felicitats, mama!

felicitats, mama! 79, qui ho diria... tan ben portats...i això que has sigut -paraules teves- un escarràs tota la vida, sempre en peu, feinejant sense aturador, del pis a l'hortet. o a la casa vella amb les gallines, o a dalt a deixar endreçada la casa de la meva germana -que ja se sap, mai s'adona de fins quin punt et necessita, igual que tots-

felicitats, tot i que sé que ploraràs, i parlaràs del papa, i diràs ...-ai fill, vés a saber, demà potser ja no hi seré...-

però seguiràs rondinant, i donant lliçons als néts -i als fills també- i discutint que... -qui no té geni no és ningú!-

mai llegiràs això, tu que sempre em recrimines les estones que perdo aquí davant la pantalla, o davant d'un llibre...

mai entendràs què hi ha més enllà de tenir la casa neta, els fills contents i la taula parada quan tothom arriba...

i jo mai entendré com essent com ets, vas lluitar tota la teva encara jove vida, sacrificant-ho tot per tal que els teus fills tinguessin "estudis", quina contradicció, eh, mama?

però jo m'aferro a tu, encara que no ho digui, i necessito els teus petons, i saber que mentre hi siguis, sóc a casa, que casa ets tu, encara, tot i que ja tinc tot darrera la pròpia, al teu costat segueixo essent la nena a qui sempre goses alliçonar, a qui contesto, i m'enrabio, i ens barallem, per política o futbol, però tant se val, tant de bo duri eternament, que t'estimo més a cada any que passa...

encara els braus, som estranys! (per riure)

PROU NEWS.- Informa que Faesito, toro de lidia, castaño careto y meleno, se ha teñido el pelo -ahora es negro zahíno- y ha saltado la valla de la frontera con Catalunya. Minutos después de la prohibición de la Fiesta de los Toros por el Parlament, Faesito ha calificado el hecho como Fiesta de la Democracia por que en la otra todo el mundo lo pasaba bien menos yo. Acompañado de una cuadrilla de Mossos de Brega ...perdón... d´ Esquadra, Faesito ha pedido asilo político en Catalunya.

:

"Es triste tener que abandonar tu país porque existe la pena de muerte" ha declarado entre mugidos mientras recordaba a los amigos que quedan atrás.

:

Ho he trobat a la xarxa, i m'ha fet gràcia compartir-ho...
:

imagina

Imagina que arribes d'un altre planeta (coi, ja sé que de salvatges n'hi ha arreu, però és per posar un exemple)

.

Imagina que et conviden a una festassa, amb gent mudada que s'excita, crida, s'abraona davant de l'espectacle del picador i el seu cavall de vegades esbudellat a la plaça, les "banderilles" i les successives embranzides amb estoc d'un tipus disfressat sovint de colors que podria portar la Hello Kitty o la Barbi, amb un barret que sembla que tingui un colló penjat a cada banda, una mena de malles arrapades i una jaqueteta de lluentons...

.

I la mort d'un animal que, diuen, s'ha criat per això (sí, com els pollastres, els porcs de granja o les vedelles... però no en fem escarni ni espectacle)

.

I la idiota de l'Esperança que diu ...

.

"Ningún animal en el mundo, repito, ninguno se cría con tanto amor y cuidados como el noble toro bravo"

.

Per això, caram, per això, (jo que de petita em vaig haver d'empassar un piló de "corrides" a la meva Figueres natal, que un meu oncle recollia entrades de sol i el meu avi m'hi portava perquè a ell li agradava això dels toros), doncs encara en guardo un record horrible, i la pena que em feien, i com m'alegrava (ho sento) quan el torero anava per terra, o quan el toro saltava la barrera, innocent, pensava, que s'escapi! que s'escapi!

.

I algú ha explicat tot el que els fan als toros abans de sortir? des de laxants químics i irritatius, fins a no sé quin producte que els afebleix per treure'ls excessiva força. Això és un bé cultural? I un be negre, senzillament, és una gran salvatjada, que ja ha passat el temps dels cretencs i el culte al mascle que, enfrontat a la bèstia, la domina i mata amb les seves mans.

