dos... (avui toca complir)

tres... (compte enrera)

Aprofitem, que ens queda poc...

Ja sé. Us n'alegreu molt.

Jo, d'una banda, també.

Ara, això que fiscalitzin el carrer i tot, amb la conya de l'exemple... repeteixo per enèssima vegada, quan prohibiran el tèrbol espectacle dels borratxos i beguts empedreïts, recolzats, discutint o babejant a qualsevol bar? Vomitades al carrer, tumbats als bancs, arrossegant la llengua...bon exemple per la mainada, també... Per no parlar de la violència i dels cops de porra.

Si tot es tracta de mirar per la salut, tinc una llista més llarga, a més a més del tabac.

Prometo fer propòsits, però vull més que un gran germà a la nostra vida.

entrem al vòrtex

Només un apunt, que cal pensar ( vull dir jo)...

-F.Xavier Mena: Perilla el subsidi d'atur, ho diu clar, en portada i sense vergonya, diu que no promou la reincorporació de la gent al lloc de treball. Senyor Mena, quin lloc de treball? Que hi ha llocs de treball sobrers? Malament rai, aquest punt de partida.

-Mas-Colell: Considera absurd un enfrontament amb Madrid, diu que no és un partit de futbol. Que fuig de models teòrics, endavant la reforma laboral... Ai, ai, ai... Aquest ve d'Esade, em sembla, la qual cosa ja ens diu quin model teòric té al cap.

-Irene Rigau: Primeres idees, tornem a jornada partida, ja podem oblidar la racionalització de les aturades escolars i rellegir i repensar allò fet... Ai, ai, ai, aquí caic, aquí m'aixeco

-Artur Mas: Escullo de primer el treure l'impost de succecions per les rendes més altes. I doncs, a qui afavorirà aquests nou govern?

Reflexió Final. Ahir, escoltant les notícies, un periodista va dirigir-se al Sr Mas amb el tractament "Molt Honorable President". M'és igual això dels tractaments. Però no he sentit cap vegada donar el mateix tractament al Sr Montilla. Ep, de part dels periodistes i del que jo he sentit en públic. Però vaja, és simptomàtic.

innocent...

No cal que et miris l’esquena
la llufa la duus posada
la sentència del Suprem
ens la deixat enganxada

Jo proposo que ens neguem
a ser gent malparlada
si el castellà no sabem...
-que ho diuen severament
aquella gent dels Madriles-
doncs, castellà no parlem !!!
no fóra cas que pensessin
que tenim un os per llengua
i som curts d’enteniment.
-per no parlar correctament
la llengua d’en Cervantes-

Jo per curar-me en salut
m’arraparé a l’Estatut
només parlaré català
quan sigui a la meva terra...
(no em busqueu les pessigolles
que sóc de molt mal ferrar,
i que si massa m’emprenyen
els responc en italià)

no sé fer balanç...

Està de moda fer balanç quan acaba un any. D’allò públic o d’allò privat. Passa, però, que allò públic ens ha marcat amb segell de foc allò privat.

Pena. Pèrdues de vides, amb nom o sense. Hi ha les properes i les llunyanes, però massa morts, massa morts evitables, massa tristesa de famílies a qui ha canviat la vida, sovint sense que qui els hauria de protegir es mogui. Ja sé, ja sé, no miris enllà i no veuràs. O bé, són desgràcies imprevisibles...però cal morir de còlera? de gana? a mans del teu home? On és aquí el suposat estament protector?

Ràbia. Sé on és “l’estament protector”, els qui haurien de garantir la seguretat i els drets bàsiscs de les persones. Són al seu fortí. Si això fos l’edat mitjana, durant els darrers anys, cada dia més persones s’haurien vist expulsades del pati interior del castell del senyor, a qui paguen amb treball o amb diners per tal que en els conflictes els aculli “intramurs”. Ara, el senyor s’ha quedat només amb els qui li aporten soldats i/o diners, i el poble, que segueix pagant el delme, viu fora muralla, abandonat a la seva sort. De tant en tant, sovint i sense oblit, vénen a buscar els diners, perquè diuen que segueixen treballant per unes condicions més ajustades, però el cert és que la porta és tancada i barrada. Senyors i soldats arriben i s’hi queden, però el poble no.

Feu la comparació, i a veure si us surten els mateixos comptes que a mi.

I l’estupefacció i la incredulitat són allò que em queda al cor. Què som? Ramats de xais sense veu? Pobres vilatans sense força? Com podem seguir vivint amb el cap cot i sense moure’ns de veritat? Què esperem per assaltar el fortí?

Manefles, es reparteixen les cadires. Notícia del dia, cares somrients que el seu futur és garantit. Mentrestrestant, els homes de negre a l’ombra, conspiren amb la llei i l’escriuen i reescriuen al seu gust i conveniència per tenir “ad aeternum” vivint fora muralla el gruix de la gent. I la gent es conforma amb engrunes de petites festes i ja troba un regal la companyia dels seus,(que ho és!) encara que cada dia la taula sigui més migrada i no pugui comprar als fills sabates noves. I diuen, innocents, “I encara bo que tenim sort, n’hi ha que estan pitjor que nosaltres” Ben cert, però consol que no durarà gaire, quan els toqui ser aquell pitjor.

Pena.
Pena i ràbia.
Pena, ràbia i estupefacció.
Pena, ràbia, estupefacció i incredulitat.

què hi ha de nou aquest any? (coses de la vida)

un s'acostuma a tot, per sort... si fins aquest estiu els veia així, gairebé sempre...

ara, aquestes festes, les hem compartit (o no, que hi ha d'altres cases on van) amb elles, la qual cosa vol dir (o no, ja veurem), que la vida va canviant, i fets nous ens porten a nous rituals...

(sniff, ens fem vells)

matí de nadal

cavalca el vent i encalça els arbres
no hi troba res, que tot és sec
empeny els núvols, bufa fred
i deixa al camp un jardí d’ombres

cavalca el vent, sense pietat,
com el botxí que pren la vida
avui enceta un altre dia
i enyoro aquells que ens ha robat

cavalca el vent, s’enduu bonança
i solca el cel com un vaixell
com que és Nadal, -un Nadal vell-
no vol malmetre l’esperança
i en deixa un bri, sense recança,
amagadet en un farcell
que duu una dona sense nom
amb un nadó a la seva falda.

petit conte

S’estava ajaguda al llit, a les fosques. El vent feia moure els xiprers, udolava trist enmig el brancatge. Sabia que sempre li costava dormir, sobretot en aquelles nits fredes d’hivern. D’esma, es va girar altra vegada embolcallant-se amb la flassada.
Un soroll com de quelcom feixuc li va fer obrir els ulls altra vegada. Soroll? Soroll a les golfes. Parà l’orella. De nou el soroll, un cruixit ara.

D’una revolada va sortir del llit i descalça, sense aturar-se a pensar res, (no fos cas que la por la fes recular), va enfilar cap a la cuina, va agafar el bastó de l’avi i s’enfilà per l’estreta escala que duia a les golfes, obrint la porta de bat a bat, bastó enlaire a punt d’estomacar fos qui fos que hi hagués allà dalt.

-Què, tot just ara te’n recordes que no m’has posat la flassada? De res et servirà el bastó, que encara no és de nit.

I el tió va tancar la boca. Encara hi havia requisits que no es deixaria prendre.

Bona diada del tió!

una manera de veure el Nadal

Encallada entre sentiments contraposats, veig com s'acosten dies de bons desigs i d'emocions, que molts tenim entelades pels neguits de la vida, tots aquests que no sabem com entomar el que ens porta cada nou dia. Que sigui aquesta petita història una mostra d'allò que molts sentim.

L'amic Juanan Urquijo em va fer arribar aquest petit tresor per correu.

Que sigui per nosaltres una manera de veure i viure aquests dies d'emocions contradictòries.

una rodanxa de palmell

Collonut, el dia de fer paquets, embolicar postaletes, fer llibrets!

Ahir, tallant formatge amb la màquina de la carnisseria, em vaig tallar una rodanxeta de la polpa de la mà.

Sabeu la quantitat de sang que surt d'un lloc com aquest? La mare del tano, em van haver de dur al CAP i tinc la mà dreta posició Napoleó durant com a mínim dos dies, els justos per tocar els nassos a les companyes i que hagin de fer la meva feina. I apa, a esperar que pugi la carn, que aquí no es poden fer punts. Ni conduir, no puc.

La sort? No cuinaré durant tres dies, fins que no la pugui moure bé! Però he descobert quelcom de mi mateixa. Jo deia, "no m'agrada manar". Avui he descobert que el que no m'agrada és deixar de fer les coses com jo vull, dependre dels altres, així que, una altra cosa a millorar. Queda bé, dir no vull manar. És horrorós descobrir que creus que com tu no ho fan els altres, o sigui que, a fer propòsits.

endavant, endavant! (fanalets i postals)

arribats aquí ja respirem... falta poc, però...són 52 criatures que han d'anar a esperar els reis...

la postal a punt de posar al sobre, l'han ben potinejat, i què, no és maco?

és com una mena de factoria, vinga, a pilons, postals i fanalets encara sense guarnir del tot.

però el procés ha anat bé, primer les corones, després el paper encerat i finalment els cabells, que cal que resultin el més divertits possible!

un mateix fanalet, les tres cares, miraran el rei que passi... (ai, el pèl del negre ha quedat així com una miqueta "xungo", però ja no podíem més, l'hem hagut de tallar a mà!)

fan un goig! encara no tots estan ben acabats, però per mostra, ja val...

només ens queda enquadernar el llibre de Nadal, que està quedant preciós, a veure si demà està i podem fer cagar el tió tranquil·lament el dimecres...

el més maco és que el 90% de feina l'han fet ells, i això té mèrit, pobrissons...

enyor

Enyoro aquell temps de la innocència, enyoro el només viure un fresc present. Ni tan sols era capaç de veure la misèria que patíem, els malabarismes de la mare per arribar a finals de setmana. D'adolescent n'era conscient, però poc durava la tristesa. Això sí, feia tot el possible per no gastar, m'estalviava tots els vistges de final de curs amb excuses diverses, i m'acontentava amb la roba que em feia la tieta modista, deixant els lewis pels de l'altra classe, que es veien prou clares les diferències.

.

M'agradaven d'altres coses, els nois i allò que ens estava un xic prohibit. Confesso haver fet seguir un parell o tres de xicots alhora, sense cap remordiment, amb aquell joc esbojarrat dels 17 anys.

.

Enyoro aquell temps de la innocència, en el que cap maldecap durava gaire, i en el que tenia ben poca consciència de com era el país i el dictador era només una figura a la televisió.

Enyoro aquell temps de la innocència, per la felicitat absurda i sense motiu que ens escalfava.

Ara, d'innocència ja no en queda. Els xicots els vaig anar deixant, i de no pensar, he passat a pensar massa. Tot és tan diferent... passen tantes coses, moltes tristes a gent que estimes...

.

Aquest és un moment de trànsit, i sé que no sóc res, i espero pacientment el pas dels dies, però el que no aconsegueixo és seguir vivint en la innocència, o en l'esperança d'un retorn, i ni tan sols la veig als ulls dels nens...

.

Haurien de ser dies d'il·lusió, i les seves són tan tan tan materials... No hi ha cap desig seu que no sigui comprable, i allò que surt del cor defuig els sentiments. Què farem? Què faran quan s'adonin que en aquest món que els deixem som propietat d'uns pocs i ens barallem per una engruna del pastís? Ara, no m'estranya que molts desitgin no pensar. No penses, no pateixes.

Encara no ho sé fer, i molts tampoc, però mirant amunt, es nota el mur, el mur que ens allunya de viure en igualtat i que ens diu que som propietat, només joguines per omplir un parc temàtic.

tonteria de la nit (perdoneu-me)

__________@@@_______@@@________@@@___
__________@____@____@___@_____@_____@
__________@____@____@____@____@_____@ ___________@____@___@____@___ @____@ ___________@____@___@____@___@____@ ___@@_____@____@___@____@__@____@ __@___@____@____@__@_____@__@____@ _.@_____@___@______@@______@@______@.........@@@ __@_____@____@______@________________@_@@____@ __.@_______@_@_________________________________ @ ____@__________________________________________ @ _____@_______________________________________@ ________@__________________________@

:

espero que la "merda de la Qatar" no espatlli la seva pinya...

tres dies i el més calent a l'aigüera...

feia una setmana que teniem els fanalets punxats, a punt per pintar, enganxar el paper de seda, i posar corones i cabells, muntar i posar el filferro, però acabar-los a temps... ja veurem si es pot.

però tot just avui han quedat aquarel·lats... (a la seva manera i amb aquarel·les del tot a un euro...)

la postal tampoc està acabada, només embastada i emb els ninotets posats amb efecte 3D, ara falta tot el poliment, o sigui feinada...

pel que fa al llibre de nadal, ja us l'ensenyaré quan estigui tot acabat.

comptant que dilluns fem cantada de nadales per la família, ja em direu com coi ens ho farem per acabar la feina...
hores extra m'esperen les properes nits!

Relats Conjunts. La cara de...

En Jan era prim com un espàrgol i tenia veu d’espinguet.
Gaudia de bromes i gatzara i, si podia, s’escapolia de casa quan l’àvia anava a missa de vuit per fer tombs pels carrers.

Aquell vespre tenia un clar objectiu. A l’escola li havien explicat que en Fumera era un home especial, molt alt i lletjot, que acostumava sortir de nit, es ficava per les xemeneies, espiava totes les finestres, perquè trenia set ulls, tres al davant i quatre al darrera, i, com que era amic del reis, de les llufes i de l’home dels nassos, els feia saber tot el que feien els nens i nenes per omplir o buidar el sac dels regals que li pertocaven.

No era pas que fos massa crèdul, però aguaitava encuriosit amunt i avall, i, fosc com era, les ombres li feien voleiar la imaginació.

Va tombar una cantonada i va veure aquella mena de cosa alta, molt, de perfil esbiaixat i estrafet, amb una mena de carota estrafolària i somriure tort, com de mala bèstia. L’únic que no li lligava gaire era aquell color pigallat i vermellòs, com si hagués passat la varicel·la.

En va fer molta via de tornar a casa. Va pujar de pressa les escales i, sense sopar es va ficar al llit. No podia agafar el son, fins que després de fer-hi moltes voltes,un somriure sorneguer se li dibuixà a la cara.

L’endemà, a l’escola, quan van tornar a recordar tothom com n’era d’important ser bon minyó, per si de cas en Fumera vigilava, va aixecar la mà.

-Senyoreta!
-Digues, Jan.
-Em sembla que durant uns dies no caldrà patir per en Fumera.
-I doncs, Jan?
-Res, que ahir el vaig veure, reposant damunt d’una pedrota amb la cara feta un nyap. Per mi que algú li va clavar un bon pallissot, tenia els ulls blaus i botits i la cara plena de sang. Em sembla que fins i tot li van buidar un ull!

ja!

ja m'abracen!
ja segueixen les bromes!
ja accepten jugar amb mi sense mirar-me com si fos un alien!
crec que ja hem ensorrat el mur...
casumdena, m'ha costat tres llargs mesos!
(que trist és fer aquesta feina si no hi ha caliu...)

El que retallen i es veu, i el que retallen i no es veu (futurs possibles parlant d'educació)

No he volgut reescriure res. He obviat l'inici, però podeu trobar tot l'article aquí

Fa de bon llegir, perquè començant l'embolic per les universitats i l'elevat cost de les taxes (vegeu el que passa a Anglaterra), diu que hom creu que el futur pinta de que qui pugui accedir a estudis universitaris serà només qui s'ho pugui pagar. A l'article s'analitzen rerafons de certes polítiques que podrem veure aquí ben aviat.

"En Estados Unidos –y es bueno fijarse en lo que ocurre allí, porque es el anuncio de lo que nos puede llegar pronto– la escuela publica está siendo atacada por dos caminos distintos. En primer lugar, por la necesidad de reducir el gasto. Michael Bloomberg, el multimillonario alcalde de Nueva York, ha puesto al frente de sus escuelas a Cathleen Black, presidenta del grupo Hearst (que edita publicaciones como Cosmopolitan o Marie Claire), una ejecutiva sin ninguna preparación en el terreno de la educación, que ya ha anunciado que su tarea se va a centrar en reducir el gasto del sistema escolar público, que es el que usan los pobres. Bob Herbert, que sitúa estos hechos en el contexto de una Norteamérica en que coinciden el mayor paro y los mayores beneficios de las empresas financieras, advierte: “La guerra de clases de la que nadie quiere hablar sigue sin pausa”.

Hay una segunda línea de ataque, en que participa activamente la Bill and Melinda Gates Foundation, que combate la escuela pública como ineficaz, sin tomar en cuenta la pobreza de recursos con que funciona, y acusa de ello a los sindicatos del profesorado, que se niegan a aceptar el despido de los maestros menos capacitados. Su alternativa son las charter schools, que están “exentas de reglas locales o estatales que inhiben una administración y gestión flexibles”.

Detrás de los argumentos de coste y eficacia, hay el propósito de combatir una enseñanza independiente y crítica, que se pretende reemplazar por otra que inculque valores patrióticos y conformismo social. James Loewen explica, en su libro Lies My Teacher Told Me, que los profesores norteamericanos tienen que ir con cuidado cuando hablan en clase de temas como, por poner un ejemplo, la guerra de Vietnam. “He entrevistado a profesores de Enseñanza Secundaria que han sido despedidos, o han recibido amenazas de despido, por actos menores de independencia como los de proporcionar a los alumnos materiales que algunos padres consideran discutibles”. Lo cual, sabiendo que nadie va a acudir a defenderles, les empuja a “la seguridad de la autocensura”.

Las bibliotecas son otro escenario de esta lucha. No sólo las de las escuelas –donde la Asociación de bibliotecarios de Estados Unidos ha denunciado que basta con la queja de un solo padre para eliminar un libro–, sino las públicas en general. Kurt Vonnegut ha elogiado a aquellos bibliotecarios que “han sabido resistir enérgicamente a los energúmenos que han tratado de eliminar ciertos libros de sus estantes y que han destruido los registros de los lectores antes que revelar a la policía del pensamiento los nombres de las personas que los han consultado”.

La tendencia, tanto en la escuela como en la universidad, apunta en la dirección de limitarse a ofrecer una formación que se dedique a preparar para el ingreso inmediato en la empresa. Se trata de consolidar el tipo de “currículum oculto” de que habla Henry A. Giroux por el que “la clase dominante se asegura la hegemonía”, transmitiendo “formas de conocimiento, cultura, valores y aspiraciones que son enseñadas, sin que nunca se hable de ellas o se expliciten públicamente”.

Todo lo cual debería llevarnos a reflexionar sobre las motivaciones que hay detrás de estas políticas. La idea de que sólo se puede combatir el déficit por el procedimiento del recorte del gasto social, ha escrito hace pocos días el premio Nobel de Economía Joseph Stiglitz, “es un intento de debilitar las protecciones sociales, reducir la progresividad del sistema de impuestos y disminuir el papel y el tamaño del Gobierno mientras se dejan determinados intereses establecidos, como los del complejo militar-industrial, tan poco afectados como sea posible”.

La educación pública es una parte esencial de nuestros derechos sociales y una garantía del futuro de nuestras libertades."

nadal monotemàtic

Tinc pissarra "nova", és un dir, l'han vestit a punt per ser una digital. Però no us perdeu la modernitat de la cadira, xula xula...

Sí, però no tinc ni el projector ni el maquinari. L'ordinador petit sí, però no m'agrada.

Així que he de seguir fent el mateix que feia la meva senyoreta quan jo era petita, lletra de senyoreta, dibuixets de senyoreta, i treure l'ordinador, el meu portàtil, quan vull que vegin alguna cosa fora de l'estona que van a l'aula dels ordinadors. Perquè allò petit, què voleu que us digui, una mica incòmode, no?

Casumcoi. Si tot va així amb comptagotes, hauré oblidat les classes de la pissarra digital del curs passat.

El que em fa ofegar de riure és que tot ho troben bonic.

Pobrets, no saben el que els espera, encara... Ja riurem quan ens hàgim de barallar amb el que ve. Ja cal que vagi a l'escola a les set del matí... ara que, de fet, si m'he espavilat fins ara...

I comptat i debatut, allò que projectes no t'abraça...

Per cert, avui, que he fet dues entrevistes amb pares, m'han dit que els nens diuen, que de vegades la Roser fa tonteries (snifff)

Qatar, el Barça, els rics.

S'altesa el xeic Hamada Bin Khalifa Al Thani, emir de Qatar, fundador l'any 1995 de la Fundació de Qatar. Presideix s'altesa Sheika Mozah Bint Nasser Al- Missned, esposa de l'emir.
La missió de la fundació és la de preparar el poble de Qatar per afrontar els reptes d'un món en constant canvi i fer de Qatar un país líder en la innovació docent i d'investigació.

Per aconseguir aquesta missió, la Fundació de Qatar dóna suport a una xarxa de centres i associacions amb institucions d'elit, compromeses amb el principi que el millor recurs per a una gran nació (en recursos naturals) és la seva gent.

El projecte estrella és la Ciutat de l'Educació, concebut com un centre d'excel·lència en educació i investigació que ajudarà a transformar Qatar en una ciutat basada en el coneixement.

Aquesta és una petita mostra, ínfima, de la presentació de la suposada associació sense ànim de lucre que pagarà un ou al Barça.
Si aneu i mireu, si veieu les instal·lacions, si llegiu els serveis, si feu atenció a qui s'adreça aquesta mena de cosa presentada com noséquè desenvolupament, veureu com s'entén la política Sandro. Abans, els fills dels xeics i dels emirs anaven a estudiar als països colonitzadors, allà feien el seu aprenentatge en allò "occidental", que els podia fer servei en un futur, via comunicació, via negocis.
Ara, aquests ho fan també, al revés. Ja no són colonitzats, ara són un reclam pels fills de rics de d'altres llocs, ja se sap, amos de petroli i de gas, a Qatar, un país amb una de les rendes per càpita més altes, es permeten el luxe d'acollir en instal·lacions d'elit i per a elits futurs personatges que excel·leixen. Ep, i que paguen i poden pagar.

La samarreta tindrà conflictes emocionals. La nova junta no. No han consultat res a ningú. Diuen que és una bona operació. Llàstima que hi ha principis. Un escolta amb estupefacció la ilegalitat d'entrar amb vel o niqad en organismes oficials i molts se n'alegren. Doble moral. Llavors permeten que els facin d'esponsors. Doble moral.

De fet, podríem dir que què ens importa. No res. Però hi ha coses que són de mal pair.

M'hi jugo un pèsol que el Guardiola dura ben poc al club.

entrant lleuger (la "meva" Laia)

No cal que mireu l'anunci sencer.

Deixeu-me ser "friki" per una estona.

Deixeu-me presumir de neboda (de fet xicota des de fa molt temps del meu nebot)

La carona oriental del davant, la del top petit blau i perletes a la cara, la que va de "reina" de bollywood, amb aquests cara preciosa, és la "nostra" Laia. Una preciositat de nena. Canta amb el grup Macedònia. La sentireu en el disc de la Marató. Veure-la aquí, escoltar com canta, i després asseguda a taula en els dinars familiars, amb la seva timidesa i senzilla com és, em produeix una sensació estranya...

"rinxolant el rínxol" (Asperger o Pérez)

Penso en en "X" i llegeixo, tot el que puc i em cau a les mans, i busco i rellegeixo. "X" està gairebé diagnosticat com un Asperger. I ho diuen així el qui treballen en àmbits de diagnosi. Penso en ell mentre llegeixo i sempre em ve al cap la mateixa imatge, X mira a terra, capcot. Sovint. I sempre ho fa en estones de xerrada, de socialització, de grup. És el seu posat. Mira a terra sense que, aparentment, res li arribi. Sé que encara que caigués mitja paret, ell seguiria mirant a terra. Però no el deixo. Li poso les mans a la cara, li aixeco el cap, el recol·loco. I així tantes vegades com calgui. Els pares de vegades es consolen pensant que el seu fill potser serà un Einstein o un Bill Gates. (Jo també vaig provar d'agafar-me a aquestes esperances amb el meu TDAH-TC)

Ens asseiem a taula. Té un full, sembla que no el veu, mira el buit. Passen coses, i ell segueix mirant el buit. Jo tinc una cadira al seu costat, entre ell i un altre "X" que encara no sé què té, però que quan X és feliç "per culpa meva", és capaç de plorar desconsoladament perquè a ell "no el felicito". Poc espai ens separa d'un tercer "X", que no ens perd de vista, i que si ens veu treballant tranquils, es dedica a fer totes les animalades possibles. Ai...

Hi ha moments màgics. Quan fem jocs de càlcul, "X" aixeca el cap, mira, em mira, i els ulls li llueixen. Aixeca la mà. Respon. Llavors desapareix la x i surt d'ell el nen que sempre hauríem de veure, sense nom de síndrome, perquè ell és tot en un, amb el que comporta la seva singularitat, com en tots els altres "X".

Rinxolant el rínxol.

Tot es redueix (tan senzill, tan difícil) a treballar molt i molt l'empatia, l'espai personal, els rols socials, els sentits metafòrics, el reforçar l'autoestima i la consciència personal, el jo, el tu, els altres.

Tot és tan senzill (tan complicat) com adequar les tasques, no donar res per sabut, pautar i assegurar que sap el que se li demana, explicar poc a poquet i deixar-se de floritures d'excel·lències, que no fos cas que allò bàsic, els fonaments, no hi fòssin, (llavors tot s'ensorra).

Posats a pensar, no és això el que fa falta a tots els nens? Què ho fa que cada vegada hi ha més "X" per a qui buscar noms? Tant és que sigui Asperger com Pérez, si al final, potser, només potser, fent de l'escola quelcom més personal i humanitzat, més empàtic i menys competitiu arreglaríem molts "X" d'aquests a qui busquen nom...

carta al tió

Bon dia, tió, bonic i grassó...

Posem que en lloc de tenir un globus sencer en aquest rellotge, hi poses Catalunya, bé, si vols, la península... home, si estem lligats per la globalització, posem-hi la vella Europa... com vulguis, però no em distreguis més que m'oblidaré del que et volia demanar.

Seria possible, que ens deixessis un Assange català? Si no pot ser ell mateix, algun que treballi en això dels wikileaks (que diu que vol dir alguna cosa com filtració ràpida), perquè d'una vegada ens publiciti tota la merda que tenen amagada..., però tota, eh? Amb noms i cares.

Suposo que demano molt, però això de salvaguardar segons què, per no posar en perill l'estabilitat mundial, em fa un tuf de podrit que no suporto, i al meu petit país d'allà dalt (paraula de Pep), hi ha molta però molta merda amagada sota les catifes. I molta misèria que ens venen a preu de "reajustaments necessaris"

I, si pot ser, que retorni el cas Millet, que aquests que han guanyat s'ho tenen molt ben amagat, tant o més que els altres, i al pas que anem, aniré primer jo a la presó per fer un informe que no agradi a alguna família, abans que aquests paguin. Com tens la reserva de gent sense por?

(afegit més tard)

Si de passada el tió em deixés algú que m'ajudi amb les feines d'escola, faria una festa amb castellers, timbalers, ball de bastons, sardanes, esbarts dansaires, tenores, sacs de gemecs, acordions diatònics, gralles i grallers... (afegiu el que volgueu)

entre amics (subtitulat...i curt, així ens acollonen)

Quin paper juga Alemanya? En alemany ho escoltareu...

Entre amigos (Unter Freunden) from ATTAC.TV on Vimeo.

discrepant

Qui molt bé exerceix el seu dret a opinar, que això és casa vostra, em diu que això de carregar-se el sistema no és bo, ben al contrari.

Sento discrepar. Posats a dir i opinar, ni aquesta constitució que molts no respectem ens garanteix res, altra vegada, ben al contrari.

Tenim dret a una feina digna, un lloc de treball i una protecció de part de l'estat cap als més desfavorits, això diu la Constitució. Si la llegim bé, fins arriba a garantir que ningú s'aprofitarà del dèbil en àmbits personals.

I què passa? Els poders que haurien de ser garants i fer respectar aquests drets, se'l passen pel darrera. i defensen just altra vegada ben al contrari.

I doncs, en aquests moments, només ens queda la desobediència civil. Callar és atorgar. I ja estem prou sagnats.

la solució de Cantona

Jo és que no tinc gaire res per treure del banc, però avui és el dia.
Avui és el dia d'anar al banc i treure els teus estalvis, si en tens. Solució inventada per Cantona? No, abans ja es va fer, però hi ha moments que la gent no pot més.
Ni que sigui poc, avui és el dia que un es pot arriscar a fer trontollar una miqueta la força dels cabrons que ens escanyen. Compte però que pot passar com a l'Argentina, i l'estat et pot prohibir treure el que és teu.

Treiem el poc que tenim del banc, a veure què passa. Bé, per provar... Ah! i et diran irresponsable, et culparan del suposat col·lapse i tu seràs qui tindràs la culpa que el director general no cobri el seu sou astronòmic. Pobrets, ells, els sacrificats per tots nosaltres, els qui miren i pateixen pels seus clients...
Com deia un, hem passat del silenci dels silenciats, al silenci dels silenciosos.

Hi ha dues menes de silenciosos, els que no diuen perquè tenen la paella pel mànec i amaguen els moviments d'escacs, i els que no diuen (diguem), per pura impotència i estupefacció...fins on arribaran? -ens preguntem astorats.
Qui vol seguir així?
Tu i jo, persones que mirem estupefactes com munten i desmunten el que els interessa, tenim poc, però si que tenim veu.

I mira, no cal que ens preocupem, les solucions ja les tenen...

-Podem ser el proper col·lectiu militaritzat?
Potser sí, ja ho veus, darrera teu hi ha un piló de persones que faran el recanvi, no ets imprescindible, i a més no els costa gaire res fotre't al carrer. O ja t'han fotut amb la reforma laboral o Estat d'alarma i apa.

moralment exclosa (per cansament)

Jo tenia poc més de 20 anyets quan la Constitució es va parir, i confesso que en aquells moments qualsevol paper on es parlés d’igualtat, de drets i de reconeixement d’alteritats que no fossin l’espanyola, ens donava un alè d’esperança. Clar que tampoc tenia gaire seny i massa pocs anys per entendre de les maldats del grans, ni de les llargues urpes del poder que regeix el món en global. No era prou gran, però tampoc prou petita per viure en la completa ignorància.

Així és que vaig iniciar com molts un camí de transformacions personals, gràcies a la curiositat, els companys de feina i d’ofici, i els grupets que parlaven de política, per passar a l’acció a la meva manera, que tothom escull una mica el seu camí. Jo anava a les trobades del PSAN i estava en un grup ecologista i antinuclear. Temps d’il·lusió quan et creus que el món pot canviar, i que ens ha de dur a un altre futur...ai...

Confesso que aquest canvi radical em va fer deixar pel camí un matrimoni fet massa aviat i sense pensar (qui ets amb 20 anyets?) Ell era, (és) fill de militar i obrir els ulls em va fer donar un gir de 180º a la meva vida. Confesso que m’ho vaig passar molt malament, però que com més anaven maldades, més clar tenia el camí. I confesso també que això a molts ens va fer forts, ens va fer créixer, ens va donar un esperit que ara no veig gairebé enlloc.

Els qui van viure aquells dies amb més anys que no pas jo, han seguit camins diversos. Uns tenen ara paper polític, però no són els que eren. Altres han deixat tota una filosofia pel camí, pensant que quan et fas gran, tot es veu d’una altra manera. Molts no es van plantejar gaire res i així han seguit. Molts ja no hi són.

Faig números i quelcom no em quadra. Intento esbrinar, penso i busco raons a la manca de reacció de tants milers de persones a la situació social del país/Europa/món en general. I no me’n surto.

On sou els qui heu de prendre el relleu? On és la nova fornada d’inconformistes? On són els nous constructors d'un món millor? On hem deixat l’esperit de poble, de societat que camina endavant per aconseguir millores per a tothom?

Aquesta fugida enrere no té explicació. No ho entenc. I això em té amargada, decebuda, perplexa. No ho entenc. Ni les notícies de conxorxa mundial ens fan moure? Quan hem deixat de ser aquell grup que es blinda per defensar-se?

Sempre em retorna aquella frase de l'Eudald Carbonell...encara no som humans...

experiència "religiosa"

Asseguro que ja tinc el remei per prendre's el moment actual amb una altra cara, i anar a dormir divertit, amb aquell somriure irònic, amb aquella sensació que tot és un teatre, que un encara s'ho pot passar realment bé si vol, veient la gran comèdia del món, que de veritat, ni el Dante!

I això és molt fàcil, escolteu Intereconomia els diumenges! hiihihiihiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, mai ho havia fet, i és que són esperpèntics!

evidentment, això és Polònia

mentre estic intentant apartar del meu pensament tot allò que em fa nosa,

m'envien això, responent a les declaracions del senyor Mas d'ahir...

:

.

cap comentari...

els tenen ben posats...

I penso jo, si tinguessim els pebrots que tenen aquests i un bon matí de qualsevol dia, no anéssim cap mestre a cap escola, o cap infermera a un hospital, o cap funcionari a un ajuntament a fer res, ni un sol tràmit, o cap persona de les que tenim una feina que repercuteix directament sobre un gran conjunt de la població, què passaria?

És que en tinc unes ganes...tinc unes ganes de fer una escenificació salvatge que posi els torracollons que governen entre l'espasa i la paret... però de veritat...perquè, ens poden fotre a tots tots tots als carrer?

Aquests controladors, que potser tenen una feina estressant (la meva també, ho juro), però cobren una burrada que no sé dividir per arribar al meu sou, i que segons escolto, tenen jornades potser llargues, però amb jornades llargues de descans entremig, tenen a la mà el jugar amb la imatge externa d'un territori...i ja se sap, aquí, només reaccionem quan ens toquen directament i a traidoria.

Casumcoi, animen-nos i fem força d'una punyetera vegada? Perquè sant Mas declarava ahir que els canvis no es podran fer ràpid i efectivament com es desitja... o sigui que, més del mateix.

encanteri

Advent, un dia amb dos apunts (ASSUMPTA!!!)

La meva mare em deia...

"A sants i a minyons no prometis si no dons"

Assumpta, et vaig prometre una foto del calendari d'Advent que guardem, no n'hi ha a gaire enlloc..., si el trobes, t'agradarà!

sobreviure... sobreviurem!

(no, no hi era, encara no sé si hi sóc)

Bé, jo em pensava que la cosa aniria d'una altra manera, però m'ho vull prendre amb humor i, per això, tot pensant en com sobreviure a la "debacle", em va venir la cançó aquesta al cap...

:

.

quan el que realment va passar va ser aquesta altra versió...

.

De bon començament, tenia por,
estava petrificada
seguia pensant que mai més podria viure
amb aquests al davant,
però després, vaig passar moltes nits
pensant només en com ens havien ferit
i ens hem fet forts, aguantant cops,
haurem d’aprendre a sobreposar-nos...

I ara no, que ja n'hi ha prou

s'ha acabat la por,

sobreviurem

amb totes les forces que ens quedin

al fons del cor

sobreviurem, seguim lluitant

(tot rebent hòsties, però no ens veuran plorant,

sigui això una petita declaració d'intencions, aixxxxxx )