una altra barana (pel Joc d'en JM Tibau)

per les escletxes de les baranes dels dits

dels infants de la guerra, s'escola la sang...

els meus dits es tanquen,

munten baranes per barrar el pas a la por...

a les baranes dels teus dits condemnats

hi ha rastres de tortures

s'abracen a la darrera mirada al món

arrapades a les darreres dolces baranes,

el somni de les mans dels teus fills.

+

+

+

+

PeaceReporter - video

El veritable terrorisme, l'escoltareu de manera escruixidora, si cliqueu l'enllaç.
Un país que mai acceptarà que, malgrat haver guanyat aquella guerra, la tenen perduda des de sempre al cor de la gent, i s'aguanten a força de cops i ràbia, de mentides i d'abús de poder.
Avui, que he llegit que el Mayor Oreja, qualifica l'avortament com un fet molt més greu que no pas la pederàstia (es refereix als nens de les escoles irlandeses, sotmesos a abusos sexuals durant anys)
Avui, que estic escoltant la propaganda electoral de la dreta feixista, que ho són, no ho podem oblidar mai, que si uns són ineptes (però d'aquests n'hi ha arreu), els altres són veritables feixistes, que han après molt bé que es pot legalitzar la tortura i il.legalitzar les idees.



PeaceReporter - video

Posted using ShareThis

el món aturat (o no...)

avui no pots fer vida normal...fa dos o tres dies que mengem xampinyons, i ja començo a fer cara de bolet...però si que m'agradaria un triomf dels nois del barça...pel planter, per la voluntat, pel treball i per la pinya... sospito que el "capo" seria un bon mestre, ha sabut a cops de vers i fermesa, de feina i manyagues, d'abraçades i rampells, d'humanitat i d'empatia, fer un grup prou cohesionat, on ningú sobresurt per aspiracions de ser més que l'altre, on tots s'afanyen a lloar els companys, i on ni els suposadament millors mostren rivalitat ni ganes de pujar a la galeria com a estrelles, ben al contrari, es nota que s'ajuden...això, amics, és el mirall a l'esport d'elit del que seria una bona classe...sort a tots!

però, compte, no pugem a la glòria de cop, sempre han de quedar fites per assolir...

dies de gaudir amb els nens

prop de l'espigó, la mar està tranquil.la...no fa sol, però tampoc fa fred

objectiu: aprendre quins organismes viuen arran de mar...voleu dir que aquí trobarem quelcom?
ja tenim l'escenari, no hi ha onades, i això ens facilitarà veure, localitzar i agafar mostres...

instruccions, posar-ho tot als atuells amb aigua de mar, no volem que es mori cap animaló!

a la recerca, després de les primeres pors i dubtes, ensopegades i rascades...tan sols algú trobi alguna peça, ni que sigui un musclo buit, serà bufar i fer ampolles...

petxines, crancs ermitans, una medusa mig menjada, unes quantes garotes, cargolins, anèmones (només una i petita) i l'estrella de la pel.lícula! un cogombre de mar! el veiem per sobre...

i per sota, que té un color...(ecsss)...però ells no han tingut cap mania, ni una! posats a fer, jo també el vaig agafar i potinejar...

I avui, les roques han passat per la lupa binocular, el seu primer contacte amb un aparell d'aquells que sembla que només es fan servir als laboratoris...

Com que també estem aprenent les roques (la classe està farcida de minerals, fotos, llibres que han dut com esperitats des que vam anar de colònies a la Garrotxa), mirem un bocinet que ha resultat ser un cargolí minúscul fossilitzat dins una roca volcànica!

quina il.lusió, quina dèria, mai havien vist el món per un forat...de vidre d'augment!

costa molt posar l'objectiu d'una màquina a l'ocular, però la idea s'entén, es veu un remenut cargolet del que només s'endevina l'espiral...és igual, ens hem emocionat... demà tocarà posar a l'objectiu tota una munió de coses que volen veure... ja em direu qui els atura!

balanç? genial! ens esperen minerals de tot mena, floretes, grans de cereals, insectes, pugó, closques, estrelles de mar seques...no sé si donarem a l'abast!

la cançó que em persegueix

Tota una demanda de companyia, mira, ara estic així...

Quan la nit ha arribat i la terra és fosca, i la lluna és l'única llum que veiem, no, no tindré por, no no tindré por, si tu em recolzes, sempre que tu em recolzis. Per això, estimada, recolza'm, recolza'm, recolza'm....