.

estrés

Quan vaig veure aquesta imatge a la portalada d'una església a Ciutadella, vaig pensar... mira tú! la millor manera de viure, no veure el món, i tan amples...

Ara seriosament, el que no tinc nassos d'entendre, és com se'ls acut fer una prova d'estrés als bancs...

No s'adonen els molt imbècils que és a nosaltres a qui han de fer la prova d'estrés? Jollons, que els sortirem molt cars a la seguretat social, que qui està realment estressat és el/la treballador/a, i que de l'estrés al col·lapse cardíac hi ha un pas, burros! més que burros!

300 indis

Això diu la notícia d’ahir, 300 indis contra un nou embassament a l’Amazones. Pobrets, ells amb arc i fletxes, contra els totpoderosos interessos de qui sigui. Perquè hem arribat a un punt que el “qui sigui” ja no importa, anem sempre a parar allà mateix.
.

Ens queda la resistència dels 300 indis. Ells lluiten pel futur en una guerra ridícula i perduda, què són 300 indis? la notícia que fa somriure a molts en un diari...
I quant n’hauríem d’aprendre d’aquesta lliçó! Fixa’t tu, vacances fins i tot de pensar. Anem fent la viu viu, que qui dies passa, anys empeny...
.

On veus al diari en aquest temps col·lectius que segueixin amb les seves lluites per reclamar el que ens prenen? (perdó, els controladors aeris, secta elitista que cobra uns 700.000 euros l’any per cap, aquests sí que lluiten de manera amagada)

.

Qui pensa ara que la maquinària (els de les jerarquies, els porcs de sempre encara que el nom vagi canviant) segueix treballant de manera inexorable i que passarem un hivern molt, però que molt fred?
.

Sembla que només som capaços de fer tronades i focs escadussers, petarrellades, que s’apaguen ràpid tot i que costi anys encendre’ls. I després, tornem a ignorar el rumb que pren la societat quan calladament accepta ser subjecte d’una classe dirigent ancorada en el perpetu benestar.
.

Però que no ho veieu? si ara ja ni ens donen les engrunes, si qüestionen i esbocinen poc a poc però sense pausa el futur de totes les conquestes socials dels darrers 50 anys, si ni tan sols sabem si tindrem dret a jubilar-nos dignament després de pagar tota una vida. I no veig jo que els nostres joves,(i no tant joves), els desesperats que busquen feina, siguin capaços de fer com els 300 indis. No en tenen tota la culpa, però.
.

Per fer honor a la veritat, i pensant-ho bé, queden pocs caps a la tribu capaços d’encomanar aquest esperit. I els pocs que queden, es marceixen de soledat, que fa temps que no hi ha cap trobada de vells guerrers, aquells a qui no importa ni l’aparença ni l’origen, només el benestar del col·lectiu.

En fi, es busquen guerrers capaços...

baobab

crema abrusador el sol del migdia

fugir és impossible,

rebre’l impensable,

acollir-lo és morir socarrat com la terra erma...

.

només tu, i el teu inmens poder

com un baobab a la sabana de la vida

em guardes embolcallada amb els teus braços

de totes les intempestives tragèdies

quan s’acosta el capvespre de qualsevol dia

.

tu, el meu recer i la meva font.

el meu far d’Alexandria.

(ja sabeu, seguim amb les Itineràncies Poètiques)

buscant arrels...

Ja sé que són la nova esperança de molts. Però tinc el mal vici de creure'm els instints, i la crida d'atenció que em provoca la barreja de tres capdavanters tan heterogenis, amb una mena de sortida endavant que ha buscat arrels en una altra "Solidaritat" que tenia cartells de propaganda com aquests, doncs em fa pensar.

De fet, els polítics, si ens n'hem de refiar pel que fa a la feina que haurien de fer, han de tenir una bona base de formació, en el benentès (donem-ho per fet) que inevitablement han de recollir els anhels del seu país. I, què voleu, una cosa és el clam, i l'altra la resposta. El meu interrogant és aquest, perquè jo vull saber més enllà del clam d'independència, coses com...

-vull respostes a com serà la seva política social, tangible i clara, que ho entengui des de l'obrer fins al senyor, que sapiguem quina és la ideologia que els sostè, perquè això és important, ja hem patit massa conseqüències de barreges fetes a mida per poder governar, està clar?

-vull saber quina serà la seva política econòmica, clarament, i sense "fulls de ruta", que n'estem farts d'aquestes frases importades de països on el que val és la guerra, i entenem millor paraules com planificació, objectius, propòsits i fites a acomplir amb dates, noms i números.

-vull saber com es financien, d'on surten els diners i quina és la seva qualificació professional pel que duran a terme. Que això no és pas un club de futbol, què caram. Sí, ja ho sé, està ple d'advocats, economistes i... però ara ja hem fet la manifestació, ara volem saber què faran, com ho faran i amb qui ho faran. Clar i català.

"De prosperar, la gran coalició independentista anunciada aquest dimarts per Joan Laporta, Uriel Bertran i Alfons López Tena hauria de concórrer a les eleccions com a 'Solidaritat catalana per la independència', ja que el partit 'Solidaritat Catalana' està registrat des de 1980. En aquelles primeres eleccions al Principat, el líder de la formació era precisament l'exsogre de Laporta, Juan Echevarria Puig, que va articular un partit d'ultra dreta i espanyolista, totalment contrari a l'esperit de la Solidaritat Catalana de 1906 i a l'aliança independentista que proposen ara." extret d'aquí

O sigui, que no durin dos anys, i acabin barallats i dissolts, entre els qui eren clarament oposats a nivell ideològic, perquè això és molt important a l'hora de fer política. Esperarem. Però amb quatre ulls.

the last step. Kosovo

"Demanar a Kosovo, maltractat al llarg de dècades d'apartheid i després de la neteja ètnica de 1999, tornar a la llar de la Sèrbia maltractadora, seria com demanar a una dona estomacada que torni amb el seu maltractador per mor de la unitat de la família"

Us n'assabenteu, polítics de la gloriosa España (realment és diferent), que, tant si ho reconeixeu com si no, hi ha camins que només tenen una sortida, i aquesta és endavant?

I prepareu-vos, perquè, poc a poc, amb paciència però sense marxa enrere, ho farem nosaltres, el poble ras, que, ni les coalicions estrambòtiques de darrera hora ens poden dur pel bon camí. Per cert, llegiu això:

:

Joan Ridao, ha indicado en este sentido en unas declaraciones a los periodistas, que su partido respeta que Laporta y otras personas hayan promovido esta iniciativa, "porque el independentismo no es un monopolio de nadie". Ha recordado, de todos modos, que "ERC es una marca concreta, que ofrece independentismo además de izquierdas, pero no sólo esto, sino que es la marca más competitiva, porque se trata de un partido con más de 80 años de historia y que es la fuerza más útil, puesto que es seguro que estará en el Parlament en la próxima legislatura". (tret d'aquí)

Per petar-se el cul, amb perdó, una marca que ofereix independentisme a més a més d'esquerra. Serà pel nom, senyor Ridao, perquè ara per ara, d'esquerra, en aquest país nostre no en tenim. I això em fa por de la nova "Solidaritat Catalana Per la Independència", que no sé jo si passarà per ser un fet testimonial, com ho és, malhauradament, el nostre 10J. Ja sabeu, la pancarta, ja és al museu.

.

Us recomano aquests videos, el darrer pas (i definitiu) de Kosovo.

:

:

:

som una nació i no estem sols!

Fragment extret d'aquí

A Indisoluble Unidade da Nación Española é a chave de bóveda do edificio político español. Pero por detrás da aparente fortaleza de tal mandamento, claramente relixioso, tanta insistencia só pode ocultar unha debilidade extrema. A nación española non é indisoluble, a menos que sexa o resultado dunha concepción e creación divina. Franquismo sen máis.

Para o proxecto patriótico español, excluínte e negador por natureza e tradición, a soñada unidade só se garante por imposición. Por iso é máis imposible que indisoluble, sempre sometida a conflito. Calquera unidade estable —nunca indisoluble— só sería posible mediante pacto libre de partes que se recoñecen mutuamente. Dunha banda, España; da outra banda, as outras nacións peninsulares. En pé de igualdade. O resultado sería un estado federal pactado libremente. Mais esa posibilidade non ten acollida dentro do vixente marco xurídico e político. A Constitución Española non a admite porque crebaría a supremacía exclusivista da nación española e a conseguinte subalternidade das outras nacións peninsulares, a base da actual arquitectura estatal. Ora ben, para que calquera pacto federal fose posible entre nacións iguais, a independencia de cada unha delas sería un requisito imprescindible. A fortaleza dun pacto baséase na liberdade das partes. O dereito a decidir é sempre irrenunciable para quen emproe cara á liberdade. Un estado federal só pode ser o resultado dun proceso constituínte protagonizado por nacións independentes. Ou sexa, a independencia é requisito ineludible para calquera solución democrática que traspase os lindes da subalternidade e a negación política, cultural e lingüística.

Para a dereita e o nacionalismo español, a unidade indisoluble da nación española é coma o matrimonio. É Deus quen o alenta e o institúe. Ao seu abeiro, á muller tócalle obedecer e ao home decidir. O divorcio ou outras formas de matrimonio non tradicionais e non patriarcais representan desviacións inaceptables e punibles. Sempre ese pracer morboso no dominio e na subalternidade do outro, do diferente. A negación como realización suprema. Talvez un acusado complexo de inferioridade, quen sabe...

O Tribunal Constitucional acaba de demostrarnos, por se non o sabiamos, que a Constitución Española é un cárcere para nacións, linguas e suxeitos políticos. E dos cárceres, os presos tenden a querer marchar. De dúas únicas maneiras: ou ben mediante fuga, ou ben mediante redución de pena, que vén a ser unha modalidade de pacto.

Cando o Estado non admite a posibilidade do pacto, só queda a fuxida. O dereito a abandonar é en calquera caso irrenunciable.

Só nas decisións libres pode encontrarse expresión democrática. E en democracia, a lei ten que someterse á vontade popular, non ao revés.

Antón Dobao. Licenciado en Filoloxía Galega pola Universidade de Santiago de Compostela.

seguint camins al cel (itineràncies poètiques)

mira’m, amiga, germana,
-busca’m al cel-
tenim un camí pendent
camí de llum, desitjat, prenyat de vida
des d’aquest present, encara massa trist
duem dins la força del foc, el primer
aquell sorgit del no res, aparentment...
en dirien condemna? qui sap...
sabem que, eternament, la crida
de vida, de la llet càlida compartida
ens ha nuat en un destí infinit
-convergim a la via làctia-

:

un joc viciós, ja sabeu, itineràncies poètiques!

mandra

pensar que al matí anàvem a la platja sense horari, amb llibre i entrepà...

descobrint cada dia una nova platja encara neta de cases...

i a la tarda voltàvem poblets idílics, sense pressa ni xafogor... clar per viure així s'ha de ser d'un altre món, però tinc nostàlgia, d'omplir els ulls de mar i paisatges nous, de no sentir notícies decebedores, de no veure com gairebé tot se'n va anant en orris...

i mentrestant, a casa es viu un estiu dur, no hi ha gent, poca feina, preocupacions, i els comptes que no surten...

i doncs, com voleu que no tingui mandra?

putejats, però tutelats i ensinistrats.

Ja sé que fa uns quants dies de saber el resultat d'aquesta enquesta. El que em sobta molt, però que molt i molt, és que això fou quan ja sabíem que CIU no va acceptar votar el referèndum per la independència i que el missatge que ens ven el seu líder repetidament és la de voler un estat sobirà. M'emprenya molt que la gent segueixi deixant-se enganyar, i que totes les martingales que han fet per evitar un pronunciament directe no els passi factura. Una de dues, o som rucs i massoquistes, o ens deixem enganyar per paraules que sabem no porten enlloc, i, malgrat tot, ens volem creure les mentides.

No hi entenc res, ho juro, res de res. No en tenim prou de jugar al gat i la rata? No podem fer un cop de cap d'una vegada i tirar endavant alternatives que realment vagin més enllà de la façana, de sortir a la portada dels diaris dient una cosa i l'endemà totes les accions giren en un altre sentit? Recanvi, sisplau, recanvi, que aquests no aporten res de nou, prou de seguir el ramat d'aquells que amb promeses falses agombolen sota una bandera tota una massa que no es vol moure de la comoditat coneguda, i un piló de crèduls de bona fe.

Relats Conjunts. Resum històric.

El gran capital dedicà bona part de finals del XX i principis del XXI a engruixir les pròpies arques. Amuntegant diners, els totpoderosos s’apropiaven de poder i riquesa en ferotges absorcions d’empreses i bancs fins aleshores prou solvents. Estava ben planificat, primer el col·lapse, després l'obligada rendició.

.
Cap a mitjans del XXI, eren només tres o quatre els qui tenien tot allò acumulable a les seves mans. Masses ingents de treballadors, qualificats o no, vagaven en busca de qualsevol oportunitat per sobreviure. La fam s’estengué com una taca d’oli, i perderen el poc d’humà que els quedava. Ja ningú tenia fills, sabent que no hi havia possibilitat d’alimentar-los. El mar havia pujat molt, i les ciutats costaneres, soterrades sota les aigües, eren només record passat. Molts, acostumats a treballar només amb màquines, eren incapaços de sobreviure en aquell món sense rutines.

.
La producció minvà, primer per feblesa, després per falta de mans. Més tard, ja no hi havia res a produir, ni calia, perquè dels pocs que quedaven, cap podia comprar.
.

Finalment, quan ja res hi havia per consumir, no va quedar cap més solució. Es devoraven uns a altres.

.

I ara, de què viuràs quan només quedis tu?

.

169è Joc literari JM Tibau. Estratègia.

Mmmm, pensa-ho bé, Joan.
Allà juguen. Sí, és clar, ells juguen i salten, però fa temps que caminen sols, jolines, que diu en Pau. I jo, pobre de mi, encara no fa ni un dia que m’he pelat el nas i tinc els morros botits.

Hi vaig? Ostres, no sé si deixar la cadira. Poden passar dues coses. O cau la cadira o caic jo. Si cau la cadira, rebo. Si caic jo, rebo. Pensem. Sempre puc dir que no en tinc ganes, de jugar. La mama bé m’ho diu que no té ganes de venir al parc quan s’estira al sofà a mirar la tele...

Mmmm, a veure, d’aquí al pal del tendal hi deu haver, uns...tres metres? No sé, el papa sap més que jo de comptar, però és lluny, jolines, molt lluny. I els nens pla! Aquells sí que són lluny! Home, tan lluny com la lluna tampoc, però són molt lluny.

No m’agrada estar sol, però tinc por de deixar la cadira. No et preocupis, cadira, no et deixaré sola.

Va, Joan, pensa, pensa, una idea, sisplau... jatà!


-Mamaaaaaaaaaaaa! Correeeeeeee! Tinc pipííííííííí! M’escapaaaaaaaaaaa!!!

campanades a morts

encara que passin els anys, com així ha de ser, no hi ha perdó ni oblit.

humor tonto (molt tonto)

en fi, tothom té un dia dolent...

només mira...

no cal cap paraula, només mira...

:

:

:

caure (col·laboració Itineràncies poètiques)

Ho sento.
M’ha caigut l’amor de la tauleta.
Sense soroll, estralls lluents
que recullo i poleixo.
Ja ho sé. L’equilibri era tan fràgil,
funambulista, crec en la força d’un fil...
fatídic, el destí, un tremolor lleuger
fa decantar la balança, i doncs?
caiguda previsible...
no el vaig saber falcar...
fidel, ferma, forta, fera embogida,
si cal m’esbudellaré
per trobar el darrer suc dels teus petons.

:

Encara no hi heu entrat? Es tracta d'anar seguint una cadena de poemes, prenent el testimoni de qui escriu abans, un joc fantàstic! Llegiu les col·laboracions aquí.

avui ja es pot veure

vacances, primer tastet...

el mar té tot el que un necessita per retrobar-se amb si mateix, de la placidesa més lleugera, als espadats de vertígen...

salvaguardar-se per no cremar-se...

(ja ho sé, ja, que està malvist tapar-se el cos sencer...)

babejar amb postes de sol impossibles... i això sense sortir de la porta de la casa que t'acull ...

tant a nivell de mar com des de les coves, quan el sol s'acotxa. és cada dia un nou espectacle, els ulls no es cansen...

platges gairebé verges, coi, que aquí no n'hem guardat així...

paisatges de meravella, sorra blanca, silenci, poca gent...

però també té això, que quan arribes, et pots trobar amb sorpreses com aquesta, el teu noi s'ha llençat de les roques, i encara has de donar gràcies per la sort... això és d'ahir, els punts ja estan prou curats, però hi ha un foradet que...

i això que el cop és de divendres passat...


per cert, per segona vegada m'he enamorat de la parla menorquina, i no us creieu si us diuen que no en parlen, és mentida, és la parla corrent i habitual de la gent de l'illa... i em vaig comprar dos llibres de contes que són una joia!

no la despenjaré, morirà amb mi! (ràbia sorda)

i quan es faci malbé, la substituiré per una altra, però no despenjaré més l'estelada del balcó... i no vull l'estelada de ningú, de cap partit, vull la del poble ras, la que ens doni el dret a fotre'ls fora, acabaré sent més àcrata del que ja era...

:

n'estic fins als sants pebrots d'aquesta colla d'animals, que no ens parlin d'educació, de responsabilitats, de civisme, de galindaines que no valen de res, perquè, tothom ho sap i els mestres ho practiquem, o volem fer-ho, només s'educa amb l'exemple...i l'exemple d'aquesta colla de cabrons és desgraciadament nefast, mentiders, brètols! repeteixo, el vostre exemple, polítics barruts, és de pena, de punyetera pena!

.

ja sé que ens enganyen sempre i constantment, però és de jutjat de guàrdia que dissabte fossin tots a la mani, junts, portant senyeres, i ara, no són capaços de posar-se d'acord per aprovar un referèndum...

.

la mare que us va parir a tots, sou una colla de cínics, de porcs mal abeurats, que diuen al meu poble, prou d'enganyifes, de viure a cos de rei gràcies a nosaltres i de no fotre res, però ben bé res, gastar tratjos i gastar imatges i estones dels diaris, garlar, xerrotejar i no dir-ne ni una a consciència, que mentiu més que no pas obriu la boca, (que fins i tot el López Tena abandona el partit!)

.

Convergència, Esquerra, on són els vostres principis de som una nació? De segons qui ja no ho esperàvem, però, tot i que no sou sant de la meva devoció, m'havia arribat a creure un cert somni d'esperança... Aneu a la merda, tots!

:

:

i la cançó del dia...

:

despert al mar (col·laboració Itineràncies poètiques)

S’ha acabat la treva.
Quelcom insadollable ens apressa,
s’han fos els temps dels mil silencis,
tenim el pap ple de retrets i greuges.

Ha arribat l’hora de buidar,
una tempesta de mots, un mar inmens,
vaixells i veles són paraules,
nosaltres, ai, no som fràgils remers.

Cavalcarem les ones
tot perseguint un somni
ni el vell Neptú ni Posidó
aixecaran tempestes, en sortir el sol
de les paraules
s’acaba l’odi.

Sona el corn, s’albira el port
dels nous futurs
els nostres fills escriuran amb orgull
les cròniques mai perdudes.

:

:

i la cançó del dia...

convit estiuenc

buit i vell com jo
m’ha murmurat un crit suau
serem dos ben sols

(un convit d'en Francesc)

coi de roja...(per mi els rojos són tota una altra cosa)

els nostres i tres o quatre més (deia algú) han guanyat, el que em fot són els doblers que s'enduen, mesquins, i a més em fot que ahir era un mar de senyeres, i avui hi haurà de tot que enfosquirà allò tan polit d'ahir...

i he hagut d'escoltar aquell coi de paranoia del pop, i jo soleta he sigut capaç de pensar...és possible? un cefalòpode (potes al cap, qui ho diria, i tan eixerit i saberut), pot endevinar resultats d'una cosa tan fosca com resultats d'un "eventu" que deu estar mig manegat per interessos varis? i tot plegat enmig d'un apartheid encara ben viu, on la diferència entre els barris d'uns i altres és igual que a Jerusalem entre palestins i jueus...

i què, doncs, monument al pop-déu? i per cert, Iniesta, rei del meu cor, t'ho podies haver guardat per ocasions més nostrades, no?

en fi, un apunt de tonteria, que ja toca, que estic de vacances (vaja, aquelles vacances de fer tot el que no has fet durant...deixem-ho en més d'un any...)

algun voluntari per buidar una casa de roba de l'any de la patum? de trastos, paperots, i cartes del banc a centenars? de treure pols amb pedigrí? buffffffffffffffffff

no fou un somni

Nosaltres ho tenim clar, tot i no saber com fer-ho, que dels polítics no ens en refiem, de cap.

Potser, la millor manera seria la de canviar de socarrel tota la classe política, fer del poble l'autèntic amo del propi destí i proclamar la independència de manera unilateral.

No podem seguir demanant, demanar vol dir acceptar que allò que es demana no és d'un mateix, que allò és d'altri i t'ho ha de concedir. I aquest no és el camí, així no anirem enlloc.

No, el que volem és nostre, i ens ho han pres, malbaratant per engrunes cada vegada més minses. Per això, diem prou.

No sé, ens enviarien els tancs? l'exèrcit? què podria passar si aquests que s'omplen la boca tinguessin la possibilitat a la mà de declarar l'Estat Català? Creieu que ho farien? Us imagineu en Mas, en Puigcercòs, declarant des del nostre Parlament la independència de fet? (no poso cap més nom, d'altres ja sé que no ho farien) jeje parlen per parlar, sé que no gosen! no en tenen prous!

avui és el dia

esmolem les eines, sí, és clar que sí...
les eines que hem deixat temps,
massa temps desades a l’armari dels records,
com aquells petits trofeus
de qui ha guanyat una minsa batalla...


sortim, i tant que sí,
sortim i diem el que sentim, el que som,
sortim i cridem, força a la sang,
cansats però lúcids
sense rancúnia, només el dret i la veu


mostrem, que ja toca, la nostra força
feta d’amor, de paraules i d’història
que aquesta ha de ser la nostra veritable lluita
un poble no ha de morir a mans d’un altre,
només, si de cas, per si mateix
que la lluita només és per sobreviure,
que quan fins i tot els teus dubten,
barallen possibles i mercadegen per no res
és que ja ens han pres massa,
que el pensament es corseca
i l’aiguabarreig amenaça
la pròpia persistència...recorda Sepharad,
“qui perd la llengua perd la identitat”

(La meva col·laboració d'avui al blog "Itineràncies poètiques")

jo no ho vull tot...només el que em pertoca

són les paraules de la setmana, ho volem tot, és clar que sí, somniem, és clar que sí... jo no ho vull tot, vull només poder ser qui sóc...

:

sentir com sento, no haver de demanar permís, no vull sentir-me colonitzada, ni jutjada, no vull sentir més aquelles paraules de "l'important és entendre'ns" o "quantes més llengües millor"... aquesta pretesa globalització no acabarà amb la meva terra, la meva llengua i el meu sentiment, prou d'haver de justificar per sobreviure...

aquests enganys per sotmetre'm no valen, ja aprendré el que pertoqui per emprar-ho quan vulgui i amb qui vulgui, que sé perfectament quìna és la importància de la comunicació...

:

no vull engrunes de misericòrdia bescanviades per quatre rals, que ningú ens ha regalat res, que ens ho guanyem a pols cada dia, tots els dies... no vull més demanar i acotar el cap davant del botxí que em diu què puc i què no puc...

:

no vull que es qüestioni el meu dret a viure en pau la meva terra, la meva llengua, la meva cultura, no em sento identificada amb cap altre país que no sigui aquest, tot i que puc (i vull i ho faig) estimar i admirar d'altres realitats...

:

no vull que em passin pels nassos suposades històries de passats tan remots de la península que ja no tenen res a veure amb el meu present, no vull sentir ràbia per ningú pel fet de no poder ser catalana amb tots els drets i deures... prou de fer-me sentir enemics arreu, si només demano el que em pertoca...

:

no vull que em robin la il·lusió de la meva llengua, la meva terra, les meves cançons, els meus poetes, el meu amor a les paraules escrites des d'un pensament català honorable i respectable (o no), com qualsevol altre...

:

vull poder dir ben alt i clar "sóc catalana", i que això sigui respectat, per dret, com em pertoca.

:

platja de cavalleria (des de Menorca)

ja no es sent el soroll dels cavalls

però els antics camins encara en serven el record

(arriben suats, empolsegats,

esbufegant entre els rostolls i les savines...)

ara mateix, a la platja encara verge,

els cossos s'estassen a la sorra barrejada

d'ocres i rojos, de blancs lluents i espurnes negres,

miro els mil reflexos

i enfonso els peus al mar de posidònia...

vailets vermells de pell, s'encomanen dels ritus antics

mirant els grans que persegueixen neteges atàviques

vestint el cos de fang, a veure si hi ha sort

i la terra vella s'enduu tots els mals verins

d'aquest món nostre tan ple i tan perdut...

:

:

(després retornaran a les pastoses proteccions 50...

i tot haurà quedat en un petit teatre de titelles)

cala en Turqueta

aquesta mar que porto dins
fa trencalls en hores feres
esmicola còdols a força de temps
redreça i poleix espadats vells

:
aquesta mar que porto dins
s'esbrava en temps de fúries
passades les tempestes,
aquesta mar que porto dins
carrega les ones amb restes menudes
i, mandrosament, amoroseix el to,
amanyaga dolça la sorra blanca
acull el teu cos

:
aquesta mar esdevé un bressol
on totes les tristeses seran ja un somni

:

(col·laboració pel blog "Itineràncies poètiques", amb una vista de cala en Turqueta treta de Google, quan torni a casa ja posaré les meves fotos)

La iaia punkarra em diu que aquí a l'Emporda tenim platges precioses, és cert, el que passa que aquí a Menorca moltes no tenen ni un "xiringuito", i això no té preu, sense "civilització"

cala blanca

Una mica d'enveja, de la sana, això és cala Blanca...

Nosaltres estem en un apartaments aquí al costadet, barats i amb un tracte molt familiar, vista al mar i tranquil·litat...

I sí, és veritat, és desconnectar i no saber què passa més enllà de l'horitzó i la posta de sol, descansar i riure de tot.


Moltes gràcies a tots pels bons desigs! Això des del bar veient el mar és tan fàcil de dir, però ja sabeu que ho penso, la sort que tenim de poder descansar així, sense presses, cuidant el cap i prou, regenerant els bons sentiments amb la calma de la mar. Un petonàs a tots!

vacances

encara tinc la sort de poder fer vacances, aigua, llibres, amigues i desconnexió... fins aviat, Menorca ens espera, portaré fotos i ensaimades, petons i abraçades a tots i totes!