quin començament valga'm tots els déus...

-nena!, s'han acabat les vacances, eh?
-sí, tu, però ja vaig començar ahir, jo!
-ah, i què vas fer, si no hi deuria haver ningú!
-no, però la merda sí, que l'hi vaig trobar...
-no fotis, i ho neteges tu?

-i tant, qui vols que m'arraconi els armaris? i em buidi les lleixes?
-però ho fas tu perquè vols o què...
-home, la classe, si la vull tenir a punt, l'he de buidar i fer a fons, que a fons a fons, ja em diràs qui m'ho farà...

així he passat aquests dos darrers dies de vacances, de 10 a 5, sense dinar ni res, amb cafè per anar tirant, jo soleta amb la galleda, la fregona, els draps, arraconant tres armaris plens que pesen com tres vaques mortes, treient la pols a llibres, contes, safates, lleixes, material de tota mena, rentant un a un els pots dels llapis i retoladors, les safates de les ceres i de les tisores, triant i llençant coles, triant i llençant pinzells i pots de pintura, fent tria de papers, matant amb els dits les cuques de la pols, fent canvi de llibres complementaris amb els de l'altre curs, esbandint murals i netejant el munt de capsetes de material de suport, que ja no he fotografiat per no fer-vos plorar (hihihi, ja ho sé, ja que sóc una privilegiada per ser mestra...)

.

estic que em fan mal fins les ungles dels dits, em cou la pell (ja sabeu que sóc "mansfines" i realment el meu destí era ser fastigosament rica, hihihi...), tinc els peus que no me'ls sento de les voltes que he fet per la classe, he parlat i renegat sola, m'ha canviat el color de la samarreta i si no em dutxo, creuran que he fet sol intensiu...

.

però demà...ui, demà, quina pau i tranquil·litat...(si m'aixeco i no quedo clavada...)

.

vaig a dinar, apa, avui no penso visitar ningú, ho sento, demà passat tenim reunió de pares i ens hem de preparar... apa, bona castanyada, que quan comença el curs, el temps passa volant!

Màrius Torres. Reescrivint Nit d'Agost

Ara, que l'hivern s'acosta

tant, i a frec de pell sentim el fred,

i el demà no ens dóna cap resposta

-una resposta que digués: No temeu res.-

:

Ara també la ment ignora

el perquè, mentider, ens respon així...

-Va, calla, t'endús el llum i em prens una hora:

i si aquest temps fóra vital per mi?

(Intent de reescriure "Una altra nit d'agost")

dos més al sac!

no sóc taurina ni espanyolista, però ole, ole i ole, dos contes més al sac...
.
En Garbí, home d'humor, fidel i sempre amb un as a la mànega ( i ara de vacances eb un lloc de somni, casumlolla), deixa un post programat, que diu així,
.

Els tres porquets, versió 2.0

Monti, Saura, i Cercós, tres porquets que es creien espavilats, doncs junts s’havien quedat amb la matèria primera per construir el seu fortí, després d’ajuntar-se tot i no ser amics, les conseqüències i les ganes de manar varen fer que no els quedés cap més alternativa que estar junts.
Varen ajuntar els seus materials per fer la seva caseta forta per fora, còmode per dins i amb la gran quantitat de palla que els sobrava, els permetia jaure molt de temps sense fotre ni brot.

per seguir llegint

.

I després, arriba el de la Rits, que sempre ens fa pensar, amb els seus apunts de la vida de cada dia, d'allò que penses, això em podia haver passat a mi, propera ella, ens ha deixat aquest,

.

Hola,

Sóc el porquet de la casa de palla. A hores d'ara, tots ja sabeu la meva història. L'heu llegit, us l'han explicat, l'heu vist o sentit. I sí, sóc jo. El més mandrós, gandul, poca vergonya de tots. El que per treballar poc vaig fer solament una casa de palla en cinc minuts, sense pensar que el llop podia deixar-me en calçotets en una sola bufada.

Ho sé, reconec les meves faltes.

No tinc perdò.

Però algú s'ha preguntat perquè?

per seguir llegint

.

Que bonic, n'hi ha per tots els gustos... gràcies!

De tota manera, aquells que teniu relació amb mainada, sigui professionalment o familiar, us aconsello fer proves amb això de fer canvis als contes clàssics i molt coneguts, de molt petits no els agrada, però a partir de certa edat, si sou agosarats i en dieu de grosses, es peten de riure!

els tres porquets (2a part)

per llegir la primera part, aquí

El petit, malacostumat a fer-se la víctima, sempre prometent que faria i mai feia, no es va posar cap pedra al fetge, en un dir aménjesús, va fer-se una mena de cau petit com els de protecció oficial, hi va esmerçar un matí, però això sí, per fora feia patxoca, una mena de caseta neohippy happyflowers al bellmig d’una zona d’interès paisatgístic. I tan ample.

El segon, amant silent del productes ecològics i de combregar amb la natura, va recollir totes les branques trencades després de les darreres nevades, feina encomiable, d’acord. Compte, només recollir, res de neteja de franc. Es va fer un niuet que riute’n tu de les del parc Yellowstone. Llàstima que ho va fer a la zona protegida del Montgrí. Com un gínjol!

El tercer, que sempre havia somiat tenir una constructora, amb un capital inicial zero, però molta boca, donada la situació del moment, va arreplegar totxos i maons sobrers, i va acondicionar un apartament a mig fer de la Costa Brava, tercera línia de mar, prop de Pals. De fora, ningú haguera dit que estava ocupat, ara, dins, hi havia fins el darrer requisit amb un deix zen que li feia tenir l’ànima en repós.

La primera trobada va ser de “ijomésquetúapa”
L’hora de menjar la van solucionar ràpid. Pispa aquí, pispa allà, (ei, sense ànim de lucre, just fins que hi hagués un pla millor) que si l’hort d’en Pasqual, que si les pomeres d’en Mateu.

Però manoi, en aquest món, tot allò bo s’acaba. L’enveja, que sempre ha consumit els humans, i les bèsties també, que per això som parents de prop, va fer del seu somni daurat d’independència aconseguida sense fotre ni brot un foc d’encenalls. Diu que llobatons de propietat inmobiliària, LLOPI’S per més detall, a l’aguait de qui poden fotre més, van fer una crida als llops de la comarca. Està clar que no volien competència. L’endemà, entre els forestals, els municipals i els mossos, van esbotzar el somni d’una nit d’estiu de tres porcs independitzats sisplau per força, gràcies al geni d’una mare que va obrir els ulls.

Ara volen fer alguna cosa junts, però no saben ben bé què ni com. Se’ls ha acudit que potser poden dedicar-se a fer política, que, total, de garlar ja en saben, i de fer la viu-viu també.

I la truja? ...no cal que patiu massa. La truja, lliure de càrregues familiars, bengrunyida i lletrada, va enganxar i enamorar un alt càrrec del VencKuixot, i per fer honor a la seva causa, deriva cada mes una bona picossada, tant com pot, a la lluita social, això sí, s’assegura de tenir tots els papers ben guardats i signats, per si de cas.

.

.

l'home incòmode

Poques paraules i poca publicitat, ni en la vida ni en la mort, només les justes per algú a qui també es va atorgar una creu de Sant Jordi.

Incòmode pel missatge, que fa pensar en l'ara i aquí, és el teu moment de viure, no tinguis por i gaudeix...

Incòmode pel passat, home crescut a recer de l'Opus, que finalment en va renegar, quan Raimon feia de les seves i es va imbuir del missatge i l'esperit budista. Filosofia en estat pur, sempre qüestionant-se, no era el tipus que l'orde volia al seu si.

Incòmode per la institució eclessial, perquè sent profundament humanista, no renega mai del missatge de Jesús, però s'entossudeix en veure diví tot allò relacionat amb la nostra vida humana, i no s'està de proclamar que agnosticisme, el no saber ni tenir res per cert, és el camí d'aprendre i trobar.

Malgrat tot, hi ha una saviesa profunda en les seves paraules, una espiritualitat a l'abast i un ecumenisme, que, potser, hauria salvat molts fidels a l'església si sabés entendre el diàleg intereligiós a la manera de Panikkar.

.

.

el gran destí d'un barret de palla

bufa ventet de garbí,

vent en popa i mar bonança,

que anirem cap a llevant,

fins a la ratlla de França...

això era i no era un barret de palla que van deixar posadet al costat d'una bossa en un dia que, qui ho diria, de cop i volta es va girar un vent de collons, d'aquell que aixeca la sorra i et fa una neteja de pell sense pagar...

això era i no era, que la mestressa del barret, va anar a fer un mos, amb una altra propietària d'un barret bessó, ben guardat dins d'una altra bossa... (cosa estranya, perquè la primera mestressa és polida i ordenada i la segona no, gens)

I, coses de la vida, en tornar, el barret de la primera havia desaparegut...

-Ja el pots anar a buscar al cap de Creus, (hihihi, riure per sota el nas)

I vet-ho aquí, que al cap d'una bona estona, la segona mestressa troba una obra d'art colgada a la sorra, amb un barret de base d'un gran divertiment per la mainada... i és clar, li fa la foto. Maco, oi?

amb aquest ja són tres!

Si aneu a l'apunt anterior, llegireu un entrant per fer boca dels dos contes escrits ja, versió lliure dels tres porquets.
.
L'Elvira, dona sàvia on n'hi hagi, que diu que dubta i per això ho és, de sàvia, ha fet una versió que us farà entendre el perquè de moltes coses, diu així:
.
Els tres porquets
En un país llunyà que havia perdut batalles i estava envoltat d'enemics de la seva llengua i la seva cultura....es van esdevenir els fets que ara miraré de contar.....Una fada dolenta i malvada membre d'un tribunal constitucional de bruixots malvats i perversos i amb l'ajuda inestimable de Put Pertot ( pels coneguts es feia anomenar per les inicials) va escampar una ferum que empudegava totes les viles i pobles del país.....No era pudor i prou no....era un gas que estovava les consciències, netejava les butxaques i buidava cervells....i mica en mica la població es va anar emporquin, fins a tal punt que es van convertir ,en una metamorfosi imparable , en garrins, porcs, porcells, truges , verros i marrans....
per seguir llegint, no us ho perdeu!

Ostres, la cosa s'anima, vinga, que ja estic enllestint el meu acabament d'aquest principi!

un deute i dos contes

Tenia un deute pendent, agrair a Tumateix llibres el premi que em va tocar. Mira que li vaig dir, que a mi ni tan sols em queia la sort quan a l'escola rifaven cromos i ara, vés per on, tot això!!!

.

Estic molt contenta. Si voleu disfrutar de veritat amb les auques, aneu aquí, hi ha artistes de veritat, això meu va ser la sort! Altra vegada, gràcies.

Ara, els contes del convit!
.

Dos contes! Estic molt contenta, la veritat. I això que encara no és 29 d'agost, quan celebro 3 anys del primer comentari en aquesta casa.

.

El primer ve d'en Mateo. Ell és un mestre dels que fan falta, us recomano molt especialment que passeu per casa seva, escriu molt bé des del cor.

El seu conte comença així:
.

Tres amiguitos y el lobo
En un país, no muy lejano, cohabitaban, no sin problemas, pero sí muy distanciados, tres príncipes, que gobernaban su propio principado. Su padre, el Rey, les había cedido todo su reino repartiéndoles las tres regiones que lo formaban.Sin embargo, la recaudación de impuestos seguía ostentándola el viejo monarca.Cada año, una comitiva real hacía turismo recaudatorio. El anciano visitaba a sus hijos y pasaba una temporada en las distintas cortes principescas.La noche anterior a su marcha, en la cena de despedida, a los postres, solía escribir en un trozo de cuero la cantidad que debería depositar en el arca cada príncipe.Éstos, si se trataban, era sólo por sus intereses. Había mucha rivalidad entre ellos, pues pensaban que sus aportaciones eran siempre mucho más grandes que la del resto. No obstante, tenían el compromiso de reunirse unos días antes de empezar a pagar sus impuestos a los recaudadores del rey.

per seguir llegint

.

El segon ve d'en Vicicle. Com em va costar lligar el vici amb la bicicleta, valga'm déu! Però si aneu a casa seva ho entendreu. I si llegiu el conte encara més.

.

Comença així:

.

Els tres porquets
Bé, ja heu sentit, la mare ens despatxa. La teníem ben farta. I ací som, al camí. On anirem ara? es preguntaven els tres porquets. Doncs a mi el que menys em preocupa és on anirem, la veritat, sinó, més aviat, com anirem, va dir el porquet petit. Què vols dir? li preguntà el germà gran. Home, no sé on caurem de cul, però caminant a peu ja em diràs el que avançarem i el mal de peus que tindrem, li contestà. Això mateix pense jo, afegí el porquet menor. De fet, tinc una nafreta al turmell que no em deixa tranquil. Caram, sí que en sou de delicats, va dir el major. I, fregant-se amb la grapa dreta el cap pelat, rumià: anirem fins al poble més proper, farem per trobar solució al que estos em diuen i ens encaminarem cap a la lloma del ll....

per seguir llegint

.

.

Val a dir que ells han treballat molt, jo convidava a una versió senzilleta i els paios s'ho han "currat", gràcies més, apa. Animeu-vos!

ni puto caso (mini post)

Ara busco i rebusco els diaris, per saber si algun comenta el que ahir va passar al senat, quan van deixar la sessió (el tema de la desgraciada reforma és un altre)sense esperar el vist i plau de la taula.

.

Juro que ho vaig escoltar a les notícies, "no me hacen ni puto caso" deia la senadora/senyora que estava asseguda amb el micro posat...

.

D'acord, estimats grans figures, quan comenci altra vegada l'escola, recordaré per enèssima vegada, que no els sabem educar, que l'escola fracassa en valors, que els nens/es, nois/es no saben què és el respecte, que sovint no ens fan "ni puto caso"...si és que n'hi ha per llogar-hi cadires...

.

WikiLeaks Iraq Shooting Video

Acollits gràcies a la pressió del Partit Pirata la gent de WikiLeaks, han aconseguit un domini forani (a Suècia) que els permet, de moment, defugir la censura. Prou que han lluitat per treure al carrer quantitats enormes d'informació classificada. Aquest és conegut, però fa escruixir.

Aquest és el mateix, però està subtitulat en castellà (amb errades, però per qui no entengui anglès com jo...)

Aquí trobareu un resum que va sortir a una cadena italiana, però que no permet inserció.

Em sembla que no cal comentar. Avui a L'Afganistan, es torna a demostrar que si la preocupació és ensenyar a combatre, ensenyar arts de guerra, la guerra sempre es torna contra qui la practica. La pau és l'unic camí, el desarmament l'única sortida.

sobre tribunals suprems i d'altres ineptes

Mentre aquí la "defensora del pueblo" va seguint en el ferm propòsit dels espanyolistes d'encerclar Catalunya per totes bandes, mentre les forces d'enllà ens encerclen, mentre resistim com si fòssim a la batalla de l'Ebre, voldria llançar una crida a tot català i catalana per tal que trobem un consol als nostres greuges.

