questo pomeriggio...

questo pomeriggio ci sarà qui...

.

mentrestant, opineu sobre el monogràfic, apa, fins dijous!

Monogràfic. Educació 3. (pensaments i reflexions)

Exemple 2. La cultura de l’esforç. Cal recuperar el treball diari, els exercicis, la repetició, la memorització i l’excel·lència per poder situar el rendiment de l’alumnat a l’alçada de les expectatives europees. S’ha de tenir en compte el currículum, no pot ser que a final de curs s’hagi vist mig llibre. Llavors, quan van a l’etapa següents no saben res d’allò més bàsic.

Aquesta és una altra de les moltes explicacions demagògiques i repetides fins a la sacietat, que de tant repetir ens creiem i que de fet no diuen res. Vaja, res que sigui vàlid de manera extensiva a tota la població escolar.

Aquí cal anar a pams. Molts professors i mestres confonen currículum amb el que els llibres de text proposen. Si hom fa una anàlisi acurada del que el currículum prescriptiu diu, en els llibres de text hi sobren la meitat de les pàgines i hi falten la meitat de les destreses, habilitats i competències que cal adquirir. Hi falta el més important avui, la presa de decisions i l’anàlisi crític, el contextualitzar allò que aprèn a la seva vida diària.

Comencem. Els llibres són un gran negoci per les editorials, i, si un no està a l’aguait, són capaços de portar-te alguns exemplars que només tenen diferent la portada. Molts dels treballs i exercicis proposats són els mateixos de fa 20 anys, he llegit problemes de viatges en tren que ja tenia jo quan anava a escola. Ja em direu, en el món on vivim. si cal saber quan tardarà un tren en arribar, comptant amb les vagues, els retards, les línies fora de servei i...

D’altres, més llestos, han empetitit les lletres, han actualitzat les fotos, i ja han posat al final de cada tema els resums fets, els mapes conceptuals elaborats, les competències explicitades i mastegades. Això vol dir que el docent té gairebé tota la feina feta, si vol, i que els alumnes s’estalvien tot el que és autoaprenentatge en els aspectes d’autonomia, de decisions, de triatge de solucions i d’elaboració personal, fins d’argumentació del com i perquè proposen unes o altres solucions.

Quan les editorials s’han hagut de posar les piles per digitalitzar els continguts, els entrebancs són múltiples. Si veus a la pantalla el mateix que en un llibre, evidentment, no cal ni l’esforç i la inversió.

I naturalment, si vols fer el mateix tipus de feina que 20 anys enrere però davant de la teva pantalla i 25 pantalles més, et tornaràs mig boig. Aleshores, cal fer un enfoc metodològic diferent, els criteris han de canviar i la manera de fer també. S’ha de permetre que es diversifiquin els tipus de tasques i que el control del mestre es focalitzi en allò que en cada sessió vol aconseguir i en quins alumnes vol centrar l’atenció (siguin dels bons o dels que s’entrebanquen, temps per a tots, però racionalitzat). No oblidem que el fracàs es mesura no només en els qui són bons i acaben, més aviat en els qui podrien haver seguit i abandonen. I no es pot permetre l’abandó.

I d’altra banda no s’han de menysprear els llibres. Però l’esforç es podria posar en llibres de veritable consulta, llibres ben fets de divulgació de totes les disciplines de caire més visual. Un bon llibre on surtin animals ben estudiats, catalogats, el seu hàbitat, alimentació, reproducció... i el temps, i l’evolució de la vida a les ciutats, i la història i ... No acabaríem mai. Els alumnes s’engresquen molt amb aquest tipus de llibres, els enganxen, aprenen a triar les informacions rellevants, les que necessiten, les curiositats, els ajuden a crear xarxes de coneixements, a compartir i treballar en equip...

I això mateix hem de fer els docents!

Monogràfic. Educació 2. (pensaments i reflexions)

Una cosa que vull deixar clara és que jo estic per l’ús de les noves tecnologies a l’aula.
És molt fàcil treure la mastegada frase de “remenen internet i després no saben ni llegir ni escriure”. I com aquesta lapidària sentència en trobarem un munt repetides mil vegades, que ni ens aturem a pensar i donem per bones. Que si es distreuen, que si el “feisbuc”...vaja, jo també volava coloms i jugava a enfonsar vaixells... i feia campana i si convenia copiava. No s’hi val a jugar a ser “l’ésser” perfecte.

Exemple 1. És una despesa inútil posar ordinadors o pissarres digitals a les aules. On hi hagi els llibres de tota la vida... Com deia la gloriosa Rahola l’altre dia, s’ha de llegir segons què (poseu-hi el Quixot, els clàssics...)en paper. Em fa gràcia escoltar aquests que han (hem) corregut davant els grisos, ser ara més rectes i normatius que ningú.

A veure, qui diu que no es pot llegir de tot en suports diferents? Qui diu que no es pot escriure en qualsevol suport? Aquí hi ha dos problemes un xic amagats, que convé explicar.

El primer és el desconeixement força important dels professionals de l’educació de tots els recursos que ofereix la xarxa. Fa falta dedicar molta estona a fer un triatge, a seleccionar allò útil que els podem oferir, fa falta saber planificar activitats obertes que els obliguin a exprémer el magí, i a descobrir les que ja estan preparades. Hi ha un munt d’unitats de treball, recerca i autoavaluació de molts temes curriculars que ja estan en ús de fa anys (les pioneres webquest en són un model) I és molt fàcil adaptar-les, i elaborar-ne de noves.
Tenen molts avantatges si les comparem amb els llibres tradicionals, que han fet refregits i copypaste de les edicions anteriors. Aquí no s’hi val escoltar, prendre apunts i memoritzar per vomitar en una prova. Aquí s’han de fer servir els recursos personals d’autonomia, decisió, tria d’estratègies, argumentació, anàlisi, síntesi, justificació de la solució donada, i finalment autoavaluar-se i analitzar en quin tram del procés s’han equivocat.

I no parlem ja de la qualitat de molts documentals que segur ofereixen molta més qualitat visual i motivació per l’acció que una pila d’exercicis sobre unes fotos. Veient, es pot deduir i descobrir tant i tant...

Us posaré un petit exemple d’estar per casa. Els meus alumnes, (de primer), van escollir el projecte dels submarinistes. Després de recollir informació, elaborar llistats de preguntes, treballar i aprendre el vocabulari específic, veure videos i documentals, sintetitzar les tasques que poden fer, sabeu per on volen començar a aprofondir?

Doncs, i ho han trobat ells, pels submarinistes que es dediquen a fer troballes, restes al fons marí, pels submarinistes arqueòlegs! I s’han entusiasmat amb un documental de la descoberta de les restes d’un vaixell romà carregat d’àmfores! No donava a l’abast a l’hora de recollir les seves preguntes.

Qui pensi que així no aprendran i progressaran a l'hora d'escriure i llegir, que no s’esforçaran i que no estan motivats, que llenci la primera pedra!


El segon, l'explicaré en un proper post!

cuina de pati d'escola

"Montadito" de clofolla de pinya a la menta

Ingredients:

-Un petit crostonet de pa de l'esmorzar.

-Un xiclet de menta del terra del pati (a poder ser ben mastegat i trepitjat)

-Una clofolleta de pinya de l'any passat (ben macerada a sol i serena)

-Restes de fulles d'enciam de l'amanida del menjador (que s'hauran conservat i eixugat d'0li a la butxaca dels pantalons)

Preparació:

Rosegues bé el crostonet. Si no en tens, aprofites qualsevol resta abans no vinguin els gavians a menjar el que queda a terra.

Busques un xiclet de menta enganxat que encara conservi el color verd i un xic d'olor de menta per aromatitzar.

Reserves a banda la clofolla, mentre vas escampant el xiclet, que s'escalfa amb els dits, i el reparteixes de manera uniforme damunt del pa, sense arribar a la vora, per tal que es vegi el contrast de color.

