qui el va parir

xulo, prepotent, manefla, antiesportista, provocador...

efectiu? segurament, però que el donguin pel sac...

la qual cosa confirma que la voluntat no ho pot tot!

els tresors són petitets...

hem anat a fer la berenada

hem buscat farigola i romaní

hem vist les ginesteres

i hem trobat tresors petits

qui diria que un escarbat

pot lluir, tot irisat,

més bonic que l'arc de sant martí...

la moderació (i els seus paranys)

moderat -ada

1 2 adj. [LC] Que no ultrapassa allò que és considerat normal, convenient, suportable, etc. Un descens moderat de la temperatura. La qualitat és bona i els preus són moderats.

2 2 m. i f. [PO] [RE] Persona que en política, en religió, està allunyada dels partits o de les posicions extrems.

moderado, da.
(Del part. de moderar).
1. adj. Que tiene moderación.
2. adj. Que guarda el medio entre los extremos.
3. adj. Que no es extremista.

.

Arran d’aquests apunts que sovint no em puc estar d’escriure, em sento obligada a explicar-me, la qual cosa no vol dir que jo tingui raó. Ja se sap que cadascú és ben lliure d’opinar, però el que no és opinable són els fets. Els fets, més que res, ens defineixen. I els fets, en un o altre context, tot i que aparentment poden ser contradictoris, o ben al contrari, molt semblants, defineixen el tarannà de qui opina d’ells.

Posem per cas el fet que es debat sobre el jutge Garzón. Molts, moderadament conservadors, volen oblidar-ho tot, que diuen no cal remoure lleis d’amnistia ni coses de fa més de 30 anys, ja. Alguns, moderadament progressistes, recorden fets com el dels jocs olímpics a Barcelona, i el cremarien a la foguera.

Però el fet objectiu és que se’l posa al seient dels inculpats per voler saber i esbrinar sobre crims de lesa humanitat que no prescriuen, i menys, com deia un dia, si aquelles persones no s’han trobat, no són ni vives, ni mortes legalment. I aquest dret no li pot discutir ningú amb la llei a la mà. Llavors, no crec en la moderació (en una de les seves acepcions segons el diccionari) perquè no necessàriament ens aporta el compromís d’una actuació coherent i justa. Perquè hi ha moments en els que cal ser ferm i decidit, valent i lluitador. Moments de defensar no un home/dona, sinó una actitud.

Posem un altre exemple. Em diu algú, referint-se al mocador a l’escola, que s’ha de prohibir, que en tot cas, seguint aquesta permisivitat, tot seria permès, fins l’anar despullat.
Jo pregunto, i doncs, si hom pretén veure en el mocador la identificació amb una determinada manera de viure, que ho és, però que no acceptem... Coi ja que són aquí que s’adaptin, (quan el que volem en realitat és que no mostrin signes de diferència identitària), com és que ningú parla de posar d’altres símbols que ens caracteritzen (si més no els qui portem per edat un segell d’educació en la fe), en llocs públics, (escoles i d'altres, que encara en queden), o de lluir medalletes de primera comunió, rosaris i d’altres cosetes com aquestes?

.

Dubto jo que al Sant Pare o als bisbes se’ls faci canviar de roba quan surten de l’esglèsia, i mira que fan patxoca de veure... Vull dir que és ben fàcil ser jutge d’altri... Les prohibicions, no ho oblidem, només generen malestar, resistències i finalment conflictes que es poden evitar.

-

Actuem d’una manera sectària, acceptem que es tanquin diaris, acceptem que s’il.legalitzin idees... que més ens falta per ser cada vegada més com aquells a qui critiquem? Ah, sí, moderadament progressistes, vivim en una societat democràtica, defensem les dones i d’altres animals en perill d’extinció... El compromís amb la llibertat, passa per no trepitjar els altres. I els camins per aconseguir que determinats costums s'esvaeixin passa per la tolerància i el temps... Recordeu, el proper pas, com a França i a Itàlia, és prohibir aquesta roba al carrer, gairebé en diríem feixisme, si ens ho fessin fer a nosaltres.
.

L'altra frase repetida és la tan dita de "hi ha d'haver unes normes" I tant, ja ho crec. Cal circular per la dreta de la carretera (aquí, a Anglaterra a l'esquerra), cal ser respectuós amb els altres (el mocador, és maleducat?), cal ser curós amb l'entorn, cal saludar, no barallar-no ni pegar-nos, no convé que ens malparlem, i un llarg etc...però enlloc abans deia que no es podia dur un mocador, perdó, a la butxaca sí... La prova? Canvien les normes d'avui per demà!

.
Més senzill, com algú més aporta: qualsevol cosa que et posis al damunt, finalment t’identifica i et defineix. Oi que per nosaltres lluir símbols d’allò en que hem sigut educats, (o no, que hi ha edats que toca ser rebel) ens agrada, ens motiva, no és cap vergonya ni acceptem que ens prohibeixin? Com és que no es prohibeix entrar a l’escola amb la samarreta del Barça o del Madrid?

.

Per posar un exemple, val, no?

moderns, tolerants i...

vaja, vaja, un institut canvia el seu reglament en una tarda, cosa que vol dir que primer és allò de fora, que allò de dins... fa feredat llegir això

vaja, vaja, quina tolerància que tenim, ja ningú recorda les nostres mantellines... i que no han caigut pel seu propi pes? tot passa, tot queda...

.

sí, home, ja sé que em direu tot allò del sotmetiment, de l'obligació, de l'opressió... estalviem tota mena de demagògies, sisplau, que curiós que no reaccionem així amb totes les flagrants animalades que es fan en aquest país, però és clar, costa tan poc buscar excuses de "feminisme" a la senzilla raó de no voler inmigrants, recordeu? heu llegit això dels romanesos, no?

ens estem transformant, anem perillosament a una mena d'uniformitat que no tolera cap sortida de camí...

.

per mi, us ho juro, la noia pot anar com vulgui i on vulgui, jo a l'escola en trobo a cada pas, i, personalment ni em molesta, ni les veig amargades, somriuen, juguen...i si es volen treure el mocador, us prometo que ho fan... ara, que es permeti que alegrement es facin trampes per apartar una nena de l'escola... i les fem nosaltres, no els suposats pares analfabets que les volen treballant a casa des dels dotze anys... hipocresia.

.

jo, infeliç de mi que em creia que teníem assumit que som en una realitat multicultural...

roses de paper de diari...i irreverència

Passada la festa de rigor,
celebrant abans i després dies de tot,
la terra o la lluita,
queda a l’aire un desig de més,
que ens cal poder omplir els buits
amb proclames o desficis,
recordant passats o treballant futurs...

A mi m’han regalat un llibre d’aquells que no trobes a les parades de Sant Jordi, i és això el que m’agrada, saps? Hi ha coses que són de mal entendre, com ara que parlem de l’enderroc en que s’ha transformat el nostre dia a dia, i l’espectacle de milers de roses que demà seran deixalla, o, si hi ha sort, ompliran el petit recipient de compostatge.
.
Em sento irreverent, i segur que em diran malagradosa, però en tinc el cor ben ple de sentir-me contradir-me a mi mateixa, ai, avui festejo i demà ploro, avui joia i senyera, demà ràbia, o encara més, adormir-nos en un mar de complaença... I que bonic, encara som una terra viva, i la cultura i ... hi ha coses que no poden ser flors d’un dia.
.
La passejada mudada dels senyors efímers, els politiquets, sindicalistes, s’ajunten tots en fervent sardana, encaixades de mans, i pels del fet (sigui festa, sigui llibre), les entrevistes, les flors a les pedres de record, els qui escriuen a preu fet, tot esperant el dia de la gran puixança, ... i signaré, o que famós, i quina sort, la seva lletra en el “meu” llibre... banalitats d’un món inexplicable, quan tocaria sortir al carrer per ensenyar que això no és un teatre.
.
En tal diada, ningú es passeja pels ravals, que n’hi ha arreu, no recorden pas els qui amb tants diners farien bullir l’olla, ni volen saber que d’això no es fa pas una terra, ni un país, que no n’hi ha prou, que qui vol fer senyal d’amor, també pot regalar una rosa de paper de diari, i regalar un llibre dels que dormen a les lleixes, potser regal de fa molts anys, i donar-li nova vida.

