31 gener 2011

no me'n sé estar...(frivolitat)

una manera com un altre de celebrar els set...
frivolitat? i tant! avui me la permeto.
.
hihihi..., el circ de la vida t'ha de seduir, de vegades...
(em sembla que ja sento primavera...)
:
i és que avui, a l'escola, el meu "X" i jo, després de tres setmanes nefastes, ens hem fos amorosament en una abraçada compartida i llaaaaarga, molt llaaaaarga, quan, per fi, ha tornat a aterrar i treballar una miqueta...això em fa feliç, dec ser beneita...

30 gener 2011

Jocs Literaris (Tibau dixit...)


Em quedaré quiet una estona.
Llàstima que no em veig els ulls, però diria que faig el posat just, d'allò que diuen "pobrissó....".
Quiet, per molt que se m'adormin les potes, quiet.
Mira, tu, aquelles es giraran, i segur que si faig una regirada de cap i miro amb peneta, se m'enduen...
.
.
Res, han passat de llarg...
Quan es faci un xic més fosc, aniré a la plata a menjar, de moment, quiet...
.
.
-Mama! Mira quin gos, pobret, tan sol... entrem i demanem si el venen?
-Ni regalat, rei. Tinc treballs a pagar el nostre menjar, només ens faltaria un gos, ara...
.
Res, no hi ha manera, ni així...
Osti! ràpid, Rosquilla, amaga't ràpid, una colla de xinesos!!!
.
(Tibau, perdona'm els tòpics, gairebé estava tot escrit...)

29 gener 2011

si teniu temps...




No té pèrdua...i això que molts ja l'heu vist, però els mestres, i els pares també, l'hem d'escoltar.

Egipte (comentaris d'un home normal)

Asseguts, (algú que no sabés dels nostres problemes diria que asseguts còmodament), mirem les notícies.
.
Ell està cansat de fer números, de fer equilibris, de rumiar com sortir del forat.
No hi ha cap esperança de canvi en positiu, la realitat ofega als treballadors, als petits comerciants, a les famílies normals, que vivien sense fer despeses extraordinàries del seu treball, sense poder estalviar, però sense massa deutes. Els qui ens han enfonsat van canviant de despatx, amb els mateixos beneficis, ostentosos, segueixen canviant de cotxe, d'ideologia si convé per seguir mamant de franc.
.
La Caixa ja no és Caixa (qui ho havia de dir), i quan sapiguem qui en són ara els amos, sabrem qui va sembrar el primer foc d'espant. Perquè sempre passa que, després d'una espantada global, puja la Borsa, quan algú ja s'ha fet més ric a costa d'una altra pèrdua de llocs de treball. I saps que el cercle dels rics s'estreny, però són més rics. I el dels pobres s'eixampla, i som més pobres. Quina vergonya que un jutge hagi de defensar dos pensionistes dels taurons, déu meu, quina vergonya.
.
I llavors veus al carrer milers d'homes que fan recular les forces de l'ordre (llegiu les forces que salvaguarden el règim establert, sigui on sigui) i demanen a crits i a cops una altra manera de viure. I tenen un país aixecat en peu de lluita, farts de tot.
.
I l'home normal, que només sap de treballar sense vacances pagades, que sempre es queda sense sou per pagar despeses als proveidors, amb un horitzó d'autònom de misèria, a casa, em diu,
.
-Quan aprendrem això? Quan tindrem pebrots de sortir al carrer i fotre'ls fora? Ens han escanyat i nosaltres, sense dir res, sense fer res...
.
Només tinc una resposta. Quan realment no tinguen res, res de res. Quan tot ho tinguem perdut, i ben perdut. I llavors ja serà tard. De vegades, com diu la meva mare, la mida es posa quan n'hi ha, que quan no hi ha res, ja es posa sola.
.
Qui cridarà a la revolta?

27 gener 2011

pau, desconeguda?

