infància, aquella infància

(foto de google)

-Pere, fill, no t’embrutis els mitjons abans d’entrar a l’església!
En Pere fa carona de pomes agres, potser de mitja por. No sap si aguantar el palmó ben dret o llençar-lo pel camí. Aquest any, ni tan sols li han posat els rosaris de sucre blanc i blau. Segur que no s’empastifa la camisa, i doncs, per això ja no el renyaran. Té por, pobric. La seva germana va endavant, amb la petita palma guarnida de figuretes de sucre blanques i roses, mirant-se embadalida les sabates de xarol.
Quan s’acaba la benedicció, tornen cap a casa. El palmó ruixat amb aigua beneïda guarnirà el balcó per no deixar entrar els mals esperits, que diu la iaia.
Ell, el que voldria és que el mal esperit que hi ha dins de casa desaparegués per sempre. Encara recorda el cop sec (amb el palmó) a les natges nues que el pare li va clavar el dia de Pasqua de l’any passat.

Havia anat al rebost d’amagat. Sentia una flaire “celestial”.

Després de l’adobat del pare, només pensa en els dies que va tardar a poder seure bé per culpa d’haver tastat els brunyols abans d’hora.

.

.

Et vaig veure al cafè

Et vaig veure al cafè.
Covardament hauria girat l’esquena, perquè sé, ho sé del cert, que hi ha ferides que mai curen.
Sempre seràs el meu passat, i així és com ho vull.
Et vaig veure al cafè però no vaig recular.
Mandrosament els peus em duien a la taula, mentre el cap deia que no. Serena, et vaig mirar, ja sense por.
Ei! – em vas cridar- Quant temps!
Vint-i-set anys. Mesquí. Cínic. Això ho vaig callar, i els ulls no ho deien. Et vaig oferir un somriure i la galta pel petó, la mateixa de la teva darrera bufetada.
.
.
.
Participació en el projecte LletrAtura, mireu aquí

:

crec

Crec, i ho crec amb fermesa, que, si aquell Jesús que, rabiosament trenà les cordes per treure els mercaders del temple a fuetades, dient que allò no havia de ser casa de lladres, si ara mateix aixequés el cap, no en tindria prou amb uns quants fuets, ni trobaria prou cordes per trenar per etzibar fuetades a tot aquest reguitzell de miserables que ocupen trons i poders, siguin d'aquest món o d'un altre, com alguns gosen proclamar. Indignes.

.

Ja n'estem farts que ens jutgin aquells que haurien de ser jutjats, que ens alliçonin aquells que haurien d'aprendre el bon fer i el viure decentment, que ens governin lladres i indecents, que ens eixuguin les butxaques per pagar els seus capricis, que els corruptors campin lliurement. Prou d'impostors i miserables.

.

.

acudit copiat i traduit

l'he trobat a rebelión, una publicació digital que sovint llegeixo...

i trobo que més encertat, impossible!

.

.

( i què en faré de canviar l'hora si el món girarà del revés igualment?)

.

Conte. L'altra versió de l'apunt anterior (i és que tot té dues cares)

Això ara el senyor conill que n’estava tip i cuit de fugir del senyor tigre. Un bon dia, el tigre ensumava i buscava com un boget el conill. Aquest s’esmunyia amagadet entre les herbes pendent avall, pendent avall, i, quan ja no sabia com desempallegar-se’n, ell sí que s’arrapa a una rocassa grossa que hi havia allà i es posa a cridar com un boig...
.
-Ajudeu-me! Siusplau! Ajut, que en passarà una de grossa!
.
El senyor tigre, sent els crits i veu el conill “aguantant” la rocassa.
.
-Es pot saber què fas, conill?

.
-Ai, estimat senyor tigre, doncs és ben clar, el que faig és aguantar aquesta rocassa... si de cas rodolés, no vull ni imaginar el que passaria! Si esfondrés la vostra preuada prada, tan verda i polida... I no vull ni pensar on faríeu les vostres migdiades, on us deixaríeu escalfar pel sol en les diades d’hivern, on, que déu no ho vulgui, faríeu les batudes per la cacera del vostre aliment...
.

-...mmmmhhh, i... segur que la roca és a punt de rodolar pendent avall?

.
-Ja ho crec, benvolgut senyor tigre, just he arribat al moment que ja començava a moure’s...i el més gros de tot plegat, és que jo, pobret de mi, ja no puc més, no tinc més forces per aguantar aquest rocam...

.
-Caram, mestre conill,quina generositat, potser doncs que t’ajudi, i així, entre els dos...
-Quin pes em traieu de sobre, senyor tigre, segur que entre els dos...
.
Tal dit, tal fet. El tigre es posa a empenyer ben fort la roca, quiet i amatent a la feina.
.
-Però, pensant-ho bé, senyor tigre, ara som dos. Si jo l’he pogut aguantar sol fins ara, vos, fort com sou, si mentrestant em feu el favor de no deixar la pedra, aniré a demanar ajut per poder-la falcar i deixar-la assegurada...

.
-Bona pensada, mestre conill, si que en sou de sagaç, i jo que només us veia com una menja saborosa... si n’he estat de ruc... aneu passant, que com més aviat marxareu, més ràpid tornareu...
.
Evidentment, encara l’esperava quan es va fer fosc. Poc a poquet, va deixar anar un dit, després tota la grapa, fins que es va separar corrent de cantó per no ser aixafat per la rocassa, el gran perill...que no es va moure del lloc on era. Si és que de fatxendes de pa sucat amb oli i cervell de mosquit el món n’és ple.

no us sembla que ... (quan tot és tan difícil)

...si més no, jo em sento així, com empenyent muntanya amunt una gran pedrota...

i si m'ho miro d'un altre cantó, és ben igual, com aguantant una pedrota enorme per tal que no caigui...

tot això comptant que no gaudeixo d'eixa musculatura, ni física, ni mental...

uix, quasi ho oblido! (segon apunt del dia)

tinc davant meu flors d'ametller,

fetes de bits, enganys de llum...

no sento el cant de cap moixó

ni l'escalf del sol pot desfer el glaç

humit i llòbreg és encara el meu món

fregant l'abisme del neguit sense consol

em criden fort els fondals negres,

m'atrau el buit de no ser res...

i tinc dins meu un blanc de dol

de fred d'hivern...

no puc, encara no,

deixar passar la primavera

la dama s'esmuny, deler de d'altres llars

(l'espanto, sap de la meva por)

que a casa, encara no és el temps de les cireres.

"que déu et coroni amb claus de carreta" (dita viladamatenca)

(m'he de desfogar... faig informes/notes/qualificacions/crucifixions...)

A tu, professor/a admirador de les notes numèriques per justes i poc enganyoses, et voldria plantejar uns quants dilemes, que em tenen amb un ai al cor.
.
Com pots assegurar que les teves notes són també justes i que mesuren allò que realment els teus alumnes han après? És que no sé si hi ha balances que pesin aprenentatges...
Quant d’això que ara tan fermament puntuem recordaran d’aquí a un...trimestre? (volia dir un any, però ja no goso)
Quantes enginyoses equacions i integrals es trobarà el teu alumne a la vida?
Qui t’assegura que el fet de saber fer una anàlisi sintàctica estiguis realment educant un bon escriptor/comunicador?
Com goses donar, per exemple, 3 punts per bona actitud? I, més enllà, com valorar justament i encertar què vol dir actitud per mi i per l’altre?
.
Ai, fillets del meu cor...sabeu que sou un llistat de números de colors en una llibreta de profes?
.
Ja, ja ho sé, la meva opinió no compta, i jo sóc el barrufet rondinaire... i la meva feina, amb nens i nenes de 6 a 8 anys no es pot dir que sigui important... per favor, no compareu amb el que ve després, que allò sí que és seriós...
.
Sort que ells, estan prou mentalitzats que ens estem fent unes sabates molt molt i molt resistents, amb una sola molt molt gruixuda, per poder pujar amb un bon coixí les pedres punxegudes, els viaranys i barrancs que trobaran el proper curs, que estem en una mena d’entrenament d’alpinista i no podem anar descalços, que si més no, encara que sagni el cap, els peus s’aguantin... força, vailets/etes del meu cor!

Relats Conjunts. Zahir-ud-Din Mohammad Babur (1483-1530)

Després de les evidents tensions entre uns i altres, finalment va aconseguir que tothom (o gairebé) li servés fidelitat.
L’encontre no va ser fàcil.
Si d’alguna cosa es poden vantar els orientals, és de tenir una llengua esmolada, i un saber heretat de mil pensadors.
.
L’intercanvi de paraules fou, si més no, enriquidor pels acòlits que poc pensaven en futurs possibles, inmersos en presents esplèndids.
.
-Et desitjo el doble d’allò que tu em desitges...
-Malgrat ser el meu enemic, pren-te una altra copa. -respongué Babur.
.
-Si t’asseus al camí, fes-ho enfront del que t’espera per caminar, i d’esquena a allò que ja has caminat...
-No has de menysprear un rei petit ni un corrent tranquil. -digué Babur.
.
-El clau que sobresurt, sempre rep un cop de martell...
-No provoquis una acció que no estiguis segur de poder dominar. –va concloure Babur.
.
Aquell vespre, Babur va cridar a consell els seus.
-Jo m’esperava un seguit de reclams socials i polítics, i us vaig encarregar un bon pamflet. I ara resulta que han vingut tots els amics del Víctor Pàmies! Ja podeu buscar al Google totes les seves parèmies i refranys, que ja no em queden respostes!

escoltat a...

al Tibet.
.
la raó de moltes enrabiades?
heus ací:
les persones, no són mai com tu voldries...
són...com elles volen! o poden, o saben...
.
i davant d'això, qui té la resposta?
perquè, de ben segur, l'altre pensa el mateix que tu...

fa vuit dies, i encara tenim neu als racons i fred colgada...

tornar a veure el sol, gairebé un miracle
tantes hores de silenci
quietud fosca, blancor de dol,
els ulls clucs i encara veus espurnes grises
cau lleugera i lànguida
la neu que somien els nens, flonja i bonica
però tot just l’endemà ja enyores la llum
és igual que t’enlluerni i els ulls plorin
l’escalfor és agradosa després de tant fred
tot i que saps que el fred, el de veritat,
no se’n va, company etern de mil tristeses...

(gràcies, Manolo, per les fotos) Veieu? allò del poble... i la companyonia.

baralla de pati

Al pati de l’escola passen aquestes coses.
Mai pots aclarir qui ha començat la picabaralla, perquè les culpes van rebotant d’una banda a l’altra, i si no és per qui mana, és per qui és l’amo de la pilota. I en tot cas, sempre arribes al principi, qui ha començat?
.
Una situació com l’actual, a tots nivells, és ben igual que una picabaralla al pati de l’escola. Finalment, acabes decidint que la culpa és de qui collons va inventar això de que les escoles havien de tenir pati.
.
-Qui regula els protocols del pati?
-Com és que els patis tenen arbres? O no en tenen?
-Qui collons va inventar i decidir que hi hauria porteries? Tan bé que anaven els jerseis fent de tanques...
-Qui va deixar que els nens portessin pilotes? Quan jugàvem al “pico, zorro, zaina”, que ja em direu si n’era de perillós, et fotien un clatellot si no et posaves bé.
-Qui ha decidit que cal anar al pati? A veure, s’està molt bé tancat entre quatre parets...
.
I així fins a l’eternitat, finalment, qui ha inventat l’escola? Com és que hi ha nens al món? Sense nens, no hi haurien baralles de pati. E voilà, c’est tout!

Passeu això al món dels desastres (jejejeje, un dia de nevada...) i a veure qui és el guapo que esbrina l’arrel del problema. No, no és pas només el sr. Boada, (que no sap què diu, o diu el que li diuen),ni el sr. Saura, (que sempre acaba sortint arreu, per mi que és ell "el presi") ni potser les directives actuals de res.

.

M’agradaria saber qui, per allà els setanta, va deixar signar contractes (cobrant de sota mà) i preus de materials i construccions (cobrant de sota mà) que mai es van revisar (cobrant de sota mà).

Quantes butxaques són plenes des de llavors?

Quants pocavergonyes es van fer rics presentant projectes de un milió, en van cobrar un i mig i hi van invertir quatre duros?

Quantes parets tenen més sorra que no pas ciment, quants pilars tenen més sorra que no pas “portland”, que el meu pare duia materials per a la construcció i sé de què parlo. Recordeu l’aluminosi?
.

.
Hem heretat una merda podrida, que ja no s’aguanta per cap cantó. I podem buscar culpes, però serà pitjor que la memòria històrica. I qui és el guapo que ho fot tot a terra i comença de nou?

tastet fotos (regalades)

ja funciona l'intercanvi... un tastet per veure com ha quedat el meu paisatge...

.
.

fora del món

Ja us en faré cinc cèntims, de tot això que estem vivint aquí a la zona de la gran nevada. Avui, he pogut tornar a l'escola, que hem tingut tancada.

En aquesta setmana, la meva estimada màquina de fer fotos es va espatllar, just dilluns al matí quan començava a nevar. M'agradaria haver fet fotos, però la companyonia que es crea en moments així fa que pugui assegurar que me les farà arribar via algun veí. Tres dies sense llum, aigua, cap telèfon, com a l'edat mitjana, vaja.

Tres dies per adonar-te que si vius a Barcelona, tot va més ràpid, i que els costa saber on estem ubicats els qui no som d'allà. Ni netejar carrers. A la carretera, l'endemà es passava. Al poble, no.

Tres dies per recuperar l'aprendre a sobreviure.

Tres dies per desesperar-te i pensar en la gent que no es pot moure, i en els qui s'han quedat perduts enmig de la muntanya i ni poden avisar. Per pensar en la gent gran, en els malalts, en qui no és autosuficient...

Progrés? I una merda. Equilibri tan fràgil, que, en un dia se'n va en orris. No penso pagar cap factura de llum d'aquest mes.

No puc venir, Antón...

I si vingués, no sé què et diria...
ningú hauria de sobreviure els fills
cap dolor es pot imaginar semblant a aquest...
injust, tràgic, traspassa allò explicable amb les paraules,
però malgrat que no podem fer res, ni dir res,
en som molts que voleiem com arnes al teu costat,
quan es fa fosc, i la mort del dia,
et fa més punyent l’absència,
quan el dolor ofega i es fa tangible,
quan les llàgrimes s’acaben
i els ulls només veuen els ulls perduts.
Sé, sabem que mai oblidaràs, i sabem que no hi ha consol,
però en el dol, també som molts que duem una llumeta
per fer-te companyia, tu mai ens has fallat, Antón,
i ell és amb tu, amb vosaltres,
embolcallant-vos amb el seu alè d’amor...
ara tens un àngel sempre vetllant per tu..
Jo, que res puc fer, he cridat al pare,
si més no, que es facin companyia,
ànimes suspeses estimant-nos en l’infinit.
.

.

si no us fa res, deixeu-li el vostre condol.

Tibau dixit...i jo a col.laborar...

Música dels anys 70... En JM Tibau ens convida a fer memòria.
Per mi, que no sóc de "disco", hi ha una peça imprescindible... us recomano paciència i llegir els subtítols.
.
.

.
.
I, coses de la vida, no podia deixar de ballar coses com aquestes...
.
.

.
.

si és que som així de bipolars...

això no ho arregla ni déu...

Això seria el que vindria a significar el que no diuen els de "Esto lo arreglamos entre todos".

Darrera d'aquestes sigles, resulta que hi ha empreses i capital que no es resignen a perdre pistonada. Podeu entrar i veure. Alguna sorpresa us endureu.

.

D'altra banda, recomano aquesta lectura. Aquí si que es pot llegir per saber com tothom s'afanya a mantenir els seus estatus passant dels qui passen el pitjor de les seves vides.

.

Això ho arreglem? no sé, però sense ells, els maniqueus, segur. Aquí hi ha la contra. Això ho hem d'arreglar sense ells. Mai la dicotomia entre empresaris, polítics i pseudoculturalets de merda, i treballadors a la corda fluixa havia sigut tan àmplia.

.

Bé quan les senyores i senyors de la neteja surten al carrer. A veure quan ens animem i sortim tots. A casa meva, els números no quadren, entrem sense remei en l'espiral dels qui hauran de prescindir de treballadors. Sabeu el mal tràngol que un passa en una petita empresa familiar arribats en aquest punt? On són les nostres solucions? No es pot aguantar més, però sembla que tenint organitzacions (Barcelona no sé que...), es renta la cara al país. I una merda, diuen que ha de petar tot per arreglar-ho? Petarà, ja peta...

per distreure una mica (zzzzzzzzzz...dormir, vull dormir)

El tastet d'esqueixada, un èxit...
Els nanos han menjat com lladres...
.
.
I ens convé descans...
Si estàs cansat/ada de pluja, mira't aquest...
.
.

.
.

Si estàs cansat/ada de tot, mira't aquest...
.
.

.
Si estàs com jo, a dormir de dret...

quaresma a la classe (cuina a tot drap)

-ep!, aquí tenim el bacallà, el peix que du la senyora Quaresma!

-si, home, això no és un peix!

-que sí, que és un peix...

-nevat! està nevat!

-segur? és neu?

-no! vidres!

-segur? a veure, tastem-lo?

-a mi em fa fàstic!

-no té forma de peix!

-doncs ens han dit que era un bacallà salat!

-no, que està congelat, no veus? té gel!

-va, a veure l'esqueixarem...

-què vol dir això?

-mira, l'anem esbocinant estirant la carn...

-però no digueu que és un peix?
-miraaaaa! què ha sortit d'aquí dins?

-... mmmh... una columna vertebral?

-ecsss...i quina pudor!

-que no, que és olor de...

-fa pudor!

-és que està salat, ja ho heu tastat no?

-però no té forma de peix, els peixos no són així!

-a veure, com podríem plegar-lo per saber si és un peix?
-té aletes!

-doncs sí, aletes, cua, però li falta....

-el cap! li falta el cap!

-on és el cap?

-i ara aprendrem a salar el peix...

-ecss! els treus el cap?

-sí, els he d'esganyar! què vol dir?

-la ganya!

-doncs es treu el cap fins la ganya i surt el...

-ecsss! tens sang als dits!

-sí, deu ser que el peix m'ha mossegat...

-que no, que és mort!

-no passa res, els hem de netejar i posar-los en un llit de sal gruixuda, i després cobrir tot el peix amb més sal...

-sembla un mineral!

-sí, oi? és que la sal és...

-un mineral! (en tenim uns que van visitar Cardona fa poc i ens van fer una gran xerrada)

-el meu avi ho fa, posa moltes anxoves en cubells!

-nosaltres en tenim poquetes, però ho provarem, a veure què passa...

Ja sabeu, esteu convidats als àpats de quaresma.

Demà, esqueixada amb amanida o mongetes...

La setmana que ve, macarrons amb bacallà.

I a veure si aconseguim salar anxoves! I que no se'ns podreixin.

Els deures d'avui? Buscar on es pesquen els bacallans! Ja riurem!

xenofòbia, un petit apunt...

L'altre dia, a l'escola,una colla de nens anaven a beure...un em crida i em diu,

-Roser, mira què diuen, que aquesta aixeta és dels "moros"!...

-...què?

.

Jo que m'acosto a la font, i, efectivament, de les dues aixetes, una estava "de vacances". Quan vaig preguntar i esbrinar, cap sabia ni el què ni el perquè, però els havien dit això, que l'altra era dels "moros" En aquell moment em va venir al cap allò dels lavabos per a "negres"

.

Què saben els nens de 7 i 8 anys d'això? Res, evidentment, el que senten a dir. I fan el que els sembla o entenen del que d'altres fan o diuen. I ja la tenim a sobre. El que parlem i fem ja us ho podeu pensar, però quan les "màximes generalitzadores" es converteixen en "vox pópuli", la tenim ben embolicada. I sinó, mireu i escolteu de qui és la culpa de gairebé tot. I penseu en Itàlia. I en les mesures de radicalització que es van estenent.

.

Avui, poc més enllà de les quatre de la tarda, han entrat a la botiga de casa per la porta de l'obrador. Només qui és pel poble, i la gent (quatre gats) que hi vivim, sabem de certes rutines. La carnisseria és tancada els dimarts a la tarda.

.

El lladre, o lladres, sabien bé on anaven. Ells entren per l'obrador i tanquen, sense passar la clau. Són a dos metres de la porta d'entrada. Treballen, desfan carn, preparen la carn rostida pels canalons. Això cada dimarts. Vull dir que són al pas de la porta. Avui han entrat quan hi hauria de ser tohom, han passat a la carnisseria i s'han endut la caixa registradora i el calaix, a dos metres de la taula de l'obrador, carregats amb una registradora i un calaix!!!!

Han tornat a sortir per la mateixa porta, tocant la cassola a punt pel rostit. El meu cunyat ha arribat un xic més tard, que era al barber.

.

El comentari més fàcil i més sentit? "Aquests moros". No senyors, que ho llegeixi tothom, només algú ben conegut i ben proper pot haver-ho fet, algú que pot fingir qualsevol cosa en cas de ser descobert, la qual cosa hauria d'haver passat per nassos. Només la casualitat l'ha ajudat. Davant de casa hi ha paletes i fusters. A dos metres de la porta, també, però per la banda de fora. Catalans i d'aquí. Una placeta minúscula on hi caben dos cotxes. Cap foraster.

.

Però el comentari ha sigut aquest, "aquests moros"...

no tinc solucions...però en busco!

Diuen, si més no ho fan servir per exemplificar la manca d'imaginació i la (sovint) beneiteria humana, que si estàs fins dalt d'antibiòtic, per exemple, i el medicament no et fa efecte, el que fas és tornar al metge i demanar una altra solució. Diuen que si el metge és tan babau que en veure que allò no et soluciona el problema, doncs una de dues, o acceptes i et morts per seguir amb un tractament inútil, o canvies de metge.

.

Vaja, això ho fa qualsevol en totes les tasques, ho farà el pagès amb l'adob, ho farà el ramader amb el menjar, qui adoba el cuir o treballa metalls, qui fabrica bosses i qui envasa llet, i ho fan tots aquells que, quan s'adonen que quelcom no funciona, fan un canvi i introdueixen estratègies o remeis o materials nous. Perquè veient les conseqüències, busquen les causes.

.

Tothom? No, nosaltres, per molt que ens adonem del que no funciona, canviem de figura o de referent, però no fem cap altre canvi, no actuem de manera expeditiva ni exigent. Fa anys, una situació com l'actual ens hagués portat al carrer en pes. Ara, senzillament, molts es deixen seduir per la mateixa poma, potser d'un altre color, amb una altra etiqueta, però poma a fi de comptes.

.

I potser, no necessitem la poma, necessitem saber què ho fa que ja no sigui la solució. Que no ens cal poma, sinó plàtan. O pa.

.

I si anem a l'arrel i busquem la causa? I si en adonéssim que ja no val voler tornar a una vida anterior, sinó que el que cal justament és identificar i abatre allò que ens ha dut al col.lapse? Podem i hem d'exigir canvis de veritat, petits i grans. Hi ha d'haver un nou estil de prioritats. Reduir despeses? D'acord, comencem per les que no fan gaire falta.

.

Ells ens demanen estalvi i seny. A nosaltres? Nosaltres podem demanar i exigir que les administracions proposin polítiques d'estalvi, però començant per elles mateixes. Prou de paperassa inútil de publicitat que va de dret a reciclar i que ningú llegeix, prou de funcionariat etern que ningú controla ni rendibilitza. L'altre dia llegia que en una seu d'aquestes oficials on es "fitxa", un per torns fitxava per uns quants. Ja vam saber de quants informes d'informes de d'altres informes s'han fet. Per res.

.

Fem servir els diners pel que és imprescindible. Si no és necessari i útil, és prescindible. Cal canviar els portàtils cada vegada que es fa una reunió d'alt nivell? Fa molt mal veure luxes absurds, quan un sopa pa del dia abans i embotit ressec de la nevera. Fa molt mal veure grans caravanes de cotxes d'últim model per anar a una recepció oficial, i després empassar-te les culpes del teu mal cap per no anar sempre en transport públic.

.

No és una visió apocalíptica. El meu fill petit, amb 17 anys, em diu sovint, "no veus quin món?" Per molt que jo li anomeni coses ben fetes i actituds positives, hi ha una realitat innegable.