.

sant jordi a l'escola

Quim qui iquist iny li pripisti di tribill il pibli hi siguit il pirsinitgi d'in Missigrin, im sinti ibliguidi i siguir il divirtimint qui hi fit firir intri ils nins, i is issiguiri qui in sibin in nii, di pirlir imb li i...

Suposo que s'entén, oi? Tema de sant Jordi, Massagran... heu llegit els còmics del gloriós personatge de Folch i Torres? Us els recomano, bon divertiment amb bons jocs de llengua per treballar a l'escola!

Relats Conjunts. El drac?

Voltant aquí i allà, dormint al ras o en algun paller, aprofitava qualsevol feina per tal de poder fer un mos. Soldat malpagat i malvestit, no li queda altre remei. Un matí va veure una mena de tela escrita clavada en una soca.

“Es busca vilatà o cavaller valent. No cal cap condició especial. Es proveirà d’arma i cavall. Els qui es creguin en poder de talent, es poden presentar al castell de les tres torres”

Total, què hi podia perdre? Ell sí que cap al castell s’ha dit, (rabent com els veins i veïnes del replà o els personatges itinerants, o els del racó de dalt del món)

Ignorant de les rialles que desperta pel camí, escolta el senyor, anota mentalment l’indret on ha d’anar, recull les armes, i pregunta quina bestiola se suposa que cal matar.

-Un llangardaix gros, soldat, poca cosa per tu!

Arribat al cau de la bèstia, s’amaga, quietó i amatent rera uns matolls.
Quan veu l’animal, només li surt de la boca un -collons!, i es torna a ajupir. Treu la pipa del sarró i el sac de tabac que li va regalar un sarraí a les darreres croades.

Més aviat l’aroma que el fum fa girar el cap a la bèstia.
Més el fum que altra cosa, fa somriure el cavaller.
El llangardaix s’eixarranca i ensuma tot el fum que pot, amorrant-se al bordegàs, que xucla, xucla fort... Aviat les riallades conjuntes s’escampen per la vall.

El soldat encara no entén com una bèstia tan preciosa pot espantar algú. Quina riquesa de colors, que d’espurnes violades i turqueses...
Enriolats s’abracen. Ho té ben decidit, quan es despertin, se l’enduu cap a ciutat, això si pot, perquè tal com es sent, caldrà que les cames l’aguantin... (hihihi)

el meu regal als jugadors del barça

mentre perdíem, mentre jugàvem contra 11 i l'àrbit portuguès, l'Olegario, amic del guaperes "MOU", mentre molts arreu del país veí celebraven amb petards que el barça anés perdent, jo els anava dibuixant aquesta rosa, perquè sí, perquè tanta pressió fa bullir l'olla.

apa, sant jordi avançat! endavant les atxes!

.

¡Santiago y cierra España!

La "Falange Española" demana 20 anys d'inhabilitació pel jutge Garzón! 20 anys!, perquè, tu, tot allò dels camises blaves anant a buscar gent a les cases, es veu que són invents!

Jo crec que, com deia un amic, Franco és viu. Coi, no el van pas congelar esperant que li passés com a les cloïsses? Quan les treus del congelador, són vives!!! O això, o està en contacte amb aquella de la sèrie "Entre fantasmas"...

Poca broma, que la cosa fa pudor, moooooooooooooolta pudor"

Us deixo un bocí d'un apunt d'Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau.