Quan ja ho tens a una temperatura adequada, enclastes les restes d'enciam, i claves enfonsant bé al mig de la pasta de xiclet la clofolleta de la pinya. Ja ho tens a punt de servir.
.

Que vagi de gust!

Relats Conjunts. El petó.

Admeto que el petó fou dels bons.
Admeto que un pessigolleig especial em va fer niu al ventre.

Però, a veure, hi havia necessitat de clavar-me el braç a l’orella?
Calia una regirada de coll mentre tenia feina a aguantar-me la faldilla?
Calia fer-me una reblincada d’esquena com aquesta que veieu?

Un mes de pomada Belladona i cataplasmes per l’esquinç. Que jo també venia de la guerra, i n’havia passat de verdes i madures. I a més, no el coneixia de res. Fos ara, guapo, fos ara i truco al 016.

.

(una proposta de Relats Conjunts)

Comença un monogràfic: Educació (segons jo mateixa)

No negaré que em costarà aclarir i aclarir-me sobre l'inici d'aquesta mena de declaració de principis, idees i construccions que tinc (i em vaig mastegant, i deconstruint, i fent i refent) sobre el fet de l'ensenyament.

.

Ho aclareixo aquí, perquè si bé crec que educar i ensenyar no són el mateix, crec també que per ser bon ensenyant cal saber educar, tot i que es pot educar sense ensenyar(explícitament) i ensenyar sense educar (ai, aquí en tenim molts exemples), d'aquí que cal sempre analitzar i qüestionar-se sobre el què, el quan i el com ho fem, però sempre pensant en el a qui ens adrecem i a qui volem ensenyar/educar sense perdre cap de les dues perspectives. Només cal recordar l'ensinistrament que molts vam patir en edats primerenques a l'escola i ja tenim els entrants.

.

Ens costa ben poc dir que els pares ens van educar molt bé, i els grans com ara jo, ho diem sense embuts, ben convençuts.

Moltes vegades, però, hauríem de reconèixer des de la nostra perspectiva d'adults, que l'educació que ara fem servir, la que ens mou en les accions i opinions i ens caracteritza com a persones de bé (o no), la tenim després d'haver transformat allò que ells ens van ensenyar, després d'haver assimilat i aplicat a la vida les seves ensenyances, incorporant la nostra pròpia experiència, amb tot el que comporta. El resultat final seria el bagatge que mostra la nostra educació.

.

El motiu d'aquesta necessitat de posar en "pantalla" el que crec i penso i procuro fer? Senzill, el desconcert de tots plegats, famílies i professionals en la situació actual de l'educació al nostre país.

.

Entrant per reflexionar.

.

.

Aquí, evidentment, començaran els conflictes, oi?

feudalisme

Si n'era una vegada una colla de senyors acomodats i acostumats a fer la seva voluntat arreu, en tot i per a tot, sense demanar ni escoltar parers ni súbdits.

.

En una mena de somni que durà poc temps, semblava que hi havia una manera de sortir del feudalisme un xic dignament, i eixamplar la màniga per no ser malvistos enllà de les fronteres.

.

El somni durà poc, (i això comptant que no tothom disfrutava del somni) Al nord, a l'est, pobles sotmesos des d'enllà del temps van provra d'aixecar les ales. Com que la màniga encara era ampla, i com que més aviat eren temps de bonança, la major part de la gent vivia anastessiada i poc s'adonava que poc a poquet els anaven retallant certs regals previs. Perquè els ho havien deixat com un regal, però no els reconeixien el dret.

.

Avui, tenim un cercle feudal que ens torna a sotmetre.

Avui, tanquen emissions, només pel fet de ser-ho en català, i el corrupte Camps, prepotent i el maxi lider com s'autoanomena, diu que és una emissió il·legal, el molt boc.

Avui ens diuen quan, com i on podem parlar i en quina llengua, i si això no és aixafar drets, que em torni verda ara mateix.

.

