dia de fer publicitat

Sóc un pèl bestiola, quan vull. M'han vingut a canviar l'ordinador i ara he hagut de començar de cap i de nou moooltes coses. La primera, remenant configuració, la rodeta no sé què ha fet i m'ha sortit en xinès. Ei, que la feina ha sigut meva per tornar a trobar el lloc d'entrar, poca conya.

Problema, he de recomanar blogs ( ja sabeu que m'agrada així com diu el mestre Bibiloni).

Més problema, m'agrada tan tafanejar que ja no sé on era aquell que he enllaçat per arribar a aquell altre que...

I a més, els noms, òndia els noms, d'això en faré un dia d'aquests un recull comentat.

Finalment he decidit que, els meus nomenats i recomanats entre molts i molts d'altres són:

Anna Tarambana. http://annatarambana.bloc.cat/ Divertit, real com la vida mateixa i quan convé el toc d'humor, m'agrada.

No caic, em tiro. http://nocaicemtiro.blogspot.com/ A part del que sembla pel nom, escrit amb ànima de poeta.

Justícia Poètica. http://poeticajusticia.blogspot.com/ M'agrada la poesia, m'agrada molt i molt i per això recomano aquest blog, sentides.

Un lloc per nosaltres. http://barbollaire.blogspot.com/ També va per l'ona d'escriure, què hi farem, sóc com sóc, fins i tot amb els gustos.

Gotes d'aigua. http://gotesdaigua.blogspot.com/ Per fidelitat, va ser un dels primers espais on vaig anar a raure, per ecologia, cooperació.

El bloc de Jaume Pros. http://jaumepros.blogspot.com/ Per nou en la lectura, per curiositat d'anar llegint i esbrinar-ne el tarannà.

Fi de la història, per ara. En tinc tants al llistat dels que m'agrada visitar que...He complert el que vaig prometre al decàleg. Amén. La pau sigui amb vosaltres (tinc una amiga que comença la broma així) I una sentida dedicatòria a la mestressa de les gallines i els "polluelus", tu ja m'entens. I a la "efesita". I a una que ara és al cel de les oques. I a la meva lela. I a... és que aquestes no tenen blog, però si molt bon "rotllo", i alguna cosa els he de poder dir, o què!

Per cert, al decàleg, eh, hi diu que és de bon "blogger" (ehem) deixar algun comentari, i això també ho procuro, així és que vaig de c... Sort que aviat tancarem per vacances! Sí, vacances...

trobat a la xarxa

"EL BAZAR DE LA VIDA"
La Terra en miniatura
Si es podés reduir la població de la Terra a un poblet de 100 persones, tot i guardant la proporcionalitat existent ara mateix, en resultaria quelcom com això:

Hi hauria:

57 persones d'Àsia

21 persones d'Europa

14 persones del "primer món" (oest)

i 8 persones d'Àfrica.

D'aquests 100, 52 dones i 48 homes.

Dels 100, hi hauria 70 persones "de color" i 30 "blanques".

Hi hauria 70 persones no cristianes i 30 que ho serien, 89 heterosexuals i 11 homosexuals.

Dels 100, 6 acapararien el 59% de la riquesa de tot el poble i aquests 6 (sí, 6 de 6) serien nordamericans.

De les 100 persones, 80 viurien en situació de pobresa extrema, 70 no sabrien llegir, 50 patirien desnutrició, 1 persona a punt de morir i un nen a punt de néixer.

Només 1 persona (sí, nomes 1) hauria aconseguit educació universitària. En aquest poblet, 1 sola persona tindria ordinador.

Això resulta d'analitzar el món en perspectiva comprimida. Des d'aquesta visió, és quan més clar es veu allò que diuen del malrepartiment. I de manera inequívoca se'ns apareix la necessitat d'acceptació, diàleg, tolerància i educació (és demanar massa...?) (Jo hi afegiria més necessitats...)
doctor Phillip Harter, Facultat de Medecina de Stanford University

haikús i mafalda

poques paraules

per dir el gran desastre

d'aquest país meu

gran inocència

desig de veu sense por

que ens increpa

vigència constant

humor sempre en alça

l'infant precoç riu

torno a la tornada

Ei, quina immersió a l'escola tan sobtada, ja tenim els reis que van venint.

Van venint seguint el corrent del món, és a dir, sempre reben els mateixos.

Dir-vos que estic gairebé fracassant en això de ser déu. No em crec que fes el món en set dies, i menys que el setè poguès descansar. Impossible. Encara que el poder dels déus és inacabable (tampoc m'ho crec, ja haurien fet alguna cosa si hi són i ens veuen ...) O potser tenen clar que, pel que hi ha, més val engegar-ho tot a rodar i començar de nou. Ara, que es posin tots d'acord, assemblea popular i debat inclòs, i, si hi han d'estar un mes que així sia, però fer-ho bé, ja pagarem les hores extra. Total, sempre paguem els mateixos, també.

He marxat del camí, tornem-hi que toca tornar, deia.

Estic preparada? No. Ni tan sols he anat a buscar els "corticoles", només he comprat dos bolígrafs i tres capses per desar papers. Una manera elegant de dir que hi guardaré tot allò que no sé on posar. M'estic plantejant seriosament fer una "firarebaixes" amb tot el munt de llibres que no se on posar. Vaig oferir-ne al poble per la biblioteca i ningú m'ha contestat. Però he trobat la bossa!!! Ja estic un xic més preparadeta, diminutiu, eh?, no ens passéssim.
Les tornades són dures. Més si resulta que en un dia, (avui, i en falten 4 per la gran tornada) et porten dos aparells a la mateixa hora. Hauré de desdoblar-me, dos llocs diferents (déu? hi ets?). És una constant en mi, mira que té dies l'any, sempre em sol coincidir en un de sol més del que puc païr. Ara, aquest fet ha desencadenat que, per nassos, em posés a fer una certa endreça. Déu potser no hi ha intervingut, però algun follet torracollons, sí.Telèfon. Roser, et demanen!!!

No! Rectifico, un follet com déu mana!!! Ara m'han trucat, l'ordinador nou no arriba avui, tinc temps... gràcies a tot l'imaginari col.lectiu per escoltar-me, tampoc era un desig complicat, és l'especialitat dels serveis, no venir quan toca...

Comptat i debatut, tot això per deixar-vos una joia de la parla popular a l'Empordà del mig. Un pèl histèrica, crido "calla!!!" I em responen: "la calle és un carrer i per tu no callaré"

Val com a eslogan per alguna mani?

homenatge a grècia

Avui les paraules són de Miquel Martí i Pol i Lluís Llach.
Ara mateix, sobren les paraules. I no ens escolten els crits.
Impotència global.

Estimo aquesta terra, com un amant fidel i ardent,
aquesta terra meva que cada jorn m'encén i em pren
pell a pell, ens compartim,
cos a cos, ens aprenem,
i el desig ens manté vius els somnis.
Aquesta terra adusta,mirada bruna i llavis plens,
la sento en el meu ventre com si dins meu hi fes arrels
tornaveu de solituds, pas a pas la reconec
i en l'amor la sento viva i tendra.
La meva terra em porta
camins enllà de mi mateix,
reposo quan la miro, quan en sóc lluny tot m'entristeix,
solc a solc la sento endins, pel desig se'm fa present
que el meu cor sense ella no batega.

Marxaré d'aquí, quan m'ompli el cor un matí frondós i clar,
deixaré aquest lloc, hi ha tanta vida que espera món enllà,
pels sentits, encara vius,
l'horitzó, serà un reclam,
on trobar la força per alçar-me.
No podrà l'enyor
vinclar l'anhel que m'empeny i em fa vibrar,
oblidar el retorn serà un espai de silenci i llibertat,
no hi haurà gest ni desig
ni un camí ni cap afany
prou intens per fer-me tornar enrera.
El Molló ens du la vida,
la Teixeta l'amor
i les Marrades l'oblit, l'oblit del Nord.

Per veure i escoltar la cançó Porrera:

http://es.youtube.com/watch?v=gPkaP6X3Mno

Per sentir una mica Grècia:

http://es.youtube.com/watch?v=j0XbaDu93gA

http://es.youtube.com/watch?v=_0ZxYYZ3j7Y

sense títol 2

Tot això que pagues, et treuen de dret o d'impostos, ho fan servir com volen, i segur que no és com volem i necessitem. S'ha de vacunar les nenes d'ara endavant per prevenir el càncer d'úter? Ja ho veurem. Falten recursos per les persones amb dependència? Tramitarem, limitarem a... Necessites un ajut pel menjador escolar? Una beca, potser? Demana-ho, si passa... Cal investigar per malalties diverses? Organitza una marató a tv3, la teva. Necessites anar a una residència d'avis?Més metges? Més assistents socials? Més investigació? Més educadors de carrer? Mediadors, potser? Llistat infinit per la qualitat de vida, la millora de les relacions, de la salut, de la veritable sostenibilitat. S'omplen la boca de xifres quan parlen de pressupostos. I sempre resulta que en tot allò social, serveis comunitaris, salut, cultura,... s'han incrementat!!!. Sí, creu-t'ho. Mira on van:

"El Gobierno dedicará 5 veces más presupuesto público a la investigación científica militar que a la investigación científica sanitaria. Esta es una de las conclusiones que se desprenden del Informe 2007 sobre los Presupuestos.

El presupuesto total destinado a la investigación militar representa más del doble del que se dedica al Programa de Investigación Científica, fuente principal de las universidades y el CSIC, cinco veces más que el que se dedica a investigación sanitaria, más de veinte veces que el que recibirá la investigación agrícola y 300 veces más que la investigación. Estos presupuestos, por lo tanto, continúan priorizando el desarrollo de nuevas armas y no afrontan las nuevas necesidades y retos a los que nuestra sociedad debe hacer frente: ambientales (desertización y gestión del agua, calentamiento global, incendios, etc.), educativos (integración de inmigrantes, fracaso escolar), científicos (superación del atraso secular en relación a los países de nuestro entorno, precariedad laboral del personal investigador), energéticos (desarrollo de nuevas fuentes de energías alternativas), entre otras."

Ja t'ho dic, quedem de testimoni. Encara queda el voluntariat. I el mal és que se'n refien. La societat civil, en bona part ha anat assumint deures del governs, deures pels quals a més paguem. Algú ha de dir prou.

aquí, allà, arreu

Primer dia de ser déu. Merda. No puc fer res del que voldria. Repàs del mes. Sorpreses desagradables.

Llegit a Rebelión: Protocol d’actuació per a repatriar “sense papers”.

La futura directiva permite que los funcionarios puedan reducir a los «repatriados que se resistan» con «lazos de seguridad» (bridas de plástico), «cascos», «prendas inmovilizadoras homologadas» (que no se especifican), «cinturones», «esposas o similares» e, incluso, «cinta reforzada», más conocida con el nombre comercial de cinta americana. No obstante, la nueva normativa insiste en que, en principio, los inmigrantes no deberán ser inmovilizados totalmente si no provocan incidentes y que la aplicación de las medidas coercitivas tendrá que ser «motivada» y autorizada por el agente responsable del dispositivo.

Això sí, el document especifica que no s’ha de posar en perill la integritat física ni la dignitat dels “sense papers” Ja! I sobretot, si s’han de fer accions violentes contra el passatger rebel (!!!) i si hi ha nens a prop, compte que no ho vegin… «El uso de estos procedimientos deberá ser proporcionado y con respecto a los derechos individuales de los repatriados». No patiu, que deixa clar que no els podran drogar. «El uso de sedantes para facilitar la expulsión está prohibido, salvo prescripción facultativa» (???) Un altre ja! La cirereta del pastís és que, si es creu convenient es poden mantenir desorientats (que no vegin on van, tanqueu cortinetes), han d’anar al lavabo acompanyats i … tranquils, la policia no pujarà armes als avions tret de “el material profesional de los módulos de intervención y seguridad” (antidisturbios). Tercer ja!

Podríem afegir que, mentre ells van discutint la qüestió defensiva i armamentística (“España” encara ven mines antipersona i bombes de dispersió a diversos països, però ja ho comentarem un altre dia), ens tenen entretinguts amb la gestió de l’AVE, els trens, els traspassos… Enganyats i putejats. Qui parla d’abolir fronteres? No us en vindria bé una de molt concreta?

tornar-hi...o què?

Tornar-hi, per nassos. Com aquell qui res no hagués passat. Fem balanç. De tots els propòsits que em vaig fer per aquest estiu n'he aconseguit només un i no penso dir públicament quin és.

Repasso.

Posar ordre a casa: pendent. Més aviat pitjor que abans de l'estiu (pilons, pilonets, pilonassos)

Fer feina endarrerida: pendent. I tot l'estiu que vaig pensant demà, demà... Al meu favor he de dir que he començat alguna coseta nova, com ara això del blog, però... és més aviat addictiu, o sigui serà nociu per la salut, o sigui haurem de posar-hi límits, o potser plegar...

Llençar o donar allò que omple els pocs armaris que tinc: pendent. Què hi farem, no es pot estar per tot. Diguem que no he anat de rebaixes, però algú ha portat maletes a casa, així és que...

Localitzar papers que necessitaré: pendent. Alguns són sota de tot dels pilons, pilonets, pilonassos, i a més he perdut la llista dels que busco...

Anar moooolt a la platja: pendent. El temps s'ha aliat amb els contraris.

Comptat i debatut, quan busqui la bossa de l'escola, potser la trobaré al mateix lloc que els sabatots de la foto (a casa no la tinc vista) Sort que els amics no es perden, que ja s'endrecen solets. Per concloure, em queden set dies per fer-ho tot. Seré com déu. Faré el món en set dies.

el món segons Groucho

Allò de bo que té obrir un espai d'aquests, és que t'obligues a llegir diaris, connectar-te sovint per saber com va tot plegat. Passa que acabes en un estat de desencís global, pensant allò de "pareu el món que vull baixar" (Groucho Marx)

Es veu que el dia 19 d'agost de l'any 1977 va morir Groucho Marx. M'he de confessar, m'agrada amb bogeria el tipus d'humor d'aquelles pel.lícules que jo tinc en blanc i negre. I em va fer riure bojament un llibre d'ell mateix on hi ha un piló de cites algunes com ara la que volia que posessin "in memoriam" que deia quelcom així com "disculpeu-me que no m'aixequi" (s'entén, per saludar-lo després de mort). No se'n va parlar massa, l'endemà moria l'Elvis i el va eclipsar gairebé del tot. Com és que us parlo del Groucho? El necessito per mantenir l'humor.

Grècia es crema vés a saber per quines especulacions i interessos, més de 50 morts (actualitzat vespre).

Enèssima mort d'una dona a mans de la parella. Criatures venudes per arribar a fi de mes. Una nena abandonada en un carrer i els pares ni sabien on l'havien deixat. A l'Irak seguim tenint bogeria desfermada. La CIA ens vigila (sembla de peli, oi?) Al Perú hi ha un desgabell de mil dimonis i evidentment a qui no arriba prou ajut és als més desfavorits. I per arrodonir-ho, regalaran als col.laboradors un licor anomenat "Pisco 7,9",algun comentari?

Palestina és un infern amb la declarada col.laboració d' EEUU.

Ens segueixen censurant les informacions (us recomano un portal http://www.rebelion.org/)

La gloriosa classe política està en lluita creuada per treure's el mort de la incompetència de sobre, i, mentrestant ens preparen pel desgabell del setembre.

I ara venen unes cites del Groucho, per anar passant:

"És meravellós com, sortint del no res, hem arribat a la misèria més absoluta" o bé, "la televisió afavoreix la cultura, quan l'engeguen agafo un llibre i vaig a l'altra habitació".

Pels polítics:

"Intel.ligència militar són dos mots que es contradiuen"

"La justícia militar es relaciona amb la justícia igual que la música militar es relaciona amb la música"

"La política és l'art de buscar problemes, identificar-los, fer-ne un mal diagnòstic i aplicar remeis equivocats"

"No permetrem injustícies ni joc brut. Si enganxem algú practicant la corrupció i no rebem cap comissió, el posarem enganxat a la paret...i donarem ordre de disparar!"

Lúcid, sarcàstic, brillant, talment com si fos ara entre nosaltres. L'humor ens salva.

fent tastets

Ara mateix penso en la meva feina. I és que la finalitat última d'un espai d'aquests és poder dir el que et vingui de gust, et preocupi, t'agradi... Ara mateix penso que hi ha coses que he deixat escrites, que són incòmodes, o que de clares que les tenim, ja no cal afegir més llenya al foc. Però jo sóc de tarannà tossut i la llenya, la busco. No us penseu que no m'hi miro, però sempre caic en coses que em preocupen, m'indignen, em motiven o em fan reflexionar. Veig un article titulat "El profesor novato pasa de curso" Ja hi som, l'he de llegir. És molt planer, no hi ha res que pares, mestres i alumnes no entenguin. Res de teories boniques! Ara, hi ha un planteig senzill i aclaparador pel que fa a la vivència dels conflictes a l'aula, que tots els qui ens dediquem a la docència hauríem de tenir com a pal de paller del fer diari. La diferència entre la instrucció i l'educació és a la base de la pràctica diari d'aquest professor. Per senzill, val la pena citar-ne un bocinet:

"Aquí no sólo se enseña, también se convive, trabajas con personas y hay que estar dispuesto a darlo todo cada día. Ellos tienen problemas, frustraciones, alegrías, es una edad muy influenciable. Tengo autoridad pero estoy a su servicio".

Ras i curt, clar i contundent. No n'hi ha prou amb transmetre sabers quantificables. Sí, hi ha proves a passar, però només aprenem allò que no oblidem i està ben demostrat que un munt de coses estudiades, un cop s'han fet, no es recorden més. El que sí recordem és tot allò útil per la vida de cada dia, i el que ens serveix, és tot allò que ens ha fet autònoms, inquiets, el que ens ha obert horitzons. Recordem les bones i males vivències i els qui ens han entès i ajudat en períodes de malestar. Llavors, com a mestres i educadors, hem de decidir quin model d'aprenent per la vida volem encomanar. I s'encomana amb el nostre fer. S'ha de ser una persona que doni confiança, que provoqui inquietud per lluitar, que valori el poder millorar en companyia i co.laboració, i s'ha de poder i voler estar al servei de les persones, (infants, adolescents, joves), aprendre amb ells i per ells posar-se fites de creixement personal global, no només en quantitat de coneixements mesurables i puntuables. La vida ja ens puntua a tots cada dia.

sobre la legalitat

Aquest noi que veieu aquí és mort. Va matar una noia en un atracament. Horrible, d'acord. Una mort per una altra, però la seva és una mort legal, votada i regulada. Legalment mort per la gràcia i la llei que encara és ben vigent als EEUU ( que el senyor guardi per sempre amen)

Extret del "paisdigital":

"El actual presidente del país, George W. Bush, fue en su etapa como gobernador de Texas uno de los más proclives a la aplicación de esta medida: presidió más de 152 ejecuciones durante sus seis años de mandato. Matar a condenados por asesinato es una lanzadera política en Estados Unidos y pocos son los políticos que osan censurar esta medida en público".

Resulta que només a Texas en porten 400. I ni sentir a parlar de cap revisió ideològica o d'actuació, de cap campanya contra la pena de mort, (ai de tu que t'hi posis). Ah! No us ho perdeu, a la següent pàgina web hi ha totes les convencions i requisits, comportaments adients per assistir a una execució.

http://www.tdcj.state.tx.us/stat/deathrow.htm
Aquí podreu llegir com vestir de manera adient per ser admès, si podeu dur o no menjar per passar l'estona... Sense més comentaris pel que fa a això. L'assassinat legal està permès.

Ara, això sí, el dret d'envair qualsevol país, apel.lant el dret a la llibertat dels pobles, la democràcia made in USA la saben conjugar bé amb l'obstaculitzar la informació, la censura, la pena de mort (ei, i mirant que no pateixin, quin bon cor...) sense cap prejudici de consciència. Hi havia una dita (perdoneu la grolleria) que deia "i els moros que els mati déu" Bé, els moros, els negres, els irreverents, els extremistes, ... i els que queden els deixen morir, sempre legalment dins casa seva i per la pau fora del sant país.

misèria

Que poques paraules tinc...

I les que tinc, tampoc a mi em valen.

Voldria ser capaç de parlar d'esperança.

Voldria poder sentir confiança.

Desitjaria que les paraules solidaritat, tolerància, respecte, igualtat, tinguessin un significat compartit.

L'anhel d'una jerarquia de valors que posi al capdamunt allò vital, imprescindible, essencial. Allò que faci un poc feliç al major nombre de gent possible, i és just a l'inrevés.

"Hi ha dues maneres de ser feliç. Una, fer-se l'idiota. L'altre, ser-ho"

haikús

nul.la actuació
enèrgica condemna
demagògia

al cel un sostre
blanc sobre blau, els núvols
aigua suspesa

còdols que roden

llauren camins efímers

tornen a l'aigua

sense títol

Encara no som humans?. Mirem allò que ens ofereix la crua i devastadora realitat al Perú. D’una banda, incompetència global per aconseguir que els serveis d’una societat pretesament desenvolupada funcionin en situacions extremes. Quina globalització! Ajuts que no arriben, gent que torna a casa per no trobar qui els digui on anar a donar un cop de mà. D’altra banda, lluites aferrissades per aconseguir menjar, beguda, ajut. S’assalten literalment els enviaments que aconsegueixen arribar a zones de difícil accés o allunyades dels nuclis més poblats. Les dones i homes que són al lloc dels fets ens donen “raons” d’unes conductes a primer cop d’ull incomprensibles. Afegim-hi el vandalisme sempre present arreu. Afegim-hi encara la part més fosca de la natura humana, fer negoci fins i tot de les desgràcies. Segons què ho puc entendre, (una mare que a cops busca menjar pels fills) vés a saber que faria jo, que ara m’horroritzo... La raó ( allò que esgrimim com a justificació), ens dóna alguns arguments assumibles: la lluita per la supervivència, la protecció i cura dels més petits, la conservació d’un mateix, la pròpia defensa.... En realitat, el que anomenem la raó del perquè passa, és una pulsió primària d’autoprotecció, el més pur sentit de la preservació de la vida. Perquè la raó, presa etimològicament en el sentit més literal, seria ben diferent. La raó hauria de fer prevaldre una concreció i acceptació mental de la situació davant d’una catàstrofe potser previsible, però sempre inesperada que afecta el propi col.lectiu. Ha passat, és inesborrable i exigeix actuacions. Per tant, cal una planificació d’accions per aconseguir optimitzar els pocs o molts recursos que es van donant, una apel.lació al sentit de pertinença al grup que hauria d’aportar com a conseqüència lògica l’ajuda, la cooperació, l’esperit de comunitat per arribar a com més persones millor. En aquest escenari, el que sorgeix és allò més primari de cadascú. Però també hi ha la gran contradicció de l’ésser humà, generositat i egoisme, bondat i mesquinesa, duts a les últimes conseqüències. És esborronador veure imatges de l’espera angoixant, junts i units en la desgràcia, i, sobtadament, quan la minsa caritat que els anem oferint arriba, la irracionalitat més pura, empenyent, colpejant, agredint … Hi ha d’haver un exèrcit que garanteixi un cert ordre? Trist. Alguns d’aquells que fa un moment compadíem, es transmuten en éssers absolutament forassenyats, momentàniament empesos per la follia.
L’imatge dels militars repartin engrunes d’allò que ens sobra, d'allò que arriba, d'allò que no s'han venut abans. Encara, en circumstàncies extremes, l'ésser humà no acaba de definir-se.

el deixes coure massa...

...diu en Miquel quan fregeixo peix. I és que quan sóc a la cuina, em vénen tot de coses al cap, i ben sola vaig trenant pensaments, idees, m'ho explico i m'ho discuteixo tot plegat. Hi ha frases que tenen música, i llavors, les apunto. Hi ha bocinets de pensaments que arrodoneixen una idea que m'ajuda a explicar-me i fer-me més amiga de mi mateixa, o no, vés a saber... Així és que puc fer un arròs socarrat, (terme robat a una amiga), sense tenir cap relació amb el país valencià; fer la sopa pastada o deixar coure massa el peix. Quina frivolitat de comentari, eh? Però no pas tan frívol, no us penseu.
Això dels weblogs té el seu què. Pots anar d'un a l'altre seguint els camins que la gent deixa als seus llocs a la xarxa. Jo sóc de mena curiosa, i molt em temo que per alguns arribo a ser carregosa i tot, i amb moltes coses. I amb la que més "castigo" és amb la llengua parlada, escrita, pensada... Què hi farem. El què de deixar-ho coure massa (tot pensant en...), ve per un article que vaig llegir de Gabriel Bibiloni, sobre el com s'ha fet ús ben ràpid del mot bloc, arraconant blog per la resta de llengües d'aquest món que alguns li diuen blocaire.
Si sou dels de tarannà saberut en tot allò relacionat amb els mots, us deixo un enllaç. És una web molt endreçada, amb apartats definits on anar a conéixer el seu treball, articles... A baix de l'entrada/índex hi ha un apartat anomenat "materials en..." on trobareu una galeria de fotos que no té preu! Per cert, si em llegiu, m'agradaria que algú em discutís i així no deixaria coure massa el peix.
http://bibiloni.cat/

busca't al mapa i et diré quant vals

Han sortit cap al Perú cent tones de material d’ajuda.
Diverses comunitats i ajuntaments fan donacions

(font Elpaísdigital)
La Generalitat dóna 300.000€.
El Barça “s’ha venut” Maxi López per 2.000.000€.
Hi ha qui encara creu que no tots tenim la mateixa “categoria”
Hi ha qui diu (xenòfobs, racistes, feixistes & companyia), que hi ha diferències segons ètnies, orígens i cultures. Ai, el primer món…
Sembla que la crua realitat ens mostra que és cert, que val més “llogar” una persona per un parell de temporades, que no pas la vida dels milers de peruans que han patit la tragèdia del terratrèmol.

Evidentment, els morts no deuen valer res (bé, res no, el preu del taüt) Saps quin preu té la teva vida? Jo no sé si sóc de preu “normal”, o també estic de rebaixes.

Valors... no en borsa

Els pobres no cotitzen.
Els oprimits no cotitzen.
La veritat no cotitza.
La dignitat no cotitza.
La igualtat no cotitza.
La justícia no cotitza.
La pau no cotitza.
L’amor no cotitza.
L’empatia no cotitza.

La sinceritat no cotitza.
El pacifisme no cotitza.
Els ideals no cotitzen.
Els nens no cotitzen.
Els vells no cotitzen.
Com tenim els nostres valors no en borsa?

vacances?

Una estona a la platja sola, dóna per molt. Primer decideixes on recoi posar la tovallola. La meva és xxl, així que és l'enveja de les meves amigues. Em permet escampar-ho tot al damunt, la bossa, les sabates, el cendrer portàtil, les potingues, el llibre... i anar-me girant en sentit circular. Segur que no aguanto gaire, és un anar i venir de l'aigua a la sorra i a l'inrevés. Observar i sentir, amb el dret d'escoltar, lloc públic.

El papa m'ha dit que fins les 5 no em banyi... Ja li diré que t'he mullat jo (la tieta) Que pongas la cabeza así, metida entre los brazos y te tiro y aprendes, que no... así no, mírame, coño, tio moñas, a ver si te fijas, otra vez, va, la cabeza te digooo...(un nen d'uns 4 anyets amb tres ganàpies i el pare) Oye, hoy quema más... corre, corre, coions, ¡como quema! (immersió lingüística) Sigfa pracheva axtsforng nongrofft¡onyz, ja, ja, zumten herr? (deu voler dir tovallola al meu costat just, tinc nova família, un cm de distància, aproximació de cultures)

Mama, tinc gana? Ara? Oi que no t'has menjat el llom? (mama amb idees clares) A l'aigua, una parella. Ell repentinat, amb fixador, cabells de punta, ella no es vol mullar i mira un superpatí amb un supertobogan amb cara de ganes. El repentinat diu que són mariconades (s'enfonsa i surt repentinat igual) Un pare hiperactiu! El primer que veig en ma vida! Corre com una baldufa de l'aigua a la sorra amb galledetes arruixant fills, dona, avis, tiets, cotxet dels nens, i vinga corredisses cap a l'aigua altra vegada, els nens se'l miren astorats.

Hora punta, ja ningú pot estirar la tovallola, la deixen plegada i apunten el culet...i miren la meva tovallola. Je je. Passen els caminants del trencant de l'onada, les senyores que comenten la jugada mirant dissimuladament els pengims penjants de les col.legues, els que presumeixen de tipet, el dels cocos, la que ven braçalets, el que fa fotos si t'agraden, cap compromís. Finalment van arribant els d'hora tardana, els que més s'empastifen de pomades, porten més parasols i menjar i beguda fresqueta, i cadires plegables, i diaris, tot... No hi cap ningú més.

Deixo els dos metres quadrats de la meva tovallola lliures sense girar-me, sé que hi ha corredisses per veure qui arriba primer. Estic baldada. Vaig a llegir el llibre a casa.

on vas

Tanta ràbia i odi, tanta mesquinesa, tanta sang… On vas, fent servir les mans per ferir, per matar, per cremar, per abofetejar una criatura que et mirava desitjant amor… On vas, fent servir el cap per planejar allò que només a tu t’és útil, als teus mesquins desitjos, per imaginar què faràs demà per ser creïble, per fotre al veí, per enganyar el company, per ensorrar qui ha gosat plantar-te cara, per fer-te una façana d’home respectable… On vas fent servir la boca per difamar, insultar, mentir, enganyar… On vas, tot tu, aixecant barreres, trencant les esperances, creant solituds, tancant els ulls a la misèria, arraconant aquells que arriben buscant una vida digne, fiscalitzant, censurant, delatant, empresonant… On vas, quan encara resonen els crits i els laments d’aquells que avui han perdut algú o tot, en guerres indignes, i en seguiran perdent demà i cada dia… On vas, malmenant boscos i collites, afartant-te de capricis, menjant "perfums", bevent bones "criances", llençant, generant munts de brossa i de deixalles...
Al cul del sac, trobarem les engrunes.

desconcert

Alguna cosa s’ha de poder fer. Avui he trigat 1h i mitja per sortir de Torroella i arribar a casa. L’embús era bàsicament a l’accés des de Pals, però és que tampoc es podia anar direcció Parlavà. Tornar entrar al poble impossible. A més del mercat, som a l’estiu i tot col.lapsat. M’ho he pres amb filosofia. De fa anys sentim a dir que l'entrada és un "coll d'ampolla". I he recordat l’optimisme del sr Jordi Prat, del Ministeri de Foment, a qui han entrevistat avui a Catràdio. Per resumir: el que passa a Barcelona són “afectacions” normals, un 92% dels usuaris arriben a l’hora. Fiabilitat i confiança a l’hora d’agafar el tren? És un transport de masses, que serveix eficaçment. Problemes amb els operaris o amb les empreses subcontractades? No, la construcció de l’obra civil és de les millors del món !!! Millores promeses? S'hi treballa, va tot bé, els beneficis ara no es veuen però a partir de l’any vinent … (explica mil dades, convenis, percentatges… bla bla bla) El conductor del programa li diu “M’està marejant amb tanta xifra i no em contesta la pregunta”. Canviem de tema. Desinformació a l’usuari? Tenim algunes mancances, no s’arregla d’avui per demà… i més percentatges. La retòrica apresa ha durat 21 minuts. Els planers arguments i preguntes que s’han sentit no han pogut amb l’allau de xifres i dades tècniques del convidat d’ADIF. Una de dues, o nosaltres, el poble planer, som tots babaus que no som capaços d’entendre els gravíssims maldecaps que pateixen aquesta colla d’ineptes que organitzen el dia a dia d’un país, que diuen funciona de conya, o ells, com deia Leibniz, són grans optimistes (estupidesa, és negre i veuen i es creuen que és blanc), o viuen al cel de les oques. Leibniz: “Vivim en el millor dels mons possibles” Com que aquest és l’únic món que tenim, és l’únic possible en les actuals condicions, és el millor. (clar, no n’hi ha cap més) En aquestes condicions, tenim el millor que es podria tenir, donat que si les condicions foren unes altres, un altre món seria possible. La tesis, ja ho veieu, és absolutament ridícula. Embolica que fa fort. Que tinguem el millor possible (recordeu l’entrevista), no necessàriament vol dir que és bo o està bé. Això em porta a pensar que ens prenen el pèl de manera descarada. Hi ha un rebuig total de prendre en consideració la possibilitat de plantejar-se que, canviant la lògica del sistema, preveure el desenvolupament futur i posant mitjans abans de …, tot és millorable. Anar fent que tot funciona. Desesperant.

ens ha dit adéu

L'ensurt del dia. Lluís Ma Xirinacs ens ha volgut deixar. Ho ha fet com va fer totes les accions, decidint què, com i quan, fidel a la desobediència civil que va caracteritzar la seva lluita. En tinc un record especial de fa gairebé 30 anys. Eren temps de lluites diverses, on gent com jo buscàvem un lloc i un moviment que acollís els nostres ideals, sense tenir encara cap ideologia prou formada. Potser això era el que ens feia trobar sovint la mateixa gent en actes diversos, el fet de no saber ben bé com canalitzar tantes inquietuds que ens sorgien de cop en un despertar social i polític que se'ns feia gros per viure-ho sols. El meu despertar particular va ser gloriós. Jo sortia d'un matrimoni amb un fill d'un tinent coronel de l'exèrcit. Es tractava de lluitar contra la repressió a totes bandes. Havia viscut només un any real al si d'una família on decidir el vot era cosa del pare, i aquesta va ser la meva primera acció rebel: jo no votaria el que el sogre em digués. Evidentment el malestar emocional es va escampar a tots els àmbits. Poc més tard militava en un moviment ecologista vinculat al Comitè Antinuclear de Catalunya. Allà vaig conéixer gent del PSAN i del BCT i de retruc vaig ser simpatitzant i votant del Bloc d'Esquerres d'Alliberament Nacional, el BEAN. En unes quantes trobades al Vallès vaig conéixer en Lluís Ma Xirinacs, sempre des dels seients de davant escoltant bocabadada les seves propostes i raonaments. Paral.lelament, en aquells moment van néixer les CUPS, en uns moments d'aliances, avinences i desavinences per formar grups amb prou representació al nou govern català, (normals després del franquisme).De Xirinacs recordo la presència física, el posat rebel, irònic però planer i la primera menció de globalitat, d'alteritat, d'interdisciplinarietat, d'holicitat. He necessitat molts anys per interioritzar tot això que ell explicava llavors (no entenia gairebé res d'aquests conceptes!!!) quan es definia com a especialista en "globalitat" entesa com intent de conjugar els diferents referents de la realitat. LLegiu:
L'única realitat autèntica és l'univers conjunt i ja que el tot és inabastable, cal que vigilem una mica per tot arreu, "especialització global", tot seleccionant els aspectes més determinants des del major nombre de perspectives possible, quan ens dediquem a cada cosa en particular "especialització local". Tenir en compte la globalitat permet ajustar i afinar amb els altres la interpretació i la interacció. Tractar el global no és tractar-ho tot. És aprendre a tractar de tot una mica: allò més significatiu en el coneixement, allò més determinant en l'acció... segons criteris propis!
En un món canviant, superespecialitzat, ple d'informacions inconnexes i de conflictes, aprendre a pensar i decidir globalment permet aprendre a actuar localment amb felicitat, eficàcia i harmonia.
Això és una cita extreta de la publicació "Mentalitat i models globals" que podreu trobar a l'adreça que us deixo més avall. També hi ha la transcripció d'una ponència prou interessant però de lectura més farragosa, "Món Alternatiu" En ambdòs escrits hi ha el Xirinacs d'orientació marxista, alternatiu i provocador d'interrogants que va despertar la sensibilitat i l'esperit combatiu de molta gent. Si voleu saber-ne alguna cosa, una senzilla recerca al google us portarà a molts enllaços, (sobretot avui, molta gent deu estar fent el mateix, buscar informació!!!) De passada, si qui llegeix això està interessat en pedagogia, podreu saber més sobre Joan Bardina. Quan disposeu de temps, llegiu-los. Crec que són rabiosament actuals.
Un cop a la web, cliqueu internet solidari(dalt dreta) i dins d'aquest espai escriviu Centre d'Estudis Joan Bardina.
http://www.pangea.org/

cara i creu

Si doneu un cop d'ull als diaris o feu una senzilla recerca al google, llegireu les dues cares d'allò que hauria de ser un espectacle públic però força encisador pels esportistes d'elit. Els JJOO. Si aneu una mica més al fons podreu esbrinar el que es cou més enllà dels miralls dels mitjans de comunicació oficials. Una lluita aferrissada per les llibertats de pensament i opinió de tot un poble que encapçalen els membres de "Reporters sense fronteres" Avui, cara al món, han fet una festassa a Tiananmen. Ells miren el rellotge del compte enrere. Molts tenim encara el record dels tancs ofegant les manifestacions dels universitaris a la gran plaça. Us deixo un parell d'adreces d'interès per saber-ne més. El Sr Samaranch ha dit que seran uns jocs modèlics. Patètic.
http://www.rsf.org/
http://www.es.amnesty.org/

fent recerca

He fet un descobriment. La Clara. Bé, la Clara no, el que escriu, el que comunica, el que pensa i fa ... i ens vol dir! Passa moltes vegades, persones que saben ser i saben fer, amagades per molts com ara jo, àvids de conéixer éssers humans de qualitat... Ens sentim orfes, sovint, de llegir sentiments i vivències, creences i opinions que no tinguin un fons de lluïment. Tresors amagats en vides aparentment com tantes. Hi ha tot un futur de creativitat davant nostre. Hi ha un pòsit d'inquietud i saviesa de vida. Ara mateix, hauríem de poder tenir accés lliure a tot el senzill art que ens ha ofegat el ferotge capitalisme, el pagar per saber, el negoci de la "cultura" de mercat. Busqueu-la a... Hi ha accés a d'altres escrits.
http://formigalectora.blogspot.com/

la vida a poble

Recupero la il.lusió de poble. Dic poble dient gent, amics, feina, proximitat, serveis, cultura. Tinc la sensació que alguna cosa es remou quan entro a espais que la gent que conec va creant i quan llegeixo comentaris que d'altres deixen. Hi ha jovent que es mou. Hi ha gent gran que es mou.Hi ha una generació emergent que es remulla. Enmig ha quedat una franja d'edat que s'acontenta amb l'avorriment de la crítica malsonant i molta gana de viure al dia, fer calers i poca cosa més. Gent més jove que jo, que van trobar una lluita per les llibertats essencials força feta i que es van menjar el pastís de la puixant abundor, que han pujat al carro del turisme malentès dels nostres pobles costaners i que ara veuen com la bombolla se'ls desinfla i volen aconseguir "dret de cuixa" en els pressupostos dels ajuntaments. Els llegireu rondinant quan es debaten partides destinades a serveis necessaris i bàsics per tenir certa qualitat de vida. Nois, quan algú perd el dret a l'especulació, surt la ràbia per totes bandes.

plou, finalment.

I ja tocava. Ara mateix, després de la pluja, el verd és més verd, la terra torna a fer l'olor que ha de fer un sòl ric, fecund, adobat. La ciutat molla fa una mena d'olor bruta, pugen totes les aromes d'allò malsà que hi anem abocant entre tots. Sortosament a poble encara ens queda molta terra que sobreviu i es regenera mandrosament i ja cansada, segura que no podrà mantenir-se ferma gaire més temps. Trista en la solitud de sentir les terres veïnes cada any més llunyanes, malmenades pel pretès desenvolupament. A més de la gent que sofreix l'esclavatge de la lluita ferotge d'alguns per tenir més, la terra té manera pròpia de dir-nos que el nostre món no és sostenible. Si aneu a caçar cargols, flaireu-la. I no colliu els que s'aparellin!!!

des de l'infinit

Ahir a la nit, tot jugant amb l'ordinador, (jugava a crear un blog i no me'n vaig sortir...), vaig anar a parar a una pàgina d'aquestes que et fan una carta astral "a la carta". Això sí, cal saber l'hora exacta del naixement. Bé, hi vaig caure. Venia de llegir els blogs de la gent que conec, i, desesperada, vaig entretenir-me en un joc absurd. Recoi, ni mai que ho haguès fet!!! Resulta, que des de l'infinit (ara dit ciberespai) em van gairebé clavar. Llegiu:
Tu instinto y curiosidad pueden acabar incomodando a las personas que te rodean, si se sienten analizadas. Te gustan las situaciones peligrosas e incluso, llegas a provocarlas: ¡y … todo por probarte a ti misma de lo que eres capaz!
La vida real es a menudo diferente de la que te inventas y tratas de compensar esta angustia, comiendo en exceso … ¡Ten cuidado, corres el peligro de engordar!
Ja ho sé, és una bajanada, però, us asseguro que deixa estès. I per decència i seny n'hi ha prou amb una mostra. Enteneu ara que molta gent es dediqui a passar el temps enlloc de passar penes i llegir el diari, que giri el cap davant la misèria i la vergonya dels miserables que malmeten el món? Si el centre del món ets tu mateix, via fora els maldecaps, si tot plegat són quatre dies.

ARA MATEIX

Ara mateix em pregunto què coi faig encetant un blog.
Ara mateix voldria no haver escoltat que ja han mort més de cinquanta dones a mans de la seva parella.
Ara mateix se m'ha regirat l'estòmac en escoltar que un pare ha engegat un tret al cap al seu fill de divuit mesos.
Ara mateix m'agradaria saber què penses...
Ara mateix em preocupa que sempre mirem endavant per cercar l'èxit i oblidem l'enrere dels bons moments.
Ara mateix em dol que no aprofitem la saviesa dels vells.
Ara mateix m'agradaria explicar-vos un conte...