"La representación clásica de la Justicia es una mujer con los ojos vendados, una balanza en una mano y en la otra una espada.
Nunca me gustó esa alegoría de la ceguera de la justicia y menos con la espada. Creo que la Justicia tiene que mirar de frente, buscar el equilibrio de la Verdad e impartir Justicia; reparar el daño hecho a las personas y a la sociedad.
Siempre recuerdo a Henry Thoreau, quien decía que toda persona amante de la libertad debe ser respetuosa de la ley, respetarla y hacerla respetar; señalaba que no toda ley es justa, que las leyes injustas deben ser desobedecidas hasta su total nulidad."

(per llegir sencer, cliqueu aquí)

collons!

hi ha imatges que ho diuen tot

(foto trobada a Sense Embuts)

un cop de poder que els feia enmudir

Potser ho fa que sóc néta d’un indiano, (que mai va ser anomenat com a tal, perquè enlloc d’anar a parar a les nostres costes, va ser casat amb una neboda a qui li duia 30 anys i es va establir a Avinyonet de Puigventós ) que tinc passió per la meva terra, pel meu país. M’estimo amb bogeria la meva pàtria, paraula lletja, ja ho sé. També sóc amant de qualsevol altra pàtria, sigui de qui sigui, en el sentit identitari, i crec que la terra i la cultura ens defineix, i després, ja trobarem totes les semblances i diferències, i ens enriquirem mútuament, des de l’òptica del respecte d’igual a igual.

El meu avi indiano, arribat de Cuba amb 48 anys, vidu i sense fills, ric, fastigosament ric per l’època, es va poder permetre el luxe de comprar cases i terrenys prop de la terra de naixença. I amb ull viu, va comprar també tota una mansarda de cases a Barcelona. Evidentment, després de la guerra, de tot allò no en va quedar res. Massa vell per entendre de canvis polítics i monetaris, els seus diners republicans es van fondre bescanviats per papers que no valien res. De tot plegat no hi ha records fiables, només relats escadussers collits aquí i allà dels fills d’un pare massa vell, però prou estimat per la seva jove muller, que, als pocs mesos de morir el seu home, el va seguir en silenci amb 48 anys i molts fills encara joves, massa joves per entendre res.

Tampoc s’havien entès amb el seu pare, que parlava un castellà cubà al qual ells es resistien amb la por del jovençà al senyor i amo de la casa. Diu que se’n fotien d’ell quan, a taula, sota la seva mirada seriosa, ja havien après que podien dir de tot, que ell poc els entenia. Massa anys en terra estranya, a la qual s’emparava quan volia fer-se respectar amb un cop de bastó de senyor. Un cop de poder que els feia enmudir.

Perquè tot això, us preguntareu... Doncs perquè ja n’hi ha prou de por al senyor que ens ha de concedir el dret a ser qui som. Prou de ser fills d’una pàtria que ni ens entén ni ens vol entendre, i que ens nega, que ens barra el pas per seguir el nostre camí, no pas amb tracte de pare controlador, no només amb el cop de bastó, sinó amb el tancament de tots els camins que farien possible mantenir-nos i créixer com una terra lliure i mestressa del seu destí.

I el més trist de tot plegat, és que qui ara farà la feina, és un tipus que està en un càrrec que no li pertany ja des de l’any 2007. Digueu-me, no ha arribat ja el temps de la revolta? He vist els ulls i les cares dels carcamals que ahir van tornar a voler ser déu en terra estranya. Els ulls quasi orbs, els llavis caiguts en un rictus de ràbia, enganxats al seient del poder que per dret ja no els pertany.
Com hem de permetre que els il.legals ens vulguin il.legalitzar? Parafrasejant Raimon, no, diem no, nosaltres no som (no volem ser) d’eixe món.

afònica tornada

entorn de somni, aire gelat

detalls de fora i de dins, antiga casa senyorívola

tresors de la vida a pagès

sostres de conte

raconets únics

art petit amb pedretes

no puc piular, faré cap de setmana de llit i llet amb mel,

però tot ha anat molt bé!

vaig a l'univers de colònies

Ja tinc la maleta feta, de colònies amb cap a 100 criatures, prop de Vidreres, a dalt de la muntanya, allà on Jesucrist va perdre l'espardenya... a conéixer l'univers!