I el nostre incombustible salvador president Mas, està escollint uns ajudants i representants que déu-n'hi do. Amb els pantalons als turmells i vermells de vergonya, molts votants de convergència recularien en el temps si poguessin. Em consta.

.

Això sí, acollim trobades internacionals d'aparells de noves tecnologies, que aniran a parar a les mans dels de sempre. Perquè una cosa és el món, companys, i l'altra l'escola. La senyora Rigau ha deixat clar que vol tornar als anys 50.

.

Benvinguts a la nova edat mitjana. Vaja, potser no per Barcelona, l'eix de la vida dels catalans. Perquè la resta dels països Catalans semblem no existir. I nosaltres també som d'aquest món, però a la rasa més baixa. Serfs.

et declarem la guerra, nosaltres... (sense senyal)

No volem la teva miserable almoina...
m’escoltes sepharad?
volem el que és nostre,
ho prendrem per la força si cal,
esbotzarem les teves muralles,
farem callar les boques d’alè pudent,
menjaràs les teves deixalles,
et podriràs entre les teves runes,
viuràs en la més trista de les soledats,
t’envoltarà el poder del pobles que has fagocitat
i moriràs, finalment,
en la més trista de les soledats,
amb l’única companyia dels ossos dels morts
que mai has reconegut.



Nosaltres, acostumats a sobreviure,
recordarem com lluitar contra els dracs,
i guanyar, perquè la teva supèrbia
t’ha fet perdre la por a la ràbia dels justos.

pels serveis públics, no hi ha pasta...

ni per pagar la factura del llum, diuen, o fotocòpies, material fungible... escoles sense cap seguretat de poder subsistir en allò bàsic...

.

ni per posar més persones a treballar en sanitat i en educació, el primer que han suprimit són diners relacionats amb serveis públics, necessaris, subjectes de dret, i que per dret pertoquen...

.

recordo ara la meva germana, molts anys al Trueta, (ja ho he explicat alguna vegada), que sap per experiència pròpia com van patir durant els anys de govern de CIU...

fins al punt que hi havia qui es comprava les lliteres per la consulta de l'hospital de la seva butxaca...

.

les culpes són tan negres que ningú les vol, d'acord, no hi ha hagut previsió, d'acord, però si quan entres, només tens una prioritat, reduir despeses, i les que escapces són les públiques, ja has ensenyat el voraviu, ja sabem quin pa menjarem...

.

i si per postres, molts dels càrrecs grossos que nomenes vénen del sector privat (llegiu Esade i d'altres "vellesglòriesbenestants") ho acabes de veure clar.

.

i el poble?

el poble que el donin pel sac...

gairebé som vençuts... o no!

L'arbre m'ha de servir de metàfora. La necessito per tirar endavant.

Escolto i llegeixo que, enllà, cap al centre, on viuen amics (governats, ensinistrats, enganyats i esperonats per enemics), es publiquen informes d'una criatura d'infantil, on es llegeix allò que es qualifica i es marca, de color verd groc i vermell, segons estima el/la mestre/a. Quan parla de les relacions de pati, la comunicació, hi anota que parla en castellà, i el gomet, ai las, és vermell.

.

Evidentment, tenim guerra. Els marginem, diuen. Els marquem amb el color vermell, l'estigma (noteu que encara els rojos són dolents?) (i posats a dir, com és que encara es corregeix de color roig? dolent, malament, equivocat)

.

Jo, mestra de fa anys i panys, puc certificar que,

.

-Si no posem mesures ràpides a la llengua d'ús, aviat els qui parlem català serem rara avis.

-Quan parlo amb els nens i nenes, em responen amb una barreja de català i castellà que m'espanta.

-Els he d'explicar el significat d'un munt de paraules que abans no havia ni de comentar. Hi ha coses molt quotidianes que les diuen en castellà catalanitzat.

-Escolant la mainada, la tendència cada vegada més majoritària és la de parlar castellà, i els nens d'aquí, fills de catalans, fan com hem fet durant molts anys, es donen per la pell i passen a la llengua castellana.

