el tribunal inconstitucional

Esperem la sentència d’un Tribunal Constitucional que és inconstitucional en si mateix.
Com és possible que un tribunal que no respecta allò més clar de “separació de poders” hagi de dictaminar sobre la constitucionalitat d’un Estatut votat (o no) però tàcitament acceptat a les urnes?
Un tribunal que es va crear en una etapa postfranquista (hihi), en la qual la majoria dels qui s’encarregaven dels aspectes a regular políticament, que van parir i vigilar el redactat de la constitució eren hereus i molts encara obedients a l’antic règim.
Una època de transició que encara la setmana passada un ppero (fent referència a l’espionatge i escoltes que suposadament pateixen els membres del seu sagrat i inmaculat partit) va anomenar textualment “que posen en perill la transició política a Espanya”. Ho haveu vist? Encara som en transició!!! Transició cap on? Casumcony! Ho vaig sentir esmaperduda, per l’amor de déu, no veiem qui du les regnes encara?
Un tribunal que té una bona colla de membres nomenats pel poder polític, però a més, recordem que el PP es va encarregar de posar segons quines persones com a condició per aprovar la composició del TC, i a canvi, el govern socialista no va abaixar les regnes en un intent de mantenir cert equilibri(si se'n pot dir equilibri...)
Recordar també que hi ha 3 components conservadors que van acabar el seu mandat l’any 2007 i encara hi són. Tot per no perdre l’oportunitat de desligitimar sentències que posin la “pàtria” en perill.
Això no és ja una bona causa per declarar inconstitucional el Triunal Constitucional?
Ara, qui no es consola és perquè no vol. El que decideixin ho anunciaran com “EL FALLO”. De calaix. EL FALLO.

quan tens una alegria inesperada...

encara estic una mica xof, però m'ha retornat l'alegria, ja veus tu, qui m'ho havia de dir... m'obren la porta i en Miquel em crida i em diu "et demana la sargantanaaaaaa!!!...

no era pas la reina de Formentera que teniu aquí baix, ha sigut molt millor que veure aquesta espècie única, n'he conegut una de més propera i afable, més càlida...

era aquesta altra reina, que jeu aquí estassada al sofà, que era com estava jo en sentir la crida...baixo, i qui em trobo? la meva sargantana particular, amb qui comparteixo vila (ara no gaire...) i a qui no coneixia personalment... però, renoi, amb quin gust ens hem abraçat, amb quina senzillesa hem parlat, amb quin afecte m'ha presentat el seu home, quina dolçor de parella, quina alegria tan inesperada... avui, "amb ulls de sargantana" s'ha acostat a mi, i teniem treballs a no trepitjar-nos les paraules... i les abraçades sorgien sense pensar, amb goig i ganes...

ja poden anar dient del món virtual, quan coneixes algú amb qui només havies mantingut contacte de lletra, i es fa de pell, és com si algú llunyà se t'acostés de cop, i saps, t'adones, que és una sensació única. gràcies, sargantaneta, cuida't, i també al teu llangardaix, que amb els ulls se li nota com t'estima i com t'admira!

una mica de Galeano

d'altres drets que no són "veure, sentir i callar"

un altre món possible...possible?

escoltem... dret a una altra manera de viure...

una il.lusió, una utopia, un camí pel canvi...

por, jo també he caigut...

picor al coll, després el nas, tos, tonteria general (més de la que tinc normalment), esgarrifances, malestar global, més mal de coll, la nit del lloro, congestió de nas i gola, dolor al tosir... termòmetre!!!

però jo sóc de les que gairebé mai tenen febre...el digital marca 35,85º ... no tinc febre... em desperto a dos quarts de vuit, no tinc veu, em sento tota jo com un moc que camina i la por... encara que us en foteu, i que ja he vist el video aquell de la raó de la por a la pandèmia, i que se que quan has de tenir quelcom ho tens, la por s'ha instal.lat en una colla de persones que som "de risc"

tinc un metge internista a la família, una germana infermera experta, i per postres el metge de capçalera, que el conec bé, i tots opinen que aquesta tardor la cosa pot extendre's com una taca d'oli... els sanitaris tenen els seus protocols, símptomes? a casa, quan estiguis bé, a la primera línea de foc...

jo penso en l'escola, com hem d'aconseguir que els menuts facin aquesta cosa de tapar-se la boca, tosir en un mocador de paper i ... pobrets, si de vegades l'estornut els sorprén a ells i tot... les persones grans som tota una altra cosa, però temo ser a la classe amb 25 criatures, una olla amb un brou ideal per les encomanades...que després aniran a casa... fa anys que visc enmig de períodes de concerts de tos, de vegades callem i tot perquè no ens entenem, a l'escola vénen els nens amb febre, mocosos fins dalt, de vegades no entenem com poden aguantar aixecant el caparró...

alarmista??? potser sí, però quan en parlo amb el sector sanitari proper, que no han de fer cap paper per quedar bé amb mi, només van abaixant el cap, i fent que sí, per confirmar els dubtes... que potser no passarà gaire res? millor, però la prevenció em sembla poca i difusa, i en cas de persones que som al rovell de l'ou, poc definida, què farem de veritat a la classe quan arribi el pic dels "refredats"? qui ens ajudarà a discernir i actuar bé sense espantar?...buffff

i diuen del món islàmic...

