només deixaré un cos buit

no em busquis, no cal
estalvia les paraules i les crides,
sense remor he pres el camí de l’altra cara de la lluna
no pas perquè no em vegin,
sóc jo, que no vull veure res més
que el pescador com únic horitzó possible...
m’enduc els records dels meus angelets sense ales,
abraçades de mel i mató,
rialles que dringuen i clams que són desesper,
les llàgrimes les poso jo d’adob.

recullo les músiques germanes
faig un farcell de paraules senzilles
i deixo aquí tots els meus llibres,
m’enduc lletres de llapis i olor de punxa,
orgulls de nen petit que endevina les respostes,
i el coll encerclat de ditades petites, i petons...
aquí quedarà un cos de paper, ferit i vell.

em sap greu, no he fet endreça
la roba d’estiu i la d’hivern, festegen sobre els llits buits...
la pols d’avui no la treuré, i la d’ahir ja és ben colgada,
esteranyina tu si vols, a mi els racons ja m’estan bé fent ombres...
trobaràs, molt ben plegada, la meva ràbia i el dol
i pendents les rebel.lions, però no oblidades
(ja saps que perdó n’hi ha, però no pas oblit)
potser tornaré, però ara he de veure el pare.

jo també he reescrit una jota... en honor a l'estat del país

no me n'he pogut estar...amb un xic de paciència, el primer tros es pot cantar, però com que no hi tinc pràctica, us deixo a sota el video ben cantat amb la lletra original...

diu així....

de Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixooo,
agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxooo!
de Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixooo,
agulles de cap agulles de cap, agulles de ganxooo!


estem fins al coll de púrriaaaaa, en aquest paaaís tan guai,
estan descobrint la merda de polítics i feudals...
a tots volem denunciar-los
que són uns grans animaaals
que ja no ens queda paciència, ja no podem aguantaaar!
diuen que tots s’embutxaquen, a veure qui més podrààà...
polítics que són paparreees, són els qui més han xupaaat !

a la jota jota del ganxo dels ruuucs
si no t’espaviles et foten el suuuc
tots aquests xorissos que ens han governaaat
i els que discuteixen i es tiren els plaaats...

qui pel partit fa les coseees, que són els que enreden més
ara volen fer neteja, dins del grandíssim femeeer,
aquí l’únic que veieeem, és que molts n’han tret dineeers...
el qui roba tots admireeen, no fan cap cas de les peneees,
els qui treballen no piulen, i ens foten amb les mentideees
per això reclamem araaa, el que volem és justíciaaa!

ai quin joc, quin joc, ai quin joc fastigós
ai com gaudiríem si hi hagués un bon foc...
quan tots cremaran, sorgirà un nou món,
tot serà endreçat, tindrem feta la sort ...


“El Ebro nace en Reinosaaaa, y pasa por el Pilaaaar...”

si tens pomeres...

... a menjar pomes...tots/es amb la boca plena, pela i tot, són d'una pomereda dels avis d'una nostra noieta, que les va collir una a una amb les seves mans per poder-les menjar, ens va dur un gran reportatge de com s'ha de fer per tal que no es podreixin, i... en fi, ens vam menjar 64 pomes! "Toma" ja!

personatges versus persones

Avui he escoltat la Teresa Rebull en una petita entrevista al 33. L'he vista a Banyuls, arran de mar, un mar que és seu, i el sent proper, però que malgrat tot no l'acontenta de la terra que enyora. Parla de lluites, de somnis de vida. M'ha emocionat la seva humilitat, el seu defugir honors, acceptant-los joiosa, només pel fet que es reconeix a si mateixa en la lluita per un país, una llengua i un poble. Parla amb amor i sense odis, amb fermesa i lucidesa als seus 90 anys, mes més, mes menys. Parla dels seus inicis polítics i del seu fugir de la imposició d'una ideologia estalinista per valorar més la lluita del poble i dels petits/grans drets de les persones a no ser sotmeses.

Enyora Sabadell, els carrers i la font que ja no hi és. S'emociona quan parla de l'Ebre i les terres que l'envolten i no té gaire res més que vergonya per respondre als afalags, tot confessant que canta sense saber-ne i que és una manera que va encetar de cor, no pas d'ofici. Adorable en la seva plenitud, sàvia, encara diu que nomes seguiria la lluita per la llibertat de ser i d'existir sense maldats ni misèries. Una persona com qualsevol, conscient de la seva petitesa.

