ARA MATEIX aniria de cap a l'alprazolam i en prendria com si fossin nissos. Ja sé, els qui em teniu en certa estima, us espantareu. El primer que vull dir és que quan em sento superada, no tinc companyia ni sento comprensió. Em sento aclaparada. I si dic això faig mal als meus. És que creuen que em coneixen. I no. S'han equivocat de mig a mig.
Arriba una edat en què passes de ser algú amb bagatge, a no ser res més que la que està fora de lloc, espai i temps.