uno de los dirigentes piratas, Sugule Ali, dijo que su propósito era “parar la pesca ilegal y vertidos en nuestras aguas... No nos consideramos bandidos de los mares. Los bandidos son aquellos que pescan, vierten residuos y llevan armas en nuestros mares.”

Evidentment, no es tracta de justificar cap acció il.legal, cap segrest ni cap acció violenta. Però sembla que els pirates tenen el suport d’un 70% de la població somalí. Que saben que els roben fins i tot el subministrament d’aliments i d’ajuda humanitària, a més de les seves riqueses naturals.

Perquè les grans flotes imperials que governen el mar, que es planten a les costes de qualsevol país sense haver de demanar permís a ningú, que poden si els ve de gust bombardejar i conquerir ( EEUU ho ha fet fins ara, on i quan han volgut), són també pirates? O potser tenen patent de cors...

agredolç (el que podia haver perdut)

Tornava jo cap a casa, com sempre encantada, com gairebé sempre fent balanç, escoltant la ràdio i emprenyant-me molt...

(això seria un post a part, però, algú em sap dir on anem? a qui votaríeu ara mateix? de què coi van els nostres i els no nostres polítics? de què coi es preocupen els nostres sindicats? de què carai ens serveix escoltar cada dia els moviments de l'Ibex i WallStreeT? Que collons vol dir que el Sarkozy parli de la intel.ligència del Zapatero? Què direm ara, que el Berluscconi vol canviar la llei electoral després que tothom es volia menjar el Chávez? I el Sant Pare que premia al qui va parlar en contra dels preservatius? Casumlaputa, amb perdó...)

Va, tornem-hi que és vals... Venia jo encantada i veig aquests tres xiprers, i em ve al cap una petita frase..."els tres Reis"... no em pregunteu perquè...

M'aturo, faig la foto i, seguint, penso en el meu dia, i jo soleta em dic

-Ja està! El primer rei (regal), la rialla encantada i amorosa que ha fet la S. quan he felicitat en R pel seu relat del trosset de conte del Joan Amades que li tocava! He de dir que la S. era una personeta molt manaire, molt geniüda, i amb moltes ganes de ser sempre la protagonista, la primera... I m'he dirigit a ella, i em diu...-Res, que estic molt contenta que felicitis en R. !

Perquè en R.és un noiet super tímid a qui li ha costat suor i llàgrimes posar-se a to...

-El segon regal, el canvi de la tarda de la C., després del pacte que hem fet avui amb ella i la mare, un pacte d'economia de gomets, que ella s'autogestionarà per veure si aconseguim que "es posi les piles"... i ha anat prou bé...

El tercer no l'he trobat... però vaja ja m'estava bé, com a resum positiu...

Però no hi ha dos sense tres. Quan he arribat a casa, el meu fill gran, m'explica encara espantat, que ha reventat a l'autopista, en zona de dos carrils i obres, que ha hagut d'aturar-se com ha pogut, sense lloc gairebé, ploguent a bots i barrals, que baixa del cotxe amb el reflectant posat, i just anar al voral, un camió que passava, no s'ha apartat prou i gairebé se li ha endut la banda esquerra del cotxe...

O sigui, que el tercer regal, (deu ser el que té la punta doble), després de l'espant l'he trobat a casa. He recuperat el meu fill, a qui podia haver perdut. Gràcies a qui mani per allà dalt, a tots els déus, avui ens han fet companyia.

Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal. Els guerrers de terracota

Jiang, Huang, Xiang; Fuang, Xan, Fung, Dan, Fan, Feng, Hong, Jun, Li Jian, Lee, Chang, Bo, An, Bei, Feng, Hui, Ying, Huan Yue, Lian, Na, Qi, Lien, Wan, Wei, Xiao, Xin, Yun, Zhen, Lin Yao, Qing Yuan, Qiao, Rao i tants d’altres, que no cal dir-los tots, que no acabaríem el conte, formaven un esplendoròs exèrcit. Un exèrcit disposat a tot... a tot? bé, a tot, tot, no.

