Caprice des Dieux

Nedant en l'abundància
LUXE · Els eurodiputats volen construir una piscina i un 'spa' de 9 milions d'euros a l'Eurocambra ÚTIL · Els Verds diuen que la instal·lació reduirà l'absentisme laboral.
Els eurodiputats són l'elit econòmica de la classe política. D'ells es diu que neden en l'abundància i molt aviat podrien fer-ho literalment, en la nova piscina i spa de 9 milions d'euros que volen construir a la mateixa Eurocambra. A només tres mesos de les eleccions europees del 7 de juny, i quan els europarlamentaris s'acaben d'apujar el sou tot i la recessió que ofega mig continent, la polèmica estava garantida, però això no atura la mesa del Parlament Europeu, que acaba de ressuscitar el projecte i sembla decidida a tirar-lo endavant.
Fotent-se'n, molts brussel·lesos anomenen la seu de l'Eurocambra Caprice des Dieux, per faraònica i perquè té la mateixa forma que la caixa del formatge francès.

Espais per a massatges
I, a dins, un s'hi pot perdre com en un centre comercial, amb perruqueria, tintoreria, bars i restaurants, quioscos, botigues de regals, agències de viatge i bancs amb atracador inclòs i tot -fa dues setmanes van assaltar la sucursal d'ING, tot i que el recinte està tan blindat com un aeroport-. Els eurodiputats també tenen un rònec gimnàs de 1.375 metres quadrats i ara volen renovar-lo i ampliar-lo, però afegint-hi una piscina, un spa i, fins i tot, espais chill-out per a massatges. Fins i tot Els Verds, sempre tan austers, ja pensen a poder fer una capbussadeta entre votació i votació. El seu líder, el vicepresident del Parlament Europeu Gérard Onesta, ven que gràcies a l'spa es reduirà en un 30% la xacra de l'absentisme laboral. Eurodiputats, assistents i becaris no faran campana però la factura podria enfilar-se fins a 9 milions d'euros que pagarien els contribuents europeus, si més no d'entrada. La Comissió Europea està disposada a finançar les obres amb 1,5 milions d'euros a canvi que els seus funcionaris també puguin fer servir les instal·lacions. Però només la piscina ja costa 5,5 milions. Llegiu aquí . Sabreu el que cobren.

gosaré dir paraules gruixudes
per posar els punts, les comes i més que res,
els grans interrogants... nosaltres, els de "a peu", ens preguntem
qui s’han cregut que són, aquests merdosos?
qui els ha donat el dret a viure a costa de tothom?
escandalosament, es munten luxosos escenaris,
passant pels nassos dels proletaris, un tren de vida a cos de rei
(els uns tan republicans, els molts reclamant sempre
allò que ens deuen, omplint-se la boca de dèficit fiscal)
ui, es posen la pròpia terra a la boca, per defensar-la, per dignitat, diuen...
defensar què? la meva terra? em sembla que no, i la dignitat, on la teniu? que no veieu la gent com viu?
mireu pel vostre estatus, fóra més ajustat de dir...
per aquest preu (potser per menys) seríem molts els qui segur que lluitaríem
i mentrestant clamen per la poca solvència del país,
mentre neden en l’abundància d’un sou que poc es guanyen...signant, això sí, sempre que toca, expedients de regulació, recolzant mesures que ens castiguen a veure cada dia més migrats els nostres sous... i ja no parlem dels més exclosos,(ai!, me n'oblidava, ara, aquests els pugeu amagats a qualsevol furgó i els torneu a morir a la seva terra)
a veure, pixatinters, ensenyeu-me les mans, si les teniu netes...
sou l’elit dels pocasoltes, (i això que ja hem cremat en carnestoltes)
feu costat als grans bancs i als empresaris,

a costa de la feina i la vida digne de mig món
teniu amics per interès i conveniència, només baixeu al poble ras
al mercat i als barris, envoltats de guardaespatlles,
com vulgars mafiosos, quan s’acosten eleccions, i veneu fum, tots sense excepció.
A veure si tenim sort, i la propera ventada se us enduu ben lluny... però molt!

finestretes i passeig al sol de poble

la flaire em cridava...abegots enormes xuclaven delerosos el dolç i primerenc nèctar de les flors
just a l'hora que marca el rellotge que sempre va bé, (de dia i si hi ha sol), he fet una "caminada de jubilada", i una coseta que em feia molta il.lusió, que normalment no faria...
flors i ferros rovellats conviuen al poble, podeu posar la metàfora a la gent i al món, si voleu...

i una mena d'àlbums de finestretes ( també hi ha una barana, Carme i Jesús!!!)...i com he disfrutat...
aquí us el deixo, n'hi ha de precioses...si més no a mi m'agrada, un regal per la vista i el somni de finestres perdudes...

un nas de pallaso... (cròniques de guerra)

El company Jesús, de "Tens un racó dalt del món" es fa una pregunta en veure un bon home que porta un nas de pallasso i condueix tranquil.lament. Pregunta si hi ha explicacions possibles, a més de les derivades de la gresca carnavalera.

Aviso, jo escric un relat, per entendre, perquè, de vegades, cal posar-se un nas de pallasso, i ser una espurna d'alegria en un món tan dur.

Borda un gos, ha ensumat carn al munt de deixalles prop de la ciutat delmada. S’acosta a les restes amb delit, també hi va com un llampec un nen famolenc.

Arriben tots dos gairebé al mateix temps. Ulls embogits de ràbia i gana, s’enmirallen uns en els altres. S’amiden amb la mirada. No recularan.