Si el cel que mirem ha de caure, i les muntanyes s'han d'esfondrar fins al mar, no ploraré, no ploraré, no no em caurà ni una llàgrima, si tu em recolzes, si em recolzes. I estimada, estimada, recolza'm, recolza'm, quan hi hagi problemes, em recolzaràs? Sisplau, recolza'm, recolza'm...

.......0+0=0........

un tel fosc sota les ungles
regalims de sutge enllustrat
de suor a les galtes, orelles que senten
paraules que no diuen res
ulls de vidre, febrils i vermells
no veuen ni viuen, s’acluquen vençuts

camins erms trepitjats mil vegades
peus calçats de pell dura i curtida
vagaregen, busquen senyals al cel
i preguen muts oblidats els somriures

només un tiquet de tren i poques hores
els separen de les cambres netes amb llum de neó
dels àpats senyorívols d’escumes i aromes
barreges sublims de no res a preu d’or

a la finestra màgica mercadegen el món
els senyors del poder i la guerra
pingüins d’uniforme i somriures de gel
els peons agiten banderes
les torres s’enroquen, els alfils defensen
els genets han deixat els cavalls
per fer les batudes a peu

quan més et "coneixo" més m'estimo el teu gos...

no, no ha arribat a aquest extrem, però potser només ha sigut una qüestió d'allò que a cada món s'estila per castigar les dones que no creuen... i els fills que els fan nosa, o que no s'estimen... pobrets, tan petits i amb tants problemes d'adaptació després del reagrupament familiar, i ara que aparentment estaven fent progressos...

ahir vam dir adéu sense poder-ho dir en veu alta, ni fer comiats de dolços records pel futur, ni llibrets, ni regalets a tota una colla de germans, arribats fa poc d'un altre continent...

la mare ha marxat per cames, que diuen, i se'ls ha hagut d'endur gairebé en secret, sota la protecció dels estaments de benestar social, passant a situació d'amagats i desapareguts, pel maltractament reiterat que rebien tots...

algú em sap dir on anem? no puc entendre l'ésser humà, no puc, per molt que m'hi escarrassi i que busqui atenuants.

quan estudiava antropologia social, vaig llegir una teoria (llarga i molt ben documentada, fruit de molt treball, que només esboço aquí per donar una idea...) segons la qual, els homes de les societats primitives van anar apartant les dones de la vida social de dret i de fet, del poder de decisió, d'opinar i de tenir veu, per una raó tan senzilla com la intuició del gran poder que duem implícit pel fet de poder donar a llum un fill, perquè ignoraven que ells tenien quelcom a veure en el fet de la concepció...

allà on sigueu, que tingueu sort, que sigueu ben rebuts i que no us falti l'amor, que en rebeu tant, que esborri les tristors i la mala vida d'aquest darrer any...

Apunt pel relat anterior: No és ficció, és un bocí petit de la meva vida.

Relats Conjunts. Segona proposta. Tristesa

El noi l’havia seduit des del primer dia que el va veure. El recorda recolzat a la barana d’un balcó, en el temps de la lluita pel país, les reunions clandestines i les faldilles llargues amb floretes i camperes. Era quatre anys més jove que ella, que en tenia 22.

Van ser pocs dies de petons robats i escadussers, i una gran trobada robada a la vida de casada d’ella, per una estona d’amor esbojarrat i incondicional. Ella tenia problemes amb el seu home, bandarra i perdulari de mena, ell amb els pares, conservadors de socarrel. Ella va fer un pas ilegal en aquell temps i ell va marxar de casa.

La relació va tirar endavant, i tot i que la noia tenia casa, va llogar un piset per ell. Ella hi anava quan podia, ell mandrejava, buscava sexe i oients pels seus idíl.lics manifestos. Ella treballava i el mantenia, sense adonar-se’n. Ell va anar a fer la mili. Ella l’esperava, i de passada li feia de mare. Ell prometia i s’enyorava, i demanava diners. Ella escrivia poemes, plorava i enviava diners.

Ell va tornar. Ella encara hi era, esperant. Ell estava deprimit, i no treballava. Ella seguia pagant i esperant la vida perduda. Ell va començar a sortir amb d’altres noies. Ella seguia escrivint poemes. Va arribar l’estiu. Ell va marxar, no estava per viure lligat a una relació. Ella plorava, escrivia poemes, i assajava posats de femme fatal, amb l’únic objectiu de recuperar-lo. Un dia d’estiu, amb un formòs vestit blanc eivissenc i sense res a sota, va anar al lloc on ell estava de gresca amb la xicota de torn. Ella va guanyar. De matinada se’l va endur amb el seu cotxe. Semblava que la història duraria, ara sí.

