mut

blau+pedra+son+oblit+mar+por+blau

neteja+canvi+reflexió+neteja

renéixer

de rescat fins als...

perdoneu, però ja n'estic farta de rescatar amb el meu (nostre) sou

per tal que els rescatats puguin pagar els seus deutes

als bancs que els han deixat l'anterior rescat

i que ara els escanyen més per poder tornar el rescat següent

als mateixos bancs a qui tampoc podran pagar

i exigiran més "deures" per un proper rescat que...

(la cançó enfadosa, en deia la meva àvia)

i seguiran exigint treure de les nostres butxaques

per seguir rescatant...

i si deixem que els bancs s'enfonsin?

és que ja no queden salvavides, així, que,

o ens aixequem i aixafem els taurons,

o ens n'anem tots a pastar fang...

I encara avui he sentit el sala Martín al Mati que l'hauria escanyat,

coi de dropo...

passar l'estona

corre la brama que aquest estiu serà de foc...

riu l’home del temps i parla de sol i platja,

mentre el veí, en tornar a casa,

troba un noi dormint al terra nu

converses de bar que s’exclamen, quins temps...

i el saberut del poble que se’n riu dels estudiants

i el bordegàs que mai va aprendre de lletra,

ara un homenot que va de putes i se’n vanta

respon orgullós que ell d’estudis no en té,

-i mira’m!, si fessin com jo...

i el solitari parla del jovent “maco” que tenim,

mentre l’homenot li diu què cony, no foten res,

i torna el saberut a dir potser, no en tenen pas la culpa,

-t’explicaré un cas ben cert,

i s’exclama que els de fora ho tenen tot

i naltros res, per molt que ploris

el camioner calla i escolta, i diu que

-encara tothom vol pagar en negre, ja poden anar fent...-

interromp un que ara arriba, i just fa la sentència,

-abans fèiem d’aprenents i després, ja hi eres,

una respon, on vas a aprendre què ara? qui et vol?

i on? s’han acabat les feines de “fer a mà”...

i el fuster nou, que diu

-si home, i per postres, si et foten un vailet

que destrossa més que no fa feina...

i així passen la tarda, cadascú es queda amb la seva

fins que torna l’home del temps a dir que serà un estiu de foc

real

L’avi i el nét caminen per la sorra roenta del sol.

El nin, molt petit, xerroteja,

-au taa ada!

-Sí, hijo, la abuela está rara.

-AU TA ADA! AUA TA AADA!

-Ah, ¿el agua está salada? sí, el agua está salada...

És que els prejudicis ens perden.

cel amunt per tornar

em desfogo, perdoneu...

Com pot ser que acabi el curs plorant?
Potser penseu que els deixo. No. Si va bé, pel setembre seré amb ells.
Potser algú es pensa que ho dic per dir-ho. No. Des de dilluns que ploro per no res.
Potser direu coses d’hormones. No, segur.
Cansament? No ben bé.
Tristesa? Tampoc és la paraula.
Mala consciència? No... em sembla, i aquí m’aturo, i torno a dir no, em sembla...
Una mena de punxada al cor, un sentiment de no acabar d’arribar al seu, de cor... Potser n’espero massa? Potser vull massa?

És més senzill, i alhora molt més difícil, em sento impotent, un xic fracassada, un xic decebuda, un punt irritada, un pessic frustrada...no acabaria amb els xocs de sensacions contraposades, entre el que sembla que és i el que sé que no és. No sé si em sé explicar.

Em faig un reguitzell de preguntes i no acabo d’entendre que, més enllà de les abraçades, i la companyia i l’ajut que alguns em donen i es donen, generosos, més enllà del rendiment que és prou bo, individualment en alguns molt bo, i no en tinc res a dir, (que ho veig i ho palpo), no he sabut encomanar allò que jo desitjo pel grup. Segueixen essent massa individualistes, massa competitius, massa grupets tancats i en alguns moments excloents... i això, això em fa mal.

No n’he sabut prou, no he acabat de saber transmetre aquest esperit de tots per un i un per tots, i ho sé perquè quan estan sols, o amb d’altres, o al pati, segueixen fent les seves illes, posant parets, marcant-se distàncies... què faré al setembre quan ens retrobem?

Tinc un estiu per pensar, per pensar-hi més...

el temps d'estiu

...quan jo anava amb els avis a regar el blat de moro, descalça al llim de les regues, xops els peus i el cor tranquil...
...quan el meu oncle em feia traginar carretons de fems de porc...
...quan ajudava la tia modista a embastar i desembastar...
...quan la mare em va apuntar a aprendre a brodar...
...quan dormia cada matí i podia llegir tot el que volia, amb la condició d'ajudar a casa...
...quan cap als 11 vaig començar d'anar a "conferència", és a dir, una hora de repàs a l'estiu, per no perdre...
...quan als 14, em van posar a treballar a jornada sencera tot l'estiu en una oficina...


I això ens ha fet ser com som, que ningú ens feia obligatoris els quadernets d'estiu, senyora Rigau, i a casa no hi havia ni un duro, com aquell qui diu, i el pare sempre era fora, i la mare s'espavilava per tenir-nos als tres ocupats, i si vam estudiar va ser gràcies a les beques...

Va, va, menys queixes i qui fa el cogombre que se'l tingui a l'ombra, que diu la meva sogra, que els nens necessiten vacances més que ningú, i que us juro que comptant les dates, a Europa fan més dies, i si voleu que siguem a classe, ens canvieu el clima, d'acord?
I que on s'és vist que un paleta o un escombriaire s'emporti feina a casa i els nens, per segons qui haurien de fer deures tot el dia? casumcoi...

Que hi ha deures que els han d'ensenyar els pares i d'això no se'n pot parlar...

I també, que facin quadernets els consellers, que el convé més, que estan un pèl anats d'olla...

us felicito, fills...

Cal que escoltem el que diu la gent, gosa dir algú amb la boca petita.

Home, diumenge hi havia gent de tota mena, diu un altre, no només aquella colla de jovencells i pseudohippies, o els porretes o els fills mimadets a quiningú ha dit mai que no...

Mentrestant, EL DEL BON TO I ELS SEUS I ELS ALTRES, pensen, dins el seu cap clarivident, privilegiat i ben posicionat, "JA SE'N CANSARAN", i van fent la seva...

A mi em va agradar molt llegir la setmana passada un article de Xavier Bosch. Us en deixo un bocí, i el link

“El sistema és intocable i, així que s'ha sacsejat un pilar fonamental de la democràcia, l' establishment s'ha aixoplugat sota la closca del cargol.
Sembla, de cop i volta, que Catalunya ja no sigui un país que festeja amb la fallida, que ja no tinguem el rècord de 600.000 aturats i que els menjadors socials no donen l'abast mentre el compromís de dèficit obliga a tancar quiròfans.
Els mitjans s'han alineat, com potser ha de ser, al costat del políticament correcte per marcar una línia vermella que coincideix, fil per randa, amb la que dibuixa Artur Mas.

Però potser els seus lectors no són ni tan unànimes ni tan radicals en el posicionament de defensa del sistema. Al contrari. El mateix matí dels fets més del 40% dels oients d' El món a RAC 1 van votar que els semblava bé la protesta del Parlament.
La ciutadania està molt cremada. No parlo dels violents i dels buscabregues. Em refereixo a la gent de bona fe, els oients de ràdio, els lectors de diari, els que acampaven a la plaça de Catalunya, els moltíssims que durant setmanes han sortit al balcó a les nou del vespre, amb la seva dignitat i una cassola, per dir que no poden més.
La crisi és enorme, mai vista. I hi ha alguna cosa que em grinyola, que em fa pensar que al sistema li interessa més mantenir l' statu quo que no escoltar els que pateixen. És molt nostre, això de tapar-ho, que no se sàpiga… I, sobretot, poc soroll.”

Compte amb el seu final, POC SOROLL!

pim pam pum (això és la guerra)

Mas combatrà "amb totes les seves forces" els moviments violents minoritaris.

I si es dediqués a combatre amb totes les seves forces les causes del malestar majoritari?

I si es dediqués a no malbaratar les darreres energies que alguns encara tenim i fes quelcom constructiu enlloc de buscar aliats perillosos que l'ajuden a fer encara més gran la barrera entre els pocs (ells) i la gran majoria (nosaltres)?

M'espero amb candeletes veure un petit gest, sisplau, un sol gest adreçat a millores socials per qui les necessiten, un gest, només un que ens digui que queda una espurna d'esperança.

No, això no, ara, desplegarem totes les forces, visca els helicòpters, les porres, si cal portarem el llit amb furgona als nostres representants, pobrissons, gastarem tot el que calgui per defensar NOMÉS un cert tipus de "casta"

Això és la guerra, senyors, i l'han provocat vostès. A veure, com viuran els nostres fills i néts? On? Predic una onada imparable de moviment okupa, d'aquí uns anys. Llavors, treuran les forces per defensar els pisos dels bancs.

I aquí tenim el cap de les seves forces.

divideix i guanyaràs

Mentre puguin focalitzar l'atenció en d'altres temes, estem a les seves mans.

I CIU pacta pressupostos amb el PP.

I la Camaxho reclama pel Manuel l'escola bilingüe.

I Botín segueix pujant a l'escenari declarant guanys de 9.000 milions d'euros.

I hem de seguir pagant per rescatar els bancs.

I la senyora gran amb fibromiàlgia que avala el fill gairebé és desnonada.

I ens diuen que això és democràcia:

-vota

-calla

-mira'ns i creu, fes bondat que som nosaltres qui en sabem

-no estiguis malalt, si ho fas, tu tindràs la culpa de no trobar llit

-i sobretot, prepara't per saber que tens la culpa de tot, i sinó, no haguessis volgut tenir una casa i un cotxe, que això són aspiracions de ric.

-

segueixo indignada (emprenyada?)

Abans de dir res més gros, vull deixar clar que

-jo sóc de les que creu en que si vols la pau, prepara't per la pau, no per la guerra. (I SI TREIEN DINERS D'ARMAMENT, NO N'HI HAURIA MÉS PER SERVEIS HOSPITALARIS, PER EXEMPLE?)

-de les que creu que la polIcia ha d'estar al servei del poble, de TOT EL POBLE, no només del poder establert.

-de les que crec que aquesta democràcia és un MIRATGE, UNA FAL·LÀCIA, que una abstenció tan gran i un percentatge de vots com el que tenim, hauríem de veure si realment representa majoritàriament un poble.

-que qui no vota, potser, només potser, és perquè no TROBA QUI VOTAR.

-que votar el blanc afavoreix els majoritaris.

-que ens han menjat el cap amb això del vot útil.

-que les campanyes són una mentida com una casa de pagès, i ALS FETS DEL QUE ESTAN FENT ARA EM REMETO

i finalment...

-la imatge de voler prendre el gos guia a una persona, un conseller en aquest cas, no m'ha agradat gens ni mica, ni les empentes ni els cops...

PERÒ

-considero inadmisible, que, d'entrada, titllem tots els qui no pensen com els benpensants que estan ben situats i ara governen, ara no, ara sí, ara no, sigui, de cop antisistema.

-que hi ha vegades que ens volen fer creure que ser antisistema és dolent, negatiu, però, si tots volem canviar aquest sistema que no va, que ens ha enfonsat, és il·licit dir-nos antisitema?

I SOBRETOT

-com s'articula un nou moviment, un nou partit sense diners? sense gent ben col·locada?
-algú em sabria dir quin dels actuals governants ha sortit del no res, de no tenir feina malgrat potser tenir estudis?

-algú creu realment que aquests joves i no tant joves que no poden arribar a viure decentment tenen recursos, tenen algú que els subvencioni per tirar endavant una nova oferta política?

-ALGÚ ENCARA NO SAP QUE TOTS ELS PARTITS QUE GOVERNEN ES RETROALIMENTEN AMB EMPRESES, BANCS I GRANS CORPORACIONS? i QUE ME'N DIEU DE FINANCIACIONS DUBTOSES?

Si pensem tot això, és ben clar que ELS QUI DIA SÍ, DIA TAMBÉ SURTEN A MANIFESTAR-SE no tenen sortida, només protestar així (evidentment sense agressions) o seguir el ramat i incorporar-se a la cua de l'atur, a casa dels pares o a cobrar sous de merda, la gran majoria d'ells.

Però és que també és una agressió i molt greu, que ELS "APOSENTATS" DELS SISTEMA et deixin sense drets bàsics, o no?

reflexionant...

Com que aquests dies estic de feina fins les orelles (papers, informes, darrers ullades a les feines, entrevista amb pares/mares) no em comunico gaire.

Penso ara en tot el que està passant i ha passat i no acabo de veure clar què pretenen aquests tipus que ens governen.

Volen que callem. I no es pot callar. Pactar una merda de llei amb nom de vehicle que ens acaba de condemnar molt i per molt temps, és una mesura davant la qual hem de callar?

Denunciarà el senyor Arcadi Oliveres, diu el molt execrable Felip Puig, per... a veure, per dir la veritat? Per dir que sovint hi ha infiltrats que provoquen i busquen brega i aconsegueixen que quan mires els videos recordis els grisos i com havíem de córrer?

Hem traspassat la línia vermella, diu el molt execrable Artur Mas.

Som molts els que pensem que la línia vermella l'han trepitjat, saltat i se l'han menjat ells de totes les maneres possibles.

Són molts els qui ja no poden més.

Són molts els qui veuen el seu futur fosc com la nit més fosca.

Som molts els qui tenim fills i no sabem com viuran ni de què viuran quan tindran edat per formar una família, ni si podran.

Som molts a qui ens emprenya profundament veure'ls amb els seus cotxassos arribar al Parlament a fer poc més que escalfar cadires i parar la mà per seguir vivint del "cuentu".

SOM MOLTS QUE DIEM PROU DE MOLTES MANERES, PROU, JA, NO ENS PODEU EXPRÉMER MÉS, NO PODEM MÉS!

no vols caldo? Un perol!

La darrera putada que signaran.

El pacte de l'euro.

Exigència sinequanon per no ser castigat de cara a la paret en aquesta meravellosa Europa.

Beneficis? Per l'empresa.

Pocs beneficis o pèrdues? Pel treballador, reducció de sou i de plantilles.

Jubilar-te? Cada vegada més tard. (o sigui, com que la meitat serem morts, ja no pagaran pensions)

Implantar l'IVA per a tothom igual, vaja, els fotuts els de sempre, els qui cobren menys, pagaran igual que les grans mesades, però, comparant, qui perd?

Reducció obligada de serveis públics, avui ja hi ha gent que saben que, per decret, i per edat, no seran guarits de les seves malalties.

En fi, si us ve de gust, escolteu!

.

Els jocs literaris d'en J.Tibau. El circ

Quan arribaven les diades de santa Creu, a casa esperàvem les fires. Els firaires ens tenien el cor robat, i la flaire de les pomes ensucrades, els cotonets filats de sucre i les ametlles garrapinyades encara ara ens tornen a tots tres a molts anys enrere. El circ sempre el miràvem de lluny, gairebé tota la festa era acostar-se a les gàbies de les feres magres i mig pelades, badar mirant la pell rugosa i penjollada dels elefants, i com que s’hi estaven uns quants dies, veure les bèsties ja era tot un goig. Abans el circ no era fora vila, i amb un passeig hi arribaves, de vegades amb els avis i quasi sempre tornant amb les sabates brutes. I és que fires, pluja i maig eren un paquet que solia venir acompanyat de ferum de fum de les caravanes, de brutícia per terra, de coco ple de mosques i de xurros oleiats i refregits.
El pare era fora sovint, feia “províncies” amb el camió. La mare poc en sabia de quan i com arribaria. Mestra en fer equilibris amb quatre rals, sempre tenia un raconet per un parell de capricis els dies dels firaires. Tant era que no hagués menjat carn aquelles setmanes, un petit moment de joia ens l’havia de donar. Eren dies d’estrenar primavera, que la tieta modista ens feia un vestidet de retalls comprat a plaça a bon preu, eren preludis de bon temps i de cavalcades, de llençar flors i confetti, de fer festa a l’escola.
Cadascun de nosaltres feia la seva tria. A mi m’agradaven “les barques”, que havies d’empényer amb el cos per tal que es gronxessin. Els meus somnis dalt de la barca, dreta i valenta com el “Capitán Trueno”, sempre eren curts i ben aviat tocava baixar. Els meus germans solien pujar a les cadires voladores. Amb sort, podíem pescar alguna tortuga, viva, ben viva, amb una tofa de pega a la closca a la qual havien enganxat una mena de ganxot on mirar d’encertar l’anella de la canya.
Algun dia hi vam entrar al circ. Però l’únic record que en tinc és la gran moguda dels utillers posant tanques i més tanques, assegurant amb claus i martells un passadís per on, de cop i volta, entraven uns lleons rugint pels cops de fuet del domador. I recordo també que el domador era per mi més estrany que no pas les feres. I l’olor, aquella ferum de suor i fems, barrejada amb colònia de pela i cinc. I evidentment, el meu malson, sempre tenia pipí en el moment més incòmode, quan era difícil sortir, quan érem enmig de la gent, quan sabia que, com sempre, faria avergonyir la meva mare.

Qui se'n foti de la "lila", rep un clatellot

Com que vaig dir que jo també havia ballat, i no enganyo, aquí n'hi ha una petita mostra.
Aviso, qui se'n foti, rep! (una ja té una edat, coi)

Seriosament, no us fa enveja aquest meravellós paisatge?

1 x 1 (acudit tonto tonto)

I és que som al nou país de la nova escola de la nova consellera Sra Rigau.

Ha suspès el programa 1x1 (i és que a ella, això de suspendre li agrada, què hi farem)

Ha instal·lat el que en diu 2.0 (dospuntzero)

Els meus migrats coneixements matemàtics m'han dut a la següent pensada.

Abans teniem 1x1, que com tothom sap, és 1

Ara tindrem 2.0, que com tothom sap, pot ser 0, segons com et miris el punt.

Sí, ja sé que és un mal acudit. Però, al pas que anem, ja em veig recuperant el plumier, la tinta i ... ah, perdó, la tarima i l'uniforme ja l'hem recuperat, que m'ho diguin a mi.

Vaja, entenc que, de la manera fantàstica que les editorials posaven els llibres al dia (???), i la pasta que s'hi gastaven, (hihi), i els genials consellers pedagògics (prfff) que feien de les seves amb els materials curriculars, (que us ben juro que no són gaire diferents dels de fa 25 anys), doncs això, que no han sigut capaços de fer materials adients en suport digital per a certes etapes i de passada, cal mantenir el negoci.

Tornarem al Neolític. Escola del segle XXI amb eines del XiX. Sé que hi ha coses que són bàsiques. No sóc de les que renego del coneixement, ben al contrari. Si hi ha una cosa que em caracteritza, és la curiositat pel món que m'envolta. Però sabeu que sé que cal saber engrescar per ensenyar, i que cal comptar per a quin món estem educant i per a quin temps i necessitats eduquem. La senyora Rigau d'una "tacada" s'ha polit el bo i el no tant bo. Ai.

llàgrimes... i ball (xtttt, secret)

ànimes que ploren ferides eternes,

plou pena, i en caure ballen les fulles

sublim contrast

somriures que neixen

equilibris enmirallats en la dolça quietud

d'un matí sense promeses

petita, amagada, humil

com si no gosés sortir, neix furtiva i valenta

flor d'un dia

(colònies molles)

Xttttt!!!

Collonut treballar amb mestres així...

Ep, jo filmava, però després vaig ballar, eh?

ja sóc aquí...

...sí, he sobreviscut a les colònies...

(seguiré informant quan em desperti)

Benaurats els qui excel·leixen

Las escuelas, los institutos, las universidades o el profesorado excelentes no se crean por regulaciones legales o administrativas, sino por el afianzamiento de políticas que apoyen el buen hacer y no toleren lo que lo entorpezca. El alumno excelente es, sencillamente, el buen alumno. La entrada en escena del tema de la agrupación segregada de estudiantes excelentes es otra de las ocurrencias a las que estamos acostumbrados, que no tendría más importancia si no afectase a una de las columnas del sistema: la de la comprensividad planteada ahora con más sutileza.
Querían quitarse de en medio a los peores, a los pendencieros, a los que no saben apreciar las esencias de una educación costosa que no aprovechan, añadiendo el convincente argumento de que los débiles académicamente entorpecen y frenan la fecunda enseñanza de una parte del colectivo profesoral, que ve cómo su promisoria semilla esparcida para todos no germina en un porcentaje significativo del alumnado, tierra infértil del sistema.

Teniendo una mínima decencia no es fácil presentarse en sociedad razonando que una parte importante de los alumnos están genéticamente abocados al fracaso. Mucho menos puede apelarse a una distinción de origen entre quienes merecen dominar el mundo terrenal y los bienaventurados, pobres de espíritu, que serán preferidos en el otro mundo.

La conciencia de ser buena gente no puede admitir que se expulse del sistema a quienes teniendo derecho a estar escolarizados siguen una pobre trayectoria a lo largo de la escolaridad y se ven abocados al fracaso. Qué hacer con ellos es una pregunta cuya respuesta inquieta social y moralmente.

¡Eureka! Se puede hacer lo contrario. Si no se permite o está mal visto desalojar a los débiles, dejémosles con los "normales" y sacamos del conjunto mediocre a los superalumnos, que no es lo mismo que los superdotados. No es infrecuente que estos fracasen en las escuelas e institutos.

El efecto es el mismo, pero la estrategia es más presentable. Los padres y madres no van a sentirse avergonzados por no tener un retoño superdotado. Ya que parece poco rentable apoyar a los más débiles para mejorar la posición en el ranking de PISA o en otros indicadores, concentrémonos en los mejores. Este podría ser el planteamiento de quienes, a pesar de evidencias científicas, buscan la estratificación del alumnado a toda costa.

La ocurrencia de segregar a los excelentes parecía ser en experimento controlado que podría tener algún interés para extraer conclusiones que podrían extrapolarse a los centros donde haya algún alumno o alumna excepcionales. Pero, al querer extender esa experiencia a todos los centros, se pueden ver otras intenciones en el proyecto. ¿O es que se ha descubierto mucha más excepcionalidad de la que creíamos que había?
..................
Me asalta una duda. Un sistema que parece ser incapaz, por lo visto, de responder a las deficiencias y lograr que nadie quede atrás es poco probable que sepa manejar la excepcionalidad por arriba. Es sabido que los alumnos sobredotados encajan bastante mal en las estructuras de funcionamiento de las aulas y los cetros, que se aburren o manifiestan inapetencia intelectual por unos contenidos a los que ellos -inteligentes que son- no les ven sentido.

(per acabar de llegir cliqueu aquí)

José Gimeno Sacristán és catedràtic de Didàctica de la Universitat de València.

aquella subtil diferència... (veure apunt anterior)

Els ho expliques i s'ho creuen ( o no, o diuen que sí i són en un altre món més "guai"...)

Germinació. Germi...què? Tenen sis i set anys, per favor.Cotilèdon. Coti... Embrió. Embri...què?

Així que prepares el material. Res de llibres, els fulls d'informació fets a la mida de cada curs i grup. En remull les llavors, i els engresques, demà, màgia! Hi ha quelcom màgic dins una llavor!

I tant que hi és! No cal patir. Segur que molts més nanos integraran paraules abans incomprensibles al seu bagatge lingüístic. Segur que fan caminet per explicar-se el món d'una manera més correcta. Segur que pujarà el nivell de dificultat dels llibres que poden llegir i entendre.

Eh voilà, no és pas gens difícil! Senyora Rigau, les excel·lències es preparen des de baix. Ah, i no us dediqueu només a descobrir talents matemàtics, recoi!

oratòria? que dius què?

Ja fa molts dies que aquest petit article sortia al diari. Un “zero” a l’hora de parlar, comunicar, expressar idees.

Em fa gràcia l’absurda conclusió, i més seguint el camí absurd del desenvolupament del treball de la llengua a les primeres etapes de l’ensenyament, a totes, i en el seu grau més extrem, a la Secundària Obligatòria.

Anem a pams. A pocs mestres els agrada que els seus alumnes parlin. Pocs mestres saben (segur que no ens n’han ensenyat), saben deia, reconduir les converses dels inicis d’una classe canalitzant allò de què parlen els alumnes i els porten dignament dirigits cap a una adequada exposició de les idees i discusions que tenen de manera espontània. Pocs mestres accepten que els alumnes parlin. Menteixo, molts mestres entenen que parlar a classe és respondre preguntes unidireccionals i adreçades a un fi únic, explicar “el tema, la lliçó” Un gran nombre de mestres asseguren que hi ha temes de classe i temes de “fora de classe”, com si vida i escola fossin dos móns a part.

Molt pocs mestres accepten que a la classe hi hagi intercanvi d’opinions, i tallen en sec una conversa quan els sembla que la cosa surt del camí que nosaltres, els adults ens hem marcat. Cal seguir els camins i respondre segons unes idees prefixades.

Molts mestres es sorprenen quan senten els seus alumnes parlar en àmbits extraescolars.

Molts mestres es preocupen poques vegades d’ensenyar, ajudar i donar tranquil·litat els seus alumnes per tal que comencin a argumentar, defensar les pròpies idees i trobar alternatives o punts de contacte entre maneres de veure i pensar diferents.

Molts mestres no coneixen el veritable jo, la persona que hi ha darrera el nen acadèmic, escolar. Mentre l’escola segueixi sent un entorn reproductor de conductes i pensaments desitjables i políticament, socialment correctes, sense discrepar, sense mostrar signes de veritable autonomia en l’expressió i el pensament crític, no anirem mai endavant.

I, després, els demanen que siguin emprenedors, després d’haver tallat moltes ales, però moltes, durant com a mínim, 13 anys de vida escolar encotillada. Desitjaria que sabéssim ser l’excepció.

Actuem, actuen...

El Consejo de Europa investigará la carga policial de los Mossos en Barcelona (A veure si hi ha sort)



"El Comité Europeo para la Prevención de la Tortura, dependiente del Consejo de Europa, investigará las cargas policiales del pasado viernes día 27 contra los acampados en la plaza Catalunya de Barcelona.

Varios miembros del comité acudieron el lunes a Barcelona en una visita que ya estaba programada para analizar la actuación de los cuerpos policiales de Cataluña en general y se reunieron con un grupo de juristas pro derechos humanos de Barcelona, según informaron asistentes al encuentro.

A los responsables del Comité Europeo para la Prevención de la Tortura o Tratos Inhumanos y Degradantes, integrado por expertos internacionales elegidos por el Comité de Ministros del Consejo de Europa, se les entregó un informe con más de 200 fotografías y textos sobre la intervención policial del pasado viernes, según adelantó el martes El País.

El Comité se comprometió a investigar las cargas de los Mossos d'Esquadra contra los concentrados en apoyo de los indignados y elaborará un informe con sus conclusiones sobre la actuación policial y las recomendaciones que crea necesario formular a los responsables de Interior.

Además de analizar si las cargas policiales fueron desproporcionadas, los miembros del comité investigarán la legalidad del hecho de que los agentes antidisturbios que participaron en la intervención del pasado viernes no llevaran visible el número de identificación pese a estar obligados a ello por una orden de Interior.

En la rueda de prensa posterior a la intervención policial, el conseller de Interior, Felip Puig, alegó que los Mossos sí llevaban el número de identificación (TIP), pero que no se les veía porque vestían encima el chaleco de protección.

Los miembros del comité, cuya última visita a España fue en el año 2008, también analizarán la actuación de los Mossos d'Esquadra en los incidentes posteriores al desalojo de estudiantes contrarios al "plan Bolonia" y otras intervenciones policiales, así como incidentes ocurridos en el Centro de Internamiento de Extranjeros de Barcelona y en las cárceles catalanas."

Extret de Rebelión

ara que hi penso...sóc massoca!

Collons, amb el sou de baixa, treballant hores i hores a l'escola i a casa, qui em mana a mi, córrer pel poble a participar en totes les activitats, que si Museu, que si teatre, ballar sardanes perquè n'aprenguin, convidar els pares i mares a fer coses a la classe, recitar poesia amb els nens per l'any Maragall, anar a fer tallers a la platgeta, sortir a muntanya a perdre'ns entre flors, preparar disfresses i ball i ensenyar-los a ballar pel festival de fi de curs, i encara per postres, dilluns que ve marxar de colònies? i No ens oblidéssim del currículum prescriptiu, que ens maten!

Ja ho sé, no m'ho mana ningú, per això, sóc massoca... però...quan no disfruti plego, i darrerament... Passa que m'emprenyo per no saber prendre-m'ho com d'altres, de tranqui...