30 setembre 2009

700 posts amb cansament mental


"Siempre hemos vivido en la miseria, y nos acomodaremos a ella por algún tiempo. Pero no olvide que los obreros son los únicos productores de riqueza. Somos nosotros, los obreros, los que hacemos marchar las máquinas en las industrias, los que extraemos el carbón y los minerales de las minas, los que construimos ciudades... ¿Por qué no vamos, pues, a construir y aún en mejores condiciones para reemplazar lo destruido? Las ruinas no nos dan miedo. Sabemos que no vamos a heredar nada más que ruinas, porque la burguesía tratará de arruinar el mundo en la última fase de su historia. Pero a nosotros no nos dan miedo las ruinas, porque llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones".
Buenaventura Durruti, casualment mort amb 40 anys justos de diferència amb el gran feixista
Anarquista, lluitador de paraula i de fets, amb arrel sindicalista.
On deia obrers, llegiu ara els sectors més perjudicats i menys pagats de l'entramat social. No parlem dels qui ja són a la més misèrrima de les ruïnes.
Per culpa d'això, i també gràcies a paraules i pensaments com aquests, un/a arriba a pensar unes quantes coses:
Per culpa d'això,
-Tot plegat és una gran porqueria, i potser, només potser, la manera de fer una societat millor, és aconseguir que moltes coses fetes i acceptades se'n vagin en orris (8.500 milions d'euros en ajuda social, 150.000 milions d'euros per ajudar la banca, els únics que segueixen essent rics, cada vegada són més rics, casumlamerda) Aquesta és la meva banda rabiosa, no entenc com éssers humans com jo poden viure donant l'esquena a la dura i crua realitat de una gran part de la població. D'aquí i d'arreu.
Gràcies a això,
-Un/a, pot, si vol, prendre consciència i actuar com si cada dia fos una nova flor per flairar, com si cada dia ens oferís una nova oportunitat d'ajudar, com si cada dia hagués de donar comptes (a tu i a mi mateixa) de tot allò que ha contribuit d'una o altra manera a llimar desigualtats, a encetar lligams i empaties, en la mesura de les pròpies forces i en el marc del propi ofici.

I és que el sol fet de néixer ja ens condiciona tant en tants aspectes, que pots decidir seguir el corrent o fer-te un petit castor i crear dics i recers fornits per alimentar, llestos per acollir les solituds pròpies i alienes.
Ja veus, un post 700 amb gairebé impossibles d'horitzó...

28 setembre 2009

allò que no volia dir...ni publicar

Ni dir, ni publicar... perquè em sembla que el que es va fer i dir arreu dels petits “diaris de patrícia d’estar per casa i dels webs dedicats a fer sang, és totalment insultant i irrespectuós cap a dues noies que no tenen la culpa de ser filles de qui són, i d’altra banda, independentment dels sentiments o fílies polítiques que tingui un, acarnissar-se en dues adolescents pel seu físic, aspecte, vestimenta o “look”, ho trobo d’una estretor de ment inconcebible, en persones que, en d’altres moments, reclamen dret a ser el que són, a manifestar-se com són i a mostrar-se com el que són.
Els adolescents són així, els uns van de hippies, els altres d’eskins, rojos o negres, els altres de punks, els altres de marca i de cantar amb la roba que hi ha calers, què hi farem.
Si jo reclamo per mi el dret a vestir-me, pentinar-me i anar com em sembli, mentre vagi neta i mínimament decent pel públic, doncs, què, qui s’hi ha de posar?
En aquest cas concret, independentment de qui siguin els pares, o justament per ser qui són, han de ser prou valents per acceptar públicament davant tota la premsa del món mundial que les noies siguin elles mateixes. Amb aquestes actituds, un li diu al seu fill que el respecta i l’estima i accepta, per molt que no t’agradi, que, com vaig dir en un comentari, hi ha hagut èpoques que he hagut de fer veritables esforços per callar davant de certa estètica dels meus fills.
Però callar i acceptar els ha ajudat a cremar etapes i normalitzar-se sense perdre identitat. Perquè, veient les noies, podem deduir que l’estètica gòtica les fa males persones? les converteix en una mena de vampirs de la foscor? I malament rai, si nosaltres, tan esquerranosos, de vegades, o respectuosos de les llibertats, parlem de protocols. Un protocol no és bona educació, aquesta es demostra d’una altra manera. Em sembla, vaja.

Perquè el que més em dol, el que si em fereix, és llegir això:

Los jóvenes del PP de Gran Canaria banalizan con el aborto y la foto de las hijas de Zapatero.

"Pues aquí tenemos en todo su esplendor a las hijas de zapatero [sic], que tanto ocultaba (por algo lo hacía el hombre). Ahora entenderéis porqué quiere el aborto libre, hay cosas que podrían haberse evitado".
Aquestes paraules mereixen denúncia, denúncia i càstig. És el de sempre, si fossin primetes, vestides de marca i d'etiqueta, ni paraula.

27 setembre 2009

darrers dies de mar






bressol de tots els blaus... lluís llach
El meu amic el mar
té la calma d'un déu adormit,
quan la meva nau busca recer
a l'illa del seu pit.
el meu amic el mar
té el coratge d'un déu exaltat,
i quan s'omple d'aire el meu velam
seguim un joc incert.
i, tanmateix, potser
el gep de l'onada acabarà
amb tot el meu somni desitjós
d'anar a aquell port d'atzars.
el meu amic el mar
és l'immens bressol de tots els blaus,
i en el seu va-i-vé de so i color
aprenc el poc que tinc.
és per això que mai
no em podré allunyar del seu batec,
i fidel viuré amarinat
fins acabat el vent.

26 setembre 2009

l'alternativa a l'educació per a la ciutadania als països catalans. Orentació laboral

això és un curset accelerat en PowerPissarra per a tots aquells qui no se'n surtin de seguir un itinerari de feina normal i corrent (és el que hauríem de fer, tornar a córrer a les manis)
les presses i la poca dotació per a feines educatives ens fan anar a allò bàsic, sense parar-nos en bajanades de tipus intel.lectual, que la formació al final no serveix per gaire res si vols acumular "pasta gansa"
principi imprescindible, saps el que cal saber, has pujat i après a escoles de jesuïtes o similar (si pot ser), i se't nota a la cara que dius tota la veritat, honorable i de bona nissaga com ets...
si de cas el primer principi no t'acaba de funcionar, hi ha un nom en castellà que ho explica millor, has de ser un "trepa", envolta't de famílies i fills de famílies de bé, si és possible, catalanets de pro, ben relacionats amb la banca, i la "crosta nacionalista"
complement de l'anterior, coopera amb qualsevol organització o associació que honori la terra (si poden burjar, que trobin els teus correus de la Unesco, les revistes de l'Òmnium, carnets de soci de tot allò que ens defineix i ens dignifica com a poble, les col.leccions de Pla, Rodoreda, els Folch i Torres i... tot, si pot ser enquadernat en pell)

res d'esquerres i revoltes, ni referèndums (ni Llachs ni Pedrolos ni possibles radicals, això no toca... coi d'eixelebrats, tu t'acostes a la casa gran del sobiranisme)
envoltat d'un també honorable cos d'advocacia, amic de jutges i notaris, i de funcionariat al servei de la puta pela, els intríngulis no es veuran, "pas de probleme"
evident, més que evident... sempre el classicisme i la seriositat, no et permetis frivolitats ni segons quines amistats
I no facis cas del que diuen les notícies,
"Avui la policia ha detingut un home que estafava amb missatges de "SMS", per una quantitat de 150.000 euros", tu no ets d'aquests desgraciats, estàs blindat per la història.





25 setembre 2009

incomprensible (quin món)

No es pot creure. M'agradaria que algú m'expliqui com pot ser que uns pobres mig perduts que baixen d'un tren i fan cert embolic ja siguin a la presó, i els grandíssims porcs amics i còmplices del Millet ni tan sols siguin cridats a declarar. No m'ho explico. S'ha de ser animal i tenir els conceptes de justícia absolutament capgirats. Fins i tots els més rucs del meu petit poble ho veuen clar.
Deu ser que els estudis superiors, enlloc de proporcionar claredat i saviesa, fan canviar el judici i la mirada. Porcs fastigosos, trepes i xupatinters, com coi ha d'anar el món?
"Set dels 22 immigrants que aquest matí han provocat endarreriments a les línies de Rodalies aquest matí han quedat arrestats per immigració irregular. Els detinguts, de nacionalitat senegalesa i que viatjaven en un tren sense bitllet, van sortir en desbandada del comboi quan van arribar a l'estació de Sants, i alguns es van endinsar en els túnels, cosa que va obligar a paralitzar la circulació."
Llegiu aquí


"Bitllets de 500 euros. A l’expresident de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, Fèlix Millet, li agradava acumular bitllets liles a les caixes fortes. No ha de fer estrany aquesta tirada pels diners en metàl·lic si es té en compte que els investigadors han detectat retirades de grans quantitats en efectiu dels comptes bancaris de l’entitat cultural que Millet gestionava fins al mes de juliol passat. El 24 de juliol passat, l’endemà de l’entrada i escorcoll dels Mossos d’Esquadra al Palau de la Música, membres de la policia autonòmica es van dirigir també per ordre del jutge a una oficina de Caixa de Catalunya on Millet tenia una caixa de seguretat. Els indicis que tenien és que en aquell lloc hi podia haver documents importants per a la investigació, però van topar amb una bona quantitat de bitllets de 500 euros, segons les fonts consultades ahir per aquest diari. Els Mossos van necessitar una màquina de comptar bitllets per saber exactament la suma de diners que s’hi guarden: en total, 1.831.372 euros, la majoria en bitllets de 500"
Llegiu aquí
Per cert, tinc molta feina a llegir endarrerida, dos dies sense internet i em sento despenjada...

23 setembre 2009

plouran meravelles

de vegades sé que em miro el món amb cert idealisme, que em costa abandonar i llençar esperances...
fàcilment oblido els mals moments, i escombro amb fúria ferotge etiquetes velles...
em diuen que no m’il.lusioni, que una flor no fa estiu, i que després d’una pujada ve una baixada...
però em segueixo entossudint a pujar de recules per no veure els desnivells...
ara mateix, passats pocs dies, em sento eixuta...però no patiu, encara que m’he llançat sense mirar si l’aigua m’encoixinaria, ja m’espavilaré per reomplir dipòsits de possibles...
sóc ben capaç, si m’ho proposo, de fabricar-me els núvols...
i plouran meravelles, paraula de balança...

21 setembre 2009

un missal...

Resulta curiós el procés febril que ha atacat alguns sectors, molts d’ells conservadors, en reclamar un Pacte per l’Educació. Fins i tot el rei, sembla que ho demana. Sorprenent, més quan es posa èmfasi especial en aspectes com ara respecte, esforç, excel.lència, civisme, obediència al docent...barrejant conceptes i paraules que perden el seu significat o es modifiquen depenent de qui els faci servir. Perquè el respecte, un se’l guanya...respectant. Perquè l’actitud i el model dels mestres, s’encomana, l’alegria i la desgana, l’interès i la motivació, igual que d’altres coses a la vida, traspuen del fer de l’adult, i en molts casos, l’adult és el model, si un s’ho sap guanyar.

Posem per cas això de l’autoritat del professor. Fem un paral.lelisme amb la nostra vida d’adults en societat, que a fi de comptes, el que ha de fer l’escola és preparar l’alumnat per ser membres actius i ben inserits en la vida social i laboral. I ara, escoltem o intentem recordar el tipus d’intercanvis orals, insults, exabruptes, mentides i falses acusacions que es senten als centres de poder i decisió suposadament democràtics. I les intervencions trepitjant-se la paraula, sense escoltar-se, sense cap mínima norma de diàleg ben entès.

Renoi, els diputats i caps de partit del PP, ( i d’altres, però els primers s’enduen el Nobel) que reclamen tant i tant l’autoritat, donen un exemplaritat amb el seus missatges (riu-te’n del que aprenen al carrer), que ensenyen als joves que els escolten (i als grans també) que de la mentida, l’insult, la desqualificació se’n pot fer bandera, es pot declarar als mitjans qualsevol barrabassada i per postres pretendre que tenen raó, i la veritat autèntica és a les seves mans. Es pot, es veu, aparentar educació i robar, falsejar, preparar escenaris victimistes on siguis un màrtir amb dedicació.


Seguim. Un respecte que basen en l’autoritat. Malentesa. Que "la letra con sangre no entra" I a fe que s'ho creuen, i per tot, exemples: no fa massa han declarat que l’exèrcit és qui garanteix la unitat d’Espanya, la violència i la repressió, l’autoritarisme i el tarannà antidemocràtic és el seu model social que ha de dur el (seu) país a un nivell europeu, diuen. Que he llegit que la Camacho s’ha hagut d’afanyar a desmarcar-se dels tancs, coi. Això és la pau social i la bona harmonia? Aquest és el resultat de la gloriosa educació que hem d'impartir?

D’altres s’omplen la boca de com l’excel.lència en els rendiments i la cultura de l’esforç han de ser a la base de l’ensenyament. Grans paraules. Però, què vol dir excel.lència? El de sempre, els resultats marcats de color vermell amb una bona nota. Pels bons, a qui gairebé no els cal més que escoltar una mica, que tot els resulta fàcil.

I la cultura de l’esforç? Per ells, els colzes, l’escoltar quiets i parats, no molestar ni replicar l’autoritat sagrada del professor, deixar-lo fer classe, això és, la serp que es mossega la cua. Calla, estigues quiet, escolta i no discuteixis la meva excelsa sapiència. Però, i la nostra cultura de l’esforç? Quantes hores dediquem als qui ens necessiten per tirar endavant? Quantes estones passem observant i preparant noves estratègies per tal que un nombre més gran d’alumnes no abandonin els estudis? Això és l’esforç i l’excel.lència en igualtat d’oportunitats, que no tots duem la mateixa maleta de capacitats.

Els comentaris profans solen anar pel camí de “no va bé, alguna cosa s’ha de fer” O “no tots serveixen per estudiar” Però, abandonem la idea bàsica que l’ésser humà aprèn cada dia i a cada moment. El que canvia és el que aprèn. Pot aprendre que és un inútil i que no esperem res d’ell. Pot aprendre que a casa hi ha un negoci i no li cal perdre el temps estudiant. Pot aprendre que l’han col.locat en una classe de “baix nivell” i que, per molt que faci, mai arribarà a pujar un graó. Pot aprendre que el "ben vist" del seu grup pot fer animalades de sota mà, que, com que és trempat, li perdonem. El pes de la cosa sempre recau en l’alumnat. I la culpa a la societat i als pares.
Curiosament, encara massa pocs es plantegen com canviar per millorar les dinàmiques educatives, perquè l’esforç, la motivació i el gust per aprendre no neixen del no res. Un alumne pot tenir ganes d’aprendre, i les pot perdre al cap de poc temps, i s’han d’identificar quins factors hi han intervingut. Perquè mai posem la nostra tasca damunt la taula i en la replantegem? Globalment vull dir. Enormes temaris, professors que lluiten contra el temps, ai, tan intangible, que han de fer el “seu programa”, no el que aquell grup i aquelles persones necessiten. I és que, al final, molts es senten només reforçats si els seus alumnes tenen bones notes a les PAU, encara que n'hagin perdut més de dues terceres parts pel camí.

I és una feina en la que tothom s’atreveix a posar cullerada. Jo sempre els dic, “gent, les universitats són obertes, podeu canviar d’ofici i fer-vos mestres quan volgueu”. Per cert, diu que els profes anglesos recullen firmes per no fer les proves del 7, 8, 9, 10, 11 i 12 anys. Estan tips i cuits de treballar tot un curs per preparar “exàmens” enlloc d’educar. I amenacen amb boicot si els obliguen a seguir passant-les.
Crec honestament que els nostres “exàmens” els passem cada dia quan ens relacionem amb d’altres persones, quan som correctes i amables ciutadans de a peu o de festa, quan tractem amb els infants i els vells i ho sabem fer, quan som amatents a les necessitats de qui ens envolta, quan ens aturem per oferir ajut, és la vida qui examina, el saber sense utilitat és una llosa inútil. El saber ens ha de fer persones. I l'autoritarisme ens fa esclaus, que quan s'alliberen, escampen vents de ràbia.

20 setembre 2009

perquè els nostres nens tenen un blog...

si cliqueu la imatge, el podreu llegir...i discutir, si cal....



la veritat és que ja hi saben entrar sols, interactuen, fan les activitats proposades i els fa molta il.lusió...

19 setembre 2009

noms i reverències


Espanta l’escàndol Millet. S’esquincen la roba i posen tot darrera paraules com la cultura catalana, els grans mecenes i patrocinadors que col.laboren al seu mantenimenst i/o desenvolupament. Surten paraules i frases fetes i buides de gran pes en un diari com ara la classe política, els governs que durant 30 anys l’han agombolat, els mèrits rebuts com a ciutadà que ens honora, demanen que torni la Creu de Sant Jordi... I tots, com xaiets seguim l’onada de la suposada vergonya col.lectiva del fet que un català de nom...etc...

I què, què passa? Un català no pot ser el més indigne lladre i mafiòs que hagis vist en anys? Un català no pot ser un honorat fill de puta? Un català no pot ser un merdós aprofitat que viu del “cuento”? Justament n’estem farcits de catalans que viuen d’això, orfes d’ideals socials, sembla que només ens quedi suposar que “la cultura catalana” ens ha d’unir.

Nosaltres tenim el problema, no pas ells. Seguim pensant en ciutadans de primera categoria, de renom, els suposem totes les virtuts i els donem confiança plena pel fet que siguin un Pujol, un Millet, un Carreras o un Dexeus, posats a dir...grans noms... I encara més, ens deixem portar pel pes d’aquests noms segons prejudicis previs, positius o negatius, un Maragall, un Montilla... i arreu, que dir-se Guardiola també pesa a favor... Si ara sortís un Rossinyol, per dir quelcom, ens afanyaríem a buscar les seves arrels catalanes i compromeses, o no.... noms i resistències...noms i reverències... llavors ens hem de dedicar a plorar els ídols caiguts, i mai ens havíem plantejat si tenien els peus de fang.

Ens neguem a renovar, a donar pas, i seguim alimentant la roda de hàmsters goluts que s’atipen a costa de la nostra misèrable necessitat de líders amb nom, arrelats a la cultura i al país, i els anem ajudant a passar sense cap escrúpol d’un càrrec a l’altre, sempre els mateixos a l’elit, i llavors ens queixem que sempre els mateixos es mengin els grans pastissos de premis, de medalles d’honors... Ja veieu, Laporta a la política, el Barça és més que un club... No em direu que no hi ha certa endogàmia...

18 setembre 2009

em repetiré...

Ara sí, ho ha dit i repetit, tarimes a les aules, que així a la comunitat de Madrid es notarà el progrés en el respecte i disciplina al professor.


"La Comunidad de Madrid pondrá tarimas para los profesores en todos los centros públicos.
Madrid, 18 sep (EFE).- La Comunidad de Madrid instalará tarimas en todas las aulas de los centros escolares de la región, para que la mesa de los profesores esté más elevada que los pupitres de los alumnos y puedan tener de este modo una visión "más general" de la clase.
Según Aguirre, esa frase "representa una ruptura con el espíritu del 68, que no es otra cosa que, a mi juicio, la permisividad mal entendida", por lo que ha insistido en que le parecería "muy bien" que los niños se levantaran cuando entra el profesor en clase"


Altres mesures que ha oblidat:
-Afegir també al costat de la tarima una càmara de vigilància connectada a un segurata.
-Posar de profes a l’Aznar, al Rouco Varela, als falangistes, als legionaris de Cristo Rey...
-Regalar als professors quan entren a l’escola una porra, un xiulet i un punter llarg de bambú per picar els dits, tot en un pac amb l’ordinador portàtil personal (que regalen als docents a la comunitat de Madrid, si visiteu la web de la Consejería de Educación, veureu el model exacte)
-Regalar sabates amb plataformes, per ser igual d’alt quan baixes de la tarima.
-Combinar les plataformes amb tratjo i corbata per ells i prohibit portar pantalons a elles, que el rol és important. (vigileu que ara diuen que volen prohibir a les dones els talons alts a la feina)
-Comprar xanques als profes més joves, per tenir més autoritat.
-Nens amb nens i nenes amb nenes, així no s’esvaloten. I posar a la llista obligatòria de material un cançoner amb les populars cançons de "Montañas Nevadas" "Cara al Sol"...
I si de cas, com que ella va ser ministra d'Educació (eiiins???), li hauríem de preguntar, on van anar a parar les tarimes antigues, com pot negar-se a donar educació per la ciutadania i...posats a dir, diguem animalades, que posi les tarimes de pi negre (que s'assemblaria una mica al model estructural finès).
Repeteixo, burra cum laude!

17 setembre 2009

començar de nou...fent tastets de mar

A partir dels records d'estiu...hem treballat molt!
Un nen ens porta un "musclo gegant", busquem informació, és una nacra, el mol.lusc més gran de la Mediterrània, que per cert està en perill d'extinció (excusa per parlar d'aquest grup d'animals, hàbitat, el seu cos per dins i per fora, característiques, comparació amb d'altres animals marins, ofici del papa que va fer la troballa, causes de l'acció de les persones sobre el medi que habitem...)
Podem saber si s'assembla molt o poc a d'altres musclos? Com ho podríem fer? Sí!, a casa d'una companya tenen peixateria...l'endemà tenim musclos normals, dels coneguts...
Comparem, observem les cloves, què deu ser això blanc que hi tenen enganxat? D'altres organismes que viuen al mar, a les roques... Com s'arrapen? Sembla que tinguin "arrels"! Són vius? Ho provem, no es poden obrir, hem de fer tanta força que trenquem una clova...
Quina olor fan en cru? Com ens els mengem?
Apa, a cuinar els musclos...
Uix, què surt de l'olla quan destapem? I d'on surt aquesta aigua que tenen?
El cos de tots els éssers vius té una bona part d'aigua, mira si n'és d'important l'aigua per la vida... I quina olor que flairem quan destapem? De mar, diuen...
I el gran tastet, després de mirar i remenar i observar com són per dins... Hem après moltes coses, ara, saben dir mol.luscs, bivalbs, saben com s'alimenten, com es defensen tancant-se ben fort, com s'arrapen a les roques, la diversitat de mol.luscs que hi ha l'han trobat solets, només de pensar amb d'altres que s'assemblen als musclos...


Observant, comparant, recordant, relacionant, recapitulant, resumint, flairant, menjant...vivint s'aprèn molt bé!

16 setembre 2009

Relats Conjunts. Una proposta veïnal. El fumador

-Això? Això és el puzzle que havies de fer? On hi veus el senyor del puro del model?

Déu n’hi do, no sé pas què coi els ensenyen a Infantil. Tanta reforma i tanta merda i no saben ni muntar un trencaclosques de cinquanta peces. I després vindran a demanar-me resultats. Si arriben i no saben res de res. Ja em sentiran al proper claustre…

(relat crític amb tota la ironia, disculpes...)


15 setembre 2009

premi nacional d'educació i pedagogia (hihihi)

No hi ha cap altra explicació, és burra, però burra d'aquelles dels acudits del Jaimito, que posaven de cara a la paret amb unes orelles de burro llaaaaaaaaaaaaaaargues!!!!¡
La jefa del Ejecutivo madrileño consideró que los profesores son víctimas dentro de los colegios y recordó que la semana pasada, durante una visita a un centro público de la región, se dio cuenta de que la mesa del maestro estaba al mismo nivel que la de los alumnos.
"Recordarán cuando íbamos a la escuela, entre otras cosas, para que el profesor pueda ver lo que hacen los niños, incluso los de atrás, estaba un poquito más elevada su mesa. Probablemente, producto de estas leyes educativas socialistas, a mi juicio equivocadas, se dio orden de poner a todos el mismo nivel"
"Incluso los de atrás"! Clar, allà hi posaven els "babaus"
"Al mismo nivel" Oh, quina aberració, comunistes més que comunistes!
Professors, mestres, si teniu capacitat de moviment, rebeleu-vos! Si sabeu caminar i us podeu ajupir un xiquet, manifesteu-vos!
Si teniu la sort de poder atendre personalment els alumnes i seguir de ben a prop com aprenen i on s'encallen, canteu-li les quaranta! El respecte mesurat per on està situada la taula, casumcony, és de jutjat de guàrdia!
Perquè si el que fan ho han de saber per com es veu des de la tarima, és que aquest suposat profe és un cyborg que du implantat un telescopi als ulls!
O suposa que tots i totes estem incapacitats per qualsevol cosa que no sigui una classe magistral estil universitat? Ep! I allà, normalment els seients dels alumnes, pugen...
Serà idiota? repeteixo, pensa seriosament que la capacitat de posar un xic d'ordre, és ser més alt (ara entenc les alces a les sabates dels Aznar, Sarkozy and company)
Serà inútil? No sap què es fa en una classe? Encara viu al segle XVIII, basar la seva teoria del respecte en l'alçada de la taula/tarima!!!
Señora, actualització, recoi! Aquesta, no ho oblidem, va tenir la brillant idea de separar les taules de les classes un metre per evitar encomanar virus...jejeje, a la meva classe, la meitat de les taules al carrer... Si ja us ho dic jo, va treure el que tingui que l'acrediti en una tòmbola.
Señora Aguirre! A la pizarra!
Escriba mil veces "no diré mas tonterías"
Escolteu-me, aquesta té alguna capacitat de raonament? Ha estudiat? Ha estat en contacte amb persones "normals? A casa seva, té una tarima? Burra, més que burra!

14 setembre 2009

oh lelé, oh lalà...ja hi tornem a ser, tot és començar...

coses que no ens passen, però alguns pares enyoren...

respostes que ens agradaria escoltar, però alguns pares ens matarien...

invariables en el temps i l'espai...

el geni de la classe, creativitat i reacció ràpida... (ai, la llibertat...)
les males influències...

les bajanades que sovint provoquem nosaltres mateixos...
divertit, si saps gaudir de cada moment i deixar la mala baba sota el coixí... (si els cliqueu, em sembla que es veuen grans)

Primer afegit: el dia ha anat molt bé...però jo sóc de les que observo d'altres grups, els que es van fent grans, els que sembla que no hi són, que em fixo en d'altres mestres...i sempre em pico les banyes a la paret!
Segon afegit: durant uns dies deixaré una paraula de pas, em vaig atipar d'aquells anònims amb quadradets i signes impossibles, a veure si em treuen de les llistes automàtiques...

13 setembre 2009

coses que no vull fer demà (inici de curs)


-No vull dir als "meusreis" que han crescut molt, tan tòpic (sempre n'hi ha que queden baixets, que diu una meva amiga que tothom es guarda la segona crescuda per quan vol)

-No vull que facin un escrit sobre les vacances (abans dit redacció)

-No vull encetar cap llibre (de fet en tenim tan poquets d'aquests acadèmics, ni llengües, ni medis...)

-No vull caure en el parany de mirar-me més aquell que jo em sé que no pot parar mai quiet, el vull deixar tranquil, apa...

-No vull deixar que ningú presumeixi de vacances tipus "jo he anat a Eurodisney, a Port Aventura, a Punta Cana..." o més enllà, que n'hi ha d'altres que només han gaudit de platja i carrer i que migren...

-No vull mirar res dels suposats deures d'estiu, que jo no he fet els meus, i per això, procuraré oblidar-me dels seus, de moment.

-No els vull fer cap sermonet pseudohigiènic sobre la grip A, que "elsmeusreis", quan s'adonen de l'esternut, ja l'han fet. Ja m'espavilaré a buscar alternatives.


Coses que si que vull fer demà, i que m'agraden:


-Els diré la veritat, els he enyorat, i sóc molt feliç de la retrobada... (alguns em miraran amb cara de pomes agres i faran badalls, però jo m'afegiré a la colla dels badalls, i tindrem la primera complicitat compartida)

-Els abraçaré i petonejaré, això a aquells que encara es deixen, que alguns ja comencen a tenir vergonya. (no faré cas d'evitar els contactes corporals, jejeje)

-Parlarem dels nostres millors records, de felicitats petites.

-Els preguntaré que voldrien fer aquest curs, a veure què proposen, que no sigui "sumar, restar, fer mates, fer anglès..." i tota la recatòlica... i veurem com relliguem els seus projectes i els nostres, (acabaran fent tot el que convingui, però quan ho necessitin, amb ganes)

-Els proposarem d'apadrinar els petits de 1r que comencen, de fer-los companyia i tenir-ne cura quan els vegin perduts (encara recorden els seus primers dies a l'escola gran... i l'empatia sol funcionar!)

-Els demanaré que organitzin la classe, a veure quina idea porten al cap. Això sí, ells ja saben que ho han d'argumentar i "vendre" als seus col.legues per arribar a un acord.

-Revisarem les normes d'estar junts del curs passat, imagino que sortiran idees noves, queixes i propostes.


I el que sorgeixi, però em sembla que tenim un dia ple, que segurament ens marcarà el camí per tot un mes.

I em temo que faré com ells, avui em costarà dormir...i tindré por de no sentir el despertador...

12 setembre 2009

I am a Catalan (entremig de la diada i el dia D, tots som Arenys)

Ahir vam passar sense pena ni glòria.
Hem permès que les institucions es facin seva la diada,
tots van en filera educada o en grup més apilonadet a portar les seves tristes ofrenes, al senyor Casanova, que, no ho oblidem, lluitava per la llibertat de la pàtria, pel rei i....bé, això ho acabarà de decidir la història.
El cas és que allà s'apleguen els qui aspiren més o menys al mateix que ell, a tenir un bon càrrec, i quan el tenen...ai las, principis venuts a Roma, ui, no, a ...qui més convingui pels seus interessos.
Però els irreductibles gals, nosaltres, estem ensopidots, adormidots, conformadots, fins i tot aburgesadots massa sovint.
Per això, estimats aspirants a irreductibles, us vull donar un gran buf d'aire fresc, un regal de model a seguir, una mostra de com ens cal ser fins a la mort.
No se'n poden sortir.
Ho diuen els qui canten, els qui escriuen, els qui no són sospitosos d'esbojarrament adolescent.
Ho diuen vells i joves, ho diu el vent,
ho diu l'amor quan parla pell a pell,
ho diu el mar quan et mulla els peus,
ho diu el nostre cel i les muntanyes...
tot això és nostre de veritat, i ens ho hem de creure, com ell...
Sóc Català
I am a Catalan

11 setembre 2009

Allende, un altre 11 de setembre

fent paral.lelismes, fins on es pot... hi ha paraules que ens valen, que ens han de servir per no perdre la memòria...
la història és nostra, i la fan els pobles...
"Yo no voy a renunciar. Colocado en un tránsito histórico, pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos no podrá ser segada definitivamente. Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen ni con la fuerza."
"Superarán otros hombres este momento gris y amargo donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán de nuevo las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor"

"La historia es nuestra y la hacen los pueblos."
"El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse."

jo penjo la bandera...

ells es posen la samarreta...

reaccions a tanta incomprensió, intolerància, opressió, sacrificis, humiliacions...només en la igualtat, d'estat a estat, podrem entendre'ns, no mentre ens tractin com a menors tutelats, com a habitants d'una colònia.

10 setembre 2009

sempre un nou camí... pel mar recordant Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.


Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui
que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà
que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.

Bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer del cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge pels guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

08 setembre 2009

després de la tempesta

estimo, per damunt de tot la vida
en un sentit planer, senzill, i digne
ja sé que el somni és un absurd
més ara que, només per viure lliure
sembla que cal tenir segell homologat;
més ara que, per un pessic de joia,
amb molta sort, haurem de mirar endins
si tenim sort, i encara ens queda
el cuc de l’esperança, un punt de bona fe
i algú amb qui compartir una il.lusió possible;
més ara que, per viure dignament,
molts van deixant la vida,
essent ningú, i saben que no compten
en cap estadística de dret;
més ara que, per no morir d’angoixa
cal barrar el cor als sentiments més justos
no fóra cas que algú et titllés
d’il.lús somiatruites, babau,
o encara més, d’intolerant o moralista;
no es pot confondre llibertats amb ignomínia,
quan els cràpules, infames i indignes capitostos
carreguen al seu pot pressumptes ideals,
això sí, prou lletrats i ben fonamentats,
per mantenir el dret a seguir sent
allò que més convé, a ells, és clar,
algú per qui no val cap ordre, ni llei
d’igualitària justícia.

07 setembre 2009

només per tancar el tema...

M'agrada el debat, però no pas provocar reaccions com alguna que hem llegit al post anterior... Sortosament avui he gaudit d'una alegria petita relacionada amb la meva feina... i en arribar al vespre... patam! Quin enrenou!
Ara no sóc jo ni cap feminista qui parla. Això surt avui al diari. Les dades potser són més políticament correctes, i hi ha tot el que demanava un habitual del blog, que tampoc voldria que acabéssim a pinyes virtuals... I llegireu que realment és així, qui paga les sancions? d'on vénen la majoria de dones i noies? Com se les enganya? No és nou per ningú, ja ho sé, però hi ha dades que penso ens donen la raó a les dones, a com s'atempta contra la llibertat, quan hi ha tràfic humà. I qui s'aprofita del tràfic de dones, de nens, de persones, segueixo pensant que és un porc i un delinqüent. Del diari d'avui:


"En España hay mujeres a las que se ha comprado o vendido; están aquéllas a las que se ha engañado en sus países de origen para venir aquí creyendo que iban a trabajar como camareras o limpiadoras y luego las han obligado a prostituirse; a otras se les ha ocultado el pequeño detalle de que no podrían ejercer la prostitución cuándo y cómo ellas quisieran sino que iban a estar en un polígono 14 horas al día obligadas a ser productivas; también las hay que no tienen ninguna otra posibilidad vital; y otras, finalmente, por distintas razones, prefieren hacer ese trabajo antes que otros (por lo general tampoco muy atractivos).
Cualquiera de ellas puede ser multada —si ofrece sus servicios en las calles de algunos pueblos y ciudades—, por policías que hacen cumplir normas municipales que quieren proteger el orden y evitar molestias a los vecinos.
El Congreso de los Diputados, el Gobierno y la Guardia Civil hablan de altísimos porcentajes de mujeres traficadas. Más del 90% de las prostitutas son inmigrantes, según todas las estimaciones policiales y de las ONG. Mientras tanto, cada vez son más las ciudades y pueblos —Barcelona, Lleida, Valencia, Castellón, Granada, Calvià (Mallorca), el Ejido (Almería) o La Jonquera (Girona)— que las sancionan por estar en la calle. Muchos otros lugares ultiman o debaten sus propias ordenanzas. A sus ojos, son infractoras, un estorbo para el orden público. Las comparan con los grafiteros y los vendedores ambulantes. Hay que multarlas, y expulsarlas si no tienen papeles.
España, como Estado, no se pone de acuerdo consigo misma sobre cómo afrontar el problema. ¿Se están violando derechos humanos esenciales de las mujeres o la prostitución es una cuestión sólo de seguridad ciudadana? En este último caso, ¿por qué no se regula su actividad? Nadie puede ser, por un mismo hecho, víctima e infractor a la vez.
La vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega dijo el viernes, en la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros, que es una “cuestión compleja”. No respondió a una pregunta sobre las ordenanzas cívicas a pesar de que el propio Ejecutivo aprobó el año pasado un Plan Integral contra la Trata de Seres Humanos que parte de la base de que la mayor parte de las prostitutas son esclavas. Desde el Ministerio de Igualdad, impulsor de este Plan, tampoco han querido pronunciarse sobre este problema.
“La cuestión es que multando a las mujeres sólo se consigue victimizarlas doblemente”, opina Ramón Esteso, coordinador del programa de Exclusión Social de la ONG Médicos del Mundo. La mayor parte de las ordenanzas municipales sancionan tanto a los clientes como a las prostitutas. Pero la realidad es otra. En La Jonquera, donde se aprobó la norma hace apenas dos meses, se han impuesto 106 sanciones: 102 a prostitutas y 4 a clientes. En Barcelona, pionera en este tipo de ordenanzas —la suya entró en vigor en enero de 2006—, menos de un tercio de las multas de 2007 fueron para los clientes. El pueblo de Calvià (Mallorca) sólo las castiga a ellas e incluso se las juzga penalmente por una falta de “desobediencia a la autoridad” después de que la policía les haya advertido de que estaban cometiendo una infracción.
Las mujeres más desprotegidas son las que acaban en la calle. Muchas de ellas, nigerianas. Extremadamente vulnerables. Deben enormes sumas de dinero a las mafias —que les cobran entre 40.000 y 60.000 euros por traerlas a España— y tienen muchos problemas para entrar en los clubs. Los empresarios las consideran conflictivas, a ellas o a sus proxenetas, y tienen menos éxito con los clientes que las europeas y latinoamericanas, de forma que es muy complicado ver a más de una o dos en cada local. “En la calle se bajan muchísimo los precios”, dice Esteso, de Médicos del Mundo. “La mayoría apenas sobrevive, con 10 euros por felación y 20 por un completo”.

Estas medidas son, además, ineficaces. “La prostitución callejera es como la energía: ni se crea ni se destruye, se transforma”, dice un mando policial de Madrid. “En este caso, sólo se traslada”. En algunos pueblos han conseguido, eso sí, desplazar el problema al municipio vecino, que no tiene ordenanza cívica. En Madrid, donde no hay normativa, los cortes al tráfico en Casa de Campo o la colonia Marconi tampoco han acabado con la prostitución callejera. “Nosotros no aprobaremos ordenanza”, dice Rocío de la Hoz, directora de Igualdad de Oportunidades del Ayuntamiento. “Pensamos que estas mujeres son víctimas a las que hay que ayudar, no multar”. Las ONG critican, sin embargo, la escasez de fondos —en Madrid y en todas partes— para apoyar a estas mujeres."

06 setembre 2009

puteros

Recomano molt especialment fer un plantejament seriós del tema de la prostitució.
N’estic fins al capdemunt dels nassos que, quan es munten grans batudes per “netejar i sanejar” determinats barris de prostitució, es parli no només, però sobretot, de les dones que es prostitueixen. Vau veure alguns dels jovenets amb pinta d'universitari amb els pantalons abaixats? Ja! Turisme sexual, en diuen.

Sí, finalment alguns són (semblen) molt defensors dels drets i necessitats d’aquestes dones, que si han de sobreviure, alimentar els fills, que si les màfies les tenen segrestades o venudes, que si s’ha de regular...

Però hi ha un cony de pregunta que ningú em respon mai. Perquè en tota aquesta qüestió els “clients” sempre en surten nets? Qui els va poder parir, osti ja, com és possible que es permeti que determinats subjectes paguin per humiliar dones comprant els seus serveis sexuals? Les imatges del diari han corprès més d’un purità que es posa les mans al cap. Sense que ningú es plantegi la violència exercida (consentida? per força?) sobre aquestes dones, noies, algunes quasi nenes. Que algunes ho fan per gust? Potser, segur, mentre hi hagi imbècils que siguin tan miserables i primaris com per pagar pel sexe...
Us adjunto l’altra mirada de la notícia:

-Encara hi ha molts puteros al carrer de les nostres ciutats, carreteres, pobles.
-Encara hi ha homes que paguen per obtenir serveis sexuals (que s’ho facin mirar)
-Per cada putero que paga per sexe, les màfies trafiquen amb tres dones (mínim)
-Inunden els carrers fent prostituir dones per poder obtenir llicències per obrir “clubs d’alterne”
-Els puteros són font de transmissió de malalties relacionades amb el sexe, les dones traficades no necessàriament passen controls ni abans ni després, i sovint els traficants les poden haver infectat abans.

Aquesta altra mirada podeu llegir-la aquí.

Ser un putero, quan parlem d’educar en paritat, igualtat i respecte, ens porta a una imatge d’un home incapaç d’establir relacions d’igual a igual, de mostrar sensibilitat i de seguir mostrant conductes primàries i masclistes.
Entrar a matar, penetrar per on sigui, pagar una misèria i fardar.
No som un forat, d’acord? Les dones no som un forat.