Associacions feministes, intel.lectuals i rabins reformistes han iniciat una lluita contra els anomenats autobusos kosher, cada vegada més abundants a Israel. Les dones han d'asseure's a la part del darrera i en cas de no fer-ho són insultades. En una publicació ultraortodoxa, llegim una càrrega incendiària contra l'empresa Egged, perquè, textualment "trepitja sistemàticament l'esperit i la santedat del públic ortodox, forçant-lo a viatges mixtos plens de promiscuïtat, l'enemic número u del judaïsme Haredí"

"Estamos siendo testigos de un fenómeno complicado: en las líneas para la población haredí (ultraortodoxa) las mujeres son obligadas a sentarse en la parte trasera del autobús", reza el escrito, que añade que las que "se niegan a estos requerimientos son víctimas incluso de ataques físicos por parte de los viajeros". En ellas, las mujeres deben ir apropiadamente vestidas (con prendas largas y pudorosas) y no pueden sentarse al lado de los hombres por respeto a las normas de "decencia".
La oficina del prensa del Ministerio de Transportes admite que existen "líneas segregadas haredí", aunque reduce su número a unas cuarenta, en su mayoría en el centro del país, y recuerda que "el servicio segregado es establecido de forma voluntaria por los pasajeros". Hofman advierte sobre la ampliación de la segregación en los servicios públicos, y destaca "la reciente apertura en el barrio de Bujara, en Jerusalén, de una oficina de correos con colas y atención diferenciada para hombres y mujeres".

Extret de la Vanguàrdia, llegir clicant.

No sé on vaig llegir una cita que deia més o menys així,

"Per saber on arriba la justícia social i el respecte als drets humans, cal mirar només com són tractades les dones"

I les dones, encar hem d'aguantar mirades acusadores, tractes diferents, silencis que obvien les nostres paraules i les deslegetimitzen, sous i càrrecs per sota d'allò pel que estem qualificades. I encara queden perles com aquesta, això és d'ahir mateix, i em va passar a mi, és la nota d'humor, però ens recorda que encara segons per qui som objectes. Fa riure, sí...

-Niña!!! (jollons, en tinc més de 50!) tevaburrí aquí zola!

-...

-Y er novio, ande ladejao?

-A casa

-Mala cosa esa, guapa, eso nopuesé... y eso?

-Treballa

-Ay, dió...lohombre no saben lo que tienen...no quienà, niña?

-No

-Güeno, puéé una pena, guapa, poala, ehtoi por aquí!

Apa, doncs, i va quedar tan ample, ell.., jo em pensava que això ja no passava,..

polítics i estatut, jugant a pilota...

feia temps que em venia una coseta al cap, quan els sentia discutir i mercadejar, ara l'un es queda els mèrits, ara es fan migrotes, ara jo tinc raó, ara en tens tu, ara m'acosto i després em desmarco...i pensava, en què coi et fan pensar? i ahir ho vaig descobrir, de punyetera casualitat... tots heu vist aquest tall, però us recomano una nova mirada bo i pensant en els caps dels nostres partits... a veure si us feu el tip de riure que em vaig fer jo, no cal posar-hi gaire imaginació... només cal atribuir un nom de cap de partit a qualsevol dels tres, i pensar en l'objecte de desig...

atemptat contra la llengua española!

El Vaticano prevé volver a la misa en latín y de espaldas

"Entre las nuevas propuestas concretas aprobadas por el Culto Divino figura asimismo la de proclamar que la forma habitual de recibir la comunión sea en la boca. La comunión en la mano pasaría a ser un rito extraordinario.
De salir adelante, la normativa, aprobada prácticamente por unanimidad, enterraría las reformas aprobadas por el Concilio Vaticano II, de cuyo anuncio se cumplen 50 años. El documento fue filtrado al prestigioso vaticanista Andrea Tornielli, redactor del diario italiano Il Giornale.
La reforma auspiciada por el cardenal Cañizares recibió el visto bueno de la mayoría de los miembros de la Congregación, quienes votaron a favor de una mayor sacralidad del rito,
Las misas en latín y de espaldas al pueblo (con el sacerdote dirigido hacia Oriente) fueron una medida adoptada en el Concilio de Trento (siglo XVI), como respuesta a la Reforma Luterana."