Fins que un dia, ell li va dir, tot plorós, que tenia sífilis, que ja podia anar a fer-se l’analítica. La venèria va donar negatiu, però va sortir un embaràs. Al cap d’un meset, també va sortir la malaltia.
Il.legalment, ella va haver de demanar un préstec a una amiga per anar a París, (en un dramàtic viatge de 48 hores, just per tornar a treballar el dilluns) Per força s’havia de desfer del fill que no hagués nascut bé, segons va dir el doctor. Quan va sortir de Montmartre, i va anar al Sacre Coeur, tenia els ulls entelats, i un dolor profund, desesperat, al cor. La Torre, per fer la foto, la té migperduda als records. El que recorda més bé, són els somnis repetits dia rere dia de plors inconsolables d’infants, que va tenir durant anys. I la ràbia que sentia contra qui, alegrement, parlava d'abortaments com un crim. Encara la sent, el sent.

Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal. Al.lucinògens

Une fête n'importe lequel, dans un quartier n'importe lequel de Paris...
Deux enfants s'ennuient et jouent à l'intérieur de la maison, se cachent, regardent...
Personne ne les surveillait, personne ne s'est rendue compte de ce qu'ils mangeaient et en buvant.
Maintenant, ils se souviennent seulement qu'ils avaient quelques folles envies de rire.
Sans que personne ne se rendît compte, il sont essayé quelques poudres blanches qui sont apparues sur la table de la cuisine.
- C'est du farine!, a dit Jean.
- Non, morceau de bête, c'est sucre! Paul a dit.
Quand ils ont abouti à la place, un spectacle épouvantable se levait devant ses yeux abasourdis.
- Par le Dieu! Je vois de rares choses et beaucoup de couleurs...
- Oh, regarde, hi hi hi, la Tour tombe ... ha ha ha!!!
- Non, idiote, ils la nettoient!
- Et crois-tu qu'ils la démontent ?
- Je ne le sais pas, mais je suis bien sûr qui est nettoyé mieux aux morceaux...
-Vite! Cours! Rapide! Allons-hi ! Notre mère croira que c'est notre faute... hi hi hi...
-Oui, bien sûr, mais je ne vois rien ... que ce seraient ces poudres que nous avons mangées ?
-Je ne le sais pas... mais... ha, ha, ha, est amusant!
-Es-tu fou ? Je ne vois rien, rien de rien...!
-Par tous les dieux! La Tour s'écroule...hi hi hi...!

Si la versió en suposat francès malgirbat era lliure (mmhhh) la traducció vol ser fidel a la idea (jejejeje)

Una festa qualsevol, en un barri qualsevol, a París...
Dos noiets s’avorreixen, juguen dins la casa, s’amaguen, miren...
Ningú els vigila, ningú és conscient ni s’adona del que estan menjant o bevent.
Ara mateix, només recorden que sentiren de cop unes ganes boges de riure.
Sense que ningú se n’adonés van provar unes polvoretes blanques que eren damunt la taula de la cuina.
-És farina, diu Jean.
-No, tros d’animal, és sucre! diu Paul.

Quan surten a la plaça, un espectacle espantós apareix davant els seus ulls espaordits.
-Déu meu! Veig coses estranyes i coloraines a pilons...
-Osti, mira, hi hi hi, la Torre cau... ha ha ha !!!
-No, idiota, la netegen!
-I l’han de desmuntar?
-No ho sé, però segur que es neteja millor a trossos...
-Ep! Corre! Ràpid!, Anem! Segur que la mare es pensa que és culpa nostre...hi hi hi...
-Això segur, però...no veig res...què deurien ser aquelles pòlvores que hem menjat?
-No ho sé pas...però...ha ha ha , és divertit!
-Ets boig o què?Et dic que no veig res, però res de res...!
-Valga’m déu! La Torre es tomba...hi hi hi!

adéu, poeta

el meu homenatge, el podeu llegir aquí.

burgès (menjar, beure i no fer res) i un afegit de darrera hora....

