Ahir llegia com i quant n'arriba a ser d'injust un pla de rescat de bancs i grans empreses per ajudar-los a empaitar per les banyes la crisi. A ells, que finalment, el que tenen són menys guanys, i quan sospiten reducció d'aquests, es tanquen en banda i ERO'S a tort i a dret.
El fet és que cal garantir que, tot allò que els governs donen o deixen, s'ha d'exigir que tornin, perquè finalment, no se'n treu res de l'ajut als grossos, si els qui mantenim l'economia, que som els qui gastem, deixem de gastar perquè no tenim liquidesa per fer-ho. No era el comentari de ningú d'aquí, venia de països de més al nord. Deien que les PYMES, estaran un pelet més protegides, potser perquè no s'emmerden tant.
Però vaja, jo anava als petits negocis familiars, com el que hi ha a casa. Aquests si que pateixen i de valent la poca liquidesa, el com es fan de petits els sous, sense que ens rebaixin res. Per això, per un exemple, us deixo aquestes fotos.
Tot aquest bé de déu d'embotits, s'elaboren a casa. I tots surten dels porcs que es crien a casa. Són moltes, moltíssimes hores de treball a mà, i molta inversió a l'hivern, quan l'embotit s'asseca prou bé. Tot i això, cal fer inversions grans (si es compara amb el gruix de la venda), per garantir que no es faci malbé. Perquè hi ha poques alternatives. O carregues el producte d'additius, cosa que a casa no es fa, o fas una mena d'aïllament i incorpores maquinària que garanteixi una temperatura i humitat justa per garantir l'assecatge i el fong natural que protegeix el budell. I això és un munt de calers que t'has hagut de gastar.
Comptant a més, que a l'estiu hi ha productes que no es poden elaborar i assecar normalment per les temperatures, s'ha de fer una gran provisió d'animals per poder tenir reserves a punt per la temporada forta. L'hivern, és doncs, una sagnia de diners, posats en un assecador i guardats esperant mesos per recuperar la inversió. I qui ajuda als qui encara elaboren productes com abans? Ningú.
Comptant que a més, es treballa buscant la sostenibilitat (contribució amb diners als petits escorxadors municipals que mantenen els carnissers, pagament de totes les despeses que es generen dels residuus, bosses que no són de plàstic corrent, papers especials...), tot per actuar amb compromís cap a les noves normes europees.
Fa goig veure mantenir aquests productes que, potser d'aquí uns anys ja no veurem. Però no es promocionen. Les denominacions d'origen són normalment per grans produccions, que acaben essent mercantilitzades i amb un muntatge empresarial o gairebé. I persones que es maten a treballar veuen com no tenen ajuts ni suport de ningú. Només els queden els clients fidels. Molts de mitjana edat, tot i que se n'incorporen de joves. I fins i tot en això, perjudiquen les noves modes alimentàries. Només ens queden els gourmets. Perquè jo me n'atipo, però, és clar, no els pago!!! Algú té salivera? Jo m'acabo de menjar un bon tros de xoriço boníssim! (si cliqueu damunt les fotos les veureu grans)
companys si sabeu on dorm la lluna blanca digueu-li que la vull però no puc anar a estimar-la que encara hi ha combat companys si coneixeu el cau de les sirenes allà enmig de la mar jo l’aniria a veure però encara hi ha combat
i si un trist atzar m’atura i caic a terra porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles a qui tant he estimat si guanyem el combat...
Un combat de desigs, de lluita pel respecte als drets de tothom, per la llibertat dels pobles, pels drets inalienables de les persones a ser escoltades, ateses, estimades, volgudes, un combat pels qui no tenen veu, per aquells a qui fan callar, pels qui són oprimits, per aquells a qui neguen el dret a existir com a poble, com a país, com a cultura, com a grup polític, un combat per recuperar la justícia social i moral, que n'estem farts de tants menyspreus i hipocresies, de tanta maldat i d'estar sotmesos als qui es creuen déus, fent i desfent un món a la mida dels seus interessos...
perquè encara no tenim primaveres lliures... i un combat a la nostra manera, ens ha de ser permès... que encara pensem que un altre món és possible.
Per no dir bestieses, per no llegir diaris, per no rondinar i encetar polèmica com els bojos de tertulians que sento a la ràdio als matins (i ja està dit, que semblen criatures barallant-se per a veure qui la dirà més grossa), copio la idea a la Carme, i m'apunto a dibuixar amb el paint. Apa.
Aquest ve d'avui. He explicat un conte als nens. Els protagonistes són una grua i un bernat pescaire. És una metàfora perfecta per moltes coses quotidianes i repetides entre els polítics nostrats. Fa així:
Temps era temps, una grua que vivia en un estanyol minúscul, es va començar a sentir sola, molt sola. Va pensar de demanar al bernat pescaire a veure si es volia casar amb ella.El bernat pescaire vivia més enllà del turonet, en un altre remenut estanyol. Quan la grua hi va arribar i li va fer la proposta, el bernat pesacire va refusar, dient-li:
-Com vols que un animal de coll elegant com el meu i de plomatge de primera, es casi amb tu? Ets més alta, més grossa i més maldestra que no pas jo, ni pensar-ho!
La grua va marxar enrabiada i dolguda. Al cap de poquets dies, el bernat pescaire es va sentir sol, ell també, i es va dir a si mateix que potser calia reconsiderar la proposta de la grua. Fet i fet, es va dir, és un ocell d'aigua com jo. I decidit va emprendre al camí per proposar a la grua el matrimoni. Quan hi va arribar, dita la pensada, la grua que me li respon:
-Doncs mira, no. No em vull pas casar amb tu. On vas, petitó i amb aquest plomatge bigorrat i essent com ets un ocellot de poca volada! No, no vull.
El bernat pescaire se'n tornà capcot cap al seu bassiró, avergonit i vermell de ràbia. Passant els dies, la grua s'hi repensà. De fet, es va dir, no sé què coi rumiava, negant-me a aparellar-me amb ell...si la idea va ser meva! Me'n torno a dir-li que accepto!
I, en un dir Jesús, ja hi va ser pel tros. El bernat pescaire se la va mirar, ofès encara, i li va etzibar:
-No estic per casoris, jo. Ara m'estimo més la vida solitària i tranquil.la. Més val un de sol i sense angúnies, que patir per una bestiola desagraïda com tu.
La grua va marxar amb les plomes esllanguides, rumiant el ridícul que havia fet amb la seva oferta. Però, poc va trigar el bernat pescaire a canviar d'idea. No l'acabava de convéncer això d'estar sempre sol, comptant que, en moltes volades a la rodona, no hi havia cap altre ocell. Fent el cor fort, decidit a no tornar-se enrera, se'n va a veure la grua altra vegada. I després de la proposta repetida, la grua es va tornar a enrocar en la negativa. I no cal que us expliqui res més.
Encara ara, segueixen cap aquí, cap allà, amb les seves ofertes i refusos, igual de sols, però molt més vells i cansats.
que no quedi en bones intencions... que poguem dir que ha sigut una autèntica ovella (negra) en un món de llops... de moment, l'home va prenent mesures...estic pensant en el que he llegit de J.F. Kennedy... aquest, aguantarà?
(i de passada, gràcies a tots pels ànims... no sé quan serà, estic a la llista d'espera des de fa un mes, em van dir que entrant al gener, qualsevol dia, per això em poso nerviosa... i no va ser ni esquiant, ni jugant a futbol, ni encara és de vellor... la diagnosi deia "contusió meniscal, anterior i posterior" i sembla que hi tinc un parell d'esquerdes... com? ni idea, recordo un "crec" baixant un graó, una estrebada i després res...fins que em va fer mal...)
-No és res, s'ha de fer ara que no hi ha lesions enlloc més -em va dir el traumatòleg- ja veuràs, artroscòpia, les crosses i cap a casa....
-I la recuperació? -vaig dir-li...
-Res, dona, serà ràpid... A partir d'any nou, qualsevol dia et criden!
I així, esperant...i només rumio que a casa meva hi ha tres escales, a l'escola ple d'escales, que no podré conduir fins qui sap... sóc una cagueta, ja ho veieu...
Els cinc superpecats Contraban d'òsties consagrades
Et poses en fila quan toca anar a combregar. Es tracta de guardar l’òstia consagrada i vendre-la. Es veu que el tràfic va en augment. Les fan servir per practicar misses satàniques. Spain és el país més actiu, diuen els de la Penitenciaria Apostòlica. Qui són? Ep! Jo també ho he sabut avui. El màxim tribunal que jutja els pecats més greus que l’esglèsia considera. Quins? -Fer ús de les òsties consagrades per misses negres. -Violar el secret de confesió. -Absoldre qui hagi sigut còmplice d’un pecat sexual, o l’hagi comès. -Nomenar bisbes sense consentiment del Papa.
-Pegar el Papa
I dic jo, com saben això del contraban d'òsties? Quantes misses negres es celebren? On? D'altra banda, m'estic imaginant una escena de compra-venda d'òsties. Un estira i arronsa pel preu.
-Tu, que tinc autèntiques òsties artesanals, que si l'han fet els monjos de la Divina Resurrecció... -Ep! que jo les tinc de les Clarisses!!!!
-Doncs les meves no estan reblanides, les he guardat en un "tuper"
Es veu que les més ben pagades, són les consagrades pel Papa. Coi, no m'estranya que hi hagi tanta demanda de polis, si a més de les manis d'esquerra, de vigilar els qui cremen banderes i fotos del rei, d'empaitar la gent d'esquerra del país basc, d'espiar els del mateix partit, ara s'han de cuidar del contraban d'òsties... I de que no peguin el Sant Pare, que aquest "pecat" té tela... (A qui es queixarà ell? els nens diuen, mama, m'han picat!)
Quin país, déu meu, quin país. El meu pare, quan sentia bajanades, mirava al cel i deia: "Baixa, si no tens feina!!! De fet, de vegades em venen ganes de fer-li un crit a l'Altíssim...
m’aclapara la tristesa que m’arriba amb el vent natura ferotge que avui s’ha endut les seves vides m’arriben els brams de plor i de ràbia d’uns pares que sense avís han quedat buits els crits d’uns cors trencats, ferits per sempre més el dol gelat i blanc que els acompanyarà la resta de la vida si se’n pot dir vida del que els queda... no són també orfes ells, essent com és l’amor recíproc? com s’enyoren les rialles d’un fill, els crits i les rutines... com entendre la seva pèrdua eterna, no podem eixugar el seu plor, avui els ha arribat la foscor just començar el dia... allò que té la mort, el més dur, és la impotència dels qui queden.... ara mateix, aquest és l’únic que els puc oferir un llarg pensament, un dol sentit, una manyaga propera...
el meu cor, sempre farcit d'infants, és amb vosaltres.
la tarda em porta una teranyina boirosa que ha deixat quatre gotes que s'allunyaven cap al mar, començo un fi de setmana carregat de feina i sense ganes de fer res... torno a passar davant les canyes, amb el roig darrera, quan ja no queda aigua al cel, amb un cansament sa, aquesta setmana ha sigut bona amb els nens, hem estat bé, hem rigut, ens hem enfadat, però hi ha bon ambient, hi ha més connexió, treballen...
em vindria de gust enfilar-me dalt d'aquest avió, que qui sap on va, però m'hauré de conformar amb pujar al tren de la roba bruta...
em regalo una aturada i miro la bellesa dels arbres encara reclosos dins seu, potser m'agraden perquè fan un xic com jo, esperen escalfors per treure la vivor.
darrera, la colla endreçada dels ensinistrats, educats i arrenglerats, ordenadament posats, esperant obedients a ser prou alts i amb la justa mida per passar per l'asserradora, arbres domèstics que no es mouen del camí traçat, perduda la ufanor del créixer salvatge.
no seré pas com aquests, jo, també m'arribarà l'hora, però m'hauran de córrer al darrera...
M'agradaria que les il.lusions que es manifesten avui, trobessin el camí per arribar a un bon port. Imagino, gairebé asseguraria, que molts anem fent el matix, buscar i llegir, i pensar si el canvi possible allà, ens repercutirà aquí (i allà, més enllà i encara més lluny, països que tots coneixeu)
Per això he arribat a unes pàgines de R. Alcoberro. I d'allà a una tria d'autors i de textos filosòfics. I goso encetar una mena de recull d'idees Kantianes sobre la Pau que, rellegint-les, m'han agradat. Perquè sacsegen el pensament.
Tesis fonamentals de la Pau Perpètua
· La pau només pot ser perpètua(nosaltres la considerem un somni) Perquè una altra cosa no seria pau sinó, senzillament, armistici. Per això la pau no vol dir que no hi ha combats o que les hostilitats s'han ajornat, sinó que significa una cosa més important: que s'ha anat a l'arrel dels conflictes i no als seus efectes superficials.
· Però, de fet, sempre és efímera (d'acord, no?, per molts pobles, desconeguda) L'experiència mostra que les paus són fràgils, mentre la guerra és rampant i infinita. De fet, existeix en forma latent abans de ser declarada. · La guerra és un escàndol de la raó: mai no pot ser un mitjà (i es fa servir com a mitjà per buscar una pau suposada) La guerra pot trobar una justificació per la seva finalitat: resoldre les diferències, però quan la força es retira, les diferències reapareixen. A més, en essència, la guerra és parasitària. Tan sols dura mentre hi ha quelcom a destruir. I quan no hi ha res a destruir s'acaba. · La pau constitueix una exigència absoluta de la raó (aquesta raó universalment s'ha perdut, ara és un somni) Ho és en la mesura que només ella és la condició que permet les relacions entre individus racionals. Les persones no poden ser tractades com a coses, no són "carn de canó". La pau, com a conseqüència de les relacions interhumanes a través de la llei, és una exigència per tal de fer individus morals. · La pau ha de ser, doncs, instituïda pel dret (en canvi s'institueix el dret a poder fer la guerra, anomenant defensa, terrorisme...) Donat que la pau no existeix espontàniament, cal fer-la existir a través d'una eina que la instauri voluntàriament. No hi haurà pau com una situació de fet, sense una institució jurídica, de dret. Per això parla d'instauració de pau i no de declaració de pau. La renúncia a la força cal instaurar-la jurídicament.
· La pau és la finalitat i la raó d'ésser del dret (ara, el dret il.legalitza i busca engegar guerres) El dret només té sentit si significa trencar amb la força i instaurar un principi racional de relacions. El dret regula la pràctica en nom d'una idea: la seva raó de ser és reemplaçar la força per un conjunt de relacions racionals. En el dret cadascú va més enllà dels seus desigs, capricis, etc., per tal de buscar la claredat i l'equitat. I només pot complir la seva funció si ningú no està per sobre de la llei, per això l'Estat ha de ser republicà.
·La pau perpètua és una idea reguladora i una realitat les condicions de possibilitat de la qual cal pensar. La pau fonamentada en el dret expressa un ideal normatiu. Que existeixi o no realment és secundari i no canvia en res el deure de cercar-la. Igual que prohibir el robatori no acaba amb l'existència real de robatoris, tampoc el fet que hi hagi guerres no és argument per tal d'anular l'exigència, ètica i jurídica, de la pau. La pau és una "idea reguladora". El problema de la pau perpètua -contra Rousseau- no és el de si constitueix o no una expectativa realista, coherent amb els fets, sinó que la seva raó de ser -en tant que "idea reguladora"- és la de corregir els fets.
Però no n'hi ha prou a considerar la pau com a ideal; si és "reguladora" es perquè ha de reglar l'exigència jurídica. La pau no és una quimera en la mesura que és una realitat de dret -i un dret sense efectes no seria tal dret.
La pau és un deure moral i com a tal deure no pot ser considerat sense burla com a incapaç de determinar l'acció. En definitiva, cal pensar les condicions que fan possible la pau perpètua no pas com un entreteniment intel·lectual, sinó en la mesura que arrela en les condicions de possibilitat, jurídiques i morals, d'un Estat just -és a dir, republicà.
Una perla de regal:
- Els exèrcits permanents han de desaparèixer completament amb el temps
Aquest article es pot interpretar en dos sentits: empíricament no s'ha de pagar un exèrcit professional perquè, si es té, s'acabarà usant. Però, a més, moralment pagar persones per matar és convertir-les en instruments, en mitjans, i això és contrari a la dignitat dels éssers racionals, autònoms.
Avui, que comença un nou període a l’estat totpoderós, hauria de ser el moment d’aplegar tots els bons desigs que hem anat desant a l’armari de la memòria, i llençar-los al vent, a veure si hi ha sort, i algun, ni que siguin poquets, arriben a bon port. Si les orelles d’aquest home que avui es trobarà amb el merder més gran mai imaginat, (governant un país on les arrels i els principis de la democràcia s’han perdut, on han cremat les llibertats dels altres pobles, escoltant els reclams que li venen de mig món), tindrà feina, però que molta feina.
Jo, si em trobés al seu lloc, reclamaria poder treure tots els superherois del calaix de les andròmines, tots els publicats i imaginats.
Es tractaria de fer uns cursos accelerats d’actualització i posar-los a la feina ja, rapidet, que falten mans més que humanes i cervells privilegiats. I sobretot, li faltaran cors valents i sencers, amb una capacitat d’eixugar sofriments i repartir sense esperar res a canvi (de moment). No sé pas que hi hagi cap super heroi d’aquesta mena, i tampoc cap creença, tal com allà es coneixen, que puguin oferir aquest servei. Evidentment, això és una petita broma que em ve al cap quan penso en “allò”(EEUU)
Tanmateix, jo, humilment, li oferiria un consell. I li ofereixo de franc, sense cap interès.
El consell és molt senzill, Obama, sigues un bon líder.
Pel que vaig escoltar no fa gaire, tenim el concepte de líder capgirat.
Es veu que, acostumats com estem als governants i amos de torn, que funcionen amb la llei de la por, ens hem posat al cap que un líder ho és pel fet de saber controlar, gestionar, manar, tenir collat...i tots els adjectius que suggereixen poder dur.
Mal fet i mal entès!!!! No, estimats amics i amigues.
Un líder ha de provocar i permetre que es generin canvis cap a millor, ha de ser capaç d’il.lusionar, ha de promoure la creativitat i l’alegria, ha de possibilitar la felicitat i, des d’un entorn que encomani confiança, motivació i compromís, ha d’aglutinar i cohesionar equips humans per aconseguir entre tots les fites desitjades.
I en un equip així, ja hi haurà qui gestioni, qui faci les feines que calgui fer, però mai des de l’òptica del poder pel poder, sinó del poder constructiu que passa a ser un bé comú. Amb el temps. Esperem que no hi hàgim d’afegir la canya. Ai. És un somni. O no. Què passa, podem somiar i que una micona sigui realitat, no?
L'amic César del blog "El Ventano",em fa arribar aquestes imatges.
Una lliçó ben apresa, és el títol genèric. Podeu comparar... N'hi ha un munt, que m'estimo més estalviar... Al final, llegiu el manifest, i si us sembla bé, signeu. Jo ja ho he fet. Com diu algú, hi ha quelcom més trist que veure morir un nen, veure com el maten.
Avui, a correcuita, diu que els tancs es retiraven de Gaza...de moment...demà és el gran dia...què compra Israel amb tanta urgència? Avui, els fotògrafs i periodistas han patit estats de xoc en entrar a Gaza. Alguns ploraven desconsolats, sense poder articular cap paraula.
Hem de callar? I això que el consulat d'Israel ha fet arribar una carta "dura" al president de la Generalitat. Què esperen, que els catalans els aplaudim? I un ou! Mereixen la mateixa sort que d'altres dictadors i assassins.
Israel ha de ser jutjat per la Cort Penal Internacional
Petició universal
Al voltant de 300 ONG i associacions sol·licitaran que el Fiscal de la Cort Penal Internacional investigui els crims de guerra comesos per Israel a Gaza. El recolzament de la ciutadania és imprescindible. Es prega signar i difondre aquesta «petició universal». És urgent.
Al Fiscal de la Cort Penal Internacional (CPI)
El Dret és la marca de la civilització. Cada progrés de la humanitat ha coincidit amb la consolidació del Dret. El desafiament que ens imposa l’agressió d’Israel contra Gaza consisteix en afirmar, enmig del patiment, que la justícia ha de respondre a la violència.
Crims de guerra? Únicament els tribunals els poden condemnar. Però tots hem de donar testimoni, doncs l’ésser humà només existeix en la seva relació amb la resta. Les circumstàncies donen tota la seva dimensió a l’article 1er de la Declaració Universal dels Drets Humans: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres».
La protecció dels pobles, no la dels Estats, és la raó de ser de la Cort Penal Internacional. Un poble sense Estat és el més indefens de tots i, davant la Història, es troba situat sota la protecció de les instàncies internacionals. El poble més vulnerable ha de ser el més protegit.
Quan assassinen a la població civil palestina, els carros de combat israelians fan sagnar a la humanitat. Hem lluitat per a que el poder del Fiscal general estigui al servei de totes les víctimes i aquesta competència ha de permetre que el món sencer rebi un missatge d’esperança, el de la construcció d’un Dret Internacional basat en el dret de les persones. I, tots plegats, un dia podrem rendir homenatge al poble palestí per tot el que ha aportat a la defensa de les llibertats humanes.
Si han portat als tribunals per crims contra la humanitat d'altres governs agressors contra els innocents i els civils, aquests més d'un miler de morts i milers de ferits (molts amb armament químic) no poden quedar impunes.
No deberíamos olvidar nunca las imágenes de los niños palestinos heridos y muertos difundidas estos días por los medios de comunicación. Un padre mostraba el cuerpecito de su hijo como si fuera un cesto vacío; tres hermanos, tirados entre la ropa vieja, recordaban los corderos que se llevan las inundaciones; varios pequeños miraban en un hospital a los adultos como esos animales domésticos que no entienden al hombre. Son imágenes que nos acusan, pues somos responsables de ellas. Somos responsables por nuestra indiferencia, y por elegir en las urnas a gobiernos incapaces de reaccionar con dignidad ante horrores así.
Porque estos niños heridos y muertos recuerdan al rey Herodes y la matanza de los inocentes. No es una exageración. Los militares y políticos israelíes que han iniciado esta guerra no son mejores que el cruel rey que ordenó la muerte de los niños. Aún más, Herodes no rehuía la responsabilidad de sus actos. Es la diferencia entre los nuevos señores de la guerra y los villanos que poblaban nuestras fantasías infantiles. Los antiguos villanos se sabían egoístas y malvados, lo que, paradójicamente, les volvía humanos; pero hoy día, ningún poderoso acepta actuar en nombre de sus propias pasiones. Los políticos de Israel se lamentan de que estén muriendo civiles en los bombardeos, pero son ellos los que lo ordenan. La culpa, nos dicen, es de Hamás y de los propios palestinos, que apoyan a grupos terroristas. Los niños mueren, pero nadie se hace responsable de ello, porque el mundo moderno ha apartado de sí la idea de la culpa, como responsabilidad personal.
Nuestros gobiernos lamentan, por ejemplo, los horrores de la guerra, pero a la vez venden las armas que se utilizan en los campos de minas en los países del Tercer Mundo, como denunció el fotógrafo Gervasio Sánchez en su valiente discurso en los Premios Ortega y Gasset. El mundo, la moral que hemos creado, absuelve a los poderosos de la responsabilidad y la culpa: les basta con alegar dudosas razones de Estado. Pero la muerte o la mutilación de un niño es uno de esos límites que no se pueden cruzar sin que todo lo que hemos construido, nuestro mundo y nuestros valores, se derrumbe como un castillo de naipes. La razón de esta indiferencia es muy simple: no reaccionamos de la misma forma ante el sufrimiento de los otros como ante el propio. La convicción de que la víctima no es de los nuestros hace que el daño que se le pueda causar no sea visto igual que si fuera uno de nuestro grupo, raza o nación el afectado. Israel se comporta así con los palestinos. No se trata de una guerra de religiones, ni del enfrentamiento de culturas distintas (las culturas árabes, judías y cristianas tienen un tronco común), sino de un simple problema de racismo.
En el fondo, una parte importante del pueblo israelí no considera que los palestinos sean sus iguales. Sus gobiernos llevan años deshumanizándolos, y han hecho de Gaza un campo de concentración donde un millón y medio de seres humanos malviven como el ganado. Un sentimiento básico como la compasión desaparece cuando somos incapaces de ponernos en lugar del otro; por eso, los políticos israelíes pueden esgrimir fríamente la existencia de los atentados de Hamás para justificar sus crímenes. Pero Hamás es un grupo terrorista y no tiene sentido hacer responsable a la población civil de sus actos. Aún más,Hamás no existiría si los palestinos no vivieran humillados. Es una organización que instrumentaliza el sufrimiento de su pueblo, y que sin duda saldrá fortalecida de esta guerra. ¿Es tan torpe el Gobierno de Israel para no saber esto o es justo lo que busca para justificar en el futuro el uso arbitrario de la fuerza? Los palestinos de Gaza proceden de Israel, de donde fueron expulsados.
Israel y Egipto sellan sus fronteras impidiendo la libre circulación de los bienes y las personas. Los jóvenes no tienen futuro, viven en condiciones de extrema pobreza, y esta ausencia de perspectivas alimenta sus sentimientos de odio, pues la falta de libertad es más exasperante que la pobreza. En sus hospitales no hay medicinas, sus escuelas son pobres, no hay un Estado que les proteja. Debido a ello se vuelcan en grupos islamistas, que dan de comer a sus ancianos y enfermos, protegen a sus mujeres y llevan a la escuela a sus hijos.
Sorprende que algo así se mantenga desde hace años ante la indiferencia de todos. Refiriéndose a la situación de los palestinos en Gaza, un periodista escribió: "Aquí la vida y la muerte son lo mismo". Pero, paradójicamente, es el Gobierno de Israel el que se hace la víctima. Para ello apela al miedo, que deshumaniza al otro, pues nos hace verle como una amenaza. Los políticos y militares de Israel causan la muerte de centenares de personas, y dicen estar librando una lucha de supervivencia. Pero son ellos los que tienen el poder, el dinero, la fuerza, frente a los palestinos que no tienen nada. Piensan que haber sido los perseguidos en otro tiempo les da una autoridad moral infinita para hacer lo que quieran. Pero "ser una víctima, ha escrito Elisa Martín Ortega, no implica bondad ni rectitud. No es un valor, sino una condición, una desgracia". Los políticos de Israel hablan de terrorismo, pero qué decir de la guerra que ellos han iniciado, de los bombardeos de las escuelas y los mercados, de los niños que matan. ¿Cómo llamarán a eso?
Pero en Israel, esos niños no existen. Sus soldados no hacen daño a los enfermos, ni a las mujeres ni a los ancianos; sus bombas no destruyen las escuelas, los mercados o los hospitales. Hay un control absoluto de la información, y ni en la televisión ni en los periódicos se habla de lo que ocurre en Gaza de verdad. Aún más, ante cualquier crítica se invoca el antisemitismo como argumento defensivo principal, aunque sean sus gobernantes los que estén traicionando los principios de la delicada y honda cultura judía que dicen representar. Es una conducta que exaspera a los palestinos, a los que sólo queda la salida del fanatismo. El fanatismo se alimenta de la debilidad. El principio de que todo hombre debe reconocer al otro como un semejante, lejos de ser evidente, es una conquista de la voluntad. Que la inteligencia venga a socorrer al amor, escribió Antoine de Saint-Exupéry. Sólo los más fuertes, desde un punto de vista moral, son capaces de evitar responder con violencia a los violentos y de escuchar las palabras de la dulce y amigable razón.
Emmanuel Lévinas, en una de sus lecciones talmúdicas, habló de las ciudades refugio. Eran lugares en que podían cobijarse quienes habían matado a alguien sin quererlo. Su acción había sido involuntaria, por lo que no podían ser condenados, pero necesitaban protegerse de los amigos o familiares del muerto. Eso era una ciudad refugio, un lugar donde se recibía a los que, no siendo culpables, tampoco eran enteramente inocentes. Lévinas pensaba que Occidente podía verse como una de esas ciudades refugio. Puede que no seamos culpables de las cosas que ocurren a nuestro alrededor, pero tampoco somos inocentes de ellas. No deberíamos olvidar esto, a riesgo de caer en lo más terrible: la indiferencia ante el dolor de nuestros semejantes.
Para justificarse, el terrorismo de estado fabrica terroristas: siembra odio y cosecha coartadas. Todo indica que esta carnicería de Gaza, que según sus autores quiere acabar con los terroristas, logrará multiplicarlos.
Desde 1948, los palestinos viven condenados a humillación perpetua. No pueden ni respirar sin permiso. Han perdido su patria, sus tierras, su agua, su libertad, su todo. Ni siquiera tienen derecho a elegir sus gobernantes. Cuando votan a quien no deben votar, son castigados. Gaza está siendo castigada. Se convirtió en una ratonera sin salida, desde que Hamas ganó limpiamente las elecciones en el año 2006. Algo parecido había ocurrido en 1932, cuando el Partido Comunista triunfó en las elecciones de El Salvador. Bañados en sangre, los salvadoreños expiaron su mala conducta y desde entonces vivieron sometidos a dictaduras militares. La democracia es un lujo que no todos merecen.
Son hijos de la impotencia los cohetes caseros que los militantes de Hamas, acorralados en Gaza, disparan con chambona puntería sobre las tierras que habían sido palestinas y que la ocupación israelita usurpó. Y la desesperación, a la orilla de la locura suicida, es la madre de las bravatas que niegan el derecho a la existencia de Israel, gritos sin ninguna eficacia, mientras la muy eficaz guerra de exterminio está negando, desde hace años, el derecho a la existencia de Palestina. Ya poca Palestina queda. Paso a paso, Israel la está borrando del mapa. Los colonos invaden, y tras ellos los soldados van corrigiendo la frontera. Las balas sacralizan el despojo, en legítima defensa. No hay guerra agresiva que no diga ser guerra defensiva. Hitler invadió Polonia para evitar que Polonia invadiera Alemania. Bush invadió Irak para evitar que Irak invadiera el mundo. En cada una de sus guerras defensivas, Israel se ha tragado otro pedazo de Palestina, y los almuerzos siguen. La devoración se justifica por los títulos de propiedad que la Biblia otorgó, por los dos mil años de persecución que el pueblo judío sufrió, y por el pánico que generan los palestinos al acecho.
Israel es el país que jamás cumple las recomendaciones ni las resoluciones de las Naciones Unidas, el que nunca acata las sentencias de los tribunales internacionales, el que se burla de las leyes internacionales, y es también el único país que ha legalizado la tortura de prisioneros. ¿Quién le regaló el derecho de negar todos los derechos? ¿De dónde viene la impunidad con que Israel está ejecutando la matanza de Gaza? El gobierno español no hubiera podido bombardear impunemente al País Vasco para acabar con ETA, ni el gobierno británico hubiera podido arrasar Irlanda para liquidar a IRA. ¿Acaso la tragedia del Holocausto implica una póliza de eterna impunidad? ¿O esa luz verde proviene de la potencia mandamás que tiene en Israel al más incondicional de sus vasallos?
El ejército israelí, el más moderno y sofisticado del mundo, sabe a quien mata. No mata por error. Mata por horror. Las víctimas civiles se llaman daños colaterales, según el diccionario de otras guerras imperiales. En Gaza, de cada diez daños colaterales, tres son niños. Y suman miles los mutilados, víctimas de la tecnología del descuartizamiento humano, que la industria militar está ensayando exitosamente en esta operación de limpieza étnica. Y como siempre, siempre lo mismo: en Gaza, cien a uno. Por cada cien palestinos muertos, un israelí.
Gente peligrosa, advierte el otro bombardeo, a cargo de los medios masivos de manipulación, que nos invitan a creer que una vida israelí vale tanto como cien vidas palestinas. Y esos medios también nos invitan a creer que son humanitarias las doscientas bombas atómicas de Israel, y que una potencia nuclear llamada Irán fue la que aniquiló Hiroshima y Nagasaki.
La llamada comunidad internacional , ¿existe? ¿Es algo más que un club de mercaderes, banqueros y guerreros? ¿Es algo más que el nombre artístico que los Estados Unidos se ponen cuando hacen teatro? Ante la tragedia de Gaza, la hipocresía mundial se luce una vez más. Como siempre, la indiferencia, los discursos vacíos, las declaraciones huecas, las declamaciones altisonantes, las posturas ambiguas, rinden tributo a la sagrada impunidad. Ante la tragedia de Gaza, los países árabes se lavan las manos. Como siempre. Y como siempre, los países europeos se frotan las manos.
La vieja Europa, tan capaz de belleza y de perversidad, derrama alguna que otra lágrima, mientras secretamente celebra esta jugada maestra. Porque la cacería de judíos fue siempre una costumbre europea, pero desde hace medio siglo esa deuda histórica está siendo cobrada a los palestinos, que también son semitas y que nunca fueron, ni son, antisemitas. Ellos están pagando, en sangre contante y sonante, una cuenta ajena.
(Este artículo está dedicado a mis amigos judíos asesinados por las dictaduras latinoamericanas que Israel asesoró)
Té un full al davant. Em mira amb els ulls esbatanats, espera pacient. Sap que hi aniré, però se li barreja la necessitat amb l’angoixa. M’assec amb ell i li explico, tot ajudant-lo, la meva mà agafant la seva. Li vaig dient què estem fent, cap on va el llapis. El següent número, el mateix, tornem a repetir les direccions, cap amunt, girem, cap avall... com un mantra tranquil.litzant. I la següent, i encara una altra. Diguem junts què fem, manem el llapis, li dic, el llapis et creu a tu, també, veus? Tu li has de dir on vols que vagi, tu manes... Mentrestant, un altre m’espera, també pacient, consolat perquè sap que hi aniré. Tota una colla van acabant feientes que saben fer sols. Li pregunto si ja veu com va ...sí!, em diu... i s’hi posa. Sol, ara. M’assec amb l’altre. Ui!, hem marxat del camí, rei, haurem de tornar-hi, que això ja ho saps fer, tu...Em mira decebut, es deixa ajudar, finalment se’n surt molt bé. Amb entusiasme, li dic, ostres!, molt bé, ara, veus com sí que en saps? Somriu. Ara tu solet, li dic. S’hi posa. Torno amb el primer. Haig de fer un esforç per no desanimar-me, i, més important, per no desanimar-lo a ell, els signes són gairebé psicodèlics... algun s’hi assembla, d’altres, més val no dir-ne res... Arreglem aquest?, li pregunto. Em mira, i si no li assenyalo, no sap on fixar la mirada. Li torno agafar la mà, i, tot i dirigint jo, li dic que molt bé, veus? així! Em mira altra vegada, indecís... sé que he de plegar, que no en trauré res d’anar burjant, però em resisteixo...em resisteixo i no em resigno al fet que un nen de 7 anys no se’n surti de dibuixar un 2. Amb l’ordinador el sé fer, està pensant, i espera demà per la sessió... reinicio el circuit, i retorno amb l'altre. Un trosset sí...fins que s'ha desorientat... tornem-hi, fins que poguem dir molt bé, no us sembla?
Gairebé les nou, hi ha cua, faig tard... Escolto Rac1...he fet canvi d'emissora...sense gaire guanys. Escolto parada i sorpresa el colossal embolic que s'ha muntat sobre el sr Saura i la seva participació a la manifestació. Baralla entre tertulians, que es prenen la paraula. S'enceta el tema punyent...Catalunya no es pot posicionar a favor de Palestina... A Catalunya ens convé i ens interessa mantenir les bones relacions amb Israel...S'esveren, s'esgrimeix el gran motiu...L'estat d'Israel manté una col.laboració estreta amb els Mossos (suposo que deu voler dir la policia en general????). No podem incomodar els israelians. Ells són els qui informen sobre les cèl.lules islamistes/integristes islàmiques que poden estar operant per aquí... I es desfan en crítiques als posicionaments a favor de Palestina, plenes, com sempre d'aspectes barrejats entre defensa, escuts, fanatismes religiosos....
Parlem ara de com es fa servir això dels fanatismes religiosos?
Per a mostra quatre botons. Soldats de l'exèrcit d'Israel resant abans, durant i en els descansos de les matances. Si busqueu, en trobareu un munt, amb tots els equipaments de rigor, filacteris al braç esquerre, la kipà al cap, i el Talmud o la Torà a la mà...Vaja, em pensava que el fanatisme era dels altres...
la gran bogeria de l'home que no entén, que no sap, que no vol, que no escolta, que no pensa, que no es compadeix, que no riu, que no mira, que no surt de si mateix, que no estima, que no sent...
també les llàgrimes s'acabaran un dia i els fets ho assenyalen no per falta de llàgrimes ni per manca de fets faltarà l'home...
(recuperat de temps enrere, per quan s'acaben les paraules)
Sent com sóc una mare d'aquelles bledes, porugues i patidores, em miro els meus fills i no puc evitar el pensar què faran avui, demà i tants dies, tantes mares que esperen la 3a ofensiva, carrer a carrer, porta a porta, fusell en mà. I penso, que, segur, si tingués amb què defensar-me, també ho faria. Vosaltres, us els deixarieu prendre?
Aquesta foto és del matí de reis, quan, a la seva edat, encara esperen que tots junts obrim els regals, amb aquest somriure d'orella a orella, i la mateixa il.lusió de quan eren petits, i el millor, el donar les gràcies. M'han fet els dies menys tristos i m'han acompanyat en l'enyor del meu pare, tot enyorant molt també, però callant, el seu avi.
Avui, a la classe, hem hagut de parlar de guerra, de guerres. I sabeu, ells volen saber, necessiten saber, quins són els bons i quins els dolents. Són moments en els que t'has de mossegar la llengua i buscar situacions i exemples per tal que s'adonin ells mateixos quin és el bon camí.
Finalment, hem acordat que, "el més dolent", és qui no sap controlar la seva força i fer-ne un mal ús, qui sabent-se o creient-se més fort i poderós, es pensa que tot s'arregla amb la violència. Hem parlat de com cal ser-ne de valent, per fer servir paraules enlloc d'armes. Hem parlat de mirar-nos als ulls i no enganyar-nos, de saber dir això que fas no m'agrada, em fas mal, em fas posar trist. No sé si ens haurem entès. Nosaltres anirem mirant com juguen, com es tracten, com es parlen, per anar encomanant un delit de pau.
jugant amb pedres pel carrer anònim sense rialla, orfe de sort, aprèn que l’odi és l’únic camí possible vivint sense esperança, perduts els jocs de nen, aprèn la malfiança i s’alleta de sang tant li fa la seva vida, serà un heroi embolicat de blanc, haurà fet seu el preu de resistir i plantar cara a l’enemic encara que la mort se l’endugui massa d’hora... jugar a fet i amagar amb tancs i bombes és el primer joc que comparteixen dins el mur de la vergonya
L'ORRORE DI ZEITOUN
Explica, com més de 100 persones van ser obligades a quedar-se dins d'un edifici per la seva seguretat i al cap de 24 hores van ser bombardejats, en nom de la pàtria i el dret a l'existència i a la defensa, com ara mateix, a Gaza, tot està permès.
"L'ufficio dell'Onu per il coordinamento degli aiuti umanitari denuncia «uno degli episodi più gravi» dell'operazione Piombo fuso e accusa l'esercito israeliano, con testimonianze alla mano dei sopravvissuti: nel quartiere Zeitoun a sud di Gaza City, 110 civili, intere famiglie con donne e bambini, sono stati prima ammassati e costretti a rimanere a forza dentro l'abitazione, poi, dopo 24 ore, sono stati bombardati.
Le vittime civili sarebbero 30, ma si scava ancora tra le macerie. E Haaret'z ha riportato quotidianamente le vicende dei morti e i feriti di una famiglia che non sono stati spostati per intere giornate.
La questione del sangue sta diventando molto importante per chi vuole realmente capire cosa sta succedendo. Ci sono state epoche in cui si poteva parlare di freno morale anche in tempo di guerra. Oggi le parti, sbronze di odio, non pensano più alle frontiere etiche.
In Israele il disprezzo della vita umana si è manifestato in maniera brutale negli ultimi giorni. Non è solamente il crimine giornaliero organizzato con strumenti militari a essere legittimo, adesso tutto è giustificabile.
In nome «della patria e della sua esistenza» tutto è permesso e la cecità colpisce la maggioranza della popolazione. La forza aerea israeliana, i carri armati, i cannoni, tutto può essere utilizzato in modo indiscriminato ora che l'obiettivo giustifica qualunque mezzo, per criminale che sia. Anche se la stampa israeliana presenta non pochi «dilemmi umanitari», tutto questo non commuove l'apatia, né incrina le difese di quelli che oggi giustificano una politica quotidiana di carattere criminale.
Metàfora de la situació humanitària. Disparar contra la creu Roja, a Gaza es pot. "Posen el jurament hipocràtic al mur, i un escamot d'execució apunta i fa foc". L'exèrcit ha obtingut via lliure per a disparar a una ambulància ( o més, vés a saber)
"Un plotone di esecuzione ha messo al muro Ippocrate, ha puntato e fatto fuoco.
Le allucinanti dichiarazioni di un portavoce dei servizi segreti israeliani, secondo cui l'esercito ha ottenuto via libera a sparare sulle ambulanze perché a bordo c'erano presunti membri della resistenza palestinese, danno il quadro di quale valore in questi giorni dia alla vita Israele, le vite dei nemici s'intende.
Vale la pena di ripassare cosa dichiara il giuramento di Ippocrate, cui è tenuto ogni medico prima di iniziare a esercitare la professione: «Consapevole dell'importanza e della solennità dell'atto che compio e dell'impegno che assumo, giuro: di esercitare la medicina in libertà e indipendenza di giudizio e di comportamento; di curare tutti i miei pazienti con eguale scrupolo e impegno indipendentemente dai sentimenti che essi mi ispirano e prescindendo da ogni differenza di razza, religione, nazionalità, condizione sociale e ideologia politica».
"La ensangrentada Franja de Gaza es el último testimonio de una tragedia sin retorno que se dirige ya hacia la solución final. En estos días, miles de heridos y centenares de muertos, víctimas de los bombardeos y los ataques terrestres de la gran potencia nuclear israelí, se han sumado a las decenas de miles de personas que se hallan en condiciones desesperadas a causa de la miseria, las enfermedades, el hambre. La extorsión financiera y el bloqueo impuesto por Israel a la población de Gaza no tenían por objeto golpear sólo al movimiento de Hamás.
Es imposible pensar mínimamente, a pesar de los ríos de retórica lanzados por los creadores de opinión occidentales, que la operación Plomo Fundido haya sido preparada para replicar a los cohetes Kassam. Diez años de uso de estos rudimentarios instrumentos bélicos no habían producido más de una decena de víctimas israelíes.
Gaza debe desaparecer, ahogada en sangre: éste es el objetivo estratégico de las autoridades israelíes tras el fracaso de la retirada propiciada por Sharon en 2005. Gaza será erradicada como entidad civil y como estructura política autónoma, no por casualidad los misiles y los tanques israelíes están destruyendo encarnizadamente sus estructuras civiles, políticas y administrativas. Gaza se verá reducida a un amasijo de ruinas y desaparecerá, del mismo modo que está desapareciendo Cisjordania, que ya sólo sobrevive como pecio histórico, como una especie de vertedero humano diferenciado, tras cuarenta años de ilegal ocupación militar.
Lo que quede del pueblo palestino se verá sometido por siempre al poder de los invasores, en nombre del mito político-religioso del Gran Israel. Respecto a este mito, el valor de las vidas humanas es igual a cero, a pesar del derecho a la vida sobre el que fabula la Declaración Universal de Derechos Humanos de 1948. Éste año, 1948, es precisamente el de la proclamación del Estado de Israel y de la feroz limpieza étnica impuesta por los líderes sionistas al pueblo palestino, hoy rigurosamente documentada por historiadores israelíes como, entre otros, Ilan Pappe, Avi Shlaim y Jeff Halper.
En estos últimos años, la idea de un Estado palestino ha sido la última impostura sionista, sostenida por el poder imperial de Estados Unidos, con la complicidad de la Unión Europea. El engaño ha servido no sólo para encubrir un proceso de ocupación aún más invasora de la exigua porción de territorio –el 22 por ciento de la Palestina del Mandato británico– que le dejaron al pueblo palestino tras la guerra de agresión de 1967. El engaño ha servido sobre todo para llevar a cabo una progresiva e irreversible colonización de toda Palestina. Hoy están implantados en Cisjordania no menos de 400.000 colonos, y las colonias se extienden sin límites.
En Gaza y Cisjordania, los líderes políticos palestinos se han visto empujados al exilio o la cárcel, o han sido eliminados con la feroz técnica de los asesinatos selectivos. Han demolido decenas de miles de viviendas y devastado centenares de poblaciones. Han destruido centenares de pozos, y se han apropiado y explotado las reservas hídricas para la irrigación de los cultivos de las colonias y los territorios israelíes. Miles de olivos y frutales han sido arrancados de raíz. Una compacta red de carreteras que unen a las colonias entre sí y con Israel –las tristemente famosas by-pass routes– están prohibidas a los palestinos, y hacen aún más difícil las comunicaciones por tierra, ya de por sí obstaculizadas por centenares de puestos militares de control. A todo esto se añade la erección de la llamada barrera de seguridad querida por Ariel Sharon, el muro destinado a aprisionar a la población palestina, relegándola a zonas territoriales cada vez más fragmentadas y desplazadas. Entretanto, Jerusalén se ha convertido en una inmensa colonia hebrea que se amplía cada vez más hacia el Este, suprimiendo todo rastro de presencia árabe-islámica y de sus milenarios monumentos.
El etnocidio del pueblo palestino se está consumando ante la indiferencia del mundo, con la complicidad de las cancillerías occidentales, el silencio de los grandes medios de comunicación de masas, el servilismo de los expertos y juristas que pretenden ubicarse por encima de ambas partes, y el apoyo ferviente del más obtuso y sanguinario presidente que haya podido tener Estados Unidos. En lo relativo al pueblo palestino, el Derecho Internacional es un pedazo de papel ensangrentado; mientras, las Naciones Unidas, dominadas por el poder de veto de Estados Unidos, siguen instaladas en la inanidad y dejan sin castigo los infinitos crímenes internacionales cometidos por Israel. La triste peripecia vivida por Richard Falk, relator especial de las Naciones Unidas, nos ha ofrecido estos días la enésima prueba. Lo que seguramente tomará fuerza en un futuro muy próximo –y será para todos la tragedia más grave– será el terrorismo suicida de los jóvenes palestinos, la única réplica económica al terrorismo de Estado. Asimismo, el riesgo de una extensión del conflicto a toda la media luna fértil será altísimo.
¿Qué sentido histórico y humano tiene todo esto? ¿Cuál es el destino de Oriente Próximo? ¿Qué función tiene la matanza de hombres, mujeres y niños palestinos? ¿Cómo se justifica la falta de piedad del gobierno de Olmert y la complicidad de las autoridades religiosas israelíes?
Una cosa parece cierta, y es la función sacrificial de un pedazo de tierra entre los más densamente poblados, pobres y desesperados del planeta. Quien persigue un objetivo absoluto y se cree portador de la justicia y la verdad, se atribuye una inocencia absoluta y está siempre dispuesta, como nos enseñó Albert Camus, a imputar a los adversarios una culpa absoluta y a disponer de sus vidas negándoles toda esperanza. Gaza es hoy un inmenso patíbulo donde se celebra ante todo el mundo una condena a muerte colectiva. La Humanidad asiste al esplendor del suplicio, para utilizar una célebre expresión de Michel Foucault. La pública ejecución de la condena a muerte de los adversarios es un instrumento esencial de la glorificación de un poder que se considera más que humano." Article en italià a Il Manifesto, en castellà a Rebelión.
Danilo Zolo(Fiume, 1936) és un distingit jurista i filòsof de Dret Italià. Ensenya filosofía a la Universitat de Florència y ha sigut professor associat a Cambridge, Harvard, Princeton, entre d'altres. És fundador del Centre Jura Gentium, per a l'estudi de la filosofia del Dret Internacional i les polítiques globalitzadores.
si valia per la guerra d'Irak, ara també....
per saber on es fan les concentracions, cliqueu aquí
Text original en castellà Israel obté beneficis de l'aïllament de Gaza Els aspectes econòmics de l'atac israelí a Gaza
"Los medios de comunicación israelíes se han dedicado a difundir la especie, al día de hoy creída por la mayoría del público judío israelí, de que Israel ha estado enviando ayuda humanitaria a la Franja de Gaza. Utilizando una gran variedad de titulares de prensa tales como "Israel permitirá la entrada a Gaza a más camiones", los medios de comunicación han ayudado a ocultar el hecho de que los camiones los pagan las Naciones Unidas y los donantes internacionales, que Israel no concede ninguna ayuda a Gaza y que lo que en realidad ocurre es que Israel obtiene beneficios de esa ayuda.
La continuada ocupación israelí de la Franja de Gaza no sigue ya el clásico esquema colonial. La mano de obra y los recursos palestinos ya no son explotados por empresas israelíes, lo cual no significa sin embargo que la explotación del pueblo palestino por parte de Israel haya terminado.
Israel encontró una forma de explotar a los palestinos cobrando un peaje a los esfuerzos de ayuda humanitaria con destino a Gaza (también a Cisjordania, pero de momento nos concentraremos solamente en al caso gazatí). La población de Gaza es la población del mundo que más depende de la ayuda humanitaria. Sin posibilidad de exportar e importar materias primas, sin la infraestructura necesaria para el desarrollo de la industria local, la Franja de Gaza es incapaz de generar suficientes ingresos a nivel local para sostener a su población y debe depender de la ayuda. El asedio israelí crea así las condiciones necesarias para el envío de ingentes cantidades de ayuda a Gaza.
Esta ayuda debe pasar a través de puertos y aeropuertos israelíes, donde las tasas de aduana y las tarifas de almacenamiento y transporte acaban engordando las arcas de empresas israelíes. Las limitaciones impuestas por Israel al número de camiones autorizados a entrar en Gaza y los prolongados registros y controles por los que deben pasar las mercancías hacen que los costes de transporte y almacenamiento aumenten exponencialmente.
Gran parte de la ayuda llega en forma de productos (alimentos, piensos, gasolina, gas de cocina, medicamentos, etc) que proceden de empresas israelíes. De ese modo, estas empresas han sido capaces de encontrar un mercado cautivo en Gaza, cobrar por adelantado (puesto que los cheques de bancos de la Franja de Gaza no son aceptados en Israel) y aumentar sus ventas.
Lo que es más importante, esta ayuda se financia con moneda extranjera (principalmente euros), pero los productos proceden de empresas israelíes a las que hay que pagar en moneda israelí. El resultado es que ingentes cantidades de moneda extranjera se convierten en el Banco Central de Israel en shekels israelíes con el fin de financiar la ayuda, y el Banco Central de Israel consigue quedarse con la moneda extranjera.
En efecto, el asedio israelí de Gaza ha transformado la industria de la ayuda en una de las más grandes exportaciones israelíes: empresas que normalmente proporcionarían servicios domésticos se han convertido en fuente de divisas extranjeras, lo que contribuye a fortalecimiento general de la economía israelí y ha permitido eliminar el déficit de la balanza comercial israelí casi en su totalidad."
Vídeo: Mads Gilbert, anestesista norueg de la Mitja Lluna Roja a l'Hospital Al-Shifa de Gaza, declara a Sky News que el nombre de civils morts i ferits és la prova dels atacs deliberats d'Israel contra la població palestina. “Es tracta d'una guerra total contra la població civil palestina de Gaza”
Traducció (en castellà)
Hace poco más de una hora los israelíes bombardearon el mercado central de frutas de la ciudad de Gaza y ahora acabamos de recibir una llegada masiva de unos cincuenta heridos y entre diez y quince muertos. Al mismo tiempo han bombardeado un edificio de apartamentos con niños que jugaban en la azotea y también nos han llegado muchos niños. Es como si estuviéramos hablando desde el fondo del averno, es algo infernal y han estado bombardeando toda la noche. Hasta ahora han muerto cerca de 500 personas y el número de heridos está alcanzando los 2.500, de los cuales el 50% son mujeres y niños.
¿Están llegando al límite de la capacidad hospitalaria? ¿Pueden ustedes ocuparse de toda esa gente?
Hemos estado operando sin parar. Acabo de hablar con uno de mis colegas en la unidad de cuidados intensivos, lleva tres días sin dormir y el hospital está completamente abarrotado, estamos operando en seis o siete quirófanos y las heridas que nos llegan son lo más horrible que uno puede ver en este mundo... niños con los intestinos al descubierto y las piernas amputadas. Acabamos de operar a un niño con las dos piernas y un brazo amputados. Y el único crimen que han cometido es ser civiles y palestinos que viven en Gaza. Lo que ahora necesitamos no es más médicos y más medicamentos, lo que necesitamos es que cesen los bombardeos de inmediato, esto no puede seguir así, es una hecatombe.
Ha hablado usted de civiles, de mujeres, de niños de hombres que no están implicados en esto, pero ¿están recibiendo heridos que son combatientes de Hamás?
Para ser sincero, llegamos aquí la víspera del Año Nuevo por la mañana. He visto a un combatiente entre decenas de heridos... y me refiero a los cientos que hemos estado viendo y tratando, de manera que cualquiera que trate de describir esto como una guerra totalmente limpia contra otro ejército miente. Se trata de una guerra total contra la población civil palestina en Gaza y podemos probarlo con cifras. Y le recuerdo que la media de edad de los habitantes de Gaza es de 17 años, se trata de una población muy joven y el 80% viven bajo el umbral de la pobreza, según Naciones Unidas. Así que es gente muy joven y muy pobre y no tienen a donde escapar porque no pueden huir como hacen otras poblaciones en tiempos de guerra, ya que están cercados, como enjaulados, así que [los israelíes] están bombardeando a un millón y medio de personas dentro de una jaula... son jóvenes, gente pobre y, ya sabe usted, en una situación así no es posible separar entre población civil y combatientes.
Penso seguir buscant informació, de manera que, em sembla que d'aquí a pocs dies, alguns lectors habituals abandonaran el blog. Ho sentiré, però no callaré.
defensarem fins a quedar sense veu, si molt convé, que cap guerra és justa, però aquesta no té perdó ni fent una assamblea de déus misericordes.
defensarem que cap atac és just, però la por que denuncien els qui senten els coets de Hamàs, i que és l'excusa que esgrimeixen per aquesta atrocitat, es tradueix en quatre víctimes, durant molts dies, els del suposat atac forasenyat al poble israelià.
denunciarem que Israel està jugant el paper d'assassí de nens, dones, homes, vells, que ataquen hospitals, escoles de manera indiscriminada i premeditada amb traició i de manera calculada, repeteixo, són assassins.
defensarem fins el darrer alè que només la cobdícia, els interessos econòmics i el poder que sostè l'estat d'Israel, és el poder dels qui no gosen aturar per por de perdre beneficis, per por d'enfrontar-se a un estat posat i mantingut per l'imperialisme americà amb el silenci còmplice dels estats poderosos.
denunciarem fins que no s'aturi la massacre, que una part del poble israelià i el seu exèrcit i governants mereixen el nom de genocides.
crec, i això que no crec en gaire res escrit i revisat per la història manipuladora, que tornaran a ser expulsats de la terra promesa, si és que queda alguna engruna de justícia perduda pel món.
Per aclarir un xic el que em fa dir el que dic, recordar que Hamàs va guanyar unes eleccions, que només sembla que es tinguin en compte les armes que té un dels bàndols, el palestí, que té dret a un estat, i si un hi creu, a un exèrcit (o tots o cap)I per suposat, que s'ignora completament l'estat de desempar i assetjament que pateixen els palestins, i que ja n'estem farts de la política de criminalitzar les víctimes, política en la qual els EEUU en són autèntics mags.
Prou de tanta vergonyosa propaganda contra el poble palestí. Els drets són per a tots els pobles, no es pot tenir arraconat, bloquejat, sense atenció ni subministrament algú i esperar que es deixi morir en silenci. Hi ha criatures que han nascut, crescut i mort sense veure res més que les tanques de la zona on els han confinat.
Misteri descobert, tots els asos fora la màniga...
Aquest tros d'home, aquesta perla de la narració, amb qui he disfrutat tots aquests dies, llegint i rellegint posts (alguns un xic marranots, tot s'ha de dir) és el genial Josep Benet, àlies Skorbuto, d'aquí les pistes cítriques i vitaminades.
I com que gaire muntatges no sé fer, li he dedicat una mena de blog en període de naixement, vull dir que és ben bé un nadó. Fins avui l'he alletat jo. El blog, coi. D'ara endavant, li passo el relleu (ja en parlarem que no sé com es fa...) i o se'l guarda de regal, o compartim administració o el que vulgui...
Una petita exposició dels llums que guarneixen Figueres des de fa uns anys. Ja veieu, no hi són tots, però n'hi ha una bona mostra, inspirats en l'obra de Dalí.
Al seu moment van ser objecte de grans elogis i grans crítiques. Jo us he de dir que m'agraden, molt, els trobo diferents, càlids, acolorits i molt de casa, inspirats en obres i temes presents a l'obra daliniana. He aprofitat que, ahir i avui, evidentment, he passat estones fent compres. (n'hi ha que diuen d'última hora, jo no, d'última, primera i única...)
Disfruteu-los, si us agraden. Si els cliqueu els veureu més grans.
Darreres pistes pel meu blogaire:
-S'ha triat un nom, que no li fa justícia, i em sembla que no li escau...
-Comparteix amb mi l'estudiar a una universitat no presencial.
-Té una nena i un nen (del qual en diu borinot adolescent, ..)
-Diu planerament que només esborra els comentaris d'algú que es fa dir "per la vida sense ni un "duro".
Ara sí, no? Més clar...el suc de llimona i els cítrics en general....
Tot aquest bé de déu d'embotits, s'elaboren a casa. I tots surten dels porcs que es crien a casa. Són moltes, moltíssimes hores de treball a mà, i molta inversió a l'hivern, quan l'embotit s'asseca prou bé. Tot i això, cal fer inversions grans (si es compara amb el gruix de la venda), per garantir que no es faci malbé. Perquè hi ha poques alternatives. O carregues el producte d'additius, cosa que a casa no es fa, o fas una mena d'aïllament i incorpores maquinària que garanteixi una temperatura i humitat justa per garantir l'assecatge i el fong natural que protegeix el budell. I això és un munt de calers que t'has hagut de gastar.
Comptant a més, que a l'estiu hi ha productes que no es poden elaborar i assecar normalment per les temperatures, s'ha de fer una gran provisió d'animals per poder tenir reserves a punt per la temporada forta. L'hivern, és doncs, una sagnia de diners, posats en un assecador i guardats esperant mesos per recuperar la inversió. I qui ajuda als qui encara elaboren productes com abans? Ningú.
Fa goig veure mantenir aquests productes que, potser d'aquí uns anys ja no veurem. Però no es promocionen. Les denominacions d'origen són normalment per grans produccions, que acaben essent mercantilitzades i amb un muntatge empresarial o gairebé. I persones que es maten a treballar veuen com no tenen ajuts ni suport de ningú. Només els queden els clients fidels. Molts de mitjana edat, tot i que se n'incorporen de joves. I fins i tot en això, perjudiquen les noves modes alimentàries. Només ens queden els gourmets. Perquè jo me n'atipo, però, és clar, no els pago!!! Algú té salivera? Jo m'acabo de menjar un bon tros de xoriço boníssim!