Ja no hi ha por. Bessons de brutícia i de ferum. Fa temps que no troben aigua neta. El darrer cop que es van remullar, aquell líquid pudent i enmetzinat, els va deixar el mateix crostam, coïssor d’àcid, carn viva i sangonosa.

S’acaren rabiüts, cap d’ells deixarà la presa. El vailet allarga la mà i el gos les dents.

D’una estrebada arrenquen el mateix tros. El gos no dubta. El nen s’atura. Ha reconegut el camal dels pantalons del seu amic Raixid.

móns paral.lels

A veure, no és pas que jo hagi anat a la passarel.la Cibeles (m'havien enviat un convit especial, però amablement el vaig rebutjar...jeje) Normalment, els meus "eventus" socials són de més volada, (o sigui, paradetes per fer fotos al meu petit món, i sempre als núvols amb les meves cabòries).

Quan vaig obrir el diari i vaig veure aquestes fotos, vaig quedar planxada, literalment, amb la boca oberta. Com que em conec, vaig pensar...-calla, Roser, més val que callis i esperis demà, estàs més mona amb la boca tancada...- Però avui, he anat al diari virtual i no era un somni.

Collons, què dirien els nostres grans representants de l'esglèsia (vull dir els que remenen l'olla) si en una desfilada sortissin coses semblants referides als nostres diem-li costums o cultes? Per integristes que siguin aquests, aquí n'hi ha que no es queden enrere...què coi volen anar a representar? No entenc que ningú (que jo sàpiga) hagi fet cap comentari. Mutis al "foro". I ho trobo aberrant, sense paraules, perquè a veure, el segon, amb la panxa encoixinada tipus airbag, què vol venir a representar? Ràbia, m'han fet ràbia, tothom de cul per arribar a fi de mes, i els bojos al poder, collons, si sembla que vivim en un gran manicomi!

Llavors, en un rampell, m'ha sortit d'escriure això. Us convido a llegir-ho, a la casa de les meves neures, a l'habitació encoixinada de blanc.

núvols i maduixes

M'han tret fora del poble (no oblidem que la nevera i el rebost són buits, si jo no porto les regnes de l'infraestructura)...-anem al super?-com vulguis...!!! (ole ole...). M'he reviscolat només de flairar l'aire fresc, s'ensuma tramuntaneta, els núvols són de vent. I de màgia, em ve al cap "la historia interminable"... però no tinc ni en Fuyur ni l'Atreyu, i la Morla encara deu dormir...)

Cavalquen les fúries desfermadas, (potser és un visitant llunyà amagat dins d'aquest monstre?), però avui el "no res" no s'empassarà l'Escala, guarnida d'inmisericordes bestieses vora el mar, amb grua inclosa, qui sap si fa de parallamps...

El cel és roig, tan roig que ho encomana a l'aigua, i el vent bufa més fort, haurà guanyat, la nuvolada es va esclarissant i sembla cotofluix de coloraines, o un sucre de fira d'un venedor sense manies a l'hora de fer ús dels colorants... prenc un tallat arrecerada sota el tendal...al meu costat un parell de famílies del sud de França, fan les vacances amb els seus fills (que riuen i miren el cel mentre prenen xocolata calenta i es pinten el nas de nata) Penso si aviat també les farem nosaltres, mal els pesi als sindicats i als pares enfurismats...

Es va fent fosc i l'aigua esquitxa els pocs que caminen vora el mar, fa una fredor agradable, es respira net. Les gavines planegen quietones damunt el trencant de l'onada, en una mena de dansa espectant, sense deixar que la gravetat les faci caure, miren deleroses buscant peixets perduts. Jo, per si de cas, m'he regalat unes maduixes, encomanada pel color del cel...

Les unes naturals, les altres ensucrades, que hi ha gustos per tot...

Ja heu recollit la Mafalda i el fuet?

a repartir premis...

avui és la nit de la Pe, de la Pa, de la Po i de... coi, de molts de bons i de molts fatxendes i lluïdors de tipets i de glamour, (oh, la la...)

doncs apa, jo també vull repartir, i m'ho acabo d'inventar, que tinc el dia tonto...o sigui, que és ben vostre, de tots sense excepció, perquè sí, per ser-hi, per tot el que aneu donant aquí i allà, que regalar temps i dedicació sense res a canvi, no ho fa tothom...

jejejeje, aquest, jajajaja, aquest l'he fet després de llegir les picabaralles d'aquests a qui paguem per res ( mai allò de -Gràcies!...-De res! havia sigut tan cert...)

No es llegeix gaire clar, però si els feu grans, es veu millor. Apa, ja tinc la gala feta, per vosaltres, un fuet de casa, per ells una caca de gos.

olor de primavera

sento, poc a poc, que torna l’escalfor a la terra
llarg hivern de neu, de vent, d’absències i de lluites
guerres petites a cases humils... i arreu gel, i foc, i mort...
nomès els cràpules, els indignes, els botxins
i els capitostos han tret suc de tanta misèria...
nosaltres, els senzills, hem anat fent la viu viu,
alimentant-nos, sovint, de paraules i somriures,
de complicitats i desigs, d’il.lusió pels vells camins...
oblidaré tot, quan el bon temps arribi,
m’ajauré a la sorra, a l’herba i a les pedres,
abraçaré la terra, m’ompliré de mar i sol, i d’aigua freda
tancaré els ulls, fugiré de tot per entrar dins meu
i retrobar-me en l’essència de matèria viva, que encara sóc...
estones llargues seré volgudament autista
per retornar i jugar el paper que m’ha tocat a la gran orquestra
del teatre on vivim... o al tauler d’escacs...
(no, aquest no el vull, sempre acaba amb escac i mat...)
per dir al món, aquí hi ha la meva pell, cada vegada més gastada,
perquè el greix d’amor que llustra és dins...

Un petit gest d'agraïment per un gran home... l'Antón!

Teniu un àngel?
Jo sí, i això que no hi creia, jo, en àngels...
Però, aquest, aquest és...molt terrenal, amb uns sentiments que fan venir pell de gallina. Avui, l’Antón m’ha fet el regal del dia...ha pensat en Carnaval, i sap que sóc a casa. I m’ha portat nens de visita, per fer-me companyia. Ho podeu veure aquí. Jo li he promès un petit regal. Com que els nostres nens han visitat els ametllers aquesta setmana, (i jo no hi era), li vull regalar un dibuixet, que m’he entretingut a fer amb el paint. Per tu, Antón, m'agradaria que el pengessis a casa teva (al blog, clar)

L’altre regal, (aquest també és per mi, les he vist a la pàgina web de l'escola), són les fotos dels nens, un xiquet disfressats aquesta setmana, fent els seus dibuixos dels ametllers. Mira'ls, com disfruten... Antón, moltes gràcies, la veritable i autèntica condició humana, s’aprèn també de tu.
Miren l'arbre, florit que fa goig... embarretats, que és setmana boja!

La meva estimada amiga i col.lega, tota una botànica, els explica els detalls a observar amb pèls i senyals...(ai, i jo no hi era...) N'hi ha una, amagadeta, que fa fotos...(diuen que és la meva mimada...)

No sé com sortiran, ja els veuré la propera setmana espero...(estic creuant els dits...) Quan treballem a fora, el més divertit és tornar a obrir blocs i trobar pedretes, sorra, fulles... i alguna espina clavada als pantalons...

Afegit: He fet de les meves aquí i aquí. I l'Antón ha escrit això per les floretes d'ametller:

Com faldilletes de nenes menudes

aneu obrint al cel, al vent i al sol ,

vostre desig ple de joies rebudes

que en ametlló clourà en mes d’agost.

Molt tindreu que lluitar contra gelades,

contra ventades que us prendran vestit,

però seguint consell de rasposes ramades

seguireu fortes contra rufagades

i oferireu a llavi i dentoles el fruit més exquisit. (Antón)

(és un crak)

pallassades

Ho haveu viiiiist? No m'n puc estar, casum la santíssima col verda, quina manera de fer l'idiota, pobre, no s'adona que és la riota del país, dels seus i dels altres? -Que no! Que nadie ha hecho nada fuera de la legalidad! El PSOE lo urdió todo! Bandidos, antidemócratas! Una trama furtiva para hundir la única alternativa posible a ese gobierno corruptooooo!!!! Aixxx, jajajaja, brrrrffff, m'ofego, de veritat és la repunyetera conya...

Però com que s'hi val tot...han acusat a ETA, (i a L'OTRA), a les armes de destrucció massives, les maquinacions de tots els catalans, bascos, sudamericans, massons i separatistes, els àrbits, els jutges, els urbans, els inmigrants, només els falten donar les culpes al Shin Shan, a l'Arare, al Capitán Trueno i a Mister Propper (que ara es diu don Limpio, no deu ser del PP...)

És tot un espectacle, llegiu.

Com que tot és un carnaval, m'apunto al "jolgorio" Us deixo uns videos i així riureu una mica més (ja sé que esteu farts de riure, però home, una mica més no fa mal...)

Els plans d'esport a la comunidad de Madrid de la senyora Espe:

Els problemes de la vivenda i les solucions de la senyora Espe:

Perquè s'ha d'invertir en ampliar la xarxa de carreteres a la comunitat de Madrid, segons la senyora Espe:

Com diu no sé qui "se va aver un fojón...."

tot té una explicació

I mira que n'és de gran el mar, i no parlem dels oceans... ja els ho dic jo als nens, els mars són grans, molt i molt grans...ui, els dic, un tauró no el trobaríeu pas... Enorme, riute'n tu del desert... Però els grandíssims babaus aquests, amb els submarins nuclears, (i vés a saber si amb caps de míssils preparats i tot), van i xoquen, tu, van i xoquen a la inmensitat de l'oceà...

Un que no volia explicar la ruta a ningú, que no, que és secret, els altres igual, secret secretíssim, i van, i se la foten, sort que anaven poc a poc com els "paquitos" dels diumenges, que si no...

Jo els he dibuixat així. Pareu atenció a la zona de la fletxeta. He trobat l'explicació de la impossible trompada, (després em digueu que no cal llegir diaris...) Badaven, com tots hem fet quan conduim, no? de vegades t'encantes amb qualsevol cosa... amplieu, amplieu i mireu...

Doncs sí! Es veu que hi pot haver vida alternativa al nostre estimat planeta, i, per mostrar-ho, aquí una ampliació d'un fenòmen termal, que vés a saber si és la xemeneia d'algun receptacle vital... I si no, llegiu aquí.

A veure si sobreviuen gaire, amb la podridura que hi ha a l'aigua...Però això serà un altre tema... Perquè, com us imagineu aquesta vida alternativa? Uix, apunteu-vos als relats fantàstics de les moltes iniciatives que hi ha a la blogosfera. Jo promociono el paint, encomanada de la Carme...

morir a 20 metres de la vida

Asseguts al voltant de la taula, amb els entrepans, les cerveses, i esperant el cafè, reüllen i miren les notícies.

Recuperen cossos de l’aigua. Nens de pell fosca, estirats pels braços, lluents les pells de l’esquena i el ventre, brillen amb el sol, molls i erts.

Ells, els taurons, no fan cap gest. Llueixen també pell, això sí, blanca i rosada, d’aliment sobrer. Demanen un altre cafè, algun una copa matinera. S’esbraven rondinant de la crisi, on anirem a parar amb tants que vénen, això ha de petar... Cap comentari pels morts. Nens, dones embarassades, fugint de la misèria. Només són una xifra, més infants que no tenen cabuda al món del nord, ni al seu.

Cap gest, no els reconeixen, no hi ha ni dol ni engruna de tristesa. Com si no fossin de la pròpia espècie.

Demanen el tiquet, riuen, rondinen pel descans acabat. Botzinen i fan compte enrere esperant acabar la jornada. Plans pel dissabte?

Mentrestant, un canvi d’imatges. Recuperada la normalitat a Andorra, els passos a les pistes oberts, baixa el risc d’allaus. Cues infinites diumenge al vespre per tornar a les ciutats, després de l’esquiada. (Crisis? What is a crisis?)

Canvis d’imatges. Els escàndols de corrupció, tants milions que ha guanyat aquell i l’altre amb... Surten al carrer, la veu de les notícies s’esvaeix. Humans com són, es preocupen només per la pròpia supervivència, oblidant la mort dels altres. Humans? Potser encara no. Es pensen ser únics en el dret a viure mig bé. Qui plora tantes vides perdudes? Ells no, no són dels seus.

M'ha fet ràbia llegir això i això.

I he escrit una altre de les meves bogeries aquí.

Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal. Els corbs

L'únic nen que havia de morir, però no, va sobreviure colgat sota la neu. Un trist bocí de xocolata, dos caramels de mel i uns mistos era tot el que duia a les butxaques, quan els crits esfereïdors el van fer arrossegar penosament fora del poble, amb el cor bategant com tambors embogits dins el pit.

Ni recorda quantes hores, potser dies, va resistir, llepant només caramels i xocolata. Sabia, però, que només desapareixent com si mai hagués sigut al poble, podia preservar una mínima esperança de sobreviure.

L´únic nen que havia de morir, però no, rosegava glaç i xarrupava les llàgrimes càlides, amb una llengua àvida d’escalfor.

L’únic nen que finalment no va morir, va encendre un llumí i va gratar la neu gelada, quan va sentir els corbs que s’acostaven.

No va morir, però mai oblidarà la calma de la mort, amb els corbs posats als arbres, i res més. Finalment, corb també ell, robant els ous i les petites cries, va gastar fins el darrer llumí per menjar cuit, esperant la seva primavera, la pròpia renaixença.

la democràcia segons la dreta

El tal Herrero resulta que, a més de fidel seguidor aznarià, és amic i col.laborador de l'inigualable Losantos i la Cope. Ja! El tipus aquest. ha tingut la grandíssima barra de mentir com un podrit sobre com va anar tot plegat quan el van fer fora del país per fer declaracions que no tocaven, al moment més inoportú i en terra forana, opinions que no podia haver contrastat, donat que encara no havia passat res. El que més emprenya és que et vinguin a donar lliçons de democràcia, sinceritat i veritat democràtica elements com aquest. A més de pertànyer a un partit que està enfangat fins al coll per corrupció, espionatge i tota mena d'atemptats a la llibertat (dels altres, s'entén, les seves llibertats són intocables), resulta que ni tan sols tenia cap acreditació per ser allà opinant i fent rodes de premsa. I diu que es van llançar damunt d'ell i va rebre vexacions. Jajajaja, una altra de les típiques interpretacions de la realitat a les que ja ens té acostumats el PP.

Bé, doncs, opinar és de franc, i suposadament lliure (jejeje, permeteu-me el riure). Aquí us deixo unes paraules de la presidenta del comité electoral citant paraules del sr Herrero. Fa goig com parla de nosturnitat, de maniobres no legals, no democràtiques... Ells són bons, eh? per donar exemple...

El viernes en la mañana, Herrero hizo fuertes críticas contra el Consejo Nacional Electoral (CNE) y su decisión de prolongar el acto electoral hasta las 6 de la tarde. “Tengo temor que pueda ser utilizada esa nocturnidad para tratar de hacer un tipo de maniobra que no sea legal, que no sea democrática”, dijo. También afirmó que se trata de “un referéndum que Chávez ya perdió hace un año” e invitó a la población a “votar en libertad y que jamás voten dejándose llevar por el miedo que premeditamente ‘un dictador’ está tratando de imponer”.

I aquí un enllaç per anar triant videos per escoltar les parts implicades.

cliqueu aquí, i podreu veure els videos

I si podeu, llegiu i pareu atenció a com estan els del PP a dia d'avui. No es salva ni la minyona. Jejejejeje... A tots els porcs els arriba el seu Sant Martí.

I sense voler fer cap "autospam"(stripper dixit), he col.laborat en el 90 no sé quants jocs literaris del Jesús, de "Tens un racó dalt del Món". El podeu llegir, si us ve de gust, aquí. (És curtet)

...el gat pentina...

...molts moments buits, massa tranquil.litat...

no hi ha cridòria, ni rialles...ningú m'estira l'anorac, ni m'he d'ajupir a recollir papers...

em falten els seus ulls, les seves veus, no vaig plena de pols ni m'embruto les mans, ja no tinc mocs enganxats als pantalons, i de fet, cantaria, si em vingués de gust, amb la veu d'estiu, però no en tinc ganes... ara que podria llegir molt, no em ve de gust, m'he atipat de veure pel.lícules, i, soprenentment, el que més m'agrada és arreplegar els pilons de fulls seus i mirar-me'ls, deixar-hi missatgets (molt bé, t'esforces molt!, cada dia te'n surts millor! hauries de mirar de fer més bona lletra que ja en saps, guapo!, molt bon treball, si no t'espaviles et mossego!...) Jollons, que els enyoro molt... I com que qui no té res a fer, el gat pentina, l'he pentinat aquí!

l'art d'amargar-se la vida

Ja era hora. L’espera es fa llarga.

