això no és un acudit

"Si se define el terrorismo según los objetivos políticos, entonces cualquier partido político que trabaje contra el gobierno es un grupo terrorista"

Entrevista a Martin Scheinin, Relator especial de l'ONU, sobre la situació dels Drets Humans a España
Martin Scheinin, relator especial de l'ONU, és expert en dret internacional de relaciones públiques, legislació sobre drets humans, dret constitucional i legislació antiterrorista y és professor de dret internacional a la Universitat d'Europa a Itàlia.

El Gobierno de España dice que su definición de la palabra terrorismo es demasiado estrecha. ¿Qué le parece?
Yo digo que la definición objetiva del terrorismo está bien reflejada en la legislación española. Pero, luego, aparecen muchos delitos ligados a él que, en mi opinión, son una pendiente resbaladiza. Se amplían cada vez más y, al final, se introducen delitos que no tienen relación con el terrorismo. Creo que el uso de la legislación sobre terrorismo es demasiado amplio. Algunos de los temas que se ven en la Audiencia Nacional española no deberían estar ahí; por ejemplo, la kale borroka.
Por tanto, ¿debería el Gobierno de España concretar en la legislación?
Sí, yo propongo utilizar la legislación sobre terrorismo para el verdadero terrorismo. Para el resto de delitos, el ámbito penal es suficiente, sin necesidad de mencionar la palabra terrorismo. La kale borroka es violencia, no terrorismo. No es lo mismo.
¿Qué dice sobre los encarcelamientos por la Justicia española por realizar actividades políticas con la imputación de pertenencia o colaboración con «grupo terrorista»?
Para mí es muy difícil saber si hay pruebas. Me resulta difícil saber si alguien recibía órdenes de ETA y, por tanto, como dice el Gobierno de España, es parte de ETA. En el caso de partidos políticos y plataformas electorales, en cambio, puedo tener más información. Pienso que el punto de vista del Gobierno de España es demasiado amplio. Actúa contra algunos grupos que no tienen relación con la violencia. Tener el mismo objetivo que ETA no debería ser delito ni tampoco servir para ilegalizar a un partido político, al menos si no tiene relación con la violencia.
En la respuesta a su informe, el Gobierno de España dice que el terrorismo está en el objetivo y no en el modo de actuar. ¿Qué le parece esa lógica?
Estoy totalmente en contra de esa definición y querría que el Gobierno de España no dijera cosas así. Ese uso es muy extremo. Para mí la definición del terrorismo está siempre en el modo de actuar. Es una estrategia, es el uso de la violencia contra personas inocentes. Es violencia simbólica. Si empezamos a definir el terrorismo según los objetivos políticos, entonces cualquier partido político que trabaje contra el gobierno es un grupo terrorista.
¿Existe, a su juicio, libertad de expresión en España y en el País Vasco?
La fotografía es confusa. España es una democracia temblorosa que acepta críticas y puntos de vista diversos. Pero es cierto que, al mismo tiempo, las ilegalizaciones de organizaciones no gubernamentales y los cierres de diarios recortan la libertad de expresión. Después los jueces deciden si es un recorte aceptable o una vulneración. En lo que a mí atañe, quizás el Estado español algunas veces va demasiado lejos.
En su opinión, ¿garantiza la Ley de partidos española la libertad de expresión?
Es demasiado amplia. Permite demasiadas lecturas y, al cabo, es de claridad escasa. La Ley de partidos puede utilizarse contra la libertad de expresión, pero no diría que tenga ese objetivo. Sería ir demasiado lejos. Pero, a mi juicio, al ser demasiado amplia, crea problemas.
¿Qué debería modificar el Gobierno de España para garantizar la libertad de expresión?
Le he propuesto el examen del Código penal por un experto y la mejora y precisión de la Ley de partidos. El experto consideraría cómo puede lograrse mayor claridad y dejar menos espacio a la interpretación.
El Gobierno de España, haciendo caso omiso a su consejo, ha dejado claro que no eliminará la incomunicación. ¿Qué le parece esta negativa?
No soy el primero que solicita eso. Numerosos expertos en derechos humanos han dicho lo mismo antes que yo. La mayoría de estados no tiene medidas así. La incomunicación está asfixiando a España. Mientras siga utilizándola, el resto de estados y organizaciones de protección de derechos humanos serán muy críticos con ella. Si sigue así, se debilita a sí misma para hacer frente a las denuncias de tortura y declaraciones falsas. Yo solicité que la elimine y que, mientras no lo haga, tome medidas para que sean respetados los derechos de los detenidos.


Vaja, que si aquest senyor diu això, comptant que ha de quedar un xic bé amb tothom, imagina't com deu anar tot de veritat....

Per llegir sencer, cliqueu aquí.

Afegit a: Vaig de PC, o sigui que perdoneu-me si no comento gaire..

Afegit b: Trobareu demà la solució al joc 100 de l'incansable, l'incombustble, l'insaciable, l'inefable JesúsMa Tibau posat aquí mateix...

acudits

No calen comentaris, eh que no? És que avui no tinc gaire humor...

fins al monyo dels nivells

Permeteu-me un exabrupte com aquest: fins el monyo dels nivells.

És veritablement esperpèntic escoltar les raons d’uns i altres quan els temes són relatius i/o referents a l’educació. Normalment es generalitza, tot es diu sense aprofundir en gaire res.

Permeteu-me dir ben alt que més de la meitat no saben el que diuen. I no em refereixo a qui parla des dels sectors implicats, que també passa, de vegades. Em refereixo al missatge global que es va escampant quan es parla d’allò que suposadament s’ha d’aprendre ara, sigui als nivells obligatoris, sigui als postobligatoris o als universitaris, i que segons tothom (tant li fa que parli el de la fleca com el conductor del bus, un pare o un professor), deia, segons tothom, s’abaixen els nivells.

Posem-nos la mà al cor (al cap, si ho preferiu), i recordem el que nosaltres vam aprendre quan teníem entre els 6 i els 16 anys. Ja sé que hi ha gent molt jove que ha tingut plans d’estudis diferents del meu, jo ja sóc d’una generació passada, com si diguéssim.
El que tinc molt clar, és que molts dels qui ara parlen de nivells deuen tenir si fa o no fa la meva edat, alguns d’ells, emèrits catedràtics, són més grans. D’altres han passat per trajectòries molt semblants a la meva i deuen recordar bé el que tenien als textos dels llibres, que no vol dir que ho tinguéssim après.

Penso en el que em van ensenyar a la meva Primària. Sí, recordo bàsicament moltes operacions, molts dictats i moltes còpies, moltes caligrafies. I moltes estacions de l’any, i animalons, i llistes de preposicions i adverbis i verbs... Alguna redacció, i la lliçó. Recordo que treballs per pensar i fer servir al dia a dia, tret d’aprendre a comptar diners per anar a comprar, res de res.

Al meu batxillerat, veig imatges de les portades dels llibres, i un reguitzell de memoritzacions, que ara per ara, com a molt em servirien per anar a concursar en algun programa, perquè, sí, em sabia el nom de tots els rius, i què. Em sabia moltes capitals, i què. Si vaig a l’Àfrica, em sembla que poques en queden de les que em van fer aprendre a mi. Recordo les meves hores de llatí, però no l’entenc de res. Recordo els meus problemes de física, però no en sabria fer cap, ara. I dubto que fos capaç d’esbrinar el significat de les fòrmules que aprenia fent química. El que més recordo és allò que vaig experimentar fent naturals, i això que era fastigoset disseccionar i...

Si em poso a parlar del meu Magisteri, n’hi ha per llogar-hi cadires. Gairebé tot era per estudiar i vomitar en un examen i oblidar més tard. De les didàctiques, ni sé de què anaven. Això ho he après treballant, fent cursos i més cursos. Això sí, recordo les lectures obligades en italià quan estudiava pedagogia amb el sr Pèlach, tot el moviment renovador de l’escola nova a Itàlia. Allò només es podia fer implicant-se o morir en l’intent.

Molts dels temaris que hi ha ara a Secundària, juro que no els aprovaria, si no em tornés posar a pencar. I evidentment, no ho faria com m’ho van fer fer a mi.
Vaig aprendre una altra cara de la història, en unes classes per preparar opos, quan algú amb dos dits de front, ens feia relacionar canvis socials, necessitats de la població, lleis d’oferta i demanda, economia i descobriments i tot el que això suposava per la gent del temps.

La primera conclusió que se n’ha d’extreure, des de la perspectiva de l’educació, és que no es pot seguir fent programes i muntant classes del segle passat per joves del nou segle. Posaria les mans al foc i no em cremaria, que gairebé tothom ha hagut d’espavilar-se quan s’ha posat a treballar després dels estudis, ens hem buscat maneres de seguir aprenent, perquè la majoria venim de tenir bastants professors que quan erem grandets ens donaven classes magistrals i ens deixaven amb el llibre, els apunts i espavila’t. (La prova és que molts recordem agradablement aquells que ens trencaven els esquemes)

Això no ens garantia que sabéssim més, el que si garantia era que el professor feia el seu programa, repeteixo, el seu.

Però això seria més propi de l’escolàstica que no pas del segle XX i XXI. A tall d'exemple, una de les grans queixes que tenen els professors a la Universitat és que se’ls demana fer avaluació continuada, és a dir, ja no s’hi val anar a vomitar quan toca l’examen parcial o semestral. I és clar, els alumnes, han d'anar a classe, i ja heu sentit les queixes, els costa acceptar que siguin estudis presencials. Jo, particularment, crec que és una bona manera de establir un compromís.

Aquesta és una primera aportació. En faré una segona, perquè tinc un fill a Bellaterra, i ja us explicaré de primera mà qui va informar/escalfar als estudiants ja fa més d’un parell d’anys i els va pintar tot allò negatiu del Pla de Bolonya. Ei, no parlo de diners, parlo d’opcions de reforma d’estudis.

ai, Barcelona...

Ja en farem força de proposar models de llengua viva des del govern català, ja en farem força de les boniques campanyes estil bollywood "d'encomana el català", ja podem anar predicant i proposant que a totes les escoles hi hagi un bon Projecte Lingüístic enllestit (que suposa fer una bona detecció de les necessitats de l'entorn i de la realitat de l'alumnat)...

Tot plegat per arribar a descobrir això que podreu escoltar al video que us penjo... és d'ahir divendres...ni molèsties en dues llengües, de dret al castellà... la realitat és que els nens s'ho van prendre amb humor...-Fem l'hora de castellà ara?-Sí, reis, si, ja us explicarem com es diu en català tot el que ens han explicat dels dofins... És que sempre fan una part explicativa de la morfologia dels animals i les seves particularitats...ahir només en castellà.

Això no és seriòs, senyors, això és una presa de pèl, una escopinada a la cara del piló de criatures moltes d'elles petits i petites d'infantil i cicle inicial, coi, que no hi ha dret, que som a Catalunya... que ja està bé, anem a Barna i hem de canviar de llengua, com pot ser? I que no em parlin de multiculturalitat i multiligüísme, que sóc la primera defensora de la pluralitat, però el fet és que allò és com una sucursal...

Ara aniran de dret al blog dels nanos, que repetiran emocions...

por

Va baixar del cotxe atrotinat. L’havia aparcat a l’altre carrer, fora de la vista del pare, per si de cas a darrera hora de la nit havia tret el nas per saber si ja havia arribat. Ella mai havia acceptat que la vigilessin, que li controlessin les anades i vingudes.
Eren més de les quatre, i al carrer, fosc i solitari no hi havia ningú. Si més no, no hi havia ningú al moment d’aparcar el cotxe, sortir i tancar amb clau. Va girar per pujar a la vorera i anar cap a casa. Va aixecar el cap, i a la seva alçada, però a l’altra vorera, se li va fer ben visible una presència que, podia jurar no hi era un segon abans, o dos, no hi era, això ho sap bé, va ser com si aparegués del no res, en un indret on no hi havia cap porta. Un pessigolleig d’angoixa li va pujar fins l’engonal, el pànic sobtat li va atenallar el cor. Havia de mirar, per força, aquell rostre.

Del vestit, hores d’ara no se’n recorda gaire, però l’intueix clar, molt clar. De la cara, o del que hauria de ser un rostre, sí. Encara el veu sense ni tan sols haver de tancar els ulls. Immòbil. Blanc. De tant blanc era com lluent, i si bé no en distingia els trets, si que sentia una mirada freda i roent alhora, clavada en ella. D’uns ulls que no podia definir, però que semblaven acostar-se amb vida pròpia. El darrer que recorda, és que “allò” va fer un lleu moviment com de voler travessar el carrer.

Va arrencar a córrer com esperitada, amb el cor bategant desbocat i una percepció estranya a l’esquena. A la cantonada es va girar sense aturar-se, el va veure gairebé al mateix indret, però igualment clar i definit, la mateixa mirafa fixa, propera, malgrat haver allargat la distància. Va córrer com no creu que mai torni a córrer en tota la vida, burjant la bossa per trobar les claus i entrar a casa.

