doblement camuflats

proves, proves... (el somriure diu que han retallat i pintat força ells...)

gairebé a punt després de llargues estones... les meduses ens han fet tornar liretes!
els pops feien més por que gràcia...

els crancs divertits, els coralls semblaven...no sé...

ara, un cop posats, les coses feien més goig

(tapats per exigències del guió, llàstima de carones de felicitat)

per grups abans de sortir a escena

preciosos dofins, elegants i lluents

els ulls dels pops es podien moure, i miraven cadascun a una banda segons els tocaven, algú va perdre l'ull tot ballant!

delicades meduses, algun noi enfadat

quan li van dir "sembles una nena", com són, ai els rols...

eriçons, menja hores d'enganxar "punxes", primer de retallar-les, que ho van fer tot ells, pobrets...

i encara no ens acabaven d'agradar, però ja estava decidit...

i el tip de riure dels crancs, que semblaven "Viki el viquingo",

però m'ho vaig callar, qualsevol diu res...

:

ja està fet, però, després de la feinada

i si us digués que quan van haver de sortir es va espatllar el so?

i que van ballar intuint la música més que no pas sentint-la?

pobrets, sort que són de bona fe...

:

insòlit (i verídic)

La Carmen tenia la casa polida, però poques amistats al barri. Gitana, li deien els nens pel carrer, despectivament. Segur que no sabien què volia dir realment la paraula. Però els nens, com els animals, el primer que reconeixen és el menyspreu en la veu dels grans. I se’n fotien d’una manera miserable. A casa, escoltaven les mares. No en sabien el nom, però si tenien el sentiment de xenofòbia, i una postura ben ferma d'exclusió.

-Si sentíssiu la pudor que fa només d’obrir la porta...
-Només l’has de veure, ni els fills que va tenir amb aquell firaire en volen saber res...
-Compte, què vols, un femer, si diuen que ni tan sols té cambra de bany...

Quan va enmalaltir, prou que es va acostar algú de tant en tant, gent que ningú recordava haver vist abans pel barri.

Fa molts anys que la Carmen és morta. Els veïns tafaners es delien per veure com era dins de casa seva. No van poder. Jo sí, les parets es toquen i de casa estant hi podia anar, si volia, abans d’aixecar la paret del nostre pati.

La casa encara està en venda. Diuen que ha anat de mà en mà. El temps i l’abandó han deixat moltes coses al descobert. Sovint cau algun tros més de teulada. El pati és terra lliure pels gats, i el nesprer i la prunera segueixen fruitant per ningú.

Si ara miressin, veurien quina és l’única cosa que queda dempeus. El vàter i un mirall trencat.

:
:

L'eriçó. (Un conte pel Xexu)

El Sol va organitzar una gran festa per celebrar el seu casament. Va convidar a tots els animals de la terra, parant molt de compte per no oblidar ningú.

Tots esperaven amb delit el banquet, i alguns, ben matiners, començaren el camí.
Tots? No!!! L’eriçó estava molt neguitós i no va manifestar cap interès per la festa. Al final, davant la insistència dels altres animals, capcot i enmurriat, va fer cap a casa del Sol, poc a poquet i remugant, amb una pedra ben agafada a la mà.

El tiberi que els va preparar el Sol era digne de ser recordat. Tota mena de menges i llepòlies omplien la taula. Tothom tastava d’aquí i d’allà esperant la presència del Sol, que estava darrera la porta mirant pel forat del pany com disfrutaven els seus amics.
Però l’eriçó, enlloc d’assaborir les sucoses viandes, es va posar a rosegar i mastegar la seva pedra. La feia voltar d’una banda a l’altra de la boca sense cap pressa. I el Sol va veure què feia l’eriçó.

Finalment va obrir la porta, disposat a presentar-se davant dels convidats i de passada, preguntar al seu amic eriçó el perquè d’aquella conducta tan estranya. Una gran llumenera i molta escalfor van envair la sala.

-Esteu satisfets? És tot del vostre grat?-va preguntar ací i allà. Tothom semblava satisfet!

En acostar-se a l’eriçó, que no prenia res de la taula, prou que li va preguntar si no hi havia res més que li vingués de gust.

-Puc servir-te alguna altra cosa, si el que hi ha no t’agrada!
-No cal, amic Sol, ja em va bé mastegar la pedra...
-Pedra? mastegues una pedra? Però...però...
-Sí, menjo pedra, -va dir l’eriçó- i més valdria que tots en hi anéssim acostumant, perquè si et cases... doncs...mmmhhhhh...
-Digues, eriçó, què hi té a veure la meva boda amb la pedra que rosegues?
-I doncs, que no ho veus, amic?
-No, eriçó, jo vull celebrar el meu casament amb vosaltres, que no n’estàs satisfet?
-Mira, no. I si et cases, repeteixo, caldrà que ens anem acostumant a menjar pedres.
-I... perquè?-preguntà el Sol.
-Ja veig que no t’adones de res. Només amb la teva presència, tots ens hem de protegir, la teva escalfor sovint pot ser insuportable. Pensa què passarà quan et casis i tinguis fills. Si amb un sol ja de vegades les passem magres, compta tu quan hi hagi una munió de solets escampats aquí i allà...Del que veiem i tenim, molt em temo que no en quedarà ben bé res. Per això jo començo ja ara a mastegar pedres, que serà tot el que ens quedarà...

:

El Sol, astorat i pensatiu es va retirar, i, evidentment, com podeu veure, no hi va haver casament.

:

:

oblidant...

fet i fet, més val que m'ho agafi així... (jo em pensava que el lila no m'estava bé, però m'agrada el toc bèstia)

preparant el festival de final de curs, fent disfresses amb els nens i nenes i per ells, tot i el cansament, convé posar un toc d'humor a la vida, si més no, us asseguro que, preparant tot el "tinglado" he rigut, estem riguent com feia temps que no feia... quan tot estigui ben pintat i guarnit, que ara només estem en procés, prometo deixar-vos les imatges del "fons del mar" fetes per nosaltres... hi ha cada peça... que...en fi...

:

:

tinc certa obsessió...i un puny m'estreny la gola.

Segur, no puc evitar-ho.
Escolto segons què, i veig una altra manera de viure, com si la gent no s'adonés del moment "Titànic" que vivim.
La darrera, ahir al vespre. Resulta que el FMI reclama seriosament i sense excuses, una reforma del sistema laboral, a fons i dràstica. Un altre sistema de contractacions, més flexibilitat, i a temps comptat!

Bé, jo em pregunto, què més poden fer? Ja només els queda dedicar una part fixa a mantenir els creixents aturats. Una bossa enorme de pobresa a la porta de casa. Millor una almoina de 400 euros, que sous mileuristes. Pel que pagaven a un, en mantenen dos i mig, quasi.

Mal alimentats, capcots, qui s'apunta a la resistència? Qui surt al carrer?

.

.

Sóc pesada, molt. però el bocí d'avui és d'un altre expert. I el punt de comparació és prou interessant! LLegiu, siusplau. Compte, ens porta a molts segles enrera! I, vaja, la sorpresa ha sigut grossa, grossa!

.

.

"Los economistas neoliberales arguyen que el desempleo y la pobreza, plagas económicas letales en el corto plazo, pueden traer consigo beneficios macroeconómicos en el plazo largo. Hay gente para todo: también algunos historiadores arguyen perversamente que la Peste Negra (1348) tuvo consecuencias beneficiosas a largo plazo para la sociedad europea.

.

La resultante escasez de fuerza de trabajo empujó, a corto plazo, al alza los salarios a mediados del siglo XIV, y el súbito incremento de la mortalidad trajo consigo una sobreabundancia de bienes, lo que hizo que se desplomaran los precios. Esas dos tendencias provocaron causalmente un incremento del nivel de vida de los supervivientes.

.

Sin embargo, la escasez de mano de obra causada por la Peste Negra forzó a los terratenientes a frenar el proceso de liberación de los siervos y a extraer más trabajo de ellos. En reacción a eso, los campesinos se sirvieron en muchos frentes de su acrecido poder de mercado para exigir un tratamiento más equitativo o para aligerar las cargas soportadas.

.

Frustrados, los gremios se rebelaron en las ciudades y los campesinos se rebelaron en el campo. La Jacquerie francesa de 1358, la Revuelta Campesina en la Inglaterra de 1381, la Rebelión Catalana de 1395, así como muchas revueltas en Alemania, muestran hasta qué punto llegó la mortalidad a quebrantar las relaciones económicas y sociales tradicionales"

Henry C.K. Liu Analista econòmin i polític, que escriu regularment a l'Asia Times. És conseller del Roosevelt Institute nordamericà, i forma part de l'equip rector de la revista New Deal 2.0.

.

Bé, com diria el poeta, venim d'un silenci, antic i molt llarg, però els silencis, es trenquen quan el poble no pot més. Abans eren terratinents qui explotaven la poca mà d'obra que va sobreviure, fins que, ressecs i morts d'explotació, es sublevaren. Pocs eren els qui quedaven per treballar i se'ls tenia ben collats.

.

Ara són pocs els qui volen mantenir, recordeu, ens obliguen a dràstiques mesures en la contractació, els drets es retallen dia a dia, i això vol dir que molts ofegats acceptaran qualsevol feina a qualsevol preu.

.

Pensar que fa només dos anyets volien, proposaven, reduir jornades per oferir més llocs de treball... Ara és, ho prens o en tenim mil que esperen la caritat.

Marx, Karl. (ho tenia clar)

"La única parte de la llamada riqueza nacional que realmente entra en la posesión colectiva de los pueblos modernos es... su deuda pública ."

