males hores

M’assereno, lamentant
tants desassossecs pèrfids, indòmits...
-l’esgarip d’ahir, els clams,
ràbia, i el plor allargassats massa temps-
Avui dormiré serenament,
pols efímer d’oblit
No és un èxit personal
no puc vantar-me’n,
cap triomf ni valentia, només química.
Però ni així puc escapar del meu destí
en la inconsciència induïda
veig més enllà.
rancuniós, inmisericorde,

el somni em porta més cruesa.

.

(dos anys demà, i encara és ara, et veig, sento

els teus ulls entelats volent mirar-me,

hi ets sempre, papa, t'estimo)

Centenari

Hambre

:

Tened presente el hambre: recordad su pasado

turbio de capataces que pagaban en plomo.

Aquel jornal al precio de la sangre cobrado,

con yugos en el alma, con golpes en el lomo.

:

El hambre paseaba sus vacas exprimidas,

sus mujeres resecas, sus devoradas ubres,

sus ávidas quijadas, sus miserables vidas

frente a los comedores y los cuerpos salubres.

:

Los años de abundancia, la saciedad, la hartura,

eran sólo de aquellos que se llamaban amos.

Para que venga el pan justo a la dentadura

del hambre de los pobres aquí estoy, aquí estamos.

:

Nosotros no podemos ser ellos, los de enfrente,

los que entienden la vida por un botín sangriento:

como los tiburones, voracidad y diente,

panteras deseosas de un mundo siempre hambriento.

:

Años del hambre han sido para el pobre sus años.

Sumaban para el otro su cantidad los panes.

Y el hambre alobadaba sus rapaces rebaños

de cuervos, de tenazas, de lobos, de alacranes.

Hambrientamente lucho yo, con todas mis brechas,

cicatrices y heridas, señales y recuerdos

del hambre, contra tantas barrigas satisfechas:

cerdos con un origen peor que el de los cerdos.

:

Por haber engordado tan baja y brutalmente,

más abajo de donde los cerdos se solazan,

seréis atravesados por esta gran corriente

de espigas que llamean, de puños que amenazan.

:

No habéis querido oír con orejas abiertas

el llanto de millones de niños jornaleros.

Ladrábais cuando el hambre llegaba a vuestras puertas

a pedir con la boca de los mismos luceros.

:

En cada casa, un odio como una higuera fosca,

como un tremante toro con los cuernos tremantes,

rompe por los tejados, os cerca y os embosca,

y os destruye a cornadas, perros agonizantes.

:

Miguel Hernández.

pell de gallina (collonut, Vic!)

Així, així, a cada poble, a cada barri...

així, així dels grans als petits

així, així, dones, homes, vells i joves

així, així, trabucaires, sardanistes i castellers

i gegants i capgrossos

i dimonis i grallers...

així, així

que tenim de tot, no ens cal importar res,

llengua, cultura, tradicions i sentiment de país

així, així, tots junts i ningú serà pres,

junts clamem independència!

Collonut gent de Vic!

Au amunt, a trencar cadenes,

que tenim un futur i l'hem de fer nostre

que no ens el segueixin robant,

sempre, a seguir lluitant!

:

Qui som, què volem ser, cap on anem, com ho volem aconseguir. Homenatge a Joan Solà

Plantem cara.

Ara més que mai.

Som un poble que està fart de sotmetre's.

N'estem molt tips de sentir-nos menystinguts.

:

Ja tornem a tenir recurs contra l'ús de la nostra llengua.

Fins quan aguantarem?

Prou, no et deixis enganyar més...

No t'adones que l'excusa de la comunicació

per damunt del propi respecte al patrimoni lingüístic,

l'han reinventat per treure importància a la defensa fins a les darreres conseqüències de la nostra llengua?

Per vos, mestre Solà, pel país, per les nostres arrels,

mentre pugui, la meva llengua no la deixaré,

ni que amb aquesta radicalitat,

perdi algun contacte.

Plantem-nos!

:

:

:

:

i tu, què mires?

què miren amb tanta afició?

a veure si sense anar més avall ho podeu endevinar...

Mirant el potet és difícil...ep, que us veig fer trampes...

vaaaaaaaaaaa, ja us ho dic!

miren angules!

Una veritable sorpresa, aquests menuts ja han fet milers de quilòmetres a través de l'oceà, petitones com semblen, tenen uns tres anys de vida, i arriben a la classe directament des de la gola del riu Ter, preparades per anar amunt i fer-se anguiles grosses en poc temps. Aquestes no, aquestes faran un altre viatge.

Es pesquen amb un aparell anomenat bussó, i de manera molt controlada, perquè ara moltes les exporten vives cap a l'Àsia, als mars d'allà no n'hi ha, de tant pescar-ne. El pare d'un alumne nostre, pescador membre del grup que participa en el projecte de reintroducció de les anguiles en aquells mars, molt amablement ens ho ha vingut a explicar.

de la muntanya al bosc i al riu, tot s'aprofita per conéixer món...

avui, angules a la classe.

(jo no en menjaria ni boja)

segur que rovellons, no...

entre bolets (cap de conegut, però hi ha bolets), cireres d'arboç, i galzeran, hem passat un dia de castanyada tocat per la tramuntana...
repartint dinars, que s'han "perdut" entrepans, carregant les motxilles de glans, i pastant panellets, hem alimentat la panxa fent castanyada abans de dinar (???) hem engreixat els mocs, plens de pols i de divertiment.

un dia complert, una arracada perduda (jo, és clar)

i no és bonic?
si una faria de mestra de franc, no sé perquè es queixen que ens abaixin el sou...(hihihi)

record

a la cuina, buida,

l'aire, com un sospir, t'acarona

és el seu alè amorós a l'espatlla

dient, sens dubte,

que mai et deixarà

l'amor no és perd,

només es transforma.

(una setmana)

curioses coincidències (t'agrada la senyoreta?)

En un poble petit petit tenir nous veïns és poc freqüent, però he tingut sort. Ara som al nostre carrer quatre famílies. El nous són del meu ram, mestres. Són joves i molt molt agradables, acollidors i planers.
Ha passat un mes i mig de l’inici de curs i encara hem de fer el cafè de “compartir parets i xerrada”, com diu ella. I és que quan arribem al divendres, ella i jo coincidim en el mateix. Necessitem dos dies d’hivernació per descansar el cap i l’ànima.
:

-Què passa amb els nens ara? -em diu ella, culpant-se de poca experiència...
-No sé, noia, però és ben veritat que ara sembla que cada criatura necessita un/a mestre/a per ell/a sol/a -li dic jo... (respectant la paritat de sexes) cosida d’escola i anys...
-Eh que sí? –diu ella- Tots em criden, m’estiren, demanen atenció constant, és com una bogeria... Se'm mengen, m'absorbeixen...
::
I jo no puc estar-hi més d’acord. Escolliria aquesta feina mil vegades de mil que tornés a néixer, però, pares i mares que tingueu fills petits, plantegeu-vos molt seriosament com heu interpretat, interioritzat i aplicat el sermó mediàtic dels darrers anys de l’atenció i l’amor que necessiten els infants.

:

Crec honestament que un percentatge elevadíssim de pares són esclaus dels seus fills. Preocupats o neguitosos per si ho sabran fer, culpabilitzant-se per si han de treballar, interpreten estranyament la dedicació i fan de l'amor una mena de compra-venda.

Seduits, els riuen totes les gràcies. Babejant, aplaudeixen qualsevol coseta nova que aprenen, cosa que està bé sense passar-se, que és d’allò més normal que els infants aprenguin i parlin i escriguin i ajudin i col·laborin i creixin, coi, que és el que toca, madurar. També maduren els fruits i no piquem de mans als préssecs i a les taronges...

::
Pel carrer, als bars, cada estoneta que veus uns pares amb els nens en moments de relax, és un constant sentir cantarelles de “mooooooooooolt bééééééé!!!, com si fos una proesa acabar-se un entrepà o baixar el tobogan, i ai festa, i tot una joia, i tot els ho dónen i si et menges el berenar et compro una “xuxe”, i aniversaris d’anar en gran grup on sigui però que com a mínim hi hagi atraccions, i a la llar d’infants i a Infantil, corones de rei d’aniversari, i... Vaja, els reis del mambo des que tenen ús de raó, com deien abans... què voleu? Quan toca pencar i posar-hi el coll i compartir “l’estrellat” amb 25 en una aula, i deixen de ser “l’artista convidat”, i han d'aprendre a respectar l'igual i compartir, passa el que passa...

I la mare que pregunta “T’agrada la senyoreta?” Collons, t’agrada la senyoreta, que jo els pregunto si els agrada la seva mare a ells? (això vaig dir directament ahir mateix a una mare) Que potser per un atzar sóc una cosa mengívola, jo? T’agrada la senyoreta, t’agrada la senyoreta... au home! Com vols que li agradi, si teòricament li mana fer coses, i li posa normes i límits, li diu que no a alguna cosa i...en fi...

:

per si de cas, farem una enquesta aquí al costat...

:

australopitec

Aquest d'aquí baix, sisplau, que el prohibeixin, aquest sí, gent com aquesta, quan es faci una reforma electoral, han de ser escanejats mentalment i ser declarats éssers poc evolucionats, menys a l'alçada a nivell d'intel·ligència que un australopitec.

I, per favor, ja es pot treure la corbata, i que si posi una corda amb un nus.
Masclista fastigós.

Diu "cada vez que le veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a contar aquí" Com deu ser amb aquestes cabòries mentals dels anys 50? Cliqueu el mini altaveu i escolteu amb la frescor i tranquil·litat que ho diu...

Porc, diries això d'un home? Imbècil, a picar pedra.

Francisco Javier León de la Riva: "Leire Pajín va a repartir condones a diestro y siniestro"

emb&c18=prisacom&c20=gadget&h1=prisacom>cadenaser>gadget>llevatelo>emb>" width="0" height="0" border="0">

legislatures de prohibició

Res a dir. Sabeu que rondinaré perquè fumo. Que em deixin un raconet.

Però... com deia un avui, a la discoteca, fora fum, ah, això sí, mam a dojo, engatats, borratxos perduts i apa, això es veu que no mata ni a un mateix ni als altres... I la beguda, que no dóna mal exemple? Qualsevol es carrega el benefici de l'alcohol...

I, a més de tancar diaris, censurar declaracions, ofegar manifestacions, prohibir tot allò que els passa pels pebrots, ja seria hora que prohibissin coses com ara,

-la indecència, la violència, l'engany i l'amagar informacions que no els convenen

-el furt legal

-l'esclafar els pocs drets que ens queden

-l'evasió de capital i els paradisos fiscals

-d'una punyetera vegada el maltractament als infants i les dones

-l'agressió sovint gratuïta de les policies

-l'abandó de la gent gran

-la misèria dels qui no poden ingressar res ni tenen cap oferta de feina digna

-l'ostentació de la riquesa

-els sous i càrrecs vitalicis

-el menyspreu als treballadors (esclavatge?)

... i plego, que la llista no s'acaba mai... i és que hi ha coses que són ben fàcils de prohibir i controlar, però amb les lacres eternes, qui s'atreveix?

Relats Conjunts. Noia llegint una carta...

Missenyora,

Us he fet a mans aquesta que serà la meva darrera missiva, i no serà del vostre grat. Quan la llegiu, seré partit lluny d'aquestes contrades, i sé que m'enduré vostres esperances de fer un bon maridatge.

Ça i enllà he percaçat un remei pel meu mal d'amor, però no sou vos, missenyora, la mestressa del meu cor. Los meus ulls s'han tornat orbs a les vostres bondats, i per vos fóra un mal home, lo meu cor és presoner d'una altra donzella.

Vos faré tornar la dot, puix que encara sou en edat de maridar.

Quedau amb Déu,

Guerau de Ponç.

:

Caterina va prendre el pergamí, el llançà al foc, apartà el domàs, es va traure la faldilla d'escarlatí i la camisola guarnida de drap negre, i s'ajaçà mandrosa al bell mig dels dos jóvens i xamosos palafraners que l'aguaitaven amb deler.

:

1000 apunts. (para ti, Mari)

No sabia si fer-ho o no fer-ho.

Aquest és l'apunt 1000.

El celebro amb en Llach, entre el dol i l'enyor. Una de les cançons que sempre m'han emocionat.

El dedico a la Mari i a la seva família.

Ella era de mar i muntanya, de terra i servei, d'empenta i de lluita. Però per damunt de tot, era mare.

:

:

999, apunt de dol

Ella és una de les meves millors amigues, sense rànquing, està al pòdium amb poques, molt poques més. Ella m'ha fet companyia en els moments més durs dels darrers 12 anys. Ella forma part de mi, dels meus. L'estimo i amb ella ploro.

Però enmig del bosc de les llàgrimes, hi ha la llum de la seva mare. Aquesta nit l'he somiat, la seva mare, la Mari.

A ella no li he dit, però mentre jo la somiava, la Mari ens deixava per sempre.

Una altra mort sobtada, sense avís, sense adéu, sense consol.

Valenta i tossuda, lluitadora i tenaç, solidària i amiga dels seus amics, bona veïna, bona mare, bona filla, bona tieta, bona germana. Molt jove encara, massa per morir, tant per fer, tant per viure i, en un no res, deixa dues filles meravelloses òrfenes. Les dues l'enyoraran, i molt. Però també els infants a qui cuidava, les amigues de les seves filles i més de mig poble.

.

On siguis, que sàpigues que farem companyia a la Moni, que ens tindrà sempre al costat, que et recordarem quan veiem els primers espàrrecs i les fulles seques a l'herbei, quan veiem els teus ulls als ulls de la teva filla petita i el teu geni en totes dues. Que sàpigues que sempre et durem al cor, perquè formes part d'elles i a elles ens donarem.

.

I fes un xic de guerra allà on vagis, treu el teu geni i posa les coses a lloc. Potser, qui sap, has hagut de marxar per posar una mica d'ordre al gran misteri d'allà i d'aquí, que si depengués de tu, fa temps que el món aniria d'una altra manera. Amb tot el nostre amor, ens faràs molta falta, però ens serviràs de model. El teu camí per aquest món ja ho ha sigut, un model de vida.

.

mut

sola, espera l'amo des de temps reculats

no ha caigut el vidre, vés a saber perquè,

i s'ha colgat la pols més vella,

l'aire s'ha enfosquit...

ja no queda esperança, ni els camps enyoren collita,

les panotxes es tomben prenyades de gra,

que no prendrà ningú, ni cap nen farà nines de pallofa...

és cert, les guerres són això, s'esmuny en soledat

la vida que no ha pres l'enemic...

i no queda sement per refer cap nissaga.

.

Una col·laboració al blog "mortadel·la casolana"

taxar (manquen 3 per arribar a 1000)

Com que s'ha de donar la culpa a algú de tot, sempre acaba rebent el qui ocupa el graó més baix.

Les tertúlies radiofòniques i els cronistes dels diaris (fixa't bé, que solen ser els mateixos), reblen el clau cada dia un xic més. Ara, tot parlant dels famosos "bons" de la generalitat, finalment tots van a parar a una sola frase, estem endeutats, tothom està endeutat, començant per les famílies que han estirat més el braç que la màniga.

I bo que ho diuen, i queden tan amples, així que ep! nosaltres en tenim la culpa. Però la culpa ningú la vol, i una, disfressada de Holmes (recordeu, asseguda a la tassa del vàter), recupera un diari del juny.

I ja sé un xic més clar d'on vénen els mals, i no és conya.

Sé qui té (també) la culpa de tot plegat, llegiu atentament.

Tu et volies comprar una casa, un pis...

El pis valia un ou. Demanaves un crèdit. Tenies una feina, un sou, i una edat justa, treballant sant Pere canta!

Però, i aquí ve la mare dels ous (dos ous)

D'on ve la bogeria? Taxen el pis en dos ous, tot i que en valia poc més d'un.

L'increment pervers té un origen clar. Més del 50% de les taxacions les fan empreses controlades per bancs i caixes d'estalvi.

Les dades aconseguides indiquen que habitualment aquestes taxacions incrementaven el valor real en un 30% mínim.

La qual cosa origina que... la teva hipoteca o préstec s'havia també d'incrementar, perquè el valor que es donava a la casa/pis, era apujat pels mateixos bancs o caixes (els seus subordinats taxadors) Ahhhhhhhhhhhhhh, no ho sabia jo això....

Posa-hi ara posteriors revendes o rehipotecacions per poder pagar i ja saps què passa, ara s'entén millor d'on ve la bombolla oi? Qui va provocar la bombolla? Les inmobiliàries només? Vols dir? Per què collons s'ha d'ajudar la banca que finalment sabem que ha incitat més que ningú a apujar els preus que ara diuen no han pogut cobrar ?

TAXAR v. tr. Assenyalar a una cosa el preu, l'import o el límit que li pertoca; cast. tasar. No emperò que prohòmens ne neguns altres los deien taxar, mas que'l batle e'l lochtinent, doc. a. 1304 (BSAL, vii, 41). Deu esser condempnat en aytant de preu com lo jutge taxarà, Cost. Tort. III, iii, 2. Los jurats e consellers han, de fet, salari taxat per lurs treballs, Eximenis II Reg., c. 61. Cada u es taxava per si mateix la feina
v. tr. [LC] [ECT] [AD] Algú, especialment l’autoritat, fixar el preu de venda (d’una mercaderia), l’import (d’un dret a percebre).

no sembla tardor (i una altra bogeria a classe)

abans de la gloriosa llevantada, ja teníem una bona pila de fruits de tardor, tot i que ara la parada fa més goig, i hem aconseguit gairebé de tot... fruits que segur que molta gent no coneix, i que tenim gràcies a molts pares, i sobretot avis, que visquen els avis per sempre!!!, ja us posaré una foto final...

tornat d'aquests dies de pont (mai millor dit, amb tanta i tanta aigua), repassem els que anem coneixent...

i diuen la seva...

carbassa!

...............figa!

....................avellana!

.................................ametlla!

.............................................cacauet!

.......................................................caqui!

.................................................................poma!

...........................................................................pera!

....................................................................................moniato!

..............................................................................castanya!

........................................................................gínjol!

................................................................raïm!

...................................................magrana!

...................................pistatxo!

...................................................codony!

................................................................oliva!

..........................................................................anou!

...................................................................................aglà!
...........................................................................................pinyons!

.

també tenim lledons, però no goso preguntar...

sí que dic al meu crak de l'altre dia (recordeu el que va veure un moniato en un bou?) jo volia que digués garrofa

.

-va, que en tenim un, que encara no l'hem dit! comença amb ggg...

..................

-amb gaaa...

-GALLINA!

grrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr, em tornaré lila tota jo....

el premi...i a qui el donaria jo...i confessions vàries...

Ara som-hi, el premi de la catosfera proletària (crec que no som com d’altres de nivell que fan gales en persona, pels mitjans, la tele i els diaris, que tenen aparador!)
.
Ho dic amb tot l’amor del món cap a aquestes personasses virtuals que fan companyia tan sovint com poden, que saben el que val un comentari, que de vegades amb unes paraules et salven la vida, aquest més de 200 que un o altre moment et venen a deixar una paraula o un petó, que es preocupen i et noten les tristeses, i s’alegren amb les teves alegries, que saben que poden venir a dir el que creguin sense embuts...
.
I el premi? El premi blog compromès no és qualsevol cosa.
Em fa vergonya, de veritat, podeu somriure per sota el nas (allò, mite-la aquesta, i doncs, perquè es presenta?) Pels que no saben com va, un no es presenta, et presenten...
.
Però jo, em posaria un altre nom. Perquè, el blog fa la persona o la persona fa el blog? Jo sento que no sóc el que hauria de ser una veritable persona compromesa.

.

No vol dir que no ho desitgi, o que no ho procuri, però, a quin nivell?

Autocrítica i confessions:

.

-Hi ha un compromís que no sabeu i sí, he dut a bon port, el compromís amb el meu fill petit (felicitats Bernat, 18 anys estimat del meu cor). Era un compromís que m'havia marcat jo, teixir una nova i bona relació i recuperar el seu benestar emocional després d'un llarg calvari de tres o quatre anys.

Ens n'hem sortit fill meu, amb l'ajut inestimable i el gran compromís del teu germà i el teu pare!

-Sóc i em sento compromesa amb la meva feina, i la faig tan bé com sé i procuro millorar, i em poso reptes. Si l'encerto o no, ja són figues d'un altre paner.

-No estic prou compromesa amb l'activitat que sovint denuncio. Jo prou voldria, i sovint em dic, què se n'ha fet d'aquella mossa que acampava als aiguamolls de l'Empordà i corria pobles fent xerrades antinuclears a gent que ens deuria prendre per bojos?
-No sóc activa políticament, crido, sí, m'enfado, sí, però no "milito" (és que allò de "militar" em sóna malament, però no és excusa)

.

Ja sé que no es pot arribar a tot, però així com el moviment es demostra movent-se, el compromís, creieu que n'hi ha prou amb dir-lo, o mostrar-lo des de darrera una pantalla? Llegeixo blogs, quan començo com aquest curs amb els de primer no tant, són moltes hores de dedicació i preparació de feines, però llegeixo. I hi ha persones que realment mostren un gran i veritable compromís, que admiro.

.

I tant li fa que el compromís sigui amb l'escriure, el llegir i explicar, la parella, la feina, els fills, la ciència, la cultura o els moviments socials...

.

Vaja, podríem anar a l'arrel de tantes coses pensant en els compromisos i com depèn el món de gent compromesa... i quants ho són de veritat des de l'anonimat?

Tot per dir que aquest premi el dedico a totes les grans persones, els grans éssers humans que hi ha lluitant cada dia, des de Berlín a Barcelona, des de darrera un taulell o des d'un d'un diari, des d'una barra de cafè a una classe, des de qui recull les meves deixalles a qui passa hores cuidant malalts, des del qui pateix per fer bé la feina a qui es queda a casa preparant la llar pels seus, des de qui aprèn el català a Helsinki, fins el qui es trenca el cap amb enigmes, de la poetessa que dibuixa a l'home neguitós i patidor que es tapa, des de l'home bo que recorda el fill perdut a la marinera d'estiu, des dels dos que emprenen vida i blog junts a qui ens mostra el gust de les coses, del qui s'enyora del mugró a qui omple una banyera... i no acabaria, ja ho sabeu.

.

Gràcies, però tots en teniu un bocí, és vostre.

jo presentava una gala...

I sort que els artistes són ben previsors... perquè ahir no la vaig poder seguir, ni avui, si no fos que ara sóc a l'escola en el descans de dinar!

Els premis c@ts, sortits directament de la catosfera, tenien ahir una gala de repartiment, després de mesos de llegir, presentar, votar i escollir, lliure i sense pressió, una gala que m'esperava amb ganes.

Jo tenia el pijama a punt, vaig dir que estrenaria pijama "xulo" per l'ocasió, el fuet a taula o gairebé (penjat a l'assecador de la carnisseria, comuntment anomenat "secaderu").

I, evidentment, Viladamat, poble pioner on n'hi hagi, que gaudeix d'una cobertura neolítica en això de telefonia mòbil i no diem banda ampla, tdt i companyia, doncs sense internet!!! Aneu tots a la senyu, apa, per deixar-me sense festa!

A veure, bons amics, on he de denunciar? Tothom de xefla i xerinol·la, fent-la petar i jo sense poder connectar...

Del premi ja en parlarem, el que m'agradaria és que cliqueu al costat i llegiu la disbauxa, els comentaris no tenen pèrdua!!!!

stuxnet

Encara bo que tu i jo, i els infants, i els vells, vivim en una mena d’inconsciència “tècnicocientífica”.

Si t’atures a llegir coses com aquesta, t’adones que la nostra fragilitat és enorme, no només a nivell personal.

Quines greus amenaces es couen en les ments privilegiades que treballen al servei de l’intangible per tu i per mi?
És entretingut pensar a nivell còsmic els grans avenços que procuren certs treballs, fa gràcia saber d’un nou planeta, dels límits de l’univers... i si més no ens ho creiem, ja se sap, la ciència ficció és llaminera... però més enllà de les pel·lícules, que s’està coent?

Em ve al cap allò d’exportar cervells, i sí, ja sé que molts es dediquen a investigar quelcom que tindrà aplicacions benefactores per a l’ésser humà.
Però quan t’adones que del cap d’algú pot sortir quelcom escrit en binari que és capaç en forma de virus informàtic, de muntar un desastre planetari, un s’acolloneix, o no?

Llegiu un fragment.

El virus tenía un objetivo preciso: el software producido por la empresa alemana Siemens que se utiliza para el control automático de operaciones en plantas químicas, instalaciones petrolíferas y centrales nucleares. Ese software era el mismo que se instaló en la central iraní de Bushehr.
Según los análisis de Symantec, el 60% de los 100.000 ordenadores infectados se encontraba en Irán. ¿Era Irán el objetivo principal del ataque? ¿Quién golpeó a su programa nuclear? "No sabemos quien desarrolló Stuxnet. El que lo hizo gastó mucho dinero para asegurarse de que el trabajo que tenía que hacer estuviera bien hecho

Mark Fitzpatrick, director del Programa de No Proliferación y Desarme del Instituto Internacional de Estudios Estratégicos.

Para Fitzpatrick sería importante saber si el virus, además de la central de uso civil de Bushehr, también afectó a la instalación de Natanz, el centro de enriquecimiento de uranio. Según el experto, puede que el ataque sirva "para limitar la amenaza nuclear iraní sin causar víctimas mortales ni desatar una guerra.

Pero es una vía peligrosa porque si Stuxnet no se controla puede atacar objetivos no intencionales y entrar en un ámbito de ciberguerra muy difícil de controlar".

Stuxnet puede ser la primera arma de esta nueva guerra. "El virus es muy complejo. Para su desarrollo se requiere el dominio de distintos lenguajes de programación de diferentes sistemas. Y el conocimiento de la estructura del sistema que quiere invadir o alguno muy similar", explica Suárez.

Todos los expertos consultados coinciden en afirmar que no puede ser obra de un simple grupo de hackers. "Estamos hablando de otro nivel. Tiene que tener detrás una infraestructura científica y técnica muy grande. Solo puede ser un Gobierno o una gran organización", opina el teniente coronel Néstor Ganuza-Artiles, jefe de adiestramiento y doctrina del Centro de Ciberdefensa de la OTAN, en Tallin (Estonia).

El centro se creó en 2008, un año después del ataque informático que colapsó los ordenadores de instituciones públicas y bancos del país estonio. "Es algo totalmente distinto. Un código malicioso programado de tal manera que una vez que haya contagiado el sistema es capaz de tomar el control y llegar a causar daño físico a las instalaciones en las que se encuentra. En una planta nuclear o una industria bioquímica es capaz de hacerla explotar. Stuxnet, en este sentido, es la primera ciberarma", dice. Un arma que abre escenarios militares desconocidos y obliga a nuevas respuestas.

.

pluges

pluges

de morts de paraules premiades
de premis a la ràbia i a l’odi
de fang roig que esborra la vida
d’inconsciències suïcides
de boniques i buides paraules
de pamflets enganyosos
de diaris venuts al poder
de miratges de futur
de llistats de l’atur
de diners malversats en figures
de lladres ben vestits i aplaudits
de diades -de fals- testimoni
d’innocents impotents que només tenen crits
de veritats silenciades amb mordassa
de mentides mudades
de plors que no escolta ningú
de cansats, com jo, que callen
per no afegir més doll a la pluja
d’un món molt trist

la curiosa semblança d'un bou i un moniato

Per algunes coses, treballar a Torroella és genial.

Hi ha el Museu de la Mediterrània i ofereix activitats pels nens i nenes de les escoles, que ajuden molt a connectar amb l'entorn.

A Torroella, just sota el Montgrí hi ha el Cau del Duc, on es van trobar restes d'un assentament de fa uns 300.000anys. El Museu ofereix activitats pels més petits de primària que el acosten a l'època prehistòrica, de manera lúdica i alhora prou científica. Ahir vam fer un d'aquests tallers, d'una banda un primer contacte seriós amb el Museu que els explica com és el nostre entorn a nivell d'hàbitat, i d'altra fan una activitat típica, preparar pintura amb terres i pintar a la manera rupestre, després de veure i escoltar com, on i què pintaven. Ells es preparen el material, piquen les terres, les barregen amb pals i aigua i fan un mural conjunt, amb els dits de pinzells. Els queda prou clar, o ho sembla...

.

A la tarda a la classe, amb un model que reprodueix una de les diapositives, més o menys com la de dalt, proposant de fer un dibuix en un full, a la manera dels prehistòrics... Tothom va fent, encantats mirant les fotos de la pintura... tothom? No! M'hi acosto...

-Què hem dit que faríem?

-Mmmmmmmmmmmmmmmmmm (llarg silenci)

-Mira, què veus aquí? (assenyalo el model)

-Mmmmmmmmmmmmmmmmmm (llarg silenci)

-Sí, segur que ho saps, mira bé què és això! (ja un pèl histèrica)

-Mmmmmmmmmmmmmmmmmm (llarg silenci)
(pregunto al company, per donar pistes a l'indecís)

- I tu, que ja has acabat?

-Sí, he dibuixat un cérvol!

(torno al meu indecís)

-Doncs ara, mira altra vegada, què és això que hi ha dibuixat aquí? (assenyalo el bou, o bisó)

-Mmmmmm................. un moniato!

-UN MONIATOOOOOOOOOOO? però, però, a veure...

Plego veles.

detalls que omplen un dia... (cronològicament, i sense aturador)

felicitar i rebre la felicitació a les dotze de la nit del meu fill gran, que va néixer el mateix dia i hora que jo amb 32 anys de diferència... i les del petit que s'afegeix a la gresca, ell en farà 18 d'aquí una setmana justa...

:

la meva fillola i la mare, que em truca, i jo que ploro quan, sense adornar-me'n, d'esma, li dic

-digues al papa que s'hi posi... i el pare ja no hi és (t'enyoro tant, papa, tant i tant...)

:

les meves amigues del cor, que fan cursa de petons, i algunes, sense cursa, ho diuen amb els ulls i jo sé que m'estimen, sense condicions, sense límit, que sempre hi són...

:

en Miquel, que em fa dur a l'escola un super ram de roses, amb un missatge que diu,

-gràcies per 30 anys de companyia i 24 de ser mare!!! una frase que no es diu així com així...

:

Cap al vespre, la resta de la família, germà, germana, cunyat i cunyada, nebots...

:

I, rebre pilons de felicitacions a l'escola de molts nens i nenes que ja no són meus (ja sabeu que me'ls quedo quan els tinc)

I encara, rebre pilons de felicitacions aquí i al feisbuc, com mai de la vida!!!! És per plorar!

:

I d'entre totes les virtuals, trobar això, un video del Serrat, que em fa arribar en Quim, el pare d'unes nenes meravelloses, ja exalumnes i grans i que cada any, puntualment, es recorda de mi.

:

Tot un detallàs, jo no havia sentit ni coneixia aquesta cançó, però m'ha emocionat.

Ho puc dir més alt, però no més clar, no es pot demanar més... Gràcies a tots, de tot cor.

:

:

per qualsevol que passegi per aquí (no es menja fins demà)

Avui em diu l’amic del TuróParc que fa dies que passeja per aquí i només hi troba apologia del meu pensament polític...
:
Potser tens raó Paseante, potser sí. Ara, saps? Jo de política no en sé gens, o en tot cas, crec saber només el que visc i llegeixo, que ja se sap que ens diuen el que volen, i el que no, s’ho callen, i remenen les garrofes i la vida de tots segons la intenció de qui té la vara del poder.
:
Hi ha qui diu que tots són iguals. Jo no ho crec pas, hi ha persones que quan poden exercir algun càrrec, sigui quin sigui, treuen el millor de si mateixes, i d’altres el pitjor. Hi ha qui al cap de poc sucumbeix a les pressions i hi ha qui sap trampejar els adversaris i mantenir certa dignitat. I és que la política, ara mateix, no és un camp on puguin exercir gaires persones dignes.
:
Però el que jo sovint expresso, potser massa rabiosament, és conseqüència de la impotència de creure que el món ha d’anar d’una altra manera, i que els qui podrien de veritat encetar camins de canvi, (en tenen la possibilitat, les eines, el càrrec i exerceixen posicions de poder) no són dignes d’anar al capdavant d'un poble, d’un país.

:
No en són dignes perquè obliden justament els més febles, els més dèbils, els més necessitats de suport i d’ajut. I aquest pensament s’està extenent com una taca d’oli cap a tots els camps. Invertir i treballar per allò o per aquells que hom creu que tenen perspectives d’èxit. I deixar que la resta vagin nedant a la seva sort. per evitar el naufragi. I si s’hi queden és que s’ho han buscat.
:
Posem-hi empreses, posem-hi persones. Avui ho he escoltat a la ràdio en un debat sobre economia global. Només invertir i ajudar les grans empreses que asseguren l’èxit (Niño Becerra, burro, coi)

:

Us imagineu que jo, i perdoneu que personalitzi, quan m’arriben els alumnes, em mirés i agombolés amb tota mena de suports i incentius i recursos els qui ofereixen possibilitats per la seva ment privilegiada? Allò dels ben dotats i els camins encarrilats ja des de petits o jovenets...

:

Posem-hi que qualsevol de vosaltres és pare o mare d’algú que, ai, sembla que no sobresurt en gaire res, i treballs a anar seguint. Aquests, els qui volen i hi posen el que tenen, o els qui han tingut la mala sort de néixer amb alguna mancança, s’han d’obviar i senzillament, que arribin on puguin? Doncs no. La dignitat, el dret a rebre segons les pròpies necessitats i aprendre el màxim possible el tenen tots, però tots sense excepció. Som o no éssers humans? Tenim o no tenim dret a aprendre, a créixer i viure i treballar dignament? Compte que, tonta tonta, no en sóc, ja sé que hi ha qui s'ho passa tot pel folre. Però magre excusa per justificar accions deshonestes o injustes. I és deshonest i és injust no atendre de manera equitativa tothom qui ho necessita.
:
Llavors sorgeix, sovint de la ràbia, la violència. I qui ens l’ensenya? Com deia algú, hi ha una violència que no es diu i que constantment es sofreix.
:

Violència és deixar sense acabar estudis milers de nois i noies, violència és deixar al carrer milers i milers de treballadors, violència és robar a qui menys té, per què? per arribar a ser el més ric del cementiri?
De vegades, segons quines ràbies, segons quines accions, són autodefensa. No en sabem més.

:

I, per cert, ja ho he provat, d'aprendre a aguantar i resistir i també de vegades, moltes vegades callar, durant els 56 anys que demà faré! Però tampoc en sé més.

un record de les itineràncies...

Cadena i jou

s’aferren al seu coll,

insubmís

no deixarà la seva terra,
ni el tros de cel que albira...
valent
més s’estima perdre la sang a doll
que no pas la llibertat del pensament...
es sap lliure en la presó de d’altres pàtries
estreny el puny,
mossega cec
la pell del seu cos calent

Enllà de les fosques baluernes
sap que té Orió, i el seu cinyell.

El pensament es fa desig,
més tard present,
a la mà i al cor l’espasa de llum
que el manté lúcid.

excel·lència dels co.... (no vols caldo? dues tasses!)

Apa, que vingui algun d'aquests torracollons que demanen com incentivem els resultats (com si ells hi entenguessin un borrall).

Estem decidides a diplomar, graduar, honorar i el que sigui. Apa. Les coses que de veritat porten bona feina, me les guardo, que són massa llargues per penjar...

(Es pot fer un "diploma de gol" a veure si aquests marrecs dels barça empenten una mica?)

No em feu massa cas, tardor tardor, si tu estàs pànfil(a), més ho estic jo...

bofetades

te n'adones que ets gran (ja ho sé que no sóc jove), quan un dia qualsevol, xerrant amb els nois de casa, un, el més jove comenta de cop i volta

-la mama és una "hippie"

l'altre, el gran, (a veure si acaba sociologia ja) contesta,

-no, la mama no és ben bé hippie, és alternativa-reaccionària-rebel...

:

et quedes així com de pedra picada, (ho diu justament ell, que s'ha fet un tip d'estudiar política)quan recordes que un reaccionari, per definició, s'oposava a les revolucions, i, normalment, tenien un lligam sospitós amb la noblesa i el clergat... ai...

:

després he anat a la wikilingue i he trobat això,

.
"Les successives escissions del moviment obrer des de finals del segle XIX, i posteriorment l'experiència revolucionària a Rússia, van ser ampliant l'aplicació de l'epítet reaccionari o contrarrevolucionari a qualsevol que mostrés desviacionisme, és a dir, que no coincidís amb la interpretació de la revolució del que llança l'acusació, amb major o menor fortuna, i lògicament, rebent similar qualificació per part de la tendència desqualificada:
els marxistes l'hi apliquen als anarquistes..." (i d'altres adjectius que no copio...)

I bé, si em queda el consol de semblar-me més a aquests, encara bo...

Tot per dir que, quan arribes a certa edat i els teus fills ja parlen de tu davant teu sense pèls a la llengua, et jutgen, qualifiquen, desqualifiquen i t'adones que t'estan mirant com adults, no pas com infants...llavors és el moment de decidir si segueixes sent qui ets, o comences a fer cua per les excursions de l'Inserso...i això sí que no, aquí no m'hi trobaran... (de moment, és clar, abans no arribi als 67 ...buffff)

l'altra versió, no fan el que diu Europa, aquí fan el que volen...

Aquesta intervenció l'he tret del web del professor Navarro, tot i que és un aportació seva gravada pel canal UGT. Si escolteu les xifres comparatives de com s'inverteix aquí i al nord, s'entén el perquè seguirem anant a la deriva, fins que el vaixell s'enfonsi...