D’això fa més de vint-i-cinc anys, i per mi, encara és com si fos ara. No és una fantasia, ho he viscut. I no marxa.

solitud (resseguint els camins de la Mila)

buscar amb delit les primeres roselles, m'ha fet girar cua i endinsar-me pels camins de darrera el Montgrí, a la part obaga... no vaig poder acabar Solitud, la primera vegada que era una lectura obligada.

he vist una solitària rosella, unes orquídees i tot just despuntaven els primer asfòdels...

de tant en tant, encara es veuen terrenys recremats, però la vida reneix amb força a l'escenari que la Mila i en Maties debien recórrer per primer cop plegats.


potser, en una cabaneta de pedra seca, en Gaietà els veié per primer cop, qui sap, aquest podria ser un indret on la Mila s'asserenava de totes les seves cabòries...

retornant els ulls enrere, com per refer el camí perdut i tornar a terra habitada, els núvols prenen cos, i molts colors, i es retallen els pins a contrallum... la Mila pensa, mira i s'encomana de la pregona solitud del paisatge, busca sense saber ben bé què, fins que s'adona que li cal, senzillament, algú amb qui parlar, planerament ...
del camí de la vall de Santa Caterina, es veuen els merlets del castell, freds i sempre presents, passant els anys, avui igual que cent enrere, la presència senyorívola i adusta alhora, corona la muntanya...què penses, Mila, quan el mires?

no em quedaré pas a passar la nit, l'ermita no és per mi, i l'ermità tampoc em fa el pes, silenci, pedres, i matolls, estepes i pins, que avui no udolen, el vent s'ha mort, per fi...

de l'ermita estant, al bell mig de la vall, es veu, ara sí, imponent i de l'altra cara, hi ha un bon tros si el vols gaudir de prop...En Gaietà, prou que sentia els neguits de la Mila, prou que en coneixia els patiments, i el castell n'és testimoni.

fosca i ombrívola, amb el guardià de dins i el de defora, aquest arbre mig mort, ancorat encara a la pedra forta que li empresona les arrels... un xic com ella, sol, sense alegria.

torno cap a baix, a contrallum, el sol se'n va a la posta, i les mateixes ombres que la Mila percebia amenaçadores, comencen a dibuixar-se, arran del camí... però no tinc avui cap Gaietà que m'acompanyi.

el darrer guardià no m'ha demanat la contrasenya, he passat, per veure morir el dia, sentint que la solitud queda reclosa més amunt

la mestressa no hi és...

aprofitant que la mestressa del blog va de cul, m'he posat a casa seva, seguint els camins de l'avi Gres...molts li pregunteu com està del genoll...ella, la molt maleducada, no us ha dit que fa 10 dies va anar de visita a veure el cirurgià que la va operar... i que li va donar permís per anar fent a poc a poc, però la senyora, ha deixat la crossa des de l'endemà mateix i fot el que vol...

i va tenir la santa barra d'anar-hi guarnida així, la molt... vaja que no diré res més, que llavors rebo... sí, -em va dir, -què vols, que hi vagi amb pantalons? si quan sóc allà me'ls he de treure i quedar-me amb calces, tant per tant...-

jo, (digueu-me zeppeling, la Nimué ja ho entendrà), he aprofitat l'avinentesa, (com que diu que va de cul, que si la UNI, que si els informes...res, mandrosa, que és una mandrosa) aprofito per mostrar-vos que, en realitat, és una fresca, mira tú, com gosa anar així a l'hospital?

si de cas, feu veure que no sabeu res, eh? jo no hi sóc... no em coneixeu i sou músics, que diuen a poble... i divendres vol anar al zoo amb els nens, ja m'agradarà veure com s'ho fot...

la cançó enfadosa

No deixa de sorprendre’m ( i això que ja gairebé res em sorprèn), que en un mes de març hagin coincidit (o s’hagin fet coincidir) fets de tanta importància, tapats i solapant-se uns i altres.

Vaja, que hem deixat de pensar en els resultats de les eleccions a Galícia i al País Basc, i el que suposa en ambdòs escenaris qui ha guanyat, perquè mentrestant teníem les anades i tornades de la investigació sobre els fets de la trama d’espionatge entre la gent del PP.

I ja em perdonareu, però jo encara no sé qui espiava a qui, qui volia fotre a qui, què i com es relaciona la moda a mida d’en Camps, amb l’Esperança (déu-nos-en guard), mentre la Cospedal cridava indignada contra el govern defensant la perfecció i el ventall màgic que guarda sota el braç per solucionar tots les problemes mundials (vol dir espanyols, que per ella és el món)

I en plena eufòria del cid Campeador contra els àrabs (perdoneu l’exemple), tenim que el professorat i els sindicats preparen la vaga pel 19M.
I paral.lelament avui diuen que el rector va donar l’avís de desallotjar el 16 M.
I l’altre pregunta com sorprès ( o ho fa veure?) que, com és que esperen a donar l’ordre el 18M, que és clar, el que volen és preparar l’escalfament d’ànims per l’endemà, dia de vaga. I que segur, segur que anaven a provocar la defenestració del conseller.
I encara diu un tercer, que a qui se li va ocórrer (amb enginy maquiavèlic i amb traïdoria) posar un antisistema (sr Saura), al front del cos. I diu un "El Zaragoza"
I pregunta un altre més, si el que es pretén dir és si hi va haver una “premeditació” per posar el sr Saura al front d’una tasca que anava contra els seus principis, perquè, repeteix, és un antisistema.
I respon l’anterior que si representa un partit és del sistema. I diu un que els Mossos van actuar correctament, però que potser, només potser, el que volien era una mena de venjança, de tant com se’ls ha atacat...
I així successivament...

Total, que tot el merder polític dels Populars, que es preparen abanderats com els únics capaços de tornar el seny i el bon fer polític a Ibèria, els qui ens faran sortir de la crisi, ens apujaran els sous, ens treuran impostos, ens posaran tots els diners que ens toquen al calaix, els qui ens tornaran al recte camí de les veritats universals, els bons, els únics preparats, s’han escapolit sota l’estora, ells i els seus “gomorres” i nosaltres aquí ens anem enfangant els uns contra els altres, ens donem pel sac, mostrem una incapacitat total per demostrar que som un país amb cultura de nivell i semblem una colla de “gamberros” de barri. Perquè ho semblem, no ho veieu així?

Si més no, el que passa és de bojos, per això, darrerament, em dedico a posar contes un xic dolços, que al carrer el que hi ha és una pel.lícula de por.

un que deia les miraràs però no les tastaràs...

El senyor Joan tenia un camp de fruiters. N'hi havia de tota mena. Tots eren prou amics, i amb tantes riallades i florides conjuntes, els fruits eren dels més saborosos del mercat. Ocells, abelles i persones els compartien amb goig i esperaven contents les diades que el senyor Joan anava a fer la collita. Si que els feia un xic de pessigolles i alguna estrebada en collir els seus fruits, però no en feien cas. Sabien que tenien una funció molt important i se n’alegraven. Tots? No! Tots no!
Hi havia una prunera, la sra Amarganta, a qui això no li feia cap mena de gràcia. Just pel seu tarannà es va guanyar el malnom, perquè les seves prunes eren dolces i ensucrades, us ho ben asseguro, però no en deixava tocar ni una. Prou que els altres arbres li explicaven que això d’endolcir la vida, compartir i alimentar era tot un goig, però la prunera no en volia saber res. Ella només deia que no era just que li robessin els seus preciosos fruits.
Volava per allà un ocellet, senyor Griset li deien, que volia tant sí com no convéncer la Sra Amarganta de la bondat i l’alegria que li donaria compartir les prunes, però cada vegada que se li acostava, la prunera s’enxerinava d’allò més. L’ocellet ho va provar de totes maneres. Li va cantar cançons per adormir-la, va fer veure que estava mig mort de gana (una pruna si us plau, una pruna que em moro...), va demanar ajut als altres arbres, però la senyora Amarganta no va baixar del burro.
-Jo sóc aquí per fer bonic, per regalar els ulls de qui em mira i en tot cas per fer ombra, i prou, només faltaria!
Així que el senyor Griset va pensar i pensar fins que es va recordar del lloro del senyor Joan. I li va explicar tot, tot i tot.
-I què vols que hi faci, jo! –va dir el lloro-
-Vés, doncs repetir el que t’he dit fil per randa al senyor Joan, a veure si ell aconsegueix que l’Amarganta s’adoni del malfet que fa.
Vet-ho aquí, doncs, que l’endemà, a l’hora d’anar recollir fruites, en Joan, amb una veu prou alta per fer-se sentir, mentre espigolava d’aquí i d’allà anava dient...
-He decidit no recollir més prunes. Al mercat m’han dit que és la fruita que menys agrada i que la melmelada tampoc té gaire bon gust. No, decididament, prou de recollir prunes.
En Griset al principi no ho va entendre. Però en passar els dies, la prunera s’anava carregant de prunes grosses. Les branques li feien mal de tant pes, i algunes prunes ja podrides, que en caure s’esberlaven, embrutien el terra. A més van començar d’escampar una pudor tan forta que ningú s’hi acostava. I el senyor Joan s’encarregava de recordar-ho, cada dia quan anava a la fruitareda.
-Ecsss, i quin podrisser...Quan aquesta prunera s’acabi de podrir, ja plantaré algun altre fruiter...
La senyora Amarganta, per primera vegada es va plantejar seriosament el seu futur.
-Què faré, ara, pobra de mi? Com ho de fer perquè el senyor Joan no em deixi morir?
En Griset, voleiant per allà es va aturar a escoltar el plany de la prunera. Li va recordar tot el que ella pregonava, (que si les prunes no es tocaven, que si era injust...) La prunera, penedida, va entendre finalment el missatge. En Griset li va dir amorosament que ho deixés per ell, que ja se n’encarregaria.
I és clar, va tornar a parlar amb el lloro, que va repetir la nova història, que va escoltar el senyor Joan, que va esperar pacient l’endemà i l’altre i que, finalment va recollir la fruita dolça de la prunera per posar-la al cistell. Això sí, la primera pruna, la va oferir la senyora Amarganta al seu amic Griset. Diuen que en una sola anyada li va canviar el nom. El que encara no m’ha dut el vent, és el nom que li van posar. Si el voleu triar...

gira la roda del temps...

el calaix tancat de la tauleta
guarda el seu carnet, uns quants mocadors
i tres rellotges
en poc més de quatre mesos
s’han llençat records desats, i tanta vida
la roba s’ha donat, i pel seu sant
quedava poc, només les eines,
un carretó, el vell multicultor,
cargols, paletes, velles aixades
salvades, que són útils,
(jo mateixa tinc un parell d’estenalles)

miro els retrats, i el veig somriure
al casament dels vells parents, camisa blanca
repentinat i el cap enlaire...
en un racó hi surto jo, pujant a dalt d’una cadira
ell aplaudeix, hi ha fum, i cava, i molta gent
que tampoc hi és
porto un vestit fet per la mare, amb un molí brodat
i un gat de colors a la faldilla...
uns anys més tard, amb els germans, guarnits
de Rams, palmons i palmes ensucrades...
em veig amb vestit llarg i disset anys
ells són a una altra taula,
l’avi al meu costat, el cigarret i posat de noia maca...

només puc sortir d’aquest moment, vivint l’ara mateix
creient que qualsevol forat de cuc
em portarà al passat que tant present revisc
em miro al mirall i veig
que ja m’acosto al davallar de l’escala de la vida
i que la roda girarà, i seré qui somriu
el dia del pastís que cau a terra,
qui porta el nen a coll amb el fanal de reis,
qui estrena un vestit vermell al costat dels nois tan grans,
qui juga amb la fillola aquell any que va nevar...

quedem així que ens trobarem un altre dia
amb pell sense anys,
o serem pols a l’univers,
o afamarem la terra,
o passejarem translúcids vigilant els vius
fantasmes que es ressisteixen al no res
girant contraris a la roda del temps

perquè no fas tu de mestre?

quan algú gosa donar algun argument a favor dels canvis, hi ha automàticament una munió de respostes com aquesta, “si tan fàcil ho veus, o si ho tens tan clar, perquè no fas tu de mestre?
una de les frases més llegides aquests dies als comentaris de les notíces als diaris...
una resposta que ella soleta ens pot donar pistes, moltes pistes...

perquè s’ha de passar de fer la feina, a entendre que hem optat per un compromís
perquè ningú no ens ha obligat a escollir la feina que fem
perquè tenim un ofici que és de mestratge, i això és quelcom més que “fer de...”
perquè “fer de” té com una mena de connotació d’obligació, i un mestre ha d’anar més enllà de les seves suposades obligacions...
perquè si és una obligació, no comporta res més que l’acompliment d’una tasca, sense cap més exigència, un mer contracte...
perquè ser mestre ha de dur implícit un compromís per voler anar una mica més enllà, per creure en els possibles, per buscar el creixement personal sencer dels nois i noies que tenim al costat...
perquè un mestre no hauria de dir mai “perquè no fas tu de mestre”, com si traspassés el relleu essent el testimoni un drap brut que fa nosa a les mans...

Vostè pregunta per la mestressa? Es diu Intolerància.

Intolerància, mare de la violència, filla de l’odi.
Intolerància, la raó dels qui no en tenen altra que la mala llet i l’agressió verbal i/o física.
Intolerància, el corc que es va menjant una possibilitat d’entesa, atacant directament els ponts de diàleg.
Intolerància, fosca com una nit sense esperança, greuge pels justos, beguda animosa que emborratxa d’èxit efímer els irracionals.
Intolerància, motor que guanya cavalls dia a dia, que no contamina l’aire, però es menja la llavor de l’amor i la companyonia.
Intolerància, quan hom creu que només els teus tenen la raó absoluta, i la resta són escòria, elements a exterminar.
Intolerància, ceguesa volguda que et deixa veure’t només a tu mateix i les teves qualitats al mirall.
Intolerància, malhauradament el que cada vegada més persones transmeten als seus fills com l’única mirada al món, amb comentaris, conductes i forma de viure.
Des de fa un temps, la mestressa que fa la llei.

Decididament, em tanco. Truqueu-me quan surtin els meus. (Ja sé, porten floretes i van amb el lliri a la mà ... però no puc més, aquest no és el meu món, per avui n'he tingut prou)

una posta de sol, amb pistes...

tornar a recuperar la normalitat, buscar camins amagats entre camps i arbredes, quan el sol s'acosta a la posta, jardins preciosos que només la natura dóna...
i acostar-se a Verges, fent marrada, entre camps per veure aquesta meravella...
el sol, foc al costat de campanar, del poble petit del petit país que canta en LLuís...
gairebé res més que el reflex i la negror, abans que els llums s'encenguin, tot un regal pels somnis...

la llum, esperit d'aquestes fotos, és al títol del llibre que us presento al post anterior, l'altra paraula és al peu de la primera foto...

les inicials de l'autor, A.M. Ja no us puc dir res més, no trobeu?

Dos afegits: Un, l'autor és famós per una trilogia de novel.les històriques, al títol d'una de les quals surt el nom d'un animal, i a l'altre el nom d'una ciutat màgica i meravellosa que té quatre "a" com a vocals.

Segon afegit, res a veure. Un anònim, parlant de la vaga, em va donar una adreça per llegir un article. És del sindicat de professors de Secundària. Jo, obedient ho vaig fer, anar a llegir, vull dir. Si voleu saber les respostes que em van donar al fòrum, les he penjat al Patim Patam Patum. De veritat, és per caure de culs a terra, us deixo tot allà. (l'enllaç el teniu aquí al costat).

i van 100 jocs literaris al nostre racó!

COL·LABORACIÓ AMB EL 100è JOC LITERARI

El blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com) arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text, que és el fragment inicial del llibre el títol i l'autor del qual haureu d'endevinar.

"Al contrari del Nil, que es pot baixar a mercè del corrent o remuntar per mitjà de les veles, el Tigris és un riu de direcció única. A Mesopotàmia, els vents, com les aigües, van de muntanya cap a mar, mai cap a l’interior, fins el punt que les barques han de carregar ases i muls en el viatge d’anada perquè a la tornada, convertides en closques vacil.lants i pusil.lànimes, les puguin remolcar per camins de sirga fins a la vila on tenen l’atracador.
A l’extrem nord, al lloc on neix, el Tigris indòmit davalla entre les roques i només alguns barquers armenis gosen navegar-hi, amb els ulls clavats en el borbolleig de les aigües traïdores. En aquesta estranya artèria, els navegants no s’entrecreuen mai, ningú no passa davant de l’altre i no s’intercanvien salutacions ni consignes. És per això que hom té la impressió embriagadora que navega sol, sense esperit protector i sense altra escorta que les palmeres de les vores."

Està escrit, doncs. I us regalo aquesta pista:

L'he triat perquè és una persona que ha conegut la vida en països diversos, que ha conviscut amb cultures d'origens dispars, que ha patit l'enfrontament entre posicionaments religiosos i culturals, i que ha sabut recollir l'esperit de la Mediterrània. I encara de postres, una foto, relacionada amb un dels seus llibres.

Us prego, que, si de cas voleu fer algun comentari, no poseu la vostra solució aquí, espatllaria el joc. Si de cas, puc contestar amb sí o no, determinades preguntes. I si resulta difícil, puc penjar alguna pista més, ajuts no us en faltaran.

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com

Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal. 19 M

Germà de l’anterior mandatari, mai havia tingut un paper rellevant. Quan es va produir (sisplau per força) el relleu, li van endinyar la galdosa tasca que semblava no voler ningú, però, que per aquells atzars que té la vida globalitzada (i els PISA), tocava (també sisplau per força) arreglar d’una vegada.

Es va envoltar d’una colla d’estudiosos del tema (arts educandi), que treballaven en àmbits i organitzacions diversos (diversos, 1a errada per segons qui). Però, ai, las! El que va anar recollint semblava posar el dit a la nafra, perquè, que les coses no anaven bé, tothom ho intuïa. Però, com posar l’esquellering al gat? Els remeis per millorar, eren d’una magnitud i d’una envergadura tals, que calia entomar amb un ànim de gladiador.

Saberut i tenaç com era, i amb poques ganes de dissimular, va agafar el toro per les banyes. Amb l’anterior govern, els sindicalistes tenien un tracte preferent, més que en qualsevol altre àmbit. Quinzenalment es reunien amb el seu antecessor. I manaven, ja ho crec que manaven. Ell, que no volia ser un bufó (tot i que ho semblava), va cometre el greu error de prendre massa iniciatives, moltes de les quals tocaven de ple a uns quants “intocables”. La Rosa C, encotillada fins dalt, amb les millors gales de tota vella dama saberuda i un xic pretenciosa (tot s'ha de dir), va reclutar sàviament les seves afiliades més fidels. Tocant els punts febles de llibertat sense control de ningú, hores de treball i privatització, l’esquer estava servit. El dia 19 de març, van enxampar el pobre bordegàs i el van deixar sense l’esquelet bàsic de les seves propostes. Aquí el teniu, perduda la columna vertebral dels seus propòsits, marejat de tants manefles i vomitant totes les gràcies degudes als intocables.

(Al PatimPatamPatum he publicat unes cartes tretes del sindicat, opinions que crec us poden interessar)No he afegit ni tret res, Són de l'Antoni Bassas i el Salvador Cardús. A l'adreça d'Ustec hi ha de tot per saber-ne més (des del seu prisma)

tres hores de blogs i una sensació desesperada...

I és que no me’n puc estar...l’argument del “blogoaddictisme” em sembla bé, un no pot, diuen, tancar-se davant la pantalla i deixar el món real a banda...Però l’argument és una fal.làcia...darrera cada nom, cada entrada, hi ha una part d’algú que té coses a dir, sovint sentides, moltes vegades viscudes, i que et fan retrobar alguna cosa de tu mateix.

Si som prou intel.lectualment actius com per citar dites i frases boniques, o que fan pensar, de grans escriptors (que ja no hi són i que d’altra banda mai hem conegut), de llegir poemes d’autors llunyans i/o propers, a qui la fama, com una dama capriciosa ha donat l’èxit, hem de reconéixer grans i petites joies en aquest món especial i únic que t’obre la porta a molts grans pensaments, a desig de millor vida i de lluites justes, preciosos textos i poemes, sentides i humanes inquietuds.

Gent com nosaltres que no són a l’espiral pública de desig de ser reconeguts amb premis ni amb glòria, persones que ens sabem efímeres. Persones que ofereixen generoses el seu treball, les seves paraules i els seus neguits, i que estableixen llaços molt difícils de definir, però més encara de trencar. Tot i ser de vegades tan delicats com una teranyina, són únics i bellíssims...

I és que m’en refio més del que ems diuen gent com en Tondo, en Té, en Món, en Ferran, en Vitalis, en Joan, l’Antoni, en Xexu, en Cesc, en JoanJaps, en Sergi, en Carles, en Quim, la Caro i en Joan, la Tere, l’Anna, l’Eli, les Assumptes (jeje), la Nimué, la Núria, la Txell, la Mestreta, Silenci, l’Anna, l’Arare, en JoV07, en Jordi, en Carles M, l’Antón, la Carme, l’Isabel, l’Edurne, el Veí, en Txarli, la Neus, la Milagros, l’Aina, en Jesús, les Joanes (més jeje), la Roxana, la Kukilin, l’Eudald, l’Anna des de l’Alguer, el Musafir, la Trini, l'Aurora, en Ruskis, el Lenguaraz, la Meriké, la TereM, els de Tarragona en pes, l’Òscar, en Jaume, Robadestiu, l’Henry VIII, la Iruna, en George, en Toy Folloso, els de jugant amb BCN, l'Enkrakminem, la Menxu, la Jo Mateixa, en Dani, l’Efrem, la Déjà vie, la Kapitana, la Llàgrima de lluna, la Laie, la Sherpa, la Silver Blue, en Miq, Mai, la LlunA, la Llum groga, en Quisap Qui, El Fanal Blau, els del PIT, l’Anna Tarambana, en Zinc, en Daniel M, en SergiBr, en Jeroni Maleuff, l’Scorbuto, l’Striper, el Gatot, l’Helena, la Ma Jesús, la Cristina, la Nur, la Rits, la Bruixoleta, la Bajoqueta, en Tanhauser, en Qaesar, l’Adal, la Nadaq, la Lady Griselda, la Veïna del pis de sota, la Khalina, la Carme F, l’Òscar, la Jaka, en Josep Ma, en Joan Vicenç, en CarlosA, l’Eduard, en Pere, l’Storico, la Glòria, la Zearie (Júlia), el Príncep de les Milotxes, la Yraya, la Mireia, la Gaia, l’Aleksu, l’Elur, Kwelian, Joan deu Peiroton, en Marc, la Maite, l’Avi, la Mar, l’Oswaldo, el Templer, l’Aina, en Cosme, els de Cats, els de Relats Conjunts, els de Personatges Itinerants, els d'Històries Veïnals, l'Alatrencada, en Barbollaire, en Jo Mateix, la Wait, l’Albert, en JordiJatu, en Jordi Pujades, en Mateo, la Nur, l’Anna i en Lluís, en Ferran Cerdans, en Gerardeli, en Toni, la nostra ET a Euskadi, l’Àlex, El Cau de les Nereides, la Xurri, Pekas, en Mikel, l'Anarko, en Clint, la Montse, la Rosa(Robelfu), les Rosers (un altre jeje), Garbí 24, en Salvador, el Mossèn, la Teresa, la Menta fresca, la Sargantana, en Josep Estruel, en Pep, la Rita, la Nerim, en Vicent, en Jaume, el Poeta, en Víctor Pàmies, l’Ana Belén, Carquinyoli, l’Òscar, el Jordi Pinyol, l’Estrip, l’Albert Gabaldà, la Violette, en Salvador Macip, l’Agnès, Dèric, la Mireia, en Juanan (Dedàlus), la Rita, en Josep (Descans), la Júlia,en Jroca (DiariMEF)...

Doncs això. si m’he deixat algú, perdoneu-me (no sé com però sóc seguidora de més de 170 blogs, la qual cosa m’agrada molt, però...no dono a l’abast!) Que sapigueu, però, que us tinc com una presència continuada, que sempre em feu passar una bona estona, que a cada casa aprenc quelcom, que noto els sentiments que sorgeixen, els neguits que ens corsequen o les emocions que suren...que us espero i desitjo llegir-vos...(i els que em deixo i no conec...) A la vostra salut, bona primavera!

inconsciència col.lectiva

Vull entomar la vida tal com ve. Procuro i ho voldria, anar fent la viu-viu, en el meu món petit, la meva família, la meva feina, els llibres, les meves estimades amistats, aquesta finestra que m'ha obert tantes noves i enriquidores coneixences...Voldria, però el que llegeixo o escolto o veig em fa trastocar una mica més del que ja estic. Em sento en una mena de muntanyes russes, però d’aquelles de parc aquàtic. Llàstima que més aviat són de parc temàtic.

I en aquest parc temàtic que és la realitat de cada dia trontollo perillosament fins a la ratlla de l’idiotisme i/o l’esquizofrenia... les bogeries que passen, que es fan, que es diuen. Decididament, hem perdut el nord. Més aviat som una colla de titelles embarcats sense rumb ni brúixola cap al no sé on.

Podria preguntar-me, on anem catalans? Això no és terra, ni país, ni res, no se’n salva ningú, roda d'acusacions, desprestigis, acusacions, sense fer res de productiu, si no és quelcom que pugui sortir a la tele, o fer figura...i el darrer invent, “col.laboreu amb donacions perquè JO vagi a Europa” és la gota que fa vessar el got. I trobo molt bé que protegim les llengües en perill d’extinció, però, sr Carod, aquests milions no haurien de tenir prioritats? No hi ha gent que les passa molt magres per poder menjar? Osti, ja, que en temps de crisi, les necessitats bàsiques dels més necessitats s’han de poder garantir.
Però no seria just. No, sense incloure molts d’altres on aneu. On van la gent del país basc? Com es poden permetre fer el paper d’espectadors davant aberracions com les que viuen? Com poden callar davant una retallada de drets inalienables a les idees, la llibertat, i anar tranquil.lament a votar? Com si no passés res. No ho entenc.

On van la gent de la Comunitat de Madrid? Tenen una colla de dirigents que han fet totes les barrabassades hagudes i per haver, i callen, callen com putes, que diuen per aquí dalt. Una xarxa de corruptes i pseudos “JamesBond’s” han muntat un sidral que desconcerta, i callen o s’ho creuen. I ara, la darrera, el Gallardón els vol muntar una mena de “vaticanet”, que valdrà milions, en una zona crítica, i callen (no pas tots), però molts callen, d'altres aplaudeixen. Maniobres de distracció massiva.
I que podem dir de com es manipula tot i arreu? No parlem ja de grans desastres, que clarament s’hi veu la mà dels quatre de torn. Un petit (o gran) darrer exemple, es veu que el presumpte video que anunciava les intencions del noi que va matar-ne no sé quants (em sembla que 16), és un muntatge! Un muntatge que es va treure de la màniga la policia per fer callar els mitjans! Tampoc no rebia tractament psiquiàtric ni tenia ni hi havia el famòs soterrani a casa seva. En un dia van enginyar-se tot un escenari “justificador”.

No acabaria mai, tot plegat és un món de despropòsits. (Jo plego, em plegaré ben plegadeta com una samarreta, m’endreçaré a l’armari i em crideu quan hi hagi canvis.)
Decididament, si no hem perdut del tot l’oremus, o el seny, haurem per força d’obrir els ulls, i sortir al carrer, ja n’hi ha prou de ser una mena de ramat de xais que van silents a l’escorxador. O això, o l’acudit de Polònia” Catalans, Catalanes, Catalèptics” serà veritat de la bona.

catalèpsia:f PSIQ Trastorn psicomotor consistent en hipertonia rígida amb incapacitat de moviments espontanis i amb manteniment de les positures imposades, que es presenta sobretot en alguns malalts esquizofrènics i en histèrics.

esquizofrènia:f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic, per la pèrdua de la unitat de la personalitat, per una destrucció progressiva dels records i per una indiferència enfront del món exterior.

jo aprenc, tu mires, ella dorm...

Estem fent dos "projectes" alhora. L'un té a veure amb animals, perquè anem al zoològic aviadet. I ens han inundat d'informació. Així que hem hagut "d'endreçar" les bestioles i anar a pams, que tot de cop es tornarien bogets. El cas és que ens van dur un llobarro ( i ahir una granota), i les observacions van en dansa. Però els va fer molta gràcia descobrir que hi ha mamífers (com les seves mascotes) que viuen al mar. I ja ens teniu posats al món de les balenes, dofins, i parents diversos. Si pogués, us ensenyaria tot el treball que han fet solets i de manera totalment voluntària, que ningú els ho demanava. No hi faltaven descripcions, petites narracions, dibuixos, informació de tota mena, petits llibrets que s'han muntat amb grapes...I tenim uns quants documentals que anem veient. I jo (espero que ells també)he après moltes coses d'aquest magnífics animals,(jeje, el paint que em va encomanar la Carme no para...)

-He après que hi ha balenes que tenen durícies al cap on nosaltres tenim pèl..., que les fan servir a manera de banya per barallar-se...per una femella, com sempre, ai coi!

-He après que dormen i descansen cap avall i cua amunt, perquè suren molt bé.

-He après que la cua sovint els fa de vela per navegar millor i per això de vegades la treuen fora de l'aigua sense que els surti cap altra part del cos.

-He après que els petits són entremaliats i una de les primeres trastades que fan a les seves mares és tapar amb el seu cos l'espiracle per no deixar-les respirar...ai, criatures...

-He après que les femelles projecten la llet a la boca de les cries (coi, no ho sabia, tampoc...)

-He après que quan després de llargues migracions troben reserva abundant de krill ( és com un plancton més consistent), fan cercles de bombolles imparables per impedir que d'altres peixos es cruspeixin el que elles s'han guanyat (apala, si en són de llestes)

-He après que canten meravellosament, i que fins i tot els nens ho han trobat increïble.

-He confirmat que els nens, davant d'un documental, o un suport engrescador, et demanen que paris i reculis perquè no han sentit bé algun bocí de l'explicació. I que els llibres gruixuts i de gran no els fan ni mica d'angúnia, ben al contrari, en demanen per endur-se a casa.

-He escoltat astorada que una colla volen ser "estudiadors d'animals"

-He confirmat que cadascú té una manera especial d'informar-se, uns necessiten comentar-ho amb els companys, d'altres pregunten directament, d'altres repeteixen fil per randa allò que els ha cridat l'atenció, d'altres ho hauran de veure i escoltar més d'una vegada.

-He confirmat que encara necessitem prendre apunts (les mestres) i que aprendre junts és genial. I que els nens es senten molt bé quan els dius -jo, això no ho sabia, ni idea...-
-He confirmat que sempre, sempre hi ha algú que s'adorm en qualsevol espectacle. I creieu-me, la peli era preciosa, tranquil.la, ben filmada i sense embolics ni barreges per confondre.

Afegeixo, pels comentaris del zoo: Aquest va ser un del primers "debats" que vam fer a la classe, abans de tot això. Perquè veurem la Susi, l'elefant que s'enyora, i tot i la primera reacció dels nens de dir -que la tornin a la sabana!!!- els interrogants de què faria un animal que ha crescut captiu retornat al seu hàbitat, ells van anar descobrint que no duraria ni dos dies, no sap buscar-se el menjar, ni ha après a defensar-se dels depredadors, ni coneix els camins dels ramats en temporades de sequera... El zoo no és l'hàbitat dels animals salvatges, però de vegades contribueix a recuperar espècies en perill, hi ha investigadors... Explicar aquí com i què es fa quan es vol fer un treball que abasti tots els àmbits relacionats, des d'allò moral a allò més acadèmic, seria per no acabar...

els tres llibres

Phong-Jo volia recollir en un llibre tots els contes i poemes que la seva gent guardaven a la memòria des dels temps més reculats. Sabia que, si ningú feia aquesta endreça, es perdrien molts tresors. I Phong-jo es va dedicar en cos i ànima a la feina. La gent del poble primer, i més tard els de pobles propers, van anar ajudant l’home, amb històries i també amb diners, perquè caldria invertir molt per fer una bona edició. Al cap d’uns quants anys i molts estalvis, gairebé a punt per acomplir l’objectiu, el monzó inclement es va endur terres, animals, cases i collites. Phong-Jo no s’ho va rumiar, i va repartir generosament tots els seus diners per ajudar la gent.
Va recomençar, pacient, l’estalvi. Poc a poc, a mesura que s’anava recuperant la vida i les collites, el cercle es va reiniciar. Passats els anys ja gairebé a punt per l’edició, una epidèmia espantosa es desfermà, i pobres i rics per igual, necessitaven ajuda. Phong-Jo, altra vegada va oferir tot el que tenia a qui ho necessitava.
Per tercera vegada es posà a treballar de valent per aconseguir estalviar. Ja era un home gran, es cansava molt, i no s’hi veia bé com abans, però la gent del poble, i la seva il.lusió i esperança l’ajudaven. Finalment va aconseguir acabar el seu llibre i el va poder editar. Va ser un èxit clamoròs. Els savis i els erudits parlaven bé arreu del país, del llibre de Phong-Jo.
Si pregunteu a la gent del poble, però, us diran que aquest no fou pas el seu primer llibre. Ells responen somrients, que és el tercer, i que els dos primers foren millors.

avui no em feu gaire cas...

Penso insistentment en els canvis que proposen des de la Conselleria d’Educació. Diuen que hi ha canvis que no seran. Hi ha errades, cert, com això d’afegir hores voluntàries, un incentiu que no funcionarà. Penso en les opinions sobre rendiments, baixades de nivell, falta d’esforç dels nois i noies, desmotivació...sempre tot negatiu, negatiu...i com que alhora estic escoltant el futbol, em recorda el passat . “Siempre negatifo, nunca positifo!!!”

Penso en els talls i retalls que van fent d’aquí i d’allà als intents de donar sortida a unes idees humanitzadores, ancorades al nostre món, incorporació de metodologies variades, uns canvis d’organització que, cas de fer-se bé, posarien agafadors (és com allò de "treure les barreres arquitectòniques”), a tota una colla d’alumnes que tenen unes necessitats i uns temps diversos i variats per aprendre i arribar a posar unes bases potser no gaire academicistes, però si vivencials, que els permetrien tirar endavant. Que s'aprèn tota la vida coi, i hi ha coses que ja s'aprendran.

I penso també en la facilitat amb la qual ens posem a la boca les culpabilitzacions, que si els pares, que si la societat, que si els companys... Tot són generalitzacions, i si a algú el tranquil.litza, doncs em sembla bé, però d’aquí a acceptar-ho com a veritats universals...

Em falta un esperit lluitador i contradictori que proposi il.lusió, em falta, per exemple, una actitud que he vist en molts professionals que treballen a les aules d’acollida, les integrades, vull dir, no pas les segregacionistes.

Que algú em doni una raó vàlida i encertada per desacreditar els Plan Individuals per atendre als nens amb NEE. (Que no sigui la feina que suposa, si us plau...) Que algú em doni una raó vàlida i moralment encertada que impedeixi fer als alumnes que ho necessitin, els batxillerats amb tres cursos. Si les comissions pedagògiques funcionen, sabem molt bé qui es mereix poder seguir, a qui se li pot conservar una nota i donar-li la mà, enlloc de fer-li la traveta.

Hi ha en alguns moments unes caracteritzacions histriòniques de persones que van a l’escola com si anessin al sacrifici. Que parlen dels nois i noies com si parlessin d’enemics públics. Que hi nanos difícils? O i tant, jo en tinc un a casa, i els tips de plorar que ens hem fet tots, ell el primer.

Hi ha gent relacionada amb l’ensenyament que busca brega, que enverina les relacions, que mai troba res del seu gust. Coi, perquè no pleguen? Perquè no canvien de feina? Que ens deixin als qui ens agrada l'ensenyament/educació, que disfrutem de fer de cada alumne un repte, de veure en cada alumne una persona única i especial, que ens deixin treballar per ajudar i no per fotre vides enlaire, que ens deixin buscar que els nens vagin a l’escola amb ganes i no amb ràbia.

Potser és que, altra vegada, un adolescent ha entrat a una escola a matar gent, i no puc deixar de preguntar-me perquè. Potser és que, no fa gaire, vaig llegir l’increment dels suicidis en nois adolescents. Potser és que encara somio truites.

contrast

retall blanc, grisòs entre ombres
o bé, ombres severes, tallades a contrallum...
torb sinistre empeny branques mortes
o bé, branques fortes retallen el torb
que s’escola imponent enmig les ombres
les mans que hi eren, jeuen colgades sota la pedra
d'un cementiri urbà cruelment anònim...

potser enyores els rebrolls nacarats de la nova anyada
en terra afamada d’aigua i de neu, l’herbei lluent
i les parets gruixudes de pedra vella
acullen dolços trencalls de rutines
-una taula de fusta, un cafè, un llibre i un joc de cartes-
si fòssim aquí, ignorants del món...
el descans lleuger, efímer, esllanguit
s’esmunyiria com la sorra entre els meus dits.

els dies de...

L'any està farcit de dies de..., ui, de tot! Hi ha dies per recordar fets, accions, per causes justes, dies de drets, dies de records, dies de lluita simbòlica, dies de glòria... Diu que si vols trobar un dia per celebrar quelcom prou important, en queden pocs que no estiguin ja triats. La cosa em ve al cap per la diada d'ahir, el dia de la dona treballadora...

Em pregunto moltes coses, i no puc deixar de dir-ne alguna al respecte. L'una, que el dia és un xic falsejat, de fet hauria de ser el 25 de març, em sembla, perquè les primeres que van patir tancades una mala fi, no va ser el dia 8 de març.
Els fets de Nova York podrien haver sigut tres i no un únic incendi (sempre parlen de Cotton): la vaga de treballadores del tèxtil de 1857, l'incendi de la fàbrica Cotton i el de la Triangle Shirtwaist Company el dia 25 de març de 1911. Va ser en aquest últim van morir 142 obreres (la majoria immigrants joves) que l'any anterior havien protagonitzat una vaga per demanar millores laborals.
Possiblement, sembla que quan van passar els fets de vaga no n'hi havia. Sembla que l'amo tancava, perquè com que hi havia moltes jovenetes, s'escapaven a jugar enlloc de fer la feina. Condicions degradants o inhumanes? Sí, segurament. (Consti que no es tracta de menyspreuar cap lluita, això mai).
El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de les dones russes el 8 de març de 1917. Aquesta darrera data és la que seguim ara celebrant. Que hi havia moltes coses a reclamar, ho sabem, el dret a vot, les millores en horaris i sous...

Però jo em resisteixo a ser una "espècie a protegir". Perquè a més, em sembla que aquests "dies de" tampoc serveixen de gaire res. La lluita dels treballadors, de les persones amb risc, dels desvalguts, dels oprimits, dels pobles ocupats, de les ètnies sense terra i sense drets, ha de ser una lluita global, gosaria a dir una lluita contra el sistema establert.
Perquè, digueu-me, cal realment donar-li el nom a la diada com el de la dona treballadora? Ara mateix, poques som les dones que no treballem dins i fora. I els homes, cada vegada més. Si parlem de condicions laborals, encara ens queda camí per aconseguir, ja ho sé. Però resulta que també a molts homes. I al pas que anem, cada dia en perdrem més, de drets. Els cacics demanen acomiadament lliure. I a més abaratir els costos dels acomiadaments. I per tothom, homes i dones.
Si anem a veure les condicions laborals d'aquelles primeres pioneres, recordeu, moltes eren immigrants,i també ara les tenim aquí mateix, però no només són dones...I les tenim arreu del món, mala vida per homes, dones, i mainada, que treballen a preus de misèria en condicions de semiesclavitud. I doncs, no valdria la pena buscar un nom i una causa dignificadora per tots els treballadors i treballadores? I per d'altres causes, a qui se li ha acudit posar el dia de "l'indi de l'Amazònia" que estan eliminant sistemàticament? El "dia de Darfur"? El "dia de la selva desforestada a Indonèsia"?
I per totes aquestes injustícies, si que val la pena moure's i muntar grans crides, però crides unitàries, on cadascú de nosaltres senti que està representant a algú més que a si mateix, on es reclami una altra manera de viure. Perquè sí, perquè una altra manera de viure ha de ser possible, perquè el respecte s'encomana, perquè el tots a una encara ha de valdre.

desconnectar...

Uix, se m'ha girat feina, des de divendres tinc tres-centes actualitzacions per llegir... i algunes sorpreses i premis per compartir...coi, que no pareu mai?

Jo sí!!! Avantatges de tenir un germà que treballa en una empresa d'aquestes que ens foten els calers cada mes...de tant en tant, ens deixen una casa a muntanya, i allà anem a fer vida de gos, menjar, riure, passeig (jo aquesta vegada poc), jugar a la botifarra fins les tantes de la nit, fer vida de família sense horaris...desconnectar. Bé, amb el torb que bufava i ens omplia la casa de fum, els joves no van poder pujar a les pistes...

Però tot té el seu encant, rebufa la xemeneia? Doncs un decideix que porta la mateixa roba fins diumenge i ja està...

paisatge des de la finestra (ells eren a caminar muntanya amunt)

les torrades comencen a fer-se, la taula ja està parada amb embotit a dojo (si fa fred, cal refer la capa de greix de foca...)
precioses guspires tot encenent el carbó per fer carn a la brasa...

la casa que ens deixen per fora, al costat d'una antiga central elèctrica

el menjador per dins, el vam remodelar per repartir les zones (com si fòssim a casa nostra), i descans després de la caminada (dels altres), i a més toca veure el barça...

l'endemà pugem a veure neu, ben aviat ja en trobem desfent-se, fa caloreta, però tot ple d'esquiadors, cotxes, i pagerols de diumenge com nosaltres...

el paisatge preciós, enlluernador, un cel d'un blau impossible...

els quatre grans badem, jo amb la crossa, els altres fent pallassades...

baixant ramats de precioses i properes bèsties... vaques i cavalls com mai en el piló d'anys que fa que anem allà dalt, d'això se'n diu trencar rutines...