-Afegim la gran tolerància que tenim i el respecte que sempre hem mostrat als castellans, en el benentès que sabem les dues llengües (cosa que molts d'ells no) i sospesant, hem d'admetre que hem jugat a favor de l'altre, en camp contrari, vaja, així ens ho fan veure ara.

-Posem també damunt la taula un fet ben clar, el lleure a la televisió es consumeix bàsicament en castellà, que si "Patito Feo", que si "Bob Esponja" i més a partir de certa edat, quan trien les seves sèries preferides.

.

Sigui el poema d'avui una metàfora, fora verí!

Arrambat al soc de l’arbre minvant

palpo l’escorça resseca menjada de fongs

-trista presència d’un passat que fou fèrtil-

m’assec a recer

defugint silencis còmplices de tanta maldat

mastego els mots de cants lliures que m’ofeguen

.

Minvat de vida, que no hi ha sava neta

-el verí de sentències de mort a la terra l’ha colpit-

es torça, ferit,
l’arbre de les paraules...

es sent una sorda remor

s’esberla la branca i trenca el silenci

i sagna, l’arbre sagna, després d’extirpar-se, valent

aquell tros enquistat d’ira i rancúnia

.

Passarà temps, sí, i vindrà la renaixença,

cremats i erts els botxins de la terra.

.

frisança

L’instant que perdura en mi

el tinc gravat a les mans,

-records de tacte frisós-

i gravat al cor, per sempre.
.

Solcs i marques de temps que fou

fèrtil,

cabassos de tímides moixaines

ric,

moments de sang que bull

roent,

de petons ferotges

moll,

de llàgrimes perdudes

càlid,

el musical compàs de passes bessones

.
Com vols que hi hagi oblit?

.
(seguint la roda poètica)

l'eco de la caverna

Anem malament, i si seguim així, entrarem en una espiral de guerra oberta.

Diu que l'entrenador del Girona, ahir a Osca, va sortir enfadat.

No li van permetre de respondre en català, després del torn castellà dels periodistes, a les preguntes pactades en la seva llengua. I van ser els periodistes, es veu que molt enfadats (o vés a saber, superbs i convençuts de l'una grande y libre) els qui el van increpar.

Així és que va respondre als periodistes catalans a la zona mixta, fora de l'espai de roda de premsa.

Sabem que no ens volen amb la pròpia identitat, ni amb la llengua, ni amb res que ens diferencïi. Però arribats en aquest punt de rebuig, potser ens caldrà fer veure que som sords a segons quines llengües. Ells ho fan. Si hagués volgut respondre en anglès, posem per cas, ningú s'hagués mogut.

.

M'agradaria que el nostre honorable President comencés a fer allà algunt intent de parlar català. Ell ha de ser l'exemple, ara que pot.

.

De vegades cal posar totes les cartes damunt la taula.

mira què m'ha vingut al cap...

Aviso, és un anada d'olla... Sembla estrany que, tot i que "la tècnica avança que és una barbaritat", els homes encara hàgiu de fer aquest posat i pixar drets... i encara portar de manera ben evident i cridanera, una obertura als pantalons, la coneguda bragueta, que no ha evolucionat gairebé gens en els darrers decenis...hihihi, tan còmode que és asseure's reposadament i no haver d'aguantar res, tret del llibre, si convé... us animo a fer-ne un costum, per evitar tanta esquitxada inútil...

Calla, potser del que es tracta és de seguir mostrant l'estatuts del masclisme ancestral. A mi, el que em fa riure és la sacsejada final, que vista de darrera és ben divertida...

No em feu cas, tinc el dia tonto...

.

temps de revoltes

El paternalisme occidental pot amb mi. Ahir, abans d'ahir, molts dies mirant estranyats (i en el fons envejosos) la revolta que ha dut Egipte a foragitar un sàtrapa posat al poder des de fa 30 anys.

.