(Karl Marx)

Us recomano, sense cap mena d'afany de polítitzar, només per si de cas teniu dubtes que no hi ha res de nou, que el que passa estava ja previst, havia passat, (i així seguirem fins... no sé quin és el final...) deia, us recomano llegir en versió original això.

:

Si fa mandra, he copiat un bocinet prou clar per entendre el paper dels bancs en la nostra misèria, i la impossibilitat gairebé total dels governs de fer-hi front, si més no en l'actual organització social i política:

:

"La deuda pública se convierte en una de las palancas más efectivas de la acumulación originaria . Como con un toque de varita mágica, infunde virtud generadora al dinero improductivo y lo transforma en capital, sin que para ello el mismo tenga que exponerse necesariamente a las molestias y riesgos inseparables de la inversión industrial e incluso de la usuraria. En realidad, los acreedores del estado no dan nada, pues la suma prestada se convierte en títulos de deuda, fácilmente transferibles, que en sus manos continúan funcionando como si fueran la misma suma de dinero en efectivo. Pero aun prescindiendo de la clase de rentistas ociosos así creada y de la riqueza improvisada de los financistas que desempeñan el papel de intermediarios entre el gobierno y la nación como también de la súbita fortuna de arrendadores de contribuciones, comerciantes y fabricantes privados para los cuales una buena tajada de todo empréstito estatal les sirve como un capital llovido del cielo, la deuda pública ha dado impulso a las sociedades por acciones, al comercio de toda suerte de papeles negociables, al agio, en una palabra, al juego de la bolsa y a la moderna bancocracia.

:
"Desde su origen, los grandes bancos, engalanados con rótulos nacionales, no eran otra cosa que sociedades de especuladores privados que se establecían a la vera de los gobiernos y estaban en condiciones, gracias a los privilegios obtenidos, de prestarles dinero. Por eso la acumulación de la deuda pública no tiene indicador más infalible que el alza sucesiva de las acciones de estos bancos, cuyo desenvolvimiento pleno data de la fundación del Banco de Inglaterra (1694). El Banco de Inglaterra comenzó por prestar su dinero al gobierno a un 8 % de interés, al propio tiempo, el parlamento lo autorizó a acuñar dinero con el mismo capital, volviendo a prestarlo al público bajo la forma de billetes de banco. Con estos billetes podía descontar letras, hacer préstamos sobre mercancías y adquirir metales preciosos. No pasó mucho tiempo antes que este dinero de crédito, fabricado por el propio banco, se convirtiera en la moneda con que el Banco de Inglaterra efectuaba empréstitos al estado y pagaba, por cuenta de éste, los intereses de la deuda pública. No bastaba que diera con una mano para recibir más con la otra; el banco, mientras recibía, seguía siendo acreedor perpetuo de la nación hasta el último penique entregado. Paulatiamente fue convirtiéndose en el receptáculo insustituible de los tesoros metálicos del país y en el centro de gravitación de todo el crédito comercial. Por la misma época en que Inglaterra dejó de quemar brujas, comenzó a colgar a los falsificadores de billetes de banco. En las obras de esa época, por ejemplo en las de Bolingbroke, puede apreciarse claramente el efecto que produjo en los contemporáneos la aparición súbita de esa laya de bancócratas, financistas, rentistas, corredores, stock-jobbers [bolsistas] y tiburones de la bolsa."

:

Extret d'aquí

Diríem que podria ser ara mateix, això que explica, no?

Relats Conjunts. Veles ... (e vents)

L'home mira ajaçat vora els canyissos. Flaire de mar i enyor d'un temps passat, sent l'absència bo i pressentint un funest futur...

:

Les dones caminen descalces, acompassant el pas en un ball ondulant de davantals i onades, de vent i salabror enganxada a la pell...

:

Els pescadors preparen l'ormeig, a punt de llançar les xarxes, incerta la sort del dia, amatents amb esperança, amb delit de lluïsor d'escates...

:

L'home es deixa endur pel desig de possibles, i escriu...

Veles e vents han mos desigs complir,

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d'ells veig armar;

xaloc, llevant, los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

El cistell prest, el nin a coll, a recer del ventijol que just amanyada les faldilles, xerrotegen de qui sap què, mentre la padrina acota el cap, fruint dels anys de sol i mar, i de l'escalforeta tardana.

:

Si sabés, ah, si ara ho veiés amb els meus ulls...

:

Al cap dels anys, el fill d'aquest marrec, aprèn una tendra cançoneta de mar i veles, d'esperança i desig...

:

Dins el mar la vela blanca

i en la terra un bri de pau,

dins el cor l'aura més llisa

i en els ulls el nostre cant.

:

vida

l'únic cert que tinc

m'ho retorna un mirall clar

reflexos nítids

:

:

realitats irreals que putegen

estic malalta, però no sé si ho estic o ho vull estar... no miro res, no veig res més enllà de les parets que m’envolten, busco finestres, m’enclasto als grisos tentacles del gran pop de la misèria que es respira, es perceb, desencís que no surt mai a les fotos de portada...
hi ha somriures falsos, vestits de mudar i moooooooooooooltes reunions de suposats savis que no saben res del món real, que parlen de supòsits, i suposadament prediuen, però em temo que en realitat estan fent el món que volen, i els convé...

.

.
viuen enmig de bombolles de diners que no hi ha, de deutes que no són, però els fan reals, sota acrònims supranacionals que no entenem, però ens controlen... i ens putegen, ens fan moure com titelles, s’han fet amos de les pors, de la més elemental, la por del qui no sap si podrà sobreviure a un demà que no té segur, perquè... collons, ara m'hi poso jo, ni el que crec que és meu ho és, suposo que cobro el que diu un contracte, (calla que si tothom anés el primer dia de mes a treure tot el que diu que ha de percebre...) i jo sóc dels afortunats que suposadament puc dormir prou tranquil·la... miro on-line si ja sóc a la franja vermella, o no, si encara respiro...

.

.

però als alts nivells, no és tan senzill, o sí, vés a saber, ni palpable, o sí, inventen realitats només amb números imaginaris de quelcom que es compra i es ven, però no és, que és intangible, perquè tot és paper, paper mullat, comptes inexistents, volàtils, i si tot és i no és, i amb el no ser (normal, fiable, mereixedor de crèdit...) ens espanten perdent el que no tenim, que no tenim, pensem-ho bé,
tot es fa al món virtual, no sabem el que hi ha de veritat, plàstic i números, i línies que pugen i baixen en un gràfic, collons de moviments borsaris, i de què viuen els bròkers? Virtual, això segur, i prou... ?
.

.
el que segur és cert. és la gran fractura, l’abisme fet paraules, llenguatges incomprensibles que a tots nivells parteixen les persones en dos grups, qui entén (suposo) i qui va fent (o no) sense entendre res, ai, xaiets amics, no podem anar a l'escorxador sense cridar...

.

esperit de lluita

No sabré, sé que no sabré dir-ho com ho recordo.

Recordo les meves jovençanes lectures, estudiant magisteri, sempre amb un model que ens proposava el sr Pèlach, arrapats/ades, a les lectures de l’Scuola Nuova, el model italià d’una nova pedagogia, que ell intentava fer-nos entendre, sempre amb revistes italianes i en italià. Recordo un marc de fons que enmarcava una manera de viure l’ensenyament, que havia de ser igual de viu i practicant el fer diari com a la vida mateixa, reflexió, experiència, sempre posat el pensament en una determinada filosofia de vida. Filosofia que marcava un destí.
.
Anys més tard, molts, vaig descobrir noms que hi havia al darrere de l’Scuola Nuova. Noms de pensadors, polítics, molts d’ells repartits entre l’esquerra, el cristianisme més compromès i fins i tot seguidors de Lenin, troskistes, anarquistes... I quina barreja!

.

Només un nexe en comú, prou explícit i necessari per fer un canvi d’arrel, una nova filosofia de viure, de veure el món, d’organitzar la societat. Si es desitjava una transformació real, només podia sorgir d’un recanvi en l’orientació de les prioritats morals, relacionals, culturals, intelectuals. El fet d’aprendre que la cultura i la societat han d’anar de la mà, agombolades per una filosofia de respecte al més humil, al senzill, al treballador, al necessitat, al bé comú per damunt del bé individual, a les empreses col.lectives per damunt dels interessos individuals.
.
Fins que no aprenguem i apliquem a la vida aquest esperit transformador a baix i des de baix, empenyent al canvi dels de dalt, que no toquen de peus a terra, que viuen als núvols d’un món fictici, que no és seu, que no els pertany i que ens ofega, fins que no aprenguem que sí, s’ha de pensar que un altre futur ha de ser possible, sí, s’ha de tenir ideologia i ser radicals en el millor sentit, i no pas conformistes, i que no ens han de fer por els ideals, que no ens hem de resignar, que no volem aquest món pels nostres fills, que només junts podem aconseguir reprendre el respecte que ens han pres.
.
I això no es pot aconseguir sense unes bases ben plantades de petits. Compartir, respectar, esperonar el desig de ser i de saber, i saber quin és el nostre passat, d'on venim, quantes lluites hem perdut, i quin volem que sigui el nostre futur, que no és aquest que ens presenten els intangibles que governen els fils d’un món depredador dels dèbils, dels treballadors, dels febles i dels diferents.

.

Potser jo no sé fer-ho com tocaria, però en el meu llarg camí a l'ensenyament, he procurat sempre viure donant la mà, però estirant amunt, fugint de competències individuals, tret de les que un ha de tenir cada dia amb si mateix per ser cada dia un xic més competent, procurant encomanar el goig de fer pinya, de ser un grup amb una fita compartida on hi cabem tots, amb totes les singularitats, oferint un marc on créixer. Això no ho trobo al carrer, i això em dol. Fins que no aprenguem a lluitar per ser, no serem, que això no ho regalen.