Potser sí, la pau, com a manera de ser i de viure, és una gran desconeguda.
Avui, un nen ha preguntat què vol dir pau.
Un altre li diu,
-Vol dir que no hi ha guerra.
Tot allò que són les grans i petites guerres de cada dia, no volen dir res, per ells.
Costa molt que entenguin que si s'enfaden, si es barallen, si no es respecten, si abandonen algú, si no miren pels altres, si no tenen paciència, si exclouen algú dels jocs o les converses, perden la pau. Costa molt que entenguin que la pau és una mena d'alegria dins d'un mateix que només pot ser-hi si allò que t'envolta és just i bo per la inmensa majoria.
Perquè per ells, el més important és "jo".
I els seus exemples sempre comencen amb "jo". I pel jo ignoren i deixen al llindar de l'horitzó les realitats que els envolten.
Demà "toca", diuen, celebrar el dia de la pau.
I no entenen que, de bon matí, ens mengem un bocinet de pau, que ja hi ha batusses només de començar el dia, fins per tenir un lloc preferent a l'espectacle de la vida. Ai, senyor...

24 gener 2011

més fred

L'emperador, cofoi, igual que la cort, s'enamorà d'aquell giny/ocell.
No menjava.
No dormia.
No calia cap cura.
Obedient, només calia donar-li corda.
La seva funció, garantida. Entretenir.
Una mica de música, no importava d'on vingués.
Sense límit d'horaris.
Aparentment, infinit, -llegiu, un ocell sense conveni, sense despeses, sense seguretat social, sense horaris-

.
I ho heu de tenir clar, sense canvis d'humor, ni baixes, ni llicències per covar ous o per festeig... sense necessitats per a satisfer... Qui no triaria la màquina? Sense sorpreses ni bocins de feina improvitzats...

.
Ah, però el giny es va espatllar!
-Ja no canta l'ocell metàl·lic! Tristesa pel senyor, privat del seu caprici...

.
Ni tots els experts del regne poden retornar aquell so, dolça melodia/còpia de l'ocell, el primer, el meravellós rossinyolet, que, lliure, volava i cantava al seu plaer, al seu ambient... I el trist i gairebé rovellat ocell meravellosament perfecte-recordeu? un giny- no aconsegueix fer minvar l'enyor de l'emperador...



.
Ai, senyor, senyor... si vols la teva cantarella, hauràs d'acceptar el conveni de l'ocellet boscà, oferir-li amor i cura, i el menjar just, i el descans que li pertoca...

.
Ho veus? Les vagues, de vegades, tenen èxit...


(afegit: he donat per fet que sabeu el conte d'Andersen, "El rossinyol", i he fet una adaptació lliure...)

23 gener 2011

Relats Conjunts. L'amor i la mort.


A la ràdio s’escoltaven sovint missatges de reclutament, prometent un futur gloriós pel després, un estatus d’heroi, honors i feina.

Alguns van a la guerra per principis. Ells, per principis, no hi anirien. Tenien la seva pròpia guerra. Experts en l'art de sobreviure amagats, sabien de la mort de no poder ser, de no poder viure.

Quan l’avís per Aloysius de presentar-se obligatòriament al quarter de reclutament va arribar, sabien que no hi havia sortida. L’Ernest ja havia rebut el seu, era només qüestió de temps. Amagar-se i fugir per sempre no semblava massa difícil. Experts en no ser, no viure. Potser, aquella guerra seria una oportunitat. Potser, si la sort els acompanyava, a França podrien viure junts i lliures.

Amuntegats com animals al vaixell, els homes reaccionaven per instint. Allà, el fred i la por van ser aliats misericordiosos que els van permetre moments d’afecte enmig de bromes grolleres. Riure amb un rictus amarg, plorar com qui se’n fot dels covards i simular abraçades que per ells eren ben tendres...

El rumor que s’acostaven l’hora, el desfici per actuar, fos com fos, s’estenia aquell vespre previ, només hi havia temps per engreixar les armes i assegurar que tenies amics que et cobririen.

Quan la portella de la llanxa es va abaixar, ells eren a les darreres fileres, sense pressa, el casc enfonsat per dissimular les llàgrimes. Sabien que no dispararien ni un tret. Tot i haver escoltat el missatge i saber que havien de fugir de la platja, s’estimaven més fer-se el mort que matar. Allà d’on venien ja ho eren de morts. Aquí, que el destí hi digués la seva.

