Relats Conjunts, una altra proposta veïnal. Els quatre dracs de la Xina. (adaptació d'un conte popular xinès)

Al final d'aquest relat, hi ha la traducció del caminant i la boira. Jeje, que en sóc de perapunyetes....

L’Emperador Celestial s’entretenia enjogassat amb les estrelles. Les mirava dansar, ajaçat al seu setial, sense fer res més que picar de mans i endormiscar-se.

Havia oblidat, entre tantes danses, de fer allò que havia de fer des dels seus origens.

Ell era l’encarregat de dur aigua a la Terra. De tant en tant, havia de llucar el seu món i fer ploure.

Ara, però, feia temps que ni tan sols s’enrecordava dels pobres mortals.
Els camperols passaven calor. I gana. Miraven al cel, anguniosos, pregant a l’Emperador que els dugués la pluja. Els camps s’assecaven i tampoc aquest any hi hauria collita.
Els dos lleials servidors de l’emperador li van recordar la seva tasca.
-Senyor, heu de cridar els dracs que portin pluja, el món fa temps que no veu l’aigua. Els dracs s’avorreixen. Fins i tot ells se’ns adormiran!
-Bah!- va dir ell. I se’n tornà al seu divertiment, veure dansar les estrelles.
I és que els dracs, eren els encarregats de xuclar l’aigua del mar, omplir-se’n la gola i tot voleiant, escampar-la pels camps, pels boscos, pels camins. El seu vol majestuós i acolorit alegrava els homes, que els veien dansar i fer ploure, mentre el cel s’omplia d’arcs de colors entre gotes d’aigua. Però d’això ja feia tant i tant....
Els camperols no podien més. Els nens ploraven de gana, els animals morien, el poc menjar se l’havien de repartir, parant compte que els homes i dones puguessin tenir un mos cada dia per tal d’anar a cercar una micona d’aigua, fos on fos.
Els dracs s’ho miraven.
-Ja n’hi ha prou!- va dir el drac vermell.
-Ben bé prou!- va dir el drac groc.
-Si l’Emperador no ens mana fer alguna cosa, serà la fi... –va dir el drac negre.
-Som-hi doncs, - va dir el drac blau de la perla- A trucar la porta del cel!
I tots quatre van anar a trobar l’Emperador.
-Bah! – va dir ell- Vosaltres, dracs, que us penseu que l’Emperador Celestial no sap que s’ha de fer?
-Doncs no ho sembla pas, senyor! –van respondre els quatre- Els homes es moren de set!
-Demà. Ho faré demà!! I fora del meu davant, si no voleu que us empresoni!
Però l’endemà ni se’n va enrecordar. Ni l’altre. Ni tampoc el següent.
La gent feia corrues amb espelmes i fanalets, encenet llumenetes per pregar a l’Emperador Celestial que els dugués la pluja. Però ell estava entretingut amb les seves cabòries, sense fer res del que havia promès.
Els dracs en van tenir prou.

El motí dels dracs encara es recorda.

Els quatre, senyorejant sense fer massa soroll, es van envolar fins al mar de la Xina, van omplir-se les goles d’aigua, molt i molt plenes, però molt, i la van escampar amunt i avall, de ponent a llevant, fins que, cansats, es van disposar a dormir al fons del mar.
Quina gosadia! L’Emperador Celestial, quan se n'adonà, va manar els seus servents a buscar-los. Els dracs es van presentar al cel, obedients ara.
-Com heu gosat portar l’aigua sense el meu sagrat permís?
-Senyor, la terra es moria, seca i erma. Els homes amb ella. Qui us lloaria després?
-Bé, - va dir l’Emperador indignat- Heu fet sense permís allò que només jo tinc el poder de manar. S’ha acabat la vostra miserable vida. Jaureu per sempre entre aquells mortals que respecteu més que a mi!
Dit això, els va convertir en quatre grans muntanyes, dracs ajaçats i costeruts, inmòbils per sempre més.

Però els dracs, amb el seu darrer alè, van badar una mica la gola.

I d’allà encara avui en brollen quatre dels rius més grans de la Xina. El riu Groc, el riu Vermell, el riu Negre i el riu blau de la Perla.

