al mar, al mar, al mar, al mar...

sense por, a la mà un eriçó
no tenim prou ulls per veure els ermitans
i sense por, per dalt...

i per sota, quina boca!

una mostra de mar petit, pels petits que van al mar...
(i quin fred que han passat, pobrets, de peus entre les roques, fins jo m'he remullat calces i tot...)

SOS !!! BLOGGER

Des de fa uns quants dies, no puc deixar cap comentari a persones que teniu el blog configurat de manera que el lloc per comentar surt directament sota l'apunt, només em permet fer-ho als qui els surt la finestra emergent. Quan són aquells que surt finestreta a part, puc fer-ho i em reconeix. Si no és així, en molts no puc comentar.

Sabeu quina és la manera de poder arreglar el problema?

Em passa a molts i diferents, en alguns em demana que m'identifiqui, però sempre em redirecciona a l'inici, em posa com a anònim i després no em deixa enviar, em torna a redireccionar a l'inici, on t'has d'identificar... i torna a començar, no sé si m'he sabut explicar...

Si sabeu com fer-ho, doneu-me una pista, sisplau.

demana perdó, animal!

Va per tu, Felip Puig, que no mereixes el senyor al davant.

És el que ets, tot un animal, pel qual la llei de la selva, ataca primer abans no rebis, és la LLEI.

Vas veure la tele, boques mentider? Vas veure la cadena de mans unides que guardaven l'espai on tu veies la mare de totes les guerres?

Per prevenir havies de provocar l'apallissada? Els qui sou com tu ens heu dut a aquest pou, i per postres, ens voleu negar amb la vostra merda.

Per prevenir què, a veure, si la gent de la plaça et va donar una lliçó, a tu i a tots els teus.

Ara entens què vol dir pacifisme?

Ara saps què significa la voluntat real de canvi?

Ara saps perquè no podem comptar amb gent com vosaltres?

De l'únic que enteneu els de la vostra mena és de prohibicions, de repressions, de lleis absurdes que acaben fent treure a cadascun l'animal que portem dins, i a voltes, hi ha qui entén que s'ha de defensar.

La diferència, Felip Puig dels collons, és que hi ha qui es defensa com a últim remei i hi ha qui busca la manera d'entrar en conflicte, per poder dir que tenia raó per agredir. Tu i els vostres, sou dels darrers.

ESPEREM LA RECTIFICACIÓ I EL CÀSTIG. EL MÉS GRAN PER TU.

AQUESTS, NOSALTRES, GUANYAREM. SÓN ELS INVENCIBLES.

VISCA LA RESISTÈNCIA

Relats Conjunts. Putada metàl·lica

Quan em va arribar el paquet, em pensava que seria el cinturó de massatge que havia demanat.
Desfaig el paquet i em trobo l’andròmina.
Si que ho deia, eina de massatge.
Però les instruccions eren,
-Agarre el instrumento por la parte superior.
-Coloque su mano encima y lo eleve por encima de su cabeza.
-Con suavidad, deslice arriba y abajo los brazos del instrumento, masajeando en las zonas de tensión.


Ja ho vaig provar, ja.
Però al segon moviment cap avall, se’m va clavar la primera pota. En intentar treure la bèstia, la segona pota es va enganxar anant amunt.
No vaig insistir.
Amb l’andròmina per barret, mossegant-me els llavis de dolor, pujo al cotxe, m’acabo de clavar la bèstia, i amb penes i treballs arribo al CAP. No hi havia metge de guàrdia.
Els forçuts de Vigilància van eixamplar sense miraments les potes de l’aranya assassina, i la van treure juntament amb tres flocs de cabells, i més sang.
Ara tinc tres clenxes i em queden molt bé. Em faré la quarta i ja tindré les quatre barres dins i fora del cap.

amb alegria, amb bon to...

Aquests són els que el poble majoritàriament ha votat, sí, els de l'alegria, els de la cara somrient, els del bon to, els... sííííííí, els de les mans netes!!!

A galeres, et fotria jo, a treballar per viure, a saber el pa que dóna no poder pagar el pis, no saber el que és tenir un petit caprici, ni una pensió ni una assegurança...

responent en Pere, el meu sisè sentit d'ahir

Ahir, no em digueu perquè, vaig tenir un mal pressentiment.

Ahir, no em pregunteu perquè, temia aquesta bogeria col·lectiva d'avui.

No cal dir res, només veure el video, ja sabeu quina és la resposta al moviment de repulsa al sistema. Un desallotjament, desmantellament, llançant de qualsevol manera els estris perillosos, suposadament les bombones de gas, els pals (de les tomateres) i pancartes, ordinadors, i molta gent a empentes i hòsties. Cada dia netejaven la plaça, tenien organitzat el servei de menjar i farmàcia... I el més important, hi havia gent gran a qui han estomacat vilment.

Pel Barça? Au va, vergonya aliena. Si embruten i malmeten més ells en una sola nit que aquests en quinze dies!

Encara enyorarem el Saura, igual que en el seu moment vam dir que potser enyorariem el conseller Maragall. Avui, La Catalunya blava, ha ensenyat la cara dels seus líders. Feixistes, controladors, amants del bon to, l'alegria i la bona cara, Hahahahaha!

Doncs sí, això és una nova manera d'aplicar allò què deiem, posen en vigor "la llei de vagos y maleantes". I els veritables cabrons campen pel carrer amb les butxaques plenes i la casa segura.

En aquest es veu el que ha sortit a Europa Press

futurs (1)

arriba Tànatos,

no et deixis enganyar pel seu tacte suau,

manyac assassí, silenciós, hipnòtic...

corre, vine,

encara no tindrem temps
de tancar la porta...
el verí ha arribat amb vestit de mudar
i promeses buides...

ens queda poc temps per redreçar
tants viaranys malmesos
les mentides i els bruels que vindran

els sentirem forts i clars
serà un carnaval de somriures torçats

pel dolor amarg
dels més sagnants que es recorden

(adaptació d'un senzill poema del 2007)

Erre que erre. Cabreig global.

Jo és que no me’n sé avenir.

Si algú em sap explicar de manera clara, que jo ho entengui, com pot ser que en el temps que estem visquent i passant, la reacció popular expressada amb el vot, és una opció de dretes, clarament de polítiques neoliberals, de polítiques que castiguen cada vegada més i amb més contundència el treballador, les micro empreses, les petites empreses, els treballadors públics, els serveis públics, les polítiques socials de protecció dels més desfavorits, és que directament hem perdut el senderi.
.
Podeu cantar-me misses del partit que ha governat fins ara. D’acord, segur que no han sabut gestionar la crisi europea, repeteixo, fonamentalment europea, perquè estem lastrats pels EEUU. Però dubto molt, però que molt, que l’opció sigui donar el poder a les mateixes idees amb diferents carcasses. Seguiran treballant pels bancs i per protegir els beneficis de les grans empreses. I encara amb més claredat, que no se n’han amagat mai. Aneu ara mateix a un cap a la tarda. O a urgències. Pregunteu al ram d’infermeria. En poc temps, hòstia grossa.

Recordem que hi va haver moviments antiglobalizació que preveien justament que arribaríem a l’extrem que cada país ja no seria amo del seu destí, sinó que seria esclau de les especulacions del gran capital. Erem joves i no tan joves que vam ser titllats de tot, com ara es titllen de tot els qui estan encara “acampats”. Ja sé que molta gent desitjaria tenir com en temps del Franco la “Lei de Vagos y Maleantes”, i s’estalviarien de donar feina i papers als migrants. De dret a la garjola. Mentrestant ells passegen els seus cotxes de luxe i paguen la minyona sovint sudamericana. I la vetlladora pels seus avis malalts també.

No és gens normal que passi el que ha passat. Vaja, sí que és normal, si comptem que pensar egoistament és el que mou la gent. No importa que un polític sigui corrupte, no importa que sigui xenòfob, importa que recuperi el civisme i l’ordre? Que pugui garantir que els bancs segueixin tenint beneficis? Qui ens tornarà els calers que entre tots els hem donat? Que alguns me’ls han fotut a mi del meu sou de cada mes, eh? I per cert, algú sap res de l’amic Millet (amic de CDC)? Algú qui l’ha posat sota la catifa?
I llavors surt la primera idea al diari: Recuperarem l’ordre i el civisme per la ciutat. Vaja, com si l’ordre i el civisme, estiguessin renyits amb polítiques d’esquerra, amb gent compromesa en una veritable millora social.

Tan baix hem caigut? Amagaran també els pobres i desnonats sota les catifes per tal d’oferir aspecte d’ordre?
Sabeu què? Tots a prendre pel sac. Estic molt emprenyada, però molt.

al camp (que no a acampar)

cap tanca no ens tanca, el món és fora...

buscant plantes humils i bestioles, perduts en un mar groc...

mirall vigilant i amatent

jugant a cuit i amagar, les hem trobat

bullen les flors de vida, zum zum...

també hem vist la mort tot deixant la posta pel futur

la vida és un cercle...

Viladamat? Alcaldessa de les CUP

Bé, ja està tot dit.

Participació, gairebé el 90% del cens electoral.

Candidatures: Ind/Progrés x Viladamat, CUP, CIU.

Resultats: 3-4-0

El jovent, sempre de tradició activa al poble, ha aconseguit treure 4 regidors, 3 per l'anterior govern, cap per CIU. El meu home, tinent d'alcalde fins ara, serà regidor, en bona harmonia amb el jovent, recordant quan ell, amb 20 i pocs anys, era a l'ajuntament pel PSC (d'aquell temps, després de la mort del dictador).

Aquests darrers anys, els Independents per Viladamat han treballat de valent i el poble està content. S'han fet moltes coses, moltes millores. Però arriba el temps dels recanvis, de la qual cosa tots ens n'alegrem. Així que a casa meva, amb el pare en un grup, el fill gran a les CUP, i el petit a punt s'entrar-hi, tenim la feina democràtica coberta, no us sembla?

Llàstima que llavors un mira el país i veu el color blau de CIU arreu, i som conscients que viurem temps difícils.

Paraula d'Arcadi

Aquest sap el que es diu.

jo ho tinc fàcil

Al meu poble ho tinc fàcil. Si jo visqués en un lloc gran, no sé si les tindria totes.

Un títol com aquest ja explica com es capitalitza qualsevol moviment social de protesta o rebuig als poders fàctics. És massa fàcil donar les culpes del malestar al darrer partit en el govern, massa fàcil, i massa ingenu. Realment, costa poc quedar-se amb el missatge de que qui en té la culpa són els qui ara manen.

Deia una dona gran en un moment -“Aquests joves no es mereixen això”- És que no s’ho mereixen ni ells ni ningú. I aquell que a l’hora de tenir un just descans després de la seva vida laboral és troba que no arriba ni al dia 10 amb la mesada? I llavors recordes de sobte el senyor Millet. On l’han amagat? A qui han pagat per tancar el tema durant la propaganda electoral?

Em fot una ràbia inmensa que parlin i ens acusin de poc previsors. Qui pot estalviar? Qui es pot pagar un pla de pensions? Qui pot tenir racons de diners invertits? Poc previsors, els qui hem anat treballant i pagant, volíem creure que teníem una vida de família mitjana, quan ja costa mantenir les despeses del petit negoci?

Això fa por. Molta por. Realment la resposta a les urnes ha de ser un gir encara més cap a la dreta? Quants s’han posat una altra bena als ulls damunt la que ja duien? Quantes benes haurem d’arrancar per fer adonar la gent que els taurons són molt pocs i ben grassos?

reflexió breu (Gràcies Jordi)

"El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies”
Francesc Macià

memòria justa de persones normals i corrents, acampats

que la memòria no ens converteixi en un moment efímer

que ens serveixi per donar a PPSOECIU vots zero

que ens doni forces per trobar i canalitzar alternatives

que siguem capaços de donar una sortida a la indignació

que portem a la presó els lladres que ens han robat la vida

no som mercaderia en mans de ningú. Acampa el teu blog.

I els pobres com aquest que parla, no tenen drets?I les dones que s'enorgulleixen dels seus fills i nets, i volen per ells un futur digne...I els polítics que per primer cop en molts anys van de puto cul pensant com ens reconduiran... Hihihi, amb el cul petit, potser?

blog acampat, avui també

Joves, grans, fills i nets del bicefalisme polític per assegurar, ens deien, una transició modèlica.

Acostumats a callar, sempre capcots, estan, estem farts i cuits de rebre. Prenem exemple, des de la senyora que fa entrepans fins a alumnes, aturats, migrants, mainada i professors i jubilats que s'alegren de veure sang en moviment.

Ha arribat el moment de dir prou. Només escoltar això, i ja sabem un altre perquè dir prou.

Avui no ens diran gaire res. més aviat ens miraran amb ulls d'avi comprensiu, (ai, què saben ells de la vida real, i és ben fàcil no saber la dura vida del polític, de l'empresari, del banquer, del financer...) Cal esperar l'endemà de les eleccions per seguir estirant la corda que ens estreny el coll...

No, prou, som amb aquests que diuen prou. No ens interessa aquesta política. Volem, exigim canvis d'arrel.

ACAMPA'T!

acampada

Aquesta modesta casa virtual restarà acampada solidaritzant-se amb tots els qui n'estem fins al capdamunt d'aquesta classe política que només vetlla pels propis interessos, que no busca cap més alternativa que la de quedar-se ad aeternum amb el poder, que no posa al seu lloc els grans dirigents a l'ombra, que segueix treballant al so que li marquen els capitalistes més ferotges, que arracona el poble planer, i que pacta pel seu propi bon viure amb qualsevol que li garanteixi seguir mamant d'allò que ens roben. No ens deixarem trepitjar més sense aixecar el cap. Rebelem-nos ara, per la generació perduda, per les properes generacions.

llepòlia

reflex roig als mirallets rodons
dolces cireres rodones roges
llises lluents llepòlies que llepes
belles i vellutades,
sucoses de sang dolça i roja
ensenya’m la llengua, nina
roja, dolça, dolça i roja
ditada sagnant al meu cor de cirera

petit, rodó, efímer...

la llei del "Xoriço" (i d'altres)

Fa dies que no dic res de la innombrable classe política. És que no sé què dir, de tant esglaiada que estic. Però no me'n puc estar d'admirar qui té la gosadia de fer aquesta propaganda...

(I pot fer-la, és clar, a mi no m'escoltarien)

Valencians/es, teniu la nostra admiració i el nostre suport!

cançó emblemàtica i resposta en temps de flors

Fe no és esperar, -però esperem, sempre esperem...-

fe no és somniar.-però no podem deixar els somnis, els desigs-

Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà. –però la lluita és dura, i sovint solitària-

Fe és un cop de falç, -volem un bon cop de falç, però no sabem qui la prendrà-

fe és donar la mà. –tantes mans esteses que ens han rebutjat, aixafat, silenciat...-

La fe no és viure d'un record passat. –però, sense el record, qui som?-

No esperem el blat –esperem, és clar que esperem el fruit que no arriba-

sense haver sembrat, -hem sembrat, i és clar que molts sembren encara-

no esperem que l'arbre doni fruits sense podar; -més són ells qui ens poden els rebrolls d’esperança, els intents de conquerir les lllibertats-

l'hem de treballar, -quan hom s’adona que qui treballa és qui no té eines...-

l'hem d'anar a regar, -quan hom s’adona que fins i tot amb llàgrimes i sang hem regat-

encara que l'ossada ens faci mal. –i sabent que estem trencats, ferits de mort-

No somniem passats –ens cal somniar en els referents, qui perd els orígens...-

que el vent s'ha emportat. -qui perd els orígens, perd la identitat-

Una flor d'avui es marceix just a l'endemà. –però en servem la imatge en la memòria-

Cal que neixin flors a cada instant. –per somiar que podem renéixer cada dia-

Enterrem la nit, -però mans ben fortes ens sotmeten i ens enfosqueixen-

enterrem la por. –però poders ben foscos ens tenen corpresos-

Apartem els núvols que ens amaguen la claror.-mentre d’altres sembren tempestes-

Hem de veure-hi clar, -és clar que hi veiem clar, i ens titllen de bojos-

el camí és molt llarg –els peus ens sagnen de camins encetats-

i ja no tenim temps d'equivocar-nos. –i just a la fi del camí, d’altres ens prenen el poder de decidir-

Cal anar endavant –bo i sabent que endavant albirem més pèrdues-

sense perdre el pas. -i caminem, ensopegant amb les constants travetes-

Cal regar la terra amb la suor del dur treball. –sabent que és ja un gest de resignació-

Cal que neixin flors a cada instant. –i finalment, tristament, les poques flors ens les trepitgen-

blogger caigut?

Aquesta setmana ha caigut el Blogger...
Algunes de les fotos desaparegudes...

Si serveix de consol, no només ha caigut el blogger. He caigut jo, en picat. Més m'estimo no dir res de la meva setmana...

Algú s'anima a venir a donar-me suport moral? La canalla està...està...està insoportable! Després de tants dies de treball i observació, de voltar, sortir, flairar, classificar, fer col·leccions, mirar documentals, fins i tot algun en anglès per això de la motivació, d'haver-nos hidratat amb aloe, de tastar i tornar a recollir mostres, avui una gran majoria semblava que venien de l'hort...amb les butxaques buides.

Què he de fer? He arribat a dir que demanaria la baixa, en un moment de desesperació. Concloc que els importa un rave? Ho deixo estar pel curs que ve? Ploro?

Ah, això sí, quan ha tocat ballar per preparar la festa de final de curs pels pares, hem ballat de tot, del twist al rock, de l'ska a "l'arrapat"...

D'acord, ho he entès, voleu dir que...em dediqui a ballar amb ells i a cada pas, els explico alguna cosa, no?

Snifff, ja se m'han acabat els recursos. En el treball de resum final, he arribat a veure dibuixada una fulla enorme de la qual sortien un matoll d'arrels, valgamdéusenyor...

contrast (dies agredolços)

sortir de classe, fer quatre passes, anar al tros de darrera i veure flors conegudes, flors petites humils però màgiques, flors grosses que ens deixen veure les seves interioritats sense lupa...

i unes pinyes que no ho semblen, i les maduixes, i els petits albercocs,

i les oliveres florides...

i la meravellosa flor dels llimoners, i tornar a aquesta petita que ens fa entendre com es disfressa una flor...

i demà haurem de parlar del terratrèmol, i parar les pors, i del Barça i frenar les alegries, i gestionar posant la justa mesura en allò cert i perdurable, i en allò fugisser però preciós, i en allò tràgic i incontrolable...

Les dones que no estimem les dones (o els nens, o...)

Sí, pensa en la butxaca, però... pensa en la dignitat...

Per saber-ne més

1.200 (apunts)

Que són molts, però molts. I molts per no dir res, o gairebé.

O coses que diríem i diguem tots.

Dies de penes i alegries, plors i rialles

guanys i pèrdues, desencís o il·lusió,

sovint una muntanya russa d'anades i vingudes,

de caure i aixecar-se,

de dies sense nit,

de nits sense dia...

Si repasso allò que vaig escriure fa anys, m'adono de la trajectòria vital que un fa en poc temps, i això que no és molt, l'agost aquesta casa virtual complirà cinc anyets i déu n'hi do com hem caminat... I m'adono, no sense pena, que més aviat he perdut pel camí moltes il·lusions i esperances. L'alegria i les ganes de broma i de gresca es van perdent, i em dol.

Oh, sí, la crisi que tots passem, i tant que hi fa! Però és la crisi d'humanisme, de solidaritat, d'empatia, de poble, de pinya, de referents, on tenim models carismàtics? On hi ha honorabilitat? On diposito la meva confiança?

I llavors un s'adona que ja no val llegir "sopas de pollo para el alma", ni "el manual del guerrer de la llum" ni "les oportunitats de creixement de les crisis" ni cap o gairebé cap d'aquests llibres que ens volen fer veure que el camí és cap amunt, quan tens treballs a posar el fre (de mà, de peu i d'emergència), perquè tot va cap avall en caiguda lliure.

Abans, quan les penes eren penes, però minses i esperades o si més no de les previstes, de les que ja sabem que ens tocaran un dia o un altre, sorties arrapada amb esperança a totes les noves propostes dels demàs possibles.

Ara, el demà és un forat fosc, t'amenaça com una gola de llop, comptes esperant quan temps tardarà en engolir-te, i el que sents són moltes veus com la teva que fan del sospir una resposta.

feina feta

Dinar familiar acomplert.

Sempre penso que això d'estar mig malalta segons quins dies, és cosa del subconscient. En diades com aquesta, sempre miro la cadira del papa, que avui ha ocupat...ningú. Ens ho fem venir bé, per repartir el seu cap de taula entre dos, en una banda el meu oncle, i a l'altra la meva mare. Jo, però, miro i veig el buit. Com no pot ser d'una altra manera. El veig menjant i fent el paper, que ell no era gaire de celebracions grosses i solia buscar brega. Sé que m'hi assemblo, què hi farem!

Finalment, tot bé. Vaja, tot tot, no. Com que no estic gaire fina, badant m'he fet una bona esquitxada amb l'oli, saps allò quan els calamars exploten? Doncs això... Només em fot que demà tornem a treballar, tots, i de descans poc...I si m'agafo un dia de descans? Un xic injust, dos dies mig al llit i ... Res, que els nens m'esperen! A la lluita! S'acosta el final!

mèèè...

dilluns, serà al·lèrgia?

dimarts, sí, cosa del temps, els ulls, el nas...

dimecres, uix, potser serà un xic de tot...

dijous, merda, afegim-hi mal de coll...

divendres, xof, vaig a l'escola perquè no tinc cor de deixar els 26 en mans de la col·lega, però arribo a casa i al cap d'un parell d'hores ja sóc al llit... he dormit 16 hores, sense adornar-me'n només que per tossir o esternudar...

Sempre em passa igual, si estic malalta és en fi de setmana, i demà he de fer calamars a la romana per 25!!! casumcoi, me'n torno al llit...

oh, eterna transició!

Davant de l'eterna durada de la censura de pensaments i ideals, (apartats, això sí, d'allò que s'entén com a políticament correcte), i de la impossibilitat de seguir aguantant una animalada de llei de partits (que han signat els grossos per no perdre cadires), arribarà el dia que ja m'agradarà saber a mi qui es podrà presentar a una llista per unes eleccions... si es dóna el cas que el partit possible té algun okupa, algun a qui han perseguit en una mani, algú que qüestioni la legalitat de la monarquia, i aneu tirant...

Això sí, és ben igual que a les llistes hi hagi lladres i corruptes, contra aquests, ningú actua d'ofici? Quin país, valga'm déu, quin país!

doncs sí, la llei del Talió

Mireu, ja sé que jugo en camp contrari, ja sé que molts estan celebrant la mort de Bin Laden... Però les diverses explicacions (armat, després no armat, després amb escuts humans, després no...)

Ara diu que una de les seves filles explica que el van detenir i el van assassinar davant de la família. Doncs bé, seguim veient la filosofia d'una sèrie de persones que segueixen creient que la violència d'altri només es cura fent servir més violència. I de manera molt greu, quan la paraula que es fa servir és "justícia" i aconseguir un "món millor".

No puc entendre quin model humà pot defensar aquestes actuacions, quan portem en molts àmbits el desig d'enlairar la bandera dels valors socials, de convivència de respecte... A veure, em segueixo preguntant què ensenyem als nostres joves.

(Sí, ho sé, com deia algú, ull per ull i dent per dent ,i d'aquí poc tots cecs i desdentegats)

acudit indecent, contrasentit i futur possible?

Poc a dir. Però, accions com aquesta et fan adonar que per molt que ens queixem dels tribunals, pitjor és no tenir tribunals, barra lliure per matar, massa, i quan l'assassinat és proposat i perpetrat des dels poders a l'ombra... què dir? I consti que no ploraré la mort (?) de Bin Laden. Però...

piulada

Final de partit.

Entrevisten el Sr Mas.

Conye! Li diuen Molt Honorable President de la Generalitat!!!

Conye, mai es van dirigir al Sr. Montilla amb el tractament de Molt Honorable President de la generalitat Sr. Montilla!!!

I és que un dia, en un apunt, ho vaig reclamar, un tracte com cal.

Serà que només són molt honorables els fillols del Molt Honorable Sr Pujol? Ei, sense ànims d'ofendre, però, no sé, es deixa veure això de ser de la burgesia catalana...

el dret de picar de peus

Potser, el darrer que ens queda.

Tenim el dret de picar de peus, de cridar, d'indignar-nos, de protestar, de fer vagues... però la por, el pitjor dels enemics del pobre serf, la por a perdre el poc que queda d'aquest feble estat del no gaire res que queda, aquesta por que ens atenalla el cor, ens manté quiets i adormits.

Vaja, no a tots, és clar. Però si no hi ha ràpidament alguna cosa molt molt grossa, un boicot global a tots els alts poders, d'aquí no res, serem alguna cosa semblant als assalariats del Wall Market, un sou asiàtic, un horari asiàtic i una assegurança tipus EEUU.

Compte en estar malalt, no podràs estalviar-te que a partir de determinats dies t'acomiadin per absentisme laboral. Compte en fer-te mal a la feina, que la culpa serà de la teva deixadesa i la Seguretat social no ho cobrirà. I tal com anem, quan t'hagin d'operar el genoll, per exemple, ja no hi haurà res a fer.

Quin dia del... treball? No fóra més adient dir-li dia de la misèria?

una altra manera de dir què som

fóra bo i desitjable

no haver de córrer, ni de cridar

cantar és bo, ballar, ales als peus

i veus

que s'uneixen en un sol clam

però mentre les orelles

siguin sordes als nostres clams

i els ulls orbs

i les ments closes a la realitat d'un país,

no ens queda més que seguir corrent

anar contra corrent

i dir-ho, de totes les maneres possibles