Canviant de canal, escolto l'ex honorable Pujol. Li he de respectar el camí i la feina, però ens ensenya l'altra cara, aquest és el personatge. El constant plantar les gestes pròpies davant dels nassos dels qui l'escolten, les constants citacions "al meu llibre ho explico", les inacabables justificacions d'allò que se li demanana d'aclarir bo i no responent gaire res en concret, perquè sap clarament quina part de la trajectòria s'aguanta amb fils. Una persona que s'hauria de sentir com qualsevol, però que malda per presentar les pròpies gestes.

Hi ha persones, i personatges. Jo m'estimo més les persones. Sense base, no hi ha castells, ni muntanyes ni bastions que s'aguantin. Cal fer ferms els fonaments.

fredor

endreçant el passat, i els records
trobo un enyor oblidat
dibuix de mar, reflex efímer,
i una barca sola,
refugi (qui ho sap) d’amors solitaris
gelosa, la lluna, els ha fet un cluc d’ull
només un sospir... i ja no es veien...
jo sé que la mar, la lluna i la barca
m’esperen, i això m’empeny
a guardar un alè
que m’escalfi, m'abraci,
i em vagi peixant aquest llarg hivern,

(que ja hi és, sense ser-hi)

Relats Conjunts. Móns paral.lels

S’adorm, tard com gairebé sempre, després d’haver llegit d’amagatotis una bona estona amb la llanterna dins el llit. Prou vegades s’ha aixecat la mare enfadada dient-li que prou, que llavors, al matí no hi ha qui la faci aixecar. La darrera cosa que veu cada nit és el raconet de la paret que hi ha al damunt de l’armari que té just davant del llit.

El somni torna, com tantes vegades, és un somni recurrent. No sap ben bé si és ella qui espera el somni, o si el somni l’espera a ella.
Perquè de dia, sovint es mira aquell raconet a veure si els móns paral.lels es retroben, sent que la criden des d’allà dalt. I que li queda quelcom pendent, alguna cosa l’espera més enllà, i no hi arriba...

El somni la troba i se l’enduu, a la porteta remenuda que hi ha allà dalt. Ja és dins la petita porta/finestra, i es gira per mirar el seu llit. D’allà dalt, el llit es veu prou gran, i ella dorm tranquil.la. Ningú sap que hi ha un món allà dalt, tot un món de pilons de portetes més petites i enlairades, en un llarg passadís/habitació, i que dins cadascuna d’aquelles finestrones ella també hi és, mirant a baix, veient-se ella mateixa, i que totes les elles que veu als foradets, miren baix i enrere al seu propi passadís ple de més finestretes...

Avui, però, serà diferent. No mirarà enrere, ni una sola vegada. Caminarà decidida cap al final del gran passadís central, oblidant-se a si mateixa, buscant l’altre món que sap hi ha més enllà. perquè ho sap. N’endevina el llum, i la flaire d’aire net, en sap els colors i les textures, sent que s’hi pot quedar i viure una altra vida. Ja ha fet la tria. Un ventet suau li acarona el rostre i es deixa endur... avui farà el salt.

A baix, la mare entra i crida, crida...crida un nom que ja no és...

visitants ilustres

boira al castell

baixa la boira, que serà aigua, amaga el castell... es nota la pluja que espera amatent, els nens es recullen, s'acosten, busquen complicitats i moixaines, noten el xàfec que es respira a l'aire, miren per la finestra... poc a poc, van fent la seva, tots els sentits alerta, delerosos de companyia...(me'n falten dos, a un d'ells l'enyoro d'una manera especial, el meu aneguet sense ales...)

-mira!, ja no es veu el cau del Duc!-
com si fos una gola voraç, baixa la gropada, sense fer soroll, blanca i tèbia, el castell s'ha fos, com es fonen els somnis quan al matí obres els ulls, i encara és avui, i s'acosta el bon temps per ser a l'escola, calidesa d'infants que es sorprenen amb la més senzilla de les formes que pren l'aigua, quan, lleugera, rellisca per la tanca de filferro, degoteig brillant que els sembla neu...
-neva! no veus aquestes gotetes blanques?-
-no, -diu un altre-, no pot ser que nevi, si no fa fred...
-ens podem quedar aquí a llegir? vaaaaaaaa, sisplau!

mentre canten cançonetes de tardor i castanyada, la pluja cau generosa, com si algú la deixés escolar allò just, ni massa ni poc, es sent un xipolleig de peus als bassals, els més grans disfruten, mentre la terra encrostissada després de tants dies sense aigua xucla goluda el bé més preciós...
per fi la pluja, benvinguda, que s'emporti allò sobrer i tota la pols acumulada, lluentes les pedres, verdes les fulles dels tres pins del Montgrí... m'estimo aquest paisatge, collage d'amor i terra, de feina i vida, d'amors menuts i alegries petites.

a la puta merda

i no diré res més.
durant una colla de dies.
i em faré fan del grup "a robar carteras"
paga bitllo bitllo tot el que et reclamen.
declara escrupolosament el sou i ja et foten de dret el clatellot.
entra "d'estranquis" per provar de menjar i t'incomuniquen.
et tanquen els diaris, formes part dels grups " de l'esquerra abertzale" i t'empresonen.
per idees i reunions t'empresonen.
per presumptes intencions no provades ni executades, t'empresonen.
a la puta merda aquesta justícia que, sospito jo, està venuda, por que estirin la manta, diuen, no deixar parlar ningú tret dels advocats i els fiscals, el jutge talla totes les possibles aportacions de greuges amb mal rotllo, diuen...
estem perduts entre la misèria i els miserables.
com es pot aguantar fredament una cosa així?
estic indignada, i si ho estic jo, com ho veuen els més "marginats i marginals"segons aquesta mateixa justícia?
el que deia, no paga la pena, millor a l'oest de Billy "El Niño", allí, com a mínim, era ràpid i segur.

cridòries

Uns han d'anar al Puigmal per fer proclames, i ens tornen a donar llebre per perdiu, molt em temo, després de tornar a fer la quadratura del cercle, bo i desfent-se de les noses del camí... mai he sigut "carodista", ho reconec, però els recorreguts polítics d'ERC i les successives "purgues" adobades posteriorment amb declaracions d'intenció que ja havíem escoltat fa anys, molts anys, em sonen a cridòria d'autoproclama, tot i la, diuen, aclaparadora collita de vots a favor... Però falta quelcom més que anar a Núria, que ja hi hem anat massa vegades, caminar va bé per la salut, si es fa cada dia... I hi ha certs camins que s'han de fer d'una altra manera.

"Hem situat el dret de decidir al centre del debat polític', va declarar. Segons va dir, la pròxima legislatura 'els catalans hem de poder exercir el dret de decidir, de decidir la nostra llibertat i de decidir la nostra independència. Hem de poder decidir allò que volem ser, és un dret democràtic. I ha de ser un eix prioritari per nosaltres, al costat de la justícia social i del canvi de paradigma econòmic'.
Puigcercós, que va reivindicar ERC com el 'motor de canvi' de Catalunya, va fer una defensa de les conquestes socials històriques impulsades pels republicans, i va defensar la política com 'l'únic instrument vàlid en democràcia', perquè 'l'absència de política és la demagògia'; la política com a eina 'dels que defensem l'honradesa' per combatre 'la corrupció i els corruptors'. 'La dreta no necessita la política: té el poder econòmic, el poder mediàtic i altres poders estratègics' que 'la gent planera mai podrà assolir', va reblar. I va considerar èxits d'ERC que la defensa del concert econòmic i la denúncia del dèficit fiscal siguin al centre del debat polític i que l'independentisme s'hagi dotat de pragmatisme i contingut lluny d'essencialismes"

Així sigui.

D'altres, que ja en tenen la pipa plena, fan un altre tipus de lectura.

"Una vez más, se llevan a las personas y dejan más determinación que nunca en la base militante de la izquierda abertzale. Los mismos cretinos que creen que mandando guardias civiles a Afganistán o mercenarios a los atuneros del Índico mitigan las contradicciones del imperialismo o el hambre en África, están detrás de la grotesca verborrea de Pérez Rubalcaba. Con violencia no hay política, repite, al tiempo que violenta cualquier apuesta política de un amplio sector de la sociedad vasca.

No importa lo que ocurra en este país. Aunque pase por delante de las narices de buena parte de su clase política una oportunidad histórica para superar el conflicto, lo que realmente importa a los Egiguren de turno es cebarse con la gestión y la administración pública. Conservar el culo seco y bien pegado al sillón oficial, aún a costa de impregnar los peces con el bromuro mental y político del PP. En plena tormenta mediática derivada del caso Gürtel, la redada ordenada por la Audiencia Nacional deja a la vista el flanco que el estado es incapaz de blindar: la iniciativa política de la izquierda abertzale.

Cada decisión, cada paso político tiene su propio tiempo de maduración y definición. No hay una sola idea, ni un solo camino, que lleven inexorablemente a la meta en cualquier escenario. El determinismo histórico borró de la faz de la tierra décadas de conquistas socialistas en el mundo, y otro tanto ha sucedido en otras latitudes y praxis revolucionarias del planeta. Por eso, el tiempo es hoy aliado y mañana el enemigo a batir. Lo sabemos, y en los últimos meses lo estamos comprobando y debatiendo. Como en tantas otras coyunturas y dificultades, la izquierda abertzale aprende, se equivoca, ensaya, acierta, se tropieza y abre camino sin aflojar la marcha.

No saben lo que han hecho. De verdad lo digo y pienso. La fotografía de ayer es muy significativa, pero que no le quepa duda al Estado de que no va a ser de las que pronto amarillean en las hemerotecas. Cerramos esta semana con Sonia, Arkaitz, Joanes, Rafa, Miren, Iurgi, Aratz, Iker, Ainhoa, Jagoba, Jon, Josu, Gorka, Julen, Ibai y Arnaldo en la cárcel o camino de ella. No hay duda de que cada vez que irrumpen en nuestras casas y sedes se llevan parte de lo que más necesitamos. A algunas de las personas que más apreciamos y queremos. Pero desde el lunes la agenda del cambio político en Euskal Herria tendrá nuevas citas y actores. La oferta política de la izquierda abertzale es imparable, y miles de personas ya están trabajando para extenderla y socializarla. Mientras tanto, el único auto que esperamos del juez Garzón es aquel en el que se declare incompetente y ajeno a la vida política vasca.

Que no lo olviden: nada se termina mientras lo tenemos entre las manos. Y lo importante y definitivo para la izquierda abertzale es que el esfuerzo por alcanzar un escenario democrático sea recogido por cientos de miles de manos más. Esto es imparable y vamos a ganar."

Llegiu aquí i aquí

fos en negre

fora, tot li pareix inhòspit.
s’arrauleix al racó dret del sofà i engega la televisió que no mira conscientement...el fred creixent de fora no és tan dens com el fred acumulat dins, estable ja, molt més (sent que diuen), que els gels de l’àrtic.
es va fent un bolic de carn i sentiment, de tristeses llargues, mentre la buidor omple tot allò que havien sigut sentits i significats...
els 6.825 dies declarats de dedicació a allò que tant estima queden reduits al no res, així com els 12.675 dies (sense actualitzar) dels quals no vol fer balanç.
(hi ha pedres que suporten pedres que suporten d’altres pedres que en suporten d’altres...l’esllavissada s’escola a la seva vida i cap record hi és ara present) demà, potser, trobaran una clofolla descarnada, si aconsegueix a cop de rosegar-se extirpar l’anorreament invasor que l’aclapara, un torb gelat d’impotència, mentre fora, tot sembla igual que sempre...

tinc ganes de debat (hi hi)

Ahir, (llàstima que he perdut l'enllaç) vaig llegir que no sé quin grup proposava d'apujar els sous dels directors dels centres un 40%. Ara, diu que només cobren un 18% més que "els seus companys" professors, i això, és clar, en aquest món nostre no està bé. Ni pensar-ho.

Que no es cobra prou? Ningú cobra prou, tots voldríem cobrar més. No, mal dit, tots voldríem que viure decentment no fos tan car. Però clar, hi ha molta gent que viu amb menys. I molta més que viu amb res. I molta més que es mor de gana. Ai, perdó, els qui es moren de gana no els veiem, i sembla que a segons qui no els fa mal (ojos que no ven... a casa meva ho acabàvem dient merda que trepitges) Ja tinc ganes de provar de fer entendre la gent que això és dignificar una feina, un 40% més d'euros...

El que déiem, el cobrar un 40% més que els companys professors, sembla que arreglaria uns quants problemes, a saber
-la professionalització de la direcció (cobrar més vol dir ser més eficient, intel.ligent, treballador? hi ha molta gent així que és menys que mileurista)
-l'autoritat que li confereix el rang (com si fos un càrrec tipus exèrcit, senyor, sí senyor!)
-incentivar l'opció de voler assumir la direcció d'un centre (o sigui, per la pela, es fa de tot) consti que és molt difícil, i no menyspreu la feina, he sigut cap d'estudis 9 anys i ja us ho ben regalo. Però això sembla que sigui el mercat de Rams...

Però, no havíem quedat que el funcionariat es congelava el sou?

Ja us dic, tinc ganes de sa i profitós debat. M'agrada la mesura, mira. Trobo que és bon temps per demanar això. Entre aquesta, i la tarima de la senyora Aguirre... I els falta dir que, si pot ser, quan es jubilin, els donin una super pensió vitalícia com a aquell exdirectiu del BBVA.

un altre regal de tardor

es sent la fredor que s’acosta,
de metall brunyit es disfressa l’aigua
el cel tenyit d’un roig de sang
el vent escampa cants de llibertat...
el sol pinta colors de rebeldia de dona
branques ferides s’aixequen,
esgarrapen el cel, i l’ombregen
fent contrast de llum i foc, foscor i orgia...
somiem, que encara queden meravelles...

perdem-nos avui a la posta, demà tornarem a passar un xic cecs...

"prietas las filas"

Suposo que no dec tenir ànima de pàtria, (no ho suposo, sé que no sento aquella pàtria) en tot cas, segur que avui no sento res més que pena i ràbia de pensar què coi celebren allà... i encara em dol més veure com es van afegint personatges a la celebració d'una salvatge colonització...

El dia de la raça, diu encara algú, el dia "de la hispanidad", diuen els més ultres... la nota dominant, he sentit a la ràdio, han sigut els xiulets al senyor president (sí, reclamo el tracte degut al senyor president del govern, sigui d'on sigui, que tohom va escampant la brama que s'han de recuperar les formes de respecte, i que s'ha de recuperar l'autoritat perduda i que cadascú al seu lloc, i res d'amiguismes que cadascú té el seu paper...) Això, que sembla no venir a to de res, per mi és important, els adults globalment posats en un lloc com una massa som un clar exemple de total manca d'educació, de poc o nul civisme, ens relacionem a cops, amb crits i amb una manca total de respecte (ara no parlo de banderes ni de desfilades, eh?)

L'ull que em vigila està ja un xic esquerdat, fa temps, anys i panys que em dóna la tabarra, no em deixa en pau, una mena de consciència que em fa trontollar... i és clar que jo també xiularia al senyor president, hi ha moment que és molt fàcil donar al cap visible la culpa de tot, però, sabeu què? quan els qui van a celebrar coses com aquesta xiulen i criden, el meu ull es posa en alerta, les esquerdes trontollen i s'esquerden més, i em diuen que, què carai, no pot ser que coincidim amb els xiuladors peperus, si més no ens caldria una auditoria o un sondeig d'opinió per saber qui va a aquests llocs, qui són, com pensen, i en qui pensen com a lider possible.

Potser sóc idiota perduda, però penso sovint que aquest home no sabia on es posava, i que hi ha una gran majoria d'immobilistes que malgrat saber i llegir de la gran, exorbitant corrupció que regna al PP, són encara fervents admiradors de l'España una, grande y .....colonialista, repressora d'idees i pensaments, amants de fer la traveta a qualsevol idea de canvi, per petit que sigui. I que no hi veig cap sortida, allà, cap sortida digna que vulgui tenir un cert aire de tomb polític.

Perquè estic convençuda que aquest home no té cap poder real, que la possibilitat de canvi està segrestada, que hi ha òrgans que manen i dicten què s'ha de fer, que han de desaparéixer molts personatges sinistres per tal que qui sigui pugui governar d'una altra manera.
I que això, o força semblant passa a casa nostra. Tenim por a la llibertat.

la comunitat c@ts

riu-t'en tu de la comunitat de l'anell...

anit, la colla de "premiscat" (que no és el musical, que més voldria el musical...) vam celebrar una vetllada excitant, portada amb rigor pels quatre magnífics (estrip, Nur, Jordi C, Xexu,) i els altres de l'equip inicial (Iruna, Vier, Boira, Grapa, Carme).

amb una bogeria d'encavalcaments de comentaris, un desori de missatges amb paraula de pas o sense, panxons de riure, llançaments de roba a l'escenari, ennuegades de préssec, te i birres, uns vestits de vint-i-un botons i d'altres amb pijama (o sense...)

és la primera vetllada de repartiment de premis que visc en viu i en directe, i vaig pensar en algun partit del barça que hem comentat també així, davant l'ordinador... amb en Cesc, l'Assumpta, en Jordi, i...tants que... (hauria d'anar a buscar el post)

qui no sap què és l'experiència d'una comunitat d'addictes a la comunicació via blog, es perd una bona experiència... per posar un exemple, avui m'he alegrat de la victòria d'Argentina, perquè he pensat en l'Adal, "el hippieviejo"...

tot això per dir que aquest blog s'ha endut un premi, i que penso que els altres nominats a aquesta categoria, se l'havien d'haver endut en franc empat, perquè això del compromís no saps ben bé si l'acabes d'assumir per molt que ho vulguis... i per dir gràcies, i recordar-vos que si cliqueu aquí passareu una bona estona llegint els comentaris...

regal de tardor

passejant prop del Ter, buscant silencis, no cal anar lluny per trobar raconets meravellosos que s'enduen tots els cansaments, que alleugereixen les inquietuds, que amoroseixen l'esperit, que calmen el dolor, i fan minvar les tristeses...tardor preciosa.

es busca...

busco persona voluntariosa, amant d'estar a prop de la mainada, sis hores al dia, (menys 5 de preparació de tasques) amb un sac de paciència, molta alegria, bona veu i dosi d'humor per prendre's les coses com vinguin... ah, recomanable no patir de l'esquena, perquè és un constant aixeca't i recolza't... avui m'he acabat de convéncer que els nanos "d'avui en dia" necessiten cadascun una mestra per ell tot sol... què ho fa?

em sap greu no oferir recompensa ni sou, en tot cas en podem parlar...

és que no dono a l'abast, escolteu, són 26 i el darrer mai havia anat a l'escola...

bé, diguem que em conformo si algú m'entén... si teniu fills petitons, sisplau, ensenyeu-los d'alguna manera que ells no són el melic del món...

us regalo un conte...

Això era una dona. Una dona sorda, però que molt sorda, tant, que no sentia res. Cada matí, agafava el seu fill, se’l posava a l’esquena i anava cap al camp a treballar. Tenia un camp de cacauets molt gran. Un dia, mentre treballava tranquil.lament, arriba un home. Un home tan i tan sord que no sent res, res de res. L’home buscava els seus xais.

-Mestressa, busco els meus xais. Les seves empremtes m’han dut fins al vostre camp. Que m’ajudaríeu a trobar-los? Els reconeixeré de ben segur. Entre ells n’hi ha un de ferit. Si m’ajudeu a trobar-los, us donaré el xai ferit per tal que us en serviu com us vingui de gust.

La dona, que no sentia res, però veia els gestos de l’home, li respon,

- Sí, és el meu camp. El meu camp arriba fins allà baix.

Ell segueix el senyal de la dona, i, per aquelles coses de la vida, troba, al final de tot, els seus xais. Content, refà el camí, i tot donant les gràcies a la dona, li ofereix el xai ferit.
Ella, però (recordeu que no sent res?) es pensa que l’home l’acusa d’haver fet mal al xai, i s’enfada.

-Senyor, jo no en sé res del que li ha passat al vostre xai, així és que ja podeu anar passant i doneu la culpa a qui us convingui, que el que és jo no els havia vist mai aquests xais!

Al seu torn l’home, sorprès de veure-la enfadada assenyalant els xais (recordeu que no sent res?), li respon,

-Doncs mireu, aquest és el xai que jo us he promès, no pas cap altre, he dit ben clar que us donaria el xai ferit i compleixo la meva paraula!

I la baralla puja de to, l’un crida i l’altre més, cadascú dient la seva fins que van acabar anant a veure el jutge del poble.

En aquell temps, el jutge era l’amo del poble i també de les paraules justes, i tenia per costum asseure’s a l’ombra d’un baobab, i entorn seu s’aplegaven tots aquells qui reclamaven justícia. Tothom es va apartar en sentir els crits, i la dona va parlar primer.

-Jo, senyor, estava tan tranquil.la al meu camp de cacauets treballant amb el meu fill a coll-i-bé, i ve aquest home, es passeja de dalt a baix i torna amb un xai ferit i me’n dóna la culpa a mi!!!

-Senyor! –diu l’home- Les empremtes del ramat m’han dut al seu camp, li he promés que si m’ajudava li donaria el xai ferit, i ara em demana un xai més gros, i no li puc donar de cap manera, i menys ara que s’acosta la festa dels xais!!!

El jutge s’aixeca. És sord. Sord com una perola. Aleshores li diu a l’home,

-Mira, no hi ha dubte que aquest minyó que porta la dona és el teu fill. S’assembla a tu tant com s’assemblen dues gotes d’aigua, així és que ja pots deixar de rondinar, que em sembla que no deus pas ser un bon marit. I tu, dona, te n’hauries de donar vergonya de venir aquí per una ximpleria com aquesta. Més val que torneu cap a casa i feu les paus.

Havent sentit el veredicte, la gent va començar a riure, a riure de valent, fins i tot els tres sords es van encomanar del riure dels altres, cadascú convençut que la raó era seva, i el jutge cregut que aquell era el millor de tots els seus judicis.

I digue-me, no us fa pensar en res? M'ha vingut al cap llegint el diari...

un més, un menys....

passeu i preneu el que volgueu... pels qui encara tenim calor, un geladet...

pels que sempre estem/an a dieta, ho sento, només bròquil....

pels llaminers, aquells que teniu la sort que no us engreixeu mai, casumdena, quina enveja... una "mouse du xocolat fondant au noissettes"

res, que els anys passen volant, els petits es fan grans, (els més grans carcamals)sembla ahir que vam néixer, i ja tenim molts anys! (gràcies Gatot per la cançoneta, que ja és un xic nostra...) Ui, i milers de gràcies als llestos que han passat a felicitar pel "feisbuc", jollons, quin detallàs...

gaudir

el daurat del gra
quasi madur, es veu de lluny
el fangar fresc deixa la pell amorosa
els peus xops abracen l’aigua...

preludi de tardor, l’arròs es vincla
arrela fort, i fortament resisteix
l’estrebada sense ràbia d'un grapadet menut
que només per mostra la volia...

tant li fa, demà hi tornaré només pel goig
de sentir que els peus s’enfonsen
enmig de tanta vida
mirant pessics d’aigua
espurnes de petits mosquits
fan dansar el reflex de l’arrossar
sense trencar el mirall bell i perfecte.

vull ser Gandalf...

Si la cosa anés com a les pelis, jo voldria ser una mena de totpoderós bruixot, estirar el bastó aquell d’en Gandalf i fer desaparéixer els orcs vestits d’Armani, apoltronats i avariciosos, que crien grans famílies d’orquets assedegats de diners, al voltant dels quals hi ha una munió de satèl.lits aspirants xuclasangs, sangoneres, tot amanit amb una altra pila de llimacs llepaculs i trepes que espioquen les engrunes.

L’estiraria també cap al món paral.lel dels corbs carronyaires aspirants a polítics pel poder que confereix tenir un escó, que res no saben del que és buscar a la cartera un bitllet de 20€ i, en cas que el trobin, saber que és el darrer d’aquella migrada misèria que et donen per sou. Treballar tota la puta vida, per arribar als 50 o 60, i veure que no en fas prou per poder fer un sol dia l’any, el que aquests desgraciats fan cada dia, menjar i llençar, sense embrutar-se les mans ni amollar l’esquena, i veure que a més s’acotxen uns als altres si, posem pel cas, un dels seus en fa una de grossa.

Entenc ara perquè m’agraden les pel.lícules i les històries de ficció, tipus Tolkien i semblants. Ha sigut el que m’ha vingut al cap en llegir això. No és que me’n refiï gaire dels sindicats, sempre els veig a cavall entre el govern, la patronal i els treballadors, en un joc d’estira i arronsa intentant acontentar tothom. Lluita, no n’hi ha, tot i que potser feina sí. Però quan veus que per cada cap dels poderosos i corruptes empresaris que escapsen, o es perd, o amb molta sort desapareix, hi ha seixanta petites sangoneres amb ànsies de poder que aspiren i finalment hereten el lloc. I no parlem ja si els jubilen i els paguen la bestiesa de milions vitalicis.

Sí, ser Gandalf... estendre la mà i fer desaparéixer tots els inmerescuts privilegis, passar tots aquests desgraciats pel mateix raser, i ja que tant parlen de problemes, amorrar-los a terra, que sàpiguen que el nostre problema són ells.

"El citado contrato (es refereix al que proposa la patronal) establecía un período de prueba de dos años, dentro de los cuales el empleador puede despedir al trabajador en cualquier momento, con el único requisito de avisar con siete días de antelación y con una indemnización de ocho días.
Transcurridos los dos años, si la relación laboral continúa, el trabajador se convierte en fijo, aunque el contrato podrá extinguirse en cualquier momento, sin más obligación que preavisar al empleado con un mes de antelación y abonar 20 días de salario por año con un tope de doce mensualidades.
"Los que decían que la avaricia era buena y que los mercados financieros debían estar absolutamente desregulados son los mismos que decían y siguen diciendo que ocurrirán cosas terribles si se le suben los impuestos a los ricos". Sí, terribles pels rics, a veure si es compleix el somni...

conflictes

Posem una situació d’interdependència estratègica, (calla, se us acut un exemple?) en la que les persones (i/o organismes) que intervenen estan en estricta oposició, de manera que allò que guanya (o reclama) un, ho perd invariablement i necessàriament l’altre (i viceversa).

Posem-nos saberuts. Això que teniu a baix és una matriu que representa aquesta situació hipotètica (calla, se us acut un exemple?) en la que es veu que el resultat és de suma zero. (jo et faig donar tant per tornar-te tant de manera que ningú guanyi ni perdi...i per això ens calen tants viatges, reunions, sopars, ponts aeris i aves?)

Mai no poden perdre o guanyar les dues parts alhora. En aquestes situacions d’interdependència no hi ha nogociació possible, perquè l’estructura de pur conflicte exclou necessàriament la cooperació. (!!!!)

Posem un exemple: els escacs, el futbol, les oposicions a places de l’administració o les eleccions legislatives són també situacions interdependents de pur conflicte: les peces, els punts, les places o els escons que un guanya, un altre els perd.

Ara veiem per on van els trets? jejejeje...

Des del punt de vista del comportament estratègic, gestionar les situacions de pur conflicte implica seguir un curs d’acció a prova d’anticipació deductiva per part de l’adversari. (ara entenem el perquè tothom fa servir tota mena d'ardits, trampes, estudis, fins i tot l'efabeí!!!!)

Per tant, si les parts enfrontades es poden comunicar, intentaran enganyar-se respecte dels moviments i tàctiques que desplegaran. És a dir, la comunicació entre les parts estarà necessàriament manipulada. (jollons, quin descobriment, eh? Cal fer estudis per arribar a aquesta conclusió?)

Apalà, a estudiar, a veure com resolem l'equidiscrepància, senyor Carretero... (fitxarà el Laporta com a prova d'anticipació deductiva?)

avui és típic, tòpic i ...utòpic...

"els morts, els orfes, els refugiats...noten alguna diferència si la destrucció ve del totalitarisme o si es practica en el nom de la llibertat i la democràcia?"

"les causes en nom de la llibertat són un escarni, quan el preu que es paga és la destrucció d’aquells que haurien de disfrutar-la"

-Gandhi-

volgudament he escollit aquestes cites, volgudament i ben convençuda que encara són vigents, perquè en nom de la llibertat, de la democràcia, de creure's en poder de la veritat i en el sagrat deure de salvar segons quins pobles, s'han jutjat, condemnat, mort, arraconat, trepitjat, anorreat països sencers, multituds innocents, persones bones, idees...en nom de la democràcia s'anul.len drets a pensar, a opinar, a decidir, a voler viure i ser d'una manera diferent, mai com ara la suposada democràcia havia sigut tan opressora, tan coercitiva, tan dictatorial, encara que soni a contradicció...

i encara, pel meu país i per la meva llengua... per com comuniquem i què comuniquem...

"la nostra llengua és el reflex de nosaltres mateixos"