Preparats per les batalles que els prometien glòria i riqueses, o mort i glòria eterna al costat de l’emperador Jade, l’emperador celestial, s’entretenien a donar llustre a les armadures, amb minuciosa i pacient gràcia. Tasca feixuga i cansada que va durar moltes hores. Al vespre, qui més qui menys, esperava que la intendència s’hagués preocupat per les menges. Però no, no hi havia res preparat, els bols buits, l’arròs per bullir.

N’eren tants, però tants, que no hi havia manera d’establir a qui tocaria fer els àpats, i tot seguit rentar els atuells. Conten que la gana els va fer espavilar, però a l’hora de la neteja, ningú estava disposat a perdre les poques hores de dormir rentant bols. I bruts van quedar.

L’endemà, ni un sol atuell estava a punt per preparar l’esmorzar. Barallant-se com micos per un plàtan, finalment van arribar a un pacte. Els primers a moure’s, a sortir de la formació, serien els encarregats de netejar la plateria. Cadascun d’ells pensava que a tossut ningú el guanyava, i restaren quiets.

Heus aquí que encara els tenim perfectament drets i formats, perfectament fossilitzats. Qualsevol es mou, davant les piles de vaixella que espera encara escampada que algú la desi...

78 anys...i anem cap a la tercera

Avui celebrem el 78è aniversari de la proclamació de la 2a República, de la qual discutiríem moltes coses, però no segurament el fet de la legalitat o ilegalitat de l'actual monarquia que ens governa.

Molts poden encara tenir certes nostàlgies, segur que encomanades de vivències explicades o llibres llegits, però els fets són el que són, i malgrat ens hagin canviat la història, aquest país va ser republicà.

De tota manera, em sembla que, molts dels qui reclamen o celebren, no passen de cert folclorisme, d'una mena de somni daurat, com si el fet de gaudir d'un sistema republicà ens hagués d'alliberar de tots els mals sons i les tristes realitats. Res més allunyat. Però segur ens hauríem estalviat moltes morts, molts greuges i moltes desavinences, i tot l'autoritarisme i el canibalisme al que estan sotmesos els petits països i les llengües minoritàries, no tindrien el deix i el regust feixista amb el que ara ens ataquen i ens volen fagocitar. Potser, només potser, des d'aquí seria possible un federalisme, i qui sap, un reconeixement, no pas amb sermons de qui vol guanyar unes eleccions...

Perquè aquells qui ens governen, mai s'han plantejat cap canvi de sistema, es senten legitimats per un no hereu rei que mai ha sigut legítim, i a qui ni tan sols es pot reclamar el que es reclama a qualsevol ciutadà del carrer, transparència i donar comptes d'allò que rep i en què ho gasta, i com ho gasta, com si els seus diners fossin pecata minuta en ple segle XXI. Doncs no. Creiem que un país ha de poder triar qui el governa, i en aquest punt, podria acomplir-se el somni del reconeixement de Catalunya, Euskadi...cadascú el que senti i de quin país es senti part.

Ara, més que mai, la nostra lluita ha de ser una lluita de treballadors, una lluita de reivindicació, no es pot acceptar que les mesures vagin a parar a mans dels quatre "escollits" mentre els qui fem dia a dia una feina que aguanta tot un país (o més d'un, si voleu) quedem al marge i hagim de seguir aguantant i abaixant el cap, com qualsevol bastaix del segle XIX.

Així és que, amb la lluita i el desig d'una veritable revolució social, empenyent als sindicats a que facin el seu paper, que remoguin consciències, que es posicionin, recollint i defensant fins al darrer cèntim, fins el darrer lloc de treball, adquirint consciència del que som, una gran multitud agreujada, trepitjada i menystinguda, caminem... Empenyent els polítics a que defensin un país governat per qui esculli el poble, no pas per qui ens va deixar d'herència el dictador, caminem cap a una 3a República... Perquè no?

reencarnació

Ara n'estic gairebé segura. En una altra vida, jo era tortuga. Primer vaig pensar que deuria haver sigut gos (gossa, suposo), més que res, per l'afinitat que al llarg dels anys he anat tenint amb aquests animals que de petita em feien por. Ara, no, no me'n fan gens. Fins i tot m'atreveixo a parlar-hi, encara que no els conegui. De fet és un vici molt meu això de parlar amb tothom, tendeixo a buscar contacte amb qui tinc a prop, sobretot en espais tancats, ascensors, sales d'espera, al super...que sé jo, és com si necessités contacte. No m'agrada el posat sorrut cap als desconeguts.

Però, aquesta primavera que he esperat ansiosa veure sortir les tortugues, m'he adonat que segurament hi tinc més semblances internes, o de reacció, com si diguéssim. Perquè també, contradictòria com sóc, m'agrada estar sola.

Sí, m'he adonat que, en espais oberts, m'agrada estar sola. Que quan estic en un estat d'aquests de retrobament amb la natura, si veig algú, giro cua i m'endinso a les parts solitàries. Que si no em convé dir res a segons qui, em tanco dins la meva closca mental i a passeig tot plegat. Que sóc ben capaç de prendre un estat de letargia i després moure'm com una beneita d'aquí cap allà.

I a més, qui diu que les tortugues són lentes? Qui les va matricular, quan volen, en un tres i no res t'han desaparegut del davant. I això també m'agrada a mi, paff! i ja no hi sóc...

Ara mateix, tot i que tinc ganes d'un ritme normal, que n'estic fins al capdamunt de rentadores, de plats, de cuinar, de trobar mitjons, pantalons, calçotets, roba d'esport, plats i gots escampats per casa, em tancaria dins la closca i a viure uns quants dies de solitud ben desitjada.

Res, que, finalment, sóc un cul de malseient, com diu la meva mare. I que em fot una mandra haver d'anar a horari... tan bonic que seria sortir quan vols i tancar quan et dóna la gana...

I vosaltres, ja sabeu o imagineu què ereu? o què voldríeu ser...

haikús de diumenge

tancada a casa

sense sentir la pluja

flor presonera

des de l'escala

sento la pluja plorar

el sol ha perdut

la processó va per dins

Obviant el fet cultural i les tradicions, esgarrifa veure el cinisme dels contrast entre allò que vivim cada dia i les imatges dels paisatges d’aquesta setmana. Santa setmana plena d’armats, ciris, creus, cilicis, gent agenollada i sagnant pels carrers darrera imatges que als temps del gran imperi romà n’haguessin dits paganes. Arrossegant cadenes i grillons lligats als turmells, flagelant-se les esquenes nues, purgant vés a saber quins pecats...

Alguns d’aquests potser tornaran sense cap remordiment a malpagar els seus treballadors, a escampar por amb els seus amb crits, roncaran a la parella o clavaran mastegots als fills. Algun d’aquests potser menysprearan un xinès, un guineà o un magrebí i ara criden el seu amor infinit al Jesús que proclamava la germandat universal, que a cada injustícia donava mostres d’indignació i que deia de parar l’altra galta, no pas respondre amb violència. Ben curiós, en aquest escenari, el barreig que es fa entre religió i estat, representat per soldats amb cares enfervorides... Digueu-me, qui gosaria, davant això deslegitimar les mostres de d’altres fonamentalismes religiosos?

No sé on acaba el ser creient i comença el fanatisme. Millor dit, en què o en qui creuen? Tants diners en viatges, ciris, flors, vestits que són com joies, i les gresques que s’hi associen, no farien més profit per honorar aquesta fe en algun altre lloc?

brunyols, què coi, a l'Empordà en diguem brunyols

Al cossi hi ha 30 rovells d'ou, una cullerada de sucre per cada ou, un pessic de sal, 3/4 de litre de llet bullida amb canyella, 350 grams de mantega (nosaltres hem abandonat el tradicional greix) i pela de llimona (li aboquem colat i a temperatura ambient, la pell de 10 llimones picada ben fina, vainilla ensucrada abundant, canyella en pols, les clares d'ou batudes a punt de neu fluix, 300 grams de llevat de París, 150 grams de matafaluga en gra, remullada i colada, dos gots generosos d'anís i un primer quilo de farina per anar donant cos, ho hem anat posant de mica en mica, vigilant que es barregi bé sense fer grumolls... i vinga amb la farina...

ara arriba l'hora de pastar talment com si fossis un màquina de forner, emboliques la massa amb les mans, vigiles que comenci de fer bombolles que creixen i es baden, la fas rodar entortilligant-la entre les mans, l'aixeques suau i la fas picar al cul del cossi, que la pasta necessita ser tractada fermament per no deixar cap grumoll de farina...i la temperatura de la massa va pujant lleugerament, comença a notarse la finor dels productes que es van mesclant, i l'olor ja t'indica el gust que prendrà...

si aconsegueixes que la pasta quedi així, que quan l'estires amunt no es trenqui, és que està ben treballada, i seguim abocant farina, es tracta d'aconseguir que la massa es vagi desenganxant de l'atuell, com passa quan prepares pa, amb les darreres mesures de farina hi posem quatre sobres de llevat impulsor (Royal), fa que quan couen es bufin més.

amb això hem fet un parell de pans, que hem posat en dos atuells, embolicats amb un drap, amb farina al cul per evitar que s'enganxi massa...i a deixar que creixi, tapadets amb una manta... i que no se m'oblidi, la fòrmula màgica de l'àvia, un cop fets els pans, una creu amb els dits mentre dius "que déu hi faci més que jo", s'han de seguir les tradicions!

al cap de poc més de tres hores ja estaven gairebé a punt... una altra cosa, (ara de la meva tia) és que cal començar a coure abans la massa no s'enfonsi quan la toques amb el dit, diu que si esperes més, mentre vas coent, la que queda ja ha llevat massa i es trenca... jo, per si de cas, a creure, agafo el ganivet i a fer tires del primer pa.

els bocinets s'han d'agafar amb cura (res de masegar-los) i anar-los arrodonint pels cantons, al mateix temps que els estires una mica, sense aixafar la massa, que li estronques el procés de llevat!

els primers ja couen, ben infladets, com podeu veure...

ja en tenim uns quants cuits i ensucrats...

però no s'acaba, sembla la multiplicació dels pans i els peixos, apa, cap al segon pa... el bo que té de fer-ho així, és que els brunyols no s'enganxen als dits quan els estires, ja veieu, els tallem amb ganivet.

bosses a punt per repartir i cadascú s'endurà la seva part, gairebé tots s'hauran de congelar, no ens podem menjar gairebé vuit quilos de brunyols!

efímer, meravellosament efímer....

aquesta menuda i perfecta flor és l'asfòdel...

aquesta nit, les estrelles han caigut, quatre rajos de sol i un xic de caloreta, i l'orgia de colors comença a escalfar-nos el cor, captivant primer la vista, com els amors, qualsevol amor...

acostar els ulls a terra, buscant les meravelles efímeres i minúscules que un dia o altre la nostra carn assaonarà, ens va reconciliant amb el viure senzill que tot ho cura, un univers únic en un petit espai de terra que no mira ningú, lluny dels destins d'alta volada

la pluja ha donat tots els colors al camp, t'embruts els peus, si convé et descalces, i passes pels fangars, per arrelar-te a això que ens manté vius i amb el cap prou serè per admirar la renaixença, cada any, cicle a cicle

en un metre quadrat tan sols, tots els colors de primavera, petits botons a punt d'obrir, quan d'altres ja es marciran, efímers com allò més bell, com un somni, com un miratge...

orgia de la natura, plenitud de naixença senzilla, sense cap més mà que en tingui cura que la mà dels déus, o d'aquells en qui cregui cadascú, les lleis de l'univers, la mare terra...

I malgrat tot, quan he arribat al cotxe, he tornat a sentir aquell animal dient que, els pobres que han patit el devastador ronc d'aquesta nostra terra, poden prendre's tot plegat com aquell qui va un fi de setmana de camping...sort de les fotos pel record, perquè el molt cabró m'ha esbandit la bellesa dels ulls, del cervell i del cor, així se l'empassi una bona esquerda...

inútil

després de posar la darrera rentadora
es va asseure mandrosament al sofà
i va mirar el menjador
el caos s’havia ensenyorit de casa seva,
munts de papers, apunts, carpetes, barrejats amb llibres,
botons,arracades i peces perdudes compartien calaixets,
feia dos anys que no s’enfilava a la lleixa de dalt de tot
i podia notar la pols abans de tocar-la..
la roba plegada ocupava gairebé totes les cadires
també n’hi havia sobre les calaixeres de les habitacions,
els calaixos vessaven roba destriada, passada, o ignorada
(la més decent estava a la vista per poder-la localitzar)
tenia una bossa de mitjons desaparellats
que guardava per jugar qualsevol dia al memory
(però a aquestes alçades, un cop estesos, la vista no allargava tant)
vist que no hi havia gaire res a fer,
es va tombar de l’altra banda,
va engegar la televisió,
va posar el 3-24 per pur massoquisme...
va córrer a la cuina a buscar un bon tros de xocolata
i es va evadir d’una casa i d’un món desendreçat
(no es veia amb cor d’arreglar cap de les dues coses)

per molts anys, papa

La tia i tu discutíeu molt sovint, quan encetàvem el mes d’abril.
-Si vas néixer el tres!- m’ho diràs a mi, quin dia vaig néixer? era el sis!
Cap dels dos podíeu recordar el dia, però era cosa de germans, com serà sempre, d’una engruna fer-ne un munt, i a l’inrevés, en els més grans desastres, trobar-hi el punt d’humor, com quan recordàveu que, en acabar la guerra, l’avi es va deixar entabanar i tancat en una habitació, es va creure que tots els diners que guardava en un mallal no valien res, li van donar quatre rals... i d’això, que diuen que fou d’on va venir tota la ruïna, en feieu un acudit, que si haver de canviar el cafè per suc de mitjons i el pa tendre acabat de pastar i coure de l’àvia, per rosegons remullats en llet aigualida...

Dormir en coixins de plomes per conformar-se amb matalassos de pallots... històries que ja no sento, però que tinc molt ben guardades. La mare, que es pensava que es casava amb un hereu, es va trobar que el pare havia heretat deutes. Ell va treballar com un ase, es va anar obrint camí entre paletes i maons i després es va embolicar amb els camions que transportaven mercaderies i feien “províncies”.

I aquell dia que, al vespre, van venir a casa, dient que teníem el pare al “calabossu”, que havia mort dos guàrdies civils, en un accident de tràfic. Sort que es va poder demostrar que venien d’anar “de putes” i anaven beguts fins al capdamunt, es van encastar literalment sota el camió, i allà es van quedar decapitats, treien sang amb aromes de rom “Negrita”. L’endemà et vam veure arribar plorant, i abraçar-nos a tots, feliç de tornar, que en aquells temps et podia haver costat la llibertat per molts anys.

No en vas saber mai, de gestionar els diners i segurament tampoc la vida... de fet, vas fer patir la mare com una boja, deixant-la amb quatre rals, mentre tu no t’estaves dels típics esmorzars de “camioner”...Però d’això, cap dels teus fills n’erem conscients. Recordo com m’ensenyaves a ballar el vals, el pasdoble, el bolero i el swing, quan arribaves els divendres, orgullòs de la teva nena, la més maca, em deies, falaguer...Clar, jo era l’única que em delia per ballar amb tu...

De més gran, amb poc més de 23 anys, em vaig topar de front amb una altra realitat, els deutes eterns, fent un crèdit per poder-te comprar el cotxe, que va seguir essent teu, però així vas sortir d’un altre embolic... El més collonut del cas, és que tothom coincidia que eres un home bo, bo per a tothom, menys per tu mateix. Capaç de deixar diners del sobre miserable de la setmanada, (ja massa gran per emprendre alguna nova feina) i demanar-me’n a mi, per poder portar diners a casa, i amb una abraçada i un petó em prometies tornar-me’ls i jo et jurava guardar silenci. I potser aquesta complicitat de tant temps ens va unir més, tot i que jo et sabia prou culpable. Però jo era la nina dels teus ulls i la teva mirada sempre em deia gràcies.

Ara, avui que faries 80 anys, (i jo que encara et veia tan jove), i com gairebé cada dia, penso en tu. I em pregunto realment qui eres, com eres, què pensaves, amb qui t’entenies bé, quins somnis tenies, i que en feies de les llargues hores que no eres a casa, fa tants anys, quan encara eres jove i valent, quan encara manaves com tot pare d’aquell temps, quan tots callàvem si estaves de malhumor, i com tots gosàvem dir-te qualsevol bogeria si el dia anava de bones.

El temps va passant, i tot i que em ressonen al cap tantes coses, cada dia t’enyoro, i cada dia et veig. Per molts anys, papa, perquè malgrat tot, o potser gràcies a tot el que hem passat, sempre t’estimaré.

no m'ho puc acabar de creure...

A Foggia, un poblet d'Itàlia, han posat un autobús per la gent que no és "europea". Els normals, seguiran usant els seus autobusos de sempre. Ho vaig escoltar fa un parell de dies, i he necessitat mastegar-ho i poder-ho pair.

I, per increïble que sembli, ells, els foranis, estan més tranquils, diuen. Ells, saben que així no seran agredits. Expliquen sense embuts que són objecte de tota mena de vexacions i que la violència és fora, i d'aquesta manera no serà dins el "seu" autobús. Per més "inri", la zona és eminentment agrícola i necessita d'aquesta mà d'obra (barata? us sona?) per poder subsistir. Per molt que la gent d'esquerra ha posat el crit al cel pel flagrant apartheid, els de la Lliga Nord troben que és una mesura que facilita el trasllat dels treballadors al centre d'acollida. Quins collons.

Tinc una amiga molt amiga, que ha arribat de Sudàfrica. Ha tornat amb el cor trencat. La llei obliga a complir drets (en cas de llogar treballadors, un de cada color). Però això no ha aconseguit res més que segregar encara més. Els blancs opinen que la gent de color "no té capacitat de lògica, de raonament, són clarament inferiors i no poden accedir a llocs que requereixin un cervell despert" Ho diuen tan amples, és opinió generalitzada i viuen absolutament segregats.

I el collonut del cas, és que allà s'ha establert des de fa uns anys una noieta catalana que no deu arribar als 30 anys. I, (poseu-vos les mans al cap), ja opina el mateix que la població blanca.

Sospito, que, com deia un antropòleg famós, poc hem evolucionat des que els Cromagnons i els Neardenthals es cruspien els uns als altres.

fins el monyo dels nivells (2)

Ni sé com començar el que per mi és més clar que l’aigua d’un got d’aigua neta, perdoneu-me la redundància. Ara mateix acabo de llegir una mena de declaració per punts sobre el pla Bolonya escrita per l’innombrable Fernando Savater.

Hi ha prejudicis en aquest nostre món que ens fan presuposar que, les declaracions d’un suposat intelectual, pesen més. Hi ha d’altres prejudicis com aquest que ens trobem cada dia a les escoles i instituts, tant si parlem de Bolonya com de Lec, com de Pacte Nacional d’Educació, com de Consell d’Avaluació del sistema educatiu.

Dóna la sensació que, si qui explica determinades coses ho fa des d’una mena de tribuna amb rang o títol superior, té més pes, se li dóna un valor afegit. El mateix passa quan en les converses es barregen etapes educatives, allò que fan a la universitat és superimportant i indiscutible i totes les mancances vénen dels batxillerats. Els de batxillerat es queixen que els alumnes no estan prou preparats quan pugen de Secundària. Els de Secundària es queixen del baix nivell dels alumnes de Primària. A Primària, diuen que a Infantil no es fa el que tocaria. A Infantil hauran d’anar a les escoles bressol a a les famílies...finalment, em temo que la culpa la tindrem les mares, que, quan estem en temps de gestació, no fem escoltar les normes ortogràfiques als nens, no els lleegim els clàssics, una estona d’anglès, ni els fem un soliloqui de càlcul per tal d’anar-los immergint en l’aprenentatge.

Fa riure, direu. Doncs no. No en fa. L’especialització salvatge a mesura que pugem amunt, pot fer que un saberut en mates, no tingui ni idea de res referent a humanitats, la càtedra d’un sempre és la més important i l’espècimen a salvar, sigui al preu que sigui.

I l’educació, a qualsevol etapa i nivell ha de donar com a fruit persones senceres i complertes, cultes i amb capacitats i neguit per voler seguir aprenent, expertes en el món futur, més que no pas en el passat. I estem mantenint segons a quins estaments programes del segle dinou, que ja em direu on el trobaran, tret que no vulguin ser alhora ensenyants, i ja els vindran ganes de posar-se les piles, quan petin de nassos amb la generació que tindran al seu càrrec. Aquí no hi entrarien els aprenentatges més tècnics, que a aquests els toca posar-se al dia per nassos.

Ara hi ha una mena de neguit (els nivells, ai els nivells) per això de que “tots els alumnes de sisè faran una prova” Són aquestes proves que es passen des de fa anys a les escoles al final de cada cicle, les proves de competències bàsiques. Puc fer una mena de pintura del panorama esperpèntic (darrerament aquesta paraula la tinc sempre present) amb el que es viu l’espera de la prova. Els docents que ens hi trobem, els de primària, em refereixo, tenim tota la informació a l’abast. L’única novetat d’aquest any és que es formen uns grups de docents per zones escolars i seran aquests qui passaran les proves. Però cada escola designa un professor i un suplent, així és que s’espera imparcialitat.
Perquè som tan rucs, però tant i tant, que la malfiança ha fet que segons qui posi en dubte els resultats de d’altres escoles (de la pròpia ningú en dubta mai, sembla, o sí?)
Perquè totes les proves que es passen van només en benefici de la pròpia escola, són eines de reflexió per tal que l’equip docent s’adoni de quines millores s’han de fer per aconseguir que una àmplia majoria d’alumnes assoleixin els nivells desitjats. I recalco això d’àmplia majoria, que del que es tracta és de no deixar enrere alumnes, de posar mesures per aconseguir el dret de tots, l’accés a la cultura, reconegut com a dret humà i dels infants.

El collonut del cas és quan sents professors que treballen en etapes de Secundària i/o Batxillerat que diuen “anem amb compte, pel que he vist, hi surten aspectes de geometria, que sempre són al final dels programes” O sigui, volen dir “prepara als teus alumnes per això, que els avaluaran” I jo em pregunto, realment alguna d’aquestes persones saben ben bé com es treballa, quines són les metodologies que es fan servir més enllà de la seva matèria i fora dels seus nivells?

Alguna d’aquestes persones que es posen les mans al cap pel nivell de “les seves assignatures” tenen present i saben el procés que fan els alumnes abans no arriben a la part alta del sistema educatiu? Perquè a Primària, i perdoneu-me els qui treballeu més amunt (confio que no sereu del qui creieu que en sabeu més, o que això vostre si que és difícil i que nosaltres rai...) estem força acostumats a presentar les tasques d’una manera interdisciplinar, i solem tenir en compte en cadascuna de les unitats de programació tots els sabers que toquen per l’edat, el grup i el moment, segons el grup i el referent curricular.I estem molt acostumats des de fa anys a adaptar les tasques i els objectius a les particulars necessitats dels nens, a nosaltres no se’ns permet (ni ho faríem mai) dir “els que no valen”.

Perquè si fos així, creieu-me, quan inicien el primer cicle, tens tants "nivells" com nens i nenes hi ha a la classe, i no ens morim pas, i també tenim programa i objectius per acomplir, i un cicle tot darrera que ens espera amb les urpes a punt si es dona el cas (hi ha llocs on passa, us ho prometo)

Però és que quan hi ha mestres de Primària que han passat a Secundària, aquest maltràngol tampoc el tenen. Jo, modestament, em permetria donar un consell, tothom hauria d’haver treballat amb mainada de 5 a 9 anys, tothom, fins els que estan amb grandassassos. És llavors quan entens com funciona l’aprenentatge, entens els estils d’aprendre de les persones, que determinen el teu estil d’ensenyar segons aquells qui tens al davant. Ja sé, també tots hauríem de treballar a Secundària, i és llavors quan veuríem els fracassos, em direu, però sé que ens vindria menys de nou. I de fet, escoles que han anat adaptant les seves metodologies a l'edat dels nens (a 1r i 2n d'ESO són molt immadurs encara), s'han sentit molt millor i més reconciliats amb la feina.

És realment molt gratificant estar amb una colla d’alumnes bons, però ho és més encara estar davant d’alumnes “perduts i avorrits” i aconseguir ajudar-los a tirar endavant, encomanar-los el cuc de voler saber ni que sigui com s’escriu una crítica d’un partit de futbol.

Els èxits s’haurien de mesurar pels fracassos que es poden evitar, per les angoixes que es poden assuajar, pels corrents de simpatia que es poden encetar, per les il.lusions que es poden encomanar.

i ja està...

Per ous que no quedi!

I ja està...un descans que tothom necessita, a aquestes alçades de curs, fins i tot en Pinotxo ha celebrat la Pasqua. L'experiència els ha divertit a tots, ara, jo només penso en dormir... zzzzzzzzzzzzzzzzzzzz