Tots ja eren a baix, Aloysius es va ajupir a cordar-se les botes mentre l’Ernest l’esperava mirant incrèdul, boira i fum, gris, roig negrós, crits i por i brams i trets... Paralitzat, una mà va agafar la seva. L’amor i la mort.

Enmig de tants cossos erts, i la llanxa, només un troç de mar i la sorra, el seu destí. Diuen que a Utah Beach van morir pocs homes, 197 de 23.000.

Oficialment ells eren a la llista.

(una altra col·laboració amb Relats Conjunts)



22 gener 2011

fred...frenant...freqüència...felicitat...

Em costa molt anar fent, endavant, i la tristesa que acompanya cada dia em pesa. És culpa meva, no he sabut mai conformar-me, com la mare m'aconsella...-conforma't, fill,- em diu (fill, per ella és tot, ni masculí ni femení, l'amor en estat pur).
.
On trobar il·lusió en aquests moments? A la tardor de la vida, quan molts esperen cert repós, encara hi ha massa per patir, i res que podria donar esperança de futurs millors i possibles es veu a l'horitzó. Ben al contrari, ens hem d'anar acontentant amb fer-nos el babau i creure que un cel de colors o un capvespre pintat en una foto és motiu de felicitat.
.
No, no ens deixem enganyar. Molts les passen magres, molt més que nosaltres, és clar. Però ai, xaiets, anem tirant com aquell qui va ulls clucs a l'escorxador. I busquem, busquem... he llegit això, i vull que em conformi...
.
.
"Me costó 57 años llegar hasta aquí, ¿cómo no gozar y respetar este momento? Se gana y se pierde, se sube y se baja, se nace y se muere. Y si la historia es tan simple, ¿porqué te preocupas tanto?. No te sientas aparte y olvidado, todos somos la sal de la Tierra. En la tranquilidad hay salud, como plenitud dentro de uno. Perdónate, acéptate, reconócete y ámate, recuerda que tienes que vivir contigo mismo por la eternidad, borra el pasado para no repetirlo, para no abandonar como tu padre, para no desanimarte como tu madre, para no tratarte como te trataron ellos, pero no los culpes porque nadie puede enseñar lo que no sabe, perdónalos y te liberarás de esas cadenas.
-
Si estás atento al presente, el pasado no te distraerá, entonces serás siempre nuevo. Tienes el poder para ser libre en este mismo momento, el poder está siempre en el presente porque toda la vida está en cada instante, pero no digas no puedo ni en broma porque el inconsciente no tiene sentido de humor, lo tomará en serio y te lo recordará cada vez que lo intentes. Si quieres recuperar la salud abandona la crítica, el resentimiento y la culpa, responsables de nuestras enfermedades. Perdona a todos y perdónate, no hay liberación más grande que el perdón, no hay nada como vivir sin enemigos. Nada peor para la cabeza y por lo tanto para el cuerpo, que el miedo, la culpa, el resentimiento y la crítica que te hace juez (agotadora y vana tarea) y cómplice de lo que te disgusta. Culpar a los demás es no aceptar la responsabilidad de nuestra vida, es distraerse de ella. El bien y el mal viven dentro de tí, alimenta más al bien para que sea el vencedor cada vez que tengan que enfrentarse.
-
Lo que llamamos problemas son lecciones, por eso nada de lo que nos sucede es en vano. No te quejes, recuerda que naciste desnudo, entonces ese pantalón y esa camisa que llevas ya son ganancia. Cuida el presente porque en él vivirás el resto de tu vida. Libérate de la ansiedad, piensa que lo que debe ser será, y sucederá naturalmente."
FACUNDO CABRAL

19 gener 2011

no et perdono!

Qualsevol semblança amb una ficció és pura imaginació vostra!
-Porta'm l'agenda, que escriurem una nota pels pares!
............. (morros i celles arrugades, ell)
-Sí, no em facis mala cara, la mala cara l'hauria de fer jo. Què ha passat avui?
............. (més morros i més mala cara)
-Diga'm, a veure, com ha anat el dia?
............. (silenci total)
-Espero per escriure a l'agenda el que creus que ha passat.
-M'he portat malament...
-Malament no vol dir gaire res, saps què ha anat malament? Mira que n'hem parlat moltes vegades tu i jo avui.
-No escoltava, he picat els nens a la fila,...(sap el llistat de memòria)
-Doncs mira, ho apuntarem a l'agenda, això que em dius.
.
.
Escric, i ell es posa a plorar, sense abandonar els morros.
.
.
-Què plores, ara?
-Que no vull que m'escriguis coses a l'agenda i no et perdono!
-Com dius?
-Que no et penso perdonar mai de la vida!
.
Vinga, a veure, qui es creu que això surt en una classe de cicle inicial, eh? Encara no ha fet set anys i ja tinc un enemic per sempre més! Però no baixo del burro. Ja he pescat la mare i hem fet un cara a cara... que ha acabat prou bé. Qui els va matricular, la meva mare m'hagués fotut un parell de nates a l'acte i ells han marxat ben abraçadets.

17 gener 2011

jo tinc 11 dits, t'ho prometo!

Hem començat amb la "tonteria". Els dilluns són un xic com adormidets, i costa engegar màquines. Estic decidida a provocar-los, encara que em prenguin per bogeta.

.
Defensar el que saben del cert que és cert...
.
-Ep, sabeu què? Em volia comprar uns guants i no puc.
-Perquè?
-Perquè no en fan que tinguin el número de dits que tinc jo!
-Si tothom té deu dits!
-No, jo no.
-Que sí, tu també tens 10 dits!
-Jo també m'ho pensava, però resulta que jo en tinc 11.
-Que no, en tens com tothom, veus? (m'ensenyen les mans)
-No, que us dic que no, jo me'ls he comptat i en tinc onze.
-A veure, compta...
-Com voleu que ho faci comptant o descomptant? (ara és aquell temps que anem aprenent a descomptar, no us penseu que per les rebaixes, eh? per les restes...)
-Doncs va, descompto...


Prometo que algun s'ho ha cregut, que encara que comptessin, (sembla irrefutable que 6+5 fan onze, però ho és més saber segur que tens 10 dits) algun preferia i argumentava que havia de sumar 10, que de dits a les mans en tenim 10...hihihi...

16 gener 2011

"sus labores"

Ara em ve al cap una bajanada.
Jo tinc un passat.
El meu passat inclou un desgraciat matrimoni als 21 anyets amb un fill de militar.
El meu passat inclou una mena d'atordiment mental que va durar un any, fins la primera hòstia, després d'haver, fins i tot, de renunciar al títol de mestra, i acatar, i signar una escritura on deia el meu nom en castellà i "de profesión indefinida", llegiu, "sus labores".
Vaig sortir ràpid de l'atordiment mental, vaig engegar la cosa a dida, em vaig mig enemistar amb la família i vaig aprendre a fer endreça al cap i a la vida. I vaig avorrir per sempre això de sus labores.
.
Aquest fi de setmana, però, he aprofitat el fer les angoixants feines de casa per pensar en allò que realment defineix el que m'agrada, la meva feina de debó. En Joan, d'Anades i Tornades, m'ha enviat un video, que ja havia vist, però que m'ha anat bé recordar.
.
He de prendre decisions. Els meus nanos, per molt que sembro, no acaben de mostrar qui són, i no em vull creure que siguin el que semblen, molt ensinistrats i amb poca empenta, amb desig de "portar-se bé", però amb poc entrenament en el pensament divergent, curiós, i sense gaire noció del que haurien de fer molt a aquesta edat, dir la seva, qüestionar, voler saber el perquè de moltes coses.
.
Demà, els penso sorprendre. Estic disposada a trencar els seus esquemes. O es posen les piles, o es trobaran amb els disbarats més grossos mai vistos, i a veure si, d'una vegada, aprenen a protestar per defensar, si més no, el que saben del cert que és cert. M'he sabut explicar?
.

15 gener 2011

el guix (2)


Amb les reformes a l'escola (ja se sap, no hi ha res etern), el guix, l'esborrador i la pissarra fosca, van anar a parar a un contenidor... (no, la pissarra no hi cabia).

