30 setembre 2010

possibles interpretacions alternatives de la vaga

Hi havia una guineu molt afamada, però molt, desesperada per arrambar un bon mos de qualsevol cosa.
Voltant d'ací cap a allà, va veure penjant d'una parra uns deliciosos raïms, i saltironant i encetant-se les urpes i botant i rebotant, va voler atrapar-los amb la seva boca. Però no hi arribava de cap de les maneres que ella sola es veia capaç de fer.
Cansada, en no poder agafar-los, es va donar, i es va allunyar dient fort i clar, mirant tot voltant per si de cas algú l'havia vist,
-Va, ni els vull ni m'agraden! Són tan verds que encara em farien mal...!
(No traslladis la culpa als altres del que no ets capaç de fer).

Fragment d'aquí, una altra manera de veure moments socials conflictius (Eudald Carbonell)




Demanem als joves que es portin de manera responsable i carreguem sobre les seves espatlles molta de la nostra mala consciència. Davant la incertitud del que està passant ens refugiem en el nostre temps passat igual com l’estruç amaga el cap sota l’ala.
La crisi que vivim, que es de tipus econòmic, social, cultural i psicològic, en definitiva, de conducta, és deguda a la pròpia evolució de la nostra espècie, Homo sapiens. La responsabilitat és, per tant, intergeneracional, però en primer terme, dels qui estem a l’estructura de comandament dirigint i governant a tots els nivells.
Si acceptem aquesta responsabilitat com un acte conscient, i no com una forma de culpabilitat, serem capaços d’integrar-ho com espècie i corregir la manca d’autocrítica de totes les generacions que han assenyalat com a responsables del seus fets als qui els han precedit, o bé, als qui han engendrat.
.
(...)
.
No serveix de res acceptar-nos com som, si no som capaços de transformar les relacions de manera sincronitzada a com evolucionem. Hem de ser capaços de comprendre el nostre cicle evolutiu tenint en compte críticament com el passat ens construeix en el present i com aquest pot construir el futur formant part de la dialèctica de la humanització. Ens cal, doncs, una nova cultura de la consciència que ens faci responsables del que som i del que realitzem.
Més que denunciar el que no som capaços de fer, hem de construir el que volem fer. La construcció d’una societat pensant i més articulada no és cap quimera ni tampoc una utopia, és perfectament factible si ens conscienciem del que som capaços de dur a terme. Podem decidir, i cal fer-ho, perquè és el moment de la responsabilitat col·lectiva i de la praxis humana crítica, si volem que el sistema no ens impel·leixi a la destrucció de les nostres estructures socials. No es pot continuar jugant amb una fal·laç ignorància ni practicar la hipocresia conscient.
Fragment de la resposta d'un lector del blog que trobareu si seguiu l'enllaç de l'article, és molt interessant! El lector que respon al nom de Pep, sense crits ni consignes polítiques fa una crida a allò que ens queda d'humà...
(...)
Actualment observem que:
- Exceptuant Islàndia, no s’han demanat responsabilitats polítiques ni econòmiques en ferm i serioses – a part de quatre caps de turc - per la tolerància a la especulació i l’enriquiment indecent de les multinacionals i els seus amos en els últims 9 anys (els previs a la crisi). L’ambient fa un evident tuf a una hipotètica immunitat en tema de responsabilitats polítiques, econòmiques i, el més important, socials en vers la crisi.
(...)
- Això no te pinta de ser una crisi econòmica cíclica si no una de més grossa. Com ja hem remarcat d’altres vegades (i modestament m’incloc en aquesta opinió), ens trobem submergits de ple en una gegantina i preocupant crisi sistèmica.
- Tens raó, el col·lapse d’especie ja és aquí. Hi ha una alt percentatge de la població mundial que l’ignora per múltiples raons – sobretot als països rics -. També hi un 80% de la població mundial que ja en pateix greument les seves conseqüències. Alhora, un percentatge mínim, però més gran del que sembla, comença a prendre consciència crítica. Aquests hem de començar a actuar, perquè és la nostra responsabilitat independentment de la nostra edat i sexe.- En un sistema capitalista basat en la competitivitat i “la llei del més fort econòmicament” - és a dir, la llei de “la sabana africana”, la llei del ximpanzés (els quals respecto i admiro molt com a espècie)-, només els politicastres i els inhumans poden “triomfar”.
A més, dóna la casualitat que en general aquestes persones que tenen “la responsabilitat” - llevat dels que són conscients i crítics, que quedi molt clar- acostumen a ser persones grans de més de 60, 70 o fins i tot 80 anys que molt difícilment (diria que es quasi impossible) canviaran la seva forma de pensar i de fer, perquè no tenen ni tindran ni els importa, a la majoria d’ells, la consciència crítica d’espècie que necessiten per canviar.
Les seves idees ultraconservadores, el desig de beneficis econòmics astronòmics i immediats, a curt termini, i la manca de decisions a llarg termini referents a la crisi climàtica, la fam al món, la pèrdua de biodiversitat, la superpoblació, etc., son conseqüència de que el seu egocentrisme (tan conscient com inconscient) els impedeix prendre decisions de les quals no hi pugin veure ells mateixos els resultats durant l’espai de temps vital que els hi queda D’aquesta manera tan egoista , continuen hipotecant i robant el futur a la resta de éssers vius del planeta.
(...)
Llavors, que hem de fer segons la meva modesta opinió? L’actual sistema no està pensat pels “més conscients”, el més altruistes, els mes humans, pacifistes, demòcrates, savis,... per això n’hem de crear un basat, guiat i liderat, precisament per aquestes persones de les quals parlo. Es a dir, hem de prendre “responsabilitat social” tots i ens han de liderar els que tinguin més saviesa, consciència crítica d’espècie, sentiment veritablement democràtic, pacífic i altruisme de tots els conscients del planeta. Tu ets un d’aquests Eudald, jo humilment començo a “ser-ne conscient”,... hi ha algú més?
Faig una proposta: Trobem una data, una hora i un lloc adients, per a fer la primera troballa de la gent “conscient” i per a començar a treballar per a la construcció real d’una nova societat amb consciència crítica d’espècie; una societat més justa, democràtica, pacífica, conscient,... i alhora construïda sobre els fonaments de la ciència i el coneixement humà, no sobre la ignorància i la hominitat. No podem perdre més temps. Si la majoria dels actuals dirigents son “irresponsables”, d’altres n’hauran d’agafar la responsabilitat amb “consciència”. Insisteixo, hem de començar a actuar... Crido a la mobilització conscient.
Una abraçada, Pep

28 setembre 2010

que parli Mafalda...


la prèvia

sovint la caricatura és el reflex més fidel de la realitat...
.
(evidentment, demà faig vaga, i feia anys que no feia ús del meu dret,
ara en faig més que per mi, pels qui encara no són prou conscients
de la que tenim a sobre)
(ah, i si teniu un pla de pensions, prepareu-vos -diuen- per un corralito, jo no en tinc, ni tampoc estalvis, caxisdena...)

26 setembre 2010

els principis (no ens mataran)


els principis només troben el seu significat

si hi ets fidel, i t'hi empares

en la pitjor de les circumstàncies


.

(potser no servirà de res, potser ens criticaran,

però ara més que mai, serem fidels als nostres principis,

que és ben fàcil dir que encara tenim principis

però menys mantenir-los en temps de prova)

25 setembre 2010

silenci còmplice (nosaltres no callarem)


submisos súbdits obedients
atents amatents a l’espectacle distractor
-futbol-viatgelowcost-llibremésvenut-cinemadeculte-teatre
(escull segons el teu tarannà i cultura)
oblidem obnubilats i pendents del propi jo
permanents impassibles al sofriment aliè
malmetent de tant ús gastat sense interioritzar
paraules sagrades,
pau, dret a la vida i la llibertat, amor
el silenci i la resignació s’han acabat
tallem-ho de socarrel,
prou, tu i jo també som ells, els oblidats...
.

Mas, ai las... (hihihi)

P. ¿Va a hacer huelga el 29-S?
R. No. Nunca he hecho huelga
. (Artur Mas dixit)




Bo, clar, com ha de fer vaga qui no ha sigut mai un treballador sotmès a allò que patim els "treballadors de carrer", per dir-ho en un llenguatge que tots entenen.

Només llegim l'entrevista, i ja l'anirem contestant mentre ell diu sense dir res clar, el de sempre.

Bo, bo quan diu que no s'ha de dir quelcom aquí i diferent allà...qui no recorda les seves votacions o abstencions que han ajudat a perpetuar les polítiques que patim? I els seus pactes a l'esquena?

Bo, bo quan diu que si t'enganyen una vegada és culpa dels altres, si són dues és culpa teva. Senyor Mas, ens enganya amb el seu suposat independentisme, ara que es perfila com possible guanyador, ja va posant fites, i números i majories (àmplia majoria, diu) que fins i tot etiqueta en el 60%.

Bo, bo quan posa una grandiloqüent frase, "primer aixecar el país econòmicament". A qui vol fer creure que depèn de vostè? A qui vol enganyar, si sabem que aquesta frase ara mateix no vol dir res ni està a les seves mans? Tenim una reforma laboral suicida, una previsió d'atur creixent i una taxa de pobresa en caiguda lliure, engreixant-se com una bola de neu. Però d'això, vostè no en sap res ni ho pateix. Vostè té el lloc garantit.
Els treballadors joves, els qui tenen contractes miserables, els qui estaran pendents de si el seu perfil és l'adient, els qui ara estudien o busquen feina, no necessiten la seva foto amb vestit de mudar regalant vides, i a sobre, que els digui que ara no és moment de fer vaga. Quan doncs? Si prou ens ho descomptaran del sou, i els de sempre seguiran tenint beneficis, els seus amics, els seus socis.


24 setembre 2010

vicenç navarro, lúcidament

recomano ferventment que l'escolteu, o sigui, estem fotuts? sí, la culpa? ...




.


23 setembre 2010

el dret de poder anar a treballar

M’agraden els arguments de la ràdio, sigui quina sigui la tertúlia del matí...ara que va de vaga, aquests tertulians i periodistes són collonuts, colla de demagogs benestants i ben segurs del seu sou a fi de mes (i encara de tant en tant hem d’escoltar l’imbècil del Sala Martín, que reparteixi jaquetes, coi)

Em quedo amb la famosissíma regla d’or,
diu un, “tothom té dret a fer vaga”
respon el ben col·locat tertulià, normalment periodista, escriptor o catedràtic...
sí, però “tothom té dret a anar a treballar”

Collons, si d’això es tracta, del dret a tenir feina, treball, en un moment que tenir feina és un luxe, o així ho serà aviat, dret a poder ser una persona que no depengui dels pares, de la prestació d’atur (compte que a la mínima a partir d’ara la perds) o de la caritat dels altres.
.
Per això,
-volem poder tenir feina, i que en tingui quanta més gent millor
-no volem que ens puguin obligar a escollir qualsevol feina de tres a l’atzar a qualsevol lloc i per qualsevol misèrrim sou
-no volem que en qualsevol plantilla qualsevol excusa pugui deixar els antics, els més grans, els incòmodes... al carrer per llogar amb contractes escombraria als més joves amb molt menys sou i molta més inestabilitat laboral (excusa de malpagador, dient que cal donar feina als joves, amb el que cobraran s'estaran a casa fins als cinquanta)
-no volem que els nostres fills, cas de poder treballar, puguin ser contractats fins a cinc anys en pràctiques (tinguin els estudis que tinguin) cobrant el sou interprofessional (que no deu arribar als sis-cents euros, altra vegada fins que tinguin cinquanta anys)
.
Per no parlar de com funcionarà la nova contractació, en mans de grups externs que decidiran qui i on el col·loquen...
.
Merda i merda, no em digueu que això afavorirà el PP, que ja està cantat que CIU i PP, sempre tan amics governaran junts... a veure si per acabar de capgirar el món, ells porten polítiques socials d'esquerra, per morir-se...
(I per cert, diu que mentre no sé a quin banc/caixa reajustaven plantilles amb excusa dels guanys, els directors i segons, s'apujaven el sou un 30%, i d'això no fa ni dos mesos, oi Dolors?)

22 setembre 2010

encara és només la feina...(primer balanç de nou curs)

Em sap greu dir-ho, però no cal enganyar ningú. De moment, és feina, i la faig, és clar. Ja hem escollit el nostre nom, el primer projecte, som "la colla dels submarinistes". Imagineu tot el que es pot aprendre començant per aquí?
Però la meva il·lusió i la seva encara no van de la mà. És dur això de deixar un grup amb qui has compartit dos cursos. No tinc idea de com ho viuen d'altres mestres, però si sé com ho visc jo. Tinc una colla nova, i encara no ens coneixem.
Jo prou que voldria que ja hi hagués aquell "feeling", allò que amb els ulls t'entens amb ells. Però encara no. A mi em costa, potser perquè des de sempre he viscut el meu ofici com una experiència de creixement i d'aprenentatge força compartit, de diàleg i de confiança, d'acolliment i de procurar estar amb cadascun com a éssers únics i alhora amb tots com un gran grup que marxa empenyent uns, estirant d'altres, compartint i gaudint ( o patint, però junts es fa millor) les aventures de tots els camins vitals.
I, de moment, són allà, i jo també, però hem de teixir els lligams. Jo els necessito per poder fer disfrutant la feina de la millor manera que sé (que no vol dir que sigui l'encertada, però ho intento).
És tan clar, per nosaltres...sense aquests lligams, aquesta estimació i coneixement que defugi el voler agradar a la mestra, el voler aparentar o fer per quedar bé, per por o obligació, (allò que molts pares diuen, "has de fer el que et digui la mestra"). Si no hi ha lligams d'afecte, i de compromís acceptat, malament rai, sortir de l'escola vol dir quasi sempre oblidar.
I, encara enyoro els que he passat a cicle mitjà, ara ja grandets, però que mai em deixen sense una abraçada... tan de bo ens parlem de cor a cor ben aviat, amb aquest petitons que ara enceten la seva vida a primària...perquè l'esforç d'imposar no és pas allò que millor em surt, la veritat... jo vull que ells vulguin.
a la recerca!
.
.

.
.

desdibuixada

entre els sindicats, que quan s'expliquen posen els pèls de punta, la indefinició i pèrdua de sentit de com pendre'ns seriosament que cal fer vaga (sabent que la vaga en aquest país sempre ha dut un retorn de la dreta més dreta), però sabent també que estem fotuts, però que molt fotuts... i pensant que polítiques laborals més cabrones que aquesta, potser ni la dreta més dreta faria ara (es pot anar gaire més lluny ?), ja no pots dir que se't posa cara de babau, directament perds la cara...

20 setembre 2010

fent rucades

ah! i tinc Àfrica desocupada, gairebé, i la Xina...espavileu, que ja feu tard!

segona reunió de pares i mares en 18 dies...què voleu? estic perdent els trucs...

més seriosament, com coi pot interessar a algú d'allà on jesucrist va perdre l'espardenya, llegir l'ara mateix?

o sigui, que es presentin ja, que vull córrer món! a canvi ofereixo una mena de refugi/casa/cosa/cau, a l'empordà fronterer, on podreu gaudir de vistes precioses... i de passada, m'ajudeu a fer endreça :))

19 setembre 2010

Som (Labordeta viu)

Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.
Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.
Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar
tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.
.
.
Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.
Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.
Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar
tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.
Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.
Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.
Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar
tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.
Somos
como esos viejos árboles.

18 setembre 2010

angoixa


desdebaix


farts de paraules i del joc de les cadires que tots comentem, i mai acabem de deixar...


tips de regalar la veu i la decisió als mateixos encara que facin un canvi de bàndol...


grans, però no pas conformats...

vells, però no pas submisos...

joves, però amb sang i ganes i il·lusions i molt a perdre i poc a guanyar que no sigui un altre futur possible...

somiatruites? potser sí...

alternativa? sempre n'hi ha d'haver...

conseqüents amb allò que reclamem (des de la tranquil·litat dels qui tenim feina encara) però sense voler oblidar que hi ha una situació crítica pels petits treballadors...




no t'agrada? pots fer el que vulguis, vota als mateixos, vota als qui s'han canviat el vestit de mudar per un de més d'estar per casa esperant enganyar i seguir a l'elit dels poderosos aliats dels qui ens han fotut en aquest merder...


conseqüent? arriba el dia que veus que res del que hi ha serveix, encetes un nou camí? vols realment que quelcom es mogui o ja et va bé seguir esgargamellant-te, esgargamellant-nos des de darrera les trinxeres, protegits...


vot útil? massa anys practicant vot útil que ha sigut un suicidi col·lectiu...


no ens deixarem portar per aquells que només atien la lluita i empenyen a la guerra de pobres contra pobres...



no farem res, són pocs, massa pocs, però tot comença sempre en una espurna, i potser aconsegueixen, amb el temps un foc de cert pes...


només són principis, de moment.

demagògia? i què tenim fins ara? de què ens han omplert el cap?


bé, si més no, alguna d'aquestes paraules ens pot servir, atiem els somnis...




anticapitalisme i sobiranisme, alternativa desdebaix


El 29-S tenim una primera cita. Però és molt el que hi ha en joc. Els nostres drets o els seus privilegis. La lluita serà llarga. Necessitem un pla i una perspectiva per obrir una sortida progressista a la crisi i al fracàs del model econòmic actual. Des de Revolta Global - Esquerra Anticapitalista propugnem una mobilització sostinguda en favor d’un pla de mesures d’urgència:
Crear una Banca Pública i emprendre la nacionalització del sector financer sota control social. Nacionalitzar altres dominis estratègics, com ara energia i comunicacions.
Implementar una reforma tributària progressiva i posar fi al frau fiscal.
Protegir els col·lectius més febles: apujant el salari mínim a 1.200 euros, incrementant les pensions, allargant el subsidi d’atur, paralitzant els desnonaments ...
Prohibir els acomiadaments a les empreses que tinguin guanys, instaurar la setmana de 35 hores per afavorir el repartiment del treball, imposar la igualtat salarial entre homes i dones...
Defensar i estendre els serveis públics, rebutjant el copagament i les privatitzacions en els àmbits sanitari i educatiu.
Incrementar la despesa pública, orientant-la cap a la promoció del transport ferroviari, les energies renovables, l’agricultura camperola, la reconversió de la producció industrial sota criteris d’utilitat social i respecte mediambiental ... i abandonant projectes insostenibles i agressius com l’alta velocitat, l’energia nuclear , noves autovies o transvasaments. Constituir un parc públic d’habitatges de lloguer social.
Reduir dràsticament les despeses sumptuàries i els pressupostos militars, començant per la Casa Reial i la retirada immediata de les tropes espanyoles d’Afganistan.
Afavorir la igualtat de drets i lluitar contra les discriminacions per raons ètniques, de creença religiosa o d’orientació sexual. Ni centres d’internament per a estrangers, ni campanyes xenòfobes amb què ens voldrien empènyer a una guerra de pobres contra pobres!

16 setembre 2010

On ne parle pas comme ça...

«On ne parle pas comme ça entre partenaires européens»

Ja, cabronet, no es parla així d'éssers humans, saps?

Això diu el molt animal, quan se li recrimina de totes bandes la repatriació dels gitanos. Els Rom, en diu ell, i amablement, el cínic, els ofereix al país veí. (la darrera hora diu que els acullen)I s'abraona contra la comissària, que actua segons el seu càrrec, que la compromet a defensar allò pactat sobre lliure circulació entre ciutadans d'Europa.

I, collonuts com són, giren la truita. Tots d'acord. Es passen pel folre drets acordats prèviament.

Així deia,

La acusación: violar la legislación europea que prohíbe la discriminación por nacionalidad, raza o religión. "En Europa no hay lugar para la discriminación por motivos étnicos o raciales", tronó la vicepresidenta y comisaria de Justicia, Viviane Reding, al día siguiente de que el secretario francés de Asuntos Europeos, Pierre Lellouche, crecido y seguro de sí mismo, dijera que no toleraba que la Comisión tratara a Francia como si fuese un parvulito.

Mesquins, donat que ells, que es vanten de ser els fundadors dels drets humans, neguen haver exigit el desmantellament de manera prioritària dels romanesos (gitanos, vaja), tal com podreu llegir en aquesta circular del Ministeri de l'Interior Francès.

Ai, el cínic bonvivant, l'encalçador d'emigrants, l'amic del Berlusco a qui segueix les passes en afers socials...I el PP, ja els ha donat el seu sant vist-i-plau. Espereu que ara seguiran els d'aquí, sempre amatents a prohibir i sancionar...els altres, és clar!

Ja ho diuen, per les obres els coneixereu. I en la misèria, sabreu qui són. Ara és l'hora, cauen les paraules, parlen els fets.


Afegit llegint comentaris:
Allò més dit: si no es volen integrar, fora.
Allò mai dit: hi ha gent que fa anys, dècades,
que viu allà i té el dret a viure-hi.
Tenen família, fills nascuts allà que van a escola i una manera peculiar de viure, la seva.
Aquí, hi ha molta, però molta gent vinguda del sud els anys de bonança,
que encara no s'han integrat, que segueixen celebrant les seves festes, que fan curses de "vaquillas" i que amb els diners de tots, munten la seva "feria de abril". I no ens posem les mans al cap ni els ho prohibeix ningú.
Sobretot en aspectes de llengua i costums, molts fan com si no fossin a Catalunya, i així anem,
i ningú els fot fora. Més clar, si jo fos fora, lluny, parlaria, celebraria i pensaria en català, i no renegaria mai dels meus i del meu origen. I mantindria la identitat al preu que fos.
No hi ha costums de primera, de segona, ni de tercera.
Nosaltres, que no acceptem que se'ns prohibeixi res,
voldríem prohibir tot allò que no ens agrada.
Ara, que es fa per ajudar aquesta integració?
No passa que moltes vegades se'ls condemna a la marginació des de la ignorància de la seva existència fins que molesten?
El que fa aquest brètol és deportar, diguin el que diguin.
Escolteu, si fins i tot hem integrat a la vida normal els lladres
i extorquidors catalanets de primera... ben tolerats, on és la justícia?
Només pels qui es poden pagar un bon advocat...

15 setembre 2010

Relats Conjunts. MOAI. Un futur possible?

L’indret era tot un paradís. Un paradís de verds i blaus, de terra ufana i muntanyes de mida justa, encimbellades a l’abast de qualsevol habitant (fins alguns capitostos ja un xic decrèpits podien fer el cim).
.
L’indret era l’enveja de la resta d’estats veïns, ai...aquell país, el mar, els camps, regadiu i secà, pedra i sal, arbredes i boscatge, rius i paisatges de ribera, aiguamolls i arrossars... quin bé de déu...

.

Cobejat des de temps reculats, finalment va ser conquerit i adequadament repoblat (degoteig d’emigració interna) per aconseguir una barreja justa de llengua i costums (allò que en diuen aiguabarreig, si sou fins, maridatge)
.
Festejat i convenientment assortit de serveis, dels més viables (
llegiu apartaments sense límit, campings i infraestructures minces pel turisme barat), els foranis van aconseguir durant anys treure’n tot el suc possible, a base de soldades, drets de pas, impostos (el conegut pagaicalla)
.
Fins que els fills dels fills dels fills dels fills dels primers KataLands, van fer un bon cop de cap (volien fer un cop d’estat, però no els van deixar i el bon cop de falç no va servir de gaire).
.
Ells sí que, farts d’amenaçar i dir que prou i que ens plantem, (vegeu el “Plantem-nos”), van treure’s del farcell el dret a decidir.
.
I es van plantar. Els Molt Orgullosos Agosarats Independentistes, (MOAI), ocuparen llocs estratègics de vigilància i/o de testimoni, amatents als possibles canvis o reaccions, torres de guaita vives (
suposant que després del “un poble que camina”, potser fóra millor “un poble que vigila” encara que no es donessin les mans)
.
I encara ho estan, de plantats.
Plantats i arrelats.
I el que els espera.
.
(tota semblança amb la realitat, amb el possible i futurible, és pura ficció i només pot ser deguda a l'obsessió de l'autora)

.

14 setembre 2010

com que ja no és un secret...


...ho puc explicar...

gairebé cada dia, i alguns dies dues vegades, pregunto a una companya com es troba...

i què té d'estrany?

doncs res, tret de...

serà mare de bessons, si tot va bé, d'aquí uns sis mesos...

i que té d'estrany?

doncs res, tret que...

ha decidit ser mare, però sola, soltera i sense parella, tot un gest de valentia, més en l'entorn on vivim, de poble no gaire gran...

i que més té d'estrany?

estrany res, sorprenent... diríeu que sembla més aviat molt tradicional, i seria la darrera cosa que els seus companys hauríem pensat que decidís fer, passar per un llarg camí de mil proves, ser receptora d'un donant desconegut i afrontar la maternitat a prop dels quaranta, amb totes les ganes i la il·lusió del món... aquest deu ser un fet cada vegada més habitual, però em sembla que encara no he acabat de deixar sortir tota la il·lusió i tota l'alegria, perquè el primer que li vaig dir va ser.

-sí senyora, amb un parell d'ovaris!

(resulta que li va dir gairebé tothom el mateix, i té moltes ofertes de padrinatge)

i pallassa de mena, em vaig agenollar i li vaig fer una reverència amb totes les de la llei.


hi ha alguna opinió? què us en sembla? ah! avui sabré qui arriba al final del post, perquè segur que hi ha qui em felicita a mi!!! i jo ja no...doncs, això (tot i que si me'ls donessin, me'ls quedo amb molt de gust)

13 setembre 2010

cels de tardor

surto del gimnàs, a veure si recuperem el ritme, i tot i l'hora,
i el sopar, i la feina i el cansament...
hi ha una joia al cel que sé que algú ens ha regalat avui,
com tants altres dies, que ens apropa a l'infinit,
a la meravella, i ens refà els lligams amb la vida...

una força feta del no res invisible que es volatilitza cada dia i en la unió es transmuta...
el raig apunta amunt...qui sap què hi ha allà dalt?




12 setembre 2010

contra el poder (969 apunt capicua)

hi ha lletres que mai passen,
que sempre que les escolto penso, el dit a la nafra...
del muntatge del video podríem (o no) parlar,
i algunes imatges són passades en el temps,
d'altres potser jo no les hi posaria,
però la lletra...
ai, la lletra...
diu tant, però tant...
avui, us la regalo, cal que entre tots
decidim quin poder ens enlluerna,
quin no volem,
i quin és l'únic pel qual lluitaríem...
jo, pel poder de la veritat i la justícia,
de l'amor i la compassió,
de la igualtat i la vida.
.
.
(compassió 1 f. [LC] Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri. )
.
.
contra el poder que nos enseña sólo aquella mitad
contra el poder de las verdades dobladas
contra el poder de quien conoce pero sangra de más
contra el poder de las canciones guardadas
contra el poder que nunca abraza a los que pueden pensar
contra el poder que nos vigila los pasos
contra el poder que siempre miente en nombre de la verdad
contra el poder que nos convierte en extraños
contra el poder
que debilita y nada da que sólo quita
y deshace lo que está
contra el poder
contra el poder
en cualquier forma que se de
contra la fuerza y mal uso de la fe
desde el poder
contra el poder que abre una zanja entre el amor y el placer
emparentando el bienestar y la herida
contra el poder que no distingue entre morir y crecer
contra el poder que compra y vende la vida
contra el poder que hace del padre ostentador del poder
contra el poder que nos obliga a engañarnos
contra el poder que hace a los hijos reinventar el poder
contra el poder de los que piensan ganando
contra el poder
que debilita y nada da que sólo quita
y deshace lo que está
contra el poder
contra el poder
en cualquier forma que se de
contra la fuerza y mal uso de la fe
desde el poder
contra el poder que no descansa y se detiene a beber
junto a las fuentes del sabor y el deseo
contra el poder que nos bendice en el hogar del poder
contra el poder de la ignorancia y los juegos
contra el poder
que debilita y nada da que sólo quita
y deshace lo que está
contra el poder
contra el poder
en cualquier forma que se de
contra la fuerza y mal uso de la fe
desde el poder

.

11 setembre 2010

teatre català de cada diada

no tinc res,
només el vot i la paraula...
l’estelada al balcó i la meva llengua
que el meu país ja me l’han pres
no tinc res,
el vot no val
i la paraula, muda...
perquè la que diré, ja no serveix
han barrat el pas al poble
els burgesos passegen ofrenes
alineats, i ben arrenglerats
en ordre perfecte, qui sap com s’ho fan
per definir l’ordre de la desfilada...
tancats, s’aïllen, no fos cas...
estan sols, ho saben i ho volen
-i tanmateix no us estranyi,
l’homenetjat va fer el mateix,
amagat, per defugir el càstig,
va viure bé, després de perdonat-

quan arribi el dia i el moment del compte enrere
ens cridaran, voldran comprar-nos
i llavors sí, aniran al mercat i a les escoles,
als barris vells amb el calçat adient
per no ferir, ja els aconsellen...
mentiders amb dues puntes a la llengua
escurçons, només surten
en temps possible de cacera

però no ens tindran a preu de res
marxants de vots en propi benefici
venuda l’ànima pel joc de les cadires
convoco el blanc i nul
només amb la paraula justa
prou
amb lletres negres de dol
que ja hem perdut més del que podíem,
massa per seguir essent dignes
només ens queda dir
prou
ja us podeu fotre, a prendre pel sac,
a “tomar” vent, indignes de ser aquí
us regalem l’exili, indesitjables,
aneu a demanar almoina
a Espanya, el país veí,
que aquest és nostre, no us volem aquí.


09 setembre 2010

barrejat


"Les persones grans no són mai capaces de comprendre les coses per elles mateixes, i és molt avorrit per als nens haver de donar-los una vegada i una altra explicacions."
:
Coi, quanta raó que tenia, cada dia ho veig més clar...i ara penso en la meva feina, que vaig més de cul que "Sant Patràs", paraula que els nens entenen millor les coses que els pares...
.
L'altra reflexió, des del meu (subratllat i entrecometes) punt de vista.
:
Digueu-me perquè, (ja sé que sóc addicta), jo, fumadora, (malament, molt malament, però sóc addicta, repeteixo) m'he de sentir tractada com si fos leprosa, o tingués el virus Èbola, el Marburg o algun altre d'aquests que només t'hi acostes i et maten. Fumar mata. (també maten la fam, la misèria, la contaminació de moltes grans ciutats, les deixalles nuclears, el dengue, la malària, la sida, el cor, els disgustos...)Molt bé. Però posats a fer, que prohibeixin que s'acostin als nens no només els fumadors, també,
.
els cabrons i lladres de guant blanc
els violents dels partits de futbol i del carrer i de la tele,
els mentiders
els intolerants
els malparlats que insulten a la cara i a l'esquena
els irrespectuosos i buscabregues que tot ho arreglen cridant
els qui mostren sense cap vergonya el seu consum continuat d'alcohol
els qui critiquen qualsevol persona que no sigui de la pròpia ètnia i els culpen de tots els mals
els qui tot ho arreglen a bofetades (una hòstia ben donada, diuen...)
els inútils
els ganduls que viuen a costa dels seus
els aprofitats
els qui escupen pel carrer
els qui maltracten animals
els qui fabriquen guerres
i sobretot sobretot sobretot sobretot molts adults en general que l'únic que fan és donar mal exemple sense pausa ni respir un sol minut al dia, i que també, repeteixo, també intoxiquen greument i malformen de per vida el cos i l'ànima de la mainada.
.
.
No demano clemència, ja sé que no està bé i no foto el fum als nens, coi.
M'emprenyo.
Collons, a mi em posen una multa i en Millet al carrer tan ample? Apa, home, a pastar fang... Hipocresia, molta molta hipocresia. I no oblidem el fum de cotxes que s'empassen els petits asseguts en el cotxet. Apa, a prohibir els cotxes.

08 setembre 2010

maldecaps inútils

Serà que no tenim prou seny, serà que no sabem on anar, que ens preocupa que les eleccions coincidexin amb un Barça Madrid?
Serà que no hi ha problemes realment importants dels quals parlar que gairebé totes les notícies del dia d'ahir i d'avui giren a l'entorn d'aquest fantàstic esdeveniment? És igual qui es mor i com, que mig món estigui amb aigua al coll, que nosaltres ens posem les mans al cap per una bajanada...
I ens queixem dels inútils que governen? Coi, déu n'hi do si en som nosaltres, de babaus per no dir-ne de més grosses. A veure, si vols votar, votes, si només et queixes i et quedaràs a casa, calla, si realment vols un canvi de rumb (més cap a la dreta o un canvi trencador, que d'aquest hi ha poques, diria que potser una opció) doncs, si vols un canvi de rumb, el ditxós partit t'impedirà votar?
Au, home, siguem seriosos, prou de lladrucs i udols a la lluna, el que cal és pensar molt seriosament qui ens pot donar un bri d'esperança, una espurna de credibilitat i un punt de confiança... i això, és el que em preocupa, quin partit m'ho pot oferir, l'altre partit... un esdeveniment com molts d'altres, bons i dolents, que passaran aquell dia, o no...

07 setembre 2010

noves benaurances


benaurats els pares que deixen créixer els seus fills...
benaurats els pares que creuen en les capacitats dels seus infants...
benaurats els pares que saben destriar allò important d'allò secundari...
benaurats els pares que saben tallar el cordó umbilical a temps...
benaurats els pares que no necessiten "enamorar" cada dia els seus fills...
benaurats els pares que no tenen por d'ensenyar-los a ser autònoms...
benaurats els pares que no es transformen en cavallers d'armadura per protegir-los del més petit problema...
benaurats els pares que saben viure amb maduresa la progressiva maduresa dels seus fills...
benaurats els pares que entenen el veritable sentit d'estimar...
.
.
és que es veu cada cosa, però cada cosa... si sovint són més "grans" els nens que els seus pares...

06 setembre 2010

una sortida que podria ser digna

Una, que ja és gata vella, es va estranyar una mica amb l'estil i la cobertura de la notícia de la treva, l'aturada, o com li vulguin dir...
Anys enrere una notícia com aquesta hagués provocat que, qui més qui menys, es pengés medalles per haver aconseguit arribar a una declaració d'intencions d'aquesta mena.
Però el món està capgirat, i els mitjans europeus i d'abast internacional van fer més "festa" i cobertura de la declaració que no la que es va llegir als diaris de la gran pàtria.
I és que el diàleg, amics, ja no està de moda. Les solucions que no passin per aixafar el cap i les idees dels altres, no venen. Aquí, es guanya a hòsties o no es guanya, perquè no hi ha premi ni portades pels conflictes que no suposin una humiliació i un vençut sobre qui pugui caure tot el pes de la llei (paraula que aquí, no val res)


Aquí, la notícia.

Aquí, un petit apunt:
La organización armada remarca el llamamiento a los agentes vascos para «actuar con responsabilidad». «Para llegar al escenario de un proceso democrático resulta imprescindible dar pasos firmes como pueblo. Resulta necesario fijar el proceso para dar la palabra al pueblo. Porque será cuando los derechos del Pueblo Vasco sean reconocidos y garantizados cuando se abra la puerta de la verdadera solución al conflicto», añade. Emplaza también al conjunto de la ciudadanía vasca para unir fuerzas y «derruir el muro de la negación y dar pasos irreversibles en el camino de la libertad».
.
«Ahora es vital que el Gobierno español responda de forma positiva y aproveche la oportunidad de avanzar en el proceso de paz». Así se manifestó el presidente de Sinn Féin y figura clave en la resolución del proceso irlandés, Gerry Adams, tras la declaración de ETA. Dijo de ella que «tiene la potencialidad de traer un fin permanente al largo conflicto en el País Vasco». Y reclamó a Madrid «negociaciones políticas inclusivas» cuanto antes.
.
El facilitador sudafricano Brian Currin, implicado desde el principio en la iniciativa de la izquierda abertzale, concedió gran importancia a la declaración de ETA en una valoración hecha pública anoche. En ella habla de «magnitud histórica» y matiza que no lo es tanto «por la declaración de un alto el fuego, sino más bien por el hecho de que su decisión de no realizar acciones armadas es incondicional y unilateral y, por otra parte, es una respuesta y una consecuencia del liderazgo político de la izquierda abertzale y de la voluntad expresada por el pueblo vasco. Esto, en sí mismo, es una victoria para la política y la democracia»,
.
Aquests (PP, PNV, UPN...) diu que s'entossudien a no voler comentar...i ara, us imagineu perquè? Hi ha conflictes que donen vots...
Així mateix, a casa nostra, hi ha proclames que donen vots, com ara l'engany d'aquests que ens van prometen que faran un referèndum per la independència...mentiders!

(Que em perdoni en JM Tibau pel mig plagi del títol)


05 setembre 2010

the man, the spider and the cobweb



The spider weaves the cobweb.
The stubborn man undoes the cobweb.
In the evening, the cobweb is made another time.
This happens a day and another day
Will who he is be tiring before?
I know it, the man will be tired.
Because of that the spiders she makes millions
of years that they are in this world.
And of here millions of years they will still be.



a mi, com a l'aranya,
m'estriparan el camí mil vegades,
em negaran la voluntat de voler ser qui sóc
i fer el que he de fer,
però mentre em quedi veu i força,
no callaré,
i recomençaré cada dia una nova bastida,
per molt que m'imposin normes absurdes,
trobaré un viarany per sortir del ramat...
encara que m'assenyalin amb el dit.
per molt que els papers em diguin
que ho he de fer a la manera d'altri...
no creuré, que ja sóc massa gran
i la por se l'han endut els anys.
:

qui em va ensenyar a estimar la diferència...

ella era especial
amb ella vaig aprendre a treballar amb nens especials
vaig aprendre que hi ha moltes maneres d’aprendre
em va ensenyar que una classe no és una, sense mirar els ulls de cadascun
vaig aprendre la riquesa de la diferència
em va ensenyar a mirar el món des del seu món sense sons
a escoltar per ella i per mi
a traduir-li la vida que no sentia
a estimar el pas petit en un camí molt llarg...
.
d’això fa trenta-dos anys
vam compartir un curs i set estius
i del darrer en fa vint-i cinc
.
i des de llavors, cada any compartim un dia sencer amb la família...i ens abracem, i parlem com si ahir ens haguéssim dit bona nit, i...no hi ha oblit.
.
ara en té 38, un fill de quatre, i és i fa allò que ningú va creure mai que podria ser i fer, tota una gran mestra, especialista en allò que ella és, una mestra sorda que parla, amb la boca, amb les mans i amb el cor... i que escolta amb els ulls i amb el cor, també...
que treballa amb persones com ella, i des de petits els acompanya, ajuda i entén més que ningú, i lluita per no perdre’ls (i que no es perdin com es perdia ella, sola enmig d’un món que no l’entenia...)
i què caram, ara, som amigues, més amb cada any que passa, i en fa trenta-dos.
com voleu que no li doni les gràcies?
gràcies, Ma Assumpció!
:

04 setembre 2010

Vicent Andrés Estellés, record d'una clau que obre tots els panys.

la mort, amb el seu to de testimoni
de vida quotidiana, d'home de poble, sense voler trascendència
:
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s'ha mort?»
i que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet». Poseu-me les ulleres.
:
la mort, en el desencís després de l'arraconament, tip ja de contravenir les convencions, després de tanta lluita
:
destruïu els meus llibres, els meus papers. que no reste cap
senyal del meu pas per la terra. cremeu-ho tot!
cremeu-ho tot... aquestes són les meues darreres paraules, la
meua darrera voluntat, muller, fills, amics remots que m'agrada
pensar que encara tinc. mai no he pensat que amb els meus textos
contribuïa a l'escàndol, la corrupció, la perdició del jovent.
no accepte cap dels càrrecs que en aquest sentit m'han
estat fets! no accepte la meua condemna, que és
excessiva i injusta. però cremeu, us pregue, els meus papers, els
meus llibres. esborreu els meus versos, esborreu el meu nom.
esborreu-me també de la vostra existència, dels vostres cors, dels
vostres ull: que tot siga com si jo no hagués existit.
hi hagué un moment llunyà que vaig pensar en la possibilitat
d'ésser allò, ingenu, impúdic, que hom deia immortal.
la meua vanitat o la meua il·lusió eren aleshores molt grans.
condemnat a un exili que sé que no meresc, i
contra el qual no puc fer res, vull que s'entenga que això que
us demane no és més que un acte de protesta, l'únic
que potser m'està permés encara: enceneu una gran foguera
a roma, al centre de la nit, i quan el cèsar pregunte
què és això, a quin sant aqueix foc, calleu, guardeu
un silenci molt digne, no digueu el meu nom, el
nom de les meues obres. que el diga ell, en tot cas.

.
L'amor
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
.
Simbologia del seu esperit subversiu mai perdut de lluita,
apte, fins i tot, per encomanar als infants.
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Ella tenia una rosa
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
:
(encomanem-bos ara, més que mai, d'aquest esperit)
:.
Un record de postguerra
:

Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil·les.
.
L'humor i el sexe
t'havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t'has mort en caure per l'escala

Col.laboració a l'homenatge a Vicent Andrés Estellés.

03 setembre 2010

submari-na


com un pescador de moments
s’ha deixat endur
-després d’un dia dur-
i encara, proa ferma, el mar obert
amb una fita
petita
pau
la mà al timó de la popera
-que no és la seva-
l’acosta amb plaer de sal i vent
a les illes petites
calma
mar
bressol i silenci dins l’aigua,
acosta la mà als peixos
ulls negres la miren
brillen
vius
.

02 setembre 2010

fracàs

una de dues,
- o els han ensinistrat de mala manera abans de l'etapa que comencen,
- o tenen massa pautes imbuïdes al cap i estan desconcertats,
- o...no hi entenc res...
la primera reunió en la meva llarga vida de mestra en la que no hem podut parlar de res relacionat amb aprenentatges, en com ho farem o com ho volem fer, no hem pogut presentar cap proposta ni explicar el pla de treball, ni el projecte de treball nens/pares i cooperatiu que volem engegar...ni res!
una hora i mitja i hem abandonat, citant-los d'aquí a un mes per parlar d'ensenyar i aprendre... i no pas de sabates, roba, esmorzars, material, marcar o no marcar, autobús, entrar, on, com, per on... nosaltres volíem que això fos absolutament secundari i fora neures i no hem pogut o sabut desencallar el monotema...
em sento fatal... i ells, com es deuen sentir?

01 setembre 2010

un estruç amb títol d'economista

“Si m’obliguen a fer un examen de català, simplement deixaré la universitat catalana de manera immediata. Fa 25 anys que dono classes en anglès a la universitat americana (Harvard, Yale i Columbia) i encara és hora que hagi de fer un examen per acreditar el meu anglès. Per a donar classes d’economia el que s’hauria d’acreditar és que el professor sap economia i no pas la llengua en què s’ensenya l’economia, especialment perquè la universitat catalana mai no serà líder mundial en res si el professorat es limita a persones que parlin català. (…) Autoimposar una barrera lingüística és de bojos. A l’edat que els nens van a la universitat, el català hauria d’haver estat aprés. La universitat no és per aprendre català, sinó per aprendre economia, medicina, lleis o física nuclear”.
No ho entenc, sr. Sala Martín, segurament, en els seus estudis universitaris vostè va estudiar anglès, del qual s’exigeix un bon nivell. Ho sé, perquè el meu fill gran, estudiant de polítiques i ara sociologia, ha hagut de fer anglès, i molt. Però escriu, fa proves i exàmens en la nostra llengua, només faltaria. O ja ho fem tot en anglès? Què té a veure una cosa i l'altra?

Però hauria de considerar algun aspecte clau que vostè no només ignora, sinó que menysprea, fins el punt de semblar una pèl prepotent, i un comunicador inhàbil.
.
Error greu 1. Un ha de saber allò que ensenya, evidentment, però ha de dominar els termes i el vocabulari, que per alguna cosa, en el nostre país tenim un departament que elabora i posa al dia els termes específics de les diferents disciplines, el Termcat. Vaig tenir el goig de corregir la tesi doctoral de la meva germana, no gens fàcil per cert, (el tema era l’ictus cerebral) i puc assegurar que ella en sap un niu, però molts dels termes que denominen parts del cervell, substàncies i agents químics o fisiològics, síndromes, referències, funcionament i processos biològics, productes de tractament... tenen una denominació diferent de la castellana. I gràcies a escriuré-ho bé, a més de saber-ne, s’ha pogut publicar. Ja tenim un resum inicial en anglès, i què, tot ha de ser en anglès? No és bona la nostra llengua pels científics? Potser no l'única, però no es pot menysprear ni ignorar. O potser té por de suspendre, senyor Sala Martín?
.

-Error greu 2 (i aquest fereix) Què vol dir que mai serem líders en res si el professorat es limita a persones que parlen català? Potser els catalans de parla no som tan intel·ligents ni podem excel·lir, paraula que a vostè li agrada molt, per cert... Per un cas d’aquells estranys el fet de parlar català exclou que es parlin i dominin d’altres llengües? I per la mateixa regla de tres, un gran professor universitari està maldotat per superar el nivell C de català? I què, per un atzar, som els catalans i la nostra llengua vehicular, persones de segona o tercera categoria?
.
-Error greu 3 . La universitat no és per aprendre català sinó per aprendre economia, medecina, lleis o física nuclear... Vaja, i qui diu que no es poden aprendre en català? Potser els qui no han sigut capaços d’aprendre’l? Ho puc entendre venint d’un forani, puc entendre que un consultor, un col·laborador, un assessor, un nouvingut o convidat, no estigui preparat i reclami temps i certa laxitud. O un traductor simultani.
Però vostè, vostè, en quin món viu? Vaja manera de defensar una llengua que suposa una riquesa cultural... Ai, me n’oblidava, potser les llengües no tenen el rang de l’economia, la medecina, el dret o la física nuclear... que ja se sap, certs erudits, si treballen amb números, sembla que siguin més intel·ligents, superiors a la resta dels mortals, que, ai las, ens agrada això de les lletres...
.
Finalment, ja em va bé la seva rebequeria, així l’acabem de conéixer, senyor Sala Y Martín. Per mi, ja pot plegar. M’estimo més els humanistes, els filòsofs i els qui creuen que la llengua pròpia és un patrimoni de la humanitat. I la defensen. I l’empren, no només pel barri i la família. I entenen que amb la pròpia llengua, es pot aprendre tot i ensenyar tot. I a més, que si els estudiants de dret, física nuclear, economia, estudiessin també aspectes d'empatia, relacions humanes i pensaments alternatius, i habilitats socials i comunicatives, d'altres galls ens cantarien...en català.
: