botifarra

fent una al·legoria, (reconec que un xic penosa), aquesta seria la meva resposta a la sentència de l'Estatut, i la imatge que li retornaria el mirall a la senyora del constitucional.

a prendre pel sac

tornarem a lluitar,senyors, i aquesta vegada, ens teniu a tots tan emprenyats, i en tants i tants sectors, que finalment, potser sí que tirarem pel dret, i us haureu de menjar la constitució, els decrets, les fantasmades,

que ja hem crescut, que tenim les coses prou clares,

que som un país amb dret a decidir,

que estem cansats de viure d'almoines...

i volent-nos fotre, ens uniu més!

:

10 mites sobre Israel

:



:

des...feta (carta de comiat als nens i nenes)

sí, acabem, els deixem en d'altres mans...i sembla que perdis la meitat de tu mateixa, tantes hores, tant temps, tanta feina... (suposo que clicant es pot llegir)
doncs no, no es pot gaire... aquí ho deixo,

:

No sabem si ho recordes, però nosaltres sí... Una fila de cares un xic espantades, els papes i mames agafant-te la mà, i tu, que ens miraves pensant com seria això de la classe nova...
Hem passat molts mesos junts, gairebé dos anys, dies de pluja i vent, de sol i fred, de neu i tot!
Ja ho saps, aquests dos cursos han sigut molt importants pel teu camí a l’escola, sempre deiem el mateix, “estem posant els fonaments”.
Ara tens les eines per fer una bona feina, sempre endavant. Portes a la motxilla un munt de joies petites, moltes paraules noves, saps molt bé llegir, escriure i treballar amb els números. Però el més important, és que saps observar, fer-te preguntes, pensar perquè passen les coses, buscar solucions als reptes que cada dia trobes pel camí.
No deixis mai que això s’oblidi, els anys s’emporten molts records, però les coses que has après no se les endurà ni la tramuntana més forta. I saps per què? Perquè això ho portes ben posadet a la teva memòria, cada cosa al seu calaix. Un d’ells el tens molt ple, són les teves alegries, l’estimació que sents pels teus companys, i el saber viure ajudant i col·laborant amb els altres. Saps acompanyar i consolar, saps que tots som diferents i tenim una manera diferent d’aprendre i que tots ens mereixem una mà amiga que ens faci costat, i així t’has fet gran, compartint i estimant.
Intenta sempre ser una persona amb ganes de ser millor cada dia, no hi ha res que faci més feliç que anar a dormir i saber que has après alguna cosa que no sabies. Per cert, aquest estiu, treballa un xic, ja saps, cal practicar com un bon esportista, una mica cada dia!
Oblida les males cares quan quelcom no surti bé i demana ajuda! A nosaltres ens tindràs sempre, a punt per escoltar allò que et preocupi.
Oblida també les males estones, no et deixis guanyar per la ràbia, pensa abans de fer res que no toqui. Quan et sentis així, explica què et passa, tens moltes persones al teu voltant que t’estimen i t’escoltaran.
I sobretot, esforça’t, tu pots, ja ho saps, pots fer tot el que vulguis si poses totes les teves ganes i els teus sentits en els nous reptes! No estàs sol, no estàs sola, molts et tenim al nostre cor. T’estimem, molt, i sempre!
Ara, a volar! Tens les ales fortes, el món és teu!
:

records que perduraran (o surrealisme escolar)

quan els alumnes que vas tenir a cicle inicial, que acaben ara batxillerat et conviden a sopar...
i pots abraçar afectuosament (vaja quina cara, típic, jo sempre fent ganyotes) els nens que ja no ho són i a qui tant recordes...

quan el director toca la guitarra i canta bocins de l'Elvis i un blues improvitzat i arrenca aplaudiments...

i el profe de filosofia toca la bateria "en olor de multitud",

quan junts cantem "fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa lluuum"

pots anar a dormir dient que ja ho has vist tot...o gairebé!

.

888

enyorava i no sabia d'aquesta enyorança...

és aquell enyor de sentir que encara ets

enyor de sang calenta,

de suor i calfreds mirant la lluna plena,

de camins vells sota l'ínfima claror,

de càlides companyies,

d'improvitzar sons, cantar i somriure,

de sentir la cadència d'una melodia repetida mil vegades

sense saber-ne la lletra

bum bum la sang bum bum

-lalletrasócjoiallòqueenyoroinosabiaqueenyorava-

sempre queda brasa dels amors perduts

tornar a abraçar un somni

la cara fosca

ets tu

la tretzena víctima

Deia algú, fa anys, que els temps estan canviant... i diuen els grans que tot va a pitjor, però això ja ho sentia a dir jo de petita...

També diuen els qui entenen de personalitats i conflictes, que els canvis són necessaris i que del conflicte, del desastre, del xoc, sempre en traiem quelcom de positiu...en un temps d’innocència, jo també m’ho creia, encara ara de vegades ho penso, segons com, però tal com va tot... no sé, la veritat...

Jovenets cofois de festa moren d’una manera tràgica i horrorosa, en la màgica nit de sant joan. Que no parlin de culpes, sisplau, que ens parlin de sentiments i pèrdues... què hi fa ara si és culpa dels àngels que no estaven de guàrdia aquella nit... què importa si el baixador és així o aixà, som humans, per tant errem, som humans i ens entossudim a fer el que no toca, som humans, i mentre uns morien, d’altres feien sarau a 50 metres...

Llegeixo el diari, i, com en un títol macabre de pel·lícula de sang i fetge, surt la possibilitat de “la tretzena víctima”, cosa que vol dir que sobren parts dels cossos recuperats... horrorós, l'empatia et porta a sentir-te pare o mare, potser parent proper, i la pell de gallina et corre pel cos de dalt a baix (em mirava els meus fills, l’endemà al matí, i la joia i la tristesa m’omplien el cor en un ball impossible)

Que dur, que trist, i que deixin de sortir figures per favor. Que parlin amb qui ho han de fer. Sé que seguirem passant-nos de velocitat, bevent més que no toca, jugant amb foc, saltant barreres, pujant muntanyes sense precaució, llançant-nos en paracaiguda sense aprendre’n, saltant-nos els senyals d’estop, fent ni que sigui 10 metres contra sentit, i un llarg reguitzell de conductes que poden dur al desastre, som així, humans només en una poqueta seqüència del nostre ADN, encara ens semblem més als porcs que no ens pensàvem, i ho dic expressament, perquè no sé si els parents micos en farien tantes, d’animalades, en canvi, en la tossuderia, els porcs són ben bé germans nostres.

I tanmateix, què importa com siguem? La pèrdua no la rescabala cap cop al pit, cap mai més, cap nova mesura. Finalment tots hem de ser una mica amos de les nostres decisions i fer-nos càrrec de les nostres misèries. Però deixem les proclames, i al seu lloc, els sentiments.

que cremi, que el foc regenera...

Els focs de Sant Joan la nit perfumen;

mes de tots els amors, sols un n'alena.

Salten de mont en mont llengües de flama

dient el pacte espiritual que ens lliga.

No us allunyeu, memòries doloroses.

Si féssiu nosa aquí, quan vénc a seure

a la festa pairal, jo no hi seria.

Mai com al beure el vi de l'entusiasme

sent tan a prop les enyorades ombres.

Com la falzia en un illot caiguda

enmig de la rompent, que per a moure

l'ala nafrada i degotant, espera

el raig de la bonança que l'eixugui,

jo em sent reviure, agombolat per l'hora

de calor jovenívola que ens besa.

Mai els tres rius de llàgrimes vingueren

tan dolços i tan plens com brollen ara

que el foc dels esperits se fa visible.

:

¿Qui d'un afecte viu, per lluny que sia

l'obscur amagatall, dirà la força?

Passa la mar un mot de recordança:

del foc de germanor vola una espurna...

L'espurna ha pres... Els escolans d'un culte

nou i sublim, formiguejant a l'ombra,

de viles i ciutats duen l'ofrena

cap a les pires d'allà dalt; i els diuen,

al passar costa amunt, el pi balsàmic,

la mata, el boix, el romaní: -Colliu-nos!

L'espurna ha pres. I d'un en un s'encenen

els cirials del culte de la pàtria.

:

Joan Alcover (fragment)

Bon sant Joan, bona revetlla, bon estiu!

regals d'anada i tornada

així, sense deixar de pensar en el nostre mar, vam preparar animalets de pasta de sal...

estaven il·lusionats amb les seves disfresses, i els han agafat cert afecte, i doncs, som-hi! ens vam posar a pastar, a preparar models senzillets a veure què sortia...

després de passar pel forn, i per la pintura (ai senyor!), han quedat prou bufons!

pensant i parlant, els he desitjat prou cor i cap per entendre i enfrontar-se als reptes, prou mans (digues-li potes) per prendre tot allò bo i de profit que trobin a l'abast, uns ullassos de pop per veure bé i no perdre detall del que els envolta, la lleugeresa dels dofins per sortir-se'n airosos de les dificultats, la destresa dels crancs, que, malgrat haver d'anar de gairell moltes vegades, sempre troben el camí encertat, i de passada, l'elegància de les meduses, en la seva humil senzillesa...

no sé si m'hauran entès, però jo, avui també he tingut un preciós compliment, aquí el veieu!

preneu-ne un bocí, que les alegries compartides són més dolces!

quin detall, enteneu perquè ja els enyoro?

:

imaginari il·lús (conte curt)

Poc a poc, passa la vida pel poble de l’oblit. No hi arriben ni diaris ni notícies, i malgrat tot, al poble de l’oblit han perdut, sense saber-ho, una mena de “déu de les coses petites”. Però, de fet, tampoc els cal cap més pensador que els doni llum. Tenen un bon home, senzill i planer, que cada dia passeja casa per casa, mas a mas, un camp rere l’altre, i escolta els quefers de tots i cadascun dels seus veïns. Li diuen senyor batlle, però ell s’entossudeix a no voler tenir ni vara ni cadira, que diu que en aquest món, tots hem vingut a fer-hi alguna cosa, i ell hi és perquè hi ha d’haver de tot.
:
Al poble del record, un xic més enllà caminant cap a ponent, si que saben qui han perdut. Al poble del record hi arriben els diaris, tot i que no els caldrien per saber quin pa es cou al món. Tenen un capitost per batlle des de fa anys i panys, envoltat de bons amics, a qui ha donat el càrrecs, i en la seva petita estança, fan i desfan a pleret. La gent en fuig, el maleeixen a cada moment i només esperen que un dia, a veure si és ben aviat, es mori d’una refotuda vegada. Tot i això, no hi ha gaire esperança. L’hereu ha arribat de ciutat, diuen que amb bons estudis, i segur que també els engaliparà amb bones i buides paraules.
:
Al poble de l’oblit, avui no hi ha hagut quarta onada. Ni saben què és ni els cal. Ja ho són prou, d’independents. Quan van maldades, solen fer front comú i al cafè del poble, decideixen on posar l’esforç i els pocs diners que tenen, no fos cas que es detectés algun cas d’infelicitat. Votants, zero. Insatisfets, zero.

:

Al poble del record tampoc hi ha hagut quarta onada. Això, no es farà mai allà, mentre mani qui mana. Votants, zero. Insatisfets, gairebé tots. Potser ja seria hora que anessin a la recerca d'algú amb quatre dits de front. Finalment, un té el que es guanya.

:

:

cel de juny

Ha plogut com si el cel plorés Saramago.
El cel podia plorar, però el Vaticà s’ha apressat a publicar que era un populista extremista i antireligiós ancorat al marxisme. I? Només treuen el nas segons els convé, sense parlar igual de ràpid quan es tracta de feixistes assassins ancorats al nazisme.

L’oreneta de les set del matí ha tornat al fil de davant la finestra, i s’ha estrijolat les plomes, després del bany, mentre en Miquel feia la migdiada i el meu fill gran em demanava un massatge. Tinc les mans no gens boniques, i ja prou gastades, però amb una energia envejable, d’aquelles que sense tocar encomanen escalfor. D’acord, tothom té algun do.

Som a mitjans d’un any que molts recordaran pel triomf del diner per damunt de la humanitat, per la pèrdua inexorable dels bons pensaments i la manca d’accions de justícia social. Les ideologies dominants cotitzen a la borsa, i el sentiment i la bondat són una espècie en perill d’extinció. D’aquí poc haurem d’entonar un mea culpa.

Encara plou, i molt em temo que només els ocells hauran sentit el cos net i l’esperit joiós.

un home de paraula (humil homenatge)

¿Y la democracia, ese milenario invento de unos atenienses ingenuos para quienes significaba, en las circunstancias sociales y políticas concretas del momento, y según la expresión consagrada, un Gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo? Oigo muchas veces razonar a personas sinceras, y de buena fe comprobada, y a otras que tienen interés por simular esa apariencia de bondad, que, a pesar de ser una evidencia irrefutable la situación de catástrofe en que se encuentra la mayor parte del planeta, será precisamente en el marco de un sistema democrático general como más probabilidades tendremos de llegar a la consecución plena o al menos satisfactoria de los derechos humanos.

:

Nada más cierto, con la condición de que el sistema de gobierno y de gestión de la sociedad al que actualmente llamamos democracia fuese efectivamente democrático. Y no lo es. Es verdad que podemos votar, es verdad que podemos, por delegación de la partícula de soberanía que se nos reconoce como ciudadanos con voto y normalmente a través de un partido, escoger nuestros representantes en el Parlamento; es cierto, en fin, que de la relevancia numérica de tales representaciones y de las combinaciones políticas que la necesidad de una mayoría impone, siempre resultará un Gobierno.

:

Todo esto es cierto, pero es igualmente cierto que la posibilidad de acción democrática comienza y acaba ahí. El elector podrá quitar del poder a un Gobierno que no le agrade y poner otro en su lugar, pero su voto no ha tenido, no tiene y nunca tendrá un efecto visible sobre la única fuerza real que gobierna el mundo, y por lo tanto su país y su persona: me refiero, obviamente, al poder económico, en particular a la parte del mismo, siempre en aumento, regida por las empresas multinacionales de acuerdo con estrategias de dominio que nada tienen que ver con aquel bien común al que, por definición, aspira la democracia.

:

Todos sabemos que así y todo, por una especie de automatismo verbal y mental que no nos deja ver la cruda desnudez de los hechos, seguimos hablando de la democracia como si se tratase de algo vivo y actuante, cuando de ella nos queda poco más que un conjunto de formas ritualizadas, los inocuos pasos y los gestos de una especie de misa laica.

:

Y no nos percatamos, como si para eso no bastase con tener ojos, de que nuestros Gobiernos, esos que para bien o para mal elegimos y de los que somos, por lo tanto, los primeros responsables, se van convirtiendo cada vez más en meros comisarios políticos del poder económico, con la misión objetiva de producir las leyes que convengan a ese poder, para después, envueltas en los dulces de la pertinente publicidad oficial y particular, introducirlas en el mercado social sin suscitar demasiadas protestas, salvo las de ciertas conocidas minorías eternamente descontentas...
:

FINS SEMPRE, JA ENYORAT SARAMAGO!

:

Aquí tens una persona que s'enorgulleix de ser part d'aquestes conegudes minories eternament descontentes de la ja sense sentit suposada democràcia...

:

:

Mestres? ai! ( reflexions personals a partir dels darrers resultats diagnòstics, amb el vostre permís)

Vagi per endavant que quan dic això, no penso només en mi. No em refereixo a la meva feina tal com la faig, que m'equivoco mil vegades. Confirmo el que sempre he defensat del com entenc l'educació, i els resultats cada vegada m'esperonen més. Com l'entenc, ja ho sabeu, heu vist aquí moltes vegades que intentem fer de la classe un espai d'aprenentatge de vida, i vivint aprenem. Aprenem d'allò proper, dels qui ens envolten i del nostre entorn privilegiat, dels encerts i dels errors, i això, per nosaltres, és l'eix i el camí. Volem fer de cada moment un repte i trobar camins alternatius i respostes.

:

Nosaltres tenim el mínim de llibres possibles, però el màxim d'experiències. En arribar, planegem el dia, els escoltem i preparem conjuntament la feina, sigui quina sigui. Seguim el que passa al món. Llegim i parlem. Cuinem i tastem, dolç i salat, postres i primers plats, anem al museu i al poble a viure la història, anem a muntanya a fer rutes, al mar a veure les plantes de les dunes i a remullarnos, a fer becaines sota els tamarius i a tocar bestioles, classificar-les i tornar-les al seu hàbitat. Llegim poesia i mirem documentals. Fem disfresses i anem a veure maduixeres,(això avui) traiem les males herbes i les aprofitem per fer el primer mini herbari. Escrivim cartes i inventem contes. Per això no ens calen llibres de llengua, ni de medi, que millor la comunicació, l'expressió i l'experimentar, observar a ull nu, amb lupa i explicar, descriure, comparar. Això sí, la classe, de llibres n'està farcida.

:

I si llegiu els famosos resultats de les proves diagnòstiques, entendreu què passa realment a l'ensenyament.

:

-1a conclusió. Saben teoria, tenen coneixements, però no els saben aplicar.

-2a conclusió. Llegeixen bé, comprenen, però falta bona expressió, reflexió i valoració d'allò que aprenen o llegeixen.