Ho havia de posar...aquests meus fills, m'han ofert aquesta imatge, avui, havent dinat...(jejeje, alguns s'enrabiaran)

Arriba l'hora de recuperar conceptes i paraules, em temo que, després de la dama de ferro, hem oblidat que teníem com catalogar determinats estatus, que, normalment, encertaven força de ple en allò que el mot ens suggeria. i si no, llegiu aquí el que diu aquest senyor.

Literalment, s'acaba de treure de la màniga un grandíssim concepte "flexiseguretat", això és, abaratir els acomiadaments, i reduir la temporalitat de les feines. Bé, la segona part està prou bé, com a somni, tot i que sabem que ell no és pas dels primers, i que, evidentment, mai ha hagut de trobar-se en aquesta situació. I que honrat quan diu que cal que els qui han viscut per damunt de les seves possibilitats, ara ho facin per sota, l'hora del sacrifici. (Seguint aquest principi, ells haurien de començar a treballar a l'obra...)

Humor del bo, venint d'algú que, com molts d'aquesta claca, semblen tenir un seient vitalici. I si algú estava enganyat pel que fa a quines ideologies poden marcar certa diferència, d'allò que de vegades diem tots (tots són iguals, bla bla...), proposo de llegir per acabar de veure clar, perquè reclamo el terme burgès per definir tipus com aquest. Només que ara, de propina, resulta que tot el que parlen ho cobren a preu de feina dura, que tenen de per vida sou i servidors (i secretària particular pagada com el sr. Pujol, expresident)

Segons el DIEC:

Burgès: Persona acomodada que viu sense treballar. "La vida del burgès: menjar, beure i no fer res".

A partir del segle XIII, a les viles dels Països Catalans, d’Aragó i d’Occitània, membre del patriciat que es distingia dels altres estaments no privilegiats pel fet de no exercir cap ofici mecànic.

Burgesia: Classe social els membres de la qual són propietaris dels mitjans de producció i viuen de les rendes del treball dels seus assalariats.

Segons l' Alcover Moll:

Burgès o burguès: En l'edat mitjana, persona de bona posició económica, que vivia sense exercir ofici ni comerç i que formava part de la classe social intermèdia entre els nobles i els mercaders i menestrals; cast. burgués.

Ramon Llull descriu així els burguesos: «Burgeses són hòmens qui deuen regir les ciutats e tenir los privilegis d'aquestes; e per açò són escusats que burgeses no hagen altre ofici, ço és a saber, que no sien cavallers ni mercaders ni usen de les arts mecàniques; los quals són necessaris a príncep per ço que sien governadors de les costumes de les ciutats, e per ells sien ordenats les mecàniques. E per açò als burgeses se covenen alcunes honors majors que als mercaders, car han general offici; per les quals honors deuen haver cavalls e deuen esser rics, en tal manera que de lurs rendes pusquen viure e lur offici mantenir» (Arbre de Sciencia, i, 309-310).

(Per cert, no li he dibuixat res damunt del dit perquè hauria sigut massa groller)

o són sords, o cecs, però muts.... que més voldríem!!!!

El presidente del PP, Mariano Rajoy, se mostró convencido de que "la inmensa mayoría" de los aficionados del Barça y del Athletic están, "como todos los españoles, con el Rey, la nación y el himno".

El president del PP està com una punyetera cabra, no és del nostre món i no sap entendre ni el que té davant del nassos, coi, que no té oïda? (orelles, sí...) El señor Rajoy hauria de saber que la immensa majoria de gent que va anar al partit no s'identifiquen ni amb un himne heretat del franquisme que encara s'escolta però ningú sap que hauria de dir (evident no pas, viva españa, alzad los brazos, hijos del pueblo español, que vuelve a resurgir, prietas las filas, recias marciales, nuestras espadas van... no crec que representi avui dia a gairebé ningú...) I no parlarem de le Roi i de la nació...

I espereu-vos que això sí que té pebrots (no sé de quina comunitat són ara els pebrots, a mi m'agraden els de l'hort de la mare)

Díez acusó al Gobierno de no "imponer el respeto a los símbolos del orden constitucional", y anunció que intentará pedir la comparecencia en el Congreso de la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, para que dé explicaciones.

Ja veig a la senyora Fernández de la Vega, cridant a files i a cens a tots els afeccionats que no respecten l'himne, la bandera i el rei cap a Madrid, i per fer contents a tots els estaments religiosos, faríem com quan Josep i Maria van anar cap a Jerusalem pel cens dels romans...

I si quedem per anar-hi junts i fem així com una mica de gresca i xerinol.la, un foc de camp, amb les nostres xiruques, cantant.... nooooooo, nooooooooo, no serem moguts, nooooooo nooooooooo, no serem moguts igual que els pins prop de les ribe-e-reeees...noooooooo serem moguts!!!

Si és que tot plegat és una conya, casumdena, qui no riu és perquè no vol...coi de Rajoy i Rosa Díez, que en són de trempats, jejeje... a que el curs que ve ens posen obligatori a l'hora de música aprendre allò de "Al pasar la barca, le dijo el barquero, las niñas bonitas, no pagan dinero..." jejeje

arriba españa

Tenim (tenen i de retruc tenim) un problema greu, molt greu.

De fet en tenim uns quants de problemes, però el més greu és el nivell de la classe política d’aquest país.

He de reconéixer que no vaig escoltar tot el grandiloqüent sarau mediàtic d’ahir, i hauria desitjat que, per tal de preservar la salut mental de le gent que mira i escolta aquestes farses, es prohibís passar per pantalla unes actuacions tan lamentables.

No parlem ara de l’actual govern, perquè l’anàlisi de les mesures s’ha de valorar des d’una altra òptica, potser estrictament funcional, i no sé ni sóc persona capaç de jutjar-ho, (tampoc voldria trobar-me al front d’un govern en aquesta tessitura global)

El problema que tenim, és que l’alternativa és cada vegada més fosca, més retrògrada, més grollera i més injuriosa. i no em refereixo a la nostra alternativa com a catalans no emancipats (que déu n’hi do com ho tenim de galdós... tenim cada peça al teler que podria anar directament a la foguera)

Passades les fronteres de la llengua, més enllà on manen els encara conqueridors i colonialistes, segueix imperant el “Santiago y cierra España”, i d’una manera ferotge i extremadament feixista a nivell ideològic.

No és que no sàpiguen què volen o què diuen, (que d’això en podríem culpar molts polítics, començant pels nostres...)el més fotut és que saben el que diuen, perquè ho diuen i on han de posar l’urpa per muntar un trencament social cada vegada més inminent, ens munten judicis amb la llengua, amb la identitat, amb la por del desastre global, del qual ells se’n beneficien directament (papa, por, votem aquests que ens faran a tots gent de capital), i no tenim ni els pebrots ni la sagacitat de fotre’ls tots o gairebé a la presó, per lladres, per mentiders, per pocavergonyes, per estafadors, per obstruir tot intent de retornar la veritat al poble.

Perquè aquests, no tenen ni punyetera idea de què és la democràcia, el pensament i el vot lliure, no accepten els drets dels altres (dels qui no els voten), perquè encara estan vivint a l’ombra de la ideologia del dictador, perquè encara volen controlar tot sota el seu únic i reial criteri creient-se que tenen a la mà l’única veritat veritable i sagrada, perquè si els deixessin fer, tornaríem a tenir censura greu, presó per la gent que pensa d’una altra manera, anirien molt més enllà d’ilegalitzar partits, els ilegalitzarien tots, tornaríem a tenir la llei de l'exèrcit i l’esglèsia com a únic referent i les forces de l’ordre públic a cada cantonada.

És que això no és un partit de dretes, són molts més que conservadors, si depengués d’ells ressucitarien la dictadura, això és un partit d’inmobilistes, de lladres, de mentiders, de veure la palla a l’ull de l’altre i no veure el tros de ferro al propi, de prepotents, d’incults que només saben i llegeixen allò que els confirma les seves creences, de doble o triple o quadrúple moral...i m’emprenyo, i molt, perquè hi ha més de la meitat de possibles votants que els votaran, i jo m’autoexiliaré, que no puc amb ells, de veritat....

post 600 (per tú, papa)

Hi ha un racó, prop del taronger i del llimoner, a pocs metres de la barbacoa que vas fer amb les teves mans i totxos sobrers, un senzill raconet cantoner d’una petita tanca de dos pams d’alçada, que també vas fer amb les teves mans, perquè els nens, els teus nets, quan eren més petits, no caiguessin a l’hort que espera la piscina que mai farem.

Avui és diumenge, i com cada migdia, m’he assegut al raconet de la petita tanca, el darrer lloc on et vas asseure abans de caure vençut.

Avui, com gairebé cada diumenge, no he pogut evitar la llàgrima tova, xocada físicament pel contacte amb la pedra, el teu darrer seient, com si fos un petit altar on parlo amb tu.

I m’adono que encara no m’acabo de creure que no hi ets, que no et veuré més. I llavors recordo l’oli que ja no portaràs del trull, l’olivet que s’ha convertit en una selva, el graó que vas apedaçar, la poda dels fruiters que no han fet bé com tu feies, la lliga que no celebraràs.

L´únic que em consola és adonar-me’n que cada alegria que vivim, em porta a tu.

Després, llegint algú que parla de deixar volar lliure la seva ombra, penso que a mi em passa just el contrari.

En algun moment, va marxar el meu ésser conscient, i el que ara s’arrossega és una mena d’ombra, l’ombra de mi mateixa que ara sóc.

no vull tenir por

la por és un negoci rodó.
la por és també una ideologia en si mateixa.

la por mou tot allò inamobible per d’altres mecanismes que no arriben a poder controlar les persones, per això fan ús de la por.

la por fa que les polítiques es moguin en un o altre sentit, i que els ciutadans, submisos i aterrits, acceptin qualsevol mesura, per la por del que sigui que convingui en aquell moment.

la por ens fa acceptar que es tanquin fronteres, es desterrin persones, s’aïllin comunitats, s’envaeixin estats, es conculquin drets que si es referissin a nosaltres mateixos mai acceptaríem...o sí, depenent del tipus de por que ens amenacés.

la por, de fet, és el gran mecanisme que tenen els estats per aconseguir legalitzar mesures, programes de tot tipus, inversions, i dictar lleis que, suposadament protegeixen els seus ciutadans, i que ens fa aliens a tot el que els deixem fer sense saber-ho, suposant que saben el que fan i vetllaran pel nostre benestar salvant-nos de tot allò que ens amenaça.

i tant se val de quina por es tracti, pot ser por de perdre la salut, por de perdre lloc de treball, por de viure amb angoixa, por del delicte, por de perdre una llengua, la por sempre ens fa callar i acceptar, la por és la mare de totes les submisions.

i mai recordem, que, el contrari de tenir por és ser valent.
reivindico la valentia d’enfrontar-me a totes les pors que ens fabriquen, per poder ser una mica, (ni que sigui poc) lliure.

els altres manaments (ens queda esperança?)

Els altres manaments (republicans i ja fossilitzats)

-Estimar la justícia per damunt de totes les coses.
-El culte a la dignitat.
-Viure amb honestedat.
-Intervenir de manera recta a la vida política.
-Honorar i conrear la intel.ligència.
-Fer extensiva l’educació.
-Treballar ( i poder i tenir-hi accés).
-Protegir els més dèbils.
-Defugir el propi benefici si és a costa del privilegi d’altri (defugint l’explotació de l’home per l’home, posant marcs legals que impedeixin el profit d’uns a costa dels altres).

El principi conceptual és proclamar que qui estima la justícia per damunt de totes les coses, no fa mal a ningú, respecta els drets de l’altre, i sap fer respectar els propis. Qui estima la dignitat estima també la llibertat i la igualtat, no trepitja ningú i per ningú es deixa trepitjar, no reconeix primacies innates ni obeeix privilegis sense causa ni fonament.

Decàleg per a les bones persones
Traducció prou fidel del castellà. Extret d’un fulletó de propaganda previ a la proclamació de la segona República, rescatat per Félix Población. Escriptor i periodista al Centre Documental de la Memòria Històrica.

Decididament sóc republicana, potser senzilla, com aquests petits grans principis, potser no tinc massa paraules de moda, però sé que ho sóc i perquè ho sóc. I per això, pels principis, no pas pel nom (ER, ja m'enteneu) no me'n refio d'aquell partit de les trencadisses...

no me'n puc estar...

els meus, de la terra, de casa, herois de poca volada, però que arriben al cor... i no hi són tots, però aquesta emoció del Puyol i la senyera serà difícil d'oblidar.

només cal llegir les critiques... i això que a mi això del futbol em posa dels nervis, amb dos fills futbolistes a casa......però avui hi havia més gent que mai al poble, el local social ple a vessar de jovent, gent gran, mainada i de mitja edat...alegria i celebracions, xocs de mans...

i dic jo, no ens podríem ajuntar així per una causa comuna més noble i de veritable repercussió social? no sé, com ara per muntar un veritable mar de fons que remogués aquesta merdòfia de polítics que tenim, que aportés noves iniciatives i respostes a banda de les que proposa el gran capital...