Si això es confirma, i finalment resulta cert, aquí proposo un joc sense ànim d'ofendre, que una cosa és un creient de base, i l'altra, els que treuen el nas i volen el món altra vegada a l'Edat Mitjana.

Amics i amigues, mainada i gent gran, prepareu-vos pels canvis possibles, i alguns imprescindibles:

1- El llatí no és llengua oficial ni cooficial a l'Estat Espanyol. (La contra, anirà això al Constitucional com l'Estatut? Quin percentatge votarà a favor i de què?)

2- Els nens i joves que vagin a celebrar les seves creences no entendran un borrall del que es digui. (La contra. Tampoc entenen la meitat del que se'ls explica ara segons on, o sigui, que més fracàs escolar...)

3- Pels qui argumentin que el llatí és la mare de les llengües romàniques, i que és bo de tenir més bagatge cultural, proposaria que es plantegin la càrrega d'hores en llengües que haurem d'assumir, per això... (Sempre es poden fer cursos accelerats seguint l'animació lectora de l'Astèrix i l'Obèlix)

4- Haurem de posar el llatí als Projectes Lingüístics de les escoles. És sabut de tothom que quan els nens fan 2n de cicle Inicial, comencen a fer catequesi. (Sí, una gran majoria de nens i nenes van a catequesi, independentment del seu estatus social, de la titularitat de l'escola i de les creences reals dels pares. Que no? Us convidaria a veure les festorres i convits, i encara més, els qui fan festorres sense comunió perquè els nens i nenes no tinguin traumes i es perdin els regals.)

5- El capellà d'esquena al poble. (La contra. De fet, el capellà en molts casos es consolarà si no veu l'esglèsia tan buida, ho sé, alguna vegada acompanyo la meva mare) (Afegit, faran com el govern, que també està d'esquena al poble)

A favor, hi hauria una marea de bona gent que dediquen temps a fer el que creuen i són fidels als seus principis que potser, només potser, ens recordaria d'altres temps, d'altres lluites, d'altres móns, on l'esglèsia era al costat dels qui patien.

No recomano a ningú que s'ho prengui massa seriosament, però, de més verdes en maduren...

llengua

I la guanyadora és
E o gañador é
Y la ganadora es
E o vencedor
Eta irabazlea da
And the winner is
Et le gagnant est
Og vinderen er
Och vinnaren är
Ja voittaja on
A pobjednik je
Και ο νικητής είναι
והזוכה הוא
És a győztes
Dan pemenangnya adalah
Şi câştigătorul este
А победник је
Ve kazanan

que, a més a més, no diu res, però res de res...

De Cospedal: "No decimos nombres porque no tenemos por qué decirlos"

Senyora, faci el favor de callar, que la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos. A prendre el sol amb els col.legues de Marbella, a casar-se amb el senyor aquell que podria ser el seu pare, i a seguir fent-se un futur ple de blindatges de partit. Apasiau.

ras i curt (2)

i trepitjant de peus a terra...

no hi ha cap drecera cap al futur,

de fet, qui té temps

de concloure la seva història, de

posar un punt i final abans de morir?

(això només ho penses en la tardor de la vida)

ras i curt

i clar.

per fer una truita,

no hi ha més remei que trencar els ous.

això aplicat a la vida...

*

seguint el rastre de les escombraries

“Els petits gestos són importants” Una bona declaració d’intencions, que ho diu tot. Els detalls de conscienciació de les persones com a éssers individuals per contribuir a la sostenibilitat.
Més enllà de la consciència social de cadascú, què es fa a nivell d’estats en aspectes relacionats amb l’estalvi d’energia, d’inversió en reciclatge i reutilització de productes? Quants anem a les deixalleries a portar allò que no sabem on llençar? I al seu torn, els governs, què en fan da'llò sobrer, nociu, tòxic, difícil de reciclar o degradar?

Interessant seguir el rastre final de segons quinses escombraries.

“Escombraria tòxica torna a casa”. Portada de diari a “Correio do Povo”, Porto Alegre, Brasil. Un vaixell amb un piló de contenidors era retornat a Anglaterra.
El resum és senzill, un contracte que permet portar a Brasil plàstics per reciclar, però en obrir els contenidors, s’hi troba des de deixalles domèstiques, a preservatius, bolquers, xeringues, medicaments caducats, bosses de sang, bateries, fragments d’ordinador...tot amarat d’un suc negrós fruit de la descomposició dels productes orgànics.
Però segons la convenció de Basilea, vigent des de 1998, es prohibeix als 29 països més industrialitzats l’exportació de deixalles perilloses als estats menys desenvolupats. En canvi, el que es fa es seguir enviant restes de difícil cribatge o tria a la Xina, a uns quants països africans (Ghama i Nigèria en són exemple), on el preu per hora de treball és ínfim i ningú pensa en la toxicitat dels productes que reben.

Llegiu un fragment:

El rastro de los desechos electrónicos.

Los desechos domésticos, hospitalarios, incluso los plásticos no son de interés para la mayoría, pero los desechos electrónicos sí lo son.
“La mayor parte de nuestros desechos electrónicos son exportados, y exportados a naciones en desarrollo,” dice Barbara Kyle, Coordinadora de Electronics TakeBack Coalition, basada en EEUU. “No hablo de las refinerías, de las fundiciones en Suecia o algo así, hablo de sitios con menos escrúpulos.”
A pesar de una prohibición internacional casi universal de la exportación de material tóxico o peligroso, Kyle dice que la mayor parte de los desechos electrónicos de EEUU terminan en China, India, Vietnam, o en países emergentes africanos, como Ghana y Nigeria.
“El flete cuesta muy, muy poco, y típicamente lo que se envía son cosas que cuesta más dinero separar aquí,” dice Kyle. “La gente no quiere gastar el dinero aquí, y allá – donde la gente gana básicamente centavos por hora, básicamente sólo para desguazar las cosas a golpes y recuperar los metales – todavía puede hacer que los cálculos resulten en que el trabajo para un televisor o un monitor cueste tal vez un dólar por pieza.”
60 Minutes de CBS informó en su especial de noviembre de 2008 “Siguiendo el rastro de desechos electrónicos tóxicos”, que el comercio electrónico ilegal de reciclaje ha creado un descalabro ecológico en la región Guiyu de China.
“Las mujeres calentaban circuitos electrónicos sobre fuegos de carbón, extrayendo chips y vertiendo la soldadura de plomo,” decía parte del informe escrito.

“La contaminación ha arruinado la ciudad. El agua potable es llevada en camiones. Científicos han estudiado el área y descubierto que Guiyu tiene los más altos niveles del mundo de dioxinas que causan cáncer. Descubrieron que es seis veces más probable que los embarazos terminen en abortos y que siete de diez niños tienen demasiado plomo en su sangre.”

Llegiu l’article sencer aquí.

Igual que en molts altres aspectes, la fractura que separa les actuacions individuals de les estatals és de la mida de la falla de Sant Andrés.

d'altres límits (de l'estupidesa...)

La prova que l'espècie humana va a tota bufa cap a l'estupidesa:

Instruccions veritables extretes de productes força usuals.

-En algun menjar congelat Findus: Suggeriment per a servir: Descongeleu primer (jejeje, només és un suggeriment...)

-En un sabó marca Dove: Utilitzeu com un altre sabó normal. ????( hi deu haver sabons no normals...)

-A la capsa d'una planxa Rowenta: No planxar la roba sobre el cos. (uix, no hi havia caigut!)

-En un xarop de tos PER NENS: No conduir cotxes ni maquinària pesada després d'haver pres el xarop. (a quina edat donen el carnet de conduir? i per cert, ara entenem perquè hi ha tants accidents laborals, els nens dopats de xarop...)

-En un ganivet Made in Korea: Important. Mantenir allunyat de nens i mascotes. (eeiiinnnn? mascotes? el periquito?)

-En un penjoll de llums nadalenques Made in Xina: Ull. Només per a interiors o exteriors. (definitivament hi ha una dimensió desconeguda...)

-En un paquet de fruits secs servit en un avió: Instruccions. Obriu el paquet i mengeu els fruits. (aaaah...)

-En una serra elèctrica sueca: Important: No proveu de parar la serra amb les mans o les cames. ( elemental, estimat Watson)

-A la capsa d'un televisor: Abans de mirar un programa, engegueu el televisor. (jeje, els hem enganxat, primer s'ha d'endollar!!!)

-En un potet de postre de tiramisú, a la part del cul: Important. No gireu l'envàs cap per avall. (caram, aquest es va endur el Nobel a la intel.ligencia instruccional)

Només per passar l'estona, i així desconnectem. Extret del "Bazar de la Vida"

polp fregit, recepta formenterenca

En aquest preciós raconet, cap al tard, vaig menjar un dels plats més bons que he tastat darrerament. Polp fregit, en deien ells, i vaig preguntar els ingredients. La setmana passada em vaig atrevir a fer-lo. No sé si el procés va ser el mateix, però el resultat i el gust final excel.lents!
popets (allà eren més grans, però no en vaig trobar), ceba, all, pebrot vermell i verd (pebreres, diuen) oli d'oliva i patates.

tan senzill com coure el pop en oli i alls,tapar per coure bé, i anar afegint ingredients, el pebrot, la ceba (ofegada primer i després un xic enrossida, i les patates tallades com per fer-les viues i que coguin sense aigua, tapant la cassola per estoveir una mica...el resultat deliciós!

si algú de Formentera ho llegeix, que rectifiqui el que no he fet bé, però vaig haver d'amagar la cassola a la nit que sinó no n'hauria quedat per dinar...