Divertit escoltar els saberuts de quatre rals valorant el perill del moviment "d'aquella pobra gent", que no saben que "en el fons segueix manant EEUU", i que no han dut el procés de canvi a l'estil d'una democràcia europea.

.

Ha ha ha! La gran democràcia europea, perdoneu, però és per pixar-se al damunt. Com si Europa fos model de res. Carregats de corruptes al poder i molt a prop, sense sang ni tortures massives d'aquelles que surten als diaris, no hi ha gaire res a envejar, que si gratem, per poc fondo que anem, la pudor ens ofega. I les nostres preteses llibertats, ja em direu on han quedat que no sigui a la boca.

.

D'una banda ignoren que molta gent d'aquesta que hi havia allà tenen els mateixos o més estudis que jo, ja m'agradaria saber canviar de llengua com ho fan alguns davant els periodistes.

Ignoren, els molt estúpids, que la cultura d'aquest país (d'uns quants països d'aquell racó de món), estava a l'avanguarda en avenços de tota mena, quan aquí encara ens menjàvem la carn crua i anàvem darrera les dones estirant-les dels cabells. A veure, d'on ens van arribar els números, la medecina i les primeres escritures? D'orient enllà ens passaven al davant comptant l'avenç a milenis.

.

No serà que ells ja han passat per la batzegada de recular cap a les dictadures ferotges ara que aquí iniciem el mateix camí? Però aquí, la vestim amb la paraula "crisi", que serveix per anar menjant cadascun dels progressos que antics lluitadors havien guanyat sortint al carrer i fent revoltes massives.

.

En tot hi ha lliçons per aprendre. Qui liderarà el canvi és objecte de sospita, un exèrcit no sol agradar ningú com a garant de llibertat. Però en tot cas, el camí el tenen més obert que fa temps, i l'han fet ells, sense necessitar que anés l'imperialisme occidental a "salvar-los" de tirania. Em sembla que això és el que fot, ai, que el papâ americà no sigui qui porti la bandera de llibertat.

.

En tot cas, sortits del colonialisme primer, i ara dels hereus que els van bastir un règim mentre els expoliaven, tenen suficient experiència acumulada. Coratge, poble egipci, és temps de revoltes.

consol (seguint la roda de poemes)

Lent el camí de les hores
al rellotge del teu cor,
batec a destemps, colpit per la tristesa
Llargues les hores foscanes,
i encara la boira al matí
contrapunt de la pena,
mantell gris i humit...
posa fre al desig d’hores noves
que jo et duré un cistell de sol
amb un pom de flors roses
de l’ametller florit

.

la mort present

tres morts properes de divendres a avui, un record per ells i pels qui els enyoraran, amb molta estimació

.

quedem així que ens trobarem un altre dia
amb pell sense anys,
o serem pols a l’univers,
o afamarem la terra
o passejarem translúcids vigilant els vius
fantasmes que es ressisteixen al no res
girant contraris a la roda del temps

.

(fragment d'un poema al pare)

.

-i no he mirat si hi havia núvols blancs al cel-

antiga

Sona una música, típica de pel·lícula dels 80, una nòria de fira de poble roda a un ritme de vertígen, es barregen les riallades de les mosses jovenetes amb el xicot barbamec... aprofiten per arrapar-se al coll del noi, que alimenta el seu ego de mascle, i li creix a l'entrecuix.

.

Prop de les barraques, el tir, les pomes de sucre i el coco tallat a bocins allargats, una rotllana de pillets beuen cervesa, es vanten d'homenets trempats, en el sentit més mascle de la paraula... miren les noies amb ulls botits de mam i desig, valents només perquè són molts, i ja se sap, el rol obliga.

.

Una noieta rossa, seu indolent prop d'una caixa d'endolls, mentre una dona més granada la convida a deixar-se seduir, la festa i els nois són cosa d'ara o mai. Deu ser la seva primera festa sola, prop del mar, i, paradoxalment, el seu neguit és allò que més esperona els nois.

.

Sobtadament, entre més beures i xivarri, el primer gallet fa l'intent de grapejar-la, i, justament el no d'ella, encega el noi que s'abraona ferotge estripant roba, mossegant mentre babeja.

.

Entre sorolls de festa, crits de falsa alegria i de por fingida, hi ha udols, laments ferits, la noia resisteix com pot les embestides... la càmera fa un gir, i la donota gran, besa la noia als llavis, només per ser partícep d'un plaer que no tindrà, i que fereix a l'altra. Perduda enmig de cossos i braços, només es veuen de tant en tant, uns ulls grossos i blaus, perduts per sempre més, i ja no sent, ni veu ni és.

.

Hi ha herències horribles, que, vistes a la tele, volen passar per art.

quètenim (realitat paral·lela seguint en Zinc)

Què tenim? Ho tenim tot. Èxit regalat segons on neixis. Misèria assegurada si ets diferent.

Una gran taxa d'abandonament escolar sense acabar ESO. Una piló d'aules massificades. Molts recursos sense usar. Molts que sabrien fer-los servir i no en tenen. Molts nens malcriats. Molts de molt ben criats però sense "un duro".Molts nens que no saben que és desitjar. Molts nens que no tenen cap desig. Molts que no saben què es lluitar. Molts que per molt que lluitin no troben qui els aculli. Molts bons professionals, però també molts acomodats esperant la campaneta de sortir. Molts ulls sense il·lusió. Moltes ganes de que algú els il·lusioni. Molts il·lusionats amb canvis que no ho són. Molts il·luminats que ens regalen, només, normes, i es miren el camí del davant pensant en el segle dinou. La Mina. La Font de la Pòlvora. El barri dels Gitanos. La Creu de la Mà. Les aules de Recollida. Escoles Especials???

.
.

.
.

Gràcies Albanta!

amb el cul (arrugat) a l'aire

Algú s’ha aturat a pensar que cal que els treballadors ens retirem més tard perquè sóm la font de la qual s’alimenta el sistema de pensions?

.

Les rendes del treball, cotitzen a la seguretat social.
Les rendes del capital, no cotitzen a la seguretat social-
.

Ergo, donada l’abismal diferència entre la quantitat de diners que mou una i altra font, mai arribarem amb aquest sistema a poder garantir pensions, mentre les rendes del capital no cotitzin.

Les rendes dels treballadors, els qui cotitzem, són cada vegada més minses, hi ha més atur, menys cotització i el treball amagat tampoc cotitza.
Les rendes dels alts sous, comparativament, estan menys gravades que les nostres, amén de tots els beneficis amagats que poden obtenir sense cotitzar molts dirigents, grans empresaris, grans banquers...i gran barruts.

.
Ergo, els qui haurien de proveir les arques de les pensions amb la seva contribució, que hauria de ser molt molt més alta, queden a l’ampara dels drets adquirits de classe benestant.

.
Per la qual cosa, amics, em temo que les mesures que ens imposen des d’Alemanya ens deixaran amb el cul a l’aire quan el tinguem ple d’arrugues.

.

I si provéssim de treballar molt menys, donat que ens paguen molt menys? Incorrecte i indecent, però, la meva mare deia en castellà "quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón"

.
Fa?

"la que se avecina"

No he trobat (ni pensat massa tampoc) un títol més escaient.

.

Ja ho heu sentit, el darrer Ramon Llull per algú que va signar el "manifiesto" per la llengua, coneguda per les seves declaracions sobre la persecució del castellà a Catalunya. Res més a dir, sou prou intel·ligents.

.

El cada dia més fotografiat i citat, l'expresident Aznar que va enllà, i més enllà i encara més enllà en la seva cerca incansable d'una España unida, (no diu una grande y libre, però es sobreentén, repeteixo, babaus no ho som). Les seves declaracions enmerden fastigosament el pensament d'un pseudopaís enfonsat que ha trobat el primer i gran culpable de la crisi i empobriment, Catalunya (llegiu autonomies vàries, però només els fa por la basca i la catalana).