-

nosa

queda del passat un testimoni,
corcat, podrit, polsós
temps llargs que no refem finestres

l'ofec, ens cal un aire nou...
brut, el món es veu lluent de dins estant
caldrà esbandir, gratar, brunyir
fer endreça,
fins que dels temps obscurs no quedi
ni record, ni rovell, cap llast
que enfonsi les velles esperances
encara no han vist la llum
i seran mortes
si ens quedem quiets...
no hi ha paret que aguanti
amb fonaments de teranyines
.
.

la renda

"Campaña de la Renta 2009:

Muchos empresarios españoles seguirán declarándose ‘mileuristas’"

Apa, a baix, unes dades...,

que per cert fan emprenyar molt, aviso, però molt i molt!

18.400 €

Mitjana d’ingressos declarats pels treballadors espanyols (renta 2007)-> 1.314 euros al mes, en 14 pagues... i

.

13.525 €
Mitjana d’ingressos declarats pels empressaris i professionals espanyols (Renta 2007)-> 966 euros mensuals, en 14 pagues.

.

Primera bofetada pels qui s'hauran de menjar les mesures anticrisi! Els qui llegeixen les declaracions són cecs? sords? muts? idiotes? comprats?

.

727
Persones amb patrimonis declarats superiors a 10 milions d’euros, segons dades d’Hisenda... i

.

5.270
Persones amb patrimonis superiors a 10 milions d’euros a Espanya segons Banif, banca privada del grup Santander.

.

Més del 70% de rics no declaren el seu patrimoni! Funcionariat dedicat al control de despeses, polítics, inspectors d'Hisenda, aquests, no van a la presó?

.

90.000 millones €
Quantitat estimada que Hisenda deixa d’ingressar cada any per frau fiscal. Aquesta xifra suposa 28 vegades el pressupost d’Educació i també multiplica per 28 el pressupost de Sanitat i Política Social de l’Estat l’any 2.010....i

.

"Toma" ja!, Sereu imbècils? No veieu com reduir el dèficit públic? Però si els desgraciadets ho veiem! Vaga general, ja!

.

245.000 millones €
Quantitat estimada de diner negre a Espanya. Aquesta quantitat equival al 23% del PIB. Segons uns quants estudis, l’economia submergida espanyola depassa els 10 punts de la mitjana europea (zona euro)

.

Són una colla d'imbècils rematats, a més de lladres! Volem aquesta trepa d'ineptes a pringar com tothom!

.

Perquè sembla que, finalment, els rics segueixen essent intocables, perquè no podem més, perquè ja no som els pobres que queien ajaguts als peus del senyor feudal que els donava sostre i els protegia dins les muralles, perquè s'ha acabat aguantar, visca la resistència! Aixequem el cap, coi, d'una vegada!

Dades extretes d'aquí
.
.

Tràgic, ras i curt

“El 40 % de la humanitat viu amb menys de dos dòlars al día / 1,56 €; tingueu en compte que una vaca europea rep una subvenció diària de cinc dòlars/ 3.90 €.
:
En aquest món és millor ser una vaca europea que una persona pobra. Pensem-ho. És absolutamente tràgic”.
:

Ignacio Ramonet.

a la revolta!

Europa, la vella Europa, s’acaba, podrida, corrupta, per mor de la seva tolerància a la dictadura dels tecnòcrates, dels especuladors sense escrúpols, per l’abandó d’allò consubstancial a tota democràcia de drets socials ben fonamentats.

.

Posats als peus de la dama de ferro, ja fa uns anys, es va acceptar callar, deixar en mans d’altri, en el seu cas els botxins neoliberals, el futur basat no pas en la persona, sinó en el producte, sense control dels bancs ni dels diners fantasmes, com una mena d’onada de veure la vida només en funció del beneficis, els moviments borsaris, sense atendre a cap ordenació ni contrapartida estatal.

.
Fantasmes, pirates, alguns corsaris treballant a sou de qui comprava des de l’ombra,(tornem-hi, especulació i més especulació), mentre la vida dels treballadors anava empitjorant, mentre ens havíem d’anar empassant galetes de cianur de retalls socials, laborals, de drets essencials per conservar la dignitat.

.
I es queixen del que passa a Grècia? La dignitat només es recuperarà ara a cops i a crits, perquè ja no hi ha diàleg possible, perquè ells ens venen (ens roben) diàlegs i pactes suposadament constructius tancats en un despatx (en secret i sense testimonis), mentre em temo que parlen de bajanades i posen el seu sou a bon recer. Aquesta Merkel, aquest Sarkozy, els nous déus del despatx, que s’arromanguin de mànigues, que pinten bastos, i ells són minoria, els pobres i desenfeinats, els exclosos, són gran majoria, que es farà forta a força de cops.