.
El guix, però, va caure pel cantó del contenidor, en un moment de distracció (quan volien tant sí com no fer entrar la pissarra)

.
El guix va fer un parell de saltirons, i va començar a escriure (tranquil i sense censura, per fi)

.
"A la vida el més important és..."

.
-ÉS QUÈ? - va cridar l'esborrador des de dalt tot caient.

.
" ...L' ALEGRIA", va escriure el guix.

.
I, lliure, hi va afegir un signe d'admiració, i un altre, i un altre i encara un altre...


(adaptació d'un conte de Franz Hohler)


felicitats Carme, per tots els moments


13 gener 2011

el dia de la bèstia


qui rigui, s'endú un mastegot... si em juren que m'he d'estar passejant per la classe amb un lloro i una carolina menjant-me les arracades...

si és que no hi ha res com ser mestra, acabes fent de tot, però de tot!


12 gener 2011

aprofita!


s’allarga el dia, i la son del matí
rebrecs als llençols, embolcall de somnis estranys
enyores l’olor dels matins de fa anys
olor de menuts, invasors desitjats
quan dormies, però amb ulls clucs presenties
i els sabies, i desperta abraçaves...

s’allarga el dia i mentre tornes a casa
mires les canyes florides en la penombra lluent
i els coixins suren al cel pentinat, i s’escampen
i tot és igual, i tot diferent...
és quan dius, aprofita! el temps passa volant.
.

11 gener 2011

m'avorreix...

m'avorreix ja escoltar els petulants tertulians dels matins a la ràdio...
m'avorreix tanta discusió absurda sobre les suposades "noves directrius" del "nou govern", i les "assenyades" raons que alguns empren per justificar-les...
m'avorreix que, la més defensada sigui "recuperar el seny", i valgui la redundància amb la frase anterior...
recuperar el seny, és per molts dels qui parlen fer passos enrera, clarament enrera, en molts àmbits, i em sorprèn que, després de tanta campanya catalanista, independentista i del "meu país és meu", miraculosament tots s'han passat un drap per la cara i s'han esborrat les quatre barres... (ara són només barruts)
m'avorreix, perquè la gran majoria de fitxatges provenen de sectors clarament conservador i elitistes...
m'avorreix, perquè el que ens queda són una colla de "bons vivants", que han oblidat allò que prometien en poc més d'un mes... i ens volen fer creure que no és moment de polítiques independentistes, tampoc progressistes, i que ens toca segur, seguir pagant els mateixos (ells, no)
què voleu, això és gairebé segur, la fi d'una esperança, l'ensorrament d'un utopia.

08 gener 2011

la sra Rigau (apunt primer)

No s'hauria de fer cap valoració sense esperar a veure com es desenvolupen els projectes, però, acabant de llegir l'entrevista a la Vanguàrdia, no em puc estar de dir un parell de coses que em fan sentir esperança (i ja sabeu que de convergent no en tinc res)
.
.
-Revisar la distribució horària dels alumnes de Primària, fonamentalment a primer cicle. Jo hi afegiria que a tota Primària, però ja és un bon inici. La realitat és tal com la diu. Nens i nenes petits que poden arribar a tenir 7 o 8 mestres al llarg de la setmana...
.
Un mestre s'adona de com n'arriba a ser d'important la figura del "tutor" pels nens en aquestes edats. Aclarim-ho bé, pensem en una persona que vagi a fer la seva feina amb il·lusió i bona cara, disposada a aprendre, viure i créixer en experiències amb la seva classe, la seva responsabilitat és gran, però la seguretat d'un referent ferm al davant, fa que els infants es sentin acompanyats i valents per acarar les dificultats, compartir les alegries i emprendre amb empenta i complicitat reptes nous. No sé com s'hauria de fer ben fet, però si que sé del cert és que quantes més hores passes amb ells, més eficaç i fluid és tot. Si més no, ara que fa dos cursos que he recuperat la llibertat deixant el càrrec de Cap d'Estudis, sé molt bé del que parlo, ja no em roben hores per estar amb els nens!
.
.
-Revisar els continguts curriculars. Una altra bona mesura si es fa de la manera que sembla explicar que té al cap. I és que és ben clar. Si ets un mestre que treballes amb llibres d'editorial, te n'adones que el que han fet és anar omplint els temaris sense revisar res.
Han afegit sense mesura donant a cada tema tot el que se suposa que cal afegir per donar resposta a l'aprendre a aprendre (però amb models ja fets, cada tema té el seu mapa conceptual imprès, com si fossim imbècils i no entenguéssim que això s'ha de construir i no mirar!) I també a les competències bàsiques, quan això hauria de ser l'eix de treball.
.
Us asseguro que s'ha de ser un petit Einstein per posar-te un tema de cicle mitjà a les mans i entendre i destriar allò bàsic. Mal explicat, organitzat a manera de l'ESO, amb mil exercicis i preguntes, quadres de tots colors i mil referents als abans i els després. I sovint han fet afegitons sense esbrinar si ja estava dit o no. Que em perdonin, però són, molts, per llençar. Un llibre hauria de ser una eina, i el que és és un trencaclosques. Qui posarà fil a l'agulla amb tanta disbauxa?
:
Aclareixo: Només tenim llibres de mates, un llibre de lectures variades, i uns de treball de comprensió lectora. I encara ens en sobren. El treball també es va construint cada dia, i la feina que cal ja te l'ensenya la realitat de la teva aula. Ets un professional, per això tens una acreditació, i els continguts curriculars els has de tenir al cap i a més, ja són a la llei, caram. Els recursos per aconseguir que la teva realitat d'educador amb un grup concret tingui sortida, es troben, es fan sense problemes. Hi ha recursos arreu! No cal fer comprar "la lletra a pes comprimida", que sovint, un llibre de text és això.
.
Vaja, seguirem parlant... això és el prmer rampell!

07 gener 2011

perspectiva

El guix va començar a escriure a poc a poc una frase a la pissarra de paret.
(El guix feia ús de la seva estona diària de llibertat tot filosofant, que era un bon aprenent)

:
"Una de les coses més importants del món és..."
:
-És què?-va dir l'esborrador, que s'hi acostava llagoter i empolsinat...
:
"...l'esborrador", va afanyar-se a escriure el guix.
:
-Ho veus?- va dir l'esborrador mentre s'asseia satisfet al relleix de la pissarra.
:
:
I és que sempre hi ha algú per damunt teu que t'ajuda a prendre les decisions més importants...

:
(adaptació lliure d'un conte de Franz Hohler)

06 gener 2011

diversitat

Hi havia una vegada un nan.

Un nan que media 1,84cm.



Qui diu que tots els nans del món dels nans han de medir el mateix?



(adaptació d'un conte de Franz Hohler)

matí de reis

Serà que els reis saben que els meus nois tenen xicota...
Serà que pensen que quelcom ha d'omplir el buit (ja se sap, els nois se'n van a casa les noies)...
El cas és que asseguts en una cadira cadascun, hi ha dos habitants nous a casa...

I, digueu-me, una foto d'aquelles "scroll", us ensenya aquesta panoràmica del menjador, doncs, on caram posaré els nous habitants? Bé, sí, és clar, al llit d'ells...
Per cert, els regals encara esperen a ser oberts,aquest any, altra vegada, coses de tenir xicota, hihihi...


05 gener 2011

vespre de reis

Durant un parell d'hores, el meu país ( i el veí) han retut un colorós homenatge a ses majestats.
De fet, hem sigut durant força estona, a més de monàrquics, fervents adoradors de personatges inmigrants, hem gaudit del luxe i l'oripell i hem admirat l'esclavatge, a més els criats a peu no ens han fet cap pena.
Els hem esperat cridant, (les forces armades els feien pas).
:
Que visqui el rei blanc! i el ros! i el negre! Sense mania, no hi ha races ni colors.
Ells, amb o sense papers, ens han subornat amb caramels.
Suposem que els deixem quedar perquè tenen passi de turista, i per això podem ser monàrquics un dia l'any.
I encara ho serem unes quantes hores.
:
Hihihi, si en som de criatures... calla, i ara acabant paquets i mirant futbol. A veure si començo a créixer.

el rei

Hi havia una vegada un rei.
Havent dinat, el rei va anar a l’habitació més amagada de les que tenia i va tancar les portes amb clau.

Després va tancar també els porticons de les finestres, aquelles grans grans finestres que hi ha a les cases dels reis.

Quan va estar segur, però ben segur que estava sol, però realment sol, es va descordar el cinturó, es va abaixar les calces (aquelles calces amples de rei, ja m’enteneu), i va fer un pet.

I no era un pet de colors, ni un pet diferent, era un pet normal i corrent. La qual cosa la sabem, perquè per allà a prop passava un nen (és a dir, jo) i també perquè el rei es va oblidar de tancar una petita finestrona, quina pega, i el nen (és a dir, jo) ho va veure tot.

Per això tothom sap que els reis són iguals que tothom. Enteneu?


(adaptació lliure d’un conte de Franz Hohler)

04 gener 2011

prou

Dit i fet.
Ja no compro res més.
Hi ha un somni que se'm repeteix al llarg dels anys. És el vespre de reis, dia de la cavalcada, i no tinc res per ningú. Això què vol dir?
El que més m'empipa de mi mateixa és que em sembla que gairebé tot el que se m'acut, crec que ho necessiten...
La mare, els nebots, els fills, en Miquel, les xicotes dels fills, la sogra, el cunyat... i les amigues de l'ànima, i no es tracta de voler quedar bé, és allò que agrada, i em sap greu perdre la festa dels reis... mai hem sigut de pares noël i sempre esperem el matí del dia 6 com criatures... grandassassos, els meus fills baixen amb pijama i no esperen que ens despertem, fan com quan eren petits!
Digueu-me, això, passa amb els anys? Perquè em temo que a mi no!
Això sí, tot el que he pogut, comerç de prop, que s'ha de conservar el petit botiguer, què caram!

03 gener 2011

tancaré els comentaris, només en aquest miniapunt

Vull, també, inspectors que vigilin els productes additius que posen als embotits, hamburgueses, botifarres...que venen regalats a les grans superfícies... (a casa ens ho treballem des del porc criat a casa al taulell, tenim mil revisions i ens putegen fins al darrer detall i els altres són qui s'enduen els calers ara en temps de crisi)
.
Vull també, inspectors a dojo que vigilin la política lingüística a les escoles, que parla tothom el que li dóna la gana canviant de llengua a cada mínima sospita de tenir al davant algú que és castellanoparlant.
.
Vull també inspectors a dojo vigilant les centrals nuclears, les tèrmiques, els vessaments als rius i tota mena de fugues tòxiques.
.
Vull també inspectors a dojo que d'una vegada vigilin, penquin i engarjolin els qui evadeixen impostos i ells tan amples.

.
I sí, el que m'emprenya no és la llei, no, el que m'emprenya és la diligència que es posa i els mitjans esmerçats només en allò que els interessa. Casumcoi.

sensacions i prohibicions

Deia un conegut psicòleg gironí, expert en això de les noves/velles tendències holístiques, en els corrents de l'humanisme i d'allò més emocional, que una prohibició genera automàticament una imatge mental d'allò que hom ens prohibeixen i, de manera també automàtica, el cervell genera l'impuls del voler allò prohibit pel fet de generar-se aquesta imatge, que potser, cas de no haver-te dit o anomenat allò que no pots fer, no faries inmediatament.
A l'escola, de tots és sabut, ens hi trobem cada dia. Allò més engrescador és transgredir les normes. Qui no recorda els seus quinze anys? Per això sovint el més ben regulat en tots els àmbits són les prohibicions. Hi ha poca normativa sobre bones pràctiques i molta sobre allò no permés i les sancions que se'n deriven. Què hi farem, som així.
-No menjar xiclet
-No llençar els papers a terra
-No cridar pels passadissos
-No sortir dels espais d'esbarjo
-No pujar a les classes sense la companyia del mestre/a
...
I així fins a l'infinit. Però cadascuna d'aquestes prohibicions són les que generen més conflictes, o les que menys es compleixen. El terra és ple de papers després dels esbarjos, els nanos criden com posseits quan no veuen vigilància i a les classes, si no tanques, s'infiltra qualsevol i desapareixen coses constantment.
Prohibir, que no és educar, sempre genera resistències. Cal tenir-ho molt en compte. Quan jo anava a l'institut era guai fumar a les classes de batxillerat.
Han passat anys, i tot i que abans deia arreu "prohibit escopir a terra", els carrers són plens d'escopinades, i si mireu un partit de futbol...
Us estic cansant amb aquest tema, però només poso sobre la taula una qüestió de fons molt bàsica. Hi ha qui ja no és a temps a ser educat. Jo em reconec addicta. I diuen que el tabac és la substància més addictiva de totes, sigui què sigui que hi afegeixin.
Avui, pel carrer, he vist més gent que mai fumant tot i caminant. Un s'hi resisteix, perquè, què coi, sembles un superdrogodependent que no pot esperar a seure a... vaja, a casa.

02 gener 2011

zero (el dia de la gran i col·lectiva felicitat)

Oh, sisplau, quina gran alegria RESPIRA el poble en general i els puristes en particular...
Oh, senyor, quin èxit aquesta llei meravellosa que tothom esperava amb candeletes...
Oh, senyor, quina efectivitat, des d'avui mateix ja funciona una web on pots fer denúncies de forma anònima, va, vinga, a denunciar, camí ideal per donar sortida al cabreig col·lectiu...
Oh, que bé, anirem al bar i respirarem aire sa, net i clar, pur, ben igual que el del carrer, lliure de tot tipus de contaminació (diu un estudi ja vell, que viure a segons quines ciutats equival a fumar dos paquets al dia, però això, és igual, hem aconseguit per fi que el fumador sigui un criminal) Els meus fills al cotxet es van empassar més fum que el del bar quan passejaven pel carrer amb el nas arran dels tubs d'escapament.
Repetiré, sense voler que em perdoneu, que no cal igualar fumador a maleducat / criminal / transgressor... no fumo on no puc i he anat igual al bar a fer un tallat, però això, ho trobo com allò del gran germà. És absolutament inmoral que se'ns tracti com apestats, si fem quelcom com fumar on es pot. Em nego a que m'assenyalin amb el dit. M'hi nego, quan hi ha tants animals que corren i campen lliurement, i han fet veritables massacres col·lectives.
I mentrestant, quina llei prohibeix el vergonyós delicte financer, bancari, empresarial, l'extorsió dels darrers "esclaus" de la plantació? Vergonya, vergonya i més vergonya.

01 gener 2011

un... any nou?

segueixo el camí de l'Elvira, ella canta Kavafis i recorda Ítaca, jo li responc...


Més lluny, hem d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara ens empresonen,
i quan els haurem guanyat
tinguem ben present no aturar-nos.
Més lluny, sempre anem més lluny,
més lluny de l'avui que ara ens encadena.
I quam serem deslliurats
hem de començar noves passes.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quam creiem que arribem, sapiguem trobar noves
sendes.



els dies aniran passant, i els mesos, i els anys...
les estacions seguiran marcant el ritme dels temps, hi haurà pluja, fred i vent...
tot és nou i tot és vell, alegries i pors, i tristeses i amors, que la història s'escriu cada dia, a la pròpia mida i amb els ulls del cor.
allò d'ahir hi és avui, passat, present, res de nou sota el sol... tot ho duem amb nosaltres, un sarró de vida, de records que hi són encara que ja no hi siguin...
:
hi ha botxins i hi ha tirans, hi ha bons i hi ha dolents, hi ha camins trepitjats i camins per fer, hi ha amics perduts i amics trobats, hi ha lluites i sang i nens que neixen i nens que moren... però per damunt de tot mentre siguem aquí, no perdem de vista l'horitzó que ens ha de dir,
endavant, més lluny, sempre molt més lluny...
:

(avui, a veure si ho aconsegueixo, vull passar casa per casa a dir bon any a tothom, justament avui, que comença, diuen, un any dur, molt dur, cal compartir allò bo i allò dur, això ho he acabat d'aprendre al món dels blogs, no us sembla?)