Ell té un racó dalt del món. 121è joc literari J M Tibau

Diuen, potser només ho diuen, que a l’Afganistan n’hi havia uns quants, d’aquesta espècie.
Diuen també que hi havia persones, i moltes, i d’ètnies diverses, i amb llengües lleugerament o molt variades. Hi van passar turcs, perses, grecs, àrabs, mongols, britànics, soviètics, i a finals del XX i inicis del XXI, els grans imperialiestes en va fer un tauler d’escacs entre dues (o tres) grans forces.
L’antiquíssima Ariana, va formar part del món helenístic, d’emirats i califats. Va patir sota els mongols. Va veure passar els viatgers de la ruta de la seda i va conéixer la mítica Samarcanda. De Buda i Mahoma fins Zoroastre (Zaratrusta), les seves gents van beure mitologies diverses, déus de tots colors.
Fins que les lluites de poder i els camins d’occident i orient en lluites creuades, van deixar aquelles terres enlairades i orgulloses, sempre feréstegues i sovint ermes, buides de vida.
Buides, ben buides, no. Mentre tota la gran matança s’escampava, un dels molts exemplars que corrien famolencs ací i enllà llepant sang seca i esgarrapant restes de tot, va ensopegar amb un amagatall sublim. Ara en queden les runes, i ell, que es fa el mort per si de cas, i encara somia amb un rebost ple de sagí i de mató.

fàstic

al carrer de les vacances
dels qui ens creiem que som lliures
el cos s’escalfa, la pell és bruna i el riure dringa...
al carrer de l’oblit
d’eternes vacances obligades sense drets
no hi ha alegria, ni pau, ni sol de lleure...
al carrer de la misèria
un pas més enllà, prou lluny per no veure’l,
el cos s’escalfa, la pell és bruna i la mort passeja
senyora voraç, mestressa de vides
amb bandera de fam i guerres...
als carrers de la injustícia
dominadors amb paraules buides menteixen
mentre parlen sense dir res
de justícia, de llibertat, de drets, de banderes
escanyant amb guants de seda i vestits de mudar,
obren les seves boques fosques, goles de llop
fartes de menjar tot el que roben,
mentre el seu cap malalt d’egolatria
trepitja, silencia, reprimeix

ràbia després de llegir molts comentaris semblants a aquest en un fòrum d'un diari:

"¡Venga ya, hombre! menuda sarta de bobadas rimbombantes. ¿Aprender de la inmigración? no me hagas reir. De la anécdota hizo el ejemplo, el pobre ignorante."

parir un record

Estirada al llit, sense cap pensament previ, em va assaltar la imatge del papa a la sala de reanimació de l’hospital, embolcallat en un llençol verdós. Només en sobresortia el cap, i la seva cara blanca, ulls tancats i boca serrada, tal com la posava quan s’enfadava.
Això va ser fa dues nits. No entenc perquè, de cop i volta m’ha vingut aquesta imatge, just la del moment en què ens van confirmar el que el xiulet agut de les màquines anunciava des de feia més de dues hores, res a fer, declarat oficialment mort. Porto la foto del meu pare de fons de pantalla al mòbil, cada vegada que truco o em truquen o escric un missatge el veig assegut a taula, en un posat natural. I malgrat això, ara domina la tèrbola i trista figura estirada, erta i amortallada sota la inclement llum fluorescent de la sala. Durant aquests gairebé nou mesos no l’havia vist així, és com si hagués de parir aquest record que tinc clavat, més al fons del que pensava...
Hem celebrat plegats uns quants aniversaris sense el papa, i em veig somrient a les fotos. Serà que no em crec el somriure, o potser penso que com puc fer-ho, i sé que sí, que és el que toca, disfrutar els moments de companyia que després recordarem i deixar-ne testimoni.
No he entrat aquí des de fa dos dies, i això que hi ha coses que em fan rumiar en la tristor i la cara fosca de la naturalesa humana. Però em faltaven ganes de dir res. Potser això era el que havia de fer, dir a tothom que l’enyoro, que l’enyoro molt. Perquè aquest retorn d’una imatge que no vull guardar només l’he comentat a cinc persones que m’estimo molt. Però no se’n va, i torno a plorar, i no puc controlar-ho. Per això ho he de dir, l'enyoro.

farcell de paraules d'estiu

Al mati, gairebé cada matí, totes dues es troben a la cuina. Una hi va amb calces curtes, l’altra porta camisa de dormir. Una porta la dosi a la butxaca, l’altra la pren del calaix del moble baix del menjador, dit abans trinxant. És una de les paraules que la més jove recorda de la seva àvia, com recorda que li demanava una xicra d’oli, o li deia galiassa quan feia alguna cosa que semblava que no era del tot adequada (però mai va esbrinar quin tipus d’acció era la que la convertia en galiassa)
Tornem-hi doncs. La conversa és la de cada matí, les rutines les sabudes. Les dues es preparen l’esmorzar, molta llet i cafè en un tupí l’una, l’altra més cafè que llet i una menjucadeta. (La mare sempre li deia que es passava el dia fent mengics menjocs)
No gaire més tard l’una demana,
-Escolta, no t’has pas empassat les meves pastilles sense entalaiar-te’n?
-No, jo no... –respon l’altra, mentre el dubte s’ensenyoreix de la seva ment.
-Fequis que les he deixat allà...
Una suor freda li puja esquena amunt, mentre davant seu es dibuixa una paraula, compatibles? i una altra, efectes?... Uns segons més tard, es posa la mà a la butxaca i en treu, primer una i després una altra, i ... refà tota la minsa estona que ha passat, ben conscient que sovint va fent en un acte reflex un fotimer de coses... qui sap?
Asseguda, decideix no prendre res més, aquell dia. Per si de cas.

dos anys de blog...i sembla que era ahir!

Va ser un dia 7 d'agost, i ahir al vespre me'n vaig adonar...dos anys penjant d'un fil invisible que m'ha regalat l'alegria de conéixer persones magnífiques, sàvies, serioses, divertides, rebels, genials, sensibles, crítiques... humanitat en estat pur... he de dir que he après molt, però molt llegint-vos, un màster en descoberta social, una goig en un món sense competències absurdes, només el plaer de saber que hi ha algú a l'altre costat.

Per fer memòria el meu primer post i el del dia deu d'agost, avui fa dos anys... i 654 posts! jo pla que pensava arribar fins aquí... el mèrit, però és tot vostre, gràcies per ser-hi!

Per cert, he fet una col.laboració senzilleta proposta del blog Uendos, Greixets i Maremortes

aquí. A veure si us animeu!

opinió lliure, però...

Opinar és lliure, i agradable un debat, quan es tracta de buscar alternatives possibles i desitjables pel màxim de persones possible.
Ja veieu que no censuro mai cap comentari, ni els trec, sempre que no hi hagi un insult degradant cap a algú que bonament i com sap, expressa el que sent.

Aquest record del Karl Marx, ha aixecat molta polseguera, quan el que es pretén és recordar una alternativa que hauria de ser possible en una societat que està degradada al màxim. I molt més si deixem de pensar en els nostres petits espais, els nostres petits països i anem a fer un tomb pel món.

Hem de ser clars, l’actuació del món occidental després de l’anomenada revolució industrial, i més tard del liberalisme econòmic, no només ha portat unes conseqüències nefastes a nivell social en els estats del primer món, sinó que ho ha fet després d’un colonialisme sagnant i una expropiació de drets, terres i riqueses al tercer món, on s’han anat a extreure matèries primeres a preu de res, tractant persones com a bèsties de càrrega, deixant després un rastre d’abandó i de negació d’unes mínimes contrapartides que podrien haver facilitat el desenvolupament de molts països del sud.

I aquí dalt, entenent com a dalt nosaltres, s’han anat configurant uns rols socials que riu-te’n tu del feudalisme. Analitzem les famílies polítiques que governen i segur que trobem lligams ben arrapats als poder d’èpoques passades. Analitzem les figures de poder i trobarem encara els cognoms que no es toquen. Analitzem el discurs que es fa servir quan es parla del treball, i seguim escoltant els tòpics del “moro”lladre, del “gitano” brut i del “negre” treballador però curt de gambals. Una lluita no només de classes, sinó d’ètnies i de religions. Seguim actuant com si hi haguessin ciutadans de primera, de segona i de tercera categoria. I n’excloem un munt a qui no en donem cap. Això no ens fa pensar en lluita de classes?

Estem disposats a segregar i marginar, a perseguir i culpar als pobres desgraciats que arriben a buscar una nova vida, només per defensar el que ens sembla nostre com si fos un bastió, oblidant que tothom té dret a una vida digne, a un sou digne, a un tracte digne.

Que volem acabar com a Itàlia, on ara han muntat les “patrulles ciutadanes”, perseguint i denunciant indocumentats? No hem d’oblidar que qui ha aconseguit aquest desgraciat repartiment de riquesa, és el sistema capitalista, evidentment mal entès i encara més mal aplicat.

Qui diu que l’alternativa ha de ser el “totalitarisme comunista” de l’antiga Unió Soviètica? Ningú ha posat un model totalitari d’exemple. El que s’ha posat damunt la taula és la justícia social, els drets dels treballadors, els deures dels empresaris, que sembla que ningú els demani comptes.

Com gosen voler abaratir encara més l’acomiadament? Si gairebé és lliure!. Per l’amor de déu, el déu que volgueu, si qualsevol empresari o societat d’aquestes que no saps ni qui n’és l’amo tanca quan vol i s’embutxaca els diners sense cap escrúpol, deixant famílies senceres al carrer, joves que veuen com es van fent grans sense sortida, persones grans sense lloc en un món que abans era seu...

Aquest no pot ser el model social que volem. No pot ser que seguim veient uns quants tocats de la fortuna que viuen a cos de rei i pilons de gent que no poden arribar a mig mes. I sempre acabem sentint la cançoneta d’alguns que es queixen per haver de pagar pels subsidis d’atur. Coi, i si d’una punyetera vegada ens posem al lloc dels qui pateixen misèria? I si d'una vegada comencem a sortir de la nostra petita closca i entenem que aquests que manen i manen malament hi són perquè els hem escollit? I si aprenem a escollir bé qui volem que ens governi? i si deixem d'escoltar els qui ens venen fum?

Total, el camí que fem tots és el mateix, i acabarem tots en un clot...

Afegit. Visitant persones que segueixo, en Tondo ens ha recordat aquest video. No té pèrdua, i ja algú l'havia penjat abans, però ens fa tocar de peus a terra...

.

.

un estat sense sortida (digna)

Aquest peperos dretans ultraconservadors, no és només que hagin perdut el nord, han perdut tota la rosa dels vents, tenen l’estrella polar al melic i els papers més girats que els meus apunts de quan anava a l’escola...

Com gosen dir ells, casundena, ells! que els altres (ai, els altres) implanten un estat policial? Si és que em faran tornar més lireta del que estic, arriba a ser grossa la comèdia, ningú sap on agafar-se, i avui, per acabar-ho d’adobar (si és que no hi ha manera de fer-los callar, coi) ens foten per la cara que s’ha de demostrar que no són escoltats, en una tergiversació il.lògica de tot el que significa certa justícia.

Evidentment tota la cavalleria se’ls ha tirat al damunt. Us prometo que ni al pati de l’escola es veuen conductes tan indignes. I el que més m’emprenya és la serenitat, la pinta de bonjans i la cara de sinceritat que fan quan declaren.

Quina mostra més necessita el poble, els seus votants i acèrrims seguidors per entendre la grandíssima corrupció que hi ha entre la gent del PP? Amb el gravíssim agreujant que transmuten totes les acusacions i les reverteixen al contrari, vanagloriant-se de sortir impunes, tot i la comprovació de la mentida. És com si estessim en un somni dalinià. Absolutament psicodèlic.

Jo he decidit entretenir-me fins que els passi l’atac de bogeria fent coses així. A veure si distrec la ment.

.

THE MAKING OF AN ORIGAMI KOI from MABONA ORIGAMI on Vimeo.

.

Tony Williams: DREAMING OF YOUR LOVE (KOFT video contest WINNER!!!) from MABONA ORIGAMI on Vimeo.

Marx, 191 anys

Aquest Marx jovenet havia de marcar, per bé i per mal, moltes de les revolucions dels darrers 150 anys. Marx, ben llegit, ben contextualitzat i traient-nos els prejudicis del comunisme aplicat just com un altre model de totalitarisme, ens mostra una anàlisi lúcida i clara de les relacions socials derivades dels grans canvis econòmics de l'època. Ens ha de fer pensar encara avui, en el nostre context farcit de domini del poder econòmic i polític a qualsevol preu. Ja no recordo quan vaig llegir "El capital", però sí la sensació d'estar llegint una teoria política i social que explicava una tendència a l'ideal, en tot allò referent als amos i als treballadors.

Com qualsevol altra teoria, les interpretacions i aplicacions que s'han fet, no tenen res a veure amb els principis que l'il.luminaven, que encara avui ens fan obrir els ulls. Avui més que mai, després del gran pou on viuen molts milions de treballadors, qualificats o no, mentre que cada vegada més pocs són al cel dels diners robats, del poder sense pietat ni raó, sense la més mínima humanitat.

"L’estructura econòmica determina o condiciona la superestructura constituïda per les formes de consciència o formes ideològiques, que són el conjunt de representacions (idees, imatges, mites...) i valors d’una societat en un moment donat. La ideologia dominant en cada moment correspon a la ideologia de la classe també dominant. Com a tal, tendeix a justificar l’estructura econòmica del moment present.

L’estructura econòmica constitueix la base real de la societat. Aquesta estructura està constituïda per les relacions de producció, que són les relacions que s’estableixen entre els homes amb la seva situació respecte de les forces de producció. Jurídicament s’expressen mitjançant les relacions de producció, i el treballador només posseeix la força de treball.

Les relacions de producció fan referència a les relacions socials i tècniques en les que els homes hi intervenen i utilitzen aquests mitjans de producció. Comprenen les relacions dels homes en el procés de producció, sobretot les relacions respecte de la propietat. Segons siguin les relacions d’intercanvi de les activitats, de cooperació, de divisió del treball, la posició i les relacions dels diferents grups i classes socials en la producció i les relacions de distribució, es determina una o altra estructura social. El règim de propietat dominant en cada formació social determina el caràcter de conjunt de la formació social."

A ell podem agrair aquest nou concepte. Teoria del valor: es fonamenta en el fet que el burgés expropia al treballador part del seu treball; justament, el necessari per a augmentar els seus beneficis (la plusvàlua). Us sóna?

No faré cap relació amb el que llegim als diaris. Sou prou llestos. A Marx em remeto.

Tampoc faré esment de la lluita de la patronal per acabar de fotre els treballadors, ni del trist paper del sindicalisme, ni de la poca consciència de classe que tenim molts treballadors. Hi ha coses que s'han de tornar a guanyar, amb la força de la raó, i si convé, amb la raó de la força.

Jocs literaris. Una proposta de "Tens un racó dalt del món"

Hi ha molts racons al món deixats de la mà dels déus.

Racons on els infants no tenen somnis, els somnis no tenen repós i el repós és el més inabastable de tots els somnis.

Racons on no arriba cap juliol de vacances, on no s’atura cap tren ple de viatgers feliços, i tanmateix, un cotxe que si que ho fa, pot portar la mort de passatgera, i deixar-la instal.lada temps i temps.

Pobles marcats de plom i ferralla.

D’aquell que jo volia veure, en va quedar un forat fumejant, pilons de runa amb olor de fum i carn, bocins esparços de gent de tota mida i un gran tel de tristesa.

A les afores, una nina sense cames evocava jocs d’infant, i el rellotge vell marcava, també mort, l’hora del desastre.

collonades d'agost (per no dir-la més grossa)

El TSJCV archiva la causa contra Camps
Camps es íntimo amigo del presidente del tribunal que lo juzgará
El jefe del Ejecutivo alardea de su relación con el presidente del Tribunal Superior de Valencia, Juan Luis de la Rúa.
Rajoy: "Ha ganado la Justicia, ahora que hable la inquisición"
El presidente del PP felicita a Francisco Camps después de que se haya archivado la causa contra él.

La mare que els va parir tots. Tu vigila no deixis de pagar una multa de zona blava, tu vigila de no baixar-te una cançó d'internet, tu procura de no oblidar ni una pela quan declares la teva minça renda, que ja veuràs el pal que et claven. I sobretot, vigila amb les teves opinions i escrits de caire polític, no parlis del rei ni de les seves despeses milionàries sense donar comptes a ningú, que et cau garjola. Ah, però hi ha intocables.

Intocables mudats, cacics, amos de vots, que com més desgraciat siguis, més n'hauràs, ja se sap, hi ha qui vota als "llestos", en la pitjor accepció de la paraula.

"No podemos aceptar límite alguno para la nación catalana"

El titular deia exactament això. Ja li recordarem quan va a Madrid a establir els seus límits, que estan estretament lligats a les contrapartides, sense cap aval del govern català, que hauria de ser el seu. I ja li recordarem les seves conxorxes per permetre que es puguin encara donar concerts a escoles que separen per sexes. No parlem de d'altres afers... Parlem de la casa gran del catalanisme, senyor Mas? La grandesa de la misèria...o viceversa.

Haurem de recuperar el seny, la rauxa, la decisió i el pensament socialment contestatari, o d'aquí poc els porcs ens governaran tot al llarg i ample d'ibèria. Casumlap...

estem de festa...

...i em penso que he passat la prova de foc genollera... ahir vaig ballar totes i cadascuna de les cançons de doctor Calypso, a ritme d'ska, de soul, de reggee... és a dir, allò de moure malucs i genolls i un xic els peus i fer cara de globus... sóc de ballar, jo, què voleu... i em fa il.lusió trobar nois i noies que he tingut a classe fa segles i que m'abracin, algun fa una cara somrient i mig incrèdula, de veure a la seva mestra de quan tenia de 6 a 8 anys, i em presenten la xicota, o la parella...jejeje...

.

.

la veritat és que hi ha coses que no saps ni com les balles, però els meus fills, em van ensenyar fa uns quants anys videos on explicaven la història de l'ska, vaja, gairebé és tant vell com jo, qui ho diria...així és que, si teniu fills amants d'aquestes músiques, no us espanteu, aquí un tutorial... ja podeu riure i assajar, que és ben fàcil, i a la propera festa o concert els fareu badar la boca... i sobretot, no oblideu tancar els ulls de tant en tant i això, la cara de globus... ja m'enteneu...

.