.
Hem pagat per les pensions, hem pagat per la sanitat, hem pagat per tenir un treball que sostenia una gent gran que ara veuran com el seu misèrrim sou de jubilat s’escurça, (molts no en tindrem)i ens permetem criticar la generació que no estudia ni treballa, quan no tenen ni possibilitats de treball ni s’esmerça esforç en fomentar el goig per l’estudi. Ells han après dels “liders”, que el treball no dignifica l’home, que "mola" més ser un broker sense escrúpols o un lladre de guant blanc, (que a ells no els passa res)

Que és gairebé inútil voler canviar res, que som esclaus i seguim sota el jou del poder que només hi és per perpetuar-se a si mateix.
.
Vive la resistance!

quan cal un comiat... encara que no el desitgis...

S’acaba el curs, el cicle, i només penso en aquests meus “ocellets sense ales”, aquests que m’han xuclat tot el suc i m’han fet ser a voltes malabarista, buscant sempre alguna nova idea per a veure si aconseguien tirar endavant...quantes vegades he desitjat tenir una vareta màgica, un beuratge meravellós que els donés allò que jo no he sabut donar, que arreglés allò que la natura ha esguerrat... els he marejat, mimat, empipat, observat, seguit, perseguit, hi ha hagut abraçades i “morros”, petons i exigències, quan m’he entossudit a voler que aprenguessin més, una mica més, que demà potser ja no recordaran, sempre prenent-me el dia com si fos el darrer.., pobrets, quin record els quedarà?

:

Tinc com una sensació estranya, ambivalent, per una banda, allò de dir, va, deixa el timó, que l’agafarà un altre, i per una altra, els voldria amb mi altra vegada, el curs vinent, que ara ja sé prou què i com, on som, i egoïstament, és com si ningú més els pugui entendre... Que en sóc de babaua, qui m'he cregut que sóc?

:

Qualsevol diria que només jo els puc donar la mà, com goso alimentar el meu ego tan barroerament? Però me'ls sento meus, un bocinet de mi, són molts dies, molts mesos, molta vida, molt camí... I això va també per tota la resta, els que ja tenen les ales prou fortes i ben plomades per volar solets... també aquells que floreixen, gairebé sols, els qui tenen la sort d'haver nascut amb bones capacitats, com diuen alguns... clar que a aquests no els caldria gairebé cap mestre/a... però tots són flors del meu jardí, de tots i amb tots he après jo també, m'enteneu?

Perquè explico això?
El cas és que noto que el blog s’està morint, però si ha de ser així, que així sigui.
:

El cas és que sóc força infidel a l’hora de deixar comentaris (no deixar)a tots els qui segueixo, i que tinc el goig de tenir penjats aquí al costat. I no és que no llegeixi una mica cada dia, però al vespre estic feta pols... I ja se sap, això és una cadena, comentes poc, menys ets al món virtual, més et vas perdent i et deixes perdre.
:

El cas és que, ara, mentre escolto música a tot drap, m’adono que feia molt temps que no n’escoltava, així, fort, que arribi a tots els racons del meu cos, que entri per tota la meva pell. Cosa estranya en mi, que sempre m’ha acompanyat la música...
:

El cas és que tinc el cap en tantes altres coses, (que mai arreglaré, no en sé i no en tinc les eines), que quan escric sóc amargant, que es nota tristesa, de vegades ràbia, i això no agrada a ningú, prou problemes tenim tots per anar a una casa moixa... Gràcies als qui encara teniu paciència, és com prendre una medecina agre... però per mi sou bons com l'aigua de pluja.
:

el gran "hermano" arreu, ara amb la roba

Un fiscal britànic solicita que es prohibeixi a un adolescent portar els pantalons caiguts ensenyant els calçotets, fins i tot volia que se li prohibís dur dessuadora amb caputxa. Val a dir que el noi està acusat de d’altres delictes. Però cal parar atenció a l’afegitó de la roba com a signe de quelcom més. No es pot posar segons què, finalment no serem lliures ni per vestir com ens plagui.
D’on surten aquestes iniciatives? Apa, llegiu:
..

.

“Para acabar con una de las últimas modas juveniles, llevar pantalones caídos que enseñan la ropa interior, los consejos locales de Mansfield, Delcambre, Lafourche y Pointe Coupee han decidido multar a quienes enseñen sus calzoncillos, bragas o tangas. La medida parece estar ganando adeptos, porque en Atlanta (Georgia) las autoridades locales están estudiando aprobar una medida similar, según ha informado hoy el Atlanta-Journal Constitution. El mensaje parece ser el siguiente: o te subes los pantalones o pagas una multa"

.

"Delcambre, en Luisiana, fue el primero en aprobar una ley contra los pantalones caídos. Su alcalde, Carol Broussard, aprobó el pasado mes de junio una ordenanza que prevé penas de hasta seis meses de prisión y multas de 500 dólares. En Mansfield se aprobó hace dos semanas una ley muy similar aunque menos punitiva. Los infractores afrontarían multas de hasta 150 dólares y penas de cárcel de 15 días como máximo. En el caso de Lafourche los violadores de la normativa pagarán en un primer momento entre 50 y 100 dólares, aunque en el caso de ser multados más de dos veces hay un plus de 100 dólares y 16 horas de trabajo para la comunidad. Y en Pointe Coupee la multa sube a los 500 dólares y la posibilidad de ir a la prisión por "conducta indecente". Para Russell Young, miembro de la policía local, el motivo de la medida es claro: "la gente quiere que vuelvan los valores de su comunidad".

..

.

"Según la directora de la Unión Americana de Libertades Civiles, Debbie Seagraves, con esta propuesta las mujeres tendrían prohibido mostrar la tira del tanga, pero también sería objeto de multa mostrar en público un sujetador deportivo o incluso una tira de un sujetador normal. Seagraves cree que cualquier legislación que cree un código de vestir no sería admitida por ningún tribunal."

.

.

Diu un tal senyor Gould,

"¿Y qué tengo que hacer cuando, sentado en un restaurante, intentado comer, viene uno de esos graciosillos enseñando su ropa interior y me planta su culo enfrente mío?". Y concluye: "Parece que ya nadie tenga ni un poco de educación".

.

Doncs miri, senyor Gould, i tots els senyors i senyores Gould del món cada vegada més estricte i controlador, quan un noi o noia se li acosti amb els pantalons més avall de la cintura, pensi que, potser, només potser, a ells els molesta la seva mala alè, o no li agrada l’olor de la seva colònia, o potser ell va fins i tot més net per dins que no pas vostè. Que la roba és roba, que no és decent ni indecent, que això ve del escalfament mental del que s'ho mira, que també un capellà pederasta va dir que eren els nanos que el provocaven.

O potser pot pensar que a ells també els molesta el seu cul de senyor Gould davant dels seus nassos, encara que estigui ben tapat amb uns pantalons planxats de tergal.

Si mirem tot plegat, hi ha una arrancada potent i avassagadora que només busca i pretén controlar qualsevol que no sigui com el model que volen, persegueixen allò que s'aparta dels típics i tòpics models socials conservaduristes. Ah, però, sí, si a les armes, sí, si als delictes de guant blanc, sí, si a desnonar i deixar morir matant de misèria, això no es regula.

.

.

(Ui, calla, i els amish? Aquests poden anar "disfressats"? No és pitjor allò que un mocador al cap? Apa, a pastar fang, recoi de carques...)

.

endreçada, de camins cansada (agraeixo respostes per afegir i fer cadena)

M’he reclós al cau del fons,
però he anat deixant pedretes
les més grosses són petons,
mitjanetes les angúnies,
les petites són desigs
les sorretes esperances...
no tinguis por,no pateixis,

els camins són ben barrats
hi ha rebost amb llum de lluna
uns pessics de boira humida
i aire net a les estances,
els llibres no hi han cabut,
però tinc al cap les paraules,
i si vens, ets benvingut...

.

.

la Carme ha dit:

.

Em triaré unes pedretes

de la mida dels petons,

unes de les mitjanetes

les trituraré amb corrons.

Per compartir, les petites

i les sorres del camí...

Farem un sopar de lluna

llums i boires per picar

molt d'aire net per beure

i tothom per convidar.

.

en Pere ha dit

.

Jo també voldria entrar

en aquest cau ple de lluna

però no voldria collir

el que deixes pel camí.

No vull els petons dels altres

ni l'angoixa del capvespre

ni el desig de bon matí.

Portaré nova esperança

aire net, llum i una flauta

i ballarem tots plegats

a la nit, havent sopat.

.

JUGANT AMB BCN ha dit...

:

un cau on acarona els records,
sens angoixa ni llagrima furtiva.

un cau on somriure al passat.

un cau on el futur sigui

com una llum resplendent....

:

Joana ha dit...

:

Amb les pedretes he fet un castell,

sobre la sorra he dibuixat un sol
i he segellat l'instant amb una abraçada...

El vent però m'ho ha robat tot.

Amb la lluna he retrobat la nit,

claror que camina descalça...

I faré que amb les paraules mai s'esborrin

ni els somnis ni els desitjos!

:

Arare ha dit

.
Jo vull entrar-hi, a aquest cau!

Riure amb vosaltres, ballar...

Somriure al passat i al present...

Sopar la lluna i la boira...

Omplir-vos de petons i omplir-me’n...

Pujar a la lluna pels graons de les estrelles

pintar la nit amb paraules...

:

Barbollaire ha dit

:

Explica'm, doncs, les paraules

mentre fem castells

amb les sorres i les pedres.

Dibuixarem grans finestrals

per il.luminar-nos els somriures

amb les carícies de la lluna plena.

Aquelles que dibuixen a les pells

les cançons de les estrelles.

I mentre el tacte ens fa un,

mentre ens trobem en la mirada,

ballem prement els cossos,

embolcallats per la primera brisa

de matinada.

:

Fanal Blau ha dit

:

Amb pedretes, petons i desitjos,

abrigarem l'esperança.

De les estances amb boira,

en ventilarem les ànsies,

i ens asseure'm a la sorra...

i derribarem les tanques!

:

Magda ha dit

.

Amb la fusta de les tanques

en farem una cabana.

Escriurem a les parets

les paraules d'esperança.

Ni cadenes ni pastells

per barrar a ningú l'entrada.

:

Estranger ha dit:

:

Un còdol ben llis voldria

per llençar-lo en aigua dorment.

Sense lleis gravitatòries,

dibuixaria cercles concèntrics,

bastint així un pont efímer

d´un cau a un altre,

fet de desitjos, tristeses i raons.

I amb un somriure empedreït,

dins aigües tranquiles davallaria,

mentre una lleu remor

suraria a l´altre riba.

:

:

desafiant tristeses

gris, el dia s’aixeca amb la mandra pactada
a cegues,
gris, la memòria ofega, el futur t’espanta
mut, calles i mires...
el carrer buit i el silenci de diumenge sense festa
encara no compres el diari, més tard, penses...
enfiles cap al cafè vell, per la porta de darrere
i allà, la petita llum penjada al cairat
et fa, per fi, encetar el somriure

però no saps si pots encara creure en els presagis

.

.

dia del no treball

L'apunt aquest d'avui té una cosa curiosa, el text és de l'any 2008, i està contextualitzat als EEUU. Segurament, pensareu que m'he begut l'enteniment, però el trobo adient pel fet que, salvant les distàncies, hi trobareu molts paral.lelismes entre la situació desafavorida, abandonada, deixada a la sort del que el futur porti, de milions de persones que en un dia com avui no tenen res a celebrar.

Hem deixat de lluitar, hem donat el poder de tot a una elit que no té el més mínim interès en res que no sigui mantenir el seu benestar personal, que l'únic que persegueixen enfervorits és mantenir-se dins el cercle del benestar.

D'aquest text, haureu de destriar allò que s'entén en la realitat social dels EEUU, quan parla de blancs, poseu-hi treballadors i ara i aquí, és així com ens mira aquesta classe d'amunt, som la font dels seus problemes, el grup a controlar.

“Despierten. Tienen enemigos peores de lo que creen”
JOE BAGEANT

Bageant, inicialmente un blogger alternativo, es saludado ahora como uno de los abanderados del llamado nuevo-nuevo periodismo, por este libro en el que ha viajado al corazón de lo cutre y en el que podemos encontrar escenas tan poco edificantes como peleas de lucha libre en parkings poblados de autocaravanas. Gente que trabaja muchísimas horas, que bebe mucha cerveza, que se alimenta muy mal, que es enormemente religiosa, que tiene armas de fuego, que consume gracias a los mini-créditos con intereses altísimos, y que, si vota, prefiere a los republicanos porque les irrita el elitismo intelectual y pijo de los demócratas.
.
La política dejó de apoyar a estos trabajadores, los dejó plantados a las puertas de sus fábricas. Confortablemente resguardados en la clase media, los políticos demócratas ven a esos blancos trabajadores como bigotudos belicosos, cutres peones del imperio que se tiran pedos de cerveza. Y les acusan de votar mal, los ponen como fuente de nuestros problemas, lo que es ridículo porque son sólo un síntoma.

"El problema es que mucha de esta gente - dice - son educados en escuelas fundamentalistas cristianas, que es la versión estadounidense de las madrassas islámicas. Son el tipo de público al que habla Sarah Palin, gente que niega la teoría de la evolución y que, en el fondo, estaría contenta con un estado teocrático. Se compran coches de 39.000 dólares a crédito pero no tienen seguro de salud. Son la prueba de que el problema más grave de este país no es el terrorismo ni las drogas ni la inmigración: es la ignorancia".

La sociedad capitalista nos enseña que tenemos todo lo que nos merecemos, así que si un hombre blanco no tiene éxito, eso sólo puede ser resultado de su propia pereza. Pero, al igual que los moradores de los ghettos negros y latinos, los blancos trabajadores pobres viven dentro de una construcción social sin salida que lo único que les garantiza es el fracaso.

"El liderazgo demócrata se concentra en las áreas urbanas y entre las personas de mayor nivel educativo. Los líderes demócratas solamente se han identificado con causas como la etnicidad en las ciudades, los derechos de los homosexuales y de las mujeres... Eso no es nada malo, pero se han olvidado totalmente de la clase trabajadora que constituye el corazón de este país".

.

Extret d'aquí