.

Creix una marea de ràbia i odi cap a tot allò català, i quan a més de tot el que ja saben o creuen que saben, els anomenen la paraula calers, la butxaca, serien capaços de linxar-nos.

.

I dic jo, arribats en aquest punt, què farem? Som capaços d'una revolta?

Vaja, tonta, què somies? Però si el molt honorable president ja pacta, i pactarà el que sigui, total, a ell tot plegat se li'n refot, ara ja té el que volia... perquè, de debó, esteu notant que amb el canvi de govern quelcom millora? Vaja, tret del 80 per hora, que sembla que ens ha salvat la vida i el futur a tots... quins collons...

.

alfabet

amb sorra i mots farem castells

de somnis blancs, nous mons silents

escuma i vers, onada i vent

mitiguen plors, inventen mots

mai abans dits

només pensats

per ser infinits...

.

contenen pau, desgranen goigs,

vessen veritats, escampen llum,

un alfabet de nou creat

per dir a l’humil, al desterrat,

al nonascut, al menyspreat

jo crec en tu, i et penso així

de nou feliç, reinventat...

.

(seguim amb els intents de jocs poètics)

melòdic (a itineràncies poètiques)

els crits surten lliures, sort...

i lliurement canta la gola el clam

es va perdent el so, s’acaba l’aire

i en surt, només, la ranera de la mort...

.

mort... i és que feia nosa un mot ferit

que t’embosssava el coll, perquè

darrera seu, en l’esperança,

hi havia d’altres clams de bon sentir

.

escolta bé, que ho sents?

la cantarella d’un infant que salta...

és el teu cor, lliure per fi

després de transformar el negre dol

i treure’n la cadència d’un violí...

.

.

(Us aconsello llegir Itineràncies Poètiques,

una cadena de poemes encadenats sortits a raig

segons allò que t'inspira el darrer llegit)

no s'hi val

D'acord, la resposta és "actinídia"

.
Alumnat sense interès, aquí tothom s'ha donat per vençut sense lluita, no anem bé, com progressarem?
.
hihihi
.
(es nota que tinc dues hores "lliures" i estic tipa de revisar fulls?)

a que no ho saps!

Preparats per mirar el món no només des de l'escola, estem llestos per sortir a veure els ametllers, que ja floreixen al peu del Montgrí...

Abans, aprofitem per mirar per la finestra, veure les oliveres i els pins, i alguna mata de garric que són plens de fulles.

-Ui, ara hauríem de veure si sabem quins arbres no deuen tenir fulles, a l'hivern...

-La morera! (En tenim al pati, és clar que la coneixen)

-Algun altre?

-.....................

-Va, que sí, en sabeu molts. Fem memòria, penseu en la parada de tardor i veureu com surten noms d'arbres...

-La pomera!

-El magraner!

-El pruner!

-El castanyer!

-I..., Roser, com es diu aquell que fa gínjols?

-El ginjoler- diu un engrescat amb els finals iguals dels noms dels arbres...

-L'aglaner!

-Ostres, no, aquest nom encara no és al diccionari, nois, si de cas, el roure i l'alzina fan aglans...però l'alzina si que té fulles, recordeu aquelles que vam veure el dia de la castanyada?

-Ah, sí! En vam collir molts, de glans!

.

.

I llavors, de cop, un em diu,

-Roser, i com es diu l'arbre que fa kiwis?

-.........................................................Caram, m'has ben enxampat, no en tinc ni idea!

-Kiwier? -diu un altre, amb el truc dels finals après...

-No ho sé. I doncs, què faig si no ho sé?

-Ho busques al diccionari!

-I tant!. Veieu? Sempre hi ha moooooltes coses que els grans tampoc sabem!

.

.

I l'hem trobat. De pedra picada, m'he quedat. I, per cert, sabeu com resulta que es diu la planta enfiladissa que dóna kiwis? Qui ho sàpiga es pot menjar un kiwi. De la foto del mig, que són madurs!

aquí!