No és només amb nosaltres, que actuen malament, vaja, que són inútils.

No es tracta (un altre només) d'un propòsit "peperu" de fer-nos la guitza, o directament de tallar-nos les ales, per no dir el coll.

La inutilitat de suprems, constitucionals i justícia en general és tan, però tant i tant flagrant, que un pot llegir en una sentència animalades com aquesta.

"El Tribunal Supremo (TS) acaba de rebajar de 12 a 5 años de prisión la pena que la sección sexta de la Audiencia Provincial de A Coruña había endosado en diciembre del 2009 a Federico, vecino de Pontecesures nacido el 29 de octubre de 1981, como autor de un delito de violación cometido contra Teodora cuando esta ni siquiera había cumplido los 14 y se hallaba de vacaciones en Padrón, a un millar de kilómetros de su domicilio habitual en Valencia. La Sala de lo Penal del TS, al igual que los magistrados de primera instancia, considera al acusado culpable de la agresión sexual que se le imputaba, si bien reduce en más de un 58% el castigo inicialmente impuesto, aduciendo una indebida aplicación de la normativa vigente en el momento de ocurrir los hechos y también que la «personalidad del reo no denota una especial perversidad».

Aquí llegireu com n'eren de perversos:

Los hechos en sí, como narran sus señorías en el escrito, ocurrieron en la madrugada del 1 de septiembre del 2004 durante las fiestas de Lestrove. Alrededor de la una, Teodora, entonces de 13 años, se encontraba en un «cobertizo apartado y carente de iluminación» donde unos minutos antes había sido violada por un adolescente al que luego, en junio del 2008, el Juzgado de Menores de A Coruña encerraría por ello. En alusión a este, el fallo relata: «Tras su marcha de allí y estando [la chica] todavía desnuda y conmocionada, en contra de su voluntad y con ánimo lúbrico, [Federico, Avelino y cuatro de sus compañeros] procedieron a sujetarla y tumbarla sobre el capó de un coche, manoseándola por todo el cuerpo». «Uno de ellos -continúa- llegó a introducirle el pene en la boca y otros los dedos en la vagina [...], sin que ninguno la auxiliase, a pesar de que lloraba y pedía que la dejasen».

Notícia sencera aquí

Com es pot ser tan animal? Després de llegir tot això, ells conclouen que, l'acusat, només la va violar, total, ell ja havia marxat, no la va matar ni res, home, i els altres van acabar la feina. I violar, allò que va fer l'acusat no és especialment pervers.

Com es pot creure que aquests grans juristes que diuen han estudiat molt (ui, i fan unes oposicions durísimes) saben realment aplicar la llei? Potser és que, de tan dures que són les opos, ja no els queden neurones per exercir.

tu vuò fa' l'americano

Torroella en festes vol dir que acabada aquesta setmana, cap a l'escola falta gent. Tinc nervis. Passarem calor. Començo primer. Aniré de puto cul. No he fet tot el que m'havia proposat.

Torroella té, com a vila, un costum força generalitzat. Aquests dies, molts enlloc de quedar-se al poble, tanquen i marxen.

I tanca el gimnàs, la qual cosa vol dir que l'hàbit del matí llevar-se i anar a suar la cansalada, queda en estat de suspensió. I tot això, perquè, darrerament, a la musiqueta del gimnàs no hi faltava mai aquesta cançó. Ara, la versió que us deixo, us farà riure, em sembla. Cal escoltar el piano del Renato Carosone, i veure la marxeta de l'orchestrina, jejejeje...

.

.

i per riure de veritat no us perdeu aquest...

res, tonteries de final d'estiu, però són una joia vella...

i fa riure que ja tenien clars els conflictes futurs amb el petroli!

.

s'acosta el 29 d'agost, algú vol escriure tres porquets en versió sui generis?

nosaltres i ells

per molt que patim, per molts problemes que tinguem, per molts greuges que ens fan tenir mala sang, hauríem de ser capaços de gaudir de les bones coses que encara a molts ens queden, un sostre, una reserva al rebost, una certa seguretat en què veurem demà, i potser hi serem tots, i potser no haurem perdut la meitat de la família, i veurem les cases dempeus, i no haurem de barallar-nos per un sac de farina...

és molt trist, que siguin capaços de gastar bilions en armes, en foteses inútils i quan hi ha desgràcies infinites, inimaginables (més de 3 milions de nens poden morir ara per malalties derivades dels aiguats...), llegeixis coses com aquesta,

"Un portavoz del Ejército paquistaní ha suscrito esta petición: "Hay muchísimas zonas a las que sólo podemos llegar con helicóptero. Sin duda necesitamos más aparatos". La comandancia está empleando actualmente 60 helicópteros propios en las tareas de rescate y asistencia, mientras que otros países también han donado algunas unidades, como EEUU (19) o Afganistán y Emiratos Árabes Unidos, cuatro cada uno."

Com pot ser? Milions de persones i no arriben a tenir 90 helicòpters per ajut? No ho entenc. Diu, que, paradoxalment, reben més ajuts directes d'aquells que anomenem genèricament talibans, (ens han ensenyat a veure'ls com l'eix del mal), que no pas de l'estat. És evident que cap govern pot fer front a això. Ni els totpoderosos EEUU van mostrar eficàcia quan el Katrina, i doncs, com se'n poden sortir allà?

Ja sé que no ens podem donar cops al pit cada vegada que hi ha una gran desgràcia. El que m'espanta és que mitja humanitat es fa inmune al patiment dels altres. Això em fa por. Molta por. La deshumanització global, que aquesta sí que és cada vegada més certa. Perquè l'altra globalització és l'engany més gran dels darrers segles. Abandonats a la sort de trobar ajuts en iniciatives personals, ONG'S, que els estats estan per d'altres coses, entre elles, salvar els seus grups de poder. Merda de món.

Els tres porquets. 1a part (inici de celebració per fer boca)

Saberuda, la mare truja havia fet els seus estudis secundaris via internet. S’havia anat interessant per l’antropologia, sobretot darrerament que feien un programa a la tele on sortia un afamat personatge que explicava els orígens del porc, (amb el musell sota terra, li semblava que es deia) i això la tenia molt amoïnada.
Prou escoltava , però de femelles no en deien res. Que si ràtzies per enganxar llops ben exercitats en la cacera, que si organització i tanques de pedra seca cada cop més ben guardades, però tot era feina de porcs. I de l’evolució de la truja, que no n’havien de dir res?

.
Tot era molt aclaridor, explicava com els mascles, a part de les lluites i les baixes, a més s’havien cansat de ser recol·lectors i havien après (o descobert de xiripa, sospitava)que el gra es pot fer prop de casa, que d’un gla en creix un roure o una alzina i que qualsevol avenç en aquest sentit havia contribuit, no només a les formacions de parelles més o menys monògames (ja li estava bé al seu porc haver-la dinyat perseguint una truja híbrida de cuixam exuberant) sinó també a l’increment de la cria i a la pervivença de la gran majoria de garrins que neixien, donat que elles, les truges, es podien estar de passejos i dedicar-se a feines casolanes.

.
El que no acabava d’entendre és on quedava l’evolució de la truja. Pel que sentia, la feina era si fa no fa la mateixa des d’anys i panys. Cada dia la mateixa cantarella,

-què hi ha per dinar?

-on tinc els pantalons de mudar?

-m'enrinxoles la cua?

.

I un reguitzell infinit de demandes que ella, truja conformista, no sabia negar.
El darrer embaràs li va dur una alegria i una tristesa. Alegria, per haver parit només tres garrins. Tristesa, perquè això volia dir que ja no era tan fèrtil i jove com abans.
La fugida del “seu” porc li va confirmar. I pels seus unglots, es va haver de dedicar tota sola a pujar els nanos.
.

Però tot té un final, un gra que vessa la menjadora, una gota que omple l’abeurador, fins i tot per una truja oficialista com ella..
Així que un bon matí, la C. CH., ara ja truja d’estudis, els va agafar, els va fer jeure i els va etzibar,
.

-Bordegassos, s’ha acabat el ranxo de franc. El porc del vostre pare no havia fet estalvis. I ja us asseguro que no tornarà. Així que s’han acabat les classes de música, el ganduleig i l’esperar la mare que ho faci tot. Ja podeu agafar els trastets i girar cua, a buscar-vos les garrofes. Si sou bons per la gresca, aneu a parar la fresca i per dormir us feu el jaç.

.

.

(continuarà, i animeu-vos!)

la pastanaga davant de l’ase.

Petita frase que vol explicar reaccions, respostes y conductes de l’adult cap a l’infant.

.
He llegit, aquest estiu. El meu problema (realment ho és) és que normalment em qüestiono força què fem i com ho fem els adults per no aconseguir allò que justament desitgem com a mares i pares i com a educadors. Perquè d’allò que fem o no fem se’n deriva tota una reacció en cadena que nosaltres, impunement, acabem jutjant quan els nostres petits són grans i s’incorporen de manera activa o no a la societat adulta, que també és un dir, això de suposar que som adults pel fet de ser grans.
.
Sovint he explicat i m’he tancat en la idea que una reacció positiva i afirmativa d’una bona feina o un bon comportament ajuda les infants a créixer i estar bé amb si mateixos. Me’n desdic del dit. Bé, no del tot, però sí força. Si més no, hi ha alternatives que no siguin premis-trampa.
.
Una de les coses que fan pensar molt a molts mestres és que quan un és a la seva aula amb els nanos, normalment les coses rutllen. Si a més presumeixes (mea culpa) de treballar reforçant positivament, la frustració és molt més gran encara. Els veus créixer i et preguntes, on era aquell “x” que mirava radiant els meus ulls i m’ensenyava orgullós la seva fita aconseguida? O aquel “x” a qui no calia recordar que les feines s’acabaven i revisaven i es posava a fer-ho sense cap mandra? I aquell altre que aconseguia controlar el seu mal geni? Que sabia ajudar els companys? Hi ha quelcom que no rutlla...
.
Bé, aquest és el sentit final del títol. Crec, (i honestament m’ho plantejo, i ho provaré, i intentaré modificar) crec deia, que aquest infants actuaven per la pastanaga. Per l’addicció a l’elogi, perquè agrada molt que et diguin “Molt bé!”, o que et posin un preciós gomet en una feina ben aconseguida. Crec, i honestament ho dic, que això té el mateix efecte que la nota negativa o positiva d’un “examen”, reforcem respostes condicionades, del més pur estil conductista.

.
I sé, i tots ho sabem, que les pastanagues són més efectives que el pal, (i si voleu pregunteu a l’ase), però perquè l’adulació és més addictiva. Quan s’acaben els premis o els “molt bé” eufòrics davant una resposta a les nostres demandes, habitualment deixen de fer allò que volem. I demanen més, si som pares. O perden les ganes, si ja són grans i no els tens encantats amb un gomet o un premi. Per tant, motiven els premis o els afalags? Sí, motiven a obtenir premis i afalags.
.
El que cal saber és que la motivació, per ser efectiva i duradora en el temps, no ha de venir només de fora, no ha de significar una seducció, ni tampoc un càstig, que res d’això es mantè en el temps. No han de fer quelcom per fer-nos contents (que està molt bé que pensin en els altres, però en aquest cas els ensinistrem per aconseguir el que nosaltres volem). Tampoc pel càstig, les reincidències constants ens ho demostren. L’única motivació duradora la podem fer créixer intentant entendre com aprenen, com valoren la pròpia feina, com avaluen els seus actes, incidint en la maduració i l’autoconeixement. Hem de voler que desitgin de veritat i amb convenciment ser i fer, independentment del reforç, el premi o el càstig.
.
I sí, en aquest camí hem de ser al seu costat, però més per acompanyar i ajudar a que s’analitzin, es coneguin, sàpiguen on fallen i on l’encerten, descobreixin els seus punts forts i febles i els poguem oferir eines i tasques enriquidores per donar sortida a la part millor de la seva particular manera de ser, a superar les pròpies mancances i créixer com a persones. Sense pastanagues mentideres ni pals feridors.
.

(em torno a permetre la gosadia de convidar-vos aquí, jo n'estic prou contenta)

post de tassa de vàter (subtitulat tinc una berruga)

Llegint a l'Anna Tarambana he decidit que sí, que escriuria l'apunt tonto de la tassa del vàter.

Ella explica que això és com una mena d'obsessió, que en tot hi veus un post, i jo li he deixat el comentari que sí, que ben cert.

-fem un a part, us imagineu quants milions de bloguers hi ha al món? no arribarà un moment que hi haurà més blogs que persones?- fi del biaix.


Doncs això, que jo estava asseguda a la tassa del vàter pensant en la meva berruga.

1 f. [LC] [MD] Excrescència de la pell deguda a una hipertròfia de les papil·les del derma.

1 m. [LC] [AQ] Instal·lació on s’orina i es fan les defecacions consistent en un recipient adequat i un dipòsit d’aigua amb un dispositiu que, en ésser accionat, fa rajar l’aigua per arrossegar les deposicions cap als baixants i les clavegueres.


-fem un altre biaix. Veieu on la tinc, oi? Jo em pensava que era un granet i vaig començar a rascar,i a clavar les ungles fins que em va sortir un xic de sang, i després als dos dies va créixer i créixer fins que me la vaig congelar, amb crionoséquè però no resulta, de moment, no cau - fi del segon biaix.

-ara un aclariment. La meva relació amb el vàter és, per segons què, esporàdica... què hi farem, tothom és com és, per molta verdura i fruita que mengi...

Doncs res, (això era a ca la meva sogra, que sempre té un diari vell a terra, davant la tassa, que allà tot són homes menys ella i jo, s'entén, oi?) i doncs jo per passar el temps que llegeixo al diari de terra,

-Diez cajas solteras buscan plan. Son solteras y fuertes. La fusión fría, un sistema indoloro.
Colló! Quin titular d'economia! Clar, jo he lligat caps amb això de fred i indolor! Però "el plan" és pel de sempre, guanyar i fotre'ns més i millor.
-Si prohiben mi velo me encierro
Ja veus, rabiosa actualitat, avui expulsaven no sé quants romanesos de França, i tot just comença el nostre integrisme (blanc i benestant o pagador d'hipoteques) europeu.
La crueldad no es una fiesta.
Però no hi ha manera de fer-ho entendre a segons qui. Avui he vist un toro que es prenia la venjança pel seu compte, assaltant als qui eren a la plaça.


Mirant la data, era del juny. Però el que hi deia val per sempre, sembla que els diaris són com nosaltres, fent volts allà mateix en un cercle infinit... Ben bé que qui dies passa, anys empeny, però canvis, allò que se'n diu canvis...ni en la meva berruga que no cau de cap manera. I tot això per seure més estona a la tassa de vàter. (Ah, psèèè, no ha servit de gaire res)

miro al cel, Elena

Avui és el teu sant.

Curiós, que només recordo pocs, molt pocs sants, i el teu mai l'oblido.

Cada any hi penso, potser perquè s'acosta el temps de tornar a l'escola, potser perquè per anys que passin sempre et duc al cor.

Avui seria el teu sant, i sé que on ets el celebres.

Jo tenia només dinou anys, i amb tu vaig descobrir el goig de ser mestra. Els primers tips de riure compartits, les primeres escoles d'estiu, les primeres feines a contracorrent, la primera decisió de treballar d'una altra manera la vam fer juntes, quin gran equip de dues!

La primera amiga de la vida adulta. Els consells, i els plors que m'aguantaves, i les meves bestieses amb els nois...

Catorze anys d'amistat fins que en només quatre mesos el gran mal se't va endur. Com es pot morir així algú de cop i volta, sense avís, sense sort...si t'haguessis queixat abans...

Sense cap paraula que es referís a salut o perspectiva de vida, només els teus ulls que s'acomiadaven de mi cada vegada que et venia a veure, tranquil·la com estaves, sabent que ja sabies que jo també sabia (i mai ens ho vam dir, tu manaves) que et quedava poc, molt poc, però amb el somriure a la boca, abraçant el meu fill Arnau, que amb només sis mesos de vida va perdre la padrina.

I jo et vaig perdre a tu. I va ser dur, molt dur.

Però sempre hi ets.

Fa vint-i-tres anys que tens un racó molt íntim al meu cor. Els teus fills són els meus amics, i ells veuen en mi ara, per fi, no només algú que els duu el dolorós record de la mare, aquella que anava lligada a ella del matí sortint per anar a l'escola, a la tarda quan moltes vegades, em quedava amb ells a jugar... ara tinc el goig de poder dir que sempre em pensen i em tenen quan em necessiten i jo a ells.

Sempre ens hem estimat, ja ho saps, que en Fèlix de vegades em diu mare... la meva altra mare, diu somrient... Són tan terriblement responsables, es cuiden tant l'un a l'altra...

Felicitats estimada Elena, amiga, germana gran, de vegades mare per mi també, que ho vas haver de fer... t'estimo.

em persegueix l'esport d'estiu

seguint el meu instint que em diu, noia, això s'acaba, després d'anar al gimnàs (no us penseu, hi vaig gairebé cada dia, a l'estiu, apa, envegica) torno a la platja... aprenents de nosequesurf, d'això que després amb les planxes llisquen de valent, inicien els assajos a la sorra...ooooh, que maco...

el meu llibre i jo, i una certa soledat, que estrany, no? mira, aquest sembla que s'acosta!

collons, i tant que s'acosta! el monitor va donant ordres, recte! a l'esquerra! amunt!, l'aprenent (sospito que un oficinista de vacances, dieu-me malpensada...) no n'encerta ni mitja, pobre...

òstia, a veure si em cau a sobre? coi i tant que s'acosta! faig el gest d'aixecar-me...

bé, aquest era un altre, tots amb la vela d'aprendre...el que m'ha caigut a un pam just, un pam, i m'ha fet fer un bot, evidentment no l'he pogut retratar...

-està bé, senyora?

-i tant, tranquil! (que n'arribo a ser de diplomàtica quan vull)

no cal dir, he esperat una estoneta per no fer-lo sentir malament i he marxat a la vora dels tamarius, lluny dels aprenents d'esportista, altrament dits assassina dones que volen desconnectar... tot i això, més tard m'ha empaitat a un altre pam dels peus un estel d'un nano... mai millor dit, he plegat veles.

l'estiu que ve faré esports d'aventura, si encara m'aguanto...

pales (plagues)

Coi de pales, l'esport per excel·lència de les platges just al mes d'agost quan més ple de gent està tot...que si una parelleta fent equilibris i posats uix, aix, eix, que si els petits que engeguen la piloteta de nassos a qualsevol en un radi de 20 metres a la rodona, que si les dues mosses mones que de jugar res però de riure i mirar si les miren molt... ja sé, ja sé, que em poso tonta, però un dia que vaig a sant Martí d'Empúries i hi ha més "paleros" que banyistes, coi.

Ep, i els de nivell avançat que juguen de tres o de quatre, i de sorpresa no saben a qui li caurà la pilota i demana tu, esquitxada assegurada... o la pilota a la pitrera, que tot pot ser...

Però he buscat informació, apa...

Velázquez i Martínez (1994), assenyalen que amb la pala es treballa quasi exclusivament els cops, desenvolupant les següents qualitats físiques i habilitats perceptivo motrius:
· Percepcions espacials i temporals. ( i per qui no juga igual, un ull sempre a punt)
· Coordinació visomotora. (i tant, compte que si no t'afanyes a esquivar a l'ull et va)
· Coordinació dinàmica general. (el mateix, espavila a moure't).

. Resistència aeròbica. ( i nerviosa, no tinguéssim un atac)
· Velocitat de reacció. ( t'ho juro, ràpid a esquivar i tornar)
· Velocidad de desplaçament. (el mateix)
· Força. (força...de voluntat per no dir res)

Barbero (2000) destaca entre les capacitats que es poden desenvolupar amb la pràctica d'aquesta activitat alternativa:

· La coordinació òculo-manual. (ja ho hem dit, oi? un ull sempre girant a l'entorn, l'ull localitzador de pilotetes)
· El domini del cos i de les situacions. (més del mateix, allò, calla, que si m'aixeco...)
· La percepció espai-temps. (una fugida a temps és sempre una victòria)

Conclusions.

-Material barat, dels "xinos" o similar, assegura una gran proliferació·

-Com que es pot judar arreu, (epidèmia) i sense gaire normativa, ergo, val per a tothom, és molt democràtic.

-Pilotes i pales de totes mides i colors, de propaganda i de qualitat, ergo, més epidèmia.

-Aquesta és bona, diu que pot servir de pas a esports més tècnics. Un punt a tenir en compte.

-Aquesta pla. Com que només té a veure amb el propi cos i habilitat, pot enmarcar-se dins el patrimoni natural, els jocs tradicionals i el medi natural. (serà curricular?)

Castellers del món, amants de les bitlles catalanes, jugadors de botifarra, del canari, del truc, del "cinquillo", dones que feu boixets, mitja, ganxet, nenes que jugueu a gometes, a la xarranxa, nens que jugueu a bales, a pitxi...uniu-vos que us ha sortit un competidor formidable, l'únic i inefable joc de pales (casumcoi!, vés cap allà amb la pala, noi, o te la foto!)

:

(apunt dedicat a la meva estimada Moni)

Per cert, a baix de tot de la pàgina, us deixo un sudoku que podeu fer tantes vegades (i diferents) com vulgueu, només heu de clicar i dir nou joc i apa...

Jocs d'estiu: Auca Blocaire

El blog TUMATEIX LLIBRES ens convida a participar en un JOC D'ESTIU.

Ja hi sóc, però aquí em permeto justificar la "merdòfia" que vaig enviar en una nit poc inspirada... jejeje

sóc tossuda i mai no callo
per això m’he presentat
al recull d’auques blocaires
però aquest vers no hi he posat

ja no recordo quin era
sort que ja el tinc enviat
de fer rimes tan sonores
me’n surto amb facilitat

(llàstima que la meva crida
per fer un conte versionat
de moment no té acollida
què hi farem, ja l’he proposat)

(...snifffff...)

aprofito en aquest dia
gris i de cel tapat
per felicitar les Maries
en un sant tan honorat

com que no vull ser frescota
i no posar el que he enviat
ara mateix en prenc nota
i vaig al correu que he desat

ep, ja està, ja l’he trobat!
us el deixo, no té gràcia
no va ser un vespre inspirat...


vaig pensar que l’expressió
era una dita comuna
sí que escric amb afició,
però sovint no n’encerto ni una...

Aquest darrer bocí és el que vaig enviar per l'auca...els altres fets així jugant i llegint d'altres participacions. Animeu-vos!

néta d'un indiano (gràcies Pere)

No, cap d'aquests és el meu avi.

Però en tinc una gairebé igual, amb l'avi esgrogueït, amb el mateix vestit blanc, i posant amb l'aire de viure bé, seriós i sorrut.

Darrera la foto, hi ha el nom de la seva dona, la d'allà, a qui dedicava la foto amb amor.

:

Tot un misteri, com hi va anar a parar, a Cuba, el meu avi. Sabem que hi va anar amb poca edat, i els dubtes són entre mesos i pocs anys. No sabem qui el cuidava, ni com va deixar els seus pares, vull dir, que se'l van vendre? Perquè ells no hi van anar, només sabem que allà va créixer, va aprendre un ofici artesà (ebenista, persona que treballa el banús i altres fustes fines, especialment per fer-ne mobles). Ara sé perquè m'enamora Begur...

.

Sabem que va tornar ric, molt, i que no va servir de res, perquè els seus fills no van heretar ni un quarto. Sabem que va tornar per reclam dels parents d'aquí i per soledat, vidu i sense fills allà. I sabem que aquell tarannà li va marcar la vida, (mai va voler aprendre la nostra llengua), i segurament alguna cosa més a la sang, perquè el meu germà i jo, catalanets de tota la vida i profundament amants de la nostra terra, tenim una arrel així estranya, que se'ns fa molt viva en la música que ens agrada i que ens fa ballar descontroladament.

.

Hauré de fer endreça de veritat i escanejar la foto, el darrer record, que val la pena que els meus fills la puguin tenir. Més el gran, que diu sense embuts que se n'aniria a viure a Cuba sense cap mena de patiment, admirador a través de la filla de Fidel (a qui ha escoltat en viu a la universitat) dels ideals del Comandante. No li faré cap retret, sóc més a prop d'allà que d'aquí, en algunes coses. Acabarà algun dia el boicot? Algun dia veurem un gest amic d'occident?

.

(Apunt escrit en hores perdudes, després d'anar a llegir en Pere i perquè no tothom pot dir que és néta d'un indiano, oi?)

llarg hivern d'agost

sembla que el gris envaeix l’espai
ni un alè de respir dolç queda
ni l’esperança
que s’engruna a bocins enmig de la foscor
prematura d’aquest agost
.
sentir les veus esmorteïdes dels records
llunyans, d’estius més càlids...
silenci de poble mort, o gairebé
quan ni els nens criden

aquelles quotidianes
alegries embogides darrere una pilota
silencis forçats que s’ensenyoreixen
dels carrers

abans trepitjats
per molts peus de vacances rialleres
.
ni el més vell dels pessimistes
s’acara al nou dia amb ulls serens,
ni conformats...
ja parlen d’un hivern llarg,
massa per sobreviure’l, quan els dijous
controlen els estalvis, surten del banc silents,
capcots, i ni el bondia de cada dia
té aquell to subtil de cantarella,
responen resignats
com si a cada cantonada els esperés
un nou esglai
-i què hi farem, i és així, però tant se val
fill meu, que a mi ja em queda poc,
però a vosaltres, ai-
.
torna el silenci que ara no calma
ni acompanya,

la nit, aquest estiu,
comença d’hora, massa d’hora.
.

Hi ha una nova planta aquí, mira-la!

Michel Onfray, assassí de llengües (com la nostra,és clar...)

No us perdeu les declaracions d'aquest filòsof, si és que en mereix el nom.
El seu article sobre la llengua, contextualitzat a França, comença amb el relat bíblic de la torre de Babel. Un càstig diví, ens condema a no entendren's, d'aquí la multiplicitat de llengües, que per a ell no tenen raó de ser.
Us copio algun bocí en el text original i us el tradueixo. Si us voleu escalfar un xic la sang, teniu el marc teòric que mou el rebuig als nacionalismes identitaris. Al final us deixo l'enllaç per llegir l'article sencer. Si fòssim a l'edat mitjana, el foto a la foguera.

"Dès lors, il y eut des langues, certes, mais surtout l'incompréhension parmi les hommes. De sorte que la multiplicité des idiomes constitue moins une richesse qu'une pauvreté ontologique et politique. On se mit alors à parler local, ce que d'aucuns célèbrent aujourd'hui comme le fin du fin. Je songe aux "nationalistes", plus justement nommés "indépendantistes régionaux", qui font de la langue un instrument identitaire, un outil de fermeture sur soi, une machine de guerre anti-universelle, autrement dit un dispositif tribal."

:

Des d'aquells temps (babel), hi ha llengües (diverses), però sobretot la incomprensió entre els homes. De manera que la multiplicitat d'idiomes constitueix (esdevé) no tant una riquesa com una pobresa ontològica i política.

Hom es posa llavors a parlar "local" (llengües maternes, dialectes ell en diu)això que alguns celebren avui com la fi del fi (?). Somio amb els nacionalistes, més justament anomenats "independentistes regionals", que fan de la llengua un instrument identitari, una eina de tancament sobre ells mateixos, una màquina de guerra antiuniversal, altrament dit un dispositiu tribal.

:

Apa, i ho deixa anar tan tranquil, el molt vàndal... però en diu de més grosses, encara...

.

"La langue régionale exclut l'étranger, qui est pourtant sa parentèle républicaine. Elle fonctionne en cheval de Troie de la xénophobie, autrement dit, puisqu'il faut préciser les choses, de la haine de l'étranger, de celui qui n'est pas "né natif" comme on dit. Or, comme une espèce animale, une langue obéit à des besoins relatifs à une configuration temporelle et géographique ; quand ces besoins disparaissent, la langue meurt. Vouloir faire vivre une langue morte sans le biotope linguistique qui la justifie est une entreprise thanatophilique. Son équivalent en zoologie consisterait à vouloir réintroduire le dinosaure dans le quartier de la Défense et le ptérodactyle à Saint-Germain-des-Prés..."

.

La llengua regional exclou l'estranger, que és la seva família/parents republicana (?). Funciona com un cavall de Troia de la xenofòbia, (dient-ho d'una altra manera, perquè cal precisar les coses), de l'odi a l'estranger, d'aquells que no són "nats nadius", com es diu. Però, com una espècie animal, una llengua obeeix a les necessitats relatives a una configuració temporal i geogràfica, quan les necessitats desapareixen, la llengua mor. Voler fer viure una llengua morta sense el biotop lingüístic que la justifica és una empresa "tanatofílica". La seva equivalència en zoologia consistiria en voler reintroduir el dinosaure al barri de la Defensa i el pterodàctil a Saint Germain des Prés...

.

Què, no quedeu de pasta de moniato?

Si voleu llegir tot l'article, aquí

Ara, senyor Onfray, el catalans, tenim una resposta, que els bretons, els alsacians, els catalans del vostre sud, els gascons, occitans... aviat podran subscriure.

:

:

Gràcies "dimoniet"

carta oberta al senyor Mas, Artur Mas.

Senyor Mas, Artur Mas,

.
Vostè no llegirà mai aquestes quatre ratlles, ni tampoc li farien cap efecte. Em temo que la visió que té de si mateix és tan perfecta, es veu vostè tan honorablement sincer, patriota (entre cometes), equànim i sabedor de tots els intríngulis del món on ens movem, que poc l’afecta allò que se li qüestiona. Parla com un sobirà sense tro, amb el convenciment que té totes les solucions a les seves mans, que a més sap adjudicar tots els greuges als altres, ben repartides les culpes de tots els mals de Catalunya fora del seu partit.

.
Però fent un incís, no li he sentit cap proposta que sigui tangible, palpable i que s’expliqui per ella mateixa sense necessitat d’anomenar culpables. Més ben dit, la seva única proposta és dir “quan governem nosaltres, si governem...” i aquí s’acaba tot, perquè vostè segueix sempre amb un advertiment, un “escolti’m”, un “no s’equivoqui” que ens torna inevitablement a la quadratura del cercle, esbombant coses que ja sabem, callant el que no li va bé i arribant a Madrid.

.
Sap què passa senyor Mas? Que els enemics, de moment, també els tenim a casa, no s’oblidi que vostè es va adjudicar el paper de mediador i va anar pel seu compte a pactar a Madrid, i no sabem gairebé gens del que es va parlar. Menteixo, avui ho ha dit, va reclamar poder governar.
.

La seva retòrica cansa, senyor Mas, l’escoltem i sempre sentim el mateix, segur que com tots els altres, però amb una diferència substancial. Hi ha molta gent d’aquest país que confessa la seva intenció de vot a CIU, i ho fa més enllà del programa, perquè confia en les seves darreres promeses, anar cap a la independència, si el poble ho demana.

.
Però, sabem, no ens enganyi, que els seus electors no ho són majoritàriament d’independentistes, en tot cas, pensen com vostè, salvem Catalunya, i després anem pel tret identitari, i si cal, si realment el poble ho demana, fem un referèndum per l’autodeterminació. I jo sé, com ho sap vostè, i com ho saben molts, que no hi ha intenció de fer el pas a l’independència de fet en el seu programa. Que ni vostè hi creu ni els seus socis, ni hi creu el president Pujol que l’il·lumina. I que en els moments que vivim, no només es tracta de salvar el nostre petit país, que es tracta de fer un canvi de rumb global que no és a les seves mans, que ni pot ni voldrà fer, perquè la classe de persones que es senten representades en el vot convergent són força conservadores i desitjoses de mantenir un poder adquisitiu determinat i un modus vivendi que avui per avui, podríem dir-ne privilegiat.
.

Jo, humilment, em permetria recomanar-li que baixés del tron, que posés els peus als extraradis, que mirés on cal ràpidament posar l’ull i el cor, i que treballés pels altres, els necessitats, els aturats, els treballadors que pengen d’un fil, els petitíssims empresaris que estan amb aigua al coll, que comenci a ser auster i ho exigeixi als seus. I sobretot, que deixi de mirar-se el melic, que tots tenim el nostre. I molt important, que sàpiga ser una persona integradora, i no disgregadora, que potencïi els serveis públics i posi fre a la política neoliberal que tant li agrada i que ens ha dut a la punyetera ruïna.

.

Salut i terra!

Blas Infante, d'altres herois, d'altres terres, interessos comuns

Per ser fidel a l'esperit, he guardat le llengua en la qual es van explicar les idees.Nosaltres tenim la sort d'entendre ambues.

:

“Declarémonos separatistas
de este Estado (el español)
que, con relación a individuos
y pueblos, conculca sin freno
los fueros de justicia y del interés
y, sobre todo, los sagrados
fueros de la libertad; de
este Estado que nos descalifica
ante nuestra propia conciencia
y ante la conciencia
de los pueblos extranjeros.”
Blas Infante

"Hace 74 años, en la noche del10 al 11 de agosto de 1936, Blas Infante, Padre de la Patria Andaluza, caía asesinado por el fascismo como tantos otros luchadores antiimperialistas, anticapitalistas, libertarios y comunistas andaluces/zas en esos días. El “alzamiento” del 18 de Julio pretendía exterminar a la disidencia política que amenazaba el “orden y la unidad de España”. Los golpistas no se “alzaron” contra “la legalidad vigente” y la “democracia”, como dicen los legitimadores del régimen neofranquista actual, ni contra la República, como afirma el nuevo españolismo republicanista, sino para imposibilitar que los trabajadores tomaran las riendas del poder y los pueblos recuperasen su libertad. Fue un Golpe de Estado contra los pueblos trabajadores, para impedir su emancipación social y liberación nacional.

:
No era la forma de Estado lo que les preocupaba, sino al servicio y en manos de quienes estaba la supremacía y el dominio económico y político-social. Blas Infante fue detenido y asesinado, porque personificaba todo aquello que la élite dominante pretendía impedir con el establecimiento del fascismo; la destrucción de los dos pilares que justifican y sustentan la existencia de toda idea de España como estructura estatal y “realidad” socio-cultural impuesta, la “unidad de la patria” y el “libre mercado”, o sea, la opresión de los pueblos y la explotación de sus trabajadores.

:
El peligro de Blas Infante para el españolismo, radicaba y radica en propagar un mensaje que aunaba y aúna la lucha soberanista y anticapitalista, contra la esclavitud nacional y la asalariada, en un mismo y global combate libertador del Pueblo Trabajador Andaluz. La sentencia, dictada tras su asesinato por el Tribunal de Responsabilidades Políticas español, en 1940, avalaba esta ejecución vil de Blas Infante por su carácter “andalucista y revolucionario”.

:

Per llegir més, aquí.

Afegit. Avui, un mes de la manifestació, tots segueixen igual, defensant el seu fortí de poder, acusant els altres i vanagloriant-se dels propis actes, sense cap penediment, cap ideal d'unió, sense ser capaços de cap pas endavant que realment miri per la gent. I això passa aquí i allà, on segur que trobaríem els mateixos anhels, les mateixes inquietuds, la mateixa dificultat per canalitzar el somni de llibertat del poble.

el candidat ideal...

segueixo de joc, que consti...

E

El meu candidat a les properes eleccions, us podrà semblar un acudit (de fet ho és), però reuneix uns quants requisits, a saber:

.

-colors blaugrana, estrelletes de llibertat i de somni,

-contra els dolents sempre a punt de lluitar,

-el més fort de tots i bon jan també,

-pot salvar el món i l'univers sencer...

-aquest segur que ens engarjola en Pillet i Cia (suposo, no?)

.
Taxan!!!! Sí, el mític, l'únic, el fantàstic...

A que no em supereu!

(d'això se'n diu a les penes punyalades)

proposta/repte d'estiu per celebrar 3 anys de blog, un joc!

Qui m'ho havia de dir, tres anys al peu del canó...

Balanç? Bé, a empentes i rodolons, de vegades avorrida de la vida, de vegades amb empenta i ganes, de vegades amb malenconia i quan convé, fent el boig.

El que més m'ha omplert: les visites, el conéixer gent genial i el participar en propostes col·lectives.

El que he pogut esquivar: els comentaris spam, anònims trolls i marrullers.

El que no deixaria: el poder seguir llegint el que escriviu.

El que em costa: seguir el ritme de cada dia passar pels blogs, cada dia n'hi ha més, i tot i que teòricament sóc seguidora de més de 270, vol dir que quan hi he anat m'han fet disfrutar, no dono a l'abast a llegir cada dia...ni cada setmana, I'm sorry...

El joc per celebrar el tercer aniversari, per qui li vingui de gust.

.

Us deixo la versió clàssica del conte dels tres porquets.

El repte és el següent, reescriure el conte, posant noms de rigurosa actualitat a cadascun dels personatges, i si convé, introduir-ne algun de nou. Vaja, o com us vingui de gust, versionar a la vostra manera el conte. Jo estic fent la meva pròpia versió, que penjaré d'aquí uns dies, el 29 d'agost, el mateix que fa tres anys vaig rebre el primer comentari al blog. Evidentment, promet tenir molta gràcia, i quan mireu el video us vindran coses al cap...

El meu compromís. Penjaré aquí l'enllaç als vostres relats, si els pengeu al vostre blog o si voleu, els copiaré directament.

.

Em faria molta il·lusió llegir les vostres versions dels "tres porquets i el llop" de la nostra vida/misèria quotidiana, a veure qui és el llop per cadascú, qui els porcs, i la feina, i el tarannà... Hi ha una frase genial, quan diu "solo el ladrillo resistiría..." hi hi, ja m'estic llepant els dits/potes!

:

.

Sort! Ànims!

fills de puta

Sí, fills de puta, però, el problema rau en esbrinar on n'hi ha més, i més enllà d'això, a qui condemnem i a qui tolerem, i encara, a qui justifiquem accions com les que avui recordem, 65 anys d'una massacre indiscriminada feta amb celebracions prèvies. I el més trist de tot plegat és que qualsevol acció feta en temps de guerra sembla que es justifica per sí sola.

Però, llegiu això, sobre el tracte que es fa i es manté per seguir "jugant a guerra" a l'Afganistan:

En un artículo aparecido en el diario británico The Guardian bajo el título "Burkas y biquinis", la profesora de la Universidad de Cambridge Pryamvada Gopal asegura que "invocar la causa de la mujer para mantener la ocupación es una treta cínica".
Gopal recuerda, además, que los más de 90.000 documentos secretos publicados por la web Wikileaks revelan que la CIA aconsejó, precisamente, usar la dura situación de la mujer en Afganistán como "punto de presión" emotiva para apoyar la continuación de la guerra.
La profesora añade: "Las atrocidades y muertes de civiles son prueba de algunas de las terribles cosas que están sucediendo, pero, curiosamente, no se las juzga como una ventana a la realidad de lo que está pasando".

Però els ho consentim...

Encara esperen que demaneu perdó, creadors de guerres. forjadors de mort...

"Tras varias horas de vuelo desde la pequeña isla de Tinian, a unos 2.500 kilómetros al sureste de Japón, el bombardero estadounidense “Enola Gay” lanzó la primera bomba atómica con el inocente nombre de “Little Boy” a 580 metros del hospital Shima, en pleno centro de Hiroshima.
El destello provocado por la primera bomba atómica jamás utilizada en una guerra convirtió la ciudad en un infierno: en segundos, una fuerte ola de presión y calor de al menos 6.000 grados convirtió la ciudad en un infierno en llamas.
De los 350.000 habitantes murieron de un plumazo más de 70.000 y hasta finales de diciembre de 1945 la cifra de víctimas mortales ascendía a 140.000. Tres días después, los estadounidenses lanzaban la segunda bomba atómica sobre Nagasaki. Hasta diciembre de 1945 murieron allí unas 70.000 personas. Sin embargo, la verdadera cifra nunca se supo, debido a las víctimas que murieron después por las consecuencias de la radiación."

I encara, resulta que, cada vegada més joves americans del nord ignoren que qui va llançar la primera bomba nuclear van ser ells! Malvats i cínics.

dubtes i decisions (inconscients)

enfila la carretera, sentint el vent, núvols esparssos per un dia que es preveu gris i tardoral, que havia preparat per anar a mar.

al primer trencant dubta, pensant que el mal temps anirà bé per endreçar roba, i bo i pensant-ho, agafa el revolt contrari, fent camí i decantant aparentment inconscient el plat de la balança.

al segon trencant segueix dubtant i enfila cap a casa, el cap repartit, que sap que al cap d'un parell de quilòmetres encara n'hi ha un tercer.

els arbres es mouen i els núvols semblen quedar enrere, com si el sol decidís fer-li la guitza, perquè pensa arribar a casa, estirar-se al sofà i després dinar i fer el coi d'armari.

quan arriba al tercer trencant, encara amb aquest pensament al cap, enfila cap a mar.

s'estira a recer, tocant les roques de la duna, fent filera amb els pocs que es resguarden del vent.

s'endormisca sentint una veu que crida un nom de nen, (Jofre), el que hauria volgut posar al seu fill, però no ho va fer.

una noieta amb el dolç nom d'Ariadna, s'estira també, rondinant... i cantant "cara al sol con la camisa nueva"... obre els ulls i mira, uns quinze, i ...què canta?

definitiu

una formigueta menuda, gairebé invisible em puja pel tou del braç, mentre altra vegada intento recuperar l’escriure quelcom coherent, i de lluny, escolto per enèssima vegada els diàlegs forçats d’Àngels i Dimonis al plus, però no veig res, ni miro... ai, no cal que dissimuli, no era això el que volia escriure...

.
ahir, o abans d’ahir, ja no ho sé, em va venir una idea macabra, una idea que em ronda pel cap des de llavors... no em digueu morbosa, només amoïnada, o capficada...

.
què passa quan algú a qui llegeixes, segueixes i sovint aprecies a còpia de molt llegir el que escriu, i de sobte, desapareix?
no em refereixo a gent que diu, “adéusiau, necessito un descans” o bé “vaig de vacances” o bé, “em sembla que em dedicaré a d’altres coses” ...poseu-hi imaginació...

.
penso, més aviat en una malaltia, un problema greu, una mort sobtada, una tragèdia d’aquelles que sents dia sí i dia també.
perdoneu que, ara, en vigílies de celebrar tres anys de blog, em passi pel cap justament això, perquè, existeix el testament blogaire? seria just pensar-hi? o que hi pensin els qui envolten aquell a qui no veiem però que sovint coneixem prou bé?

.
poso un cas d’exemple, hi ha una dona per aquí, valenta com ella sola, que va viure tràgicament i de forma cruel la mort del seu fill petit, amb uns dos anyets, ella, que es fa dir sherpa (com li escau, déu meu el pseudònim), va passar mesos sense dir res, ni tan sols sabíem els qui la llegim què feia amb el seu dolor, que percebíem tràgic i desconsolat, desesperat...
no sabeu l’alegria que vaig sentir el dia que va tornar a publicar, i per això, em va permetre comunicació...

.
si em passa res de cop i volta, voldria que algú s’encarregués de dir-vos adéu i fins sempre de part meva, perquè vosaltres heu format part del meu món durant aquests anys, m’heu ajudat en els mals moments, m’heu esperonat i animat, m’heu fet viure més completa.

.
digueu, algú hi ha pensat mai? o sóc jo qui és molt estranya? sí, ja sé que tinc una edat... però les pèrdues passen quan més distreta estàs...