.

.

ui la màquina de fer fotos... a tot gas, cremarà...

ui les nits de poc dormir...

ui el parxís de sis...

ui les partides de botifarra...

ui els esmorzars de salat, després dolç i molts cafès...

ui les dutxes col·lectives...

ui els 100 petons dobles de bona nit...

ui que ja m'he compromès a dormir amb un...

(jo no faré res que no sigui companyia, jejejeje, i pobret, em sembla que quan em senti roncar, em dirà que millor dormir sol...)

ui, ui i més ui la balança quan tornem a casa...

-

-

Colònies!!!!

acosta't

de lluny tot sembla igual
cada primavera torna

amb un vestit d'un verd semblant
però cal mirar de prop
que en allò petit hi ha la bellesa
fràgil, petita estrella al mar tan verd
bonica, discreta, donzella gentil

t'acostes?

la veus?

atura't, no la trepitgis...

semblança

deu pesar molt, la neu?
segur que sí, malgrat l’aparent lleugeresa,
la bellesa efímera i el silenci, com un regal...
.
omples el cap de breus pensades,
conscients o no, sovint un flaix
desencadena automàtiques descàrregues,
neurones que s’atabalen i es descontrolen
.
omples i omples, i sembla tan sa, va bé,
que tu penses, ai! que no ets pas infeliç,
que t’hi veus, i saps i aprens, i vols,
i encara vius, rondines, afalagues, protestes,
i gaudeixes, pateixes...
t’emboliques?
.
fins que tot pesa tant, i gairebé no veus enllà,
no hi ha respir, ni flux, ni sorpresa, ni descoberta...
sents com un tel enganxòs,
teixit enteranyinat, però encara sents...
i saps, que ara mateix t’has perdut,
i no et trobes.
.
enmig del laberint hi ha massa noses.

.

escalfament global

S'acosta el vespre. La foscor li porta els pitjors malsons i la més quotidiana de les seves realitats.

Sent el soroll de les claus, la porta que s'obre, la salutació educada... el desgraciat de dues cares, amable, humil i rialler amb el món de fora, monstre violent i brutal passada la frontera de la porta de casa. Tant li fa el que ella faci, neta o bruta, atenta o absent, els cops arriben puntuals, ben posats on no es vegin.

Avui ha dit prou.

Ell entra, ella l'espera. Avui, freda i segura, ha escampat un bidó de gasolina al terra del menjador.

Ell entra, ella l'espera, asseguda i amb una mitja rialla. L'encenedor va a terra. El seu judici final arriba enmig del foc. La llum de la llibertat eterna.

setze jutges d'un jutjat

Una idea interessant respecte al processament del jutge Garzón, sense fer servir la paraula “prevaricació”, que no acabem d’ubicar en el nostre bagatge lingüístic.

La greu culpa del sr Garzón és, evidentment haver posat el nas en els morts i desapareguts durant i després de la guerra civil. Entossudir-se en voler obrir, desenterrar i trobar persones que no es sap ben bé on van acabar. Sospites, fosses comunes, arrossegar carències d’algú que era família teva i de qui no en saps la fi.

.
Això atempta, segons diuen, la llei d’Amnistia aprovada durant l’anomenada modèlica transició. Modèlica?
Doncs, segons ho mirem o ho vulguem veure. El dictador va ser qui va posar el rei com a successor i aprovar aquesta llei va ser una grollera manera de fer callar i d’evitar que hi hagués cacera d’assassins reconeguts sota la protecció del “cabdill”, com s’ha fet en d’altres estats feixistes, Alemanya i Itàlia per exemple.

