UNA SORTIDA DIGNA. Jocs literaris. Una proposta de "Tens un racó dalt del món"

com si el futur fos un corriol planer de flors boscanes
entres xiulant melodies antigues, assages el to...
perduda la por, curull d’orgull, el cor en flames
presentes projectes amb èxit segur,
sembla una entrada guarnida de llum...

t’escolten i creuen, s’encomanen d’hipnosi,
esperen el líder, carisma i honor, veritats, no promeses...
miren els ulls de qui sembla un gurú...

llibertat! independència! tu decideixes, que no ho facin per tu!

que els diràs, més tard, quan no siguis capaç
de trobar una sortida digna?

(participació en els jocs literaris de J.M Tibau)

desagrupament.cat

Aquest és l'encapçalament de la notícia, el missatge d'un il.lusionat qualsevol amb el que semblava el projecte amb majúscules per l'independentisme català:

"Podeu dir alguna cosa sobre les informacions que estan sortint sobre que en Carretero ha marxat de la directiva? Si us plau, hem d'estar units, i en Carretero és clau. Sou l'única esperança que té aquest país. No ens falleu, no em falleu. Perdoneu que escrigui aquí, però no sabia on adreçar aquest comentari"

No puc opinar sobre el fons d'aqueta decisió. Sembla que l'excusa és el criteri de tria de llistes. Particularment, em sembla bo que cadascuna de les demarcacions escullin els seus representants, més si anem a una futura organització diferent a les actuals províncies. I no tinc res en contra de poder pensar també en d'altres candidats d'arreu del país. Per això no entenc una rebequeria d'aquesta mena, si de cas, només els afanys de protagonisme que acaben sortint sempre quan parlem de política.

En fi, de què té por el sr. Carretero?

quina barra de vaga... (som l'enemic a abatre, o, també, plouen garrotades)

Malament rai quan per llei s'ha d'imposar la pròpia llengua. Això ens acaba de mostrar com n'estem de malament. Malament rai quan les empreses del sector es posen d'acord per donar la raó als arguments del PP, dels Ciutadans, i de d'altres grups perillosament propers a idees feixistes pel que fa a imposició de la colònia sobre el colonitzat.

Ja només ens faltava això. Ara, per postres, com que no en teníem prou, sortim als diaris de l'altra banda com els radicals que no som, però que aviat ens obligaran a ser.

Que n'arriba a ser de trist tot plegat. Jo, com molts que vivim a poble, tinc molt poques oportunitats de veure cinema parlat en la meva llengua. I no en tinc cap per veure cinema subtitulat en la meva llengua, d'aquest no n'he gaudit mai. Ben fàcil seria subtitular, i molt menys costós, però llavors ens diuen que se'n va en orris un sector que viu dels doblatges. Coi, que no cobren per doblar al català?

El que més m'emprenya, és que cada dia que passa em trobo més embolicada en actituds que no són pròpies de mi mateixa. Em trobo corregint i emprenyant companys de feina, amics i amigues quan alegrement passen a l'altra llengua. Hi ha moments que sóc fins i tot perapunyetes. Fa un parell de dies, buscàvem recursos a la xarxa per un projecte de treball. En vam trobar molts, en castellà. M'hi vaig negar. No pas per gust, però hi ha aprenentatges que abasten un lèxic bàsic en la nostra llengua, que s'han de guardar com un tresor.

A les escoles, ja ho debeu saber, des del curs passat, tenim un PL, projecte lingüístic, que vetlla per l'ús exclusiu del català tret dels àmbits o matèries que s'imparteixen en anglès o castellà. Quan el vam començar a posar en estudi, molts pensaven només en la complicació de la feina, fer una anàlisi dels usos lingüístics en tots els àmbits escolars. Passar enquestes, treure conclusions, establir prioritats...

Però un s'adona que si no ho fem així, amb tota la duresa i l'exigència que són necessàries per mantenir el català com a llengua d'ús, d'aquí pocs anys serem una relíquia, una mena de fet testimonial que no tindrà categoria de cultura. Mai havia sigut tan enganyosament devastador, una eina de doble tall, el principi segons el qual la comunicació ha de prevaldre per damunt de tot. Per nosaltres, un país petit amb cada vegada menys parlants de català com a primera llengua, disposats a mantenir-la, les lleis d'obligatorietat són el darrer recurs, però l'únic que ens pot salvar. Això sí, hi hem d'afegir voluntat, molta voluntat i molta fermesa. I reclamar amb el que sigui el que és nostre per dret. O sigui, totes les manifestacions culturals, el cinema, també. No podem perdre de vista que per molts, som l'enemic a abatre!

iubilatio

jubilació
1 1 f. [ECT] Acció de jubilar o de jubilar-se; l’efecte.
1 2 f. [ECT] Pensió de què gaudeix qui ha estat jubilat.
2 f. [LC] Alegria expansiva. ???

Doncs què voleu que us digui, això de sentir una alegria expansiva, associada a la paraula jubilació, més aviat me la rebufa...

El rebombori avui ha sigut un xic cridaner, però cal anar a pams. Jo tinc alguna idea. Però no lliguen gaire amb la lògica empresarial, que aquests tenen pressa per anar liquidant els de contracte indefinit per gent més jove (normal) que, sabuda la precarietat laboral, accepten gairebé qualsevol tipus de contracte!

1- TIMV (Teoria Idealista que Mai Veurem). Et deixen "jubilar" als 50, et passes 10 anys d'alegria i dormir fins la una si convé, llegint, passejant o fent el gos, i als seixanta tornes fins que duris...bé, no?

2- TDMS (Teoria de Mort Sobtada). La que busquen i desitgen alguns polítics, treballar fins als 70, i al cap de quatre dies, ja l'has "palmat". Aquesta té avantatges pel govern, estalvia molts pagaments de pensions, i doble estalvi en inversions per l'Inserso. Ja gairebé estarem tan arrupits que no ens mourem de casa.

3- TDCP (Teoria del Campi qui Pugui) Aplicable a polítics, empresaris, banquers... als que poden fer-se una jubilació a mida, que han pogut fer grans plans de pensions, que tenen inversions i propietats i no pensen fer-ne donació, ben al contrari, llogades o rellogades per anar cobrant.

4- TDDCTIJ (Teoria Dels Desgraciats Com Tu i Jo) Haurem de fer el que manin. O el que ens deixin. O el que el mercat laboral prioritzi. O fotre'ns.

5- La meva teoria preferida, que no té gaire res a veure amb tot plegat. Vull escoltar el meu cor i el meu cos. Però NO tinc ganes de jubilar-me. NO m'imagino sense la meva feina. NO vull sentir-me òrfena d'ambient de mainada. NO vull deixar de fer el que m'agrada.

Puc barallar-me amb mig món per l'ensenyament i les diverses maneres d'enfocar la feina, em puc emprenyar per com rutllen les coses a nivell d'organització, penso que falten idees i recursos, penso que ara mateix moltes escoles són com un vaixell a la deriva d'una flota incomunicada o amb problemes de connexió.

Però per mi, és una lluita que s'oblida a l'aula, o si més no, jo l'oblido. Així que, sisplau, deixeu-me si cal, quan toqui, fer un horari diferent, o doneu-me aquells nanos que ningú vol, però NO em maneu, coi!

fallida

els darrers estalvis s’havien fos... crèdit zero...
un malviure de misèria l’esperava, i no gosava mirar els nens
prengué la darrera decisió per salvar els seus...
va pujar a la cadira per lligar la corda
però ni així va tenir sort
el cairat, igual que els comptes, va fer fallida

Nuclears? El regal pòstum...

Em fa gràcia com parlen "d'aquells ecologistes happy flowers", d'aquells "pseudo hippies" que diuen, som ara una colla de burgesos rondinaires però ben col.locats. Ja! Hauríem de pensar què diem i com, i també a qui. Sovint va bé recordar aquell que deia que "Un pessimista és un optimista ben informat".

Parlem de residus, parlem de futur.

Per aquells qui volen acollir prop un cementiri nuclear (de fet mai se’ns hauria d’haver plantejat aquesta situació), val la pena difondre unes nocions bàsiques que tothom hauria de saber. No pas de la netedat de l'energia nuclear, ni de les precioses columnes de vapor d'aigua que emeten, que no són fum, eh? Avui, un trempat informava ben clar sobre això. Però els molt llestos parlen de la contaminació que es veu, i del petroli, i és clar, un calla. Però un no és del tot burro i diu, noi! pensem en futur, no? Parlem de les deixalles!

Característiques que fan dels residus nuclears tan “especials”:

-La seva gran perillositat. Quantitats molt petites generen radiacions molt perilloses per la salut humana.

-La seva durada. Alguns dels isòtops radiactius emeten i emetran radiacions durant milers, desenes de milers d’anys. Unes radiacions que no es veuen, no alerten. I cal saber tot això que llegireu.

Considerem els dos tipus bàsics.

-Residus de mitjana o baixa activitat.

Emeten quantitats petites de radiació. Solen ser eines, roba, peces de recanvi, terres...de qualsevol central, centre d’investigació, hospital...

-Residus d’alta activitat.

Grans dosis de radiació. Hom calcula que són a l’entorn d’un 1%, però emeten el 95% de la radiactivitat que es genera. Bàsicament, són les restes de les barres d’urani que es fa servir de combustible a les centrals nuclears. També hi trobem caps nuclers o míssils, armament atòmic, però com que ens parlen d'energia neta, pensem en les centrals. Cal incloure també algunes restes del procés de purificació de l’urani.

Què ens preocupa? Elements com el plutoni 239 (vida mitjana 24.500 anys) Un altre isòtop del plutoni tindria segons sembla fins a uns 250.000 anys d’activitat. Un element prou desconegut és el neptú 237 (vida mitjana 2.130.000 anys) El plutoni 240, es queda curt, amb uns 6.600 anys.

Enmagatzemar aquests elements gairebé eterns comparats amb la vida d’un ésser humà, i amb prou seguretat (???, no s'oblidaran d'aquí a 1.000 anys que els tenen?), requereix un sòl especial i estable geològicament, una vitrificació duradora, uns contenidors hiper resistents i refrigerats per les temperatures que generen, i també inmunes al rovell i corrossió, al foc, als terratrèmols, als xocs...

S’entén perquè enmagatzemar substàncies com aquestes ha de presentar garanties tan extremes?

Hom calcula que un sol gram de plutoni 239 podria provocar el desenvolupament de càncer a un milió de persones.

Som capaços de pensar en uns períodes de màxima seguretat més llargs, molt més llargs que tota la història viscuda de la Humanitat tal com la coneixem? Allò que anomenem cultura, no va gaire més enllà d’uns 10.000 anys en el passat. Som capaços de preveure quines alteracions patirà el planeta a nivell sísmic per garantir una durada que gairebé escapa al nostre enteniment?

Som capaços de deixar un llegat de mort enmagatzemada com a regal de futur? Això si que és una hipoteca per in saecula saeculorum!

només cal fer neteja

em dónes oli,

jo tinc la porta, el pom i el pany...

i no he perdut la clau

(molt serà que no en fem prou)

gairebé adéu

Ja gairebé donaria la cosa per tancada, i quan dic la cosa dic tot aquest espai. És el desencís?

Si busco fer un paral.lelisme entre el que passa arreu i la meva vida, m’adono que he passat el temps de revoltes amb tota la sang i una càrrega emocional i ideològica que em deia –anem bé, endavant!..
He passat de l' "ahir, avui demà i sempre" com a lema no només polític o de país, a veure que “ahir” va ser gloriós a la mida de les petites necessitats i satisfaccions humanes d’una dona que obria els ulls al món de les idees solidàries i compromeses, després d’una adolescència fosca marcada per un xicot, fill de militar.

Oberts els ulls, just el dia del gran casament, just posat el dos a l’aniversari, el vaig plantar quan encara ni les separacions eren reconegudes. Un notari havia de certificar un fet que em va separar de la família i gairebé em costa la feina.

Però es va obrir un ahir on florien les petites conquestes, on amb un compromís personal afegit a molts com el propi, aconseguíem, per exemple, fer del Aiguamolls de l’Empordà reserva natural, després de passar nits al ras i al “cuartelillo”. Un ahir de lluites i de córrer pobles explicant que era això de l’ecologia, de pintar sols lluents de nit.

Un ahir on refeiem amb maons de fe, una escola amb nous aires, unes relacions progressivament més igualitàries, quan això de ser dona era una lluita i un orgull pels petits èxits personals. Vam plantar cara, vaig plantar cara i vam iniciar una mena de miratge de reconstrucció. Pedrolo es va convertir en el meu autor de capçalera, les escoles d’estiu en la meva plataforma d’aprenentatge d’allò que ningú m’havia ensenyat. Llegia compulsivament tot el que sortia de Reggio Emilia i vaig conéixer Gramsci de retruc.

Molt més tard la vida em va donar la oportunitat d’obrir canals per a les meves inquietuds, i em vaig guanyar (és clar) enemics a pols entre qui manava en els meus petits àmbits. Però hi va haver alegries que s’esvaeixen com el fum.

Ara, però, visc aquest moment com la mort dels ideals, i l’èxit de les accions “tirita”, i perdoneu-me l’expressió. Tot allò que es fa, és fa, però poc es pensa. I quan es pensa, es pensa acarat a l’àmbit funcional i diari, fora de qualsevol marc d’ideals i de futur. És ben fàcil parlar de com fracassen les grans trobades mundials si un s’ho mira des de l’òptica del conservadurisme d’allò miserable i petit que ens queda.

De vegades, és quelcom tan proper com una escala sense veïns estranys. Ens aferrem a les restes del naufragi, perquè el nostre Titànic de benestar s’ha enfonsat. I ens barallem per un tros de fusta que sura, fins la guarniríem amb una flor per donar-li aspecte de llar acollidora.

Però al pensament dominant no hi ha cap principi que no sigui buscar benestar personal per damunt del bé col.lectiu. Falta la qualitat essencialment humana. Floreixen arreu els fanatismes, perquè només poden florir davant la inmaduresa personal. Permeteu-me una petita broma. En el fons, no haureu d’anar tan lluny. A casa tenim un nou semidéu. Adorem Guardiola.

"Al immigrante, paliza constante"

Bon debat a l'apunt anterior. Un debat en el que es pot veure reflectit com cadascun opina segons les pròpies sensibilitats, cosa que d’altra banda és ben humà.
Vull copiar aquí algunes frases dels comentaris:

“Pense que torna el racisme -no se n'havia anat, en realitat- amb més força que mai. Una situació creada a un Ajuntament per polítics, sense respondre a un malestar social, ha acabat convertint-se en l'excusa per reprendre el discurs més fastigosament xenòfob.”

Segons escoltava aquest i d’altres matins, Vic es tenia com una mena de vila model en treball d’integració. Això no ho sé, ho diuen els diaris. I s'ha utilitzat a mode de precampanya per recaptar vots.

“No puc estar d'acord amb tu, empadronar als sense papers és legalitzar una il·legalitat, possiblement el primer seria millor legalitzar la situació i danar-lis els papers de residència a aquesta gent i després empadronar-los.”

Evident. Però cal tenir un contracte de treball. Els antecedents ens diuen que, durant molts anys, el fet d’ocupar, donar feina a hores a persones sense papers era molt rendible i tothom qui podia s’afanyava a pagar menys per més feina, estalviant-se qualsevol deure cap als seus treballadors. No contracte, no assegurança, no atur.
Vull dir que hi ha gent que fa anys que és aquí, ha treballat i no ha aconseguit tenir els papers. Qui n’és culpable?

“El problema és que molts d'eixos "il·legals" (em sembla cruel qualificar d'il·legal una persona que, a més, és víctima de la pobresa) entren a l'Estat perquè mouen sectors claus de l'economia... submergida. Deliberadament és així, per a benefici de grans empresaris.I després es vol negar el dret que tenen a rebre béns bàsics. Simplement, trobe que cal tenir molts pocs escrúpols, o estar insensibilitzat per la difusió de la propaganda subtilment racista i falsa (ens furten la feina, reben atenció abans, etc.) per a recolzar que a un malalt se li negue l'atenció mèdica.”

“Els polítics apliquen estratègies de venda. La necessitat -la demanda- es crea. La gent pot voler desitjar, per exemple, més seguretat als aeroports si prèviament els mitjans atien la por. La gent demana mesures racistes si els mitjans parlen de la immigració com un problema. La premsa es fa ressó de les declaracions dels polítics, és l'altaveu del missatge.”

La llei de la por és la que més mou el món. La por permet a l’estat il.legalitzar, tenir la gent retinguda sense gaire o cap explicació, tancar permisos de connexió a locals amb Internet de baix cost per qui no hi té accés a casa (vegeu el diari d’avui el que proposa l’Aguirre a Madrid) La llei de la por fa a molts treballadors acceptar qualsevol condició que se li imposi per molt que retalli els seus drets. I si no, mireu com n’estan d’encallats els acords entre sindicats i Patronal. Qui vol retallar costos d’acomiadaments i escurçar els contractes? La Patronal.

La llei de la por ens porta de manera irremediable cap a mesures dels estats absolutament fiscalitzadores i absolutistes. Avui, més que mai, dir la democràcia, és no dir res. Ha perdut el valor que l'honorava.

Perdoneu-me, però tots, gairebé tots els nostres avantpassats, han sigut immigrants o emigrants. La lliure circulació de persones, l’enriquiment i intercanvi entre cultures, ha sigut una constant històrica. La guerra i la incomprensió només sorgeixen a partir de la imposició del poder sense raons que no siguin el mantenir un estatus determinat. Per quins set sous nosaltres som millors que ningú? Hem d’acabar com a Itàlia cremant barris marginats?

Tal com deia un avui, no es tracta ja de parlar de bosses de pobresa. Tristament, el que tenim, són bosses de riquesa, cada vegada més petites i més endogàmiques. I la resta som tots els altres.

Opinant sobre Vic.

L’Ajuntament de Vic, amb un govern de coalició CIU, PSC i ERC, amb el suport del grup Plataforma per Catalunya (tristament famós pel peculiar Anglada, conegut de temps per la seva manifesta xenofòbia), està aixecant una onada de reaccions que hauríem de ser capaços de llegir des de l’òptica no només legal, sinó sota el prisma dels drets socials, per damunt dels quals tenim la Declaració dels Drets Humans.

En qualsevol situació de crisi econòmica, solen generar-se profundes reaccions de conservadurisme. Quan la gran crisi dels anys 30, Europa va veure néixer moviments d’extrema dreta, i més tard els més feixistes dels governs haguts i per haver. Als països de l’America llatina, al fons de tot plegat sempre trobem la lluita per conservar la supremacia dels poderosos que, tradicionalment, han tingut a les mans negocis i diners.

El més absolutament esgarrifós d’aquests contextos sociopolítics és la incapacitat que mostren/mostrem moltes persones que ens autoanomenaríem d’esquerra per gestionar i tirar endavant una alternativa trencadora amb les ignomínies socials i alhora constructiva per donar sortida a les necesitats de la gran quantitat de persones que es troben en situació desfavorida.

Com podem donar la culpa de la insuficiència de serveis públics (bàsicament escola i sanitat) a les persones immigrades, quan aquest/aquell país destina, dóna, gasta cada dia a l’entorn d’un milió d’euros per mantenir els soldats, la infraestructura i el material bèlic a l’Afganistan?

Com podem culpar a aquesta pobra gent (en molts sentits) d’agreujar la crisi del sistema capitalista, si segueixen destinant centenars de milers d’euros als bancs, que, paradoxalment segueixen obtenint beneficis? Que no n’obtenen tants? Doncs com tothom, a retallar sous. I dels qui cobren més, que a retallar drets dels pobres, tots s’hi veuen amb cor. Però no. Els directius de bancs i empreses, els polítics que van de vint-i-un botó, segueixen vivint a cos de rei, i generen amb la boca oberta el missatge de que no hi cabem tots. On són els principis bàsics d’atenció a qui més ho necessita? S’han de pintar d’origen i color de pell les necessitats? Tenen fronteres, llengües, la salut i l’atenció bàsica? I llavors els veus a ells, aquests demagogs electoralistes, amb cotxes de superluxe, que no s'estan de res.

El dret a ser empadronat és un dret social que reconeixen totes les constitucions democràtiques, que senzillament “escriu” qui viu on. I que evidentment dóna dret a ser atès mèdicament i a ser escolaritzat, cas de ser un infant. Sentir al meu país expressions tan semblants a les de Berlusconi, incitant a la denúncia (tot i que es van fer enrera), em fa vergonya, em fa llàstima, em fa pena. Recordar que és el mateix que ha fet la sra. Esperanza Aguirre a Torrejón de Ardoz.

De vegades, massa sovint, coneixes a les persones tal com són per allò que fan. Potser, si aquests que ara no els volen, els donessin cadascun d'ells un vot per tenir un seient al Parlament, corririen com llebres a empadronar-los.

apunt 777 (rodó) Les sueques, el Veí de dalt (i els deures que em va posar)

Vaja tros de títol per una bajanada...

Primer de tot, aclarir-vos, que quan deia "mama, no ho sé fer!!!", demanava ajut a la meva mare! I li deia just això, que no sé ser una mare com les sueques, les nòrdiques en general. Diu que, com que des de fa molt temps estan avesades a això de treballar i ser fora, han perdut força aquesta nostra sensació tan mediterrània de ser com una mena de mare/lloca/coixí/dona per a tot/pal de paller... aquesta característica encara tan nostrada, vaja.

I, pensant en les sueques, em va venir al cap el nostre veí de Dalt, l'amo i gall de Blogville, que diu que el tenim a Colmenar Viejo??? Ande ise? I ell molt simpàtic em va deixar deures, Més aviat ens va deixar deures.

Els meus eren fer-li classes de ball per entregues! I ja se sap, un cop has perdut la vergonya, vas de desvergonyit, que mig món se'n fot de l'altre...

Primer el seu ball, sorpresa, primícia mundial! Apa, Veí, després dius que t'arrossegues, si al final cantes i tot! Apalà, quin swing...

"Emprés" els meus deures, que "déumeperdó"... síííííí, he de posar tapes a les sabates, sí, tinc el menjador desendreçat, i què, eh? A més, estava fent el sopar... A aquella de la propaganda (bailando, me paso el dia bailando)el foc l'avisa amb un pip, i en canvi, la meva cuina és de gas, i no avisa, encara té cremadors del temps de la prehistòria, i què... Apa, a riure!

tu? molta llengua! (coses que una mare sueca no faria)

"pasar cera, pulir cera, pasar cera pulir cera"

(ja puc anar reivindicant, ja, si us ho deia, molta llengua...)

mamaaaaaaaa!!! encara no n'he après!!!!

vull ser una dona sueca, que diuen que no es senten criadetes de ningú!!!

Relats Conjunts. Pels estalvis perdo les estovalles (Taxi)

“De fet, ningú sap el que l’espera darrera la cantonada...”

Llegia mandrosament, per disfrutar poc a poc, el darrer llibre del Mankell, apassionada en les descripcions meravelloses del viure atormentat d'un home corrent, en un petit cafè de la plaça de la font.

El que em vaig trobar darrera la cantonada, just al moment que es posava a ploure, va ser un buit: el meu cotxe ja no hi era, al seu lloc una enganxina al terra em remetia a l’Ajuntament de Figueres, i a un telèfon per saber on redimonis parava el coi de lloc on portaven els vehicles “robats” legalment.

-Al recinte firal, senyora, final de la carretera de Roses!-
-Però si allà on he deixat el cotxe només està prohibit els matins de mercat! I avui ni es mercat de dijous, ni és matí!
-...................
I com collons vaig jo ara a buscar el cotxe, a aquestes hores del vespre i ploguent a bots i barrals? Per un parell d’euros d’estalvi i massa pressa, a veure, en pagaré... casumlaputa! Taaaaaaaaaaaaaaaxi!!!!!!

Cloenda Any Amades

Ara mateix, a ca l'Ara Mateix, només hi ha una recomanació per qui vulgui gaudir de veritat amb Amades, més enllà dels Costumaris i les tradicions.

Us recomano molt especialment que us compreu les seves Rondalles, de les quals jo en conec només dues entregues.

Llegir les rondalles catalanes de Joan Amades és com tornar a sentir-te a la falda de l'àvia o l'avi, rememorar l'infantesa, tonar a ser una criatura asseguda a la vora del foc, en una cuina amb fogons de ferro, la cuina "econòmica", que deia la meva iaia. Allà hi posava tionets i brasa per fer les sopes de pa escaldat. Del foc en treia també les brases per posar al braser, on recolzàvem els peus. Al braser, tot jugant, hi vaig fer caure de culs la meva germana, pobreta.

No podies sortir de la cuina, a l'entrada, solcada per les roderes per on passava el carro quan tornaven del camp, a l'entrada deia, amb el seu pou cobert i la galleda sempre a punt, hi feia un fred que et deixava glaçat. Corríem com esperitats cap dalt, saltironant pels graons de pedra gastada, i ens esmunyiem als llits amb matalàs de llana, que ja tenia la nostra forma ben emmotllada.

Això em recorda llegir Amades. Ara, explicar les rondalles a la classe, és encara més màgic. Sobretot, pel fet que, te les has d'enginyar per retornar el significat d'aquell entorn, ben perdut, als nostres nens, que poc saben de beneits, de Sant Pere i les seves claus del cel, de la Mare de Déu, de moliners i ferrers, de dimonis i d'infern, de frares i minyones. El que si entenen és el triomf de la bondat i l'èxit final dels babaus que sovint tenen sort amb allò que emprenen.

143è Joc Literari. JM Tibau. Nostàlgia

S’asseu penosament al banc. Duu un petit mos de pa a la butxaca, per anar passant el corc que sovint sent al ventre.

Avui, la passejada ha sigut curta, i sap que cada dia ho serà més. Les seves cames ja no el porten on voldria anar. De vegades, es permet d’anar-hi amb el cor, amb el pensament, posat en un miratge de joventut i força que sap perduda. Sent que la jaqueta tronada, esfilagarssada al coll i als colzes, li va baldera. De vegades pareix que el genoll li sortirà tallant i dolorit.

Si enyora quelcom de veritat, però, no és pas la força, del cos ni el delit, ni el tràfec de la vida passada. Sovint només enyora el petó amorós de la seva dona que gairebé no el reconeix, perduda en la malaltia inmisericorde de l’oblit, i que ara vagareja sense entendre que no hi ha retorn possible. Potser avui serà diferent. Potser avui l’abraçarà...

impotència

em prens l'alè i m'omples d'impotència, deus ser mare, àvia, germana, tia, cosina de molts morts...i no sabem com ajudar, no podem arribar a tu...

potser, després de l'alegria de ser viva, desitjaràs haver mort amb els que has perdut, i no et podem ajudar...

posada la màscara de valents, eixugant el cor i els ulls de llàgrimes, esteu ara condemnats a netejar els carrers de tantes vides perdudes...i no podem esborrar ni aturar tan gran tristesa...

el món us mira, molts de lluny, mentre aquí, a allò que era casa vostra, s'han perdut milers de vides úniques...

mentrestant, els sense cor, ja es dediquen a robar, a malbaratar el poc que queda, inmunes i tancats a la pena i a la mort.

ni la més gran desgràcia atura els miserables.

un gran periodista...del qual no sé el nom

Collonut el tipus a qui han convidat a RAC1. Si us ve de gust escoltar-ho, jo l'he enganxat només el darrer tall i ara l'he tornat a escoltar, la 2a hora de la tarda. El senyor, periodista de la Vanguàrdia, explica a la seva manera el perquè de la devaluació del Bolívar a Veneçuela.

"Molt senzill, com que ELL ha devaluat el bolívar, ELL guanya diners, amb què? Com que l'exportació única del país és la venda de petroli, tots els ingressos fins d'aquí a uns sis mesos que obtingui per la venda de petroli, li valdran el doble, amb la qual cosa obtindrà diners pel que li agrada fer, que és repartir, repartir pels necessitats, l'educ (i fa un silenci) ... en fi, aquestes coses que li agraden (repeteix), populisme, demagògia, que si (es sent algú del programa que diu la salut) sí, repeteix, això que li agrada, però els empresaris..." I més tard explica que,

"Ara s'ha inventat dos tipus de preu, l'un, els d'articles de primera necessitat, es mantindran al preu antic, i els articles de luxe, al nou preu de canvi. I per tal que no s'apugin els preus, ha tret l'exèrcit a tancar botigues, 70 ja n'ha tancat. Home, és veritat que aquestes ja tenien comprat a l'antic preu el que ara venen..."

No vull entrar en posicionaments anti o a favor del sr. Chávez com a governant. Sé de sobra que s'ha de viure en un lloc per saber-ne tots els intríngulis, i encara ni així els sabem, oi?

Hi ha qui en canta meravelles, evidentment els més necessitats, i hi ha qui es posa les mans al cap, és clar, la gent que té prou capacitat per tenir uns negocis, una empresa o una vida prou assegurada.

El que m'ha fet més gràcia (per dir-ho d'alguna manera, és la frivolitat amb la que l'entrevistat per aclarir els ets i uts de la devaluació, ha encarat l'ús (del doble de diners en bolívars entrants).

Curiós que en digui "aquestes coses que a ell li agraden, repartir diners entre els més necessitats..."

folls pel poder i la "pasta"

Darrerament no em ve de gust parlar (ni tampoc hi voldria pensar, però no me’n surto), deia que no em ve de gust parlar de gaire res relacionat amb la política. Jo sóc un clar exemple de ciutadà/ana, ja no només emprenyat/ada. Estic cabrejada, farta,tipa i cuita de tant mesquí que camina alegrement sense que l’importi tres pebrots el que es cou, que finalment serà el que patirem. I compte que entrem en precampanya! El que sentirem...

Per atzars de la vida, he trobat una nòmina de fa gairebé 10 anys. Coi. Gairebé cobro el mateix que cobrava llavors. Per això no m’arriben els quartos. Clar que pago moltes coses, clar que els fills gasten, tot i que els meus no són de demanar gaire. I llavors em ve al cap com d’aturada està la qüestió Sindicats/Patronal per arribar a un possible acord. L’únic que de veritat els preocupa és mantenir la seva golafreria “pessetera”. Retallar drets, oferir engrunes.

Aquest país es va fent movent només lleis que signifiquin prohibicions, controls, regulacions, obligacions i càrregues. Tot adreçat als qui no tenim nom, és clar. Els grans empresaris no tanquen pas per no perdre, tanquen per mantenir els guanys i a la butxaca, els directius que ploren a tothora, viatgen a pleret i van de gresca en gresca i de tiberi en tiberi.

I llavors he trobat això:

Rafel Reig

"Los empresarios tienen el convencimiento de que los trabajadores no son más que factores productivos, y que les pertenecen, como la maquinaria, los armarios o las sillas. Partiendo de ese punto de vista, consideran legítimo cambiarles de puesto, de función o de uniforme. En unas ópticas obligaban a las dependientas a no llevar nada (salvo ropa interior) bajo la bata, como quien pone en un escaparate lo que le da la gana. Eran “sus” dependientas y, si se transparentaban las bragas, el cliente se iba más satisfecho, ¿cuál es el problema? ¿No es suya la empresa? Aunque les hayan contratado para una cosa y aunque la hagan bien, es su potestad utilizar su maquinaria y herramientas como les apetezca. ¿Es que alguien les va a impedir utilizar la llave inglesa como martillo para clavar un clavo si a ellos les parece bien? Ahora te mando a Cultura, ahora te vas a la envasadora, ahora te enviamos de comercial a Cuenca, etc. Si el trabajador no está de acuerdo es como si la silla no está de acuerdo en que la utilicen sólo para colgar chaquetas: importa un rábano y además no es concebible, ¿o acaso se da la palabra a las sillas de tu propiedad? No se puede hacer nada. Dar un portazo, si te lo puedes permitir, como hice yo. En France Telecom lo que hicieron fue suicidarse uno detrás de otro. Aparte de coger calle o pegarte un tiro, no veo muchas opciones, ya que al parecer todo el mundo está convencido de que la propiedad privada de un medio de producción es un derecho."

I "per mostra un botó...nàs!" Aquest campa tan ample!

Certes memòries. 3

D’aquella nit poc recorda, només l’absència de dolor, i obrir els ulls per esperar l’alta.

El làser requereix repòs i cura, però podia anar a casa. Això sí, durant dies i dies li va caldre algú que la netegés i curés cada matí, o cada quan ho necessitava. Aquella ignominiosa postura de gos, arrambada amb el pit a terra i el cul amunt, li va fer sentir tota la força de la feblesa humana, depenent de tothom, a mercè dels altres.

I cada dia el nen passava per davant dels seus ulls, li duien a l’habitació, i li treien de les mans quan se la veia cansada. No s’aixecava per atendre’l, no l’alimentava, i es feia tancar la porta quan els brams de la criatura cridaven el rebuig al biberó.
I una distància subtil es va anar ensenyorint del cor de tots dos.

Un punt de fredor no volguda. Finalment, ja no el sentia a la nit. Ara, no sap qui dels dos va llençar primer la tovallola.Però tot passa, i tot va passar més ràpid que no pensava.

Ara sap, ja ho sabia llavors però mai s’ho va dir, que aquell mes va obrir una escletxa fonda, molt fonda. Quan tornava a ser mestressa de si mateixa, els ulls del nen no la miraven igual... o s’ho imaginava? Ni el seu fill de sis anys era el mateix. Va començar a fer rebequeries, i això que mai havia reclamat res fora de to. El petit li posava el braç davant la cara quan el duia a coll i mirava endavant, no pas a ella.

Per això, sap que encara li ha d’explicar moltes més coses.

Certes memòries. 2

Del diagnòstic fins l’operació no va passar ni una setmana.
Havia de fer-ho. El metge va ser molt clar, com ho havia aguantat?-li va preguntar. No ho sabia, però mirava el balcó sovint, massa sovint...

Ella es sabia soferta, però aquell ròssec li anava prenent el seny. Una barreja caòtica de sensacions inutilitzava el seu fer diari.

El matí que es va sorprendre a si mateixa amb el seu fill damunt la taula plorant, espantat i indefens, i ella cridant, els punys closos, els ulls esbatanats, amb el seny perdut, amarada de llàgrimes d’impotència, ràbia i desesper va sentir que la decisió estava presa.

Havia de desalletar-lo, d’un dia per l’altre. Un mes i prou, pobret, i quant l’havia fet patir... S’hauria de quedar al llit un mes més, sense poder-lo passejar, ni fer-se’n càrrec a temps sencer. Trencar el lligam, si és que n'hi havia, ella només era capaç de percebre tempestes emocionals.

Ni moure’s per treure’l del bressol. Ni el bany, ni els jocs, la minsa compensació que, quan es tornava a sentir ella mateixa, li donava. Potser millor? Desgraciada, es deia, boja i desgraciada...

Però a l’hospital, va plorar com una criatura demanant si tot aniria bé...-els meus nens!- els deia...-un només té un mes...- ronca ja la veu de brams i histèria ... i no es va adonar de res més, perduda en l'espiral psicodèlica de l'anestèssia.

Inici. Certes memòries. 1.

El recorda bé el dia que va veure la llum per primer cop. Té la seva careta gravada a la memòria, els seus cabells rebels, tot barrejat amb un dolor rabiós després d’un part que va deixar més ferides que les habituals.

Es va esquinçar quelcom més que el perineu, però ella encara no ho sabia. Van ser dies durs, molt durs. Sovint, mentre l’alletava, sentia com si un animal ferotge rosegués aquella zona sensible i dolorida. Rodolaven les llàgrimes galtes avall i es mossegava els llavis fins a fer-se mal, però inevitablement havia de deixar el nen sobre el llit i passejar furiosa després de prendre un, dos o tres calmants que tardaven a fer efecte. Es mirava el nen amb una sensació desconeguda, com volent sense poder escurçar distàncies.

Al cap d’una estona, reprenia el fill i l’acaronava, amb un sentiment confús d’impotència, mentre una guerra sorda es lliurava al seu cor, presoner de l’amor i el dolor barrejats en onades furioses.

Potser això, aquests pocs dies de lluita interna van marcar la criatura per sempre, mai ho sabrà.

Potser, per això, ara sent que ha d’explicar moltes coses al seu fill.

és es colmo! reis a casa de republicans...

l'un patge reial...

l'altre el molt estimat rei Baltasar... i a mi em cau la baba...
i és que m'encanta veure'ls posats en les coses del poble...

Del BI i altres coses del dia... ara que tinc un minut...

Si no coneixeu el seu blog, Poesia i aula, us el recomano... Bé, en té un pilonàs, de blogs, i tot i que ben aviat vaig posar una creueta al seu número, el 10, no m'acabava de decidir, tenia només dues pistes, la boira i el seu viatge. I com ha disfrutat la punyetera! Si aneu a casa seva, veureu unes fotos magnífiques que us faran enveja de la bona, i evidentment, no us podeu perdre els seus posts.

Ella m'ha regalat un blog!!! Un blog ple d'estrelles, que val la pena de mirar... Ara, li demanaré que m'hi deixi escriure... i així podré mantenir la llumeneta encesa...

Gràcies de tot cor, Isabel!

I jo, contenta, perquè em va tocar L'Avi...

Sí, molt contenta, però, recoi, què li havia de regalar? Botifarres no, que sé que darrerament ha fet vida de malalt, i cal cuidar-se... Coses que entretinguin, no ho veia clar, sempre va molt enfeinat i darrerament ha augmentat la família... Així que em vaig posar al seu terreny.

I aquí us deixo la mostra del que ha quedat. Ho té muntat i li enviaré aquell llençol de codi per si el vol penjar al blog. Sé que li ha agradat i jo he après una mica a fer garigots (a l'Empordà en diem esgarigots, i ara es sol dir gargots...)

Moltes gràcies a la meva blocaire, altra vegada pel detall.

Moltes gràcies a l'Avi, que m'ha permès conéixer'l un xic més, i he fet ben bé una còpia barata dels seus dibuixos... sé que ell m'ho perdona. Els he posat aquí, perquè algú comenta que no es veu el muntatge.

Blocaire Invisible!!!! Arriba la teva hora, avi!

T'he llegit, t'he admirat, he rigut, i que sàpigues que ets la figura familiar que m'es m'estimo, i que més voldria que tothom estimés, valorés i respectés.

Bons reis!

.

I perdona'm els gargots!

Pista de Propina pel Blocaire Invisible. Última, ja!!!

Suposo que no deuria ser un prodigi, als 4 anys...o si? En tot cas, ara ho fa moooooooooooolt millor, ho juro!

I demano de genolls, amb el nas tocant a terra que el meu doni algun senyal de vida, sispli, que vaig més perduda que un burro a l'hipercor!

allò que quedarà de mi

ni el savi més savi, en el fer i en el dir, l’artesà més polit,
ni l’orfebre més fi, ni el ferrer més certer
en picar i trempar el metall i fer dolç el perfil
farien, als meus ulls
un escorç noble com el vostre, fills.

Darrera pista B. Invisible. I les conseqüències d'una senzilla decisió

Eh que vaig dir que res d'enviar sms d'aquells d'any nou?
No ho he fet, tret de les persones que de veritat tinc més properes (i no us dic què els vaig posar, perquè era més aviat irreverent, així de conya)
Doncs bé.
Confirmat.
Rebuts al meu mòbil aquest any, 7 sms.
Tres d'aquestes persones no havien rebut el meu.

Això corrobora el que us deia al post "Rondinaire 2010". La gran majoria de gent respon per obligació, si de cas li agrada i diu, va... tornem-li. Però que els surti del cor, allò de veres...


Darrera pista pel meu Blocaire Invisible.

Finalment, he aconseeguit saber el teu nom, que tots et coneixem per un nik molt, però que molt afectuós.

Avís per a qui li hagi tocat jo.

Estic cosida de mirar blocs i encara no n'he descartat la meitat, o sigui, que depresset, pistes i visites ja, que hi ha gent que som durs d'orella, de vista i d'enteniment!

Iniciativa blocaire. Primícia mundial (amb les calces del revés, però no es veu)

La Violette, que deixeu-la anar, ha proposat de fer uns passets amb sabates vermelles.

Jo sóc rareta. Tinc uns esclops d'estiu vermells, i tampoc és cosa de ballar com el caganer del pessebre, que això si que no té gens de "glamour".

Però, bogeta de mi, he fet el salt a la fama.

Apa, ja podeu riure una estona.

Podeu dir que trepitjo raïms, que aixafo cagarades, que mato escarabats, podreu veure que la integritat d'alguns mobles ha quedat seriosament en perill, però, aquí us deixo el testimoni d'una dona que ha perdut la vergonya.

I avui no m'he canviat ni de roba. Apa.

No sé que podrà fer amb això, ella, amant dels jocs sensuals, perquè aquest ball, de sensual...prrrfffffffffffff....és que em peto....