zeltaci (definició visual)

avui sí, he fet allò que m'agrada sense boira...

La llengua i jo ( 2)

ESTRÈTIC : objecte de decoració de gust dubtós que es ven a les botigues xineses.

SOSPITAL : lloc on es diu que curen malalts per pocs o cap diners.

PENISC : membre viril dels futbolistes, situat entre l'engonal i el turmell.

La llengua i jo

CAFRETERIA: lloc on es serveixen begudes, de vegades concorregut per persones de poc nivell intel·lectual.

VA, GINA!! : Manera d'incitar la part íntima de la dona ( amb nom de pila ) al moviment peristàltic ( o sigui, al sexe )

INMALUCADA : amiga meva que té els malucs sense magrejar.

Quadern de vacances 2011 - Malves gegants

Entre el rierol i els jardins,

vora les tanques de les cases,

creixien malves gegants.

No em puc estar d'endur-me'n

el color i la bellesa i el record.

No et porto els rams que em faltaven,

n'agafarem un directament del prat.

Fresques i fràgils.

Sense ni tocar-les.

avui...

avui he trobat en Pol i l'Isaac, (alumnes); l'un ha entrat a la botigueta on estàvem triant un cistellet (en volíem un com els que birlaven en Yogui i en Bubú als excursionistes de Yelowstone) i m'ha fet un somriure d'orella a orella i molts petons...

quan he anat a saludar el seu pare, ha baixat corrent l'altre, també amb la família, a fer-me una abraçada i més petons, la mare i el pare han rigut i s'han alegrat que s'acabessin les vacances, tot dient-me "ai perdó"...

de fet, per una banda grossa grossa, jo també me n'alegro, o sigui que, iupiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

Molt Honorable sr Heribert Barrera, visionari.

Fragment d'un article a La vanguàrdia. Any 1988, repeteixo, 1988.

MIERCOLES 19 OCTUBRE 1988


“La experiencia dilatada de que la libre actuación de las fuerzas del mercado ha conducido siempre a reforzar las injusticias y las desigualdades.
La concentración de poder en las multinacionales, que hace ilusorio suponer que el mercado pueda funcionar tal como en los libros de texto se describe, las grandes ayudas a fondo perdido para la implantación de multinacionales extranjeras en territorio español, las exenciones fiscales en favor de la fusión de sociedades, etcétera(...)
A travésde las reconversiones industriales, los saneamientos bancarios, el Estado español ha venido interviniendo reiteradamente en la economía en favor de los poseyentes, de los triunfadores,de los poderosos.
No en vano un periódico tan prestigioso como el “The Financial Times” ha podido escribir hace pocos días que España es el país donde mas fácilmente puede amasarse una fortuna. en poco tiempo. Si el Estado español viene teniendo un papel tan relevante en la economía, ¿cómo puede pretender que la privatización de las empresas públicas saneadas y rentables, que ahora se propone realizar se justifica dentro de una filosofía global de no intervención?
En el mundo actual la política económica está indisolublemente unida a la política sin adjetivos. Una política que tiende a aumentar los privilegios, a profundizar las diferencias y a privatizar el poder económico , es una politica de derechas, cualquiera que sea la manera como se autocalifique el gobierno que la realiza.”

Molt Honorable senyor Heribert Barrera. Descanseu en pau.Ens heu deixat una herència visionària.

Dickens

M’agrada Dickens. No en sóc cap experta, però sí he tingut la gran satisfacció que, havent llegit uns quants llibres d’ell, tots m’han semblat magnífics.

Justament aquesta tarda n’he començat un altre, “Temps difícils”. Porto molt poquetes pàgines, així que poca cosa puc dir-ne de moment. Ara bé, el que sí m’ha passat ha estat que, en uns passatges concrets, m’he recordat de la ZEL.

M’ha vingut al cap haver-li llegit que, en la formació dels petits, no és partidària de l'acumulació de coneixements i prou... aprendre llistes de muntanyes, rius i capitals de països, sinó que s’ha de fer altres coses i que fomentar la creativitat dels infants és molt important.

He de dir que jo, personalment, penso que una cosa no té perquè eliminar l’altre... evidentment que no cal martiritzar les criatures obligant-les només a memoritzar dades i més dades “de carrerilla”, però tampoc fa cap mal saber que la capital de França és París... (ei, exagero, clar!) ;-)

Però bé, crec que Dickens era molt proper al pensament de la ZEL doncs, en les poques pàgines que he llegit del seu llibre, he trobat uns fragments molt divertits en que ridiculitza l’acumulació de coneixements com a valor en sí mateix... així que he pensat en escanejar-les i deixar-les aquí, com a petit homenatge a aquesta nostra mestra vocacional blogaire :-)

L'orfandat universal dels esclaus

Le vin sait revêtir le plus sordide bouge

D'un luxe miraculex

(Baudelaire, Le poison)

L'esclavatge, com el verí,

és ben tolerat en petites dosis.

Tot el problema resideix

en no descomptar-se,

en només afegir una goteta

de res a la següent presa.

És més, al verí rau l'addicció.

Fins al plaer de ser-ne víctimes.

De no sentir-se sotmesos.

Com és de curiós el cos.

Allò que el mata el domina,

allò que el consumeix, l'alimenta.

I no se n'adona del ben ensinistrat

que és en no creure que no és,

que podria no ser el que és,

si més no, com el que no és.

I gaudeix la certesa del verí

amb el deler d'un premi.

Fins i tot el demana

amb inconsciència suïcida.

Perquè el cos no sap

d'esclavatges ni orfandats,

només sent la incertesa i la por,

secundaris efectes

de tractament a tan llarg termini.

El verí, com el servatge, amics,

té els seus naturals amos.

És cosa nostra -no cal que ho diuen.

Paguen bons químics i executors.

Signen declaracions universals

dels drets dels esclaus.

Recolzen cartes magnes,

amb pares reconeguts.

Que tot paper es mulla,

si precisen desfogar-se,

amb la facilitat d'uns bolquers.

I amb la violència callada,

si és el cos qui es revela.

Amb la violència sorollosa,

si pensa el cos que pensa.

Amb la violència suïcida

del millor dels ERE coneguts:

l'orfandat universal dels esclaus,

odiant-se els uns als altres

i en peu de guerra.

6 d’octubre, dia de la república catalana

El 6 d’octubre de 1934, 129 municipis catalans governats per ERC van declarar la república Catalana. El president Companys i la Generalitat també ho van fer i el govern de Madrid va manar a l’exèrcit Espanyol dels quartells de Catalunya deposar el govern autonòmic i posar ordre al carrer. La Generalitat de Catalunya només comptava amb 400 mossos d’esquadra i uns 3.200 policies, front a un exercit artillat, amb canons i metralladores. Per evitar un bany de sang, Companys pren la decisió de rendir-se i es detenien tots els alcaldes, parlamentaris i consellers que havien proclamat l’Estat Català, entre ells el meu avi, als que ficaren a la presó i no alliberaren fins un parell d’anys després amb l’arribada del Front popular, al 1936.

(nota a peu de pàgina que afegeix l'hostalera: l'Aris, quan ha escrit això, no sé si sabia que el 6 d'octubre és el dia del meu aniversari, i també el del meu fill Arnau, hihihi, un regalet preciós, Aris)

tornem-hi

Em sembla que estic a punt. Dilluns aniré a l’escola. Seguiré una rutina, començaré per la neteja a fons, perseguiré els peixets de plata i sense pietat seguiré llençant papers, que, encara que siguin un record, sé que mai més miro si no és en aquestes temporades.

Em convé, a més, fugir d’aquest desfici de mestressa de casa, fent, si cal, sopars a quarts d’onze de la nit. He de reconéixer, mal que em pesi, que no estic feta per això.

Però més que res, em convé deixar de vigilar cada dia vàries vegades si hi ha gent o no a la carnisseria. No pot ser que segueixi amb aquest desfici, com si el meu ull hagués d’atraure màgicament la riuada de gent que fa uns quants estius arribaven a esperar-se al carrer. No podem fer res amb la competència de les grans cadenes que venen duros a quatre pessetes, i més si sabem que ni tan sols són duros.

Així és que enterraré el davantal, treuré la roba de l’armari (o dels penjadors a la vista), miraré si encara em puc posar segons què, em pintaré el meu somriure de “ui molt bé” i apala, que quan em dedico als infants, em sento bé. Sovint, molt més que bé. I si pateixo, bon senyal, és que encara sóc ben viva per la meva feina.

HIPOCRESIA

Fem veure que ens dol.
Fem que els crucifixos llueixin
sense pols, a la llum del dia.
Avui, sacrifici a les sis.
I mentre el preparem
diguem-nos: "Ah, què dissortats!"
Farem la cigarreta, ben muts,
tirarem la cendra als peus
i amb el posat del diumenge
clavarem claus a la creu.
Sempre hem estat innocents.

Del meu llibre. Els hipòcrites caven fosses en el futur dels seus congèneres. Els hipòcrites hipotequen les rialles dels seus fills a canvi de sornegueria. Els hipòcrites no serveixen per a res, excepte per a adonar-se amb qui t'has d'amistançar.

Benaurada Zel

benaurats els pares que deixen créixer els seus fills...
benaurats els pares que creuen en les capacitats dels seus infants...
benaurats els pares que saben destriar allò important d'allò secundari...
benaurats els pares que saben tallar el cordó umbilical a temps...
benaurats els pares que no necessiten "enamorar" cada dia els seus fills...
benaurats els pares que no tenen por d'ensenyar-los a ser autònoms...
benaurats els pares que no es transformen en cavallers d'armadura per protegir-los del més petit problema...
benaurats els pares que saben viure amb maduresa la progressiva maduresa dels seus fills...
benaurats els pares que entenen el veritable sentit d'estimar...

Si allò que la Zel escriu sempre em fa pensar, aquest apunt al blog em va tocar el cor i el cap. Jo que sempre li dono mil voltes a tot i en especial a tot el que té a veure amb la Carla hi vaig pensar molt en aquestes paraules. Per això -  i sense fer servir el misteriós invent d'en Puji -   recupero el magnífic post per si algú li va passar per alt i li pot servir com a consell... 

Gràcies Zel per aquest blog. Per les teves reivindicacions, per la teva indignació. Per les teves lliçons. Que existeixi gent com tu em fa tenir esperances en l'ésser humà...

Gràcies per deixar-m'hi participar. 

I moltes felicitats per aquests 4 anys de blog!.

Cabells platejats

imatge Llddona

La Isaura va sortir al porxo. Es va passar les mans pels cabells embullats, va respirar fondo i va quedar mirant-se un joc de núvols que anunciaven una tempesta dalt del Montgrí.

El vent li va bofetejar la cara i els braços nuus. Es va tambalejar com si el seu cos fos una fulla giravoltant sense saber cap a on anar. Estava desconcertada. El temps - anava rumiant...

Es va asseure en un balancí.

No sabia ben bé si les coses es posen al seu lloc o es desbaraten. Mai acaba res sent el que hom pensa o més ben dit com hom voldria que fos.

La mare. Sí a la seva manera l'havia estimada i ella naturalment també a la seva manera l'estimava.

Ara tot era diferent. Els fills independents, el marit ocupadíssim en un negoci que feia aigües, la mare enllitada i aquell fisioterapeuta que cada dia quan hi anava l'hi portava un ram de flors fresques.

La realitat era que es trobava sola i s'hi sentia que és molt pitjor. Cuidava a la mare amb una mena de barreja d'amor i resignació. No era una dona abnegada la Isaura ni ho havia estat mai . Tampoc considerava haver estat una esposa i una mare amb aquest mateix qualificatiu. Sempre havia tingut un punt d'egoïsme. Mirava per tothom, es desvivia per els seus però reservava per a ella petits moments que la feien immensament feliç. I a vegades se'n sentia culpable. Culpable per disfrutar del seu racó personal. Una parcel.la on no hi habitava ningú.Només ella i el seu món. Un món imaginari.

Escrivia. Barrejava realitat i ficció, il.lusió i angoixa,experiència i descobertes noves.

Entrava a la seixantena serena. Capaç i incapaç alhora d'afrontar una pèrdua més en l'esglaó generacional. La mare era de bon cuidar. Ella sí que havia estat una dona abnegada i entregada als seus sense cap parcel.la particular, sense cap més aspiració que la família. Passava els seus últims dies en un silenci que colpejava l'ànima. La Isaura s'asseia al seu costat al llit i li llegia allò que havia anat escrivint al llarg dels anys. No era res publicable, res digne d'aspirar a cap concurs literari tot i que la seva filla l'animava a escriure un llibre...

La calaixera era plena de quartilles escrites i esgrogueïdes. Eren la seva vida. Vivències. Il.lusions. Projectes. Amors secrets i també infortunis, desil.lusions i fracassos.

La mare l'escoltava tot i que li costava seguir el fil. En el seu cap es barrejava el passat amb el present. El futur no existia més enllà del berenar o del sopar. El seu cap no arribava al demà.

L'avui de la Isaura era la seva mare i tota la barreja de sentiments que se li apropaven mentre anava rellegint. La mare descobria una filla que no coneixia. La Isaura es redescobria. A ella li agradava trobar aquell punt de màgia in fantasia en tot, que fa que la realitat sigui més digerible.

Es va emmirallar al pas de la porta. Els cabells blancs despuntaven, el sol s'amagava darrere el Montgrí. El color ataronjat i rogenc del sol contrastava amb el gris platejat del cel.

Va agafar els estris i els tinys i va pensar que a les dues els vindria bé un bany de color als cabells. La mare d'un gris blau i ella d'un vermell violí. Va somriure recordant que de petita la seva mare li deia que un cap arreglat és com una casa amb la teulada nova.

La cridòria dels néts la van despertar d'aquella migdiada estiuenca... al mateix moment que el fisio trucava a la porta...

Ves per on tornant d'excursió l'últim dia de curs s'havia trencat el peu i sort en tenia de la recuperació a domicili...la mare encara s'enfilava a alguna figuera ...

Ja tenia matèria per escriure un altre relat, va pensar desvetllant-se i això que tocava de peus a terra la Isaura i molt.

Un plaer participar en aquest aniversari ZEL!

Xexu, allò que t'he dit...

Jo no et puc donar cap consell. Mil vegades t'he dit com t'intueixo, mil vegades et penso com una persona sàvia, però clar, això no garanteix res. Un es sent com es sent.I què en faré de dir-te que fa més d'una setmana que no aixeco l'ala? Que em sento en terra de ningú? Que tinc l'angoixa posada a l'estómac com un nus que m'atenalla? I perquè? I jo que sé... Sóc de mena solitària, tot i que no ho sembla, em xuclo de l'ambient que m'envolta i en depenc moltes vegades per sentir-me bé, i això és un engany, perquè si estàs bé, ho estàs i punt. Malament quan no saps què tens, ni com has arribat a descurar fins i tot el teu aspecte... Així que, Xexu, estimat, poca cosa et puc oferir, més que la meva espatlla virtual per recolzar el cap, i encara, potser, em trobaries dins la closca, com un cargol, ja hivernant abans d'hora...

Però, és igual, truca i seràs ben rebut. Una forta abraçada.

I allò que no t'he dit, Xexu, és que honestament penso que per a segons qui resulta fàcil sentir-se bé. N'hi ha prou amb no pensar gaire, i esbandir del cap la realitat. N'hi ha de molt experts en això, la pinten de colors, donen la culpa als altres, diuen que no els entenen, es vanten de ser incompresos, no veuen el trossot de fusta del seu ull i en canvi tots els esquerdissos als ulls dels altres.

És dur fer-se gran i acarar la vida tal com ve, i molt més si estàs fet d'una determinada "pasta". Costa aprendre (i tampoc ens agrada) ser un xic egoista i deixar de banda els mals moments dels altres, desconnectar de tot i estar, senzillament, al núvol de la felicitat fictícia.

Ens ha tocat viure un temps dur, molt dur. Els qui tenim fills un xic grandets, estem angoixats per ells, els qui voldríem una altra realitat, ens sentim impotents, els qui veiem com no es pot viure honestament de la feina i el sacrifici s'acumula, quan els qui t'estimes es desperten de nit i volten pensant com s'ho faran ara que ja no són a temps de reorientar la vida i el treball, tenim un corcó que ens va rosegant i ens va menjant l'energia, i acabes sabent que ets, segurament, un zero a l'esquerra.

El consol? No ho sé. Donar-se i acompanyar, estimar i animar, treure aigua del desert, sortir de tu mateix, si pots. Jo, ara mateix, ja t'ho he dit, no puc. Però vindrà un demà, i un altre, i esperarem que la sort sigui generosa i ens acompanyi, sabent que ens l'hem de treballar.

"senyora posada"

Quan ho vaig veure en Perrosflautas, bloc en el qual participo, vaig riure molt, aquesta senyora debia anar bé "posada" d'ahi aquesta actuació.

Gràcies Zel per la invitació a participar al bloc, per a mi és tot un honor, uyy que cerimoniós sona.
Petons

cortines de fum

recordo fa dos dies, quan érem a mar perdudes a la boira... i així em sento, perduda enmig d'una bogeria que no sé ni explicar...

avui els diaris van plens de la fi de Gadafi, però no saben ben bé on és...

ens omplen de primaveres viscudes al món àrab, quan sabem que el que hi ha realment són pilons de morts, (segons l'interès que bufi d'una banda o d'una altra)... mentre tinguem carnassa per no deixar-nos veure que ens foten els drets, i planegen de manera totalment barroera, amb traició i per l'esquena, la reforma de la constitució, just per allà on no cal, per tancar-nos més en la gàbia dels despropòsits... i no diuen res, callen els qui haurien de cridar i defensar el que ens prometeren...

tot plegat, una grandíssima m

GANES D'ESCOLA

Aquesta tarda, com que estava enmurriada i protestona, la mare m’ha dit que potser era que ja tenia ganes de tornar a l’escola. Li he dit que no, però potser si que una miqueta de ganes, ja les tinc.

-       Au, vine, que mirarem les fotos que vam fer en aquell poblet …

I ens hem posat les dos davant de l’ordinador a mirar les fotos de l’estiu i les vacances. Em van fer caminar de valent, però m’ho vaig passar bé.

Li he demanat a la mare si li podré ensenyar a la Roser les fotografies d’aquest museu.

-I tant que si!

-Com es deia, mare? Etno…què?

-Etnogràfic.

-Ah! Ja…

Què diferent de la nostra aula. Aquesta és fosca, la nostra té molta llum. Les parets plenes de treballs i dibuixos, i la Roser està tot el sant dia amunt i avall, que si ara un, que si ara l’altre, que si ara anirem, que si ara ens aixequem, que si posem-nos en rotllana, que i tu què en penses?, que si anem d’excursió, que si experimentarem…

Quan miro aquestes fotos penso que com devíen d’avorrir-se a l’aula!

Però clar, és que segur que no tenien una mestra com la Roser!

(pels quatre anys de blog, per una mestra de cap a peus, amb molt d’afecte)

lost, però que molt lost

ja s'aixecarà el dia...

sí sí, s'aixecarà... lost, "noveonà"!!!!

cap aquí? cap allà? hauríem de veure la Meda, coi, si és un muntanyot!

seguim lost, completament lost...

a la deriva, més de dues hores, sense saber ni on érem, ni cap on havíem d'anar, ni on havíem de mirar, enmig d'una gran mànega de boira que s'ha aixecat a pocs metres de port i que no entenc com no hem arribat a Eivissa...

al final, com el Patufet, una gavina, un gavià, calla un motor, ai no, un petard, demanen ajuda, una ploma, ens acostàvem a les deixalles per veure si rertornàvem a port...

osti, ens hem quedat sense veure res de res de res i molt acollonides!

El somriure d'un infant

Divendres, sopant a les festes, hi havia qui deia que el somriure d'un infant d'un país en vies de desenvolupament és molt més increïble que el d'un dels nostres infants. Que tenen un somriure especial, molt més autèntic. Perquè son molt més feliços amb el poc que tenen i que en canvi els nens i nenes d'aquí, de casa nostra, com ho tenen tot, estan molt més viciats i no tenen un somriure tan bonic.

Com? No podia admetre-ho. Em feria i rebotava. No trobava les paraules justes, però és que el somriure d'un infant és tan bonic, bell, increïble, sigui aquí, a Sud-amèrica o a la conxinxina. Potser és cert que els infants dels països en vies de desenvolupament tenen moltes menys coses i que en canvi saben apreciar molt més l'afecte que reben de la gent, el jugar senzill o l'emocionar-se amb un sol conte. Però i els d'aquí? Que no pateixen la solitud d'estar amb els avis que els han de fer de pares i de les famílies que treballen i els dediquen poc temps? Potser si que tenen moltíssimes joguines i semblen dictadors als que han acostumat a tenir el que vulguin. Però el cert és que el dia que descobreixen un llibre, el dia que algú els escolta i els tracta amb amor, el dia que algú vol jugar amb ells, aquell dia, el seu somriure irradia tanta felicitat que el sol s'il·lumina en ell.

Això si, el cert és que dia a dia el que em pregunto és quantes oportunitats de somriure tenen els infants que passen gana a Somàlia?

El somriure d'un infant és d'aquelles coses que et reconcilien amb el món. Que fan que vulguis construir un món diferent, el que ells volen, perquè com deia una nena de sis anys a pl Catalunya, un món on “tothom tingui lu mateix, que no hi hagi més guerres, que tot el món sigui molt feliç, ...”

D'aquí poc tornarem a veure els infants els que tenim sort de treballar d'una manera o d'altre amb ells. Hauran crescut, canviat, tornarem a queixar-nos quan fan la guitza, quan es barallen, però tornarem a meravellar-nos del que podem aprendre d'ells, que aprenen cada dia a viure.

ps. Moltes felicitats pels quatre anys de blog, zel! I moltes gràcies, Roser, per dedicar-te a aquest ofici tan meravellós i que seria incapaç de fer, ser MESTRE. I per fer-nos partíceps del què vius amb ells dia a dia.

La foto, una de les meves princeses, la filla d'una amiga i que vaig veure dissabte després de dos anys, ja que viu als USA. Una princeseta que em diu lita i em parla en anglès, que riu i somriu i demana jugar i escalar muntanyes com el seu pare. Això si, l'he difuminat perquè no és una foto meva i em feia cosa.

I la cançó, la d'un nen que no van deixar ser nen.

100 anys de Valor

Les Rondalles.
ELS ENGANYS DE LES DONES.
Conten que a Santa Pola hi havia tres matrimonis, veïns i amics de tota la vida. Els marits, Vicent, Toni, i Joan, eren molt bons homes, però poc espavilats. Les dones, Pepa, Teresa i Loreto, un dia que es van reunir, i xerrant que estaven, Pepa va dir:
—Xiques, podríem donar un premi a qui fera al seu marit la burla més gran. De segur, que el premi me'l emportava jo.
—Tu? Ben poc coneixes el meu home —feia Teresa—, jo seria capaç de fer-li creure que s'ha mort.
—I jo— replicava Pepa, que havia iniciat el tema—, al meu Vicent el marejaria tant que no sabria ni on para sa casa.
—Doncs jo —digué Loreto—, el meu home el faria passejar-se tot nu, "en curiós", per mig del poble.
I es posaren a riure totes tres. Quan arriba Vicent a casa es troba a la seua dona que feia la malalta i el va enviar al boticari a per la medicina que prenia sempre. Mentrestant, la seua dona agafà un cartell que deia Barberia i el posà damunt la porta i amb una cortina nova.
Quan arriba el seu marit i va veure això es va estranyar i va tirar cap a dalt, i després cap avall, pegant voltes fins que la dona va traure el cartell, i va aconseguir entrar a sa casa. La dona quan el va veure li va dir de tot, però amb gran esforç aguantant-se les rialles.
Ben a prop, Toni i Teresa, sopaven tranquil•lament quan, de sobte, la dona comença a plorar i a fer crits.
—Ai, Senyor, quina desgràcia! Que el meu home s'ha mort?
—Qui s'ha mort? —s'estranyà el marit.
—Tu! Tu!—insistia la dona.
La dona l'agarra pel braç, el fica al llit, li posa els braços sobre el pit i li encasta una estampa de la Mare de Déu entre els dits. Mentre a casa de Joan i Loreto, quan arriba el marit a casa, la dona l'esperava vestida de dol.
—Joan, vine a vestir-te, posa't la jaqueta i els pantalons, que anem al vetlatori del teu amic.
—Però, qui s'ha mort?
—El teu amic Toni.
Ella tota disposta, se l'emporta a l'habitació per ajudar-lo a despullar-se. I quan l'home era tot nu, li diu:—Hala, anem, que ens esperen.
—Però, xica, si no vaig vestit. Com vols que isca "en curiós"?
—Si que vas vestit, que portes la roba nova, el que fa és que no la veus a causa dels nervis. Vinga, afanya't, que ens trobaran a faltar.
I la dona se'l endugué tot nu al carrer. Quan arriben a casa de Toni, Teresa plorava com una magdalena. I Joan que es passeja per tota la cambra sense roba, fins que el mort que s'adona, va dir:
—Xe, Joan, si no fóra perquè estic mort, jo diria que vas "en curiós".
Les dones esclataren a riure amb grans crits, aleshores els marits vegeren l'engany. Però encara que es van enfadar, finalment feren les paus.
Catacric catacrac, conte contat, conte acabat

L'entrevista que diu molt d'ell (fragment)

—És veritat que al voltant del deu anys va intentar escriure ja la seua primera novel·la a la qual, fins i tot, va posar per títol El secret del castell?

—Als nou anys jo ja hi tenia la il·lusió. En vaig escriure tres capítols. Recorde que hi vaig posar uns personatges en un poble que vaig llegir en el mapa d'Espanya que es deia Treviño i estava en el nord i això em va il·lusionar a mi de minyó, mira si és cosa de poc coneixement! I al final el personatge va fer un viatge a Itàlia i ja no el vaig fer tornar a Treviño... Però el meu pare em seguia animant.

—És cert que la seua primera narració publicada ho va ser en castellà, el 1926?

—La primera que vaig publicar va ser L'experiment de Strolowickz. Me'l van publicar a Elx. Després vaig escriure L'aventura de Franz Lietzen i me la publicaren en el Camí.

—El divuit de juliol del 36 es van perdre moltes il·lusions. A vostè a més a més, se li va perdre l'original d'una novel·la que mai no ha estat possible llegir. Com va ocórrer això?

—Era la primera novel·la acabada. Es deia El misteri de Canadian. El tren on anava l'exemplar de la novel·la va ser bombardejat i es va cremar.

—Qui són, acabada la guerra, els seus mestres de llengua?

—Josep Giner va donar-me classes de filologia catalana, d'ensenyar-me llatí i gramàtica històrica. Fou decisiu en la meva formació, em va comunicar amb Joan Coromines. Carles Salvador també em va influir, tant que em va fer com ell era: un autèntic fabrista.

—Finalment, l'any 1960 veu vostè publicada la seua novel·la L'ambició d'Aleix. És cert que va trigar deu anys a passar la censura?

—La censura era més rígida en els temes amorosos que en els polítics... què podia passar amb una novel·la on s'esdevenia un adulteri?

—En la seua opinió, quan naix el blaverisme i impulsat per qui?

—El blaverisme és un secessionisme lingüístic que acabaria amb la desaparició del valencià. És la nova ofensiva de la dreta per acabar amb la llengua... Volen fer analfabet el nostre poble separant-lo de la ciència filològica, de la Universitat, reduint-lo a un populisme inculte sense afany de superació.

(Rosa Serrano. Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor. València: Tàndem, 1995)

Per molts anys de recordar Valor, amb el valor de no perdre les arrels.

esnorquel (snorkeling)

La barca serà senzilla, una popera de família amiga, no duré vestit de neoprè, no duré peus d'ànec, no duré protecció a braços i cames, però, si es compleix la previsió, demà cap a les 10 seré prop de les Medes, amb unes ulleres i un tub, i em fondré amb l'aigua, em deixaré endur pels suaus corrents que es preveuen, m'allitaré amb els ulls oberts mirant el fons del mar, i encara que els peixos es repeteixin mil vegades, el soroll de l'aigua des de dins m'acompanyarà en un silenci còmplice, recordant-me el meu primer bressol.

Ara mateix...

Hem buscat entre fotos i poemes, però res ens ha semblat prou bo per fer-te un regal i venim amb les mans buides
Vina... aprofitem i donem.nos les mans i pugem a la muntanya mes alta de tot l'Empordà, des de on es veuen les injustícies mes petites, un lloc on la tramuntana fa fora les tristeses i el cansament,  i on brilla encara mes fort el Sol que ens renova i ens energitza, perquè malgrat cridar tant, queda molta feina per fer i moltes coses per dir...

Aixequem la nostra copa per brindar per aquets quatre anys i per tota la gent que ha deixat creixer la teva llavor dins seu.

felicitats bonica! t'estimem!!

                             Àngels i sargantana  ;-))


Ara mateix ja no es ara mateix on era ara mateix.
I sempre és ara mateix

Jaume Mesquida

Conte d'estiu

Per la Zel, en homenatge, en el seu quart aniversari

Conte d'estiu

­

…Dos, tres, quatre,…i cinc; xof!

—Ara tu.

…Un, dos i…; xof!

—T’he tornat a guanyar!

Sempre igual. No hi havia manera. Ella sempre ens guanyava. Tant era si ho fèiem a llençar còdols de platja sobre el mar per veure quants bots feien sobre la superfície plana, com a pescar crancs de riu o a pujar a la branca més alta dels alzinars que envoltaven el poble.

Era desperta, directa, àgil. Inquietant. Desimbolta. Inassolible.

—Jo, quan sigui gran vull ser com tu —li deia, acceptant la derrota.

—Jo no seré mai gran!

I mentre ho deia, prenia la bicicleta i arrencava a córrer, corriol avall; sense saber prémer els frens ni voler evitar els sots que trobava al seu pas. Impossible encalçar-la.

—Tonto l’últim!

I l’últim, solia ser jo.

Així eren els estius a l’Empordà. Temps de jocs, rialles i confidències.

Era una ànima solitària. No venia mai amb la colla, però sempre apareixia quan menys t’ho esperaves. Vivia tot l’any als afores, en un mas aïllat, prop el penya-segat, a tocar del far. Els seus pares n’eren els masovers. Tenia la pell colrada pel sol i la sal de mar dibuixada als llavis, molsuts; i un ulls infinits que semblaven abastar-ho tot. Els cabells curts li conferien un aire de masculinitat que no pretenia amagar. El primer dia que la vaig conèixer va venir a trobar-nos a l’espigó on érem tots el de la colla, buscant crancs, estels de mar i garoines. No cal dir que, pixapins com érem, ens espantàvem de les picossades i les punxades que rebíem en agafar-los.

—Us heu de ficar dins l’aigua si els voleu trobar. Us veuen venir d’una hora lluny!

Ella ja en duia un saquet ple i no va tenir cap neguit en repartir el botí amb nosaltres. No hi era mai, però sempre apareixia quan menys l’esperaves. La trobàvem als prats on jugàvem a pilota o enlairàvem estels; les nits de lluna plena quan fèiem fogueres a la platja i encadenàvem cançons a la guitarra; a les barraques els dies de festa major; les nits de ball populars a la plaça dels oms; voltant per la cabana que havíem aixecat amb fustes robades; al cementiri de cotxes on solíem amagar-nos per fumar els primers porros i beure els combinats; a sota el far on esperàvem sortir el sol... Sempre se’ns afegia sense demanar permís. Ella en feia cas omís de mirades receloses. Quan les nostra xerrameca l’avorria, senzillament s’alçava i se n’anava. Mai deixava que ningú s’hi apropés més del compte. Les noies de la colla no la podien sofrir. “Vols dir que va algun institut?”, “Jo crec que és òrfena”; “Has vist quins cabells que duu?”, “Mai l’he vista amb faldilles...”. En canvi, els nois, la desitjàvem en silenci.

Una nit, a les acaballes de l’estiu; quan els dies es fan pesarosos i alguns companys ja feien maletes, la vaig trobar ran del camí que duia al far. Havíem quedat que ens trobaríem allí amb tota la resta per fer els darrers glops de comiat de l’estiu davant els primers raigs de sol.

—Esperes algú?

—No. Però podries ser tu el motiu...

Vaig veure clarament que em prenia el pèl.

—Potser t’has perdut? —vaig fer, per seguir a la seva alçada.

—Sí. I no trobo el camí de ca l’àvia. M’ajudes a buscar-lo?

Per seguir el joc, vaig deixar la motocicleta recolzada en un garrofer i vam passejar pels marges dels camps de gira-sols, ja assecats, a punt de ser recollits. Un ruixat de capvespre havia deixat un cel encès d’estels sense lluna. I un garbí humit s’aixecava des de la costa, embolcallant la nit. De cop, un soroll de branquillons i un mussol va emprendre el vol davant nostre, sortit del no-res. Li havíem espantat la presa. De l’ensurt, se’m va agafar a l’espatlla amb les dues mans.

—Creia que no tenies por de res, tu.

—Tan sols de créixer...

Vam atansar-nos a la bassa que era a prop. Vaig encendre un cigarret i li vaig oferir una pipada. La nit era plàcida i la frescor intensa. Rauc de granotes i udols de tórtores al brancam dels oliverars... La vaig veure tremolar lleugerament.

—No tens fred?

—Vine, t’ensenyaré un secret.

Em va prendre de la mà i, davant meu, m’arrossegà a la barraca on era el motor de la bomba d’aigua que regava els camps, amb aspersors amagats per l’herbei. Era una construcció senzilla, de parets arrebossades, amb una porta de ferro i una finestra de fusta al cantó oposat. Va posar la mà sota una de les teules del sostre i en tragué una clau.

—I això?

—Sé on la guarda l’amo. A vegades he vingut a ajudar-lo amb el tractor.

Entràrem. Tot era fosc.

—I ara?

—Duus foc, oi?

Amb l’encenedor, va apropar-se a una lleixa a mitja alçada. Va saber trobar dues espelmes que van il·luminar l’estança. La maquinària de la bomba era en un racó i la resta de l’espai l’ocupaven eines de camp i bidons de gasoil. Caixes amb sacs, una lleixa amb estris de cuina i una màrfega a terra completaven l’escenari adust.

—Vaja..., aquí et deus amagar més d’un cop, oi? No hi deus amagar l’àvia?

No va respondre. Rere unes caixes va treure una ampolla de whisky. Va fer un glop sec i me la va passar.

—No dius que tenies fred? Té.

Vaig fer un glop llarg. Potser era el primer cop que estàvem sols; un tant a prop de l’altre. Vaig veure en els seus ulls un esguard que no vaig saber intuir. Ara que em fitxava, duia un vestit amb una faldilla florejada a mig genoll. Vaig voler veure en el seu somrís un desig obscur i antic.

—Vindràs al far? Hi anem tots a veure...

—Ho vols de veres...?

Va ser ella qui duia la iniciativa. Va prendre’m per la cintura i m’apropà el cos, amb la mà rere el clatell. Jo li treia un pam d’alçada i li veia aquells ulls melosos on m’hi hauria negat si m’ho demanava. Els seus llavis tenien un gust a herba humida i llúpol torrat. Em va fer ajupir i em va conduir la meva mà al seu pitram. Els tenia petits, però ferms. M’hi vaig abocar a cor què vols. Buscava amb ànsia el gafet que alliberava el pits del seu reclòs. Ella reia de la meva maldestresa i em deixava fer. A la fi, veient que no me’n sortia, em va ajudar a deslliurar-se els sostenidors. Jugava amb els seus mugrons erectes i li besava els pits, sense saber què més fer, tímid a iniciar noves recerques. La llum espurnejant de les espelmes tenyia el seus cabells d’un roig tornassolat. Em va empènyer enrere i em va fer estirar sobre una manta de tacte aspre i ressec que va treure d’una caixó. Em va llevar el jersei i em va abaixar els pantalons. Una erecció inajornable no amagava la combinació de nervis i indecisió. No m’importava.

—És el primer cop, oi?

—I tant que no, què et penses? —vaig respondre, ofès.

Em va tornar a empènyer enrere amb la mà al pit, i va llevar-se el vestit per damunt el cap. Va lliscar per sobre el meu cos; avall, fins empresonar-me el sexe amb els seus llavis molsuts. Jo em volia fondre. Sentia una humitat que espurnejava al baix ventre. El sexe se m’enduria i una pell de préssec m’encerclava el cos. Si seguia així no em podria contenir. La vaig empènyer cap als meus llavis i vaig deixar que s’acomodés sobre meu. Vaig entrar en una cavitat humida que no veia, però que encaixava ben endins. Vam cavalcar plegats, en una dansa on ella era el timoner i jo el grumet. Va acompanyar-me en el balanceig, amb un zel que demostrava una perícia llargament assajada. Les cames se’m van trencar de plaer i era com si la meitat del cos volgués enlairar-se amunt; presa d’aquella sensació d’ofec que em cremava per dins i per fora. En el punt àlgid, no vaig ni saber cridar. Ella ho va fer per mi. En obrir els ulls vaig trobar els seus que m’escrutaven i reien sols.

—Per què m’enganyes....?

—Perquè mai em vas ensenyar abans...

La vaig besar de nou. I vam deixar que la nit ens agombolés en un nou viatge. Però ara era jo el mariner intrèpid que sabia com desplegar el velam. Van passar les hores. Clarejava. Vam estar molta estona abraçats, muts, amb la manta cobrint-nos la nuesa; retuts de dibuixar-nos el cos amb els llavis i encendre mots malaltissos a cau d’orella.

—Demà passat tornaré a ciutat –vaig dir, a la fi.

—No et veure més, doncs?

—L’estiu vinent, potser.

—A mi també m’agradaria fugir lluny d’aquí. Algun dia. Aviat... Ben lluny.

­—Quan siguis gran?

—Jo no seré mai gran... Ja ho saps.

I en dir-m’ho, reia d’aquella manera que podia encabir—hi tota l’eternitat estant.

Però no hi hagueren més estius. Ni més hiverns.

Els anys van passar. Els paisatges van ser uns altres. Els companys, també. Anàvem creixent i la colla s’anà disgregant en parelles que s’alternaven, ara uns, ara uns altres. Algunes encara perviuen, fidels a la monotonia d’un pacte tàcit segellat amb càrrecs en despatxos oficials heretats de pares o sogres complaents  i juntes d’accionistes de firmes d’advocats. Amb alguns antics companys seguim trobant-nos en sopars informals, tancant locals d’oci d’amors furtius; sortint els caps de setmana en bicicleta o navegant en vaixells a ports avorrits, de tant atracar-los. Jo mateix vaig caure en un d’aquests dissorts fa temps. I em vaig alliberar fa ben poc. Sense ferides ni plors per ambdues parts. De petits, havíem après a ser ànimes civilitzades i no fer escarafalls en el dol. Ni en el propi.

Ara, avui, anys després, amb el pèl grisós, torno a visitar els paisatges de l’adolescència. Els canyissars del riu són ara un carrer urbanitzat de fanals mig fosos. La masia del penya-segat, un hotel de luxe tancat fora de temporada. La bassa, encegada sota un centre comercial on treballa mig poble. Els camps de gira-sols, un camp de golf que deuen regar altres aspersors a hores convingudes.

Ja no queda rastre de la cabanya on vaig ser home per primer cop.

He preguntat per ella al bar del poble, on he anat a fer un mos. Els billars i futbolins són ara un annex de taules rodones on s’apinyen noves fornades d’estiuejants anodins. Ja no hi ha cinema. I la plaça dels oms, on vam ballar abraçats una darrera nit, és avui un pàrquing encimentat, rebullit per un sol que hi cau a plom. Algú m’ha fet saber que ella és ara la mestra del poble. Una escola rural integrada on tira endavant una dotzena d’infants de diferents edats.

L’he anat trobar on suposava seria en aquella hora del capvespre: a la cala del far, gaudint del sol de mitja tarda. Hi havia mitja dotzena de nens corrent al seu voltant. Els ulls no mentien. Eren els seus. Dos bessons, de no més de cinc anys, se li enfilaven per les cames i els amanyagava el cap.

Vaig atansar-m’hi a poc a poc; com si en cada passa refés els anys que feia que no ens vèiem.

No havia perdut el seu somrís. Ni aquella pell colrada de nit foscant. Em veurem arribar, va incorporar el cos amb un gest dubitatiu, com incrèdul i sorprès... Al moment vaig recordar aquell foc als llavis i unes genives blanques que reien pertot. Encara duia la mitja melena, de pèls rebels.

—Has tornat...

Jo duia dues pedres a les mans. I una derrota rere meu.

En arribar a la seva alçada, vaig llençar una pedra al mar.

“Un, dos,...”; xof!

—Deixa’m a mi —i em va prendre l’altre còdol de la mà.

“Un, dos, tres, ...quatre,...; xof!”

—He perdut pràctica. Però t’he tornat a guanyar...

En aquell moment vaig pensar que aquell era un bon lloc on deixar-se arrelar. Ara mateix. Per sempre.

Jo, ja m’havia fet gran.

I ella, no havia fugit.

© elveidedalt, agost 2011

PS  

Gràcies, Zel, per deixar-me entrar al teu blog en el mes del teu aniversari. Un mica, has estat la culpable que encara tingui ganes de seguir escrivint. Saps, jo també d'aquí poc en faré cinc. Una eternitat! I cada cop em sento més gran... Una mica, t'imagino com la del conte. Espero que t'agradi.

Eight o'clock

Amb la puntualitat protocol·lària del te anglès, amb la disciplina acarnissada dels dickensians internats londinencs i amb la inquietant escenografia de les pel·lícules d'en Hitchcock, retornen els estornells a la ciutat posant-se fugisserament a les antenes dels voltants. Són les eight o'clock de la tarda. I els que els veiem acoblar-se amb aquesta simetria militar, no podem deixar de sentir un neguit expectant.

De bon matí han partit des dels jardins urbans on dormen, cap a la Devesa del Saler. Al bosc dels déus casolans gaudiran de bon menjar, millor temperatura, major humitat i ombrera còmplice. Fins i tot n'hi han que faran una volteta de sol i platja, els més joves, ja se sap, tenen el cap a pardals. Al llarg de quasi tot l'any fan aquesta migració als seus particulars mars del Sud. Joiosos, en núvols atrafegats i elàstics, en bandades majestuoses comandades pel ritual iniciàtic de l'instint. I quan el sol declina, i al marítim bosc els esperits nocturns es desempereixen per posseir-los, giren cua i retornen a l'aixopluc dels càlids arbres de la ciutat.

Paradoxalment, els humans en fan un camí semblant però contrari. Molts, de bon matí, inicien la migració des dels seus abrasadors llars urbans fins als seus tòrrids i particulars llocs de platja estant. A la planícia de sorra ardent trobaran car i dolent menjar, pitjor temperatura, només la humitat del bany i ombres de pagament o d'escàs para-sol propi. Fins i tot n'hi han que faran una volteta per la vorera del mar, els més grans, ja se sap, per mirar -mai millor dit- d'alegrar-se els ulls. Al llarg de gairebé tot l'estiu fan aquest viatge diari als seus particulars mars de l'Est. Joiosos, en núvols atrafegats i fragmentats, en esmicolades fileres comandades per un confús ritual iniciàtic de l'instint. I quan el sol declina, i al desert marítim els esperits nocturns arriben atipats de fàrmacs i sons tribals, giren cua buscant l'aixopluc dels asfixiants caus on malviuen.

I és que els estornells, abans de ficar-se als seus llits dels brancatges, els agrada fer una ulladeta al món dels humans, contents d'haver decidit fa anys i panys no trepitjar la terra.

ARA MATEIX ... la llibertat!

És complicat començar a contribuir a ARA MATEIX, un blog de referència que ens ha donat a conèixer els pensaments, les delicadeses de la nostra estimada ZEL.

I ara que ja comenceu a saber de mi, us puc dir que dels meus dits en sortirà la sorra del desert i la solidaritat que els cal els meus amics saharauis per tal d'aconseguir allò que volen des de fa 35 anys: LA INDEPENDÈNCIA.

Potser, per acabar, el millar és deixer-vos amb una mirada ... la de la LLIBERTAT d'una dona que vol que el seu poble sigui LLIURE!

SISPLAU, DEMANO QUE...

US DIVERTIU UN PARELL DE DIES AMB LA IDEA D'EN PUJI!!!!

A L'APUNT ANTERIOR! NO SÉ COM HO HA FET, EL MOLT MURRI...

Sort

ARA MATEIX fa quatre anys que la Roser, la nostra Zel, va obrir el seu blog. Des de llavors, ha publicat 1.343 posts. Un blog amb aquest bagatge mereix que el segueixin, mereix que tothom estigui al dia del que s'hi va publicant, però també és bo fer una mirada enrera. Saber què opinava la Zel quan va passar allò o allò altre, com se sentia aquell o aquell altre dia, com s'indignava davant d'aquest o aquell fet.

Però amb 1.343 posts, per on començar? Quin post d'aquests quatre anys hauríem de rescatar per recuperar les idees del passat? Impossible saber-ho. Per això, el millor és deixar que sigui l'atzar qui triï.

Així que si cliqueu sobre la imatge d'aquest puny revolucionari digitalitzat (què si no, a ca la Zel?) anireu a parar aleatòriament a un qualsevol d'aquestes 1.343 entrades.

Tindreu sort. Segur.

Laporta demissió

Molt hem parlat de dits a l'ull, d'entrades assassines, de cops de puny i de que Messi és com déu. Del partit d'ahir se'n poden dir moltes coses, i em sembla que ja es deuen haver dit gairebé totes. Però no vull deixar passar una 'notícia' que ha passat pràcticament desapercebuda a arrel del partit i tot el que s'ha esdevingut després. L'ex-president del Barça Joan (que no Jan) Laporta, retirat amb honors com a millor president de la història, i amb absurdes aspiracions polítiques, està perdent finalment el nord. En declaracions a la revista Jot Down, entre moltes altres coses, és clar, va deixar anar que els triomfs del Barça es celebren amb dones, puros i xampany. Es podia llegir avui a diaris esportius com aquest. Més caspós no es pot ser. Més barroer, tampoc. Aquest home ja no sap el que es diu. I aquest havia de ser el president del nostre país Catalunya? Doncs aquí, a la vista de tothom, declaro que cada cop em recorda més a un altre president d'un país proper, que també és president d'un equip de futbol i aficionat a les orgies amb jovenetes. Cal que digui que parlo de Berlusconi? Doncs Laporta sembla que l'ha agafat com a model. Com una persona es pot degradar tant? Vergonya aliena i total. Tot el respecte que es va guanyar els seus primers anys al capdavant del Barça per mi ja s'han fos. En poques paraules, a cagar a la via. Retiri's 'senyor' Laporta, abans que ho empitjori encara més.

què és un entrenador...

Un entrenador ha de ser com un bon mestre.
Un entrenador ha de saber, primer de tot, practicar l'exemple de companyonia i respecte.

Un entrenador ha de saber canalitzar la rivalitat i la competitivitat enfocades a la millora personal, potenciant les virtuts o qualitats de cadascun dels seus, independentment del que facin els altres.

Un entrenador ha de plantejar els partits com la vida, lluita, treballa, no trepitgis ningú, enmiralla't en els millors, i si has lluitat i treballat, la feina està ben feta.

Un entrenador ha de fer servir cada post entrenament i cada post partit per reflexionar sobre les pròpies errades i els projectes col·lectius i personals de millora.

Un bon entrenador, a més de tot això, ha de saber encomanar esportivitat, bones maneres, comprensió i exigència segons el moment.

Això no és un entrenador, ni bo ni dolent, això és una bèstia que cal tractar en un centre especialitzat en problemes de psicosi i de transtorn de personalitat.

el Mou té els dits massa llargs i la ment massa curta

Suposo que ja ho ha vist tothom: el gran entrenador del R.Madrid , el gran senyor, el gran educat.....va anar per darrere a cercar el segon entrenador del Barça, al Tito Vilanova, ( i va dir després que no sabia pas qui era) i li va ficar el dit a l'ull!!!!! Però quina educació ha rebut aquest home?

Uaaauuuuuuuuuuu!

Començo a escriure aquest post just quan l’Iniesta acaba de marcar un gol com una casa de pagès al Real Madrid. La meva intenció inicial era dedicar-lo al «Ara Mateix»», elogiar la seva desimboltura, l’agosarement de parlar sempre de tot i de tothom sense embuts. Però... davant d’aquest gol, realment interessen a algú, aquestes complicitats de blocaire mig acomplexada? I és clar que no! I menys en aquest espai! Si fos la Zel, no em caldria rumiar-hi gaire. Cridaria “Uaaauuuuuuuuuuu!” o “Visca el Barça!!!!!!!!!!!!!” o “Som invencibles!”; penjaria una bandera blaugrana al mig del bloc; enviaria en Mourinho a fer penitència a unes illes perdudes al nord de Groenlàndia; i, com a traca final, proclamaria la independència de Catalunya. Com m’agradaria, ésser la Zel! 

Foto: Fabiogis50 (Flickr)