-3a conclusió. La despesa, la inversió, no és la clau. Al país basc hi ha molta més inversió, i els resultats són mitjans.

-4a conclusió. La inmigració, sembla que tampoc. La Rioja té un nombre molt elevat d'inmigrants i no queda enrera.

-5a conclusió. la franja mitjana sembla prou normal, però hi ha poca atenció als necessitats, sigui per baix o per dalt. Confirmen que seguim abusant de tot igual per a tohom.

:

Per posar el dit a la nafra, hi ha qui ho diu ben clar:

:

"Por desgracia, cada vez que se habla de cambiar la educación se habla de tocar la estructura del sistema, cuando uno de nuestros grandes problemas puede que esté en lo que se enseña y en cómo se enseña, el negativo papel de los libros de texto, la ausencia de mecanismos eficaces de mejora del rendimiento del sistema", asegura el profesor de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad de Sevilla Jesús Palacios.

El catedrático de Sociología de la Universidad Complutense Rafael Feito, señala: "No somos muy malos en aplicar fórmulas matemáticas o en entender un texto -sea en castellano o en inglés-. Sin embargo, se nos da peor resolver problemas o expresarnos".

"En la actualidad, aunque la LOE [la ley educativa en vigor] establece entre sus objetivos la adquisición de competencias básicas", los decretos de currículo de las comunidades se han mantenido "sin producirse una actualización real de los mismos, lo que condiciona en todo momento el trabajo del profesorado y del alumnado", se quejaba en una nota la asociación laica de padres de alumnos Ceapa (mayoritaria en la escuela pública).

:

Què en penseu? Jo penso que, si durant temps, prens el mateix medicament i no resulta, en proves d'altres, els metges bé ho fan. Nosaltres, sabem canviar, escollir allò essencial que sabem que els nanos no saben fer? I mira que en carreguen de fulls, llibres i llibretes... I no s'hi val dir que amb més grans no es pot, altra cosa serien els treballs de recerca, si de més jovenets haguessin après amb tasques del mateix estil, a la seva mida...

Això és un mostra extreta d'aquí.

penjo una recomanació

Una gran silenci, una obligació, una raresa i una sorpresa final...

Gràcies Ull de Cuc!

:

:

incívic, populista, electoralista, recordeu Tunik?

I és que quan un es posa a aplicar normes, hauria de ser per sempre i per a tothom, vaja si més no, això diuen els amants de regular-ho tot.

Per fer coses com aquestes (ooooh, que guai, que modern, un artista expert en muntatges de nuesa col.lectiva), l'ajuntament de Barcelona va cobrar un pastón, però molts calers, de veritat!

I què hi ha de nou? Temps de silencis, de negrors restrictives, de prohibicions, de "yo soy aquí quien manda, porqué esta casa es mia" ! I a més, això dóna vots, diuen...

Barcelona, Lleida i una creixent llista de pobles i ciutats es plantegen prohibir el burka, el niqab, el hiyab i ...vaja, l'anar parcialment despullat, els banyadors inclosos... (vegeu aquí i aquí). Cal anar ben vestit, a l'estil occidental, sense cap cosa que escapi a la moral i als signes identitaris propis, compte, els propis! Ep, tret de quan en traiem calers i propaganda, llavors, com més carns pengen, millor!

I, doncs, tota aquesta munió de despullats espontanis, van interessar en aquell moment a la moderna, ara cívica ciutat de Barcelona. Si ara esgrimeixen paraules com correcció, educació, respecte als altres, no sé com menjar-m'ho.

I segueixo pensant el mateix respecte a la prohibició dels mocadors i els niqabs. Perquè burka, el que se'n diu burka, quants en comptaríem en tot el país, un centenar? Cal educar o prohibir? Cal entendre i acostar o promoure guetos? Sort que algú ha dit que així s'estalvien problemes d'identificació i per si de cas hi volen afegir cascs de moto...jejeje...

Terroristes, que tots aquests que venen de fora són terroristes, coi, ja ho diuen els "defensores de la Patria!"

apunts encadenats (Moncada i jo)

Encadenada a l'ordinador, fent allò que esperen els pares i que poc m'agrada a mi (llegiu informes de final de cicle), em prenc descansos i busco recer a casa vostra...i m'inunda el record de Moncada en un piló de blogs...clar, havia de ser en Pere, (i com m'agrada de llegir els seus apunts)

I m'ha agradat trobar aquesta imatge, pobrissó, un xic esperpèntic com tants en aquell temps... i he trobat petits tresors. M'he quedat amb un, tossuda com sóc, que podríem fer nostre ara, canviant els termes polítics, evidentment.

"Al casino, va permetre que les forces vives l’admiressin, es deixà beneir paternalment pel capellà, respongué amb condescendència a la salutació marcial del sergent de la guàrdia civil, es proclamà més franquista que Franco, imposà respecte pel seu prestigi d’oficial del gloriós bàndol dels vencedors…

i començà a treballar a favor dels vençuts."

La galeria de les estàtues, 264

Potser va fer bona tria, treballant d'amagatotis, no?

:

De què tenim por?

Més val tenir por, o donar sortida a la ràbia?

Por de perdre...què? La por malentesa paralitza, adorm, incapacita. Quan tants ho estan perdent tot, poc més queda per perdre.
L’únic que no ens podem permetre perdre és la dignitat i l’esperit de col.lectivitat que salva i distingeix la persona.

La ràbia de molts, no canalitzada, mastegada i presa com a píndola inevitable, ens mena sense sortida a un futur potser previst, però no pas per això just i acceptat com a únic remei al mal global que sembla ineludible. Potser ho és a curt termini, no tenim les eines per luitar contra tant poder... o sí?

Com a persona, com a mestra que sóc i em sento, sé que hi ha d’altres camins sempre, sempre i en tot. Només faltaria que tot ho donessim per fet i no busquessim alternatives. Només faltaria permetre que només els millors i més ben dotats anessin endavant. Això val també socialment, per damunt de totes les petites misèries.

Donem voltes en un cèrcol que no ens duu enlloc més que a rondinar sense saber trobar la força primigènia de l’ésser humà en la lluita contra els elements. Tornem a trobar aquell esperit de supervivència!

Canalitzem la ràbia cridant noms, abominant de polítics que no són res, ni res o ben poc poden decidir. I què en traiem? Res! Som nosaltres, els sense nom, la gran massa social aparentment grisa qui fa la força i el treball, qui deixa cada dia un bocí de si mateix per no deixar enfonsar el vaixell.

Ens poden canviar cent vegades el timoner, però tenim els rems. Decidir si els rems van on volen o on volem nosaltres, hauria de ser fàcil. Llarg serà el camí del nostre acord, però l’hem de trobar. Si treballar és la nostra força, no podem abaixar el cap donant-los tot per la menjadora. Hem d’anar on volem. Deixem les paraules de ràbia i fem de l’acció el canal de sortida. Mentre quedi una fusta per salvar-nos, que sigui nostra.

Escampeu la brama, unim l’esforç. No busquem en els nostres iguals, (vinguin d’on vinguin) els culpables. Són altres, i a ells cal aturar sense por de perdre, que gairebé ho tenim tot perdut.

qui va parir els economistes? hauria d'haver premut el canal del part (per no dir-la més grossa)

Allò que m’indigna és l’entronització de les mesures “anticrisi” argumentades ad infinitum per enaltits i afamats experts economistes. Diria suposats, perquè ara en surten de totes bandes. Ahir escoltava el sr Niño Becerra al mati a la ràdio. No és que jo no pugui entendre determinats raonaments sobre les exagerades despeses que s’han fet al sector del funcionariat, fonamentalment alts càrrecs d’aparador. No és que jo no estigui capacitada per entendre que s’ha viscut fora de límits, i que tots, qui més qui menys, ens hem endeutat. No és que jo no pugui entendre que cal estalviar per pagar un deute que ens expliquen com allò que els bancs i l’estat ha demanat per sostenir un estat de benestar, que cal tornar (ara també sé que juguen amb això per acollonir el personal i fer-nos callar) Sé que si pogués organitzar els calers, els repartiria molt diferent.(Jo treballo igual que molts diputats, i també m’enduc la feina a casa i tinc responsabilitat, cony, i jo rebo i ells no).

El que m’indigna de manera especial, és el gran acord que hi ha en posar per davant plantejaments que trenquen de manera flagrant la pau social. Tota la lluita d’anys, els drets, la defensa dels treballadors, se n’ha anat en orris. Guanya el “Monopoly” i se’l prenen com el joc que és.

Sentir com es demonitza que l’estat vetlli pels desfavorits, pels serveis públics, per les famílies, per les pensions a tots nivells em treu de polleguera. El tal Niño Becerra, com a professor/catedràtic de la Pompeu Fabra va dir sense cap vergonya que ara mateix, no cal garantir les pensions, quan són una “rèmora” dels anys en què els pensionistes sobrevivien pocs mesos a la seva jubilació. Poc importa que hàgim pagat dinerals dels nostres sous, el futur és com a Amèrica, paga si vols sobreviure a la teva jubilació.

Ara, també diu, ens hem d’espavilar. pel que fa al dret d’igualar oportunitats en els estudis, ell afirma sense vergonya que s’anirà a la caça dels “megacraks”, que aquests serien els qui comptarien amb possibilitats de subsistir en els estudis i tindrien totes les facilitats.

Aquest tipus es va carregar sense cap vergonya la necessitat i els principis del sindicalisme, per ell, això no cal, despesa inútil, perquè el món no necessita defensa dels treballadors. I evidentment, els pensaments “d’esquerra”, són ara passats de moda, coi, que diu que ja no som en temps de la revolució industrial.

D’acord que potser no són com els voldríem, però són com els fem, perdut com hem perdut l’esperit de lluita. Serà un crak, el tipus aquest, però és un grandíssim pseudoprofeta que ens va acostumant a un missatge elitista, (calla i conforma't, i prepara't que hauràs d'estar molt pitjor!) i ens predica un món on més de la meitat dels que ara som gent normaleta, entrarem en la pobresa més absoluta, i aquest nou ordre, a ell li sembla normal i necessari. Necessari per tal que les grans economies tirin endavant.

Doncs sabeu què? Que calli i penqui, i pensi en sortides equitatives, que afavoreixin els necessitats, que trobi solucions per qui menys pot arribar a guanyar, que se les enginyi per trobar possibles alternatives, enlloc de tant garlar a les teles i a la ràdio ( ho deu cobrar?) demanant només que prescindim de tot el que ell segur que té ben guardadet.

paraula d'imbècil

Això, per inversemblant que pareixi, és una au marina...

"No és tan gran els desastre com els mitjans ens volen fer creure, el golf de Mèxic és moooolt gran, i en poc temps ningú se'n recordarà"

La mare qui va parir el suposat expert/polític/impresentable que va fer aquestes declaracions dissabte... Que ho expliquin als biòlegs, pescadors, animals, flora i fauna diversa, petits o grans poblets costaners... Ja ho diuen que les desgràcies no vénen mai soles...

pendent d'un fil

Retornant als principis, (diguem que només n’hi hauria d’haver uns de veritables), un s’adona que, facis el que facis, tot seguirà més o menys igual, que la minúscula àrea que t’envolta espera de tu el millor, i que pocs pensen en com n’és de dur seguir endavant, dia rere dia, avançant cap al no res, sabent que, com més camines, més t’apropes al final.

I diga’m, quin consol pots trobar en mantenir uns ideals que no valen res, perquè ara, d’això, en diuen demagògia? Sovint penses si és la teva bogeria que et fa pensar que només un fil aguanta allò que queda de tot plegat...

Ramadets riallers o cares airades, segons on miro, prefereixo tancar-me en allò inert, mentre el meu cap va sol cap a d’altres desficis. No hi fa res que jo pensi que mano. Ell, el meu cap, s’entesta en analitzar, i el meu cos s’ha assegut al banc del si no fos... i es queda quiet, inert, mentre els pensaments s'entortilliguen en somnis impossibles...

Si no fos per la maldat que mana... és ben fàcil deixar-se endur per la ràbia i tornar-te com ells... si no fos que aquests somnis et recorden qui ets, i què desitges... si no fos que encara estimes, i plores...si no fos...
:

'Missatge d'una mare a l'ambaixador israelià a Espanya'

Fragment extret d'aquí

"Israel està repetint les mateixes pautes d'odi, de mort, de deshumanització del contrari, d'ocupació de territoris, de construcció de murs i filats, de supèrbia racial. La diferència és que, ara, les víctimes ja no porten una estrella de David cosida a la roba, ni el gueto està a Varsòvia. Ara està a Gaza i Cisjordània. No vull explicar-li l'infern personal pel qual he transitat aquests dies; seria ridícul al costat del continu i diari dolor de les mares palestines. Jo sóc una afortunada, ja que el meu fill David torna sa i estalvi. Vostès potser li han pogut destrossar la seva única arma letal, la càmera de vídeo. Però el que a causa del seu odi cec obliden és que els éssers humans tenen ulls, orelles, boca i memòria per explicar al món tot l'horror de què han estat testimonis. I contra això, senyor Schutz, tota la seva poderosa propaganda no hi pot fer res. "