TRADUCCIÓ DEL RELAT DEL CAMINANT:

Li va proposar unes vacances inolvidables.
Quan van haver de baixar del cabriolé i caminar, ella es va anar emprenyant.
-Val la pena! Des d’aquí puc dir que el món és meu...
Endarrerida, arriba l’esposa.
-Seràs cabró? On trobaré aquí unes compreses?
L’endemà, van trobar el marit al fons del penyasegat.
Va ser un crim realment higiènic.

cites terrenals (escoltades per mi mateixa)

divendres:

-aquesta olor em recorda l'estiu...

-????

-sí, no sents? fa olor d'estiu! (Isaac, 8 anys)

*

avui al matí:

-a la vida s'hauria de poder posar pausa...

-????

-sí, pausa ... dormir... i després play i anar a l'insti (el meu geni particular)

cita santa

"L'esperança té dues filles meravelloses:

la ira i la valentia.

La ira, per com són les coses.

La valentia, per poder-les canviar"

Sant Agustí.

L'humor, sempre ha sigut patrimoni dels pobres.

sardana

el nostre super matí...

un munt d'escoles a Torroella fent la cloenda de la campanya sardana a l'escola.

quan tingui fotos bones, les penjaré.

això és un aperitiu...

El post d'avui, el que he fet primer, és el següent... SER O TENIR.

ser o tenir

triem equip que mereixi ànims i una penya fidel?

aquests... (encara que un ja està dat i beneït)

*

o aquests, que ja estaven dats i beneits tots,

desnonats d'una vida plena,

però que juguen amb el cor...

*

Una imatge terrible, màgica pel coratge que d'altres no tenim, tenint-ho tot. Els falten membres, els sobra valentia, cor i força de voluntat.

Per reflexionar i donar valor a les coses que realment importen a la vida.

On posem els valors?

Freetowv, Sierra Leona. Fotografia de Robin Utrech, premi categoria "Esports". Premis Internacionals Sony.

promeses que fan triomfar

Si és que hi hauria d'haver un controlador suprem de l'estat mental dels pretesament anomenats polítics d'alt nivell. Algú en ple ús de les seves facultats mentals, suposadament fervent creient en la paraula de déu, pot fer declaracions com aquesta?

Dubto que aquest espai tingui cap lector iranià, però si de cas algú n'és sabedor, aviseu-los, que la bogeria és encomanadissa, que una altra sanguinària sonada i amb molta pasta i molt poder està disposada a fotre més merder a casa dels altres, que un nou desastre com el d'Irak és possible. Hi ha algú que hi pugui fer res? Eoooo, el d'allà dalt, que hi sou? Si hi sou, manifesteu-vos ara o calleu per sempre.

I per si no n'hi ha prou, els socis israelians segueixen amb la seva dèria.

Gaza sense poder rebre ajuda. Nacions Unides no pot repartir ajut a més de 600.000 persones pel bloqueig israelià. Llegiu aquí.

un dia bo per segons qui

Avui hem passat un dia bonic.

Tots els nens i nenes del poble, ens hem ajuntat per edats i hem celebrat l'any internacional de les llengües, fent una diada de Sant Jordi un xic especial.

Entranyable. De la Xina al Marroc, de Rússia a l'Equador, tots han tingut veu i música, paraules en la seva llengua.

Tornant, escoltava a la ràdio la quantitat de roses venudes. Que què hi fan les roses? Doncs els calers que valen.

Aquí, he recorregut algun diari i he anat a CanalSolidari.

He llegit això:

*

"La María té 3 germans petits i la seva mare li ha dit que no pot seguir anant a escola perquè ha de cuidar dels seus germanets mentre ella treballa. Patricia ha d'ajudar a la seva família, per això treballa en un taller del seu poble fent catifes. A ella li agradaria anar a escola, però la seva família depèn dels diners que li paguen, així que ha de quedar-se treballant. Quines solucions creieu que els podem proposar per aconseguir que vagin a escola?”

*

72 milions de nens al món sense escolaritzar
*

Segons l'Informe de Seguiment de l'Educació Per a Tots al Món presentat per la Unesco, la pobresa i la marginació són les principals causes que 72 milions de nens i nenes en tot el món estiguin sense escolaritzar. L'organització ha afegit que, malgrat que el 70% d'aquests menors viuen a l'Àfrica subsahariana i a l'Àsia Meridional i Occidental, a tots els països hi ha grups, que per diversos motius, estan exclosos dels sistemes educatius.Les dades presentades per la Unesco revelen que els nens que viuen en zones rurals i apartades, o en barriades urbanes degradades són aquells que tenen més difícil l'accés a l'educació. Així mateix, l'organització destaca que els nens i nenes amb discapacitats són víctimes d'una exclusió educativa molt important, doncs representen un terç del total de menors sense escolaritzar.

*

LLegint, anant d'aquí a allà, he trobat enllaços interessants per fer activitats i posar el nostre granet de sorra, sempre, però particularment aquesta setmana, fins al 27 d'abril. I llavors penses, no valdria més la pena gastar els diners en d'altres coses? Els nens sempre són els qui pateixen el nostre món malmuntat.

Mireu el video, s'ha de veure.

*

un freememe

Va de cançons. En Joan Martin ens va passar el meme aquest de fes-lo si vols.

Buscar una cançó que ens porti records, o que ens agradi o...

Dues d'en Llach. L'una és Porrera, poc coneguda en general, per mi és un tresor de cançó.

*

*

L'altre, el Pont de Mar Blava. Pel que significa, per la unió en allò comú, enriquint-nos en allò divers, pel mar que ens uneix als pobles de la Mediterrània

*

Doncs, com que és un freememe, que el faci qui li vingui de gust.

avui em faré enemics...però ho he de dir...

Quina imatge.
Ja se que la Carme es declara pacifista, no pas precisament monàrquica eufòrica i que la seva militància sempre ha deixat palès que el seu tarannà és d'un caire social no pas precisament posat en aqueixos àmbits, ... i doncs què hi fas, Carme, dient "mande firmes" a aquesta gent?
Però mira, només pel fet de tenir una dona al davant d'un exèrcit (ni que sigui així com obligada), només de pensar quin cabreig deuen portar a sobre els vells carcamals que encara tenen càrrecs dels grossos, només pensant en els militars retirats, encara de la vella guàrdia, franquistes, golpistes, masclistes, (la sartén i la mujer en la cocina estan bien...), només per això, em val la pena veure una panxona rodoneta amb cara de circumstàncies i sense por passant revista, coi...

Em direu que és propaganda, façana, concessions... sí, sí, però, recoi, és una dona, embarassada, a punt de parir i els té a les seves ordres...

Qui ho podia pensar? Va, sigueu valents, en un país com aquell, qui diria que una dona fos ministra de defensa?
Clar que a mi m'hauria agradat que es podés fer broma d'aquella "políticament incorrecta" i dir un,
-Mi capitán, al barco sosobra!!!
-Mas vale que sus sobre que no que sus falte...
O,
-Todos al suelo!!! A restregar las manchas!!!
O,
-Decreto el toque de queda, todo hombre a las ocho en casa!!! Y la cena puesta! Y la ropa tendida!

Jeje, jejeje... A veure si al final portaran guarniments a les cartutxeres...jejeje

mirades

mirades als vostres espais que gairebé segueixo cada dia,

que m'he perdut i que avui vaig recuperant,

amics sense temps ni espai que allunyi i que he trobat a faltar,

sensacions que omplen un buit en un raconet del meu cor,

aquest post és per vosaltres,

amb tots els millors desigs,

encara que no celebrem res.

*

per fosc que ho vegis ara,

per fred que et sembli tot,

per gris que el dia es giri,

sempre hi ha un més enllà de possibles

la fredor es tornarà càlida

com si algun Gaudí del gel

hagués recreat només per tu

un camí gebrat d'arcs nobles

i al final t'espera un seguit de llums

que et duran a casa

a recer dels mals viatges

on l'esperança i el caliu ja t'enyoraven

la irresistible lleugeresa del...paper

Feia recerca, buscava alguna coseta senzilla i diferent per fer amb els nens per Sant Jordi.

Flors...search...flors de paper...search...i trobo això...

amagadet enmig les imatges... busco el nom de l'autor/ra... Peter Callesen, Denmark.

Aquí ja he començat a babejar...

senzill, sí, aparentment...

mireu quines petites o grans meravelles visuals...

quines manetes...quina delicadesa...paciència!

i quanta imaginació, retallar i donar un cert volum...

volum i formes amb paciència infinita

aquí ja he quedat meravellada...

Sense paraules. La mostra fotogràfica va des de papers petits (A4) fins a grans muntatges on es deixa el paper de fons perquè es pugui veure com s'ha fet el buidat i donat la forma i el volum.

Mireu aquí.

Per cert, ara que me'n refaig, seré de colònies fins divendres i de fi de setmana familiar fins diumenge, o sigui que no us podré venir a llegir, coi, quin greu...tot i això, sisplau, deixeu-me algun missatget, eh? que jo sóc de les que m'emociono quan em saludeu, macos i maques!!! Petonassos (sniffff, tindré mono, què dic, mono, goril.la!!!)

som-hi, però ja!

Demà, aniversari de la proclamació de la república.

El camí per tornar-hi és, si fa no fa, quelcom com això d'aquí sota.

President Macià, in memoriam.

"Catalans:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica.

D'acord amb el President de la República Federal Espanyola senyor Anicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l'enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir.

Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota la emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya! Pels altres pobles germans d'Espanya! Per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!"

Francesc Macià.

Palau de la Diputació de Barcelona.

Si voleu llegir el manifest per la Tercera República, visiteu Safata de Xiuxiueigs i si voleu saber què en pensa un defensor de l'aigua, visiteu Gotes d'Aigua

va de dones

Per primera vegada més dones que homes al govern de l'estat.

Una d'elles, estrena un nou Ministeri, el d'Igualtat, que no va tenir gens de ressó quan la legislatura del PP.

Aquesta senyora té un blog anomenat "Amanece en Cádiz"

Un text recomanat per Bibiana Aído a partir d’avui ministra del “Ministerio de Igualdad” És un pèl llarg, però les dones n'estem contentes. Si més no, jo n'estic, vingui d'on vingui i sigui d'un o altre partit, qui l'ha escrit sap bé de què parla. Us el deixo en la llengua original.

“Las mujeres, desde el comienzo de los tiempos, aquellos en los que decían que “salíamos de la costilla de Adán”, siempre hemos llevado “uniforme”; este ha variado, pero ha tenido una característica común: ser un uniforme para agradar o para servir a los hombres, y, si era posible, para ambas cosas a la vez. Lo grave es que todavía, en pleno siglo XXI, vivamos sujetas a esta “ley del agrado” no escrita, pero que es más fuerte y obligatoria que cualquier otra.
El universo de la discriminación contra las mujeres es tan variopinto, tan intenso y tan extenso, que resulta, en contra de lo que en ocasiones se cree, difícil de abarcar. Ser conocedoras del discurso de la igualdad entre mujeres y hombres es una especialidad de la que pocas personas pueden ser consideradas expertas. Aparentemente casi todo el mundo sabe de ello y, sin embargo, pocas conocen de verdad el por qué ocurre esto.
¿Cómo es posible que a estas alturas haya mujeres trabajadoras, enfermeras, por ejemplo, -para más escarnio-, que son obligadas por la empresa a llevar uniforme con falda corta, cofia y amplio escote? El objetivo, -lo dice el empresario-, no es otro que el de “agradar”, y así lo especifica su contrato, y si no lo cumplen, se las sanciona.
Esto que ha pasado en una clínica sanitaria de Cádiz, no es una anécdota, sino una categoría mucho más habitual de lo que nos creemos; de lo que ha pasado en esta clínica nos hemos enterado porque las enfermeras, que allí trabajan, han tenido el valor de denunciarlo públicamente y, afortunadamente, los medios de comunicación se han hecho eco de ello, y se ha producido un cierto estupor social. El que esto ocurra, es una buena señal, pero, al mismo tiempo, es malo que estas cosas sigan pasando. No estamos ante un supuesto aislado. ¿Cuántas enfermeras, o similares, no están obligadas, por razones de supervivencia de diversa naturaleza, a llevar uniforme?
Siempre se trata de la utilización de un uniforme, de trabajo o de calle, para “agradar” al varón, -al otro-, y el problema está, ni más ni menos, que en la voluntariedad, en la libertad, de las mujeres para poder vestir como realmente quieran, y no como se las obligue.
Nadie discute la exigencia de que su forma de vestir no les debe impedir ser eficaces en su trabajo, el problema está cuando se supedita la eficacia a las formas de ejercicio del mismo, que es cuando aparece lo del “agrado”. Lo importante no es que las enfermeras lo hagan bien o mal, si no que “agraden” a los pacientes, que son, en este caso, además los que pagan, y este “agrado” no tiene nada que ver con el buen hacer, sino con la apariencia sexual de las mujeres, porque eso hemos sido, y, todavía, seguimos siendo, “el oscuro objeto del deseo” masculino; la historia de la literatura, del arte y de la cultura nos representa o como madres dolientes -y la Virgen María es el mayor de este estereotipo-, o como “suministradoras” del placer masculino, -también habría muchos ejemplos-, porque históricamente se decidió que no teníamos vida propia, sino subordinada a la de los hombres, y además reproducíamos la especie, y esto nos ha marcado tanto que aún hoy sigue condicionando nuestra vida personal y profesional.
Y en esas estamos, tratando de sortear los obstáculos que nos impiden, o, al menos, nos dificultan, ser autónomas e independientes: en el vestir, en la expresión…, todo es muy triste, y recuérdense, por ejemplo, las imágenes de esas azafatas que en las carreras de coches o de motos, -ahora tan de moda-, presencian el triunfo, sin apenas ropa, mientras “las bañan” con el cava que sobre ellas derraman los campeones, -masculinos, por supuesto-; nuestro “destino” es el agrado o el cuidado de los demás, dependientes o independientes, porque a estos, a los “autónomos”, a los que dirigen el mundo, es a los que más tiempo de nuestras vidas les hemos dedicado.
Los uniformes de las enfermeras, de las azafatas, de todas las que sirven, y de las mujeres en general, solo tienen que ver con esto del “agrado”. Nuestra función ha sido reproducir, y ahora, que además queremos hacer otras cosas, nos recuerdan, con demasiada frecuencia, que no nos equivoquemos, que este no es nuestro papel, y las mujeres que se dedican al rol convencional, son “las triunfadoras” sociales, constituyéndose así en esos modelos de mujer que también con “uniforme”, -en este caso de guapas-, van por la vida; si estas incumplen su contrato, la sanción no es de 30 euros de multa, como el de las enfermeras de Cádiz, sino que tiene que ver con su repudio de “esposa modelo”; a mi estas me preocupan poco o nada; han decidido buscar “el triunfo” de esta manera y peor para ellas, las que me interesan son las que están siendo obligadas por sus empresas, públicas o privadas, a llevar uniforme, con falda corta y escote, para “agradar” a una sociedad con unos valores culturales realmente inaceptables. Y, mientras, las mujeres siguen muriendo a manos de sus parejas, -sea cual sea el vinculo que a ellas les una-, pero son para ellos “culpables”, porque han intentado acabar con el “uniforme” del agrado que como mujeres tenían que llevar siempre puesto.”

sofregit de mots. un altre pot ser, ui! d'un pèl !!!

Notícia:


El CSN va descartar ahir amb dades que hi hagi risc radiològic: «La radioactivitat de les partícules varia entre 50 i 18.300 becquerels (Bq) i l'activitat total recollida ascendeix a 235.000 Bq, equivalent a 6,3 microcuris. Segons els tècnics, «la quantitat d'activitat de cobalt 60 que és necessari incorporar a l'interior de l'organisme per assolir el límit anual de dosis d'1 milisievert (mSv) és de 320.000 Bq, superior a l'activitat total trobada.» Quant a l'exposició externa, per arribar a 1 mSv caldria una activitat de cobalt 60 de 330.00 Bq «concentrats a una distància d'un metre de la persona irradiada». Els valors, segons afirmen, «estan molt lluny dels trobats a Ascó tant per l'activitat màxima com pel fet que les partícules estaven disperses pel terreny».
Arran de l'alarma social generada, el Ministeri d'Indústria ha convocat per demà una reunió extraordinària amb els alcaldes dels tretze municipis de la comissió local d'informació d'Ascó. La presidenta del CSN també compareixerà al Congrés dels Diputats.

PRIMERA RESPOSTA: COM? QUÈ????

Manifest (tothom en fa, no? doncs, apa, nosaltres també):

Arran de l’alarma social generada per la presència d’uns “fenòmenus de tamanya envergadura”, el col.lectiu (EN FASE DE FORMACIÓ) per la defensa de la salut mental i física i la comprensió (SISPLAU- SomIdioteSPeròLAllenguaUneix) entre pobles, declara:

-becquerels, microcuris i milisieverts mots “non grats” (au)
-que els anomenats becquerels (Bq) així com els microcuris i milisieverts (mSv) facin el refotut favor de quedar-se a casa i no tocar allò que no sona.
-que els tècnics exerceixin la seva potestat sobre els milisieverts, els becquerels i els microcuris, que pel nom deuen ser terroristes molt molt buscats, islamistes radicals “per lu menus”.
-que l´únic que s’entén segons es desprèn de les dades són els números:
Entre 50 i 18.000 Bq (bequs, també conegut com ecsss a l’Empordà) són uns 235.000 microcuris ( nosaltros, els infelicets deduim que si micro=molt molt petit i curis deu venir de curar, curar-se, tenir cura...doncs això –recordem que la sra Curie ja no hi és per ajudar-nos-) i que perillós perillós ha de ser a partir de 330.000 Bq, doncs l’únic que es pot dir és:

ui !!! uixx !!! d’un pèl !!!

(SEGUR QUE ENS CONTESTEN " BAH, PELILLOS A LA MAR")

plou

El gran Manitú havia fet la terra.

Amb unes embostes de fang va bastir i donar forma als continents.

Amb una pinzellada dels seus ulls blaus, va donar color a les aigües.

Va estar content.

Dels retalls que li van quedar en va anar fent formes de totes mides, animals de tota mena. Dels esquitxos, en va fer tot de menuts animalons que borinaven i empipaven, ell tenia ganes de riure.

Però hi faltava algú.

I va decidir crear l'home, per posar sobre el que avui coneixem com l'Amèrica del Nord.

Amorosament, va pastar un bon tros de fang, i fent talment com ell mateix es veia, va aconseguir una bonica figura humana. Però era fràgil i va haver de fer foc, per poder coure i endurir aquella criatura que semblava més dèbil. Content i cansat, el va posar al forn...i es va adormir.

En va treure un home tot torradet, i no li va agradar, per posar-lo al tros que es mirava. Així és que va trobar un terreny ideal i el va deixar sobre l'Àfrica.

S'hi va tornar a posar. Aquesta vegada, va prendre molta cura, i va vigilar la cuita amorosament, deixà passar poquet temps i el va treure... Puajjj, blanquinòs, massa pel seu gust, fred, pensava... i li va buscar un lloc idoni cap al nord, a Europa tal com la coneixem ara.

Pacient, es torna a posar a la feina. Cada vegada li sortia més bé, això de moldejar. Aquest tenia tot el que a ell li agradava, un cos fort, amples espatlles, un nas contundent, barba decidida i un deliciós to rogenc que li va donar a l'argila amb unes gotes de la seva sang.

El forn li va tornar just el que ell havia desitjat per aquella terra fèrtil i bella. Un indi pell roja.

(De com el gran Manitú va fer els homes. Conte indi de l'Amèrica del Nord. Per donar gràcies a la terra)

*

*

Plou, plou, plou...

i em vull mullar...

i un regal pels ulls, fet amb sorra...

que ho disfruteu!

*

*
I encara un altre...
potser l'heu vist crear, aquesta dona...
les seves mans ens deixen un regal
un art efímer... només l'enregistrament el recorda.
*

...

aixeco constantment el cap
buscant senyals
el cel només em torna
miratges grisosos
prenys de res
ventades de ponent o de llevant
refan l’esperança, potser demà...
demà la tramuntana, el cel blau
res clar, no plou, però plourà...
plourà perquè ha de ploure
que així ha sigut sempre
encara que hàgim cremat boscos
i el negre senyoregi a les muntanyes
i el gris sofert
només es taqui d’algun verd escadusser...
plourà quan la terra sigui certa
que ja estem escarmentats
que ja hem après
ara mateix,
ens cal retrobar la memòria
d’agombolar la terra com a un nounat
nodrir-la tota de tant que li hem robat
de fa molt anys
allò que li hem donat

és només plor, i fum, o res...

allò que li hem vessat
és només sang

sense títol

perquè no sé quin títol posar-hi...

m'heu alegrat amb uns quants premis que tinc guardats, i que he de posar aquí, perquè això és el mínim que s'ha de fer per mostrar com n'estàs d'agrait, i més si és cert...

però vindrà més endavant

ara mateix només puc dir-vos gràcies per ser-hi, per tenir la santa paciència de passar sovint

diem que la persiana seria jo, i les flors vosaltres...

d'això no se'n parla?

D'això no se'n parla, o si més no, no gaire.

No interessa.(clic)

Problemes amb la MAT, problemes d'abastiment d'aigua, problemes per mantenir el ritme de vida... i ens preparen per engaltar-nos l'energia nuclear com a alternativa.

Ens diran que és neta, que no contamina en situacions normals, que és barata...

Però passen coses, que després no s'expliquen o es minimitzen:

"Según la planta, la hipótesis "más probable" es que las partículas procedan del sistema de extracción y filtración de aire del edificio de combustible. Este sistema se contaminó durante las operaciones de limpieza al finalizar la recarga de combustible de la unidad I en noviembre.La radiactividad total de las partículas encontradas apunta a que la "cantidad de actividad vertida al exterior" fue "reducida" y, en la situación más desfavorable, daría lugar a dosis "muy por debajo de los límites legales establecidos" para los trabajadores, la población y el medio ambiente.Por su parte, Greenpeace denunció que se han detectado niveles importantes de radiactividad, de por lo menos cinco curios, de cobalto, manganeso y otros elementos en tejados y vallados exteriores.

Como apuntó el CSN en su comunicado, si se confirma que el episodio de ahora deriva de la recarga de combustible de noviembre, los ecologistas consideran que supone un "fracaso rotundo" del Plan de Vigilancia Radiactiva (PVRA) de Ascó y de la Red de Vigilancia Radiactiva Ambiental (REVIRA) del CSN. Por ello, pidió explicaciones urgentes y detalladas al CSN sobre el incidente."

El més greu és que un accident nuclear de poc abast, no es veu, però mata.

Mata a curt o a llarg termini.

Pot matar i t'enverina i si és poquet, no es veu.

Ni es nota, de moment.

Mireu si no, han hagut de passar mesos per saber que hi ha radiació.

I el senyor que jo vaig sentir, creient que som imbècils, va dir:

-"Hi ha petites dosis de radiació a les instal.lacions d'Ascó"

-Però, -li deia la periodista- dins o fora?

"A la central."

-Però, dins o fora?

-"A les instal.lacions, fora també, però dins les tanques de la central"

JAJAJAJA, com si la radiació no passés les tanques, però, què s'han pensat?

L'origen del mite de l'energia nuclear (clic), rau aquí, justament, no es veu el perill, no es nota si passa així, de petit accident en petit accident, però les dades no enganyen (clic) Aquests dos clics us porten a dos documents importants i ben fonamentats, us els recomano especialment.

Deien que la vida màxima d'una central és de 25 anys. Quants anys té Ascó?

I els residus, ja ho sabeu, tarden uns 25.000 anys en perdre efectivitat...ja ho sé, no hi serem, però i què deixem en herència? Amagat, això sí, sota terra o al fons marí...

Els efectes de Txernòbil, encara passen factura.

Són imatges dures, molt dures, però són fills d'un accident nuclear.

Encara paguen, i pagaran, anys i més anys.

Aquest blog no es diu activista perquè sí.

Vaig treballar anys explicant poblet a poblet els efectes i les desgràcies possibles derivades d'un accident en una central nuclear. A mi no se m'ha de convéncer, encara em sé segons què de memòria. Hi vaig sommiar moltes vegades. Nuclears? No, mai!

era ahir, però és cada dia (clica al títol)

caldran uns 1.100 anys per deixar la terra neta de mines antipersona

totes les guerres que tenim en marxa segueixen deixant escampades bombes de dispersió que actuen més tard com una mina antipersona...

el pagès surt a veure com està el sembrat...

un nen persegueix una sargantana...

una dona corre darrera del petit que se li escapa...

cap d'ells veu l'assassí amagat

*

no és un buirac per posar fletxes

no recull cap pom de flors seques

descansa esperant el noi que l'haurà de fer servir

*

no és una resta humana

de fet, la resta és ben viva,

ara vindrà a buscar el tros artificial

que li permetrà mig moure's...

i encara sort que ha conservat la vida,

si això és vida
*

Sofia era petita quan reclamava l'atenció de la seva mare...

Ara ella és mare, i no es pot deslliurar d'aquesta perllongació insensible del seu cos per atendre la seva filla, tot plegat per una colla d'animals, que es diuen governants, que creuen que la guerra, qualsevol guerra, és la solució per imposar la pau...

*

La pau es viu, es sent, es pensa, s'encomana, es prepara, s'explica, s'ensenya, es canta, es dibuixa, es regala, es somia... la pau no s'imposa, la pau som tu i jo mirant-nos als ulls sense voler res més del que som, amb delit de poder viure en un món millor, de fer-lo junts...

*

Ah, no, no és un joc de paraules d'una beneita somiatruites, només caldria que l'esperit de la pau neixés amb nosaltres...Clar que això seria canviar la història humana, i potser el que cal és decidir què volem que sigui l'home... De moment, aquest depredador ha acabat amb la meitat dels animals, de les plantes i de la vida del planeta... I aquest depredador és l'únic que pot decidir què fer amb el poc que queda... I aquest depredador també som tu i jo...

Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal. Absència justificada.

-Divendres!!! Divendres!!!!!..............
Com hi ha món... és la tercera vegada aquesta setmana que fot el camp...
*
Més de vint-i-tres anys més sol que un mussol, pensant que mai veuria un altre ésser humà i va trobar en Divendres. Un home jove, bell, amb un cos perfecte, pur i senzill. Cabells llargs, negres, ulls vius. Un noi que des del primer moment va confiar en ell cegament, a qui va salvar dels enemics i que va acollir prop seu, fent-lo amic i servent, sent ell mateix servent i servidor.
Junts van establir unes pautes de defensa i una vida en comú. Amb perseverança el va fer oblidar els seus desgraciats costums de canibalisme, per acostumar-lo al noble art de caçar i pescar. Amb paciència van redescobrir l’art de conrear la terra, de prendre un bon brou d’au i verdures. Amb companyonia van recrear un nou espai vital on convergien dos llegats culturals gairebé perduts. Ambdòs van tornar a parlar en una llengua comuna, que l’un havia gairebé oblidat i que l’altre aprenia. Van parlar de déus i de diables; del Déu i de la vida de l’un, de les pors de l’altre.
Ara, després de molt temps, tant temps, en Divendres ha iniciat un nou ritual.
Primer va ser un cop cada setmana. Marxava, i tornava l’endemà amb cara d’haver descobert un nou món. De fet, Crusoe no patia, tots dos estaven acostumats al brogit de la selva, a aquella luxuriosa plenitud d’herbei i flors, de flaires dolces i d’aus acolorides per la mà d’algun ésser en estat d’extàsi.
Mes endavant, les absències sovintejaven, amb intèrvals cada cop més curts.
La propera vegada, però, el seguiria. Necessitava saber que feia que aquell inseparable company comencés a fer vida a part.
*
En Crusoe camina lleuger, prou lluny per no ser vist. En Divendres sembla tenir ales als peus, sense cap mostra de neguit, enllà, enllà, més ràpid, més... fins que arriben a la clariana.
*
-Collons, Divendres, em pensava que ho compartíem tot!