La noia sempre puja allà mateix.

Rutina diària. La mateixa hora, idèntica parada: “Gran somriure, uns bons malucs, figura preciosa...sí, una mare excel.lent pels meus fills...” pensa, i bada, com gairebé sempre quan se la mira. Ella llegeix, això li agrada.

Avui l'home fa un gest diferent, traspua decisió.

La saluda afable.

Ella li torna la salutació i segueix llegint, com fa habitualment.
Ell es descobreix fent un gest d’enuig, fa mala cara.

De fet, ell és un home dels d’abans. Es va enfadant.

Pensa: “Com s’atreveix a retornar-me la salutació? Ni tan sols em coneix... Respon tothom qui la saluda? Serà bandarra...”
Ella, com sempre també, baixa allà mateix.

Ell se la mira, amb la consternació de qui s’ha quedat sol i abandonat. “Amb qui es quedaran els nens, ara...?"

(adaptació d'un relat tret de no sé on... al fons, un bocinet del papa, una de les darreres fotos que ens vam fer a l'estiu...)

i l'extermini per campanya...

Israel. Qui formarà govern? Total, no hi ha gaire res per triar, dubtes entre la dreta, l’extrema dreta religiosa (tipus ultraortodoxos) i l’extrema dreta laica (els colonialistes) L’esquerra, a Israel, és pràcticament inexistent.

Lieberman. Ultradretà. Té pendents acusacions per crims de guerra.
Zipi Livni. Suposadament més cap al centre. La defensora dels atacs amb duresa i sense pietat. Més avall, un votant ultraortodox. (Extret d'aquí)

Quin panorama. L’atac a Gaza li ha servit a Livni per guanyar vots. Molts vots a preu de mort. Teòricament se la qualificava de més cap al centre, fins que es va decidir a explotar el poder de la guerra pels interessos del partit. Li ha sortit bé. Gaza destrossada, cap a 1500 morts, li han donat un xec de molts vots. Veure-la i escoltar-la quan defensava la mort fins les darreres conseqüències, i després cantant i ballant davant “l’èxit” em fa avergonyir.

Si ens ha de servir per entendre què passa a nivell global amb les orientacions polítiques dels qui volen a qualsevol preu seguir manant, tenir el poder, tal com jo mateixa em preguntava ahir parlant d'Itàlia, traspassem una mica això a casa nostra.

Podem pensar que allò que s’acosta als postulats dretans en matèria d’igualtat, d’atenció als més necessitats, de solidaritat, de cohesió i justícia social limita el reconeixement d’aquests drets només als propis? Als teus? Als qui són com tú?

O i tant que podem, llegiu:

"No creo que sea bueno que en Badalona haya barrios donde la lengua predominante sea el árabe". Con este criterio, el presidente del Partido Popular de Badalona, Xavier García Albiol, ha comenzado una campaña contra la apertura de un oratorio musulmán en el barrio de Artigues. Le inspira el éxito que cosecharon sus críticas a los inmigrantes en las elecciones municipales de 2007. El PP de Badalona, tras recortar mucha distancia al PSC, se ha convertido en todo un referente para el conjunto del partido en Cataluña y está dispuesto a exprimir un conflicto vecinal que amenaza con dejar sin lugar de rezo a la populosa comunidad paquistaní del barrio.
Albiol ha reduplicado sus mensajes contrarios a la apertura del oratorio y, a diferencia de otras campañas encabezadas por el polémico concejal, es él y no terceras personas quien lanza el mensaje. Su argumento para impedir un centro de culto que la comunidad musulmana se autofinancia, es que su simple apertura implicaría "degradar" el barrio y convertirlo en "un gueto sin solución". "Significará más desestructuración y más marginación social", reza el comunicado que ayer emitió Albiol y que la cúpula del partido en Cataluña no ha desautorizado.
Además de relacionar la práctica del islam con la marginación, Albiol también viene a culpar a los colectivos foráneos del hecho de que "haya desaparecido casi por completo el comercio tradicional".

Aquestes proclames són llamineres per qui viu precàriament. Suposadament ens volen fer creure que si aquest "indesitjables" desapareixen, tot anirà millor per nosaltres, els d'aquí. Em permeteu una grossa riallada? Ells, peperos, els grans corruptes...

el cinisme per bandera

El primer ministro expresó su "profundo dolor por la muerte" de Eluana. "Es grande la amargura, porque no han dejado avanzar la acción del Gobierno para salvarla", dijo. "Nos lo han impedido".

Assumeixo la meva condició d’innocent (altrament dit crèdula o il.lusa) quan es tracta d’analitzar globalment la condició humana. Una es mou en un ambient on la qualitat com a persona és prioritat, si més no (torneu a dir-me il.lusa) amb aquest argument es defensen moltes postures davant els canvis, les propostes, allò que fa moure i tirar endavant.

Vull dir, quan sorgeix alguna situació que reclama prendre decisions, pensem en com afecta a la qualitat de vida, al progrés, a poder promoure maneres de fer i d’estar millors pel major nombre possible de persones. I una es queda primer amb un pam de nas, després en un estat d’indignació i finalment entraria a la fase de repartir llenya, (si no guanyés el meu cantó pacifista), quan llegeixo l’evolució general de l’estat d’opinió a Itàlia.

M’aclapara veure com la indignitat i el cinisme ostenten el poder. Se’m remou tot per dins quan veig i escolto persones (són persones?) pretenent canviar tota una Constitució només per erigir-se en suposats salvadors d’una vida perduda. Perduda fa disset anys, que no podem veure l'aspecte que tenia ara, pobrissona.