“Lo grave en la resolución del instructor Varela no es que proceda de un antiguo progresista, sino que no tenga inconveniente, por ejemplo, en fundamentar la pretendida prevaricación de Garzón en que éste, al intentar investigar a los desaparecidos durante el franquismo y exhumar sus restos, ha "asumido tareas cuya competencia ha sido legalmente establecida en el ámbito administrativo". Varela tiene que saber que yerra ruidosamente, porque la llamada Ley de la Memoria Histórica que él invoca establece que sus previsiones "son compatibles con el ejercicio de las acciones y el acceso a los procedimientos judiciales establecidos en las leyes o en los tratados y convenios internacionales suscritos por España". (El País)
.
La idea per contraposar a la causa contra el jutge, que m’ha semblat genial escoltant el senyor Mena avui, ha sigut tan senzilla i clara com dir que una llei d’Amnistia, s’aplica als qui han comès actes punibles des de qualsevol òptica, en el benentès que s’ha de saber i anomenar qui són. Per tant, val pels vius o morts, però no pas pels desapareguts. Aquells de qui no es té proves de si són o no, desapareguts, no són de cap manera amnistiats, ni culpables, ni tampoc innocents. Senzillament, no existeixen. Aquesta és la transició modèlica. La Falange tot darrera. Un tal sr Prego, magistrat, és Patró d’honor de la fundació d’ultradreta “Defensa de la Nación Española”, i serà qui redactarà la sentència.

.

La dreta segueix utilitzant pel seu benefici el control d’institucions que haurien de ser democràtiques, i així pot seguir esbandint les veus que li fan nosa.
Vaja, per llogar-hi cadires!

prevaricar v. intr. [LC] [DR] Algú, desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que exerceix.

en diuen póker

Què es pot dir?
A cops de viure envoltada d'homes enamorats del futbol, amb dos fills que juguen, el pare exjugador, què, no t'has de tornar futbolera?
Sóc la típica culé poruga, ansiosa, i el que faig és escoltar la ràdio i distreure'm...després, ja miro el joc i escolto els comentaris...
Ara, una vailet tímid, que celebra fent petons a la samarreta, i mirant cap al cel, amb un somriure etern i sempre humil, que d'altra banda és una perla... doncs mira, avui, de foto de capçalera.
He de dir, però que el que m'agrada d'aquest Barça és la pinya, i la falta de "presumits i bocamolls", oi que m'enteneu? L'abraçada col.lectiva, el grup, l'equip en el millor sentit de la paraula!

estrenem primavera ( i màquina de fer fotos, felicitats petites)

ha plogut, i l'herba molla llueix amb un verd resplendent

natura orgullosa, ufana que esclata als ulls

flaires de terra que escampa l'aire encara fred,

el camí em crida amb calidesa

com si el conill de Pasqua s'amagués darrera qualsevol arbre

per oferir-me a mi, que no sóc cap Alícia

un viatge a un món tot nou...

:

l'he fet tantes vegades aquest camí... o un de semblant...

em retorna al passat, als camps d'userda i esparcet

que l'avi conreava... encara veig el clatell del burro

i saltironejo al llit de cordes malgirbades del petit carro

que omplíem, de tornada, amb braçats d'herba tendra...
:

aquest d'ara em mena a l'Om, una ermita petitona enmig d'enlloc,

mira enyorada la nova carretera que ha migpartit el pla,

però no hi ha asfalt que li tregui la verdor que la neu ha alimentat,

tardana, no hi ha home que sigui capaç de tacar aquest racó,

només el gos perdut que m'esperava, i jo, que no dic res, només miro...

:

i alimento l'ànima, mentre ells abracen el cel

soldats plantats, guardians d'aquesta pau preciosa

si es pugués aturar el gran rellotge...

:


esparcet:1 f. [LC] [AGA] [BOS] Herba de la família de les papilionàcies, de fulles imparipinnades, flors rosades amb venes purpúries, en espigues axil·lars pedunculades, i fruit comprimit, en forma de mitja lluna, més o menys cobert de dents o pues i amb una sola llavor, cultivada extensament com a farratgera i de vegades subespontània (Onobrychis viciifolia).

la llei del silenci

Serà per la setmana, potser per la sensibilitat, o per coses de la vida, el cas és que, suposo que com molts, vaig llegint coses del Vaticà. Ull, que dic coses del Vaticà, com estat, com a poder terrenal i mundà, que diuen. I com el poder que s’atorga, representant la grandíssima multitud de creients que hi ha en aquest món. Creients, persones que mereixen gran respecte. Creients en un missatge, en una manera de viure. Segur que comuna a molts d’altres creients, que hi ha pensament i maneres de viure que no tenen parets ni murs, que no es poden tancar sota cap nom ni cap església, entesa com a comunitat.
Vaig tenir l’oportunitat de fer una pregunta personal al bisbe de Girona, i justament li vaig fer en aquest sentit.
Què pot justificar que l’Església no sigui un mirall (com a comunitat,model i manera de viure) si vol promoure determinats valors?
Em va respondre que no podem confondre els termes, que església som tots. I tot allò que vingué després no ho comento, redundant.

.
I doncs, en dies com aquests, llegeixo sobre la “llei del silenci” que obliga als seus membres més reconeguts, els qui tenen càrrecs, a no denunciar actes punibles. La justícia ordinària no hi entra, segons el Codi Canònic de 1917, publicat pel Vaticà l’any 1922. Si denuncien, poden arribar a ser “excomulgats”.

.

.

“La Santa Sede siempre ha sostenido que un obispo no debía denunciar a la justicia civil a un sacerdote que haya admitido un crimen de pedofilia. La fórmula se conoce como la doctrina Bertone. Y fue teorizada en 2001 por el actual número dos del Vaticano en una entrevista a la revista católica 30 Giorni. "No excluyo que en algunos casos pueda darse una forma de colaboración entre la autoridad eclesial y la magistratura", declaraba Bertone. "Pero no tiene fundamento que un obispo, por ejemplo, sea obligado a ir a la magistratura civil para denunciar al sacerdote".

.

.

M'agradaria poder veure-ho d'una altra manera, però els fets són els fets, i per tant, em nego a callar, així com em nego a generalitzar. En dies com aquests, quan tothom celebra festes d'arrel religiosa, abans pagana, però celebrem, volem que tot sigui net com una patena. Justícia, només això.

feliç aniversari, papa

feliç aniversari, papa, que t'acaronin els estels, allà on siguis...

aquest abril en faries 81, i com cada any discutiríem si te raó la teva germana Maria, i és avui, dia 3 que vas néixer, o si en tens tú, i el teu aniversari s'ha de celebrar el dia 6...

coses de viure amb una guerra enmig, quan es perden papers, i els records es barregen...

feliç aniversari papa, t'enyoro, t'estimo potser més encara, et penso, et sento, et veig, et tinc dins, vas amb mi, anem fem camí i ara duc jo les regnes...

i passaran els anys, i mai m'acostumaré a no trobar-te assegut esperant-me al pedrís on em vas dir adéu, i encara espero que siguis tu qui ensucri els brunyols, i qui se'ls mengi d'amagat de la mama... (no et preocupis ara, no et veu, tens dret a robar-ne, ja saps on els guardem...)

:

:
:

passeu i mengeu

avui és el dia, toca menjar brunyols...

per si de cas l'any passat no els vau tastar, aquí us torno a deixar el testimoni, i no patíssim pas, que el congelador és ple!

.

Mentrestant mengeu, escolteu "les jugadores de burro", un altre regal! Les dones, enlloc de fer el menjar pel sant marit que treballa a l'horta, es juguen els "quartos" a cartes...jejeje, això sí que és vida!

.

.

.

un cop l'any torno a la casa on vaig néixer

hem fet brunyols,

he visitat les tortugues,

hem oblidat de posar el "roial",

hem hagut de fer invents per aconseguir repastar la pastarada,

s'ha posat a ploure a bots i barrals,

i, fora, a la mena d'hort asilvestrat on viuen les tortugues,

he vist el primer menudet de l'any...

qui sap la vida que li espera...

que serà curta (segur) però intensa!

:

Per animar la brunyolada! N'estic ben enamorada, del Pep Gimeno!

:

: