Hi havia una guineu molt afamada, però molt, desesperada per arrambar un bon mos de qualsevol cosa.
Voltant d'ací cap a allà, va veure penjant d'una parra uns deliciosos raïms, i saltironant i encetant-se les urpes i botant i rebotant, va voler atrapar-los amb la seva boca. Però no hi arribava de cap de les maneres que ella sola es veia capaç de fer.
Cansada, en no poder agafar-los, es va donar, i es va allunyar dient fort i clar, mirant tot voltant per si de cas algú l'havia vist,
-Va, ni els vull ni m'agraden! Són tan verds que encara em farien mal...!
Cansada, en no poder agafar-los, es va donar, i es va allunyar dient fort i clar, mirant tot voltant per si de cas algú l'havia vist,
-Va, ni els vull ni m'agraden! Són tan verds que encara em farien mal...!
(No traslladis la culpa als altres del que no ets capaç de fer).
Fragment d'aquí, una altra manera de veure moments socials conflictius (Eudald Carbonell)Demanem als joves que es portin de manera responsable i carreguem sobre les seves espatlles molta de la nostra mala consciència. Davant la incertitud del que està passant ens refugiem en el nostre temps passat igual com l’estruç amaga el cap sota l’ala.
La crisi que vivim, que es de tipus econòmic, social, cultural i psicològic, en definitiva, de conducta, és deguda a la pròpia evolució de la nostra espècie, Homo sapiens. La responsabilitat és, per tant, intergeneracional, però en primer terme, dels qui estem a l’estructura de comandament dirigint i governant a tots els nivells.
Si acceptem aquesta responsabilitat com un acte conscient, i no com una forma de culpabilitat, serem capaços d’integrar-ho com espècie i corregir la manca d’autocrítica de totes les generacions que han assenyalat com a responsables del seus fets als qui els han precedit, o bé, als qui han engendrat.
La crisi que vivim, que es de tipus econòmic, social, cultural i psicològic, en definitiva, de conducta, és deguda a la pròpia evolució de la nostra espècie, Homo sapiens. La responsabilitat és, per tant, intergeneracional, però en primer terme, dels qui estem a l’estructura de comandament dirigint i governant a tots els nivells.
Si acceptem aquesta responsabilitat com un acte conscient, i no com una forma de culpabilitat, serem capaços d’integrar-ho com espècie i corregir la manca d’autocrítica de totes les generacions que han assenyalat com a responsables del seus fets als qui els han precedit, o bé, als qui han engendrat.
.
(...)
.
No serveix de res acceptar-nos com som, si no som capaços de transformar les relacions de manera sincronitzada a com evolucionem. Hem de ser capaços de comprendre el nostre cicle evolutiu tenint en compte críticament com el passat ens construeix en el present i com aquest pot construir el futur formant part de la dialèctica de la humanització. Ens cal, doncs, una nova cultura de la consciència que ens faci responsables del que som i del que realitzem.
Més que denunciar el que no som capaços de fer, hem de construir el que volem fer. La construcció d’una societat pensant i més articulada no és cap quimera ni tampoc una utopia, és perfectament factible si ens conscienciem del que som capaços de dur a terme. Podem decidir, i cal fer-ho, perquè és el moment de la responsabilitat col·lectiva i de la praxis humana crítica, si volem que el sistema no ens impel·leixi a la destrucció de les nostres estructures socials. No es pot continuar jugant amb una fal·laç ignorància ni practicar la hipocresia conscient.
Més que denunciar el que no som capaços de fer, hem de construir el que volem fer. La construcció d’una societat pensant i més articulada no és cap quimera ni tampoc una utopia, és perfectament factible si ens conscienciem del que som capaços de dur a terme. Podem decidir, i cal fer-ho, perquè és el moment de la responsabilitat col·lectiva i de la praxis humana crítica, si volem que el sistema no ens impel·leixi a la destrucció de les nostres estructures socials. No es pot continuar jugant amb una fal·laç ignorància ni practicar la hipocresia conscient.
Fragment de la resposta d'un lector del blog que trobareu si seguiu l'enllaç de l'article, és molt interessant! El lector que respon al nom de Pep, sense crits ni consignes polítiques fa una crida a allò que ens queda d'humà...
(...)
Actualment observem que:
- Exceptuant Islàndia, no s’han demanat responsabilitats polítiques ni econòmiques en ferm i serioses – a part de quatre caps de turc - per la tolerància a la especulació i l’enriquiment indecent de les multinacionals i els seus amos en els últims 9 anys (els previs a la crisi). L’ambient fa un evident tuf a una hipotètica immunitat en tema de responsabilitats polítiques, econòmiques i, el més important, socials en vers la crisi.
(...)
- Això no te pinta de ser una crisi econòmica cíclica si no una de més grossa. Com ja hem remarcat d’altres vegades (i modestament m’incloc en aquesta opinió), ens trobem submergits de ple en una gegantina i preocupant crisi sistèmica.
- Tens raó, el col·lapse d’especie ja és aquí. Hi ha una alt percentatge de la població mundial que l’ignora per múltiples raons – sobretot als països rics -. També hi un 80% de la població mundial que ja en pateix greument les seves conseqüències. Alhora, un percentatge mínim, però més gran del que sembla, comença a prendre consciència crítica. Aquests hem de començar a actuar, perquè és la nostra responsabilitat independentment de la nostra edat i sexe.- En un sistema capitalista basat en la competitivitat i “la llei del més fort econòmicament” - és a dir, la llei de “la sabana africana”, la llei del ximpanzés (els quals respecto i admiro molt com a espècie)-, només els politicastres i els inhumans poden “triomfar”.
A més, dóna la casualitat que en general aquestes persones que tenen “la responsabilitat” - llevat dels que són conscients i crítics, que quedi molt clar- acostumen a ser persones grans de més de 60, 70 o fins i tot 80 anys que molt difícilment (diria que es quasi impossible) canviaran la seva forma de pensar i de fer, perquè no tenen ni tindran ni els importa, a la majoria d’ells, la consciència crítica d’espècie que necessiten per canviar.
Les seves idees ultraconservadores, el desig de beneficis econòmics astronòmics i immediats, a curt termini, i la manca de decisions a llarg termini referents a la crisi climàtica, la fam al món, la pèrdua de biodiversitat, la superpoblació, etc., son conseqüència de que el seu egocentrisme (tan conscient com inconscient) els impedeix prendre decisions de les quals no hi pugin veure ells mateixos els resultats durant l’espai de temps vital que els hi queda D’aquesta manera tan egoista , continuen hipotecant i robant el futur a la resta de éssers vius del planeta.
(...)
Llavors, que hem de fer segons la meva modesta opinió? L’actual sistema no està pensat pels “més conscients”, el més altruistes, els mes humans, pacifistes, demòcrates, savis,... per això n’hem de crear un basat, guiat i liderat, precisament per aquestes persones de les quals parlo. Es a dir, hem de prendre “responsabilitat social” tots i ens han de liderar els que tinguin més saviesa, consciència crítica d’espècie, sentiment veritablement democràtic, pacífic i altruisme de tots els conscients del planeta. Tu ets un d’aquests Eudald, jo humilment començo a “ser-ne conscient”,... hi ha algú més?
Faig una proposta: Trobem una data, una hora i un lloc adients, per a fer la primera troballa de la gent “conscient” i per a començar a treballar per a la construcció real d’una nova societat amb consciència crítica d’espècie; una societat més justa, democràtica, pacífica, conscient,... i alhora construïda sobre els fonaments de la ciència i el coneixement humà, no sobre la ignorància i la hominitat. No podem perdre més temps. Si la majoria dels actuals dirigents son “irresponsables”, d’altres n’hauran d’agafar la responsabilitat amb “consciència”. Insisteixo, hem de començar a actuar... Crido a la mobilització conscient.
Una abraçada, Pep