Un tipus que ha aconseguit incitar la xenofòbia, que ha proposat i aconseguit fer aprovar lleis que legalitzen la marginació i la persecució dels “foranis”, que posa el cos mèdic al servei de la policia, que ha aconseguit evadir la justícia essent com és un tipus corrupte i malvat...sí, parlo d’en Berlusconi... Fins quan les persones hem de permetre que els governants legalitzin la inmoralitat?

Hi ha especímens (segueixo resistint-me a dir-ne persones) que haurien de formar part d’un llistat de plagues, d’espècies a extingir. I aquí no s’hi val dir que els voten. Perquè fan ús del populisme, de les mentides, de la bona fe de molta gent, enunciant, defensant i posant a la pràctica la llei del més fort, del més ric, categoritzant les persones, decidint qui ha de ser atès i qui s’ha d’oblidar i tractar com a mercaderia. I amb l’ajut inestimable de la fe, capitalitzen l’ajut dels creients fent-los parlar i decidir només per donar suport a causes útils per la seva perpetuació en el poder.

No puc entrar en un debat sobre l’eutanàsia, és un tema massa seriós per frivolitzar. Allò indigne és fer ús de paraules com “llibertat i dret a la vida” per a autoerigir-se en paradigma de la justícia social. I que ho faci un tipus com aquest ja és esperpèntic. Mirant aquí i enllà, hi ha poques llums que ens donin esperança, i em pregunto, on anem?

No sé d'on vaig treure aquestes frases, però les vaig guardar, i em permeto deixar-les aquí per pensar-hi.

Yo creo en el supremo valor del individuo y en su derecho a la vida, a la libertad, y a la búsqueda de la felicidad.

Yo creo que la verdad y la justicia son fundamentales para que un orden social perdure en el tiempo.

Yo creo en el sagrado valor de una promesa, que la palabra de un hombre debería ser tan buena como su credibilidad; que el carácter -y no la riqueza, o el poder, o la posición -es de supremo valor.

Yo creo que cada derecho implica una responsabilidad, cada oportunidad una obligación, cada posesión un deber.

Yo creo que la ley fue hecha para el hombre, y no el hombre para la ley; que el gobierno es el sirviente del pueblo y no su amo.

deures

Tot i que dic que això dels memes és una mena de varicel.la que quan passa ataca tothom, i que no m'agrada seguir cadenes, aquest, m'ha fet gràcia, mira, no sé perquè... Les normes ja les sabeu, nomenar qui te'ls encomana.

Un gust, ve de ca la Núria i de ca la Joana T.

Senzill, quelcom que puguis dir o relacionar amb el set, però per molt que he pensat, i això que el set m'agrada, no he trobat res just de set. He decidit escriure set actituds o opcions personals que trobo imprescindibles. Una xarxa, l'aventura i la natura, són símbols per mi.

I aquí van, 7 prioritats o maneres de fer que són molt i molt importants per mi.

7 imprescindibles:

Tenir sempre a punt una abraçada. Ho reconec, hi ha gent a qui no li agrada, però jo sóc i no vull deixar de ser una persona que abraça, necessito sentir el cos a cos i mostrar afecte, una moixaina, prémer la mà o fondre’m en una abraçada profunda m’omple la maleta de les bones sensacions. M’estimo incondicionalment la gent que m’envolta i si puc ampliar la xarxa, els meus braços són oberts.

Posar-me al lloc de l’altre, mirar l’altre com si fos jo. Una manera de viure que em sembla imprescindible per tirar endavant sense ferir i sense ser ferit, que ajuda a unes bones relacions, a entendre millor d'altres maneres de fer, de ser i de viure, ajuda a oblidar retrets i mals tràngols i em reconcilia amb els qui m’envolten.

No deixar de somiar, encara que toqui de peus a terra. L’única manera que he trobat d’equilibrar els ara i aquí i els possibles. M’ajuda a trobar camins i alternatives, a ser optimista, que no vol dir que no vegis el que passa realment. Però conserva l’esperança, la il.lusió, sempre et deixa passar un raig de llum enmig de les tristors.

No tancar portes, voler i saber donar oportunitats, escoltar. Tot i que cada dia hi hauria algú a qui li fotries la porta pels nassos, sempre i tothom t’ensenya alguna cosa, per bé o per mal, de qualsevol situació en treus alguna cosa apresa. No em nego a ningú, però sé quan no m’he de donar i guardar reserves.

La curiositat. Sempre trobo què buscar, sempre trobo quelcom que no sé i vull saber, m’agrada i em deleixo per observar els detalls del que m’envolta, siguin bestioles, plantes, o fets que passen, sóc l’eterna ... per què?com?on? I sempre estic buscant explicacions a allò desconegut...

Desconnectar en el moment precís. El contrari del que comentava abans, em passa en les situacions de conversa informal o de cafè, quan es solen explicar “xafarderies”. Automàticament, sense ni adonar-me’n, desconnecto. Això em porta sovint a no saber mai qui es casa o es separa, qui és parent de qui, qui és d’una o altra família, qui surt amb qui... no em pregunteu mai d’allò que es fa safareig, perquè no en sé mai res.

Pujar al tren quan passa. Aquesta frase la comparteixo amb una bona amiga. Això per mi vol dir no deixar d’aprendre o fer quelcom quan en tinc oportunitat. Si la vida ofereix experiències, s’han de saber agafar al vol, que si quan ho tens al davant ho deixes, qui sap si més tard podràs fer-ho... Mai diguis no a una possibilitat d'enriquiment personal, emocional, nous horitzons!

Qui el vulgui fer, doncs, apa, que així ens coneixem més.
No plego sense donar les gràcies, els vostres missatges d'ànim encomanen alegria i bons desigs! Em sento a punt de ballar una jota mallorquina!

convalescència

Ja està. Hospital de dia, intervenció "mesniscectomia parcial menisc extern i intern". Dit i fet. I una merda!!! Vist després de dos dies, (avui és el tercer de quietud), m'he atrevit a canviar de casa i anar al meu ordinador,(perquè el meu ja no és meu, de fa un parell d'anys és patrimoni exclusiu dels meus fills).

Algú m'havia d'haver avisat de tot el que comporta una cosa així. L'espera, d'allò més psicodèlica, en un passadís ample, llarg, on dos desgraciats compartiem estona, amb gorret i peücs verds de plàstic, ensenyant el cul, i aguantant a la falda la paperassa i la carpeta metàlica. Una barra llarga, uns graons de metall plegables i una "camilla" sola, esperant un ocupant. Després van venir a buscar el noi, que no va poder evitar ensenyar el cul afaitat. "Tranquil, -li vaig dir...-aviat ens tornarem a veure, anirà bé" Avorrida i frenètica, em vaig posar a fer bogeries amb la cadira de rodes. Heu vist "4ta Planta"? Això, ja sé maniobrar, aparcar, rodar, aixecar rodes...

La punxada a l'esquena, una joia, no me'n vaig ni adonar. La intervenció, una experiència...veure els bocins de menisc voleiant com meduses o algues cremoses, els teus ossos per dins, els aparells fent neteja, llimant, tallant sense sentir res, i mentrestant, els metges parlant de dies de festa, torns, aventures diverses... Total, algun mecanisme intern s'ha de posar en joc quan fas una feina hospitalària, per no caure en una profunda depressió. Tot bé, es conserven els meniscs, que s'han retallat.

Fins que, ja a la sala esperant amb els altres que passés l'efecte de l'anestèssia, amb la pressió pels núvols dels nervis que tenia (i tinc) m'adono que vaig molla.

-"Osti, -penso- m'he pixat a sobre???" Ve la infermera i li dic, i va ella i riu, -"I tant, la bufeta s'omple i no hi ha control dels esfínters, això va bé, així s'elimina l'anestèssia, dona... normalment la gent té el problema contrari i no els deixem marxar fins que no han fet pipí, encara que ja es notin les cames..."

Merda podrida, tres hores pixant-me cada dos per tres, que sóc pìxanera de mena, et deixen allà sense calces, amb un protector, i notes amb la mà que... coi, que aquell cul no és teu, ni les cuixes, just un pessigolleig als peus per dir-te que potser sí que comences a ser un cos sencer, que no controles... Casumlamerda, fins les onze de la nit no vaig poder marxar, amb un bolquer improvisat, robant un protector per no mullar-me els pantalons ni el seient del cotxe...
Quines misèries, voleu creure que el que menys em preocupava era el genoll? Només arribar a casa i poder-me rentar...Un gran record. Ecssss.

l'escola, altra vegada...

Aquest és el país dels eterns descontents. Només cal escoltar els tertulians del matí i/o de la tarda a qualsevol emissora. Té pebrots, però tothom sap i entén de tot. Els tertulians i periodistes saben més de medicina que els metges, més de govern que els governants, més de prevenció del temps que el metereòlegs, més d'apagar focs que els bombers, més de lletres que els escriptors, més de futbol que els futbolistes, més de tot que qualsevol professional... I doncs., el que no entenc és perquè no es posen a fer feines per les quals sembla que estan tan qualificats, recoi, que ja comencem a estar farts i cuits que tot sigui sempre i per tot destructiu, mai constructiu, No presenten alternatives, no saben fer gaire res més que estar com corbs a l'aguait de la presa.

Ara tornem a ballar per l'escola, en aquest cas els horaris escolars.

A veure, algun de vosaltres (i jo m'incloc, però jo ho sé) té idea de l'horari i descansos que fan a la resta d'Europa? I de les condicions en les que treballen? Doncs menys hores que aquí.

Protestes: L'horari dels pares. Molt bé, d'acord, però sembla, i cada vegada més, que som els mestres i les escoles les qui hem d'adaptar-nos a tot i en tot al que opinen la resta de la població. No nego la dificultat de la conciliació laboral amb l'horari de les escoles, però, senyors meus, d'això, que se'n cuidin els sindicats i les empreses, i els empresaris i els comerços i els qui pertoqui. Els treballadors hem de reclamar la conciliació laboral amb la cura dels fills, però, qui de nosaltres es refia dels sindicats, hi està afiliat i participa activament en les reivindicacions?

Si em llegiu alguna vegada sabeu com m'estimo la meva feina. La faig per vocació, gust i ganes, però no teniu ni idea de què vol dir ser nen i estar tantes hores al dia i tan seguides sotmés a horaris rígids i sovint estàtics, ni idea. Ni tampoc què és treballar a l'escola amb una calor esgarrifosa. O amb un fred de collons. De fet, si als pares se'ls en fot que vagin a l'escola a fer la migdiada, els mestres acabarem fent-la amb ells, que, per si no us n'adoneu, tenim la paella pel mànec. I no seré segurament jo qui ho faci, però, diuen que "tanto va el cántaro a la fuente..." que al final peta. I petarà.

Tants retrets a l'escola, que no som com la resta d'Europa, i quan ens volem acostar als horaris europeus, castanya pel conseller. Heu de saber que a França, sense anar més lluny, tenen novembre, nadal, febrer(setmana blanca o Carnaval), setmana santa (més dies)i després estiu en períodes de vacances. Tret de l'estiu, els torns són d'unes dues setmanes, a l'estiu dos mesos justos. Ja us vaig dir un dia que tinc parents a França, i hem comptat dies. I en tenen més.

Aquí passa quelcom tan senzill com que quan els nens surten a les cinc, hi ha pares o mares que comencen el torn de tarda, si treballen al comerç. Bé, i d'això ens n'hem de fer càrrec els docents? També hi ha un munt de gent que tenen feines d'horari intensiu, però d'aquests no se'n parla mai. I posats a fer, a mi també m'agradaria. Començo a les 8 i a les 3, tothom acaba la feina, laboral o escolar. UI! La guerra! Als països nòrdics acaben molt d'hora. Però els nens solen anar a les biblioteques, ludoteques o fer esport. I els pares són a casa.

El més collonut del cas, és que aquí, molts nens i nenes fan un munt d'hores després de l'escola, que solen valdre una pasta. I us diré, que molts pares, en aquelles hores, fan el seu cafè esperant que surtin, no són pas treballant enlloc. I és que, en molts casos, no tots, està de moda (en diuen ampliar el bagatge cultural) fer de tot i com més possible, millor.

Si l'endemà venen cansats, avorrits, s'adormen, bé, ja ens en preocuparem els mestres. Això sí, no solen perdre's cap partit al vespre si juga el seu equip, si volen fer vacances els pares (van a esquiar, a la neu, a Port Aventura...) tant li fa que el nen no vingui a l'escola. Jo treballo prop de la costa, a cinc quilòmetres, i és clar, els qui no fan vacances a l'estiu, les fan a l'hivern. I s'emporten els nens. Però, qui els pot dir res? Doncs això, que volem la vida a la nostra mida, i que sí, en algunes coses tenim raó, però en algunes, deixem de posar més metzina, que ja n'hi ha prou.

Perquè una altra de molt bona és aquesta. "Es fa sense consultar el personal professional implicat" Jo, fins avui, no conec cap feina en la que els legisladors consultin la població. A algú de vosaltres li han preguntat mai sobre els punts del carnet? els impostos? l'IRPF? la puja dels preus al consum? el preu del petroli i la puja? Els tipus d'interès que imposaran?

Em sembla que s'han perdut els papers. Un bon piló de gent adulta es queixa que no es pot estar a l'escola, que la mainada no creuen, no fan cas de l'autoritat...coi, de qui ho hauran après?

sniffff...

-Doctor, doctor, per fer-ne via, ja vinc a pèl!!!
-Senyora, se n'hauria de donar vergonya que ja té una edat...
-És que ja vull acabar d'una vegada, tenia una bateta a casa, i així m'estalvio feina...
-A callar i a seure, i esperar torn. No porta pas res postís?
-Sí, el somriure, que me l'he de treure?
Això seria el dia 11 de febrer de 2009, si les proves del dia 4 de febrer de 2009 ho permetien... i no sortien coses estranyotes, que ella era d'aquelles que només anava al metge quan es sentia entre l'espasa i la paret.

Sense ni adonar-se'n, (optimista de mena, després del primer espant la seva especialitat era somniar truites), va sortir "tan campanta", això sí, ara, enlloc de 10 forats, en tenia 13, 3 dels quals desapareixerien amb el temps, ( i de fet, un dels que li quedaven, tenia teranyines...)

(post dedicat especialment a les meves estimades amigues que em prenen el pèl amb tot l'amor) eh, zeppeling?

reflex després de la pluja

després del xàfec del matí, una ullada de sol m'ha fet treure el nas al carrer...la pluja m'agrada, si no fos perquè el meu cap la pressenteix i em fa tamborinejar les temples, acords perfectes amb els clop clop de l'aigua quan s'escola per les canals de la teulada

reflexos lluminosos, miralls inigualables, després de tanta aigua cap brutícia esborrona les basses, nítides i clares, el cel, els núvols i les cases a terra (qui ho diria) en perfecta simetria, màgia certa mentre cap peu trepitgi i esborri el miratge...

havent dinat, ve de gust buscar camins, d'aquells que gairebé ningú ressegueix en aquests dies d'hivern, ara sense vent, sense remor, només la de la pluja, i l'aigua, altra vegada, ofereix un regal doble, nítid encara...

arbres tremolosos i esgrogueits, beuen i es gronxen, tranquils i serens, mentre els amics de més enllà, aixopluguen els ocells, fruits volàtils, moments esquerps, qualsevol moviment i fugiran cel enllà a buscar un altre descans, i aviat el son i l'escalfor dels companys

segueixo un camí perdut que mai he fet, però enllà tinc el meu nord, i mentre el vegi, sé que no em perdré, el gegant adormit em fa de guia, m'hi reconec, me'l sé, l'estimo... i sento el cami segur, de terra molla, com si hagués reculat 100 anys enrere, cap torre de llum, cap fil estès, ni cap soroll sota els núvols carregats

es va fent fosc, un arbre encantat, una ma de bruixa em surt al pas, i no em fa por, l'hi veig la màgia i el saludo, i quiet es deixa fer, sap que ha quedat sol, potser de nit s'acostarà als arbres del darrere, el petit exèrcit arrenglerat, només li caldrà travessar un camp tot just verdejant que ensuma primavera.

arribo a Cinc Claus, i em quedo amb la petita ermita, una campana, una finestra, una porta, un xiprer, i poquetes cases ben posades, que aquí estiuegen els de ciutat, no paga la pena que les miri, no són de veres, les han endiumenjat pels forasters...

me'n torno a la rutina, rentar el cotxe, el Barça guanya, els pobres perden, els nens encara ploren, un dia més, un dia menys... avui ja fa tres mesos que ens va deixar el papa...semblen segles sense un petó...