Declaracions d'un miserable des d'un despatx:

-Sí, nou persones han mort en aquest acte. Però 155 van morir en un atac terrorista a l'Índia la setmana passada. ¿A qui li importa? ¿N'ha sentit a parlar? Vint-i-tres espanyols han mort a les carreteres l'últim cap de setmana.
De fet, els soldats hi van arribar amb pistoles de pintura i amb ordres específiques de no usar armes de veritat. Només després de 40 minuts que hi arribés el primer militar, un comandant de la marina va autoritzar que s'utilitzessin armes en defensa pròpia. No s'ha d'oblidar que tota aquesta gent està ideològicament molt en contra d'Israel.

I, fets que sabem han passat de veritat, (tristament els morts no parlen, però si el seu cos)

:

Els nou activistes turcs que van morir dilluns passat en l'assalt israelià a la Flota de la Llibertat van rebre 30 trets. Cinc d'ells van ser tirotejats al cap i a curta distància. Així ho revelen els resultats de les autòpsies portades a terme per forenses turcs, segons informa avui el diari britànic The Guardian, que ha tingut accés als documents.

Israel ha mantingut des de l'inici de la crisi que els seus soldats van actuar en defensa pròpia.The Guardian assegura que un jove de 19 anys, Fulkan Dogan, que també tenia la nacionalitat nord-americana, va morir al rebre cinc trets a menys de 45 centímetres de distància; a la cara, a la part posterior del cap, dos a les cames i un a l'esquena. Un home de 60 anys, Ibrahim Bilgen, va perdre la vida per quatre ferides de bala: a la templa, al pit, al maluc i a l'esquena.

:

Israel, "camps de concentració" que tenen tancats més d'un milió de persones, Israel, democràcia amb naus de guerra que llancen cossos al mar, Israel, on vas?

no amb el meu silenci

Posar fre a la voracitat d'Israel és com el conte de les rates i el gat golafre, qui li posa l'esquellering al gat?

Gairebé mig món s'alarma davant les actuacions de l'exèrcit israelià, homes amb el cervell regirat que no tenen cap pietat i que no respecten cap dels acords a què es van comprometre, ni amb els assentaments il.legals, ni amb l'ocupació de territoris, ni el més mínim ajut al poble assetjat.

Parapetats darrera murs de bombes, amb un exèrcit perfectament ben entrenat i ben proveit, tenen engabiat un poble sense recursos. Ni ajuden ni deixen que ningú ajudi, l'extermini vindrà per malalties, gana, manca de serveis, de metges... Què han fet els dirigents mundials després de la barbaritat de l'operació "Plomo fundido"? Res. Israel té inmunitat absoluta. Shalom? I un be negre! El poble escollit, es creu amo i senyor de la veritat i la justícia.

No pas amb el suport de la bona gent. Ara, si voleu demagògia, escolteu com els cooperants atacaven sense pietat als pobres soldats. Ai, quina pena, per favor. Israel, un govern de vergonya, un poble que porta la venjança a la sang. Resant i matant. Que s'ho facin mirar, ja n'hi ha prou. Us recomano escoltar les declaracions dels qui han arribat avui de Turquia. Fa por.

dia de la classe en crisi (bogeria)

No sé què tenim, però el cas és que anem pujant i baixant de ritmes i d'humor, avui tot pot semblar genial i demà ens sembla que ens caldria un curs mes... ja ho té, això el juny...

El cas és que, així disfressats per les fotos de rigor, preparem la sortida de divendres a la duna litoral, ara que coneixem animals, anem a conéixer plantes...

I què, no vull parlar de política, ni del sou que m'han retallat, ni dels malparits d'israelians que foten el que volen impunement, ni del cas Millet, ni del Pretòria, ni dels negocis bruts del Sandrusco, ni de la deriva i naufragi del vaixell de la bondat a les altes esferes...

Deixeu-me riure, i enfadar-me, i conviure, i parlar, i fer plans amb els nens, siusplau...

miralls

seguim matant i morint, mentre l’aigua
magníficament enmiralla
un cel de plom
mestressa de miratges, nítidament dibuixa
un cel que avui molts no veuran
serenament nega els arrossars nonats
bo i esperant que, potser,
vegin la llum uns ulls més nets
incansable sadolla els terrossos
pensant en deserts regats de sang
d’innocents,

miserables camps sembrats d’ossos

:

: